Dinar sorpresa

dinarDinar sorpresa

És l’aniversari de la Sira i en Feliu li prepara un dinar especial. Tot i que sempre cuina la seva dona, avui ha decidit que ho farà ell; serà el seu regal. Ha triat uns plats de cuina ben catalans. I és que la Sira és tan nostrada!

—No saps prou la il·lusió que em fa aquest detall —comenta ella des de fora la cuina—. No puc entrar, oi?

—No, no, que és sorpresa —contesta en Feliu.

—Necessites ajuda? Ja trobes les cassoles? I les paelles? Saps on és…?

—Que sí, dona, que sí. Tranquil·la…

Sol a la cuina, davant els ingredients per a l’esqueixada, en Feliu es frega les mans amb deler. Feia temps que planejava fer-ho i avui és el dia ideal: l’aniversari, tots dos sols, un dinar especial… Mira el bacallà ja esqueixat i dessalat. “Esqueixar”, remuga, esquinçar, fer trossos… Se li insinua un inici de somriure i comença a tallar el tomàquet i les cebes.

Mentrestant la Sira ha anat a arreglar-se. Les trucades per felicitar-la no paren i, davant el mirall, amb el vestit vermell nou, va contestant.

—Sí, Maria, m’he posat el vestit vermell… No, no, en Feliu encara no l’ha vist, segur que cau de cul quan em vegi… Sí, sí que té un bon escot… Estic estupenda… Gràcies… A veure si avui… I amb aquesta calor! Noia, és que fa temps que res… Mira que és avorrit, pobre home!

Va observant satisfeta els seus cinquanta anys. Encara conserva una bona silueta. Ressegueix els trets del rostre, i comprova que aquella crema tan cara que fa servir funciona de meravella: la pell fina, sense quasi cap arruga, llisa… S’estarrufa els cabells.

En Feliu mira el rellotge. Ja té l’esqueixada feta: els tomàquets ben tallats, la ceba barrejada i les olives negres que hi donen el darrer toc de color. Ho ruixa tot amb oli d’oliva i hi afegeix un pessic de pebre negre, unes herbes aromàtiques i unes anxoves. Fantàstic!, sospira: m’ha quedat de conya. Ho fica a la nevera; encara queda una bona estona abans de dinar.

Després, el segon plat: una sarsuela de peix i marisc. A la Sira li encanta el peix. Amb cura, posa les gambes i els escamarlans a la cassola i després renta el rap i els calamars. Un fum sospitós s’escampa per la cuina.

—Com va això, Feliu? —crida la Sira des del bany, mentre pensa la sort que ha fet amb aquest home, poca cosa, però tan bonifaci! I amb calers!

A en Feliu li arriba la veu de la Sira com un eco llunyà. No s’esforça a contestar. Ja queda poc, pensa satisfet. Aviat la Júlia i jo… Mentre el peix fa xup-xup, continua preparant el sofregit: talla el pebrot vermell a trossets, després el verd, la ceba, els alls… Pica les ametlles, els bastonets de pa i el julivert amb força. Després trinxa, a part, les fulles, la tija i les flors de baladre. Aparta la barreja en un bol. Uf, fa tant temps que tenia ganes de fer-ho…

Tot seguit aixeca la tapadora de la cassola i li arriba l’olor del peix. L’ha comprat del bo. Del més car. Bé calia celebrar-ho! Mmm, fa tot ensumant. Tira el sofregit a la paella. Li encanta com espetega l’oli calent amb les verdures. Shhhh… Mentre remena la barreja li vénen a la memòria els vint-i-cinc anys de matrimoni amb la Sira. Un calvari! Vint-i-cinc anys escurant-li la butxaca; que si cremes cares, que si perruqueries bones, que si restaurants de luxe… Vint-i-cinc anys sentint-se manipulat, controlat, humiliat davant els amics, davant d’ella: ai, el meu homenet, el meu animaló… El té totalment dominat. Ha intentat separar-se’n un munt de vegades i marxar amb la Júlia, la seva amant secreta, però ella s’hi resisteix: No podria viure sense tu. Si em deixes em mataré. Però, què vols que faci jo sola?

El rellotge de la sala toca les dues i està tot preparat. Al menjador, dues espelmes centellegen sobre la taula. Les flames es remouen nervioses, com si tinguessin un mal pressentiment. En Feliu crida:

—Siraaa, el dinar és a punt.

La Sira apareix amb el seu vestit vermell, unes sabates de tacó alt del mateix color, el collaret de perles i les arracades de pedreria. Està eufòrica, excitada. Llampecs de sol entren al menjador i fan brillar les seves joies.

