Intermitències

Intermitències

 Dilluns 10 de gener

UF! Ja era hora que s’acabessin les vacances de Nadal. Quin pal! Tenia unes ganes de tornar a l’insti! Si almenys la Sònia i la Júlia haguessin estat a Barcelona, hauria pogut anar amb elles a comprar o al cinema, però totes dues han marxat fora aquests dies i m’he quedat més sola que la una. La Sònia ha anat amb els seus pares a esquiar a Vallter i la Júlia ha tornat tota morena perquè ha fet excursions prop del mar amb la família. M’han fet una enveja! Quina sort que tenen.

En canvi jo tot el puto Nadal a casa. Ha estat horrible: els pares barallant-se tot el sant dia; soroll de cops i de crits i el Nico, el pobre, que només feia que plorar. Fa uns mesos que no paren de discutir. El pare escridassa i pega la mare de mala manera. I després ve a mi i, com si res no hagués passat, comença que si reina meva, que si ets tan maca, que tu sí que m’entens, oi? Que amb tu sí que puc comptar, que amb ta mare ja no puc… Quina merda!

Dimecres 12 de gener

Des que han començat les classes estic molt més animada. Amb la Sònia i la Júlia ens ho passem de conya. Són les meves millors amigues. Aquesta tarda hem sortit a berenar a aquella granja on fan uns cupcakes boníssims, de llepar-se els dits. La Júlia s’ha fet un tatoo al braç i la Sònia diu que aviat es penjarà un pírcing al nas. Són friquis total, però m’encanten. Els seus pares els ho deixen fer, però amb els ànims que hi ha a casa, jo no goso ni demanar-ho. Potser quan sigui major d’edat…

Avui a casa hi ha calma. En Nico m’està cridant perquè jugui una estona amb ell. Plego. Adéu, estimat diari.

Divendres 14 de gener

Aquest matí a l’insti m’han fotut el mòbil. Segur que ha estat en Miki; és un torracollons. Fa temps que em va al darrere i, com que passo d’ell, només fa que fer-me la punyeta. Ja li val, eh! A última hora, la Sònia l’ha trobat a la paperera. Quan la Sònia, la Júlia i jo sortíem de la classe, el grupet d’amics d’en Miki ens miraven de reüll i reien per sota el nas; semblaven les hienes que vam veure al zoo. Imbècils!

Ostres!, ara sento que el pare torna a cridar a la mare. Què li passa? Fa un temps, des que ha començat a beure, que està insuportable. No sé si és pel canvi de feina o què, però ja no és el mateix. M’he tancat a l’habitació i ara em tapo les orelles perquè no vull ni sentir-los. Ja m’imagino la mare en un racó plorant. És horrible. Ell la insulta; li diu que s’ha fet gran, que està grassa i lletja. Discuteixen i a vegades la pega. I després ve cap a mi i em comença a dir que si sóc tan jove i que tinc la pell tan bonica, no com la mare que s’està assecant com un bacallà… Em vénen unes ganes de posar-me a plorar. Ostres! Què deu haver estat aquest soroll? Uf, guardo el diari, que en Nico està picant a la porta. Pobrissó!

Dissabte 16 de gener

Ja fa dos dies que  estem més tranquils. Ni un crit, ni un cop, el pare calmat i en Nico corretejant content pel pis. M’agrada seure i escriure el meu diari, és el meu millor amic i és que només escrivint puc desfogar-me. No goso explicar a ningú tot el que em passa…

Avui estic contenta. Aquesta tarda hem quedat amb la Sònia i la Júlia per anar a veure la peli “Lluna nova”, una d’aquestes de la saga Crepuscle que m’agraden tant. En tinc unes ganes! La Sònia ja l’ha vista, però diu que és megaguai i que repetirà. Primer el pare no em deixava anar-hi, però jo he insistit i li he dit que als meus companys de classe que encara no han fet els catorze els deixen sortir i al final m’ha dit que OK. A més, passo de quedar-me a casa, quin “rollo!”. Hi anirem a la sessió de les sis; hem quedat a les cinc i no paro de mirar el rellotge, el temps passa tan a poc a poc.

