En Màrius

DSCN1859

Bi. Tècnica mixta.  Pau Alemany

Doncs els fets van anar així… Quan faltaven dos mesos perquè la Filo sortís de comptes va tenir contraccions amb algun dolor fort. Vaig anar a buscar la furgoneta travessant el carrer Major a tota pastilla.
—Ei.. Ei.. tu! —cridava el Màrius—, on vas corrents?
—Vaig a buscar la furgo, que la Filo no es troba bé.
El Màrius, que venia del cafè i anava cap a casa a veure el partit de futbol, es va oferir a acompanyar-me. No em va semblar malament: era el meu cunyat, vivia amb nosaltres i la seva ajuda em podia ser útil.

Com que havíem pensat que el naixement fos a Girona, allà vaig portar la dona a corre-cuita. Durant els vint minuts que hi ha des del poble fins a la capital, no va haver-hi nervis i vaig conduir amb molta prudència; hi havia poc trànsit i va ser fàcil arribar a la clínica que teníem emparaulada per al moment del part. Era petita, cèntrica, endreçada, i feia olor de rams de flors. El terra era de granit i es veia net i brillant. Si t’hi fixaves bé, intuïes que el lloc havia estat d’algun orde religiós.

Quan estava fent l’ingrés, el recepcionista, un noi jove, grassonet, amb els cabells encrespats i una boca petita, va dir en veu baixa i en castellà que el metge no hi era, que havia anat a un congrés a París. Vaig començar a suar i a tenir palpitacions.
—Falten més de dos mesos per al part, senyor, i no hi havia res programat.
I va gosar dir que havíem d’haver avisat.
Aixecant la veu, vaig preguntar quina opció hi havia i em va indicar un hospital privat molt a prop. Era gran i podria ser que hi hagués algun metge de guàrdia.
Mentre m’ho deia, els ulls li brillaven de color espantat i intentaven desviar la mirada cap a al sostre.
Jo també vaig agafar por, perquè allò que fos privat potser em costaria totes les peles que havia recollit arreglant canonades trencades, muntant instal·lacions elèctriques per al fastigós i ricàs Casimir o fent reparacions de pacotilla.

Vam travessar la Devesa i vam entrar al pàrquing de l’hospital pel carrer de Jaume I; ara conduïa el Màrius, que, tot i que era ben poca cosa, s’encoratjava davant les dificultats per fer-nos costat. No sabia què fer per facilitar les coses i, posant cara de decidit, va anar directe al despatx de les admissions. Allà, la recepcionista, una senyora carregada d’anys amb unes arracades de perla i un collaret llarg que hi feia joc, va consultar l’ordinador i va dir, amb veu acovardida, que no tenien cap habitació disponible i que, tot i que la circumstància aconsellava que ens quedéssim allà, si ella fos de nosaltres aniria a la Residència Sanitària de Girona. Quan, tot i estant parlant amb el meu cunyat, em va mirar, la vaig reconèixer de seguida. Era la mare d’una exnòvia que havia tingut feia cinc anys i que m’havia deixat per un amic meu que després la va plantar per casar-se amb una altra.
Potser per això —i en veure que jo m’anava incendiant cada segon que passava— ens va ajudar ràpidament. Una mica atabalada, però sense equivocar-se en res, ella mateixa, amb unes mans blanques i primetes, va marcar un número de telèfon i va demanar un camiller i un transport per tal que la meva dona fos trasllada en una ambulància. En Màrius caminava corredor amunt corredor avall, aguantant la Filo, que s’havia tornat del color de xinès pàl·lid.
Va arribar l’ambulància, que anava tota equipada, amb una botella blava d’oxigen, un aparell de prendre la pressió i un munt d’estris d’infermeria. Vaig seure a la part del darrere, on l’olor d’alcohol era tan forta que marejava. Allà em vaig acollonir. El conductor, que volava per travessar la ciutat amb la sirena engegada, tenia cara de Batman, amb uns pòmuls sortits, inflats, i els ulls oberts com si això li fes veure millor la carretera. Feia por, però vaig controlar-me en veure la cara, ara plàcida, de la Filo, que s’anava endormiscant a mesura que avançàvem. En Màrius ens seguia amb la furgoneta.
Vam passar per la Ronda de Sarrià de Dalt i vam entrar a urgències, on hi havia una infermera d’un blanc que contrastava amb el negre nit dels cabells i el vermell intens dels seus llavis, que s’obrien perquè en sortís un somriure de confiança com dient que allà tot funcionava.
L’ambulància va parar davant el box preparat per rebre la meva dona, que tenia les mans obertes sobre la panxa grossa a rebentar i se l’acariciava una i una altra vegada. Els seus ulls acompanyaven amb la mirada els moviments concèntrics i semblava que deien:
—Ànims, fill, que d’aquí a poc ja haurà passat el pitjor.
I és que aquesta Filo és un cas: tot ho veu pel cantó positiu. En canvi, jo estava a punt d’esgarrapar qui fos. Tenia el cor tan accelerat que la bromera em sortia per la boca.
Sols em faltava que el Màrius no hagués arribat encara. Segurament devia estar aparcant fora. Si és que tinc massa cosa al meu càrrec! Només en faltava aquest germanet mimat de la Filo que, a sobre de no treballar, es passa el dia al sofà veient la tele. I sense aportar ni un duro! Ara, amb el naixement del nen, ja veurem com ens apanyem. Fóra millor que la Filo es quedés a casa i que treballés en Màrius, que bona falta ens fa un sou. I, si no troba res, que m’ajudi a fer reparacions, que per fer de lampista que no li caurà cap anell.

