El nom

@mmilianm

El jutge de l’Audiència Nacional Melchor Estrella s’ha llevat com cada dia a les 6.30 del matí. Se sent ple de vigor. Que el seu equip humiliés ahir el seu rival de Barcelona per tres a zero, després de tant de temps de no fer-ho, l’omple d’auguris feliços. A la cuina es pren el primer cafè, el millor. Se’l prepara ell mateix tots els matins quan a la casa no hi ha res més que silenci.

Decideix agafar el metro i prescindir de la comoditat del taxi. Vol gaudir de les mirades i dels somriures que li dedicaran els companys de vagó quan el reconeguin. Les converses que descobreixi, amb els ulls dels interlocutors absorts en la seva persona, li acabaran de carregar les bateries. Serà un dia rodó.

A l’Audiència comprova que no té cap compromís especial; per tant, decideix llegir els diaris i delectar-se amb el segon cafè, el que li ha entrat la Sònia. Li ha mirat les cames i ella li ha correspost amb un somriure. Ai!, si s’atrevís… Reconeix el pessic a l’entrecuix i marca el número de la Mariló. Mira que si tingués el matí lliure! I el té.

Dins del taxi pensa que la dona conserva el cos perfecte dels trenta anys i escaig, quan la va conèixer. Potser sí que ara és una mica més arrodonit, però tant se val. Sempre l’ha vista vestida de negre i amb totes les expressions de l’elegància. Creu que el no-color li escau i a ell el posa. El sedueixen els seus cabells sempre foscos, llargs, curts, llisos o ondulats, els llavis vermells, la cara pàl·lida i aquells ulls inquiets i brillants. Se li comença a manifestar la pressa.

—Estimat, quina sorpresa! Mai no véns tant d’hora.

—Avui és un dia especial.

—Què et sembla si d’entrada fem un vi blanc? Et ve de gust?

—Sííí, com tot el que em proposes —li pica l’ullet.

—Passa a la sala, estimat. Ja vinc.

En Melchor s’acomoda en una de les butaques blanques; el fascina el tacte suau de la pell. És una espècie de preliminar. La llum tènue que es filtra per les finestres li fa tancar els ulls. Els obre quan li arriba l’olor subtil de vainilla de la Mariló. La dona porta una glaçonera amb un Rueda i treu dues copes de la vitrina. S’asseu a tocar de l’home i serveix el vi.

—Brindem. Per nosaltres!

—Per tu, reina.

Quan estan assaborint la segona copa, com una ploma, les mans de la Mariló es posen en les del jutge i les hi acaronen.

—M’ho he estat rumiant molt i em costa, però crec que t’he d’explicar una cosa.

La mirada d’en Melchor es torna d’acer. Amb què li surt ara, aquesta?

—És un tema delicat.

La dona s’ajusta la jaqueta esmòquing i creua les cames amb una naturalitat estudiada.

—Parla, si et plau.

—Saps que un dels meus clients és en Nomdedeu.

En Melchor es grata la cara inconscientment.

—Tot el que es diu aquí, aquí es queda. No pateixis. Mai no faig excepcions però el que t’he de dir és molt important per a tu.

El silenci és la resposta de l’home.

—Vaig al gra. Crec que has de saber que en Nomdedeu té una amant.

En Melchor no pot controlar un somriure. La Mariló ha emmudit i se’l mira.

—Per què m’ho expliques?

—És sabut que no li tens…. gaire simpatia. No et va fer ministre i…

—No vull seguir parlant. Estem traspassant una línia perillosa. Se me’n refot el que faci o no el president!

—Aquest vocabulari. No m’ho acabo de creure. Estic segura que aquesta informació et serà útil.

En Melchor abaixa els ulls i calla.

—Darrerament el seu comportament no m’agrada. Ha vingut begut més d’un cop. L’últim dia va muntar un petit escàndol.

—Interessant…

—Li vaig haver de dir que si es repetia em veuria obligada a no rebre’l. Saps que amb mi no es juga.

—I com has sabut això de l’amant?

—Melcior, ens belluguem en cercles petits que es freguen. En Roc Sastre m’ho va dir.

El pessigolleig li ha desaparegut i el jutge ha emergit en el lloc de l’home excitat. Es deleix per saber qui és la dona. Ara no vol pensar què farà quan ho sàpiga. Un pensament s’imposa: pot tenir en Nomdedeu contra les cordes. Fa el salt que hi ha des de Juan Bravo al carrer Miguel Ángel i entra a la sastreria.

@mmilianm

—Don Melchor! Què el porta per aquí?

