El Pont de Gel

Imatge: Júlia Prieto Coll instagram @juprico

Imatge: Júlia Prieto Coll
instagram @juprico

Caminàvem amb lentitud i parsimònia, com una vacada. El Janko i la Ljuba anaven al davant del seguici. Ell, amb els bigotis estarrufats i la banda nova d’alcalde que li tibava sobre la panxa també nova, exhibia la vara de plata de la seva autoritat i mirava de cua d’ull per saber si el seguíem. Ella, amb la permanent encarcarada, arracades d’or i un mocador de flors brodades sobre el vestit de vellut vermellós, mirava de no embrutar-se les sabates de taló als tolls que la pluja de la nit havia deixat al carrer.

No ens agradava seguir el Janko i la Liuba; tot i així, marxàvem al seu darrere sota les banderoles de colors que penjaven pel carrers. No podíem fer altra cosa. Anàvem a la inauguració del nou Pont de Gel, el pont que les bombes havien destruït i que, després de la guerra, s’havia refet, exacte, igual que el vell, amb els diners dels estrangers. Ens dirigíem cap a la cerimònia sense entendre per què els mateixos que l’havien destrossat havien donat diners per reconstruir-lo. Ja feia molt temps que no teníem respostes, ni llàgrimes, ni tan sols veu per fer-nos preguntes. Ens limitàvem a sobreviure i a callar. Seguíem l’alcalde i la seva dona perquè aquella era una ocasió de festa, encara que fos una festa trista després de tanta desolació. Els seguíem perquè aquell dia tocava estar contents: el pont tornaria a unir les dues parts del poble i ja s’havia acabat aquella passarel·la de fusta escassa i perillosa. I els seguíem perquè quedar-nos a casa podia provocar les represàlies dels que ara manaven.

Avançàvem sense parlar-nos ni mirar-nos. Agafàvem les criatures ben fort, que no s’escapessin, que en teníem poques. Darrere nostre, tancaven la comitiva els quatre músics de la banda que havien tornat vius de la guerra. El so de les trompetes i el trombó s’arrossegava desafinat i confús com els nostres sentiments. El Pont de Gel era l’única peça que faltava perquè el poble tornés a semblar nou. Feia mesos que s’havien enderrocat les parets de les cases abatudes pels obusos; les que havien pogut ser recuperades s’havien reconstruït; als carrers ja no hi havia els clots de les mines, i les veroles de la metralla a les façanes s’havien cobert i pintat. Passàvem entre aquelles runes ressuscitades que feien olor de calç i pintura nova, consternats de no poder fer el mateix amb els nostres morts; de no poder reconstruir les nostres vides ferides, mutilades, violades; de no poder esborrar ni tapar tot l’horror que havíem vist, tot el dolor que ens havíem empassat.

El dia era clar i només uns quants núvols treien la closca per darrere de les muntanyes. Nosaltres desfilàvem d’esma, espectres en la boira dels nostres morts.

Quan vam a arribar al pont, vam veure un podi sota una gran bandera, la que deien que ara era la nostra, la de la nostra independència d’estrena, que abans només havíem vist als uniformes dels soldats sense ànima ni religió que venien al poble a fer-nos mal i que ara eren els nostres policies. Darrere del podi, hi havia les baranes del pont nou, que era igual que el vell però amb les pedres més clares, sense verdet. A l’altra riba del riu, ens va semblar que hi vèiem aquella forma ajupida i cargolada que havíem vist tants dies durant els temps negres. Era una estàtua? Un homenatge? Una broma macabra? Una befa? Qui podia haver fet una escultura de la Zorka?

És clar que la recordàvem, la Zorka. La Zorka de la Casa Negra, la joveneta de la trena alegre i el somriure de pa acabat de fer amb qui tots els nois del poble es volien casar. El Janko, el primer. Ens havia sorprès que triés el Petar, el més pobre entre els pobres, però ella havia convençut els seus germans de l’amor que sentia per aquell gegant treballador i bo. Recordàvem la seva alegria quan havia quedat embarassada, com cantava quan rentava la roba al riu o munyia les vaques, la seva panxa feliç era una lluna plena que ens il·luminava. D’aquell temps també teníem el record dels plors de la Ljuba, que, enamorada del Petar, el perseguia i l’espiava a totes hores, amagada pels camps de blat de moro. I sobretot recordàvem la ira del Janko, el violent, l’imprevisible, que maleïa i desitjava la mort del Petar a cada borratxera. Per això, quan l’home de la Zorka va morir, tots vam sospitar que el Janko havia afluixat la cingla del cavall, però no havíem dit res, no en teníem proves, només suposicions que van flotar a l’ambient durant molts anys.

Tampoc no oblidàvem el naixement del Vlada, el fill de la Zorka, el de la mitja rialla, l’imbècil, que alguns deien que ho era perquè la pena de la seva mare li havia acoltellat el cervell i havia nascut tarat. Ni com la Zorka vídua s’havia tancat en l’amor d’aquell fill escapçat i no havia volgut saber res del Janko, que la festejava, malgrat que els seus germans li repetien que a la Casa Negra feia falta un home, que les terres no es llauren sense els braços dels homes, Zorka, sense la força dels homes, Zorka. Fins que havia arribat la guerra i el Janko s’havia fet soldat i s’havia endut tots els homes del poble, també els germans de la Zorka i el Vlada, que havíem pensat que ho feia per venjança o per despit. I havíem estat testimonis muts de com ella enfollia i l’esguard se li tornava vinagre. I tots els que quedàvem al poble, dones, vells i nens, havíem sentit els seus crits el dia que va ficar el cap a la fornal per plorar tota la nit. Però aleshores nosaltres ja teníem també molts motius per plorar i por fins i tot dels nostres plors, por que tot el que quedava del poble fos un sol udol infinit i esgarrifós. I havíem callat de nou. I així ens havíem acostumat a veure-la anar fins al Pont de Gel, i posar-se a la riba, allà on ara algú li havia fet l’estàtua, i dir adéu als morts que baixaven pel riu amb els ulls oberts. I nosaltres hauríem fet com ella però la poca vida que teníem la necessitàvem per arreplegar els grans de blat de moro i les patates que ens quedaven i per amagar les filles quan els soldats, els que es deien nostres, o els altres, que tant ens era, passaven pel poble.