Dilluns 18 de gener

Fa una hora que intento resoldre les equacions que hem de presentar demà, però no em puc concentrar. Avui la profe de mates, amb aquella veu tan robòtica que té, m’ha fotut una bronca impressionant. Pe-rò, què et pas-sa, San-dra? On tens el cap? Tan bo-na a-lum-na que eres i estàs baix-ant el ni-vell.

Però és que ara ja no és com abans… Aquest matí he vist la mare amb ulleres de sol per casa. No, plis, no, que no sigui… Però just quan se les ha tret un moment, de reüll, li he vist el morat sota l’ull i una mirada trista, absent, com si ja no tingués força per a res. JODER! QUINA MERDA!

I és que ahir sant tornem-hi. Com que era diumenge, el pare va sortir al bar i va tornar borratxo com una cuba. Va entrar a casa amb els ulls desorbitats i vinga cops de porta i patacades i sorolls. Després crits i més crits i insults a la mare. I el Nico plorant. Després de dinar, tots dos ens vam tancar a la meva habitació i ja no en vam sortir ni per sopar. El Nico se m’abraçava ben fort de tan espantat com estava. M’ofegava de pena i em tapava les orelles i anava repetint per dins NO VULL SENTIR RES, NO VULL SENTIR RES… Només quan vaig agafar el diari, vaig poder respirar i tranquil·litzar-me una mica.

Dijous 21 de gener

Dia de pràctiques de química al laboratori de ciències. La Sònia, la Júlia i jo ens ho hem passat teta. El profe de pràctiques diu que tinc molta traça a fer transformacions químiques i m’he posat súper contenta. Després ens han deixat una estona d’esbarjo i hem fet una competició de bàsquet amb el grupet de nois que van amb en Miki, que ara els diem les hienes. Com hem rigut. Al final, els hem guanyat. Osti, que bo! Han flipat de veure que bé que juguem!

Els pares han anat a sopar a casa d’uns amics. En Nico i jo ens hem quedat sols i això m’encanta. Quan he deixat en Nico adormit al llit, he engegat l’aparell de música de la mare i he escoltat en Justin Bieber, ben fort, ben fort…

You gotta go and get
Angry at all of my honesty
You know I try but I don’t do too well with apologies
I hope I don’t run out of Time could someone call the referee

Cause I just need one more shot at forgiveness…

Saltant i ballant, ben  abraçada al meu diari, m’he sentit lliure i feliç.

Dilluns 25 de gener

MERDA! JODER! És que no podem tenir uns quants dies seguits de pau en aquesta casa? Ahir va ser un malson, un malson de debò. Mentre sopàvem, el pare va començar a escridassar la mare i li va llençar tot el plat ple a la cara. Aquest menjar és una merda, cridava. Després li va clavar una bona pallissa. La mare es va tancar a l’habitació. Quan el pare picava a la porta ella cridava i cridava:

—Malparit, m’has fet mal, vés-te’n. VES-TEEE’N…

Els crits i els insults encara em reboten a les orelles.

Després de la baralla, el pare va entrar a la meva habitació. Em deia que quina sort tenir una filla com jo i que què faria sense mi… Que jo sí que era jove i maca, no com la mare. Tu sí que cuidaràs de mi i d’en Nico, oi? Ta mare ja no val per res… Mentre parlava m’arribava el seu alè pudent d’alcohol. QUIN FÀSTIC!!! Després em va començar a acariciar amb el dit i després amb tota la mà. Va tocar-me la cara i em deia quina pell més fina que tens, sembla de vellut. Veus, ara hauré de dormir al sofà, em deia mentre m’acariciava. Em vaig quedar quieta, com paralitzada. Em moria de ràbia i volia cridar, però no em sortia la veu, em semblava que m’havia tornat de paper. Quan va sortir de l’habitació vaig agafar el diari i em vaig amagar tota jo sota els llençols.

Dimecres 27 de gener

Uf, quina tranquil·litat! El pare ha marxat uns dies a Mèxic per feina i no tornarà fins diumenge. Quan ell marxa, la mare es transforma. Avui, quan dinàvem tots tres, la mare, en Nico i jo, ens hem fet un tip de riure. Al vespre hem posat una peli, Ice, per al Nico, i tots tres ens hem assegut al sofà menjant les crispetes que hem fet el Nico i jo.