El jutge comprova el seu rellotge, les deu i quinze minuts, i s’adona que l’establiment està força ple. Entre els aturats i els que treballen, al país ningú no fa res.

—Podem parlar…, discretament?

—I tant! Passem al despatx. Julian, no em destorbeu. No estic per a ningú.

L’home de cabells negres arrissats, bigotis i celles espesses, cara colrada i l’eterna cinta mètrica al voltant del coll, s’atura un segon i somriu per dintre. L’honora que el seu client li vulgui parlar en privat.

—És un tema delicat. Tinc una preocupació molt gran des que sé que el president Nomdedeu té una amant.

—Una amant…? —en Roc no sap on vol anar a parar el jutge.

—T’imagines què passaria si s’arribés a saber? Seria una catàstrofe per al govern, per al país.

—La política és una cosa complicada —està ben decidit a tirar pilotes fora.

—El moment actual no és gens fàcil. He de poder parlar amb la dona. Ens hem d’assegurar que serà discreta. Cal evitar l’escàndol —abaixa la veu—. Això és vital per a una democràcia tan jove com la nostra —se’l mira fixament—. M’has d’ajudar.

—Però jo, pobre de mi… Jo… Què hi tinc a veure? —instintivament comprova la brillantor de les seves sabates— Tinc un negoci. No em puc buscar problemes.

—Ets el seu sastre. I un sastre és com un confessor, un psicòleg. Com qui no vol la cosa t’expliquem les nostres preocupacions, els nostres problemes, perquè sabem que res no sortirà d’aquí —comprova que en Roc s’estarrufa—. He pensat que potser te n’ha parlat, d’aquesta dona. O que tens alguna idea de qui es tracta.

—Veurà…

—Tinc molta confiança en tu —la boca del sastre dibuixa un petit somriure—. Si la pogués localitzar, parlar-li, aconsellar-la, faríem un bé al país.

—Li agraeixo la seva confiança, don Melchor. Sé que puc comptar amb vostè. Sí que hi ha una dona. Però no sé de qui es tracta. De fet —abaixa la veu—, ho vaig saber pel director del Zalll… —es frena en Sastre—. Vull dir el restaurant que hi ha a quatre passes.

Que n’és, de simpàtic, en Roc amb la seva discreció, pensa Estrella mentre s’adreça al Zalacaín. Que només li hagi dit la primera síl·laba del lloc li ha agradat.

L’encarregada el rep amb un somriure que troba insinuant. Potser li haurà de dedicar una mica de temps el proper dia que hi vagi a dinar. La noia fa una trucada i l’acompanya al despatx del director.

En Marcelo de Pedro el rep a la porta amb una abraçada.

—Amic Melchor!

L’home rabassut, vestit de blau, camisa blanca, corbata amb estampat geomètric grisa, ulleres rodones i cara d’estar de tornada de tot, el fa passar al despatx.

—Marcelo, ara feia temps que no ens vèiem.

—Has de venir més sovint. Endavant, passa. Què et porta per aquí a aquestes hores?

Troba carregós el despatx caoba amb les parets revestides de color vermell daurat que fan joc amb la catifa del mateix color i que llu un estampat grogós. Però no el sorprèn: la decoració és marca de la casa.

—És un tema delicat, però prefereixo ser directe. Ets un home de negocis i no crec que vulguis perdre el temps.

En Marcelo s’acomoda al seient disposat al que sigui.

—Tu diràs.

El jutge escurça una mica el discurs que li ha fet a en Roc, bo i exagerant la part patriòtica. Sap que així no s’equivocarà.

—Melchor, quin honor que comptis amb mi per col·laborar a salvar la pàtria! Però em sap greu. Només sé el fet. Desconec el nom de la dama. Ho vaig sentir explicar al Mentidero de la Villa.

—Al Mentidero… Bon lloc. No ens hi hem trobat mai.

—Té tants espais. I els meus horaris no són els teus. Per cert, no t’he ofert res. Una manca d’hospitalitat imperdonable.

El jutge s’ajusta la corbata

—Un aperitiu? Un cafè? Un cigar? En aquest despatx es pot fumar, per descomptat!

—Res, res, gràcies. No necessito res.

La frase li ha encantat a en Marcelo. Que no necessita res… Ha! Espolsa una engruna invisible de damunt la taula, mentre de reüll observa el jutge.

—I… potser recordes qui et va dir…

—No sé el seu nom però si vas al Mentidero l’identificaràs de seguida. És un cambrer ros que hi treballa els matins. És inconfusible, un pilota amb ganes d’agradar. Estic segur que mataria per una bona propina. Això sí, fa els millors gintònics de la ciutat.

