A dalt i a baix

Fa més de trenta anys que visc al mateix carrer. No sé si me l’estimo: mai no m’ha acabat d’agradar. Trobo que li falta personalitat. Miro amb enveja el carrer de sota, el que el creua perpendicularment. Aquest sí que en té, de personalitat. Conserva moltes façanes de l’època modernista. De quan era el barri de les queridas dels senyors amb cabals però sense pedigrí. O això és el que diuen. Fins i tot allà les botigues fan de bon comprar: el forn, la peixateria, la carnisseria, la de menjars preparats, la farmàcia, la tintoreria, la que arregla roba… Comparteixes bocins de la teva intimitat, de la família. Hi confies amb la seguretat que et donaran el pa cruixent com t’agrada, que faran desaparèixer aquella taca maleïda que destrossa el vestit que més estimes, que sabran retocar la roba perquè dissimuli la panxa que veus massa gran o el cul que la mirada t’amplifica més del compte, que…

Diuen que no es pot tenir tot; per això el meu carrer canvia bellesa i caliu per funcionalitat. No conserva cap edifici d’èpoques antigues. La majoria de façanes són d’obra vista, amb balcons —aquestes són les maques. Les altres, les més antigues, són llises, grises, tristes, sense balcons que alegrin la façana ni ofereixin aixopluc als vianants els dies plujosos. Una altra bondat que aprecio molt és disposar de pàrquing a l’edifici. El pàrquing millora la salut, protegeix el sistema nerviós dels veïns motoritzats. Quantes baralles familiars s’eviten quan després d’un dia de feina complicat pots arribar a casa sense el desig de carregar-te el primer ésser viu que se’t posi a tiro perquè, després d’haver voltat i voltat, t’han pispat un lloc davant dels morros, així, amb tota la jeta? Acabes humiliat, impotent davant la injustícia, i amb aquest estat d’ànim, has de continuar buscant un lloc on entaforar el vehicle, quan el deixaries de gust enmig del carrer i, si se l’emporta la grua, favor et farà. Sí, l’aparcament a casa és un bé per a la societat. És ben clar, s’ha de triar: o pàrquings o botigues.

Tot i així, el meu carrer també en té, d’establiments comercials; són d’aquells que, si hi entres, t’hi estàs una bona estona. No és que siguin l’octava meravella, és que, si vas al gimnàs, o al parvulari, o a comprar una moto, o a l’autoescola, no és qüestió d’arribar i sortir esperitat. Hi ha comerços que no he visitat mai, perquè de motos no en necessito pas; el parvulari, a la meva edat, em queda molt lluny; al gimnàs ja no hi vaig, quina mandra; al centre d’estètica no m’hi veuran pas. Sí, és un d’aquests de massatges xinesos, on les professionals no vesteixen un pijama blanc de màniga curta i socs d’hospital, sinó minifaldilles molt minis i tacons d’aparença poc còmoda. No sé si fan gaire negoci: quasi sempre se les veu assegudes al sofà de l’entrada, concentrades en els seus mòbils. De vegades hi pul·lulen criatures: suposo que esperen la fi de la jornada laboral de les mares. I és que l’establiment dóna per a xafarderies. Un dia, s’hi va concentrar un grup d’adolescents entusiasmats que feien guirigall mentre comprovaven si els sortien el comptes per entrar-hi tots. Em vaig quedar amb les ganes de saber si n’hi va haver per a tots i si van quedar contents amb el servei.

Just al davant, a l’altra banda de carrer, hi ha dos comerços xinesos més: un forn de pa, fosc, amb producte estàndard i degustació estàndard. Als clients, els agraden les taules del carrer; així poden fumar. A dins, mai no s’hi asseu ningú. Al costat hi ha una botiga d’aquelles multi que tant et venen un llapis, com una escombra, un moble auxiliar o una làmpada. De memòries USB, no en tenen. Ja és mala pata, carai.

Al final del carrer, quasi a tocar, hi ha un bar que ha canviat massa vegades d’amo. Sembla que els propietaris actuals l’han encertat. Potser un dia hi entraré a menjar-me un pastís o prendre’m una xocolata. La fusta pintada de colors suaus, com de cup cakes, el fa acollidor. Sempre s’hi veu clientela.

D’altres establiments no han estat tan afortunats, han abaixat la persiana i el local encara continua buit. Imagino que a dins hi ha una festa d’escarabats feliços.

A dues porteries de la meva, fa molts anys, i quan pocs parlaven del tema, hi havia un establiment ecològic, un drapaire. Els amos eren una família tota grisa, de caràcter, de roba i de pell. Sempre envoltats de diaris vells, cartrons polsosos i ampolles buides. És el que té l’ambient, que s’enganxa. Però era molt còmode: els baixaves les deixalles i encara recollies unes pessetes.

Més avall, hi havia un bingo que funcionava des de l’hora del dinar fins a la matinada. Tot i que no vaig entrar-hi mai —de fet mai no he entrat en un bingo perquè em semblen avorrits malgrat l’opinió de tothom—, tot i no haver-lo trepitjat mai, doncs, els seus llums de neó em donaven seguretat quan, molt de tant en tant, tornava de matinada. Després d’una transformació plena de pols i soroll es va convertir en una sala polivalent, un afterhours. Cada cap de setmana, quan al matí fèiem la primera passejada amb la gossa, petàvem la xerrada amb els mossos. Vigilaven els nois i noies massa beguts o alterats pel consum d’altres substàncies gens saludables, que sortien del local amb els ànims esvalotats en excés. Al final van precintar el local i jo me’n vaig alegrar.

Hi ha un punt de vista, però, des d’on el meu carrer canvia. Des del meu balcó, el carrer es torna verd. La vista limita amb turons suaus, lliures de la fam constructora, de moment. Des del meu balcó, la mirada descansa sobre el ramatge dels plataners antics de fulles esgotades, i dels arbres més joves i vitals el nom dels quals ignoro. La corrua de fulles i branques s’enllaça en un catifa de verds que uneix visualment el principi i la fi del meu carrer. Aquí dalt s’hi passegen els ocells que, de tant en tant, gosen acostar-se al meu balcó atrets pels geranis i enciams que hi tinc plantats. Els permeto un instant de repòs, després els faig fora, no fos cas que se’m mengessin la collita.

Ben mirat, no és un desastre de carrer, té de tot. A baix, a tocar de terra, funcionalitat. Balcons amunt, bellesa. I la resta la tinc ben a la vora, comença al carrer de baix, just a la cantonada. Sí, potser m’ho estimo més així.

 

Maria

 

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en carrers, contes i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s