Les amistats d’en Casimiro

Xavi López

Ja m’ho deia la mare: “Casi, compte amb aquest nas”. Mai he sabut si era perquè sempre m’entestava a resoldre allò que no em pertocava, o perquè vaig néixer amb una patata al mig de la cara.

Avui, als trenta-nou anys cinc mesos i dos dies, estic a punt per començar una nova vida. Sí, ja és hora de sortir del barri. L’enyoraré. Bonic, bonic, no és. A ningú li agrada viure entre un massa d’edificis grisos que s’alça sobre els carrers costeruts de voreres despullades, però precisament això li dona un què. I a més a més aquí hi he escrit la meva història, ves.

Quan els pares, que en pau descansin, van arribar del poble, van obrir un bar al turó més alt. Malgrat els mals auguris, van tenir parròquia des de bon començament. Els veïns van agrair no haver de pujar esbufegant des del bar de la plaça quan volien petar la xerrada, fer la partida o airejar les últimes xafarderies que s’encenien com pólvora seca a cada cop de vent. I sempre n’ha fet molt de vent en aquest barri.

Als tretze anys, a l’escola, vaig conèixer el meu millor amic, en Sebas. O això creia jo. Una torre d’home que sempre s‘han rifat les dones. Totes queden enlluernades, unes diuen que si la mirada, d’altres que el somriure d’anunci; i per si fos poc, en Sebas hi afegeix la punta que sap treure de qualsevol situació. Així no és estrany que la Cinta el triés per marit. De joveneta, la Cinta brillava de cap a peus amb la seva cabellera lliure fins a les espatlles. La mirada de xarol et feia pessigolles des de lluny. I quan la veies en moviment… oh! Jo era invisible als seus ulls, tot i així n’estava enamorat. No podia competir amb el dandy del barri que a més a més presumia d’èxit quan mostrava els bitllets que sobresortien de la cartera. Tenia una  feina amb classe, freelance de la venda a porta freda. Les portes serien  fredes, però sembla que es fonien tan bon punt les dones se’l trobaven amb vestit i corbata, i es deixaven engalipar per la seva verborrea i el sexappeal natural.

A la Cinta, aquella feina la posava molt gelosa. Ensumava en Sebas en arribar a casa, li regirava les butxaques i al final acabaven discutits. Aleshores,  en Sebas baixava al bar a fer unes cerveses i s’esplaiava amb mi ben de gust fins que amb els ànims estovats tornava capa a casa.

Abans de l’incident, jo em feia amb tothom, fins i tot amb la Filo, la xafardera oficial del barri. No sé ben bé de què treballa el marit, però guanya prou per permetre que ella es pugui dedicar a la vigilància del veïnat. La Filo entrava al meu bar a mig matí; a l’hivern venia amb un abric que anomenava camel, així, amb la ca accentuada; a l’estiu lluïa vestits copiats d’alguna celebritat de les revistes, si més no és el que escampava. Hivern i estiu es penjava del braç una bossa, que ella anomenava el meu Prada, i que feia voleiar pel davant de tothom. Durant dues hores al matí i una altra a la tarda, instal·lava el seu look  canviant, segons l’Hola de la setmana, darrera el finestral del meu bar, asseguda davant una tassa de cafè amb una llibreta petita que viu al seu Prada. Després de prendre nota de qui, què i quan, desava la llibreta i les ulleres de muntura fashion, així les definia el veïnat, i marxava a esbombar les notícies als altres punts d’informació. Em treia de polleguera, però s’hi havia d’estar bé. Tenia una llengua perillosa i jo havia de cuidar el negoci.

La Filo tenia comptes pendents amb la Cinta, sempre esbombava mentides sobre ella, però quan ja feia tres anys que s’havia casat amb en Sebas, ja no van ser tant mentides.

―T’has fixat, la Cinta no es queda en cinta. Que estrany, oi? Potser en Sebas no en té per a totes ―reia. ―Treballa tant… Oi,? ―preguntava a la parròquia.

