La Filo

63561f8764da0022b56d56a0c61e673b

Així és com va passar. Al matí, ben d’hora, vaig sortir del piset de la Sandra per anar al pub, al carrer Hospital, i canviar-me de roba per poder tornar cap a casa. Quan era al vestidor ve aquell fill de puta de l’encarregat i em diu, amb aquella jeta negra i aixafada de goril·la, que ja puc emportar-me totes les coses perquè estic acomiadat, o sigui que no cal que torni. Quan li vaig preguntar que què havia passat va i em diu que feia unes hores que hi havia anat el jefe màxim, que no ve mai, i que havia preguntat on era el de seguretat, o sigui jo, i que, com que no hi era, que li havia dit que no volia veure’m més per allà.

Jo l’escoltava i no m’ho podia creure. El jefe mai no venia al local i jo, esclar, a la matinada, m’escapava al piset de la Sandra, una puteta que m’ho feia gratis, perquè li agrado, perquè sóc més guapu que molts dels seus clients. Hi anava quan al pub ja no quedava ningú, només tres maricones que no havien lligat i que consolaven els tres muermos solitaris que es quedaven a plorar i a explicar-los la vida. I, ep!, que només hi anava quan ella m’ho demanava, que la condició era que amb mi ella podia fer el que volgués, que manava ella, i jo em deixava, que la Sandra és un dimoni al llit.

Vaig començar a caminar en direcció a casa, a la Riera Baixa, i mentre caminava, rumiava com li diria a la Filo que ja no podia tornar a la feina. A ella, que és tan bona, que es queda a casa mentre jo treballo i que amb el meu sou fa meravelles. Tu no t’hi amoïnis, que jo ja m’arreglo, més val menjar poc i pair bé, pobrets i alegrets, sempre diu. Em feia molta por decebre-la, tan contenta que estava que jo fos segurata de nit. Deia que la posava veure’m entrar al matí amb la porra i les manilles. És que la Filo és molta Filo. Sempre disposada a follar, a qualsevol hora que jo arribés i quins xiscles mentre li llepo els mugrons, que se li posen com antenes, i sempre a punt d’embolicar-me entre les seves mamelles i a jugar que sóc un nen. I després ella és una nena que me la menja com si fos un gelat de xocolata, que hi té un art que no té cap més dona.

Però segueixo, que se me’n va l’olla i vull explicar les coses pas a pas. Mentre caminava pel carrer Hospital perdut en les meves cabòries, algú em va cridar. Era la Paqui, bé, vull dir, el Paco, la maricona, el travesti, com n’hi diuen ara, que plegava de treballar i sortia del pub d’on m’havien acomiadat. En Paco, o la Paqui, que no sé, no sé què té entre les cames, que de vegades he tingut ganes de preguntar-li però em feia por que s’ho prengués com una insinuació, té uns llavis operats que són dos bistecs, i de sota el coll li surten dos pitons de silicona que fan impressió. Tampoc sé què hi pot trobar un home en aquest adefesio, però és que ara tot va així, homes amb homes, homes que volen semblar dones. Les coses que veia al pub, si les expliqués. Total, que la Paqui, no només em crida sinó que em posa la mà a sobre. I jo que m’espanto. Mira que si aquest vol alguna cosa amb mi.

-Quina nit, avui, Genís, xato! Ajuda’m a treure’m les sabates que estic rebentada i no em puc ni ajupir.

No li podia dir que no. I mentre el sostenia perquè es tragués aquell cony de calçat, que no sé qui fabrica sabates de taló del quaranta-sis, que aquests homes no tenen peus, tenen llesques de pa de pagès de dos quilos, m’engalta tot salamero i picant-me l’ull empastifat de maquillatge:

-Fas ulleres, rei. Vés amb compte amb les dones, pobrissó meu, que d’elles no et vindrà res de bo. Ai, vigila, que estàs en perill.

Això em va descol·locar. Potser sabia de la Sandra, que les putes i les maricones sempre estan fent safareig i em va pujar la mosca al nas. Per reblar-ho, va i em diu:

-I si no t’ho creus, guapu, pregunta-li a la Corina.

Apa. I em va deixar amb la paraula a la boca. La Corina? Què hi tenia a veure la Corina? Sí, jo havia tingut un rotllet amb ella, res seriós, just després de casar-me amb la Filo, i molt abans de la Sandra.

Picat per la curiositat me’n vaig anar de pet cap a la Boqueria i vaig trobar la Corina que acabava de muntar la parada. Quan em va veure va obrir uns ulls com els dels lluços de palangre que acabava de posar sobre el gel i les fulles de col.

Osti, nano, d’on surts? La Filo et lliga curt eh, golfo? Fa mesos que no passes per aquí i mira que estem a prop.

