El dinar

alhambra-diptic-100x200-2004                                                              Díptic de Pau Alemany

 

El menú ja està encarregat. El meu cunyat sap fer les coses ben fetes. Carn a la brasa, conill, xai i botifarres i d’entrant una amanida, embotits de la casa i torrades molt finetes untades de tomata, oli i sal de Maldon. Postres variades a escollir. Res de cava; vi blanc i negre del seu celler. Tot casolà. És el millor menú d’aquest restaurant rústic als afores del poble. Per a la nostra família, menjar tots plegats quan ens acomiadem d’algú estimat s’ha convertit en una tradició.

Ara hi anem a dinar.

Entre el poble i el restaurant hi ha el cementiri. Quan érem nens, ens hi arribàvem alguna tarda calorosa a jugar i a collir pinyons a l’ombra d’aquells pins altíssims, potser centenaris, que cobrien els nínxols dels nostres avantpassats. Avui hi he vingut a enterrar el gran amor de la meva vida.

Plou

Maria del Mar

Publicat dins de contes, menjars | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Calçots

12768374_744494619018011_4425102729813852553_o

Imatge: http://tobuushi.blogspot.com.es/

Comencem aquesta història amb un pla mig del Ramon, un cuiner jove, fornit, amb barba, que està encenent un foc de llenya amb branques petites. Quan té el foc encès es dirigeix cap a un forn d’última generació i prem el botó de preescalfament. La càmera ens mostra detalls del forn amb caràcters japonesos. De seguida la càmera ens enfoca el cuiner que es dirigeix a un taulell.

Primer pla de les mans del Ramon agafant tomàquets, cebes i alls. Pla general de dues dotzenes d’ulls oblics que el miren atentament.

Perquè, mentre el Ramon es disposava a escalivar aquelles verdures, dotze cuiners japonesos l’estaven observant i l’estaven filmant. I ell no s’hi acabava d’acostumar. Per sort era l’últim dia d’aquella…, experiència?, aventura? tortura? No sabia com qualificar-la. Potser totes tres coses alhora. Havia tingut sort i havia trobat tomàquets i cebes que eren iguals que els de casa seva. Els alls no, els alls, allà al Japó, eren molt grossos i no picaven.

Va posar les verdures al forn amb una llesca del pa i un grapat d’avellanes i d’ametlles. En aquell moment va entrar la Noriko. El seu nom sempre li feia pensar en “Panrico”. Les dues dotzenes d’ulls es van transformar en una dotzena de caps abaixats i inclinats per saludar-la. En Ramon també va fer un gest que volia ser igual però sense ni una engruna d’elegància. S’hi esforçava, però no, no hi arribava. La Noriko també va saludar els assistents i va indicar amb el dit que la sessió continués.

En Ramon, cada cop més nerviós va agafar una cullera i va començar a treure la polpa d’un pebrot i a dipositar-la en un morter de marbre. Aquell era el pebrot més semblant a la nyora que havia trobat en tot Osaka. Osaka! Quan li havien comunicat que ell havia estat l’elegit per a l’intercanvi de tres mesos de cuiners Osaka-Tarragona, el nom de la ciutat només li sonava de pel·lícules de la Segona Guerra Mundial i va haver de mirar un mapa per saber on collons estava situada. I ara, ves per on, feia tres mesos que hi vivia i cuinava perquè un grapat de col·legues japonesos el miressin treballar com qui observa un ésser exòtic en un zoològic. L’efecte Ruscalleda a Tòquio havia empès la ciutat d’Osaka a no quedar-se enrere i a iniciar un intercanvi amb cuiners d’altres ciutats catalanes. I ell n’era el conillet d’Índies. N’estava ben tip. Sort que avui acabava el trimestre. Tot i així, l’angoixa el punxava.