I així, mes rere mes. Ho escampava a la peixateria, a la fruiteria, al colmado…  Com n’era d’insuportable. Mesos després, els comentaris van canviar de color.

―Us heu adonat de les visites que rep la Cinta els dilluns?

Tot el barri espiava la porta del carrer i algú, fins i tot, provava a desxifrar el moviment de les ombres darrere les cortines del balcó. Quan el dimarts jo anava a la peixateria, la Filo, que continuava de guàrdia, em punxava.

―EI  teu amic no té mal de cap darrerament? I totes les gallines reunides cloquejaven entre rialles enverinades.

Després anava al colmado i la Rita, la mestressa, es lamentava.

―Ai, malaguanyat Sebas, un tros d’home així! ―sospirava, per tot seguit fer una ganyota dirigida a la caixa registradora, on el marit , una fulla pansida asseguda dalt d’un tamboret, feia dringar el calaix a l’hora de cobrar.

Quan la Cinta es quedà en cinta, vaig pensar que tindríem pau, però ben al contrari. El meu bar es va convertir en cau d’apostes.

―De quin color tindrà els ulls el fill d’en Sebas?―punxava un tertulià.

―I si surt rinxolat?  ―formulava  un altre. ―Seria interessant  perquè  no hi ha gaires rínxols per aquella casa ―reia la parròquia.

No van parar fins que va néixer la criatura, que va ser una  Marta amb el cabell llis i tan bonic com el de sa mare. Per fi hi haurà pau, vaig respirar, però no.

―A ella se li assembla, però a ell…? I sant tornem-hi .

Jo no m’atrevia a parlar amb en Sebas perquè o bé era cec, o bé mirava  cap un altre costat. Em va semblar més senzill parlar amb la Cinta, si més no perquè ella podia salvar les aparences. La pobra Marta era a punt d’entrar a l’escola i no era convenient que fos assenyalada des de bon començament. El dia que havia decidit parlar-hi, a mitja tarda, en Sebas  va entrar al bar amb els cabells esvalotats, fins i tot li havien crescut dues bosses fosques sota els ulls. Em va agafar pel braç, em va portar fins el magatzem, va tancar la porta i, entre caixes de begudes, sota la llum de la bombeta em va fer mitja confessió. La cosa va anar així:

―M’has d’ajudar, he perdut un USB.

―I què té de dolent? Les coses es perden.

―No vull que ningú… Vaja, que la Cinta se’n assabenti, ja saps com n’és, de gelosa.

―Quin una n’has fet?

―M’has d’ajudar. Sé on és, però l’has d’anar a buscar tu.

―Jo? ―vaig començar a tremolar.

―M’has de guardar el secret, tu ets el meu millor amic, oi?

―És clar que sí!

―Estic amb…  Tinc tres amants, em va deixar anar sense vocalitzar.

―Tres?

―De vegades gravo… Tu ja m’entens. Després faig veure que ho he esborrat i…

―Que t’has begut l’enteniment?

―Si ho sabessin, si algú fes públiques aquelles imatges…

Em va deixar petrificat. No m’hi podia negar, era el meu amic, i tampoc podia entretenir-me més perquè feia massa estona que la barra estava desatesa. Ves que la Filo no m’anotés a la seva llibreta. Li vaig dir que sí a tot. De la Cinta ja me’n ocuparia després.

Aquell dimarts a la tarda vaig tancar. Resulta que feia dues setmanes que l’havia utilitzat per última vegada, l’USB. Sempre el guardava dins la funda de les ulleres de sol. Estava convençut que l’havia perdut quan havia deixat la funda sobre alguna  tauleta de nit. Em va alliçonar sobre la distribució de cada casa i els llocs que havia de remenar.

