Carrer del Cometa

 

Deia en Serrat, fa molts anys, que el seu carrer era un infant que anava berenant pa amb oli i sucre. El meu, que també considero un infant, està fet de plastilina, perquè s’ha adaptat a tots els canvis, i mira que n’ha tingut! Quan era petita només el coneixíem els veïns i ara apareix a les guies turístiques.

Si retrocedeixo a aquells anys cinquanta, quan vaig néixer a la planta tercera de la finca número sis del carrer, era un lloc habitat, sobretot, per gent de tota la vida i per alguna família d’immigrants procedents d’Andalusia o de Múrcia. A l’estiu sentíem cridar una dona de la casa del davant. Com que ho feia en castellà i se suposava que els catalans no cridàvem, li dèiem la gitana. Com érem! Sort que en alguna cosa hem avançat! Quan era fosc, si passava algun borratxo que cridava o cantava, la gitana, fos l’hora que fos, li tirava automàticament una galleda d’aigua que devia tenir preparada al balcó.

Entre el pis més alt de cada finca i el terrat hi feien niu les orenetes. Al matí, quan arribava la primavera, despertar-me era una festa de refilets que durava fins al dia que desfilaven totes plegades per anar a trobar la calor del sud. Quan ja no hi havia orenetes, a poc a poc, els dies s’anaven fent més curts i el fred cruel d’aquells anys es filtrava per les finestres i balcons de les cases. A les orenetes les substituïen els estornells, que eren més cars de veure. Ara cap ocell fa niu a les cases: els han tapiat les entrades.

En aquella època sota casa teníem un colmado, la botiga d’ous de la meva àvia paterna que va haver de tirar endavant els fills quan li van matar el marit el juliol del trenta-sis, una d’electricitat, un manyà…

En l’actualitat és un de tants carrers cosmopolites del gòtic amb gent que hi passeja o hi circula, a vegades en ramats, a peu, en bicicleta, segway o qualsevol altre artefacte. Hi ha activitat i soroll fins a la matinada. Pobra Barcelona! Han aconseguit esgarrar-te.

Aquest matí he baixat al carrer amb ganes de fer inventari. He fet les passes que separen casa meva del començament. Just a l’entrada, donen la benvinguda un parell de vambes negres que pengen dels fils elèctrics. Aleshores s’hauria de trobar el número u i el dos, però no, te’ls has d’imaginar, no hi són, a les parets que suposadament els haurien de lluir. On hi hauria l’u hi ha una porta i una finestra gran que estan tapiades i que corresponen a la tenda de pakis de la plaça del Regomir. A continuació, hi ha dues finestres més, bessones de l’anterior, brutes, cegues i amb barrots, i una persiana decorada amb un grafit descolorit que quasi bé sempre està abaixada. Aquestes finestres i la persiana deuen correspondre a la part de magatzem del mateix negoci.

Al suposat número dos hi ha uns finestrals molt grans que deixen veure l’interior del restaurant Matsuri, que fa cuina boníssima del sud-est asiàtic. S’hi accedeix per la placeta. Si fas el xafarder, els tons vermellosos de les parets, la fusta fosca de les taules i la llum tènue que il·lumina la sala li donen un aire misteriós, tranquil i atractiu. Després hi ha una porta extremadament estreta que, probablement, dóna accés a algun habitatge.

Al número tres, abans de l’escala de veïns, hi ha un restaurant japonès que té un nom adient: SushiYa. Hi fan la cuina japonesa basada en el sushi, la sopa de miso, els fideus i poca cosa més. És petit, sense cap pretensió, però el menjar és més que correcte, sobretot si tens en compte el preu. Després de l’escala de veïns hi ha una porta molt petita que dóna accés a un estudi que té una finestreta a l’exterior. Hi ha temporades que està ocupat per algun pintor.