Quan el foc començava a tenir brases, va col·locar les cebes shimonita sobre la graella. Va tornar al forn i va extreure tot el que hi havia posat. Ho va escalivar amb cura i ho va abocar al mateix morter on hi havia la polpa del pebrot. Hi va afegir la llesca de pa esmicolada i un polsim de sal i pebre. La Noriko se li va atansar perquè volia veure de més a prop tot el procés. El posava nerviós, la Noriko, perquè era la xef i la propietària del restaurant on es feia l’intercanvi. I també perquè era jove, guapa , emprenedora, resolutiva, perfecta i opaca. En els tres mesos que feia que treballava amb ella no li havia pogut entreveure ni una taca a la brusa, ni un gest delator en aquells llavis d’un vermell rabiós, ni una escletxa de lluentor als ulls esquinçats. El Ramon era ample i fornit, però no gras; el cosset prim d’aquella dona el feia obès. I les pells sense pèl dels japonesos el feien sentir com el Yeti. Gros i pelut, així el devien veure els seus col·legues nipons. Va treure les cebes ben socarrimades de les brases i les va embolicar amb paper d’alumini. Va tornar al morter, al costat de la Noriko, i va començar a triturar amb un estri de fusta tots els ingredients, afegint-hi un fil d’oli —l’oli se l’havia endut del poble; si no, no podia cuinar— fins que va trobar que la salsa tenia la consistència adequada. La va tastar. No era igual que el romesco, picava més, però s’hi acostava.

Va desembolicar les shimonites i les va disposar tallades en una plata, juntament amb el bol de salsa, perquè ho tastessin. Amb els bastonets, la Noriko va endur-se a la boca un trosset de ceba sucada en la salsa i, per a desesperació del Ramon, no va fer ni un gest d’aprovació ni de desaprovació. I pensar que era ella la que viatjaria a Catalunya i hauria de cuinar a la seva fonda observada per una dotzena de col·legues catalans…!

La resta d’assistents a la demostració sí que van comentar el sabor especial d’aquells calçots a la japonesa. En general els va agradar força i van discutir sobre altres ingredients possibles per a la recepta. Això el va tranquil·litzar. Segur que allò seria aviat transformat en yakisoba de shimonita amb salsa dashi i ametlles, avellanes i togarashi picant. Vés a saber. Ja havien transformat l’esqueixada en sashimi de bacallà amb salsa de soja i tomàquet o l’arròs d’ànec en nabe d’arròs amb algues amb ànec en tempura. Tot ho havien japonitzat. Però a ell tant li feia. Demà marxava d’Osaka. La felicitat no era rodona, ai! Com podria passar tres mesos més amb una dona maca i dura com un bloc de pedra de les canteres d’Ulldecona?

***

Dos mesos més tard, l’estada de la xef japonesa a la Fonda Can Ramon de Bràfim transcorria sense pena ni glòria. Els primers dies, al poble hi havia hagut molta expectació —aquella xineta que s’allotjava en una de les habitacions de la Fonda Can Ramon era d’un exotisme total— i havia estat objecte de moltes notícies a la televisió i els diaris locals, però, després, notícies sobre un possible tauró a la Costa Daurada o la caiguda del preu de l’avellana van engolir la presència de la Noriko i les seves classes als joves deixebles cuiners tarragonins a Bràfim. De fet, a ningú no li interessava allò que la noia cuinava.

El Ramon vivia aquesta rutina marejat per un remolí emocional. I, com es habitual en aquests casos, no sabia destriar ben bé què li passava. No sabia si la Noriko li agradava o no; no deixava de mirar-la, de vegades li semblava, o s’ho imaginava?, que ella també el mirava a ell, dissimuladament; el frustrava, l’irritava la seva impassibilitat, i alhora això mateix exercia sobre ell una misteriosa atracció. Estava obsessionat, que és l’estat mental més pròxim de qui no sap que s’està enamorant. Amb ganes d’aprofitar més hores amb ella, els dies lliures li proposava d’anar a visitar llocs turístics des voltants: Tarragona, el Delta, fins i tot Barcelona. Molt educadament, la Noriko sempre deixava la invitació per a un altre dia. Per això es va enfurismar quan el Blai, el cuiner del Racó d’Alcover, el poble veí, el Blai, l’enemic endèmic des de la infància, més alt, més fort , més esvelt que ell, expert en travetes i puntades de peu d’amagatotis i a pispar amb males arts les xicotes de tots els companys d’institut, va convidar la Noriko, així, amb molta desimboltura, a anar a una calçotada al seu restaurant. I el Ramon encara es va enfurismar més, quan va veure que ella acceptava la invitació.

