Calçots

12768374_744494619018011_4425102729813852553_o

Imatge: http://tobuushi.blogspot.com.es/

Comencem aquesta història amb un pla mig del Ramon, un cuiner jove, fornit, amb barba, que està encenent un foc de llenya amb branques petites. Quan té el foc encès es dirigeix cap a un forn d’última generació i prem el botó de preescalfament. La càmera ens mostra detalls del forn amb caràcters japonesos. De seguida la càmera ens enfoca el cuiner que es dirigeix a un taulell.

Primer pla de les mans del Ramon agafant tomàquets, cebes i alls. Pla general de dues dotzenes d’ulls oblics que el miren atentament.

Perquè, mentre el Ramon es disposava a escalivar aquelles verdures, dotze cuiners japonesos l’estaven observant i l’estaven filmant. I ell no s’hi acabava d’acostumar. Per sort era l’últim dia d’aquella…, experiència?, aventura? tortura? No sabia com qualificar-la. Potser totes tres coses alhora. Havia tingut sort i havia trobat tomàquets i cebes que eren iguals que els de casa seva. Els alls no, els alls, allà al Japó, eren molt grossos i no picaven.

Va posar les verdures al forn amb una llesca del pa i un grapat d’avellanes i d’ametlles. En aquell moment va entrar la Noriko. El seu nom sempre li feia pensar en “Panrico”. Les dues dotzenes d’ulls es van transformar en una dotzena de caps abaixats i inclinats per saludar-la. En Ramon també va fer un gest que volia ser igual però sense ni una engruna d’elegància. S’hi esforçava, però no, no hi arribava. La Noriko també va saludar els assistents i va indicar amb el dit que la sessió continués.

En Ramon, cada cop més nerviós va agafar una cullera i va començar a treure la polpa d’un pebrot i a dipositar-la en un morter de marbre. Aquell era el pebrot més semblant a la nyora que havia trobat en tot Osaka. Osaka! Quan li havien comunicat que ell havia estat l’elegit per a l’intercanvi de tres mesos de cuiners Osaka-Tarragona, el nom de la ciutat només li sonava de pel·lícules de la Segona Guerra Mundial i va haver de mirar un mapa per saber on collons estava situada. I ara, ves per on, feia tres mesos que hi vivia i cuinava perquè un grapat de col·legues japonesos el miressin treballar com qui observa un ésser exòtic en un zoològic. L’efecte Ruscalleda a Tòquio havia empès la ciutat d’Osaka a no quedar-se enrere i a iniciar un intercanvi amb cuiners d’altres ciutats catalanes. I ell n’era el conillet d’Índies. N’estava ben tip. Sort que avui acabava el trimestre. Tot i així, l’angoixa el punxava.

Quan el foc començava a tenir brases, va col·locar les cebes shimonita sobre la graella. Va tornar al forn i va extreure tot el que hi havia posat. Ho va escalivar amb cura i ho va abocar al mateix morter on hi havia la polpa del pebrot. Hi va afegir la llesca de pa esmicolada i un polsim de sal i pebre. La Noriko se li va atansar perquè volia veure de més a prop tot el procés. El posava nerviós, la Noriko, perquè era la xef i la propietària del restaurant on es feia l’intercanvi. I també perquè era jove, guapa , emprenedora, resolutiva, perfecta i opaca. En els tres mesos que feia que treballava amb ella no li havia pogut entreveure ni una taca a la brusa, ni un gest delator en aquells llavis d’un vermell rabiós, ni una escletxa de lluentor als ulls esquinçats. El Ramon era ample i fornit, però no gras; el cosset prim d’aquella dona el feia obès. I les pells sense pèl dels japonesos el feien sentir com el Yeti. Gros i pelut, així el devien veure els seus col·legues nipons. Va treure les cebes ben socarrimades de les brases i les va embolicar amb paper d’alumini. Va tornar al morter, al costat de la Noriko, i va començar a triturar amb un estri de fusta tots els ingredients, afegint-hi un fil d’oli —l’oli se l’havia endut del poble; si no, no podia cuinar— fins que va trobar que la salsa tenia la consistència adequada. La va tastar. No era igual que el romesco, picava més, però s’hi acostava.

Va desembolicar les shimonites i les va disposar tallades en una plata, juntament amb el bol de salsa, perquè ho tastessin. Amb els bastonets, la Noriko va endur-se a la boca un trosset de ceba sucada en la salsa i, per a desesperació del Ramon, no va fer ni un gest d’aprovació ni de desaprovació. I pensar que era ella la que viatjaria a Catalunya i hauria de cuinar a la seva fonda observada per una dotzena de col·legues catalans…!

