Viure entre el present i el passat

Després de baixar per l’Eixample barceloní, amb les cases modernistes, d’entrades àmplies i calmoses, al barri de Sant Antoni, més senzill, habitatge d’antics menestrals i classe mitjana, la ciutat canvia d’aspecte. Farcit de comerços, associacions de veïns i el gran mercat, el barri bull de vida i activitat.
Caminar pel meu carrer no és tan sols un passeig físic, la contemplació d’un paisatge urbà; també és un viatge entre el present i el passat, entre la tradició i la modernitat i entre els habitants locals i els nouvinguts.

Començo per la cantonada d’Urgell amb Floridablanca, on s’alça un dels edificis emblemàtics del barri, l’antiga Carboneria. Aquesta edificació, senzilla alhora que original, i per on passava un camí de ronda, ocupa un xamfrà molt ampli amb quatre façanes. Coneguda antigament com a Casa Tarragó té l’orgull de ser un dels edificis més antics de l’Eixample del Pla Cerdà. Sovint, quan hi passo pel davant, m’agrada imaginar la Barcelona del passat, una ciutat per on circulaven carros en comptes de cotxes, on la gent caminava tranquil·la i les dones lluïen vestits d’època propis del segle XIX. Quan vaig venir a viure en aquest carrer la casa estava habitada per okupes i havia esdevingut un centre social del barri. S’hi feien classes de ioga, d’idiomes, assemblees; tot un símbol reivindicatiu de la gent jove. Mai no va haver-hi problemes, ni aldarulls, però el banc propietari la va reclamar i en van haver de desallotjar els okupes. Posteriorment, tot i el seu valor històric, la volien enderrocar; sortosament, al final es va aconseguir deixar-la tal com està, amb les seves quatre façanes i la construcció tan original, i només remodelar-ne l’interior. Ara, la façana, amb les pintures que en van fer els okupes —un globus aerostàtic, cadenes i altres símbols—, és un atractiu del barri i turístic que no deixa ningú indiferent. Després que els okupes marxessin, amb les portes i les finestres tapiades, traspua una certa tristesa, a l’espera dels nous ocupants.

En contrast amb aquesta evocació al passat, al costat, al número 124, en un edifici més alt i de construcció més moderna, hi ha una botiga d’aquestes que actualment no paren de proliferar, el New Super, un supermercat pakistanès bigarrat, on les fruites i les verdures desordenades, des de les caixes, s’aboquen al carrer com si demanessin ser comprades. Em fa gràcia veure que, malgrat el trànsit dels cotxes i el tràfec de la gent, el dependent roman assegut a la caixa, tranquil, sense mostrar cap indici de presses, només esperant que algun client s’acosti a comprar-li la mercaderia. No hi ha pressa, el ritme és el d’allà, el de l’Orient llunyà… Tot seguit, al número 126, cohabiten dues botigues ben originals; la primera, The cine”, un comerç relacionat amb el món del cinema. Cada cop que hi passo m’agrada aturar-me a mirar l’aparador: un gremlin de peluix, una fotografia de l’Audrey Hepburn, una màscara de Darth Vader, una figura de cartó del personatge Chewbacca, de Star Wars, samarretes…, tot un seguit d’objectes solts que malden per entrar a la pantalla i prendre vida. A dins, també s’hi poden trobar pòsters, figuretes d’actors, més samarretes, vídeos i llibres; en fi, tot un paradís per als aficionats al setè art. Separada per una porteria estreta, com quasi totes les d’aquest tram de carrer, hi ha la botiga Isabels, de roba interior, que sembla voler tornar al comerç tradicional i local. En aquest petit establiment, regentat per dues dones, s’hi poden trobar calces, calçotets, sostenidors, mitjons, mitges. Això sí, tot fet aquí, al nostre país, de cotó i de qualitat. Qui sap si la botiga de xinesos de l’altra illa de carrer els fa la competència, però les propietàries romanen allí, fermes, defensant la producció local. Jo aposto per aquest tipus de comerç. Visca!

