El tió de Nadal

Fotografia d'Elena Ramón

Fotografia d’Elena Ramón

 

És vigília de Nadal. La família està reunida a la sala. Tots, excepte en Tinet, s’han encomanat de l’ensopiment de les parets, del mobiliari, de l’aire. El menut gateja al voltant dels peus d’en Guim, que l’observa absort. La Montse es remou a la cadira i amaga un badall mentre mira el seu fill.

―Anem a la fira de Santa Llúcia? ―proposa.

La Cecília, que semblava adormida, obre els ulls i treu el cap fora les orelles de la butaca:

―Què hi heu d’anar a fer allà? A mi no em deixeu el nen, que no para quiet i estic molt cansada.

La Montse i en Guim, sense obrir boca, es tanquen amb en Tinet a l’habitació. Cinc minuts després, ben abrigats, s’acomiaden de pressa de l’àvia i surten per la porta camí de la plaça de la Catedral.

La Cecília, sola, remuga a l’aire: calçasses!

La fira és plena de gom a gom i és feixuc avançar. En Guim, la Montse i en Tinet, empesos per la riuada de gent, acaben arraconats davant una parada amb la prestatgeria quasi buida. Des del taulell, un tió molsut d’ulls vius i somriure murri, els observa fixament. En Tinet li allarga els braços mentre barboteja. El venedor, embolicat amb tres voltes de bufanda i amb les mans sota les aixelles, els ofereix el darrer tió: el preu és rebentat, no fa negoci, però vol plegar ―diu. La Montse i en Tinet fiten en Guim amb l’ai al cor. Les seves mirades poden més que el reguitzell de retrets que de ben segur li farà sa mare, i el tronc, finalment, acaba acomboiat entre els seus braços.

Ara, tots romancegen contents pels carrers il·luminats. Dilaten el temps per retardar la trobada amb l’àvia, però quan la gana rosega la panxa d’en Tinet, la Montse i en Guim tornen a casa amb passes grises.

La Cecília vigila des de darrere els vidres del balcó. Els veu venir i s’encén: la gata maula no en té mai prou, ara és un tió, i després… De què em serveixen tots els equilibris que faig amb els comptes, eh?―  Torna a seure a la butaca amb la mirada clavada a la porta del pis. Mentre espera, cuina els seus dols a foc lent, els remena un cop i un altre salpebrant de greuges el brou: vint anys des sacrificis, llençats, estalviant per a la carrera del noi, i ara ve aquesta.

Tot seguit, s’encomana al record del seu marit: me la vas fer grossa, Joan. Desaparèixer tot just inflar-me la panxa. Un infart, tu, tan sa. I jo sempre sola perquè la teva família mai no m’ha acceptat. No, no són manies meves. Que m’emportava el seu nen. Au, va, que tenies cinquanta anys! Que jo anava darrere els teus diners: quins diners? Com van aprofitar la mandra d’en Guim a l’hora de néixer: Però, què et diu el metge? No vas passada de comptes? Ells i els seus càlculs… Van trobar l’excusa perfecta per fer l’orni. Com podien imaginar que jo, amb el teu record calent… Mesquins!

Truquen a la porta, la Cecília s’aixeca de mala gana i en obrir es troba  la Pepa, la veïna, que en veure aquella cara agra s’acoquina.

―Que potser vinc massa d’hora?

―Passa, dona. Seiem aquí. Que havíem quedat?

―Sí, no te’n recordes? Això de l’escaip, o com es digui. Que no hi és en Tinet?

―En Tinet? Han marxat a Santa Llúcia, a gastar el que no tenen… I després a qui tocarà afluixar la butxaca, eh?

―Dona, és Nadal.

―Estic jo per nadals.

―Però tornaran, oi? M’he de connectar a les deu.

―Per mi com si no tornen. Ai, perdona. No em facis cas. Ja vénen, tranquil·la. En Tinet és molt responsable. Massa. Prou bé que ho sap la Montse. Quina penques.

―Cecília, no t’enfadis, però un fill és cosa de dos. Són joves i de vegades aquestes coses passen.

―Ho acceptaria si fos el meu nét.

―Què vols dir? Tu, no, Cecília. Precisament, tu, no! No els facis el que et van fer a tu.

―Ca! No és el mateix. Si jo parlés…

La Pepa se la mira entre sorpresa i trista. Li agafa les mans amb tendresa.

―Contenta hauries d’estar que tens una família a casa. Mira’m  a mi. Més sola que un mussol. Si no fos per vosaltres…

Se senten els crits del nen. En Guim respira fondo abans d’obrir la porta del pis. S’ajusta un somriure innocent, col·loca el tió al capdavant i entra a casa.

―Ens l’hem trobat pel carrer ―menteix.

La Cecília tarda a obrir la boca. Se li han enganxat els ulls de la fusta inanimada. Nota un neguit que li fa un bot des de l’estómac a la gola. Ella, que voldria hivernar durant les festes nadalenques, i ara li arriben amb ganes de fer xerinola. I per què la mira així aquesta cosa? Fins i tot, sembla que li faci l’ullet.  Ai!, aquesta vista meva, es diu. Reacciona, clou les parpelles i respon al fill amb to sec:

―La Pepa fa estona que t’espera.

En Guim entoma el cop. Treu en Tinet del cotxet i l’aixeca amunt.

―Traquil·la Pepa que encara no és hora.

Després esquiva el  mal humor de sa mare i ho deixa anar.

