A l’altra banda

6090488937_c2a5d8e484_z

En aquells moments vaig pensar que tot s’acabava, que la meva vida es fondria en un instant. Vaig caure a terra, com un sac, i només sentia crits i veus confuses al meu voltant.

—Un metge, aviseu un metge! —una dona s’esgargamellava.

—Està sagnant per tot arreu, Déu meu! —ara era una veu greu, masculina, que, pel to, em semblà que em devia estar mirant amb una compassió infinita.

—No hi ha res a fer… —algú va deixar anar un sospir.

Les veus es van convertir en un eco que anava i venia i, de mica en mica, es diluïa. Cada cop eren més fluixes, com si un remolí se les emportés. Tot feia voltes, la terra es movia sota meu. Un dolor punxegut em tenallava els ossos, el meu cos es recargolava entre fortes convulsions i un mareig terrible m’envaïa. Tot es tornava borrós, cada cop més borrós, i després va venir la foscor; la dama de negre se m’acostava solemne, amb la dalla, lentament. Això s’acaba, m’ha arribat la fi, vaig pensar amb angoixa. I, ja en l’agonia, esperava amb resignació que el meu esperit pugés cel amunt. Però, ai las! El destí em va jugar una mala passada.

Jo, l’ànima de Petar Stiković, vaig quedar suspesa en un espai indefinit entre el cel i la terra. Maleït accident! Maleïda l’hora en què aquell cavall desbocat s’abraonà damunt meu i m’esclafà! Aquell succés em convertí a mi, Petar, l’home més fort i admirat del poble, en una ànima errant. Quina desgràcia! Havia deixat la Zorka, la meva estimada esposa, vídua, sola, prenyada de cinc mesos. Què seria de mi? Què seria de la pobra Zorka? Què havia fet perquè el fat es rabegés d’aquella manera en contra meu?

D’aleshores ençà, em vaig convertir en l’ombra de la Zorka, la dona que més havia estimat en vida. Quin suplici veure com els fets es desencadenaven davant meu sense poder-hi intervenir! No em mereixia aquell infern. Percebre l’estat de la Zorka després de la meva mort era un càstig desmesurat. Ella havia quedat amb la boca oberta, com si volgués que per aquell forat se li escapés la vida i la del nostre fill. No poder consolar-la, ni eixugar-li les llàgrimes m’amarava d’impotència.

Tanmateix, la condemna no havia acabat amb la meva mort! La pena seguia mentre contemplava com creixia el nostre fill. El dolor viscut al ventre de la mare li havia deixat uns ulls i un cap massa recargolats. Es feia gran, però encara li relliscava una bava llefiscosa per la boca, li faltava una dent i quan reia deixava entreveure un forat negre i desagradable. Què no hauria donat per poder tenir cura d’en Vlada! Per què m’havia caigut aquella maledicció? Devia ser l’odi que em tenien els homes del poble per haver aconseguit casar-me amb la Zorka, aquella dona bonica que tots cobejaven? O potser la meva falta era aquell orgull que tenia de ser l’home més fort del poble? Fos el que fos, no havia fet res tan greu per merèixer aquesta sort tan cruel.

Mentre vagarejava erràtic per l’espai buscant el camí que duu al més enllà, en Vlada creixia i començava a fer-se un home. I llavors va venir la guerra, la terrible guerra. Un dia, d’improvís, uns soldats irromperen a la Casa Negra, la nostra casa, per endur-se’l. La Zorka s’interposava entre ell i els soldats, l’estirava del braç, xisclava, no us l’emporteu, no us l’emporteu. Deixeu el meu fill, suplicava agenollada. Bramava, picava de peus, plorava. Però, malgrat que amb vint-i-cinc anys encara es deixava relliscar la bava de la boca i no havia après a llegir ni escriure, se’l van endur a la força i ella va perdre el que més estimava al món.

