Vlada

 

57petita

Tot va anar molt de pressa. Un grup d’homes armats va entrar a la casa i el caporal va etzibar al noi: Vlada Stikovic, vindràs amb nosaltres, i va ordenar que li donessin l’uniforme. Posa-te’l! Vinga, corre! La mare, la Zorka, va començar a bramar. El caporal li va dir que callés o s’encarregaria ell que tingués la boca tancada.

El xicot estava tan astorat que el van haver d’ajudar a vestir-se. La dona no podia deixar de cridar i sanglotava sense parar mentre els soldats intentaven fer-la emmudir amb renecs i cops a la taula.

En Vlada va fer uns ulls com unes taronges quan va veure que li havien calçat unes botes que brillaven. Després, van sortir de la casa i van enfilar carrer amunt fins que van arribar a un prat. Allà li van donar tantes instruccions que el noi va quedar atordit, però quan van començar a anomenar-lo soldat Vlada i li van entregar un fusell, un FR50 que no havia vist cap guerra, la rialleta que sempre se li dibuixava als llavis es va convertir en un riure sincopat i el xicot va començar a picar de mans.

Li va costar trobar una sensació semblant a la que experimentava en aquell moment, tenia tan pocs records! Potser era com el que sentia quan el deixaven jugar a futbol, o com quan de nen veia l’àvia cargolant el coll de les gallines. Es va aturar per eixugar-se la bava que li penjava de la cara.

El caporal li va manar que continués fent via. Davant d’ell hi havia un caminoi i la fila d’homes que avançava. Es va posar en marxa complagut amb el món. Fins i tot havia oblidat la mare, la pobra Zorka que ja no podria viure pensant que alguna bala li foradaria el cor.

Amb l’uniforme, l’escamot de soldats semblava un sol home. Ara sí, per primer cop a la vida, en Vlada es va sentir un més.

Al cap d’una setmana van trobar un campament organitzat i s’hi van incorporar. A en Vlada li va tocar aprendre a utilitzar el fusell. Sorprenentment, ho va fer amb rapidesa. Controlava bé l’arma, disparava quan se li deia i encertava els objectius: pedres, branques, ampolles i ocells.

Aquells dies es va adonar que, quan parlava, feia riure els altres soldats i que, quan cantaven, només li demanaven a ell que ballés i, com que ho feia tan bé, l’aplaudien entusiasmats. Mai tanta gent no havia estat pendent d’ell. Li va pujar al cap la mateixa escalfor agradable que quan el deixaven beure vi.

Els soldats van reprendre la caminada i a en Vlada, des d’aquell dia, només li preocupava manegar el fusell i obeir les ordres que rebia i que executava com si en allò li anés la vida. Rondaven pels pobles i feien complir la seva llei: passaven per les armes els renegats, violaven les dones, assaltaven rebostos i controlaven que es respectés el toc de queda. En quedava ben poc, del noi indefens que havien arrabassat a la Zorka.

Ja feia més d’un any que el xicot s’havia incorporat a aquell grup salvatge i, com que havia corregut la brama de com les gastaven el homes del caporal Stoj, quan algú descobria pols a prop de les vies d’entrada a les poblacions o veia individus uniformats, ho feia saber als veïns i tothom es tancava a casa. Les tavernes i les botigues baixaven les persianes amb els parroquians a dins.

Un dia, en el moment que el sol feia el pic, l’hora del toc de queda, els soldats van arribar a un poble on no es veia ningú. Havien triat aquell lloc amb la intenció d’anar al riu, perquè necessitaven un bany. Després pensaven fer obrir la fonda. Tenien ganes de gresca.

Els va sorprendre trobar-se una dona vestida de negre que arrossegava els peus i somicava. El caporal li va dir de mala manera que se n’anés, que havia de tornar a casa seva. Ella va continuar avançant en direcció al riu, reclosa en els seus pensaments. Els soldats es van aturar; indecisos, van mirar el caporal, que va bramar: dispareu contra tot el que es bellugui, tant se val si és bèstia o persona! Els seus crits van espantar els veïns que escoltaven darrere portes i finestrons, però no a ella, perquè va seguir avançant sense fer-ne cas, i el caporal, cagant-se en els seus morts, va ordenar foc. Els soldats vacil·laven: només era una boja; si no, com s’entenia que tingués el valor de no obeir? El caporal, sufocat, va haver de repetir l’ordre: foc! Els soldats es van paralitzar. Tots, excepte en Vlada. Ell es va concentrar en l’objectiu i va disparar. La dona va caure.

Amb el fusell a la mà, el noi se li va apropar, admirat perquè encara es bellugava. Els ulls enterbolits de la dona el van mirar i es van esbatanar. Va estendre la mà cap a ell i va dir unes paraules que la sang que vomitava va esborrar. Al soldat Vlada el va fer riure aquella glopada negrosa i va acostar el canó de l’arma al front de la dona que es convulsionava. Abans que el tret li rebentés el crani i el soldat celebrés que ja no es movia, la Zorka va tenir temps d’un darrer pensament: pobre fill meu, no me’l cuiden, li falta una altra dent.

Montse

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en contes i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Vlada

  1. Neus ha dit:

    Molt colpidor,però m’ha agradat.
    Felicitats!!!!

    M'agrada

  2. jaume de Bargas ha dit:

    Quin escrit! No deixa indiferent..

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s