La resta d’assistents a la demostració sí que van comentar el sabor especial d’aquells calçots a la japonesa. En general els va agradar força i van discutir sobre altres ingredients possibles per a la recepta. Això el va tranquil·litzar. Segur que allò seria aviat transformat en yakisoba de shimonita amb salsa dashi i ametlles, avellanes i togarashi picant. Vés a saber. Ja havien transformat l’esqueixada en sashimi de bacallà amb salsa de soja i tomàquet o l’arròs d’ànec en nabe d’arròs amb algues amb ànec en tempura. Tot ho havien japonitzat. Però a ell tant li feia. Demà marxava d’Osaka. La felicitat no era rodona, ai! Com podria passar tres mesos més amb una dona maca i dura com un bloc de pedra de les canteres d’Ulldecona?

***

Dos mesos més tard, l’estada de la xef japonesa a la Fonda Can Ramon de Bràfim transcorria sense pena ni glòria. Els primers dies, al poble hi havia hagut molta expectació —aquella xineta que s’allotjava en una de les habitacions de la Fonda Can Ramon era d’un exotisme total— i havia estat objecte de moltes notícies a la televisió i els diaris locals, però, després, notícies sobre un possible tauró a la Costa Daurada o la caiguda del preu de l’avellana van engolir la presència de la Noriko i les seves classes als joves deixebles cuiners tarragonins a Bràfim. De fet, a ningú no li interessava allò que la noia cuinava.

El Ramon vivia aquesta rutina marejat per un remolí emocional. I, com es habitual en aquests casos, no sabia destriar ben bé què li passava. No sabia si la Noriko li agradava o no; no deixava de mirar-la, de vegades li semblava, o s’ho imaginava?, que ella també el mirava a ell, dissimuladament; el frustrava, l’irritava la seva impassibilitat, i alhora això mateix exercia sobre ell una misteriosa atracció. Estava obsessionat, que és l’estat mental més pròxim de qui no sap que s’està enamorant. Amb ganes d’aprofitar més hores amb ella, els dies lliures li proposava d’anar a visitar llocs turístics des voltants: Tarragona, el Delta, fins i tot Barcelona. Molt educadament, la Noriko sempre deixava la invitació per a un altre dia. Per això es va enfurismar quan el Blai, el cuiner del Racó d’Alcover, el poble veí, el Blai, l’enemic endèmic des de la infància, més alt, més fort , més esvelt que ell, expert en travetes i puntades de peu d’amagatotis i a pispar amb males arts les xicotes de tots els companys d’institut, va convidar la Noriko, així, amb molta desimboltura, a anar a una calçotada al seu restaurant. I el Ramon encara es va enfurismar més, quan va veure que ella acceptava la invitació.

Enfadat amb el món, punxat per la indignació i enverinat per la gelosia, el Ramon s’ho va fer venir bé per aparèixer pel Racó d’Alcover a l’hora de l’àpat. Quan hi va arribar, ja havia començat la cridòria. Ampolles de vermut artesà, sifons i platets amb avellanes, olives i anxoves havien contribuït a l’alegria general. El Ramon de seguida va clissar la Noriko, molt seriosa al costat del Blai. Observava el procés de coure els calçots i també de fer el romesco. Va sentir com el verí de la gelosia se li estenia per les venes com un mal alcohol, i com li pujava al cap quan tots dos s’asseien de costat al voltant d’una taula amb la cinquantena llarga de comensals d’aquella calçotada. Va veure la Noriko riure per primera vegada, oh miracle, quan el Blai li cordava el pitet. El cap li va començar a bullir quan el Blai va fer a la noia una demostració de com es mengen els calçots. I, quan el Blai va posar a la Noriko un calçot a la mà i els ulls amoïnats de la noia, que no sabia què fer, es van creuar amb els del Ramon, l’olla a pressió del cap li va esclatar, i, d’un salt, es va plantar al costat de la Noriko, li va agafar la mà amb suavitat i li va mostrar i la va ajudar a pelar el calçot delicadament. Va acompanyar el seu braç fins al bol de salsa, va sucar-hi amb cura la ceba i li va fer un gest per si volia que l’hi posés a la boca. La Noriko va assentir amb ulls d’agraïment i ell, abans de fer-ho, sense saber d’on li venia la força, l’impuls, el coratge per fer el que va fer, la va besar. La Noriko va acceptar el bes i el calçot amb la mateixa delectació. Després, va ser ella qui va pelar la ceba tota sola, amb les mans menudes i àgils, i va besar el Ramon abans de posar-l’hi a la boca.