Enfadat amb el món, punxat per la indignació i enverinat per la gelosia, el Ramon s’ho va fer venir bé per aparèixer pel Racó d’Alcover a l’hora de l’àpat. Quan hi va arribar, ja havia començat la cridòria. Ampolles de vermut artesà, sifons i platets amb avellanes, olives i anxoves havien contribuït a l’alegria general. El Ramon de seguida va clissar la Noriko, molt seriosa al costat del Blai. Observava el procés de coure els calçots i també de fer el romesco. Va sentir com el verí de la gelosia se li estenia per les venes com un mal alcohol, i com li pujava al cap quan tots dos s’asseien de costat al voltant d’una taula amb la cinquantena llarga de comensals d’aquella calçotada. Va veure la Noriko riure per primera vegada, oh miracle, quan el Blai li cordava el pitet. El cap li va començar a bullir quan el Blai va fer a la noia una demostració de com es mengen els calçots. I, quan el Blai va posar a la Noriko un calçot a la mà i els ulls amoïnats de la noia, que no sabia què fer, es van creuar amb els del Ramon, l’olla a pressió del cap li va esclatar, i, d’un salt, es va plantar al costat de la Noriko, li va agafar la mà amb suavitat i li va mostrar i la va ajudar a pelar el calçot delicadament. Va acompanyar el seu braç fins al bol de salsa, va sucar-hi amb cura la ceba i li va fer un gest per si volia que l’hi posés a la boca. La Noriko va assentir amb ulls d’agraïment i ell, abans de fer-ho, sense saber d’on li venia la força, l’impuls, el coratge per fer el que va fer, la va besar. La Noriko va acceptar el bes i el calçot amb la mateixa delectació. Després, va ser ella qui va pelar la ceba tota sola, amb les mans menudes i àgils, i va besar el Ramon abans de posar-l’hi a la boca.

Per a ells dos, la cinquantena de participants a la calçotada, la cridòria, el Blai inclòs es van desintegrar. Després de mesos de convivència, havien trobat per fi la forma de comunicar-se: s’esquerdaven totes les pedres, el mur es fonia.

Aquella nit i les que van seguir, la cambra de la Fonda de Bràfim va ser un petit paradís on el dos enamorats van descobrir les mil textures, racons i fantasies l’un de l’altra. El Ramon va saber com ella li havia desitjat en secret els braços peluts, les espatlles amples, el tors vigorós. Les fantasies de la noia sorprenien el noi, que de seguida trobava respostes a l’altura de la imaginació de la seva parella. Com podien haver estat tant de temps sense trobar-se ?

Tot el poble n’anava ple. En Ramonet, el noi de Cal Ramon, s’ho feia amb aquella xineseta estirada. Els seus pares, sense fer-li cap comentari, el miraven amb cara de reprovació. A la seva esquena la mare es recriminava haver-lo deixat marxar amb la beca. Anar a l’estranger no porta res de bo. Les noies de fora no són com les de casa. Dona, ja és grandet el Ramonet, el defensava el pare. El Ramon vivia en un altre planeta i només tenia una por, i és que s’acostava el dia que la Noriko havia de marxar al seu país.

—Vine amb mi a Osaka. Podem fer grans coses junts.

Algunes, el Ramon acabava de descobrir-les. I, és clar, va guanyar l’amor, amb gran disgust dels seus pares, que havien de llogar un altre cuiner que segurament no faria com el seu Ramonet els canelons del diumenge.

***

Podríem deixar aquí la història d’aquests dos cuiners de dos mons diferents, enamorats per l’obra i gràcia d’una calçotada, en una última escena on veuríem el Ramon preparant un romesco i la Noriko comptant els diners que guanyen amb la cuina que fa el seu home. Però, de debò creieu que una emprenedora imaginativa com ella es conformaria amb aquesta situació? No, ella tenia altres idees.

—És arriscat, amor, vols dir que això tindrà èxit? —li deia el Ramon quan ella li explicava el projecte.

—L’amor també és arriscar-se. Estic segura que serà una bomba. Confia en mi i en el meu olfacte.

Mesos després, el restaurant de la Noriko es va transformar i va reobrir amb una fórmula especial inventada per ella. A Kalsoths Keiken (keiken vol dir experiència en japonès) s’hi fan cursos i demostracions de calçotades i, a més, en menjadors a mida de la voluntat dels clients, es poden menjar calçots a discreció, en parella, trios o grups més nombrosos, vestits o despullats, fer-se selfies, o mirar vídeos de calçotades.