No vam posar gaire atenció a la cerimònia que va fer el Janko quan va tallar la cinta que inaugurava el Pont ni als aplaudiments sorollosos de la Ljuba ni a la cançó enfadosa que tocava la banda, que deien que era el nou himne nacional. Tots miràvem com la figura de la Zorka aixecava el cap i ens somreia amb la seva boca sense dents. Ens saludava amb el mateix gest que feia quan deia adéu als morts que baixaven riu avall. I és que tots l’havíem vist morta, travessada pels trets al clatell i a la boca que li havia disparat en Vlada, l’idiota, el seu fill que no l’havia reconegut. I, en el nostre espant, tots miràvem també quina cara feien en Janko i la Ljuba, que semblaven no haver-se adonat de res. Aleshores la por que teníem de veure la Zorka se’ns va convertir en un desig rabiós que ells també la veiessin com la vèiem nosaltres, perquè ells vivien a la Casa Negra des que la mort dels germans, de la Zorka i del Vlada l’havia deixat sense propietaris. Però ells eren d’esquena al riu i no s’adonaven de res. Volíem que la veiessin perquè aquell dia de la mort de la Zorka tots havíem escoltat el Janko, que era justament el caporal d’aquell escamot de destralers sense ànima ni religió, donar l’ordre de disparar contra ella, malgrat les recriminacions dels soldats. No hem vingut a matar velles enfollides, caporal, repetien. I després de la Zorka havíem vist morir el Vlada, que el Janko, per aplacar els ànims de revolta de la tropa, havia fet penjar. L’idiota havia mort plorant i amb un raig de baba que li queia pels pantalons i feia un toll amb els seus orins de condemnat. I tot i així havíem callat un cop més perquè la por se’ns havia ficat a dins de l’ànima i ens l’havia corcat. No ens agradava el Janko perquè sabíem què havia fet i com ho havia fet. Havia afegit més injustícia a la injustícia, més horror a l’horror. Per això, el dia que ens havia dit que els seus, els nostres, com ell deia, havien guanyat la guerra, encara havíem tingut més por. I de nou havíem callat perquè volíem que aquella ferocitat s’acabés i volíem tornar a conrear els camps, i a casar les filles, i a plorar només pels nostres vells i no pels joves.

Mentre la Zorka ens saludava tots miràvem els cares del Janko i la Ljuba que es van girar per veure què observàvem amb tanta atenció, i sí, per un instant, els vam veure empal·lidir i fer una ganyota. La Ljuba va baixar del podi. Els músics van deixar de tocar la fanfàrria ensopida. El Janko va semblar que dubtava. Però de seguida va agafar el braç de la seva dona, la va fer pujar de nou al seu costat, va acaronar la vara platejada com quan acaronava el canó del fusell i ens va deixar anar un discurs sobre la pau i la necessitat de no mirar enrere i no odiar ni recordar. Ens va explicar que, la culpa d’aquella guerra, la tenien els altres i que ara, per fi, després de tants sacrificis, érem lliures i independents. Que el poble era un nou poble i que tindríem prosperitat. Que el temps era com el riu, que s’emportava tot el passat i al mateix temps sempre era allà. Que era passat i futur i més futur que passat. Que l’havíem de mirar com un símbol dels nous temps que ens esperaven. Mentre el Janko parlava, la Zorka ens saludava des de l’altra riba. I pensàvem que un cop més el Janko estava manant i decidint sobre les nostres vides. Però tampoc no vam dir res. Perquè nosaltres ja estàvem buits i eixuts i érem de pedra, com el pont.

Quan van tallar la cinta i van dir que el pont ja estava inaugurat i que ja hi podíem passar, tots ens vam quedar quiets. No, no volíem anar allà on hi havia la Zorka. Miràvem el terra, miràvem el riu, miràvem el cel i ja no volíem mirar cap a l’altra riba. En Janko y la Ljuba tampoc no avançaven.

Un tro espaordidor ens va agafar d’improvís. No havíem vist arribar els núvols que ara enfosquien el cel. Les primeres gotes van ser gruixudes com la corda que havia penjat el Vlada; el llamp que va caure va rebotar com una coça contra les pedres del pont i les va partir. De seguida una torrentera de pluja ens va fer fugir cap a les cases, amarats i esfereïts. El riu va baixar amb fúria per fora de la llera i es va emportar els trossos que quedaven de les baranes i de l’arc del nou Pont de Gel.

Matilde

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en contes i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a El Pont de Gel

  1. Manel Vilar ha dit:

    Tot llegint-ho he pensat en el pont de Mostar que vaig tenir ocasió de veure destruït i reconstruït. No hi era el dia de la inauguració, però intueixo que hi podia haver força personatges similars als del conte.

    M'agrada

  2. Dolors ha dit:

    Em sembla un cant en homenatge al dolor que no s’ha d’oblidar. El pont de gel és l’esperança del present.
    M’ha agradat molt, Matilde!
    Enhorabona.

    La il.lustració exalta els sentiments.
    Felicitats a J. Prieto

    M'agrada

  3. Asun ha dit:

    Impresionante, los personajes están vivos y perfectamente reconocibles.
    Enhorabuena Mati, me ha gustado mucho

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s