En sortir al carrer ha trobat un taxi lliure. Semblava que l’estigués esperant. Li diu on vol anar mentre el seu cap bull. Com s’adreçarà al noi? Segurament no es coneixen de res i no troba cap motiu per què li hagi de donar informació. D’altra banda és arriscat. El taxista atura els seus pensaments.

—Hem arribat, Sr. Estrella.

@mmilianm

Li encanta el local. Bull tothora. Passeja pels diferents espais, aferrat al mòbil com si parlés, per semblar més natural, fins que troba un noi ros atenent una taula. Desa el telèfon i l’observa a distància. És alt, amb aspecte esportiu, i llueix un tupè engomat; talment un actor de cinema. Du el mateix somriure enganxat a la cara tota l’estona. Segurament se’l posa tan bon punt surt de casa. Decideix que és ell.

No pot triar taula perquè només n’hi ha una de buida. S’asseu convençut que el seu saber fer li dictarà com ha de procedir.

—Bon dia! Benvingut, senyor. Què serà?

—Serà el whisky que m’aconsellis. M’han dit que ets molt bo fent recomanacions.

—Caram! Moltes gràcies per la seva confiança. No el defraudaré.

Ha fet encara més ample el seu somriure. Això va bé. L’observa com camina segur cap a la barra.

—Senyor, és el millor Glenrothes —li presenta una ampolla—. És un whisky que no s’embotella al cap d’uns anys determinats, sinó només quan arriba a la maduració perfecta —comença a servir-lo—. Quan l’olori, hi trobarà una barreja de fruites del bosc, xocolata i vainilla.

En Melchor no pot evitar gratar-se la closca però sap que ha de tenir paciència amb el cambrer si vol obtenir-ne algun resultat.

—Disculpi, senyor, l’estic avorrint?

—I ara! En saps molt, de presentar una beguda. Endavant! Endavant!

—Doncs… —aixeca la copa a l’altura dels ulls d’en Melchor—, el color, com pot observar, és daurat, clar i brillant. En boca hi trobarà suavitat i maduresa, mantega dolça i el gust del coco i la vainilla. Segur que vol que li segueixi parlant? —el jutge assenteix amb el cap— Al final el sabor persisteix llarg i dolç amb les notes de vainilla.

—Caram, caram. Noi, si treballes al Mentidero tot i ser tan jove i descrius un whisky de la manera que ho fas, és que en saps un niu.

—No tant com voldria. Encara em falta temps.

—Temps? Tranquil, tens fusta. Arribaràs a tenir el teu propi negoci.

—Com ho sap? És el meu objectiu. —li passa per alt que la mirada del jutge és un dard buscant diana.

—Tinc una idea. Acosta’t. Estic segur que ens podem ajudar mútuament.

El xicot es posa en guàrdia.

—Seré molt clar. Et vaig a fer una oferta. Però vull una resposta immediata. Si és un no, mai no reconeixeré que he parlat amb tu. Si és un sí, farem un tracte i després t’oblidaràs que ens hem conegut. D’acord?

Tot és tan ràpid que el noi no té temps de reaccionar.

—La informació que tens val uns mil euros. Deixem-ho amb mil cinc-cents perquè ets un noi amb aspiracions. Te’ls faré arribar demà a primera hora. Hi ha tracte?

—Senyor, què vol de mi?

—Vull el nom de l’amiga d’en Nomdedeu?

—No sé res —veu la cara d’en Melchor i reacciona—. Només sé que existeix.

—Qui t’ho ha dit?

Dubta uns segons. La mirada que veu en el seu interlocutor l’espanta.

—La Carmeli…, una amiga. És una entrenadora del Metropolitan, del que està a la torre inclinada.

—No te n’oblidis: tu i jo mai no hem parlat ni ens hem vist. Demà tindràs els diners.

El jutge s’aixeca d’una revolada, deixa un bitllet de cinquanta euros damunt de la taula i marxa del local.

Això rutlla. No és fàcil, però rutlla. Té el pressentiment de les grans ocasions. Aquesta Carmeli serà el desllorigador de la història.

Quan arriba als 90 metros d’altura, l’sky-line de Madrid se li ofereix amb tota la seva esplendor. Quina meravella! Així també faria exercici, ell.

Té sort. A la recepció del gimnàs li diuen que la Carmeli està a punt de sortir. Decideix esperar-la. Sent un regust d’angoixa pel que ha estat fent tot el matí. S’està posant en evidència? Se l’està jugant? És que ell necessita un nom, tan sols un nom. Quin plaer tenir a la mà la possibilitat de comprometre en Nomdedeu.

