El noi de la mare

tierra

En Vlada va fer volar rumors des que va començar a créixer dins la panxa de la Zorka. La noia bonica de la Casa Negra s’havia enamorat d’en Petar Stikovic, el xicot més ben plantat del poble. Pobra Zorka, no va tenir ni l’oportunitat d’enviudar. Ara bé, si en Petar no hagués patit l’accident, hauria volgut casar-se amb ella? Hauria acceptat la paternitat d’aquella criatura tan imperfecta? En Vlada estava maleït, assegurava la gent.

Ningú s’adonà que el petit va néixer amb poc cervell; com si només hagués retingut les restes que li quedaren a son pare després que la peülla del cavall li esberlés el crani; per aquella escletxa se li havia evaporar la bellesa, el cervell i la vida. El somriure del noi es va començar a desgraciar de ben menut. Ara, als vint-i-pocs, lluïa unes mandíbules desencaixades que li obrien un forat a la boca per on li regalimava la bava.

Al poble,  tothom havia observat en Vlada des de la distància, més com una curiositat que com un els seus; i ell tampoc no s’havia fet mai amb la gent. Passava les hores trepitjant formigues, apedregant pardals o assegut al pedrís de casa, perdut en l’horitzó mentre el fil de bava s’escolava entre les dents mal ajustades. Tot i així, ell i la Zorka vivien en un simulacre de placidesa. Fins que l’ombra de la guerra va arribar al poble i en Vlada, l’inútil, va ser allistat per a desesperació de sa mare. Des d’aleshores, la Zorka plora l’absència del seu petit soldat. L’imagina indefens davant les befes de la tropa, enfrontat a la duresa de la vida militar, al perill, a la mort. Ai, el seu nen, sol i tan lluny.

Ans al contrari, en Vlada no ho viu així. Barrejat entre els companys, camina, avança cap al foc enemic, mata, destrossa, i sense enyorar el paisatge ni la família acoloreix la vida. Les pors de sa mare són ben errades. Des que en Vlada era un vailet havia entrenat la punteria amb objectius inquiets i ara és un bon caçador. Per a ell tot són formigues i pardals, i la nova vida és més bonica. Quan veu els pobles de lluny, gaudeix de les línies retallades a l’horitzó, dels colors dels camps i dels cels tacats pels núvols. Quan s’hi apropa, es barreja amb el misteri de la boira de pols i fum. Quan hi arriba, les formigues corren sense ordre i ell les aixafa; trepitja la barreja de cossos, sang i fang. Sempre queda algun pardal que pretén alçar el vol, però en Vlada es col·loca el nou joguet contra l’espatlla, la vista fixa al visor telescòpic i dispara feliç: un tret, dos, tres.

L’escamot ha entrat al poble. Han passat tants mesos que en Vlada no ha reconegut les aigües del Rzav.  El caporal ha fixat el toc de queda i ha ordenat que es dispari a tot allò que es mogui; ja sigui persona, animal o cosa.

Una dona camina a poc a poc. Com cada tarda, ve del riu. Avui tampoc ha vist passar el fill surant a l’aigua enfangada de cadàvers. Sota el seu mocador, la Zorka amaga una cara seca i un somriure buit. Fa pudor de bóta i peix sec. Els ulls oberts no veuen res. El capità crida: què hi fa aquella dona, per què no disparen? Els homes es resisteixen a obeir, pobra vella.

Un dels soldats no s’hi pensa. Apunta amb el FR50. Un so sord i la dona cau entre la pols. La bala li ha entrat per l’esquena i se li ha incrustat al cor. El noi s’hi acosta, ella se’l mira amb els ulls esbatanats. Dos espasmes i aboca una glopada de sang espessida de paraules. Ell la observa disgustat. La vella encara te esma per aixecar els braços i vomitar sorpresa. El soldat li apunta al front i dispara. Els ulls incrèduls de la Zorka es perden oberts.

Capità, ja no es mou! El noi somriu, la bava se li escola per l’escletxa de la boca a mig tancar. Un altre pardal abatut.

Maria

 

Guardar

Guardar

Guardar

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en contes i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

6 respostes a El noi de la mare

  1. blanca Rc ha dit:

    M’agrada molt. El personatge estava maleït, pobret.
    Que us vagi molt bé. Seguiré passant per aquí.

    M'agrada

  2. Vilanovina. ha dit:

    Ostres, Maria, és boníssim. Però boníssim, boníssim. De guanyar deu mil concursos. Una meravella.
    Felicitats i petons, reina. Estic molt contenta.

    M'agrada

  3. Tina Vallès ha dit:

    Us seguiré, noies! Aquest primer conte és un bon ham per pescar lectors!

    M'agrada

  4. Marçal Arimany ha dit:

    Un experiment arriscat amb un molt bon resultat. Podríeu haver relliscat molt tocant aquest contàs d’en Cabré… Però no és el cas.
    En destacaria les imatges potents que heu creat, especialment la del bocí de cervell que li ha quedat al personatge a resultes de la cossa d’un cavall que va rebre el seu pare (molt bo!) i aquesta forma tan deshumanitzada de matar que té i que per ell és com trepitjar formigues.
    Aniré passant. Salut i contes!

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s