Nosa

Nosa

Em vaig llevar de bon matí. L’Aurora, la meva dona, encara dormia amb aquelles respiracions tan profundes. Quina enveja que em feia! Només sortir del llit, com de costum, vaig agafar la llista de feines del dia i la vaig deixar al rebedor, al costat de la caixa de les eines. Cantussejant fluixet, em vaig ficar al bany i quan m’anava a afaitar vaig veure’m al mirall i òndia!, m’havia sortit una mena de bony al cap. No vaig gosar tocar-lo: era una protuberància allargada, com un nas, que em sortia del front, allà on neixen els cabells, a la dreta. Era ben gros i em semblava que fins i tot es movia, com si em volgués dir alguna cosa. No pot ser!  Però si el dia abans no tenia res! Un munt de sospites van començar a planejar pel meu cervell: un bony maligne? Una bola de greix? Un quist? Em vaig posar la granota, vaig engolir el cafè d’un glop i vaig trucar a l’oficina esbufegant, m’ofegava dels nervis.

—Arribaré més tard, uf;  he d’anar al metge, a urgències, uf, uf…

—Què tens? —va fer l’encarregat

—No ho sé, no ho sé… Una mena de bony, jo què sé. Per això me’n vaig a l’hospital…

Vaig penjar i el vaig deixar amb la paraula a la boca. Vaig sortir de casa disparat, sense agafar les eines. Justament aquell dia hi havia moltes reparacions urgents —embussos, pèrdues d’aigua, inundacions—, però l’estranya protuberància que m’havia sortit no m’hauria permès treballar amb normalitat. Així que vaig aturar el primer taxi que vaig veure i li vaig indicar que volia anar al Clínic, a urgències, i que hi anés tan de pressa com pogués. El taxista, un noi jove, amb una cara que semblava que es volia menjar el món, s’ho agafà ben seriosament. Va començar a fer esses per la Diagonal, devorant quilòmetres, indiferent als clàxons que sonaven darrere nostre en un mena de concert caòtic i eixordador. Al cap d’uns deu minuts ja baixàvem a tota bufa pel carrer de Villarroel i em deixava a la porta.

Vaig travessar el vestíbul amb les cames que em tremolaven com si fossin de gelatina i em vaig adreçar al taulell. La infermera que em va atendre era jove, tenia els cabells curts i rossos i uns ulls de color de terra mullada. Em va prendre les dades i em va fer seure en aquella sala enmig de tot de cares pàl·lides i angoixades. Mentre esperava anava observant aquella noia de bata blanca que deixava entreveure unes cames ben primetes i un coll de girafa des d’on mirava els pacients sense implicar-se en el seu patiment. Em distreia amb el que fos perquè l’angoixa em devorava, tenia la sensació que aquell bony m’anava creixent per moments.

—Senyor Borrell?

El cor em va fer un bot i, mentre m’acostava a la porta de la consulta notava que se m’havien posat els pèls de punta; encreua els dits, que això no és res, em deia a mi mateix per tranquil·litzar-me. El metge que em va atendre duia una bata blanca impecable i unes sabates tan lluents que semblaven de xarol. Vaig entrar amb la meva granota plena de taques, avergonyit i  mirant cap a terra.

—Vostè dirà? —va fer el noi amb un aire de superioritat absolut.

—Miri, aquí. —vaig fer jo apartant-me els cabells del front per ensenyar-li aquella mena de banya.

—Fa molt que ho té? —mentre ho preguntava, em semblà que se li començava a dibuixar un somriure.

—I ara! Tot just m’ha sortit aquesta nit —li vaig contestar tot seriós i és que aquella expressió burleta m’havia picat.

Em va fer un breu examen mèdic, i tot seguit li vaig preguntar:

—És greu?

—Hum, jo diria que no. Darrerament ens estem trobant bastants casos com el seu, però no s’hi ha d’amoïnar…

—Però, doctor —el vaig interrompre —, si ja n’ha vist altres casos, deu saber de què es tracta, oi? Digui, digui…

Però aquell metge, donant-se importància, mentre es retirava el cabell del front, em respongué:

—Haurà d’anar a la segona planta. Això requereix que el vegi un especialista en aquest tipus de protuberàncies. L’atendrà el doctor Moragues.