A continuació, al número 128, hi ha un edifici amb un hall molt ample que contrasta amb les entrades estretes de la majoria de cases del meu carrer. L’entrada, molt arreglada, té un toc força modern i un pèl luxós i a fora hi ha un cartell: “En ville”. Sovint em preguntava què era això de “En ville”, fins que em vaig assabentar, oh, nooo!, que es tracta d’apartaments turístics. Entre els pisos camuflats que es lloguen als turistes, els hotels, les pensions, els apartaments i els cartellets que em trobo sovint a la bústia de casa —Busco piso en esta zona—, em pregunto com acabarà tot això del turisme. Em fa por que el barri perdi la seva essència.
Tanmateix, al meu carrer li agrada jugar a saltar entre el passat i el present, perquè, just al costat d’aquest edifici modern i elegant, al número 130, hi ha un bar d’aquells de tota la vida. El Prize conserva l’estètica i el públic de fa molts anys. Lluny de la modernitat dels bars i restaurants que proliferen actualment per Sant Antoni, aquest manté una clientela de sempre, del barri. La porta d’entrada, farcida de pòsters anunciant concerts i espectacles diversos, quasi no et deixa veure l’interior. Has de treure el nas per contemplar el local llargarut, una mica fosc, amb una paret de maons envellits esquitxats amb grafits, quadres, figures; tota una decoració ben bigarrada que xoca amb l’estètica més actual. Mai, però, no li manquen clients, els devots del barri. Al costat, ocupant l’àmplia façana d’aquest mateix edifici, la botiga Fenix còmics alberga una joia per als amants d’aquest gènere: mangues, còmics nacionals o estrangers. Potser hi pots trobar aquell número que et falta de la col·lecció o algun còmic estranger que no localitzes fàcilment en altres comerços. Sempre hi veig gent llegint i triant entre la varietat de còmics. Finalment, al darrer local d’aquest edifici tan ample, hi ha un restaurant hindú. M’agrada el menjar que hi fan i, quan puc, aprofito per anar-hi. Un dels plats que m’agrada és el Kashmiri Pulao, un arròs amb fruits secs. I m’encanta el naan que et serveixen per sucar a les delicioses salses que et posen a la taula.

Quan vaig venir a viure al barri, al número següent, el 132, hi havia un local “Millor que nou, reparat”, on, gratuïtament, t’ajudaven a reparar els teus aparells de casa o t’orientaven de com fer-ho o on trobar una peça per arreglar-los. Hi vaig anar alguna vegada; m’encantava la idea del reciclatge i aprofitament dels objectes. També s’hi feien cursos de treballs manuals, bricolatge o electrònica, però mai no en vaig fer cap. Posteriorment es va traslladar al carrer de més amunt i ara ja està una mica més lluny i encara no hi he anat. Aquí també es reunien les dones per fer mitja o ganxet. A l’estiu les veies assegudes en cadires, a la vorera, totes juntes, xerrant i fent les seves labors, indiferents als cotxes, als tràfecs del carrer. Crec que no va durar gaire, però m’encantava veure aquesta imatge que em recordava la vida de carrer als pobles. Ara hi ha una floristeria que ha canviat d’amos i d’enfocament diverses vegades. La floristeria intermitent, li dic jo. Actualment hi venen composicions florals, rams, flors seques. Si he de dir la veritat, m’agradava més la d’abans, però bé, tot són gustos. Al costat, entre la porta d’entrada a la casa, han obert fa poc una perruqueria. Està força arreglada i neta, però no hi he anat mai.

Per a mi, els dos locals del número del costat, el 134, són un autèntic misteri. En un hi ha un rètol “Acta”. Sembla que és una associació cannàbica. Abans hi havia un aparador amb plantes i productes de marihuana. Ara, però, els vidres de la porta estan pintats de blanc i no hi pots veure res. Passant-hi fa pocs dies vaig veure la porta oberta i un home que li preguntava a un altre si n’era soci. Altres dies he vist tipus una mica estranys que hi entraven i en sortien. Em pica la curiositat, però no he gosat mai trucar-hi. Separat per la porta d’entrada a l’edifici, a l’altre local hi ha un cartell “Arquitectura tècnica i enginyeria”. Però, d’arquitectura i enginyeria, res de res. Fa un temps s’hi venien mobles vells i tota mena d’andròmines. Ara fa poc que hi ha la persiana tancada i vés a saber què se n’ha fet, de tots aquells objectes vells que el poblaven. Una incògnita!

A tocar, al número 136, s’alça una casa més alta, moderna i amb la façana pintada de blanc. Hi ha l’entrada d’un garatge i passada la porta d’entrada a l’edifici, una tintoreria força gran, que abasta tota la cantonada, un gran xamfrà i el carrer perpendicular. Hi he anat alguna vegada a portar algun abric o edredó per netejar. El servei és bo i les dependentes fan olor de net, com la roba que, en els penjadors arrenglerats, espera pacientment que vingui l’amo a recollir-la.


Acabo el passeig per aquest petit tram de carrer. Podria allargar-me molt més. Sant Antoni és un barri amb molta història. A hores d’ara, em costa imaginar que aquest barri tan de moda havia estat poblat per barraques i fàbriques. Què no donaria per fer un viatge al passat! Però el temps se m’ha tirat a sobre i ja no em puc allargar amb el que segueix, més comerços, bars, botigues d’informàtica. Un barri comercial per excel·lència.

El que puc dir que m’agrada molt del barri on visc és aquest contrast entre la modernitat i la tradició. Penso que és un lloc on hi ha hagut i hi ha molt comerç original i alternatiu i on, malgrat el turisme i la direcció que està prenent el món cap a la globalització, encara hi ha moltes iniciatives i ganes de defensar una manera de viure més digna i més sana. I molta vida de barri!

 

Maria V.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en carrers, Sin categoría i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s