Quatre mesos

Dibuix de la Júlia prieto Coll, @juprico, fet expressament per a aquest conte

Dibuix de la Júlia prieto Coll, @juprico, fet expressament per a aquest conte

Maig

Tres paquets de crispetes, tres de xips, tres pizzes congelades, tres packs de cerveses… La Shira agafa els productes de la cinta i els passa mecànicament per l’escàner. Partit a casa, mirar la tele amb la colla.

—Són 15 dòlars amb 60 centaus. Unes mans de dona, resseques i espellofades li donen l’import just. Pobra, haurà d’aguantar els crits i tota la patuleia de tios. Li deixaran el menjador fet una cort.

Bolquers, crema de mans, lleixiu, galetes amb xocolata, de les d’oferta, pa de motlle, dos packs de llet d’oferta, cacau soluble gegant. No hi ha ni un sol producte per a home. Família nombrosa i pocs calés. Segur que està separada i l’ex no li passa ni cinc.

A la Shira, inventar-se històries sobre els clients l’ajuda a passar les vuit hores a la caixa del supermercat.

Pa integral, una llauna de foie, bosses d’amanides, fruits secs, formatge de cabra, un sobre de salmó marinat, una ampolla de xampany, petita, per a dues persones… Ep, això va de sopar íntim! , maduixes, mandarines… De sobte, la bossa de plàstic es tanca malament i unes quantes mandarines rodolen per la cinta. Unes mans d’home, quadrades, les agafen  per posar-les de nou a la bossa. La Shira veu aquelles mans com si agafessin els seus pits. I li agrada. Ves quines coses d’imaginar. Fa dies que no follem amb el Kevin. Deu ser això. Sempre estic massa cansada. Necessito vacances. Com quan vam anar a Mèxic.

Tanca la bossa amb la màquina automàtica. La pesa, hi posa l’enganxina amb el pes i la passa per l’escàner. Dóna el tiquet al client. Les mans quadrades l’agafen i, en fer-ho, li freguen els dits. La Shira sent que un llamp li travessa el canell. La descàrrega li puja braç amunt.

—Són 20 dòlars.

La Shira veu la bossa d’anar a comprar que s’allunya cap a la porta del supermercat agafada per la mà quadrada que l’ha electritzat. Encara li falten dues hores per plegar. Té pessigolles al cos. Demana el relleu i marxa al lavabo a rentar-se la cara. No m’havia passat mai. Necessito vacances. De moment, no n’hi ha a la vista. El Kevin tot just ha començat a treballar a un taller mecànic. Potser al juliol, li ha dit.

Juny

 Una ampolla individual de vi italià. Un sobre de risotto d’una sola ració, una bosseta de ceps liofilitzats, iogurts… Com es cuida, aquesta!

—Són 15 dòlars i 10 centaus.

Les mans que li donen 20 dòlars freguen els seus dits i un llampec conegut l’electritza. No són mans de dona. Són les mans del noi de les mandarines. Van seguides d’uns braços forts i peluts que acaben a les mànigues arremangades d’una camisa de quadres. De nou, la descàrrega la travessa. Li arriba una aroma de bosc després de ploure i de gingebre. I s’imagina els braços abraçant-la per darrere i les mans prement-li els pits. Tremola.

—Tingui, el canvi. Gairebé no gosa tocar-li els dits. No li mira la cara.

—Gràcies —la veu és fonda però clara. Com un contrabaix en un camp de blat. No sap com és que se li acudeixen aquestes coses. És el cansament, n’estic segura. Sort que demà és diumenge. Ha trencat amb la parella del sopar íntim? Està solter. Viu sol. I la Shira segueix tremolant.

—Senyoreta, sigui més ràpida sisplau, que hi ha cua! —una clienta pica amb el seu portamonedes sobre el taulell, atapeït de productes que esperen passar per la cinta. La caixera torna a la realitat.

