Nit de dissabte

Montse Milian “Mirepoix, dinar”

—No en té una de més gran?

—Em sap greu. Van reservar per a dues persones i el restaurant està ple.

—Doncs, comencem malament! No entenc com es poden tenir taules tan petites. —En Carles no pot ser educat si les coses no surten com ell vol.

—Em sap greu, senyor.

—Mira que ets exagerat! No n’hi ha per a tant. I aquest racó està bé. T’has fixat en la vista? Les formes de les muntanyes es retallen sobre el blau marí del cel.

—La vista? És fosc i no es veu res. Sí que tens imaginació… —El cambrer els dóna les cartes.

—Ara vinc —diu en Carles a la seva dona.

La Mariona revisa una de les cartes. No té ganes d’escollir, prefereix estirar les cames i observar. La serra de Prades, que encara es filtra fantasmagòrica a través dels grans finestrals, l’atreu. La mirada de la dona torna a la taula i troba de bon gust les estovalles blanques amb randes de l’àvia, i els coberts i la cristalleria li semblen bons. Somriu. S’està prou bé aquí, és acollidor aquest lloc, podria arribar a relaxar-me! Després d’un dia de no parar, em mereixo aquest moment tranquil. Tant de bo en Carles no tornés mai.

Irremeiablement, però, el veu avançar cap a la taula. Li clava els ulls a la samarreta.

—Passa alguna cosa? M’he tornat a vestir d’una manera que no t’agrada?

—Aquesta samarreta, sisplau, Carles. Per molt Custó que sigui, te la vaig regalar el primer any de casats i et recordo que, d’això, ja en fa onze. Està descolorida…

—Em continua agradant.

—…i desgastada. Sembles un qualsevol.

—Estem d’excursió.

La Mariona fa una ganyota:

—Agafar el 4×4, calçar-te unes hush puppies, i embolicar-te amb el north face és anar d’excursió? No em facis riure.

—Has mirat la carta? —l’home intenta desviar la conversa.

—Sorprenent, tractant-se d’un restaurantet de poble.

—Nena, que això és una fonda. No te n’has adonat? Són llocs on sempre es menja bé. I s’han posat al dia i de moda. Aquesta, me la va recomanar l’Enric.

Encarreguen una mostra de primers plats per picar: embotits de la comarca amb pa torrat, amanida de bolets i foie al vi ranci.

—De segon, què voldran els senyors?

—Bacallà a la mel.

—La truita amb suc. S’ha de fer pàtria.

—Saben escollir. I per beure?

—D’entrada un vermut blanc per anar fent boca. I vi de la zona. Cal menjar i beure coses del lloc on ets. Quin és el Montsant més bo que té a la carta?

—Tenim Montsants, però, si volem ser estrictes, som al Priorat —li somriu el cambrer—.N’hi puc recomanar de tots dos llocs.

La Mariona se’l mira sorneguera i s’adreça al cambrer:

—No li faci cap cas. És que hem anat de tastos i ja se sap. Ha perdut l’oremus i no sap on és. Dugui’ns el millor Priorat.

L’home mira en Carles i en trobar-se amb el seu silenci diu:

—Ara mateix, senyora.

—M’has de posar en ridícul? No estic begut.

—Ho estaràs abans que acabi el dia. Ens coneixem.

Sí, avui té ganes de gresca. Pensa i busca un altre tema, alguna cosa que la distregui.

—Tenim sort amb el meu pare, no trobes? Quan volem anar a algun lloc, es queda amb les nenes sense piular.

—Sort? Si ens hem de passar la vida inventant-nos coses perquè s’entretingui.

—Es pot saber per què ets tan desagraïda?

—Realista, Carles, sóc realista.

Ho veu, està encallada. Sortosament, comencen a arribar els plats.

—Quin bon aspecte! Mmm… I què, nena, tens algun viatge a la vista?

—Odio que em diguis nena! És la segona vegada que m’ho dius.

—Collons, Mariona!

—Què? Que t’agradaria que et diguessin nen o senyoret, no, oi?

—Sisplau, sisplau. Si t’ho pregunto és per interessar-me per tu. I també per organitzar-me, avisar el meu pare i…

—Sobretot l’avi! Que no se’ns avorreixi ni se’ns cansi.

—Va bé, senyors?

—Boníssim, tot està boníssim.

—I el vi és molt correcte.

Decideixen dedicar-se a menjar i, a poc a poc, comencen a calmar-se alguns dels buits que tenen. Els ve de gust omplir-se de sabors, flaires i textures diferents. El silenci s’ha convertit en una treva que els cala.

—Aquí tenen: el bacallà a la mel i la truita amb suc.

—Dugui’ns una altra ampolla de vi, sisplau.

—Em sembla que he fet una bona elecció.

—I jo! El bacallà m’agrada molt i aquest està al punt.

—Vols provar la truita?

—No ho sé. Tinc un gust tan bo a la boca.

—Ara en tens l’oportunitat. Qui sap quan tornarem. D’aquí a quinze dies toca calçotada, després ve la Setmana Santa i, a la tornada, les bodegues de l’Empordà.

—M’has convençut.

En Carles n’hi passa un tros.

—Boníssima!

—I què? Ara m’explicaràs els teus plans?

—Aquest mes, he de tornar a Berlín. Després, he de fer una nova prospecció al sud-est asiàtic. Les dates encara no estan decidides.

De postres, trien les orelletes.

—Volen algun vi per acompanyar-les? Un dolç, o potser un ranci?

—Sisplau, un ranci no, no. Millor que sigui un dolç.

Restes de cruixent d’orelleta s’escampen per la taula. La Mariona les recull i se les posa lentament a la boca. Mira en Carles i troba els seus ulls que l’estaven observant.

—Són bones, oi? —li pregunta l’home.

Ella fa petar la llengua i passeja lentament les molles per la boca. Els ulls li brillen i té les galtes ardents.

—Bones no, estan superbes.

—Demanem-ne un altre plat.

—I una altra copa de vi. No coneixíem aquest Mas dels Frares.

—Mai no és tard per fer un descobriment. —La seva mà ha trobat la de la Mariona.

—Què et semblaria agafar-ne un parell d’ampolles?

—Bé, tot i que ja hem comprat un fotimer de vi. I encara en voldria de Capçanes. Li acarona la mà.

—Demà, quan deixem l’hotel, podem anar al celler del poble. He sentit a dir que hi fan un bon pinot noir.

—Excel·lent. Intensifica les carícies. Ella, la seva mirada.

—Demanem cafè o marxem? Encara ens queda una cinquantena de quilòmetres. Li estreny el braç.

La Mariona endolceix la veu:

—Millor que ens n’anem. Que no es faci gaire tard i com que estem cansats… Encara ens adormiríem de seguida.

—I ens pugem una copeta d’alguna cosa bona a l’habitació —li pica l’ullet—.Hi estàs d’acord?

—Em proposes beure al llit?

—Hi trobes alguna pega?

—Sí, que una copa s’acaba massa aviat. Que ens duguin cava, però l’ampolla sencera.

La boira alcohòlica aquella nit es va comportar i va fer de les seves: per tant van intentar satisfer un altre buit. A la tercera trucada del telèfon, en Carles va contestar.

—El meu pare, que tornem. La Sandra s’ha posat a quaranta de febre. El metge d’urgències acaba de trucar una ambulància. Pensa que té…

La Mariona l’interromp.

—Cony d’avi. Trucar a aquesta hora! Si no serà res. Per què no truca demà al matí quan hi hagi un diagnòstic?

Montse