Quan vaig arribar al primer domicili ja n’estava penedit, però vaig fer el  cor fort. Era un quart pis d’una escala amb olor a refregit, costeruda i sense ascensor. Després de respirar fons aquell baf, vaig picar a la porta. Em va obrir un jove d’ulls foscos que ho tenia tot ben col·locat. Carai, se l’ha buscada granadeta l’amant, quin fill tan espigat, vaig pensar. No m’havia  preparat per aquesta situació, jo.

―Bona tarda. Que hi és, la mare? ―vaig titubejar.

Els ulls foscos es van empetitir i jo vaig ensumar que havia ficat la pota. Tant era, havia d’entrar al dormitori com fos, necessitava un cop de mà o un senyal que m’il·luminés, un senyal, un senyal…, ràpid!

―D’això… El veí de baix s’ha quedat sense senyal…, de televisió ―em va sortir així, pam!

El jove no reaccionava.

―Necessito entrar a… On teniu les teles? És per comprovar en quin punt falla el cable de la comunitat.

El jove va abaixar la guàrdia. Aquella nit  transmetien la final de la Champions. Ell ja lluïa la samarreta i li vaig llegir la solidaritat als ulls. Em va portar al menjador i em va mostrar el cable. Jo l’examinava amb actitud experta mentre regirava dins el meu cervell, perquè el que necessitava de veritat era entrar al dormitori.

―No en teniu cap al dormitori?

―No, bé… ―em va assenyalar una porta ― sí, en tinc un de vell, però està desconnectat.

Em vaig arrapar a aquell “sí” com si m’hi anés la vida. Amb un somriure d’orella orella li vaig fer que engegués la tele del menjador. Des de l’habitació no parava de preguntar-li si notava alguna interferència. Mentrestant jo buscava pel terra, remenava les tauletes de nit, el calaix de l’armari, res. No  podia fer-hi més i l’home s’apropava.

―Ja està, ho he trobat! ―vaig cridar.

Vaig sortir esperitat d’aquella casa després d’agrair la seva paciència. Al carrer les cames em tremolaven, però la veritat és que m’havia agradat aquella pujada d’adrenalina. I vaig marxar a la segona adreça molt animat. Vaig baixar de l’autobús i vaig haver de caminar un bon tros perquè la parada quedava lluny del domicili. El passeig em va resultar una mica monòton però agradable. Cases unifamiliars amb jardinets minúsculs, totes ben iguals. Es respirava ordre i netedat. Allà, em va obrir la porta un altre home. Carai!, on eres les dones? Ara entenia el perquè en Sebas m’hi havia enviat a mi, no volia topar-se amb els marits, o els fills.

―Fa mitja hora que l’espero ―va dir l’home, amb cara de gos. Jo em vaig disculpar sense saber de què.

Els pectorals li explotaven sota la samarreta de tirants, i els tatuatges enroscats als bíceps baixaven fins els canells. Em va conduir a la sala. El meu cap treballava a mil per hora. “In extremis”, vaig decidir que em quedaria mut, em deixaria portar. I aleshores va sonar el timbre. Em vaig quedar sol. Era la meva oportunitat, al davant tenia el dormitori, m’hi vaig ficar i ho vaig  remenar tot.

―Si vostè és el Sr. Romeu, qui és el que tinc a la meva sala?

Aquestes paraules m’arribaven des del hall mentre remenava a tort i a dret. Res, allà tampoc hi era. I si havia equivocat l’adreça? Equivocat l’adreça… Sí! Se’m va obrir el cel. Amb aquesta excusa vaig fugir d’aquella casa. Quan vaig trepitjar el carrer el cor em bategava a la velocitat d’un AVE, no havia trobat l’USB i l’entusiasme s’havia acomiadat de mi.