Perquè Kalsoths Keiken està pensat com un lloc on només es mengen calçots, i no amb bastonets, sinó a la manera salvatge i una mica barroera de què ho fan els catalans. Un lloc on totes les fantasies i intimitats eròtiques que els calçots desencadenen es poden fer realitat. Un lloc que la Noriko s’ha inventat com homenatge a l’experiència iniciàtica dels petons amb gust de romesco, de les cebes que es pelaven amb dits tremolosos, de la descoberta del plaer gastronòmic en totes les dimensions que va tenir amb el seu enamorat. L’èxit d’aquest nou concepte, ha estat tan espectacular que la Noriko es planteja la possibilitat d’obrir-ne un altre a Tòquio.

***

Ara sí que en aquest punt deixem la història dels dos cuiners. A l’escena final els veiem al llit. El Ramon comenta que ha llegit que la Ruscalleda està nerviosa davant la possibilitat que desembarquin a Tòquio, podria ser que la seva clientela selecta preferís experiències menys místiques i més carnals. I tot dient-ho, pica l’ull a la Noriko i li acarona una sina. Ella riu i s’enrosca com una gata sobre el pit del Ramon, i l’ensuma, i el besa.

Primer pla de la cara d’ella besant el pit d’ell.

Fos.

Matilde

 

 

Publicat dins de contes, menjars | Etiquetat com a | 1 comentari

Fum, fum, fum

@mmilianmEl paisatge de la ciutat, on ja quasi no és ni ciutat, és gèlid.

Al pis de cinquanta-dos metres quadrats retrona el tecno mestís dels veïns del costat que s’infiltra per totes les escletxes, i pel carrer s’escola un doll d’aigua pudent sortit d’enlloc.

Pares i fills ni perceben la remor d’ombres fosques que passen pel carrer. Ara solen ser quatre passes inofensives. Fastiguejat del ressò de les queixes veïnals, el comandament dels mossos ha ordenat patrullar cada nit. Dins de casa, els estómacs s’encongeixen davant la presència agredolça de les menges que, com cada any, la senyora d’aquella plaça de nom estrany de Barcelona ha regalat a la mare.

L’olla, amb aigua i sal, bull al fogó tot esperant que la dona acabi de socarrimar el pollastre. L’hi posa i hi afegeix ceba i api, molt, molt d’api. No té res més i aquest brou ha de quedar molt gustós.

Els nens, amb l’entrepà a la falda i cara de no entendre res, estan asseguts al sofà mentre la tele escampa el discurs buit de cada any.

Mentrestant, a fora, una lluna feliç s’encarrega de fer el ple.

L’endemà la família seurà al voltant de la taula i se sentiran diferents. Serà l’efecte de la sopa calenta i d’aquells regals: salmó fumat, bombolles lleugeres de cava brut i dolçor pastosa de les postres típiques de Nadal.

         Com si una música de fons sonés en el buit, es fondrà arreu el plor de fam de tants infants.

Montse Milian

Guardar

Publicat dins de contes, Nadal | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

El tió de Nadal

Fotografia d'Elena Ramón

Fotografia d’Elena Ramón

 

És vigília de Nadal. La família està reunida a la sala. Tots, excepte en Tinet, s’han encomanat de l’ensopiment de les parets, del mobiliari, de l’aire. El menut gateja al voltant dels peus d’en Guim, que l’observa absort. La Montse es remou a la cadira i amaga un badall mentre mira el seu fill.

―Anem a la fira de Santa Llúcia? ―proposa.

La Cecília, que semblava adormida, obre els ulls i treu el cap fora les orelles de la butaca:

―Què hi heu d’anar a fer allà? A mi no em deixeu el nen, que no para quiet i estic molt cansada.

La Montse i en Guim, sense obrir boca, es tanquen amb en Tinet a l’habitació. Cinc minuts després, ben abrigats, s’acomiaden de pressa de l’àvia i surten per la porta camí de la plaça de la Catedral.

La Cecília, sola, remuga a l’aire: calçasses!

La fira és plena de gom a gom i és feixuc avançar. En Guim, la Montse i en Tinet, empesos per la riuada de gent, acaben arraconats davant una parada amb la prestatgeria quasi buida. Des del taulell, un tió molsut d’ulls vius i somriure murri, els observa fixament. En Tinet li allarga els braços mentre barboteja. El venedor, embolicat amb tres voltes de bufanda i amb les mans sota les aixelles, els ofereix el darrer tió: el preu és rebentat, no fa negoci, però vol plegar ―diu. La Montse i en Tinet fiten en Guim amb l’ai al cor. Les seves mirades poden més que el reguitzell de retrets que de ben segur li farà sa mare, i el tronc, finalment, acaba acomboiat entre els seus braços.