Em va acostar la mà per acomiadar-me i, sense abandonar aquell posat altiu, obrí la porta de la consulta i em va convidar a  sortir.

Coi de xitxarel·lo, quin fatxenda!, vaig remugar ben endins meu. Per què dimonis feia aquella rialleta? Fet un sac de nervis, vaig pujar les escales d’aquell edifici gris i impersonal cap a la segona planta. Pensava que m’atendrien de seguida, però el doctor Moragues tenia una cua de pacients que em va obligar a esperar més de dues hores en aquella sala de parets despullades i il·luminada per un miserable fluorescent. Dubtava de si marxar de l’hospital i anar a la feina o tornar a casa, però no era qüestió de deixar sense resoldre aquell mal que em tenia tan preocupat. Mentre em debatia entre aquests pensaments, em van cridar a la consulta.

El doctor Moragues devia rondar la seixantena, no era gaire alt, duia unes ulleres de cul de got i tenia una barbeta prominent que semblava fer-lo anar endavant.

—Vostè dirà —va fer escrutant-me rere aquells vidres gruixuts.

—Miri aquí. Veu el bony? Miri, miri… —vaig fer mostrant un altre cop el nyanyo. — M’ha dit l’altre doctor, el d’urgències, que es veu que ara hi ha força casos com el meu, però no m’ha comentat què era. Potser vostè…

—Li fa mal? —m’interrompé amb indiferència des de la seva butaca d’skay marró.

—No, però noto que va creixent…

—Fa molts dies que li ha sortit? —continuava preguntant  amb uns ulls plens d’ironia.

—No, no. Fa poques hores…

—Hum, li ha crescut de pressa. —també se li entreveia una expressió burleta—Haurà d’anar a la tercera planta; allà tenen més bon equipament i li podran fer algunes proves.

—Però, doctor, no em pot avançar alguna cosa, vostè…?

Anava a obrir la boca en senyal de protesta, però el doctor Moragues ja em tustava l’espatlla amb la mà, mentre em donava ànims i m’indicava la sortida.

La mare que et va parir!, vaig mormolar quan m’allunyava de la consulta del doctor Moragues. Li ho hauria dit a la cara, però, com que les bates blanques sempre m’han fet un cert respecte, em vaig mossegar la llengua.

Fins llavors aquella mena de banya no m’havia causat cap molèstia, però mentre anava imaginant què coi podia ser, em va venir mareig i després un mal de cap intens. Entre el tràfec de bates blanques i verdes i algun malalt que deambulava per allà, vaig pujar novament les escales ara ja en un estat d’absoluta desesperació. Què diantre m’estava passant? Com en el joc de l’oca m’enviaven d’un metge a l’altre sense donar-me cap explicació. I si és greu, i si em creix més i si és dolent i si se’m fa molt més gros i llarg i ja no goso sortir al carrer?, pensava aterrit.

Estava tan nerviós que em vaig adreçar a la infermera de la tercera planta en un to irritat i impertinent:

—Senyoreta, necessito que m’atenguin immediatament. El meu cas és urgent, urgentíssim! Faci’m passar davant dels altres pacients…

Aquella noia morena, de cabells arrissats i uns ulls verds com la gespa primaveral no s’immutà. Sense mirar-me als ulls i teclejant a l’ordinador, m’indicà que m’instal·lés a la sala d’espera amb un “segui allà si us plau” que va amollar amb una veu robòtica i una  indiferència que em van deixar ben fotut. Començava a estar fins als pebrots de tota aquella colla, però, resignat, vaig seure a la sala intentant dissimular aquell carbassot que em continuava creixent al front. Quina vergonya que em veiessin aquella protuberància!

El doctor que em va atendre, em va fer una TAC i, sense entrar en detalls, em va dir:

—Hauria d’anar amb aquesta prova a la cinquena planta, a Psiquiatria.

