Balada

https://i2.wp.com/sens-public.org/IMG/jpg/pont3_jpg.jpg

font de la imatge: Revue Sens Public

Ens hem inspirat en algun dels personatges del conte Balada, de  Jaume Cabré a l’hora de fer els cinc contes que anirem penjant cada quinze dies.

Aquí teniu un fragment del conte original:

“Un dia, la Zorka topà amb un escamot de soldats ben armats però espellifats i bruts, malafaitats de dies de bosc i amb ganes de gresca. Li van fer saber de mala manera que no podia circular en aquella hora ni mai, que manaven ells i com que ella els mirava sense veure’ls i no badava boca, el caporal li va advertir que d’ell no se’n reien ni Déu ni Alà i que tenia ordres de disparar contra tot allò que es bellugués, fos gat o gos. Els va deixar amb les amenaces a la boca i va fer cap al riu perquè era migdia i havia d’anar a veure passar els seus morts. El caporal la cridà encara un cop i els seus brams rebotaven contra les parets de les cases i entraven afuats a l’oïda dels veïns aterrits. La Zorka, com qui sent ploure, feia camí, arrossegant els peus i alçant polseguera. El caporal va maleir el cel i vomità l’ordre de foc; els soldats sense ànima i sense religió vacil·laven mentre la veien allunyar-se i algun d’ells pensava això no pot ser, no pot ser, que és una vella mig tocada. El caporal repetí l’ordre enronquint la veu de fúria. Aleshores, un dels soldats engaltà el fusell, un magnífic FR50 que abans de la guerra algun afortunat feia servir per caçar senglars, col·locà l’esquena de la dona a la creueta del visor telescòpic i disparà. La Zorka de la Casa Negra caigué com un farcell de roba deixat anar. El soldat s’hi atansà, satisfet de la seva punteria, la va observar meravellat, aixecà el cap i es posà a cridar:
—Mireu, l’he ben tocada i encara es belluga!

La Zorka, malferida, es va posar de cara al cel, per poder deixar anar amb més facilitat l’ànima i va respirar amb fatiga. No sentia cap dolor perquè ja havia exhaurit totes les llàgrimes feia molt de temps. Llavors va mirar el soldat a la cara, va esbatanar els ulls i va estendre la mà. Les paraules que va dir només les van entendre les pedres perquè van anar acompanyades del primer glop d’una sang espessa i ennegrida de tant patir. I va pensar pobra criatura, li ha caigut una altra dent, no el cuiden bé. Al soldat li va fer gràcia això del glop fosc i, sense deixar de riure, col·locà el canó del fusell a frec del front de la Zorka, que es convulsionava, desesperada, no per la por sinó per les ganes de fer-se entendre a despit del glop de sang. El tret li rebentà el crani i el soldat bramà, triomfal, feliç:

—Ara sí que ja no es mou! Ara sí!

I amb la màniga de la camisa s’eixugà la bava que li regalimava de la boca i es dirigí, sense família, sense ànima, cap on era l’escamot mentre somreia estúpidament.

…”
Fragment del conte Balada de Viatge d’hivern, Barcelona: Proa, 2000. Jaume Cabré.

Guardar

Guardar

Guardar

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Inspiracions i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s