—Senyor? Perdoni, no li he preguntat el seu nom —com pot ser que la recepcionista no el reconegui—. La Carmen Segura és aquesta noia.

És bufona, li endevina un cos atlètic i fibrat. No n’ha tastat mai cap, d’aquest tipus. S’ho haurà de plantejar.

—Carmen, el meu nom és Melchor Estrella. Sóc jutge de l’Audiència Nacional —per una vegada decideix ser humil i donar el mínim de detalls—. M’agradaria parlar amb vostè. En privat.

—Encantada —-li ofereix una mà petita i ben formada—. Podem anar al bar, si li sembla.

Ella demana una beguda isotònica i ell un refresc de cola zero.

—Miri, és delicat el que li vull dir. El seu nom ha sorgit enmig d’una investigació.

—Jo no he fet res. Jo…

—No es preocupi. Segurament no ha fet res. Però el cas és que el seu nom ha estat esmentat en una causa —sap que no du flotador, però es llença a la piscina—. Sé que estic parlant amb l’entrenadora personal del Sr. Nomdedeu.

—Com ho sap? No ho he dit mai a ningú. A més del secret professional, per ser-ho vaig haver de signar un contracte que m’obliga a no explicar res. —La cara se li torna roja i les mans li suen.

—Sempre es parla amb algú, sempre. Aquests detalls fan bavejar massa qui els explica, no és estrany que ho hagi deixat caure algun cop. Però no es preocupi. No cal que es faci públic que vostè ha estat, involuntàriament, la font de la informació. S’entén, se li ha escapat un detall. Un petit detall. Ganes d’enlluernar algú.

La Carmeli es mossega les ungles. El malparit d’en Mario segur que ho ha anat esbombant entre la seva clientela. Li agrada massa donar-se importància. No et fot, el guaperes! Sempre s’acaba aprofitant d’ella. Si fins i tot li deu posar les banyes. No sap per què n’està tan encaterinada.

—Miri, només cal que em digui qui és la nova amiga del president Nomdedeu. Vostè em dóna el nom de la dona i jo m’encarrego d’esborrar el seu nom de l’expedient. A qui li interessa una entrenadora de gimnàs?

Ha quedat muda. Imagina els periodistes acorralant-la a preguntes i el seu contracte extingit. A partir d’ara només podrà treballar, i amb sort, en algun gimnàs de barri.

—Ha de confiar en mi. Puc esborrar el seu nom de l’expedient.

—No sé com es diu la dona —intenta refer-se—. L’afer me’l va explicar una clienta, però no em va voler donar detalls. Presumeix que sap tot el que es cou en el món de la política i l’alta societat. Potser tot plegat és una farsa.

—No ho és. Ho tenim confirmat. Qui és aquesta clienta?

—Estic violant…

—El secret professional? Sisplau, si ja ho va fer parlant d’en Nomdedeu. Ja no ve d’aquí, no creu?

—Es diu Mariló. Mariló Àguila.

No pot ser que d’oca en oca torni a la primera casella.

—En té més detalls, d’aquesta senyora?

—Només sé que és la propietària de la sauna més selecta de Madrid.

El cervell d’en Melchor és un tauler d’escacs desllorigat. Voldria que el taxi volés. Ha d’esclafar la Mariló. Qui s’ha cregut que és!

S’ha d’esperar una estona que se li fa eterna en aquella estança on, a primera hora, s’hi ha trobat tan bé. Ara pensa que és l’avantsala de l’infern.

Quan s’obre la porta i li arriba abans la flaire de vainilla que la dona, està segur que li petarà la caròtida. Abans que això passi li escup:

—Mariló! No sé si t’escau més dir-te Madame o filla de la gran puta!

—Atura’t, Melchor, o te’n penediràs.

—M’has tingut tot el matí rondant, posant-me en evidència, fent el ridícul, per tornar aquí, al punt de partida. Et deus haver divertit molt!

—Tenia l’esperança que algú tingués el valor que jo no he tingut i et digués el nom de l’amant d’en…

—Ho reconeixes. El sabies. Cabrona, més que cabrona! Quin joc tan brut! Ja me’l pots dir ara mateix.

—És la… Es diu… mmm… És… la teva dona.

En Melchor s’immobilitza de cop. La seva vida s’ha esguerrat en un tres i no res.

Montse

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Alberto Moravia, contes, Inspiracions, Montse. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s