Ara, tots romancegen contents pels carrers il·luminats. Dilaten el temps per retardar la trobada amb l’àvia, però quan la gana rosega la panxa d’en Tinet, la Montse i en Guim tornen a casa amb passes grises.

La Cecília vigila des de darrere els vidres del balcó. Els veu venir i s’encén: la gata maula no en té mai prou, ara és un tió, i després… De què em serveixen tots els equilibris que faig amb els comptes, eh?―  Torna a seure a la butaca amb la mirada clavada a la porta del pis. Mentre espera, cuina els seus dols a foc lent, els remena un cop i un altre salpebrant de greuges el brou: vint anys des sacrificis, llençats, estalviant per a la carrera del noi, i ara ve aquesta.

Tot seguit, s’encomana al record del seu marit: me la vas fer grossa, Joan. Desaparèixer tot just inflar-me la panxa. Un infart, tu, tan sa. I jo sempre sola perquè la teva família mai no m’ha acceptat. No, no són manies meves. Que m’emportava el seu nen. Au, va, que tenies cinquanta anys! Que jo anava darrere els teus diners: quins diners? Com van aprofitar la mandra d’en Guim a l’hora de néixer: Però, què et diu el metge? No vas passada de comptes? Ells i els seus càlculs… Van trobar l’excusa perfecta per fer l’orni. Com podien imaginar que jo, amb el teu record calent… Mesquins!

Truquen a la porta, la Cecília s’aixeca de mala gana i en obrir es troba  la Pepa, la veïna, que en veure aquella cara agra s’acoquina.

―Que potser vinc massa d’hora?

―Passa, dona. Seiem aquí. Que havíem quedat?

―Sí, no te’n recordes? Això de l’escaip, o com es digui. Que no hi és en Tinet?

―En Tinet? Han marxat a Santa Llúcia, a gastar el que no tenen… I després a qui tocarà afluixar la butxaca, eh?

―Dona, és Nadal.

―Estic jo per nadals.

―Però tornaran, oi? M’he de connectar a les deu.

―Per mi com si no tornen. Ai, perdona. No em facis cas. Ja vénen, tranquil·la. En Tinet és molt responsable. Massa. Prou bé que ho sap la Montse. Quina penques.

―Cecília, no t’enfadis, però un fill és cosa de dos. Són joves i de vegades aquestes coses passen.

―Ho acceptaria si fos el meu nét.

―Què vols dir? Tu, no, Cecília. Precisament, tu, no! No els facis el que et van fer a tu.

―Ca! No és el mateix. Si jo parlés…

La Pepa se la mira entre sorpresa i trista. Li agafa les mans amb tendresa.

―Contenta hauries d’estar que tens una família a casa. Mira’m  a mi. Més sola que un mussol. Si no fos per vosaltres…

Se senten els crits del nen. En Guim respira fondo abans d’obrir la porta del pis. S’ajusta un somriure innocent, col·loca el tió al capdavant i entra a casa.

―Ens l’hem trobat pel carrer ―menteix.

La Cecília tarda a obrir la boca. Se li han enganxat els ulls de la fusta inanimada. Nota un neguit que li fa un bot des de l’estómac a la gola. Ella, que voldria hivernar durant les festes nadalenques, i ara li arriben amb ganes de fer xerinola. I per què la mira així aquesta cosa? Fins i tot, sembla que li faci l’ullet.  Ai!, aquesta vista meva, es diu. Reacciona, clou les parpelles i respon al fill amb to sec:

―La Pepa fa estona que t’espera.

En Guim entoma el cop. Treu en Tinet del cotxet i l’aixeca amunt.

―Traquil·la Pepa que encara no és hora.

Després esquiva el  mal humor de sa mare i ho deixa anar.

―Avui és el primer Nadal i farem cagar el tió, oi, Tinet? I menjarem torrons i brindarem amb cava. No pateixis, mare, que al súper ens han regalat un lot.

El primer Nadal del meu fill, remuga la Cecília mentre s’esforça perquè no li exploti el secret amagat de fa tants anys. Ara no, no és el moment, seria un cop molt fort, s’esgarrifa. No té més remei; es quedarà i picarà bastonades al tronc sec que fa cara de saber-ho tot.