Diumenge, la Shira es passa el matí dormint. Després d’esmorzar tard, el Kevin i ella netegen una mica l’apartament i marxen a passejar al parc del Pont de Brooklyn. Compren pizza i cerveses i sopen sobre la gespa. Parlen de quant de temps falta per poder fer vacances junts. Un mes?, dos? El Kevin encara no ho sap. S’endormisquen sobre l’herba fresca, mirant el capvespre sobre els edificis de Manhattan. Bufa un vent trapella i sorneguer. La Shira es veu a l’habitació de l’hotel de Mèxic amb el noi de les mandarines. Ell l’abraça per darrere amb els seus braços peluts i li prem els pits amb la fermesa delicada de les mans quadrades. De sobte una idea la pica, com una vespa: està solter, viu sol, no té parella. Es desperta. S’abraça al Kevin.

—Anem a casa. Fa temps que no fem l’amor.

El Kevin se la mira amb sorpresa. La Shira mai no ha portat la iniciativa.

Juliol

Ha plogut i fa calor. De l’asfalt pugen columnes de fum i tothom esbufega. Al supermercat l’aire condicionat escampa una temperatura gèlida. Quan la Shira surt del torn de matí la calor la tira enrere. Abans d’agafar el metro, es queda asseguda a un banc a la plaça del barri, sota els arbres, per refer-se de la bafarada calenta i humida. La gent es refresca a l’estany que hi al mig de la plaça. Els nens juguen a tirar-se aigua. Aleshores el veu. És el venedor d’un carret de gelats. Ha deixat un moment el carro, s’ha tret la samarreta i s’està refrescant ell també a l’estany. Quan s’aboca a l’aigua, la Shira li veu l’esquena ampla, la cintura ferma, els texans li fan imaginar unes natges perfectes, sostingudes per unes cames fortes. M’atreu.

Mai no li han dit res els homes quadrats i peluts. Sempre els ha preferit alts, fins, sense pèl. Es posa les ulleres de sol per poder observar-lo millor. Li vénen ganes de repassar-li l’espinada amb els dits i baixar-los més avall del cinturó, fins prémer-li les natges amb les mans. Ara es gira i se seu a la vora de l’estany. Sembla distret amb els nens que juguen. El veu sencer i de cara, per primera vegada. Té el pit cobert d’un pèl enrinxolat. Els cabells negres, i tot i que va afaitat observa que té la barba tancada i negra. La cara, ampla, afable. No sap per què però aquest home li agrada. Li agrada, li agrada, li agrada. Passa una bona estona al banc abans d’anar cap al metro.

Al dia següent, en sortir del supermercat, torna a la plaça. Protegida per les ulleres, seu en un altre racó per observar-lo des d’un angle diferent. El veu despatxar, parlar amb els compradors, caminar, empenyent el carret. És com arbre que camina sobre les seves arrels, pensa. És un arbre. El meu arbre. L’arbre on m’agradaria fer una cabana i dormir. I viure. El cos de la Shira és un fil d’alta tensió a punt de saltar. Estic boja per ell.

A la nit, la Shira es regira pel llit. Malgrat la xafogor, el Kevin dorm tranquil·lament al seu costat donant-li l’esquena. La Shira s’hi abraça. Pensa en l’esquena del noi de les mandarines i els gelats. Repassa l’esquena del Kevin amb els llavis, petonejant-la a cada centímetre. Recorda els texans i les natges. Agafa les del Kevin amb les dues mans i les prem. Fa lliscar la mà dreta entre les cuixes i li toca el sexe adormit. Amb l’esquerra li fa carícies circulars a l’escrot. El Kevin se gira cap a ella amb una potent erecció. Obre els ulls. Creia somiar però és veritat. No se’n sap avenir, que la Shira tingui aquella iniciativa. Últimament la veu més disposada; ara, arribar a despertar-lo com avui, mai. Intenta frenar-la, però ella no es frena. Li agafa les mans i se les condueix cap als pits. Quan el Kevin l’obeeix i els hi agafa, la Shira s’encamella i cavalca sobre el sexe del noi diverses vegades, amb els ulls tancats, fora de si. El Kevin explota i la Shira segueix cavalcant amb els ulls clucs, desbridada, fins que, després d’un llarg espasme i un miol interminable, cau sense forces al pit del noi, que no entén res d’aquell miracle.

