Focs artificials

—Patufeta bon dia! (emoticona: un sol) Avui? Kina h?

 —Fera ferotge (emoticona: un lleó), 18.30?

 —Emoticona: mà amb el polze cap amunt

 —Emoticona: cara amb petó

Com ens espremen! He passat visita a la planta, he estat a la consulta, he atès la sessió mèdica i m’he quedat sense dinar. La veritat, tampoc tenia ganes de menjar. Si en tenia, era de tu.

Falta mig quart perquè siguin les sis. Se m’accelera el cor. Que acabi de fer preguntes aquesta dona. Cada setmana fa igual!

Per fi ha marxat. Penjo la bata, agafo l’abric i la bossa. Mentre em poso la bufanda, entro al despatx de la infermera perquè em faci els comentaris del dia. Només sento els batecs del meu cor fins que em demana què em passa, que em veu accelerada.

—Tinc gent a sopar i tot està per fer.

Mentre baixo l’escala repasso mentalment la llista: cava a la nevera, vi al rebost, formatges, pernil, embotis, olives, pa. Pa? N’he de comprar. Em puja al cap una escalfor de borratxera.

Finalment sóc al cotxe.

—Surto (emoticona de noi corrent)

 —Trigo 5 minuts (emoticona: cara un pèl fastiguejada)

 Millor, arribaré abans que tu. Al primer semàfor em poso colònia darrere les orelles. Al següent a les temples i als canells. Ai, ai, ai! El cos se’m va nuant amb els sentits. Les entranyes amb el cor. Quan puc em repasso els llavis. M’entusiasma aquesta barra que mescla color granatós i estrelletes d’or i plata. Sóc foc.

—Molt trànsit. Tu?

 —Sarrià/Tarradelles

 —G. Via

Li duc uns bons minuts d’avantatge. M’agafo fort al volant com si fes una cursa. Ja sento el teu alè càlid damunt meu. Respiro a fons. La pell se m’ha tornat fina, el cos ingràvid. Sento els teus llavis dolços, els teus dits inquiets. Em trobo especialment àgil quan canvio de carril, fins i tot endevino la cadència dels semàfors. Ah! L’amore, l’amore!

Agafo l’ascensor i és com si les teves mans s’enfilessin per les cames fins a…

-Diagonal.

 – Kasa! (emoticona cara feliç)

Passo les cortines. Arreglo els coixins. Encenc una barreta d’encens i una espelma de vainilla.

Un truc a la porta.

Tanco els ulls. La teva boca en la meva, les nostres mans es passegen inquietes pels nostres cossos i s’encenen les bengales, em descordes la roba i s’enlairen els coets, et trec el cinturó i esclaten els volcans. Ens mirem, riem i frenem una mica perquè volem una bona traca.

I la vam tenir.

x x x x x

Quan vam trencar l’abraçada, em vaig girar cap a ell. Estava estirat de cara al sostre amb els ulls tancats i una expressió de dolor. Va bellugar la mà esquerra i vaig rebre l’impacte d’una sageta enverinada que em va paralitzar.

—Jordi, què significa aquest anell?

No em reconeixia en aquella veu enrogallada. Ell va esbatanar els ulls, va encongir el ventre i es va enretirar cap a l’extrem del llit.

—Feia més d’un any que no el duies. Des que us vau separar.

Un pensament, ràpid com una bala, em va trepar el cervell:

—O és que no us heu separat? Ara començo a lligar caps. És per això que…

—Maria, Maria. Sisplau, deixa’m parlar.

—Marxa!

La meva veu va paladejar les cinc lletres mentre en els seus ulls hi vaig llegir sorpresa i por.

—Fora! Desapareix!

Em vaig aixecar, àgil com una criatura, em vaig posar la bata i em vaig tancar al bany.

Només en vaig sortir quan, al cap d’una bona estona, vaig sentir un cop de porta.

Fi de festa.

Montse

Guardar