Contemplar la meva estimada des del meu espai incorpori era desesperant. Passava hores i hores sola a la taula del menjador, amb les mans damunt d’aquell hule atapeït de flors, amb l’esguard buit, evocant la rialla imbècil del nostre fill. Suspesa en el món dels records, immòbil, com una estàtua a qui han llevat tot signe de vida, passejava pels passadissos de la memòria: els temps bons amb els seus germans, la Casa Negra, la joventut envoltada de pretendents, els records amb mi, la infantesa d’en Vlada… Romania tancada a casa, i per no cuinar només menjava bacallà ressec i bevia de la bóta. Restava enclotada sempre en aquell silenci tens i pesant, només trencat pels plors amargs que li brollaven de l’ànima. Fins i tot semblava que s’havia oblidat de parlar. Quan sortia, les veïnes se la miraven amb compassió. Jo la seguia quan, a les tardes, arrossegant una esperança grisa, es dirigia cap als camins polsegosos per on s’havien endut en Vlada. Desperta, Zorka, desperta, has de refer la teva vida, li volia dir. Però només podia deixar anar un esgarip rogallós que l’espantava, i llavors se li obrien els ulls i mirava pertot com si notés una ombra envoltant-la.

Jo, que havia estat un home orgullós i fort, m’havia de resignar, amb horror, a veure com ella s’anava corsecant. Les meves paraules de consol li arribaven com murmuris fragmentaris que li feien por més que no pas l’alleujaven. Hauria volgut abraçar-la, però, com podia fer-ho si no tenia forma ni consistència?

La guerra s’agreujà i ben aviat els cossos nafrats dels soldats començaren a aparèixer surant Rzav avall. Jo seguia la Zorka quan, al migdia, malgrat el toc de queda, sortia cap al riu. L’acompanyava quan marxava cap al pont del Gel i s’asseia en una pedra cantelluda per veure-hi passar els morts i reconèixer-hi el seu fill. La volia aturar quan els deia adéu, però ella enretirava la meva mà amorfa com qui aparta un insecte enutjós.

Un d’aquells dies en què la seguia cap al riu, vaig veure que s’acostava un escamot de soldats bruts i espellifats. Vaig murmurar: torna, Zorka, torna a casa, però ella, molesta, s’espolsà l’orella. De mala manera els soldats li van dir que en aquella hora no es podia circular, però ella, aliena a l’advertència, va seguir caminant, mentre aixecava la pols del camí i deixava enrere una estela de dolor. Davant d’aquella indiferència, el caporal cridà:

—Senyora, marxi cap a casa, que a aquesta hora no es pot sortir.

Ella seguia.

—De mi no es riu ni Déu, ni Al·là. Cap a casa he dit! —ara, el caporal cridava més fort—. No ha sentit el toc de queda?

Tanmateix, la Zorka, d’esma, encorbada i amb la mirada buida, seguia cap al Rzav a visitar els seus morts.

—Dispareu! Foc!

M’hauria venut al diable! Hauria fet el que fos per salvar-la. Esperava que el caporal parés l’ordre, però de seguida vaig sentir, amb horror, com hi insistia davant l’astorament dels soldats, immòbils com roques veient la pobra dona.

—Foc, foc, foooc!!! —els escridassava amb totes les seves forces.

Es va fer un silenci tens i, tot d’una, un tret sec va trencar aquell aire sord i va abatre la Zorka. El soldat que havia disparat s’hi atansà corrent i, tot satisfet de la seva proesa, cridà:

—Mireu, mireu, l’he ben tocada i encara es belluga!

Ella es va posar de cara al cel per deixar que la seva ànima s’enlairés. Jo la mirava de l’aire estant, ella es mirava el soldat amb els ulls esbatanats. Encara li quedava una mica d’esma i deixà anar:

—Estàs… m… molt p… pr… prim… la … d… ddd… dddent…

Llavors jo també vaig mirar-lo. Li faltava una altra dent i la bava li seguia regalimant per la boca! El noi mirava els glops de sang espessa i ennegrida que brollaven del cos de la Zorka i, mentre deixava anar una riallada imbècil, li disparà un altre tret que li rebentà el crani.

—Ara, sí, ara ja no es mou! Ara sí! —s’exclamava satisfet mentre acariciava l’arma i saltava d’alegria.

Vaig contemplar com l’ànima de la Zorka pujava cel amunt, de pressa, de pressa. No es va aturar al meu crit sord: Zorka, Zorka, sóc aquí. Es va enlairar lleugera, ràpida, cap als estels…

I, sol, errant de nou, encara vaig veure com el nostre fill somreia estúpidament davant el cadàver i després s’allunyava.

Pobre fill nostre! Sense família, sense religió, sense ànima.

Maria V.

Guardar

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en contes i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s