Al tercer dia s’atreveix i s’acosta a comprar-li un gelat. No es treu les ulleres. Les mans es freguen de nou en l’intercanvi del cucurutxo i els diners. Mirant-lo des d’un banc allunyat, la Shira llepa, assaboreix, engoleix, el melic, el sexe, el coll, la boca, la llengua del venedor. Es nota tan excitada que no gosa aixecar-se fins després d’una bona estona que no ha acabat el gelat. Estic boja per ell. Boja, me’l menjaria ara mateix.

A la nit, la seva llengua repassa el Kevin des del sexe fins als pits. Ell creu que no podrà aguantar la pressió d’aquell rastre de cargol roent. Però ella inventa senders que l’exciten i el frenen per fer durar més temps aquella festa goluda. Quan ell es deixa anar, ella el rep a la boca. Després, li agafa el cap i li mostra que vol que ell faci el mateix. El Kevin obeeix feliç, amarat d’amor. Aquella no és la seva Shira, sempre tan tradicional i tan poc activa fins ara.

La Shira escriu el seu número de mòbil i el posa en un sobre petitó de color festuc. Quan plegui i surti a la plaça anirà a comprar un gelat i el donarà al noi. No en té prou amb l’estona d’observació, excitació i fantasies al parc. No en té prou amb les nits torrencials amb el Kevin. Vol tocar el noi. Vol tastar-lo. Fer amb ell allò que el cos li demana amb urgència.

Camina cap a la plaça i s’ha d’aturar a respirar. La xafogor és intensa. De sobte, el cel s’ennegreix i cau un xàfec. Quan hi arriba, no hi ha ningú. L’aigua cau a bots i barrals i s’enduu restes de papers de galetes de gelats que havien quedat abandonats, sobtadament, quan la gent ha hagut de córrer a resguardar-se. Desolació. La Shira marxa cap al metro amb la roba i els cabells regalimant. El sobre color festuc s’ha rebregat amb l’aigua i és una bola pastosa a la butxaca. Com el meu cos, pensa.

 Agost

La Shira veu desfilar els productes a la cinta, els passa per l’escàner i els cobra, i encara pensa sovint en el noi de les mandarines i els gelats. Des d’aquell dia de la pluja, no l’ha tornat a veure ni al parc amb el carret, ni al supermercat. La seva vida ha perdut sentit i energia. La relació amb el Kevin ha decaigut de nou. No té ganes de res.

Pa integral, una llauna de foie, bosses d’amanides, fruits secs, formatge de cabra, un sobre de salmó marinat, una ampolla de xampany, petita, per a dues persones. Maduixes, mandarines… L’olor de bosc i de gingebre. El cor es desperta de cop i es posa a galopar. És ell, és ell, és ell. Aixeca el cap per mirar-lo fit a fit. És ell. La tremolor gairebé no la deixa pesar ni escanejar.

—Són 23 dòlars —diu amb un fil de veu.

—Amor, tens monedes? —escolta que li diu a la noia somrient i lluminosa que té al costat.

La Shira li dóna el tiquet, sobtadament rígida. Mentre la parella marxa, diu que ha d’anar al lavabo i que la rellevin. No es troba bé. Té games de vomitar. Demana a l’encarregada que la deixi sortir abans.

Quan arriba a casa, el Kevin li pregunta què li passa i l’abraça. Ella el refusa. No pot suportar que la toqui. Surt de l’apartament. Baixa fins al carrer.

Crida.

Matilde

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en contes i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

5 respostes a Quatre mesos

  1. nvilam ha dit:

    Carai! Quina tensió tot el conte… Em sembla que en Kevin pot plegar. Molt bonic.

    Liked by 1 person

  2. terearau@gmail.com ha dit:

    Tinc una amiga nova, molt divertida, que te ha fundat una mini editorial, ara per mitja d un bloc publica aquests contes, ja em diràs que et sembla.

    Enviat des del meu iPhone

    El 26 oct 2016, a les 15:56, Calaix de contes va escriure: > >

    M'agrada

  3. carmeballus ha dit:

    Uau, Mati, bon conte! Desprèn tensió eròtica en la trama i elegància en l’escriptura.

    M'agrada

  4. Retroenllaç: Quatre mesos | Gerardprieto's Blog

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s