M’agradaria que cada dia fos com avui; que no hi hagués bronques ni paraulotes, ni cops, ni coses trencades i veure en Nico jugant tot rialler.

Divendres 29 de gener

Estimat diari, avui estic molt contenta, he tingut un bon dia.

Aquesta tarda hem anat amb les col·leguis a  comprar a la Maquinista.  Al Forever 21, la Júlia s’ha comprat uns texans que li quedaven súper bé. Quin tipasso que té la tia! Em fa una enveja. Jo, en canvi he hagut d’agafar una talla més de la faldilla que m’he quedat. Aquests dies estic tan nerviosa que no paro de picar i picar i ostres!, m’he engreixat una barbaritat, estic foca total. Després hem anat al Hollister i la Júlia s’ha firat una brusa bastant escotada. Diu que a veure si així el Roger es fixa en ella. Prou que li tiro la canya, ens ha comentat, però em sembla que no li molo gaire. Nosaltres l’hem animat, que sí dona, que si que et fa cas… Més que res que quan es ralla no para…

A casa, la mare ha comprat pizzes i en Nico ha xalat d’allò més. La mare l’ha deixat quedar despert fins tard. Au, que aviat faràs vuit anys i ja pots mirar la tele més estona, li ha dit. En Nico s’ha estarrufat tot; semblava un gall dindi desplegant el plomatge. Ai, com m’estimo el meu germanet.

Dimarts 2 de febrer

El dia ha estat horrorós, una puta merda. Des que va tornar el pare, les coses han empitjorat. Només tenia ganes de plorar i quan fèiem l’examen de mates ho veia tot borrós; no podia llegir bé les preguntes i fins i tot m’ha caigut alguna llàgrima al paper. Segur que aquesta prova la suspenc. He hagut de dissimular, però tenia una bola al coll que quasi no em deixava parlar i m’ennuegava. La Júlia i la Sònia no paraven de preguntar-me que què em passava i jo que res, que estic bé, però em trobo una mica refredada. Crec que no s’ho han empassat.

I és que ahir la mare va marxar de casa. Va dir que ja no podia més, que se n’anava i que d’aquí a uns dies ens vindria a buscar a en Nico i a mi. El pare li va dir de tot: mala puta, bruixa, porca, que abandones els teus fills, que et denunciaré i te’n retiraran la custòdia…

Després, quan en Nico ja dormia, vaig sentir el pare que s’acostava a la meva habitació. Des del darrer dia que va entrar, em tanco amb baldó.  Quan sento les seves passes se’m posa la pell de gallina.. Va picar a la porta amb aquella veu melosa: Sandra, Sandretaaa, amb unes as que s’allargaven com una serp. Obre, obre…  Va insistir una bona estona. Quan veu que no obro, crida i m’amenaça,  però vaig resistir  i quan vaig sentir les passes punxegudes que s’allunyaven vaig començar a respirar.

Quan vaig agafar el diari vaig notar que tenia els fulls durs, com si estiguessin aguant la tensió que hi ha a casa.

Divendres 5 de febrer.

Avui m’he vist més amb cor de sortir amb les amigues. A la tarda hem anat a fer un frankfurt al bar del costat de l’insti. La Sònia està súper penjada del Roger. No para de parlar-ne, que si en Roger per aquí, que en Roger per allà. Que si li agradaré amb aquesta faldilla? Que si es fixarà en aquest granet… La Júlia i jo ens miràvem de reüll, somrient i com dient: que plasta! Però així he sortit de casa i m’he distret una estona, que ja em convé.

A l’hora de sopar el pare estava seriós i m’anava mirant de reüll. Com que en Nico està inquiet, he d’estar per ell, que mengi, que diu que no té gana. Jo el faig menjar, però la veritat és que, des que va marxar la mare, jo tampoc tinc gens de gana. Amb la mirada fixa i seriosa del pare m’he posat molt nerviosa. Quan s’ha aixecat, m’ha mirat amenaçadorament; semblava que m’anava a pegar i he anat corrents a l’habitació.

