Fum, fum, fum

@mmilianmEl paisatge de la ciutat, on ja quasi no és ni ciutat, és gèlid.

Al pis de cinquanta-dos metres quadrats retrona el tecno mestís dels veïns del costat que s’infiltra per totes les escletxes, i pel carrer s’escola un doll d’aigua pudent sortit d’enlloc.

Pares i fills ni perceben la remor d’ombres fosques que passen pel carrer. Ara solen ser quatre passes inofensives. Fastiguejat del ressò de les queixes veïnals, el comandament dels mossos ha ordenat patrullar cada nit. Dins de casa, els estómacs s’encongeixen davant la presència agredolça de les menges que, com cada any, la senyora d’aquella plaça de nom estrany de Barcelona ha regalat a la mare.

L’olla, amb aigua i sal, bull al fogó tot esperant que la dona acabi de socarrimar el pollastre. L’hi posa i hi afegeix ceba i api, molt, molt d’api. No té res més i aquest brou ha de quedar molt gustós.

Els nens, amb l’entrepà a la falda i cara de no entendre res, estan asseguts al sofà mentre la tele escampa el discurs buit de cada any.

Mentrestant, a fora, una lluna feliç s’encarrega de fer el ple.

L’endemà la família seurà al voltant de la taula i se sentiran diferents. Serà l’efecte de la sopa calenta i d’aquells regals: salmó fumat, bombolles lleugeres de cava brut i dolçor pastosa de les postres típiques de Nadal.

         Com si una música de fons sonés en el buit, es fondrà arreu el plor de fam de tants infants.

Montse Milian

Guardar

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en contes, Nadal i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s