Embogida

338bb26e-9cb4-466e-938b-d9146863291b

Ningú no em podria haver aturat. Ningú. Jo volia el Petar i ell em volia a mi. Ja de petita me’l mirava, era guapo, guapíssim. M’agradava veure’l passar i m’avergonyia si se m’acostava. Però, després d’aquell ball d’estiu, quan em va estrènyer amb força contra el seu pit, la meva atracció cap a ell es va fer imparable. No podia pensar en altra cosa que en l’olor de la seva pell, l’escalfor de les seves mans i la força dels seus braços. En el meu cap no hi cabia res més i el meu cos era tot tremolor.

Ningú no em podria haver aturat. Ningú. Jo no demanava res més a la vida que ser d’ell. No em calia cap dot ni patrimoni; els meus germans prou feina tenien a tirar endavant els boscos i la Casa Negra. Jo vivia amb ells i els ajudava al camp, als estables, a la casa. Sabia que els feia falta i que les mans d’un home els aniria molt bé. Tot i que em veien molt jove, em van entendre, eren sang de la meva sang.

Ningú no ens va poder aturar i ens vam casar. La felicitat m’omplia el pit, l’enteniment, la raó. L’ amor m’embogia com el vi bo que corre pertot sense fre, quan beus i beus. El seu cos em posseïa dia rere dia, i el meu es deixava embriagar de carícies i desig, d’un desig vermell, mentre els nostres pensaments miraven cap a un futur llarg i segur.

Ningú no ens podrà deturar, pensava jo. Però un cavall desbocat si va poder. Encabritat es va llençar sobre el meu Petar, l’home més fort del poble, li va rebentar el ventre i ho va paralitzar tot. A l’acte, en uns segons, els batecs del seu cor i la meva respiració van frenar en sec. M’ofegava, però no prou per morir amb ell.

Segueixo vivint embogida. Ara, per la pena i la negror que pesen com la llosa que jeu sobre la terra fresca i remoguda de la seva tomba. Si haguéssim mort tots tres, seríem al mateix sot, junts, descansant. Perquè porto una llavor dins del meu ventre. D’aquí a poc hi haurà un Vlada petit que viurà amb mi i que cada nit sentirà el meu plor. Creixerà dret, alt i fort com el seu pare i potser serà, com ell, el més valent.

Un dia seuré al seu costat, li agafaré la cara ferma entre les meves mans i veient l’expressió intel·ligent dels seus ulls joves, interrogants, li explicaré perquè ploro, li diré que ploro perquè estic boja, sí, boja d’amor.

Maria del Mar

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en contes i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s