He agafat el diari mig tremolant i m’ha semblat que el diari tremolava, com jo…

Dilluns 22 de febrer

He estat a punt d’explicar-li a la Júlia tot el que estic passant. Que el pare cada dia està pitjor, que l’he d’esquivar perquè no em pegui. Que si no faig el que vol, es posa com una fiera. Que a vegades pega en Nico, que no té culpa de res. Però quan vull començar les paraules se m’encallen a la gola com si no poguessin passar la frontera del coll.

A la classe d’Educació Física ella i la Sònia no paraven d’interrogar-me. Què tens? Se’t veu trista. Fas moltes ulleres, que no et trobes bé? I jo, que només faig que empescar-me excuses barates, els he fotut la bola que aquesta tarda no podia quedar amb elles, que havia d’acompanyar la mare al metge. Només vull estar sola; no tinc ganes de sortir, ni de parlar amb ningú, ni de res. TOT ÉS UNA MERDA!

Darrerament em costa dormir i si m’adormo tinc malsons. Quan em tanco a l’habitació comprovo que el baldó estigui ben tancat. I repeteixo com un mantra: plis, plis, que no piqui a la porta, que el pare no piqui a la porta, avui no. Voldria que les coses fossin com abans. Però quan és hora d’apagar el llum, sento les seves passes que ressonen pel passadís.

Dimecres 24 de febrer

Estic fatal! He arribat a l’insti amb els ulls inflats de tant plorar. No podia parar atenció a les classes i vinga fer gargots a la llibreta. A més, com que no volia que la Sònia i la Júlia em diguessin res, m’he assegut en un altre pupitre. La Sònia, com que està penjada d’en Roger, darrerament no està gaire per mi, però la Júlia es girava de tant en tant per mirar-me amb aquells ulls d’interrogant que fa.

Com li puc explicar el que està passant a casa? No puc; em moriria de vergonya. Dir-li que la mare ha marxat de casa perquè el pare la maltracta? Que el pare vol que jo faci de mare? Que també m’amenaça a mi?  Que pega el meu germà? Que casa meva és un infern?

No puc més. Només espero que la mare vingui a buscar-nos. Des que va marxar no n’hem sabut res i ja fa quasi un mes. No sé si resistiré gaire més temps així…

Dilluns 8 de març

Per fi! VISCA! Ahir la mare ens va venir a buscar al Nico i a mi. Aprofitant que el pare havia sortit a fer el cafè, va entrar a casa i ens va fer marxar corrents. Au, anem abans que torni, ens va dir amb presses. No vam tenir temps de recollir gairebé res. Per sort, vaig poder emportar-me el diari. Ara vivim a casa l’àvia, que cau més a prop de l’institut. La mare diu que ha denunciat el pare per maltractaments, però que quan sortim de les classes vigilem que no estigui per allà.

He explicat a les meves amigues que els pares s’han separat i que ara visc en una altra casa. Però no he dit res a ningú d’això que ha passat. Em fa una vergonya immensa, tinc la sensació d’haver fet alguna cosa malament.

Dimarts 15 de març

Estimat diari, ja sóc una altra. La meva vida és molt més tranquil·la; ara tot és més llis, els dies més iguals, sense intermitències. He començat a recuperar el bon ritme de les classes i em concentro més. La Sònia finalment s’ha liat amb en Roger i ja no està tant amb nosaltres. Amb la Júlia hem fet un grupet de classe i sortim alguns caps de setmana. Tinc més ganes de fer coses.

Ara que ja estem tranquils, demanaré a la mare que em deixi fer un tatoo. Encara no sé on. Des que ha tornat a casa, ella està més oberta i parlem molt.

Però de tot això que ha passat no he explicat res a fora. Tot sovint em vénen flaixos d’aquests dies passats. Llavors no sé si és veritat o ha estat tot un somni; els records són borrosos, confusos i noto que no  ho puc explicar, que les paraules se m’encallen a la gola com si fos un túnel sense sortida. No puc, no goso. No sé si ho podré explicar mai…

 

Maria V.

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Sin categoría. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s