―Avui és el primer Nadal i farem cagar el tió, oi, Tinet? I menjarem torrons i brindarem amb cava. No pateixis, mare, que al súper ens han regalat un lot.

El primer Nadal del meu fill, remuga la Cecília mentre s’esforça perquè no li exploti el secret amagat de fa tants anys. Ara no, no és el moment, seria un cop molt fort, s’esgarrifa. No té més remei; es quedarà i picarà bastonades al tronc sec que fa cara de saber-ho tot.

Dins el seu cap hi torna: vivíem feliços. Havies començat el primer curs de Dret, ja t’imaginava amb la toga d’advocat. Però va arribar la Montse ben rodona, i després el menut. I em vas dir que deixaves els estudis perquè havies de pujar una família.

La Cecília té el pap ple, però calla. Torna a donar voltes a la seva sínia particular. I si ho digués tot? Potser seria la solució, se li acut. La Montse i el nen marxarien. En Guim quedaria ferit, sí; però podria acabar els estudis i seria algú a la vida. Però, I si tot i saber-ho, en Guim marxés de casa?

La Pepa s’ha assegut davant l’ordinador. Malgrat que encara falta mitja hora, ella ja ha començat el viatge cap a Austràlia. Es moca i s’eixuga els ulls. La pantalla és negra, però no para de tocar-la. El fill té raó, li ha costat molt engegar el negoci, no pot tancar la botiga; però l’enyora tant.

Per alleugerir l’espera, la Montse obre la primera botella de cava. Tots xoquen les copes amb timidesa i les buiden a poc a poc. Mentre en Guim seu al costat de la Pepa, en Tinet manté entretingudes la mare i l‘àvia.

A les deu en punt la Pepa veu les cares de la seva família. Hi parla: ara amb el fill, ara amb la nora, ara amb uns néts forçats a saludar una àvia que no coneixen. A un quart d’onze, la connexió ja s’ha acabat i en Guim apaga l’ordinador mentre la Pepa plora, diu que d’alegria. En Guim i la Montse, amb la brillantor als ulls, abracen en Tinet, que comença a tenir son. La Cecília fa esforços per no vessar cap llàgrima, mentre tomba el cap per deixar passar un núvol de debilitat i vèncer la temptació d’omplir de petons al seu fill. I si la Pepa tingués raó i ella fa el mateix que va patir de la família del seu difunt? ―s’esgarrifa.

―Vinga, prou de plors! ―talla en Guim― . Farem un pica-pica  i ens menjarem els torrons.

―Jo havia comprat unes cosetes, per si us venia de gust. Algú em vol ajudar? ―s’engresca la Pepa.

En Guim, la Montse i en Tinet s’enganxen a la Pepa, no fos cas que la Cecília els esquitxés el mal humor. En Guim no entén com ha canviat la mare, no la reconeix. Però si la Montse és molt bona noia i li aguanta tots els menyspreus. No voldria deixar-la sola, però quan li apugin el sou llogarà un pis.

Quan la Cecília es queda sola, entra al dormitori, obre l’armari i remena el segon calaix, sota els llençols sense estrenar, heretats de l’àvia. Agafa dos sobres. Es guarda a la butxaca l’esgrogueït, el de l’informe mèdic. Ja fa molt que li van diagnosticar l’esterilitat d’en Guim. L’altre l’estreny contra el pit, i el deixa en repòs sobre la tauleta de nit.

La Pepa i els nois tornen contents i carregats. Preparen la taula mentre canten nadales. Abans de sopar faran cagar el tió, que sembla encongit perquè es veu a venir les bastonades. Quan tot està a punt, en Guim aixeca en Tinet, amb la mà lliure pesca una cullera, i tothom pica la fusta amb energia. Després s’amaguen com si fossin criatures.

La Cecília entra a l’habitació, agafa el sobre de la tauleta, respira fons i, amb els ulls humits, escriu el nom d’en Guim. Se’n torna decidida per a dipositar-lo sota la flassada. Ja tots reunits fan xivarri al voltant del tió mentre aixequen la manta: ha cagat! ―els joves riuen contents. Engrapen el cava i els torrons, i en Guim agafa el seu sobre. Mira la mare sorprès. Sí, aquesta nit la Cecília s’ha deixat estovar. Per què? No ho sap. Ha estat el Nadal, la soledat de la Pepa, o potser el record de la seva pròpia història? S’enganxa als ulls del fill mentre li parla muda: sí, rei, és Nadal, i no ho espatllaré. Què importa de qui sigui en Tinet? Em dol admetre-ho, però he de reconèixer que la Montse t’estima. I, qui sap? Els metges també s’equivoquen. Fa molts anys d’allò: “El seu fill ha superat el pitjor. Ara bé, lamento comunicar-li la incapacitat per concebre fills” ―li van dir a l’hospital.

Mentre en Guim es mira la llibreta de la caixa fent uns ulls com unes taronges, la mare estripa el sobre esgrogueït i el llença a la brossa. Torna al menjador. El tió sembla que s’estarrufa tot fent l’ullet. La Cecília es frega les parpelles: ai, aquesta vista cansada.

―És Nadal. Tots a sopar! ―ordena.

―I tu ―assenyala en Guim―, estira bé el que t’ha cagat el tió i torna a la universitat, que el teu fill es mereix un futur millor.

Després mira el tió. Li sembla que, tot i adolorit, s’ha esponjat content com un picarol.

 

Maria

 

 

Guardar

Guardar

Guardar

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en contes, Nadal i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s