Al número quatre, després d’una porta de fusta pintada amb grafits i que sempre veig tancada, hi ha una placa que informa que en aquella casa hi va néixer el compositor Enric Morera (1865-1942). A continuació s’hi troba la porta, també de fusta, d’accés als habitatges. L’edifici s’acaba encara amb dues portes més que també llueixen grafits, una de les quals, almenys, amaga un petit garatge per a alguna moto i un cotxe petit.

En aquest punt el carrer creua amb el de la Palma de Sant Just, que s’acaba fent un queixal entre el número quatre i el sis.

Al número cinc hi ha un estudi d’arquitectes que també fa cantonada amb el carrer de la Palma. Es diu Matic&Garau. Em va agradar saber que pertany a cinc dones. Després hi ha el Cometa-Pla. És un restaurant acabat d’estrenar que ofereix vins i menjars ecològics, de kilòmetre zero, servits en forma de racions que són bones, petites i cares a parts iguals. Ho asseguro. Després de dues portes de fusta, sempre tancades, hi ha una botiga de roba de dona a preus molt baixos, la 93BCN, on es poden trobar articles interessants.

Aquest establiment fa cantonada amb el carrer dels Lledó, el carrer on hi ha un palau del segle xv i un altre que encara conserva restes romanes i de les diverses modificacions arquitectòniques que s’hi han fet fins a l’actualitat. Això em fa pensar que no pots passejar pel barri, o simplement desplaçar-t’hi, sense sentir l’alè i la presència de la història damunt teu. Una de les raons per les quals cal deixar la bossa de les escombraries directament al carrer cada nit a partir de les vuit del vespre és perquè, si fessin treballs per instal·lar un servei pneumàtic de recollida, es trobarien amb el dilema de què fer quan comencessin a aparèixer restes romanes.

Al número sis hi ha una botiga que també fa cantonada amb el carrer de la Palma. Es diu Akwaaba. La porten un grup de subsaharians que venen roba per a dones, homes i nens confeccionada per ells. També en fan a mida. Disposen d’un estoc de teles amb estampats africans molt bonics. També venen complements: arracades, anells, bossetes… A fora hi tenen un maniquí blanc que vesteixen de colors bigarrats i sorprenents Els he comprat un parell de vestits i una camisa a mida per al meu home, tot amb bon resultat. Quan s’obre la porta de la tenda del costat, normalment tancada, s’hi veuen un home i una dona xinesos amb un munt de roba blanca. Els veïns pensen que deu ser una bugaderia. Hi estic d’acord afegint-hi que amaga algun misteri. Damunt de la porta, encara es mig llegeix l’activitat de la que hi havia als anys cinquanta: Electro-Cometa. Després ja hi ha la porta de l’escala de veïns. És l’única del carrer que és de ferro i vidre i es conserva tal com la va dissenyar el meu avi matern, que va comprar la finca als anys vint. Ell no volia que passés com amb la resta, que són de fusta i no deixen veure el carrer abans de sortir-hi. A la paret de l’edifici hi han penjat tres objectes tipus enganxina, mostra d’art urbà, que fan força goig.

A continuació hi ha tres portes que corresponen a tres habitatges petits. La que té una porta de vidre pensem que deu ser un pis turístic. Estem intentant indagar si és legal o no. Al final del número sis, i del carrer, un artista plàstic ha obert recentment una botiga on ven quadres eclèctics de mida petita. Es podria considerar que són un reclam turístic bonic. Al barri, s’hi venen molts souvenirs que són un insult al bon gust i, alguns, també a les dones. Gràcies a una denúncia verbal que vaig fer a una regidora de l’anterior equip de govern municipal, van haver de transformar un establiment del barri que venia samarretes sexistes.

Als balcons hi ha força senyeres, una llueix en el pis que un propietari enginyós lloga a turistes i que sabem segur que és i il·legal. Un balcó està especialment guarnit. Té una bandera pirata, hi penja el tors d’un maniquí daurat i a la barana hi ha una placa de l’Ajuntament de Madrid de la Manuela Carmena.

El meu carrer, com la plastilina, tot i tenir només sis números dóna molt de si.

Montse

 

 

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en carrers, contes, Montse i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s