Dins el seu cap hi torna: vivíem feliços. Havies començat el primer curs de Dret, ja t’imaginava amb la toga d’advocat. Però va arribar la Montse ben rodona, i després el menut. I em vas dir que deixaves els estudis perquè havies de pujar una família.

La Cecília té el pap ple, però calla. Torna a donar voltes a la seva sínia particular. I si ho digués tot? Potser seria la solució, se li acut. La Montse i el nen marxarien. En Guim quedaria ferit, sí; però podria acabar els estudis i seria algú a la vida. Però, I si tot i saber-ho, en Guim marxés de casa?

La Pepa s’ha assegut davant l’ordinador. Malgrat que encara falta mitja hora, ella ja ha començat el viatge cap a Austràlia. Es moca i s’eixuga els ulls. La pantalla és negra, però no para de tocar-la. El fill té raó, li ha costat molt engegar el negoci, no pot tancar la botiga; però l’enyora tant.

Per alleugerir l’espera, la Montse obre la primera botella de cava. Tots xoquen les copes amb timidesa i les buiden a poc a poc. Mentre en Guim seu al costat de la Pepa, en Tinet manté entretingudes la mare i l‘àvia.

A les deu en punt la Pepa veu les cares de la seva família. Hi parla: ara amb el fill, ara amb la nora, ara amb uns néts forçats a saludar una àvia que no coneixen. A un quart d’onze, la connexió ja s’ha acabat i en Guim apaga l’ordinador mentre la Pepa plora, diu que d’alegria. En Guim i la Montse, amb la brillantor als ulls, abracen en Tinet, que comença a tenir son. La Cecília fa esforços per no vessar cap llàgrima, mentre tomba el cap per deixar passar un núvol de debilitat i vèncer la temptació d’omplir de petons al seu fill. I si la Pepa tingués raó i ella fa el mateix que va patir de la família del seu difunt? ―s’esgarrifa.

―Vinga, prou de plors! ―talla en Guim― . Farem un pica-pica  i ens menjarem els torrons.

―Jo havia comprat unes cosetes, per si us venia de gust. Algú em vol ajudar? ―s’engresca la Pepa.

En Guim, la Montse i en Tinet s’enganxen a la Pepa, no fos cas que la Cecília els esquitxés el mal humor. En Guim no entén com ha canviat la mare, no la reconeix. Però si la Montse és molt bona noia i li aguanta tots els menyspreus. No voldria deixar-la sola, però quan li apugin el sou llogarà un pis.

Quan la Cecília es queda sola, entra al dormitori, obre l’armari i remena el segon calaix, sota els llençols sense estrenar, heretats de l’àvia. Agafa dos sobres. Es guarda a la butxaca l’esgrogueït, el de l’informe mèdic. Ja fa molt que li van diagnosticar l’esterilitat d’en Guim. L’altre l’estreny contra el pit, i el deixa en repòs sobre la tauleta de nit.

La Pepa i els nois tornen contents i carregats. Preparen la taula mentre canten nadales. Abans de sopar faran cagar el tió, que sembla encongit perquè es veu a venir les bastonades. Quan tot està a punt, en Guim aixeca en Tinet, amb la mà lliure pesca una cullera, i tothom pica la fusta amb energia. Després s’amaguen com si fossin criatures.

La Cecília entra a l’habitació, agafa el sobre de la tauleta, respira fons i, amb els ulls humits, escriu el nom d’en Guim. Se’n torna decidida per a dipositar-lo sota la flassada. Ja tots reunits fan xivarri al voltant del tió mentre aixequen la manta: ha cagat! ―els joves riuen contents. Engrapen el cava i els torrons, i en Guim agafa el seu sobre. Mira la mare sorprès. Sí, aquesta nit la Cecília s’ha deixat estovar. Per què? No ho sap. Ha estat el Nadal, la soledat de la Pepa, o potser el record de la seva pròpia història? S’enganxa als ulls del fill mentre li parla muda: sí, rei, és Nadal, i no ho espatllaré. Què importa de qui sigui en Tinet? Em dol admetre-ho, però he de reconèixer que la Montse t’estima. I, qui sap? Els metges també s’equivoquen. Fa molts anys d’allò: “El seu fill ha superat el pitjor. Ara bé, lamento comunicar-li la incapacitat per concebre fills” ―li van dir a l’hospital.

Mentre en Guim es mira la llibreta de la caixa fent uns ulls com unes taronges, la mare estripa el sobre esgrogueït i el llença a la brossa. Torna al menjador. El tió sembla que s’estarrufa tot fent l’ullet. La Cecília es frega les parpelles: ai, aquesta vista cansada.