—Seu, carinyo… —en un gest galant, en Feliu li aparta la cadira.

—Gràcies! Mmm…

—Avui ho faig tot jo, tu no t’has de moure per a res…

La Sira seu satisfeta. Se sent com una reina. Qui ho havia de dir, que el calçasses del seu home tindria aquests detalls? Tan ensopit que li sembla a vegades. En canvi, avui el troba atractiu i tot.

En Feliu prepara els dos plats d’esqueixada. En un hi afegeix la barreja del bol. Mira bé de no equivocar-se a l’hora de servir-los.

—Aquest per a tu, amor —en Feliu sospira. Ha calculat que en un parell o tres d’hores tot s’haurà acabat i podrà començar una nova vida.

—Gràcies! —Ella li pica l’ull tota divertida.

Seuen un davant de l’altre, en una taula quadrada entre el foc de les dues espelmes que guspireja nerviosament.

La Sira assaboreix l’esqueixada amb mossecs lents i sensuals.

—Mmm… Boníssima, exquisida! —fa, tot mirant-se el seu marit. Li veu una brillantor inusual als ulls. Cada cop el troba més seductor.

—Menja, menja… —fa ell, exasperat amb la lentitud de la Sira. Recorda que tot ha d’anar de pressa. A les sis vindrà la Júlia i seran lliures. Per fi!

Li serveix una copa de vi i l’anima a continuar menjant. Fan dringar les copes en un brindis.

Ha calculat que en tres hores tot s’acabarà. Després haurà de trossejar i enterrar la Sira en el forat que ha fet al jardí de baix. Avui, a mitjan agost, no hi ha cap veí i no hi haurà testimonis. Què li dirà a la Júlia? Que, després de dinar, la seva dona ha marxat a Saragossa a veure un oncle que s’està morint. Que s’hi estarà uns quants dies. Que li sembla que ben aviat se’n separarà i podran estar junts. Que s’hauran acabat les trobades furtives a casa d’ella o a l’oficina. Ho té tot pensat.

Entretant la Sira ha empal·lidit una mica. Però li pot més l’excitació que aquell mareig estrany que se li comença a insinuar. Estira la cama i, amb el peu, acarona les cuixes d’en Feliu sota la taula i va pujant…

—Vaig a buscar el segon plat —fa ell per desempallegar-se’n.

Mala pècora, filla de puta, la ràbia li puja a glopades mentre va cap a la cuina. Aquesta dona li provoca nàusees. Té tantes ganes de desfer-se’n que torna afegir la barreja al plat de la Sira. Té pressa. Mira el rellotge, ja ha passat una hora. A aquest pas, no acabarem mai, pensa neguitós.

L’olor de la sarsuela s’escampa per la sala-menjador. Ella ensuma el plat amb el seu nas llarg i una mica aguilenc.

—No sé com t’ho has fet perquè et quedi tan bo. Ex-qui-sit —la Sira engruna la frase a poc a poc, alhora que paladeja el plat—. Quin detall! No saps prou com m’agraden les gambes i el rap.

Acosta les mans per agafar les d’en Feliu. Aquest apunta la mirada al sostre, evitant el seu esguard. Ella, però, continua desfent-se en elogis. Li sembla mentida que el seu home, tan ensopit, tan poca cosa, ara li provoqui aquelles sensacions.

En Feliu nota com li batega el cor. Els nervis s’apoderen d’ell. Separa les mans de les d’ella. Es refredarà, li diu. Quin desfici li agafa veient com esmicola el peix amb el ganivet, com es fica aquells trossets tan petits a la boca. I encara l’enerva més que deixi tots els plats mig plens.

—És que ja saps que no em vull engreixar —fa ella tot fregant-se la panxa. Nota l’estómac remogut. El mareig s’expandeix. Pensa que són els nervis, l’excitació del moment.

Dissimuladament, amb la mà sota la taula, en Feliu mira el rellotge. Ha passat una hora i mitja. Ara li ve una sotragada. No era avui que havien de tornar els veïns de dalt?, es pregunta. No, no… Crec que no… Es grata el cap i es regira nerviosament a la cadira. Se la mira, va, va, menja…

—M’encanta aquest rap —la Sira es llepa els llavis en un moviment sensual, provocatiu.

Ara em ve amb aquestes, pensa en Feliu. Li insisteix que mengi, que es refredarà, que la sarsuela no val res freda. Però ella diu que ja en té prou, i torna a estirar la cama cap a les d’ell. En Feliu, desesperat, veu que ha deixat el plat mig ple i va cap a la cuina a buscar les postres.

