Nadal, dolç Nadal

p_20161207_115143—Per fi has arribat, Clara! —una veu de dona emergia entre un gran enrenou de gent. — Com és que véns tan tard?

—Ui tia, és que se m’ha rebentat una roda quan venia cap a la masia…

La Clara ja no sabia quina excusa empescar-se. I és que el que li rebentava era haver d’anar a aquell dinar de Nadal. Tota aquella faràndula se li feia una muntanya i més ara, quan feia quasi un any que havia enterrat la mare i hi havia d’anar tota sola. Una altra vegada li tocaria bregar amb aquella rècula de parents que només veia un cop a l’any i que s’entestaven a ficar-se en la seva vida: que si no es casava, que què hi feia vivint tota sola a Barcelona, que si ja l’havien ascendit a la feina… Ja se’ls imaginava tots, el cosins, les parelles dels cosins, els fills dels cosins, els oncles; tots allà, mirant-la amb aquells esguards de mussol. Quina llauna!, pensà.

La tia Glòria l’agafà de la mà tot arrossegant-la cap al menjador.—Clara, tu seuràs aquí, al costat de la Maria.

—Molt bé tia— la Clara es relaxà en veure que li havia tocat la companyia agradable de la seva cosina.  Amb ella sí que s’hi entenia.

Va fer una ullada ràpida a la taula llarga i poblada;  li semblà que hi havia més gent que altres anys, uns vint-i-cinc pel cap baix, i sospirà resignada. El fum del brou calent i de la llar de foc feien una mena de boirina que, com una cortina subtil, diluïa aquella allau de sentiments confusos que planava damunt l’atmosfera familiar. La Clara observà al seu voltant, la cuina-menjador seguia igual: la llar de foc en un racó amb un banc al costat, la cuina que ja no s’usava, l’olla per escalfar l’aigua penjant i una finestra petita que ajudava a mantenir la temperatura de la casa. Li vingué, com una glopada àcida, un record amarg de la infància, quan vivia en una masia propera. Però aviat, les llumetes de l’arbre de Nadal que li picaven l’ullet, l’olor deliciosa del menjar i el caliu del foc espurnejant la van reviscolar.  Mentre s’ho mirava tot atentament, una veu li provocà una fiblada al cor.

—Hola Clara, quant de temps, oi?— l’oncle Ernest la saludava somrient.

—Eh?, ho…ho… hola tiet— ella notà una sotragada que la sacsejava de dalt a baix. Havia arribat tan atabalada que no s’havia adonat que l’Ernest era allí i seia a la fila del davant, dos seients més enllà.

—Quina il·lusió tornar-te a veure… —va fer ell repassant-la a fons amb la mirada.

Què hi feia allà l’Ernest?  Atònita, com si no pogués donar crèdit a aquella presència, a la Clara no  li sortien les paraules. Li semblà que li queia el món a sobre. Després de vint anys, l’oncle s’havia tornat a creuar  a la seva vida. No, no pot ser! No pot ser ell. No, no, es repetia per dins mentre un regust amarg li pujava per la gola.

En un moment en què l’oncle estava distret, la Clara se’l quedà mirant; unes arrugues profundes solcaven aquell front ample, el seu cabell havia agafat el to grisós de la neu quan es desfà, i els trets del rostre se li havien endurit encara més. Sí, l’Ernest havia envellit, però encara conservava aquella mirada lasciva i plena de desig, la mateixa que tenia quan, de petita, es quedaven sols a la masia i ell li tocava el cabell i li deia: quins cabells rossos més bonics i quina pell més fina. El mateix esguard maliciós de quan la duia a l’habitació fosca: això serà un secret entre tu i jo, eh? No ho expliquis a ningú. Ara li tornava aquella olor de terra de l’oncle quan venia de treballar al camp. Li revenia la fortor de terra i de suor d’aquelles mans que li aixecaven la faldilla i serpentejaven per les seves cuixes com un escurçó repugnant… Bonica, ara jugarem a aquell joc que al tiet li agrada tant!, el nostre joc secret li deia amb aquella veu greu que a ella l’espantava d’allò més.  Quina desgràcia que el pare hagués mort tan jove i que el tiet s’hagués quedat a viure amb la mare i ella. La presència de l’Ernest havia estat com una maledicció en aquella casa. Pobre mare! Tan jove i tota sola a la masia amb una filla. Però, ¿què hi feia ara allà l’Ernest, després que la mare l’hagués fet fora de casa per sempre? Hauria tornat un cop assabentat de la seva mort, el molt fill de puta?