El ginecòleg va baixar de seguida. Tenia els cabells blancs tallats molt curts i unes celles espesses que desprenien bonhomia. Les ulleres li penjaven sobre la bata una mica oberta que deixava veure una camisa blau cel ben planxada i emmidonada. Feia olor de sabó lavanda. Era alt i els seus ulls foscos es van fer rodons i penetrants quan va entrar al box per examinar la partera. L’acompanyaven dos metges joves que escoltaven i prou.
No sabria dir-vos en quin moment les coses es van començar a girar. Si va ser a través de la progressiva descomposició de la cara del metge o quan l’ecografia va mostrar clarament dues imatges capiculades. Bessons! Eren bessons! Es veia molt clar. Li van donar uns calmants i vam esperar una estona per comprovar que tot anava bé.
—Ja naixeran quan sigui el seu moment; ara que reposi uns dies —va murmurar el doctor quan es va acomiadar.
El fet és que, imagineu-vos-ho, després del xoc, cap a casa a esperar uns dies més a veure si la cosa madurava, si un dels nens es col·locava a lloc i sortien per ells mateixos.

Qui ho va entomar amb alegria en aquell moment va ser el Màrius quan, com a beneitó que és, va acomiadar-se del personal de l’hospital dient que d’aquí a poc tornaríem. Per ell la qüestió important en aquell moment era poder anar cap a casa i veure el partit de futbol.
Va insistir a conduir de tornada i jo vaig acceptar encantat per poder ser al costat de la Filo, xerrant o descansant. Havíem d’anar paint la notícia de feia uns minuts, una nova que realment ens canviaria la vida. Jo hauria d’aprofitar els dos mesos que, en principi, quedaven, acabar feines…, però sobretot necessitava temps per fer-me a la idea i preveure… Preveure què?­ Quina putada!, quina putada! —anava jo cridant per dintre.
La circulació era densa, es notava que era diumenge. En Màrius, quan podia, anava avançant cotxes i corria i corria com un desesperat fins que va xocar, el badoc malparit. Amb la meva furgoneta va xocar! Una bona bategada que de tan inesperada va anar de poc que no saltéssim al seient del davant. El paio es va estampar contra una tanca de la carretera que anunciava l’estació de Flaçà! Aquest Màrius dels collons! Ja me les pagarà, ja! De moment, demà a les 7 del matí a treballar, directament a cal Casimir. Em vaig incorporar i anava a baixar per trencar-li la cara quan vaig sentir el somiqueig que sortia dels llavis de la Filo:
—Vigileu els meus fillets, vigileu els meus fillets! —deia cada vegada amb menys força—. I va fer un moviment estrany, una contracció. La seva cara em va fer canviar radicalment d’idea i, sense revisar els bonys que la furgo tenia a la porta lateral, vaig ordenar al Màrius que engegués el motor com fos i que tornés a Girona: volia anar altra vegada corrents cap a l’hospital .
El metge va posar cara de no creure-s’ho quan ens va veure. Però decididament les contraccions estaven en marxa, la Filo no parava de cridar: Ai, ai, ai, i de dir que ella volia veure els seus fills. I efectivament els nens van nàixer aquella mateixa nit…

Quan vaig veure aquells dos caparrons petitets, empastifats i llefiscosos, amb una gorra blanca encasquetada fins als ulls, el cor se’m va encendre, em bategava fort, tic-tac, tic-tac, i, quan me’ls vaig mirar, alguna cosa en el fons del subconscient esperava veure’m a mi. Però no: eren lletjos com la mare que els va parir, i ràpidament em vaig adonar que els dos eren clavats el Màrius.

Maria del Mar

Guardar

Anuncis
Imatge | Aquesta entrada s'ha publicat en Alberto Moravia, contes, Inspiracions i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s