Conill a la cassola

Fotogrfaia d'Elena Ramón

Fotografaia d’Elena Ramón

Digues, en quin moment et vas adonar que t’havies fet gran? No, no hi estic d’acord, res de “a poc a poc”. Vinga, rumia. Fora mandres. Jo ho tinc ben clar. Han passat més de quaranta anys, però encara ho recordo com si fos ara. Va ser al mas dels avis.

Aquell cap de setmana hi havíem anat a celebrar el meu onzè aniversari. En arribar, ens va rebre l’àvia. Que dolça que era l’àvia. Pobra, es veu que havia caigut i anava coixa. Sí, ja vaig al gra. Ens va dir que l’avi ens esperava al cobert. En David va córrer cap a les gàbies per  veure el seu conill, en Piló. Quina fal·lera hi tenia. Aquell animal m’intrigava perquè a cada visita havia mudat de pèl i de mida. De vegades el trobava més aviat gris, d’altres més marronós. Mai no es feia gran, i de tant en tant el veia més petit i tot. El dia que vaig comentar-ho a l’avi, em vaig guanyar un calbot.

―No diguis bajanades. Que no li veus el collar?

Davant d’aquesta prova irrefutable, no em vaig preocupar més pels canvis del conill.

A mi ja m’estava bé que en David tingués una mascota perquè mentre ell hi jugava jo estava en paus. Però no tardava a avorrir-se, em buscava les pessigolles, jo m’hi tornava, i ell plorava. Res, tot llàgrimes seques. Saps qui acabava castigat? Doncs, jo. Aleshores, jo també plorava, però de ràbia. Perquè les meves llàgrimes eren ben molles, però en ser silencioses no molestaven ni els papes ni a ningú. Home, tu diràs, i tant que responia a les provocacions d’en David. Necessitava que em donessin la raó, ni que fos per una sola vegada! Tu saps què se sent quan, després de l’esbroncada, enxampes el teu germà amb cara d’angelet mentre se li escapa un deix burleta als llavis? No, no eren imaginacions meves. Cadascú té les seves habilitats i ell era quatre anys més petit, sí, però molt malparit.

Bé, com et deia, vam arribar al cobert dels conills i en David es va amorrar contra la reixa de la gàbia. On és en Piló? Va cridar. Deixa’l, que ara dorm, veniu amb mi, després tornarem, ens va xiuxiuejar l’avi. El vam ajudar amb la palla, però en David es va cansar de traginar-hi i va començar a tirar-me-la pel cap. En el moment en què l’avi es va girar, va veure com jo empentava el “nen”. Sí, ho has encertat, vaig acabar castigat. Com era habitual, havia de quedar-me assegut al pedrís, sota la finestra de la cuina.  Es pensaven que em fotien, però m’encantaven les olors dels guisats de l’àvia. En aquella cuina hi feia màgia. Picardies, n’hi deia ella. A la lleixa tenia una filera de pots de terrissa on guardava un reguitzell d’espècies i d’herbes seques. Semblava que preparés una poció: un polsim d’aquí, una branqueta d’allà; les deixava caure damunt la cassola com si fes ploure. Que sí, que ja vaig al gra. Es veu que li vaig fer pena i em va fer entrar a la cuina. Tenia el conill partit damunt del marbre. Mentre ella el rostia jo havia de tallar l’all i la ceba i després ratllar el tomàquet. Quan vam afegir les picardies i el vi ranci, i dins la cassola tot feia xup-xup, ens vam asseure. Ella era tan bona explicat històries…, em sentia feliç.

Però ja se sap que la felicitat és capritxosa, es fa pregar i dura poc. El guisat ja estava fet i l’àvia em va enviar a l’era a jugar amb el gos. Pel camí vaig trobar una un bastó perfecte per a ella. No m’agradava veure-la coixa. Ja li anava a portar tot content quan l’avi va sortir del cobert i em va encolomar el “nen”, que volia jugar a pilota, a pilota, a pilota. Quina paciència. Vaig deixar el bastó amb l’ordre expressa que no s’hi acostés. Quan vaig tornar, en David el feia servir com a espasa, i evidentment el va trencar. El regal per a l’àvia, t’ho pots creure? I em mirava amb un somriure d’orella a orella que… Mira, si l’avi no m’hagués enxampat l’hauria ofegat. I a més a més em va tocar sentir-me que si jo era el gran, que havia de tenir més coneixement i que bla, bla, bla… T’has adonat de qui era el preferit, oi? Bé, com et deia. Vaig fugir corrents i vaig anar de pet al cobert dels conills. En aquell moment volia fer mal, molt mal. I per què no?, qui millor que en Piló? Va ser fàcil de trobar-lo, era l’únic que portava un collar de plàstic. El vaig despertar, anava a retorçar-li el coll però,  quan el vaig agafar, se’m va quedar quiet damunt la mà. Jo notava el seu cor petit que bategava calent sota el pèl suau. Em bullien tants sentiments contraposats… Oh, quina ràbia! És que ni venjar-me no podia. M’entens? Bé, de sobte, vaig patir una descàrrega, igual que el Frankenstein quan torna a la vida, saps? I ho vaig veure tot clar. Ja calmat, li vaig fer un petó al Piló i, abans de tornar-lo a la gàbia, el vaig despullar del collar, que em vaig guardar a la butxaca.

Quan vaig sortir del cobert em sentia tens però en pau. Fins i tot em semblava que havia crescut. Aleshores, l’àvia ens va cridar a taula.

Quan tots estaven enfeinats a trossejar el conill i a sucar par, vaig deixar anar…

―Ja has vist en Piló, David?

―No, estava dormint. El veuré després. Oi, avi?

L’avi estava rosegant unes costelletes i no va contestar. Aleshores vaig llençar el collar de plàstic davant d’en David i li vaig deixar anar: no cal que el busquis, que no el veus al plat?

Quin silenci. Semblava que algú hagués aturat el temps. Fins que en David va començar a bramar. Mirava l’àvia i l’avi amb una rancúnia que… I els altres no sabien si dedicar-se a consolar el nen o a atacar-me a mi. La mirada de l’àvia em va fer mal, però no em vaig penedir de res. En David mereixia un escarment. Aquesta vegada les seves llàgrimes sí que eren de les bones, tant  que li va quedar la pitrera xopa. Per a mi tenien regust a victòria. Per calmar-lo, l’avi el va  estirar cap a la conillera. Volia demostrar-li que en Piló era viu. Però, oh, quin greu!, com podia fer-ho si el collar era damunt la taula?

Em van ploure tota mena de càstigs i, fins i tot, em van portar al psicòleg. Però a mi tant m’era perquè, a la fi, jo havia guanyat. I d’aleshores ençà, en David mai més no m’ha tornat a emprenyar.

 

Maria

Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en menjars, Sin categoría. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s