El fil de seda

Lleida, 23 de juny de 1970

Benvolguda Montse,

M’acaba d’arribar clandestinament el manuscrit de les memòries de la Victorina Vila, una mestra d’Albesa, morta a l’exili, i una de les protagonistes de la renovació pedagògica a Lleida. La mestra hi explica tota la tasca educativa colossal que van fer. També el bombardeig del Liceu Escolar de Lleida, l’any 39, per l’aviació dels nacionals, on van morir 42 nens i algunes mestres, un episodi terrible que la va afectar profundament i que jo desconeixia. De la feina renovadora que feien el Liceu Escolar i l’Escola Minerva a la ciutat, sí que n’havia sentit parlar a la senyora Adelina, quan ens feia classes de català al seu pis. Recordes que hi anàvem com si anéssim a costura perquè els veïns no es malfiessin i la denunciessin? Quins anys de silenci sepulcral! Gràcies a d’ella ara puc escriure’t en la nostra llengua.

La Victorina, a les seves memòries, es pregunta amb certa tristesa si queda alguna cosa de tota la feina que van fer ella i les seves companyes. He pensat que el manuscrit et pot ser útil per al curset que estan muntant a l’Escola d’Estiu sobre el paper de les mestres en la renovació pedagògica durant els anys de la República. Cal conèixer tot el que es va fer perquè no quedi enterrat sota una llosa, com les runes del Liceu bombardejat. Vols que t’enviï la carpeta pel primer amic que baixi amb l’Alsina Graells?

Com m’agradaria viure a Barcelona i participar amb tu en les coses tan interessants que m’expliques quan véns cap aquí dalt. És veritat que feu classes en català? Com? A quines hores? Què hi diuen els pares? Explica-m’ho, perquè intentaré fer alguna cosa, ni que sigui petita, a l’escola on m’han destinat. Parlem-ne quan vinguis a l’agost a veure la família.

Una abraçada

Isabel

****

assumpte: REPTES

@dolors_rp@xtec.cat

per a: sandraml123@xtec.cat

data: gener del 2000

Hola, Sandra,

No saps com em va agradar trobar-te l’altre dia als tallers de Ca la Dona. És una satisfacció reveure una exalumna que ja és col·lega i saber que compartim professió i inquietuds! També va ser una alegria que em diguessis que jo t’havia despertat les ganes de ser mestra.

Jo vaig viure la mateixa experiència amb la Montserrat Guiu, una de les millors professores que mai he tingut. Després d’alguns anys de no veure’ns ens vam retrobar en les lluites per la millora de l’escola pública, i també en altres com les manifestacions per la despenalització de l’avortament. Li vaig poder dir que jo era mestra a causa d’ella. Que tu em diguessis el mateix m’emociona molt. Uns versos d’un poema de la Montserrat Abelló em fan pensar en aquests encreuaments de trajectòries vitals: “aquelles que esperem que germini la llavor, som solidàries”.

Em va agradar molt també que m’expliquessis els teus reptes a l’Aula d’Acollida, les descobertes de la interculturalitat amb els alumnes xinesos, pakistanesos, dominicans, guineans, russos…, segur que te’n sortiràs, segur que podràs amb tota aquesta diversitat perquè en faràs un avantatge i no un obstacle. Pots considerar-te afortunada.

Si algun dia em necessites, no ho dubtis: escriu-me un mail o un sms, trobem-nos i comentarem les teves classes d’acollida, si és que això pot ser-te d’alguna utilitat.

Una abraçada,

Dolors

****

[Fragment del diari de classe de la Sandra]

Ripollet, 15 de març de 2007

M’és impossible seguir el meu diari de classe cada dia. I això que cada dia passen coses dignes de consignar. Avui m’hi poso perquè tinc una estona. Tots han marxat a una conferència sobre seguretat viària.

Aquest matí, a l’hora del pati , com sempre, els alumnes seguien a l’aula i, com sempre, no els he fer marxar. La discussió els ha implicat molt i tots, en Jai-yi, la Rui-Zhen, la Juana, la Binta, la Bere, l’Ylia, l’Emerson…, tots volien seguir parlant. El cas de la nena Malala els ha regirat.

En Khawar, l’Ali i la Nasrin callaven. Estic segura que no els agradat el que han vist al reportatge i temia que en qualsevol moment dirien que tot això de la Malala és propaganda contra els seguidors de Mahoma i contra el Pakistan. Però no han dit res. Potser perquè ja em coneixen, potser perquè (tant de bo) el fet els ha impactat. No són tan coriacis com de vegades semblen.

El que m’ha arribat al cor és que, quan han sortit, la Nasrim ha passat pel meu costat i tapant-se amb el seu vel de colors m’ha dit molt fluixet:

-Professora, jo vull ser professora al meu país.

***

Lahore, octubre de 2012

Estimada professora Sandra,

Li envio aquesta carta per la meva cosina Fahmida que ha vingut del Pakistan a viure a Ripollet i que també anirà al mateix institut on vaig anar jo fa cinc anys. Ja veu que no he oblidat el català. Molts dies miro TV3 per Internet per mantenir-lo viu.

Vostè ja sap que jo no volia tornar al meu país però la família em va obligar a fer-ho. Ara visc a Lahore i la cosa més important que li vull explicar és que sóc professora en una escola de noies. La meva tia, que ha viscut al Regne Unit, em va recolzar i va convèncer els meus pares que, si jo acabava una carrera i tenia una professió, trobaria un marit millor. Els ha convençut que me’n busquin un amb estudis i, mentre el busquen, jo puc fer de mestra, que és el que volia i és el que m’agrada.

Penso molt en vostè i en tot el que vaig aprendre a les seves classes. Aquí intento fer el mateix amb les nenes: que aprenguin, i no només dels llibres, que pensin, que siguin elles, que obrin les seves intel·ligències.

Sóc feliç ensenyant aquestes nenes.

Al meu país tenim una tradició i és que tot el que les dones s’ensenyen entre elles és com un fil de seda que no s’acaba mai i que les uneix d’una generació a l’altra. Naturalment que la tradició es referia a ensenyaments de la casa i de la criança dels fills, però jo penso que, ara, aquesta transmissió també podem referir-la al que les dones aprenem i ensenyem a l’escola.

No li amago que, de tant en tant, en algun racó del país, els fanàtics religiosos tirotegen les nenes i les professores. De moment aquí a Lahore, no. De totes maneres, la meva professió i les alumnes em fan oblidar tots els perills. Estic segura que, si em passa alguna cosa, alguna d’aquestes nenes recollirà la llavor.

Cuidi bé la meva cosina Fahmida. És molt llesta.

Rebi les meves salutacions més cordials.

La seva exalumna,

Nasrim

Matilde

 

 

Guardar