Empipat i nerviós, agafa tot el bol de la barreja i el tira a la crema. A veure si ara… L’ha cremat ben cremada i així no notarà el color.

Quan li acosta les postres, veu la Sira trasmudada. Ara sí, pensa animat. Té la mirada tèrbola, la cara més blanca que la neu, el cos tremolós. Li serveix la crema en una cassoleta de fang i ella fa un gest a la panxa.

—Estic molt tipa…

—Au, no diràs que deixes la crema… Que és crema catalana, eh!

—És que…, no puc més. En prendré una culleradeta —La Sira, amb la mà tremolosa, intenta acostar-se la cullera a la boca, però li cau. Després s’excusa i va al bany. Li han vingut unes ganes enormes de vomitar.

Quan torna, molt més pàl·lida, en Feliu obre l’ampolla de cava. El tap salta furiós, les espelmes es remouen. Serveix el cava a les copes i li’n lliura una a la Sira, que ha deixat el plat de la crema intacte.

—Per nosaltres! —fa ell tot aixecant la copa per brindar.

—Per nos-al-tres…

En Feliu la va observant. Ella s’esforça, però el braç a penes se li alça. A ell, els ulls li brillen encara més i veu l’objectiu complert.

—Dóna’m la copa, que te la tornaré a omplir…

—Vols dir? Una altra? —contesta ella.

—Oh, i tant! Això s’ha de celebrar. No es fan cinquanta anys cada dia, oi?

—No… és clar… —les paraules se li encallen a la gola.

La Sira ja és una onada de nàusees que van i vénen. Deu ser el cava, pensa. Li ve una somnolència estranya i s’esforça per mantenir-se recta a la cadira. Una suor freda li va cobrint el cos i una sensació de febre la crema per dins.

Assegut, amb la copa de cava a la mà ell va xarrupant i se la va mirant sense cap mena de compassió. S’ho ha buscat. No li ha deixat cap altra alternativa, pensa. Després s’hi acosta oferint-li més cava. Ella, balbuceja alguna frase inconnexa i es recargola a la cadira.

—No, no… em tro…, trob… trobooo gaire bé… —arrossega la veu lentament, com un cuc mandrós.

Finalment, després de fortes convulsions, es deixa caure enrere, a la cadira. El cap i els braços penjant, els ulls buits, la llengua fora, amb una ganyota incerta.

Ja està! En Feliu, davant d’ella, deixa anar una respiració llarga, ampla. Uf…, li ve una sensació immensa de calma. Tallar, esqueixar, esquinçar, esmicolar, trossejar, trinxar, picolar, triturar, espedaçar…, tots aquests verbs li voletegen pel cap, empenyent-se els uns als altres, per recordar-li com desfer-se d’aquell cos inert.

Són quasi les cinc, ho ha de fer tot molt de pressa. Agafa la serra mecànica. Trosseja la Sira. En fica els trossos en bosses. Baixa al jardí. Fica les bosses al forat. Tapa el forat. Mira al voltant. Cap veí. Tot tancat. Ok. Puja al pis. Neteja les restes de sang i vòmit. Vol desparar la taula, però no pot més i es deixa caure com un sac al sofà, i s’adorm.

—Riiing.

En Feliu salta de la cadira i va corrents a obrir. És la Júlia. S’abracen, es besen apassionadament.

—Ja ha marxat? —pregunta ella tot mirant a dreta i a esquerra.

—Sí, amor. Tenim una setmana per a nosaltres sols. I, aviat, tota una vida —Mentre li ho diu l’estreny fortament contra el seu cos. És feliç.

Petons, abraçades, onades de felicitat passegen per aquell menjador abans ple de ràbia. Fins i tot sembla que les figures dels quadres vulguin saltar a celebrar-ho. Al cap d’una estona llarga ell se’n separa:

—Disculpa, he d’anar al bany, he begut molt cava i ja saps…

S’està una estona al bany. Es mira al mirall, somriu. Es posa bé la camisa. Es renta les dents. No s’ho pot creure. Sóc lliure. Ho he fet. Mai més la Sira. Mentre ho va pensant sent la veu divertida de la Júlia.

—La crema catalana t’ha quedat boníssima. He vist la cassoleta plena i no me n’he pogut estar: me l’he acabada. I això que n’hi havia molta…

Es veu al mirall. Ara està pàl·lid com la neu. Nota una punxada a l’intestí i li sembla que de cop li han sortit més cabells blancs.

 

Maria V.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en contes, menjars i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s