Per a ells dos, la cinquantena de participants a la calçotada, la cridòria, el Blai inclòs es van desintegrar. Després de mesos de convivència, havien trobat per fi la forma de comunicar-se: s’esquerdaven totes les pedres, el mur es fonia.

Aquella nit i les que van seguir, la cambra de la Fonda de Bràfim va ser un petit paradís on el dos enamorats van descobrir les mil textures, racons i fantasies l’un de l’altra. El Ramon va saber com ella li havia desitjat en secret els braços peluts, les espatlles amples, el tors vigorós. Les fantasies de la noia sorprenien el noi, que de seguida trobava respostes a l’altura de la imaginació de la seva parella. Com podien haver estat tant de temps sense trobar-se ?

Tot el poble n’anava ple. En Ramonet, el noi de Cal Ramon, s’ho feia amb aquella xineseta estirada. Els seus pares, sense fer-li cap comentari, el miraven amb cara de reprovació. A la seva esquena la mare es recriminava haver-lo deixat marxar amb la beca. Anar a l’estranger no porta res de bo. Les noies de fora no són com les de casa. Dona, ja és grandet el Ramonet, el defensava el pare. El Ramon vivia en un altre planeta i només tenia una por, i és que s’acostava el dia que la Noriko havia de marxar al seu país.

—Vine amb mi a Osaka. Podem fer grans coses junts.

Algunes, el Ramon acabava de descobrir-les. I, és clar, va guanyar l’amor, amb gran disgust dels seus pares, que havien de llogar un altre cuiner que segurament no faria com el seu Ramonet els canelons del diumenge.

***

Podríem deixar aquí la història d’aquests dos cuiners de dos mons diferents, enamorats per l’obra i gràcia d’una calçotada, en una última escena on veuríem el Ramon preparant un romesco i la Noriko comptant els diners que guanyen amb la cuina que fa el seu home. Però, de debò creieu que una emprenedora imaginativa com ella es conformaria amb aquesta situació? No, ella tenia altres idees.

—És arriscat, amor, vols dir que això tindrà èxit? —li deia el Ramon quan ella li explicava el projecte.

—L’amor també és arriscar-se. Estic segura que serà una bomba. Confia en mi i en el meu olfacte.

Mesos després, el restaurant de la Noriko es va transformar i va reobrir amb una fórmula especial inventada per ella. A Kalsoths Keiken (keiken vol dir experiència en japonès) s’hi fan cursos i demostracions de calçotades i, a més, en menjadors a mida de la voluntat dels clients, es poden menjar calçots a discreció, en parella, trios o grups més nombrosos, vestits o despullats, fer-se selfies, o mirar vídeos de calçotades.

Perquè Kalsoths Keiken està pensat com un lloc on només es mengen calçots, i no amb bastonets, sinó a la manera salvatge i una mica barroera de què ho fan els catalans. Un lloc on totes les fantasies i intimitats eròtiques que els calçots desencadenen es poden fer realitat. Un lloc que la Noriko s’ha inventat com homenatge a l’experiència iniciàtica dels petons amb gust de romesco, de les cebes que es pelaven amb dits tremolosos, de la descoberta del plaer gastronòmic en totes les dimensions que va tenir amb el seu enamorat. L’èxit d’aquest nou concepte, ha estat tan espectacular que la Noriko es planteja la possibilitat d’obrir-ne un altre a Tòquio.

***

Ara sí que en aquest punt deixem la història dels dos cuiners. A l’escena final els veiem al llit. El Ramon comenta que ha llegit que la Ruscalleda està nerviosa davant la possibilitat que desembarquin a Tòquio, podria ser que la seva clientela selecta preferís experiències menys místiques i més carnals. I tot dient-ho, pica l’ull a la Noriko i li acarona una sina. Ella riu i s’enrosca com una gata sobre el pit del Ramon, i l’ensuma, i el besa.

Primer pla de la cara d’ella besant el pit d’ell.

Fos.

Matilde

 

 

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en contes, menjars i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Calçots

  1. Maria del Pilar ha dit:

    M’agrada molt tot. La foto esplèndida. Un bon començament d’any. Aquest 2017 hem de fer moltes coses i ben fetes.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s