—A Psiquiatria, diu? —vaig fer empipat —. Però si no tinc cap problema psicològic; el meu mal és físic. Que no ho veu?

—Els problemes físics i psíquics estan totalment relacionats. —Dret, davant meu, amb les mans entaforades a les butxaques de la bata, aquell doctor parlava com si no passés res.

—Ja n’hi ha prou! Però, per què no m’expliquen què tinc? N’estic fins als…!

No em van servir de res les protestes, que si no em pot dir res, que això és un bony, una banya, un carbassot, que què haig de fer jo amb un psiquiatra, que no té sentit, que vostè què s’ha cregut, que m’envien d’una banda a l’altra… Però, aquell doctor ja m’havia posat les proves a la mà i, amb una empenta forçadament suau, em feia fora de la seva consulta.

Enmig d’una angoixa tremenda havia perdut la noció del temps i, de cop, a través dels finestrals vaig veure que ja s’estava fent de nit. A la planta cinquena tot era blanc; semblava que ho haguessin desinfectat a fons: les parets, les butaques de la sala d’espera, i fins i tot les cares dels pacients que esperaven que els atengués el psiquiatra, el doctor Calbot. Ja era fosca nit quan, repapat a la seva butaca, aquell rentacervells em va atendre.

—Què? Estic boig? Em falta un bull? S’estan fotent de mi? —cridava jo mentre li llançava amb fúria el resultat de la TAC damunt la taula.

—Calmi’s, home, calmi’s i segui aquí —em deia tot obrint el sobre amb els resultats.

A fer punyetes tots plegats, pensava mentre em fregava les mans amb impaciència. Em vaig quedar observant aquell tipus de cabells foscos i un front amplíssim on devia emmagatzemar els pensaments enrevessats de tots els seus pacients. Llegia els informes i anava somrient. Després els deixà damunt la taula i em digué que m’havia de fer algunes preguntes una mica íntimes: que si era casat, que si tenia relacions sexuals freqüents amb la meva dona, que si ella anava amb altres homes…

—Què diu?  —el vaig interrompre irritat —I és clar que no! La meva dona m’és fidel. Com hi ha món!

Però mentre ho deia vaig notar que el bony creixia i es feia més gran.

—Ja ho veu —em va dir encara més repapat i amb un somriure sota el nas. —Només és un problema de banyes. Haurà d’acceptar-ho i el bony li baixarà.

—Però jo…, ehem…, vol dir? És que… no ho entenc… hum…

—A veure, la seva dona a vegades arriba tard a casa i li dona excuses, que si he anat a cuidar la mare? O que si aquesta o aquella amiga necessiten ajuda?

Collons!, vaig pensar, com ho sabia? L’Aurora em deia sovint que anava a cuidar la seva mare i tornava ben tard a casa…

—Hum…, sí, a vegades… —vaig contestar avergonyit.

—Vostè és un cas típic… Un cas d’aquells que viuen a la inòpia.

Me’l mirava i observava com se li movia aquell front on els pensaments es devien balancejar d’una banda a l’altra, com els passatgers en un vaixell un dia de tempesta. M’anava explicant que darrerament s’havia trobat amb un munt de casos com el meu.

—Ja sap que actualment vivim en una societat en què tot tendeix a sortir a la llum, ja no ens podem amagar del que passa al voltant nostre —em deia.

Em receptà uns tranquil·litzants per anar trampejant la situació i després jo hauria de decidir si continuar amb ella o no.

Quan ja anava a sortir del despatx, em deixà anar:

—Hum… són 100 euros, la visita

—Però si és un hospital públic!

—Sí, sí, però ja sap que darrerament la sanitat pública va escassa de recursos i alguns serveis cal que els pagui el pacient.

Atordit i com d’esma, vaig afluixar els 100 euros. Vaig sortir de l’hospital i vaig decidir anar a casa caminant. No havia arreglat cap avaria aquell dia, però em semblava que jo feia aigües per tot arreu. “Cornut i pagar el beure”, pensava mentre capcot i tentinejant m’acostava  a casa.

Maria V.

 

 

 

Guardar

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Alberto Moravia, contes, Inspiracions i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s