—Au Clara que et serveixo— la tia Glòria la va distreure d’aquells records que la turmentaven.  —Deus estar contenta de tornar a veure l’oncle Ernest, oi?

A la Clara se li va fer un nus al coll. No podia contestar. S’havia quedat muda. Què podia dir? Es preguntava si algun dels presents devia saber què havia passat entre ella i l’oncle. No sabia si ho ignoraven o si era un d’aquell secrets velats que es tanquen amb pany i clau per preservar la reputació de la família.

—Ja diràs prou— la Glòria anava servint l’escudella.

—Ep, prou, prou! — exclamà la Clara amb el plat a punt de vessar.

Entre aquell aldarull de gent, i aquella taula vestida amb tovalles brodades, farcida de menjar deliciós i guarnida amb grèvol i espelmes vacil·lants, l’Ernest somreia. Estava content de veure la Clara, la seva Clara. Quina sort havia tingut amb aquella nena! A ell, que també havia enviudat jove —semblava una fatalitat d’aquella família— i la soledat li tenallava el cor, aquella nena d’ulls blaus i vius i cosset blanc i tendre li havia tornat l’alegria. Finalment, quin mal hi havia a estimar la seva neboda? Una nena necessita afecte i tendresa i ell li ho havia donat tot. Tot, fins que la seva germana l’havia fet fora de la masia retraient-li el comportament amb la seva filla. Si finalment, ell només havia volgut ajudar… Ell l’estimava, la Clara, l’estimava de debò.

La Clara passà el dinar intentant esquivar la mirada escrutadora de l’oncle. Parlava amb la Maria i contemplava, per la petita finestra, com els colors ocres de l’hivern jugaven amb les hores, o contemplava la dansa de les flames de la llar de foc. Quan van fer el brindis amb cava i tots cridaven “Bon Nadal, bon Nadal”, la Clara esquivà la copa de l’oncle. El dringar del vidre entelava la veu de l’Ernest que deixava anar unes riallades ronques.

Després de les neules, els torrons i el cafè, arribà l’hora dels versos. Els més petits s’enfilaven en una cadira i recitaven els poemes sota la atenta mirada dels grans. La Clara es girà cap a ells tot donant l’esquena a l’oncle.

La nit de Nadal el bosc s’engalana;

els avets s’estiren per fer la sardana entorn del Nadó.

Una soca vella no pot afegir-s’hi i diu amb tristor:

—Jo ja no sóc bonaper res; no tinc branques.

Mes, pel cel ressonenles veuetes blanques

dels àngels que diuen:—Sí, que vals! no ploris! Seràs el tió!

Les xerrameques, les rialles, les cares acalorades que envermellien de mica en mica poblaven aquella sala de parets antigues que ja havia viscut molts Nadals. Després dels torrons i el cafè, el sol ja s’havia post. Quan el rellotge de paret tocà les set, la Clara s’aixecà per marxar amb l’excusa que l’esperaven a Barcelona. S’acomiadà de la família i es dirigí cap a la porta sense adonar-se que l’ombra de l’oncle Ernest la seguia.

Quan ja estava a punt de sortir, ell l’agafà pel braç.

—Clara, no marxis. Estàs molt maca— l’oncle s’hi acostava mastegant les paraules amb luxúria,

La Clara, mirant-lo als ulls, li escopí en plena cara.

Després, decidida, es dirigí al cotxe, arrencà i se’n va anar. Se sentia alleugerida i ara les llumenetes de Nadal que veia per la carretera li semblaven més brillants.

 

Maria V.

Guardar

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en contes, Nadal i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Nadal, dolç Nadal

  1. María Rosa Martínez Sallés ha dit:

    Molt realista, m’agrada!

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s