―És Nadal. Tots a sopar! ―ordena.

―I tu ―assenyala en Guim―, estira bé el que t’ha cagat el tió i torna a la universitat, que el teu fill es mereix un futur millor.

Després mira el tió. Li sembla que, tot i adolorit, s’ha esponjat content com un picarol.

 

Maria

 

 

Guardar

Guardar

Guardar

Publicat dins de contes, Nadal | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Nadal, dolç Nadal

p_20161207_115143—Per fi has arribat, Clara! —una veu de dona emergia entre un gran enrenou de gent. — Com és que véns tan tard?

—Ui tia, és que se m’ha rebentat una roda quan venia cap a la masia…

La Clara ja no sabia quina excusa empescar-se. I és que el que li rebentava era haver d’anar a aquell dinar de Nadal. Tota aquella faràndula se li feia una muntanya i més ara, quan feia quasi un any que havia enterrat la mare i hi havia d’anar tota sola. Una altra vegada li tocaria bregar amb aquella rècula de parents que només veia un cop a l’any i que s’entestaven a ficar-se en la seva vida: que si no es casava, que què hi feia vivint tota sola a Barcelona, que si ja l’havien ascendit a la feina… Ja se’ls imaginava tots, el cosins, les parelles dels cosins, els fills dels cosins, els oncles; tots allà, mirant-la amb aquells esguards de mussol. Quina llauna!, pensà.

La tia Glòria l’agafà de la mà tot arrossegant-la cap al menjador.—Clara, tu seuràs aquí, al costat de la Maria.

—Molt bé tia— la Clara es relaxà en veure que li havia tocat la companyia agradable de la seva cosina.  Amb ella sí que s’hi entenia.

Va fer una ullada ràpida a la taula llarga i poblada;  li semblà que hi havia més gent que altres anys, uns vint-i-cinc pel cap baix, i sospirà resignada. El fum del brou calent i de la llar de foc feien una mena de boirina que, com una cortina subtil, diluïa aquella allau de sentiments confusos que planava damunt l’atmosfera familiar. La Clara observà al seu voltant, la cuina-menjador seguia igual: la llar de foc en un racó amb un banc al costat, la cuina que ja no s’usava, l’olla per escalfar l’aigua penjant i una finestra petita que ajudava a mantenir la temperatura de la casa. Li vingué, com una glopada àcida, un record amarg de la infància, quan vivia en una masia propera. Però aviat, les llumetes de l’arbre de Nadal que li picaven l’ullet, l’olor deliciosa del menjar i el caliu del foc espurnejant la van reviscolar.  Mentre s’ho mirava tot atentament, una veu li provocà una fiblada al cor.

—Hola Clara, quant de temps, oi?— l’oncle Ernest la saludava somrient.

—Eh?, ho…ho… hola tiet— ella notà una sotragada que la sacsejava de dalt a baix. Havia arribat tan atabalada que no s’havia adonat que l’Ernest era allí i seia a la fila del davant, dos seients més enllà.

—Quina il·lusió tornar-te a veure… —va fer ell repassant-la a fons amb la mirada.

Què hi feia allà l’Ernest?  Atònita, com si no pogués donar crèdit a aquella presència, a la Clara no  li sortien les paraules. Li semblà que li queia el món a sobre. Després de vint anys, l’oncle s’havia tornat a creuar  a la seva vida. No, no pot ser! No pot ser ell. No, no, es repetia per dins mentre un regust amarg li pujava per la gola.

En un moment en què l’oncle estava distret, la Clara se’l quedà mirant; unes arrugues profundes solcaven aquell front ample, el seu cabell havia agafat el to grisós de la neu quan es desfà, i els trets del rostre se li havien endurit encara més. Sí, l’Ernest havia envellit, però encara conservava aquella mirada lasciva i plena de desig, la mateixa que tenia quan, de petita, es quedaven sols a la masia i ell li tocava el cabell i li deia: quins cabells rossos més bonics i quina pell més fina. El mateix esguard maliciós de quan la duia a l’habitació fosca: això serà un secret entre tu i jo, eh? No ho expliquis a ningú. Ara li tornava aquella olor de terra de l’oncle quan venia de treballar al camp. Li revenia la fortor de terra i de suor d’aquelles mans que li aixecaven la faldilla i serpentejaven per les seves cuixes com un escurçó repugnant… Bonica, ara jugarem a aquell joc que al tiet li agrada tant!, el nostre joc secret li deia amb aquella veu greu que a ella l’espantava d’allò més.  Quina desgràcia que el pare hagués mort tan jove i que el tiet s’hagués quedat a viure amb la mare i ella. La presència de l’Ernest havia estat com una maledicció en aquella casa. Pobre mare! Tan jove i tota sola a la masia amb una filla. Però, ¿què hi feia ara allà l’Ernest, després que la mare l’hagués fet fora de casa per sempre? Hauria tornat un cop assabentat de la seva mort, el molt fill de puta?

