Carta al meu consol

 

Benvolguda Doctora,

Avui que és el meu aniversari —50 anys no es fan cada dia ni canviar de segle tampoc—, reflexiono assentant davant del mar, amb un llapis i un paper a les mans, barrinant com puc redactar un parell de comentaris que li vull fer arribar.

Quasi tot el que li havia de dir ja ho he fet personalment, però hi ha algun tema que no acabo mai de verbalitzar clarament, que no puc explicar en veu alta; senzillament em costa, millor dit, la veu no em surt. Per això li escric aquesta carta.

Avui tinc ganes de dir-li, allò que no vull escoltar de mi.

Quan parlem dels dimonis tots dos sabem de què parlem. Que hi ha dimonis que treuen el cap de tant en tant i altres que estan al soterrani i et cremen a la foguera del Pere Botero. Però tots són dimonis i ara un, ara l’altre, acaben per fulminar-te. Encara diria més, a vegades no és un dimoni el que porto a dintre, és pitjor que això. Vostè creu realment que jo estic desitjant que algú es mori? A algú conegut em refereixo. Segur que no s’ho creu. Doncs sí. Sí que hi ha gent que jo vull que es mori. Com li dic això en paraules? Posant-me vermell? I com s’explica que ho vulgui? Ah, això un dia li vindré a preguntar.

Tinc una altra espina amb vostè, més ben dit, deu ser amb mi mateix, perquè de fet em punxa a mi. L’espina té un nom: Miquel. No sé si el vull o no el vull, sé que em puteja, sé que la seva relació amb mi és detestable i que no puc treure-me’l de sobre, però no vull que vostè m’ho trobi malament ni veure la seva cara de reprovació ni els seus ulls que em diuen: Uf! Mirà noi, tu no ho vols saber però aquest tio no s’ho val ni et vol, i si et vol, et vol per fer-te mal. Això no ho suporto, no suporto la seva mirada, la de vostè vull dir. Ni la d’ell tampoc. En realitat la mirada d’ell és la del dimoni, del dimoni que enganya, el Mefistófeles que t’allarga la vida i que t’acolla, que et concedeix el que desitges però ho fa pagar. I a quin preu! Podria fer-li una carta molt llarga d’aquest tema, potser la pròxima. Peró no vull parlar-ne en veu alta.

Acabo amb aquella idea que va començar com una escapada i que no he resolt encara. Ara hi vull pensar a fons, fer-ne un projecte. És aquell desig d’anar a tota velocitat per una autopista i no girar el volant quan arribes a una corba pronunciada seguida d’un pont de mil metres, i saltar, sentir-me lliure com un ocell d’altura, volar a càmera lenta, Ja se que vostè no ho veu bé. -Pels que queden, argumenta. I això a mi què? Sap com ho veig jo? Que seria un final que canviaria la visió del meu tarannà, conformat, serè, acoquinat, mediocre i petit burgès. Ho veig com un projecte valent. Una vegada els déus van preguntar a Aquil·les, si preferia una vida curta e intensa o llarga i plena de glòries. Ell va triar la curta.

Mentre l’escric veig un quadre, penjat al porxo de l’hotel, d’un paisatge inquietant, amb rotllanes vermelles que associo a la sang. Un gran contrast amb el paisatge real que contemplo als meus peus, el lent moviment del vaivé de les onades, silenciós, blau i transpirant pau.

I així ple de ben estar després de la catarsi, la saludo cordialment,

Joan Puig i Martí

P.D. M’agradaria molt que em contestes aquesta carta, apreciada doctora.

 

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Epistolar. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s