La mosca

finestra

Confirmat, no vindrà. Els ulls de la Nora s’humitegen després de llegir el whatsapp de l’Albert.

El moviment imperceptible de la cortina tamisa la llum daurada que es filtra per la finestra. Estirada damunt els llençols nous amb tacte de seda, la Nora observa els cinquanta metres habitables. El cava suat dins la glaçonera, damunt la taula, i la fruitera curulla de cireres, préssecs i albercocs que tant li agraden a ell. Els llavis tasten una llàgrima salada. Tot per a res.

Al començament es trobaven dia sí i dia també. L’Albert era apassionat, atent als detalls; sabia interpretar la partitura de la Nora. Princesa, li xiuxiuejava a cau d’orella. Però el princesa d’ara li deixava anar des de dalt, els ulls petits, la boca estreta i envestides ràpides.

El cos madur jeu nu. Els sostenidors i les calces de blonda, a punt d’estrenar, reposen en una ganyota al respatller d’una cadira. Els havia triat del color del cel a les nits d’estiu. La dependenta li va dir que aquell conjunt la feia més jove, que li ressaltava la figura i el bronzejat. I ella es va sentir desitjable.

L´últim dia, mentre els dits de l’Albert resseguien el rostre de la Nora, la boca li escopia: no sé què et passa, princesa. Sembles de pedra. I acabà amb un: tinc la sensació de fer-ho sol.

Les espatlles suades de la Nora se li han enganxat a la seda del llençol. Una mosca es cola per darrere la cortina i vola fins al ventre de la Nora, que puja i baixa imperceptiblement amb cada respiració. Les potes de la mosca es passegen al voltant del melic, entre el borrissol de la pell torrada. Les pessigolles insignificants de les potes pinten un somriure agredolç als llavis de la Nora, mentre ressegueix amb la punta dels dits el rastre de la mosca. Ara li puja fins el pit i li envolta el mugró, que es desperta erecte com una fulla cercant la llum; després l’altre pit, l’altre mugró i segueix amunt fins la base del coll. La trompa de la mosca xucla la transpiració accelerada dels porus. Les inspiracions de la Nora s’allarguen, i la rodonesa del ventre s’infla i es desinfla. La mosca vola fins als peus. Explora el vermell de les ungles, baixa al turmell i gira cap a la planta. La Nora, instintivament, arronsa la cama. La mosca s’espanta i vola d’un costat a l’altre per aterrar damunt el genoll. Els dits de la Nora baixen cap a les cames a trobar-la. La mosca continua l’exploració i serpenteja cuixa amunt tot desviant-se per la cara interior. La Nora venç el reflex i, quieta, es concentra en les carícies de la mosca, que lentament s’ha apropat al sexe; li envolta el bosc del pubis una vegada i un altra. La Nora vola fins a un record prohibit; una setmana d’estiu a Aiguablava: un joc d’adolescents, una amiga amb qui no es va retrobar mai més. Li arriba la salabror de l’aigua tornassolada, el verd de la pineda, l’escalfor de la sorra, la frescor de l’escuma que li banya la pell, els ulls de la noia amb el color del paisatge pintat a les ninetes. La Nora, humida, obre les cames i la mosca sobrevola el cràter que s’acaba d’obrir sota les seves ales.

El timbre de la porta sona i li entela el somni. Amb el cor sotragat es posa la bata: Albert! Obre. Un rostre alegre i jove, emmarcat per uns cabells curts, rogencs, que conserven restes de sorra i sal, la saluda amb el paisatge d’Aiguablava pintat als ulls.

―Perdona que et molesti, sóc la nova companya de la Cleo. ―Amb el dit assenyala cap amunt―. La veïna, la Cleo ―insisteix amb el dit vertical.

La Nora, sorpresa, l’interroga amb la mirada.

―És que m’he deixat les claus dins del pis i la Cleo no tornarà fins al vespre.

La noia obre els braços, es mira i s’explica.

―He anat a la platja, però fa una xafogor… I, a més a més, no hi havia aigua a les dutxes.

La Nora segueix embadalida dins l’Aiguablava de la noia, que ho confon amb un principi d’enuig. La mosca voleia entre les dues. La Nora reacciona.

―No, passa! Et pots quedar aquí, cap problema. ―Somriu.

La noia es fixa en l’espai, en la llum; s’empassa la fragància de les fruites madures.

―Tens una casa molt agradable.

Veu el cava, la blonda damunt la cadira i fa la intenció de marxar.

―Ui, potser esperes algú. Que inoportuna sóc.

―No pateixis, no vindrà. ―La veu traspua l’amargor.

El cinturó de la bata de la Nora rellisca i deia al descobert la seva nuesa. Es tapa incòmoda.

―No! ―l’atura amb un somriure i la mà aixecada―. Ets a casa teva. I fa tanta calor…

Arrossega les síl·labes amb llanguiment, mentre la mà serpenteja des del coll fins l’escot del vestit. Després la contempla obertament i li diu múrria: Quina enveja, tens un cos preciós.

Els ulls de cadascuna es capbussen dins dels de l’altre. S’apropen, les puntes dels dits respiren al compàs del tacte. Es miren, les llengües brillen darrere els llavis entreoberts mentre neixen dos somriures que titubegen i perden la timidesa quan s’ajunten en un petó suau, salat, dolç. Cap d’elles es fixa en la mosca, que desapareix per darrere la cortina.

Maria

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en contes i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a La mosca

  1. Dolors Masats ha dit:

    M’encanta! Molt sensual i original.

    M'agrada

  2. Maria A. Martinez Salles ha dit:

    Molt fi i encantador.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s