De tornada, em va semblar que la parada de l’autobús quedava més lluny que a l’anada. Al final, però, vaig tenir sort perquè el bus i jo vam arribar plegats i hi vaig trobar seients lliures. Seria un senyal, potser? Fins aleshores me n’havia sortit prou bé. Camí del tercer domicili, l’ànim se’m va escalfar un altre cop convençut del triomf. Però amb quina excusa em ficaria al dormitori? Havia decidit no preocupar-me, escoltaria la intuïció. Era un barri de moda i l’edifici en qüestió molt antic. Vaig haver de pujar a un tercer pis, que era un quart, perquè l’ascensor estava espatllat. Hi vaig arribar sense esma. Em va obrir un altre home, ja m’hi havia acostumat. Jo panteixava. Aleshores ho vaig veure clar.

―De pressa, la casa es crema, surti corrents!

L’home, que anava vestit amb batí de seda, va fugir escales avall. Jo vaig entrar fins la sala, allí em va distreure una vitrina mig oberta amb unes peces estranyes. N’hi havia una de brillant, bonica, semblava un ou de Pasqua guarnit. La vaig agafar per observar-la millor. Casi, l’USB!, em vaig renyar. Inconscientment em vaig ficar l’ou dins la butxaca. El dormitori m’esperava. Després de regirar-ho tot, em vaig estirar sota el llit, res. Ja m’aixecava quan vaig topar-me amb un cop de puny en mig del nas. Vaig veure el firmament estrellat i us puc assegurar que no tenia res de bonic. L’home del batí, després de comprovar que no hi havia cap incendi, havia aturat un cotxe de policia que passava fent la ronda. Vaig entrar a la comissaria emmanillat, sort que no estava al meu barri.

No podia implicar en Sebas i vaig confessar que havia anat a la casa amb intenció de robar. Aquell ou, que em vaig ficar a la butxaca, em va servir de coartada. Resulta que tenia nom i tot, Fabergé se’n deia. Em van caure dos anys i un dia de presó. Però només m’hi he estat un, d’any. Es veu que el fet de no tenir antecedents i de comportar-me bé, és el que m’ha dit l’advocat , m’ha escurçat l’estada. Tot i la desgràcia, estic orgullós de mi mateix, he resistit. En Sebas no em va visitar a la garjola. Em dolia, però l’entenia. Havia de mantenir les aparences per la Cinta i la Marta. En sortir de la presó, va venir a casa. Jo li vaig demanar disculpes per no haver-li portat l’USB.

―Ah, no té importància! El vaig trobar aquella mateixa nit a la butxaca interior de l’abric ―va somriure ben tranquil.

Jo m’encenia mentre ell continuava.

―T’agraeixo que no hagis dit res. Entre companys… aquestes coses més val amagar-les, la gent no ho entendria.

Aquell es deia amic meu? Vaig saltar-li a sobre, però el seu puny va fer diana al meu nas. La ràbia se’m va menjar el dolor i li vaig vomitar:

―Tot el barri en va ple que la teva dona et posa les banyes, poden comprendre que tinguis alguna amant.

―Alguna amant, dius? ―va arrodonir cada “a” ―Que n’ets de burro, no vas veure que s’afaitaven? Espero que tinguis la boca tancada si no vols alguna cosa més que un cop de puny.

Així va marxar, i la nostra amistat també.

Definitivament, no em puc quedar al barri. A l’edifici del costat han obert un altre local. La meva parròquia fa veure que no em veu, sóc un lladre confés, tinc el negoci arruïnat i he de callar. No vull fer mal ni a la Cinta ni a la Marta, pobretes. No li regalaré més carnassa a la mala bèstia de la Filo, aquest veïnat té tanta facilitat per escandalitzar-se. Més val que la Cinta quedi com una Mata-Hari de poca volada enlloc que s’esbombi amb qui comparteix el marit.

I jo, qui sap, la vida dona moltes voltes. He descobert que m’agrada el perill i he fet alguns amics a la presó que tenen altres amics. Diuen que jo tinc iniciativa i que podria ser un bon caçador d’informació i que això no és delinquir. Potser la mare ja ho intuïa quan em parlava del nas.

 

Maria

Guardar

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Alberto Moravia, contes, Inspiracions i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s