M’ho va dir amb aquella arruga entre cella i cella, amb la grenya que se li gronxa, escapada de la cua tibant i els morritus d’enfadada que tant m’agraden. Per un moment vaig oblidar la Sandra i la Filo i ja estava a punt d’anar i fer-li pessigolles sota la faldilla, allà on sé jo, i és que la Corina és de les que vol que l’hi facin pel darrere, que per això jo li deia Culina. Només de recordar-ho ja em vaig esverar.

-Culina, no he vingut pel que et penses. He vingut perquè em diguis què estàs dient de mi pel barri.

-Però què dius? De tu? De debò creus que jo he anat ventilant les nostres intimitats? Però tu què et penses que sóc? I no vull que em diguis Culina, marrano!

-És que la Paqui, , el travestorro, m’ha dit que anés amb compte amb les dones i que t’ho preguntés a tu.

-Ah, mira-te’l! I ara resulta que jo sóc l’única dona de la teva vida? No ho ha dit per mi, burro! Ho ha dit perquè jo sé coses.

-Coses de qui? Meves?

-De la Filo, de qui vols que sàpiga! Si jo estic tot el dia aquí, sé tot el que fa mentre tu dorms i també m’imagino el que pot fer mentre tu ets a la feina, gamarús, que no t’enteres de res.

-Hòstia puta, Culina, vull dir, Corina. Tia, m’estàs dient que la Filo em fot banyes?

-Mira qui parla de posar banyes! ¾ i aquí va començar a remenar els malucs per sota del davantal, just a l’alçada de les cues de rap i les sèpies¾ . Però no et diré res més si no em dónes una coseta que tu saps. Que ja he tingut prou paciència d’esperar que passis per aquí, que aquesta, la Filo —com és, la pàjara—, et té ben lligat pel que es veu. I tu, un calçasses, que des que et va fotre aquell escàndol al mig del carrer ja no m’has passat a veure mai més. Però…, si em dónes el que tu ja saps, jo canto. Vaja si rajo.

Els malucs de la Culina semblaven un ventilador que s’anava accelerant i accelerant.

-Però, Culi… Corina, estàs boja. Aquí? Ara?

-L’Eladio, el meu dependent, està a punt d’arribar, i quan arribi… podem… a-nar… al ma-gat-zem…, i va posar aquella carona de dolenta que tant m’agrada, i ja vaig veure el seu cul generós, i ja em va semblar que tenia a l’abast un cistell de figues sucoses només per a mi. A la merda les penes i l’acomiadament. Pensar en el cistell i trucar a la Filo va ser tot una. Li vaig dir que, a la nit, amb la pluja, havia entrat aigua al pub i que tornaria a casa a l’hora de dinar, que tenia molta feina a deixar-ho tot net. Ella em va dir que no arribés gaire tard, que m’esperava, que n’hi devia un, o dos, va dir, sempre tan carinyosa, la Filo. Això és el que m’agrada de la meva dona, sempre està a punt. És com la Sandra, però més fàcil, perquè la Sandra ha de ser quan ella vulgui. Amb la Filo, com que estem casats, no cal dir res, que per això m’agrada això del matrimoni. Quan arribo a casa em fico al llit i vinga, vinga, vinga follar, sense haver d’esperar que ella vulgui o no vulgui, que és molt còmode, la veritat. I ara la Culina, quin regal, inesperat. Com me’l podia deixar perdre? Els homes tenim tantes necessitats… Els moros sí que s’ho munten bé, en tenen unes quantes, de dones. M’imagino jo, amb les tres. Hòstia, hòstia, hòstia consagrada. Però el Moha, un dia que parlàvem d’això, em va dir que els de les moltes dones són els moros rics. No et creguis que els altres podem, perquè qui en té tres, les ha de mantenir les tres. Hòstia, això no ho sabia, jo.

I sí, vam anar al magatzem i la veritat és que jo m’hi vaig fer però no sé per què crec que la vaig decebre una mica perquè mentre es vestia em va dir allò tan lleig d’“home casat, burro espatllat”. I això que jo m’hi havia fet de valent, que el cul de la Culina bé valia l’esforç.

-I ara, m’ho diràs, Culi, el que m’havies de dir?

-Ja t’he dit que no em diguis Culi, ni Culina, gilipolles. Mira, jo només et puc dir que la Filo, quan tu no hi ets, compra dos llenguados o dues cues de rap, m’entens? I que al matí, mentre tu dorms, la veig passar molt ufanosa, com si tu haguessis estat tota la nit amb ella, m’entens? I ja sé que tu la tens sempre fresca i regalada, però no sé si dónes per a tant, que avui ja ho he comprovat.

-Culi, mala pècora, el que tens és enveja perquè m’he casat amb ella i no amb tu, però és que ella no treballa. I un home com jo, el que vol, quan arriba de la feina, és trobar la dona a casa i ben disposada i no: ai, que he de marxar a obrir la parada, ai, que estic cansada, que he estat moltes hores dreta, ai, que el sopar te’l fas tu, ai, que naps, ai, que cols.

I aleshores ens vam posar a discutir i ella em deia que sóc un cagat i un llondro. I jo que era envejosa i una bruixa i que per això deia maldats de la pobre Filo, tan bona que és. I jo em pensava que hi hauria segona part, però no de seguida, que necessitava repòs. M’havia fet a la idea que aniríem a prendre unes tapetes al bar del Pinotxo, que ella convidava, com sempre, de contenta que estava, i tornaríem al magatzem com en los viejos tiempos. Però, no. La Corina estava enfadada i no hi va haver cerveseta, ni tapes, ni segona tanda.

Me’n vaig anar cap a casa, preocupat per com havia anat amb la Corina, pel que m’havia dit dels llenguados i, el pitjor de tot, per com li diria a la Filo allò de la feina. Aleshores se’m va acudir que de moment no li diria res d’això, que ja li confessaria un altre dia. I vaig agafar de la bossa la porra i les manilles, que sabia que a ella li agradava que entrés com un home fort i valent que sóc.

-Filo, carinyu, amor meu, mira qui arriba! – però em va semblar que escoltava la veu d’un home i el cor em va fer un bot. A veure si era veritat el que m’havia dit la Corina. I va i em trobo la Filo, al menjador, servint l’esmorzar a un pavo engominat, amb una camisa espitregada i una cadena d’or gruixuda com una corda que li brillava entre els pèls del pit.

-Filo! Qui és…, aquest paio? -Jo estava palplantat a la porta del menjador, amb la meva bossa. El tio em va fer una llambregada a la porra i a les manilles. Em va semblar que reia, però vaig pensar que era la por que li feia fer aquella ganyota.

-Carinyu, Genís, no deies que arribaries més tard? Mira, et presento el Mario, el cosí del marit de la meva germana, el que viu a Nàpols, ja te n’havia parlat. Recordes? Ha vingut a Barcelona a passar una temporada per negocis i mentrestant es quedarà a viure amb nosaltres. No t’ho he dit per telèfon perquè volia fer-te una sorpresa.

Aquell individu, a casa nostra! Mai de la vida! Però no vaig tenir temps de reaccionar. La Filo se’m va tirar al coll i em va omplir de petons. Fas olor de peix, em va dir amb cara de fàstic. És que la pluja ha portat les aigües del mercat cap al pub, rateta. I ella tota amorosa que em duu al bany, em despulla, jugant amb la polla, dient que ella sabia com alegrar-la, em fica a la banyera, m’ensabona, i tot això mentre jo sentia els roncs del tal Mario fotent una becaina al MEU menjador segurament en el MEU sofà preferit. Això no m’agradava gens. Però qualsevol li deia, a la Filo.

Després del bany, em va dur al llit i se’m va abraonar. Jo no podia pensar en res i mirava de fer esforços perquè no se’m notés que estava cansat, que tenia gana i només volia menjar alguna cosa i dormir. Però la Filo és molta Filo i no s’hauria pres bé no tenir lo seu, com ella diu.

Durant un parell de dies vaig fer veure que sortia de casa al vespre per anar a treballar. Mentre, el tal Mario s’estava allà fumant i endrapant, que semblava un mafiós d’aquells que surten a les sèries, però jo no deia res perquè la Filo s’hauria enfadat, que ella té molt de caràcter i amb la seva família, ni que sigui el cosí d’un cunyat, no s’hi juga.

Al tercer dia jo ja estava fart de passar la nit als bars del veïnat, sense fer res, bevent tòniques i Coca-Cola i escoltant les penes de tots els penjats que estan més sols que mussols, i ni la Sandra no em convidava a pujar al piset perquè em veia deprimit. I, com que no podia més, vaig haver de dir a la Filo que m’havia quedat sense feina. No li vaig dir la raó, no, li vaig dir que per la crisi. I ella es va quedar una mica seriosa. Jo pensava que m’anava a escridassar. Però va dir-me que segur que el Mario ho solucionaria, això de la meva feina.

I sí, com un miracle, el Mario em va aconseguir aquella mateixa nit, tres dies després del meu acomiadament inesperat, una feina de vigilant de pàrquing al barri de la Sagrada Família.

La meva vida ha canviat. Continuo amb la feina nova i amb en Mario a casa. La Filo segueix tan carinyosa com sempre, i està més guapa que mai, però crec que això que faci de vigilant d’un pàrquing no l’excita tant com quan era segurata. Algunes vegades, quan he tornat de treballar, m’ha semblat que no tenia tantes ganes com abans i a vegades em sembla que la meva part del llit està calenta, com si algú hagués ocupat el meu lloc. No veig mai la Sandra, que ja no treballem de costat. A la Corina ni m’hi acosto, perquè se’n riuria de mi si sabés que consento a viure amb en Mario. Per cert, que el tio porta un munt de mesos a casa i no parla de marxar i si alguna vegada li ho he insinuat a la Filo, s’enfurisma amb mi i em diu que no tinc vergonya, després del favor que m’ha fet.

I jo no vull que s’enfadi, que és molta Filo, la Filo.

Matilde

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en contes, Inspiracions i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s