—Au Clara que et serveixo— la tia Glòria la va distreure d’aquells records que la turmentaven.  —Deus estar contenta de tornar a veure l’oncle Ernest, oi?

A la Clara se li va fer un nus al coll. No podia contestar. S’havia quedat muda. Què podia dir? Es preguntava si algun dels presents devia saber què havia passat entre ella i l’oncle. No sabia si ho ignoraven o si era un d’aquell secrets velats que es tanquen amb pany i clau per preservar la reputació de la família.

—Ja diràs prou— la Glòria anava servint l’escudella.

—Ep, prou, prou! — exclamà la Clara amb el plat a punt de vessar.

Entre aquell aldarull de gent, i aquella taula vestida amb tovalles brodades, farcida de menjar deliciós i guarnida amb grèvol i espelmes vacil·lants, l’Ernest somreia. Estava content de veure la Clara, la seva Clara. Quina sort havia tingut amb aquella nena! A ell, que també havia enviudat jove —semblava una fatalitat d’aquella família— i la soledat li tenallava el cor, aquella nena d’ulls blaus i vius i cosset blanc i tendre li havia tornat l’alegria. Finalment, quin mal hi havia a estimar la seva neboda? Una nena necessita afecte i tendresa i ell li ho havia donat tot. Tot, fins que la seva germana l’havia fet fora de la masia retraient-li el comportament amb la seva filla. Si finalment, ell només havia volgut ajudar… Ell l’estimava, la Clara, l’estimava de debò.

La Clara passà el dinar intentant esquivar la mirada escrutadora de l’oncle. Parlava amb la Maria i contemplava, per la petita finestra, com els colors ocres de l’hivern jugaven amb les hores, o contemplava la dansa de les flames de la llar de foc. Quan van fer el brindis amb cava i tots cridaven “Bon Nadal, bon Nadal”, la Clara esquivà la copa de l’oncle. El dringar del vidre entelava la veu de l’Ernest que deixava anar unes riallades ronques.

Després de les neules, els torrons i el cafè, arribà l’hora dels versos. Els més petits s’enfilaven en una cadira i recitaven els poemes sota la atenta mirada dels grans. La Clara es girà cap a ells tot donant l’esquena a l’oncle.

La nit de Nadal el bosc s’engalana;

els avets s’estiren per fer la sardana entorn del Nadó.

Una soca vella no pot afegir-s’hi i diu amb tristor:

—Jo ja no sóc bonaper res; no tinc branques.

Mes, pel cel ressonenles veuetes blanques

dels àngels que diuen:—Sí, que vals! no ploris! Seràs el tió!

Les xerrameques, les rialles, les cares acalorades que envermellien de mica en mica poblaven aquella sala de parets antigues que ja havia viscut molts Nadals. Després dels torrons i el cafè, el sol ja s’havia post. Quan el rellotge de paret tocà les set, la Clara s’aixecà per marxar amb l’excusa que l’esperaven a Barcelona. S’acomiadà de la família i es dirigí cap a la porta sense adonar-se que l’ombra de l’oncle Ernest la seguia.

Quan ja estava a punt de sortir, ell l’agafà pel braç.

—Clara, no marxis. Estàs molt maca— l’oncle s’hi acostava mastegant les paraules amb luxúria,

La Clara, mirant-lo als ulls, li escopí en plena cara.

Després, decidida, es dirigí al cotxe, arrencà i se’n va anar. Se sentia alleugerida i ara les llumenetes de Nadal que veia per la carretera li semblaven més brillants.

 

Maria V.

Guardar

Publicat dins de contes, Nadal | Etiquetat com a , , | 1 comentari

Que fort!

captura-de-pantalla-2016-11-23-a-les-20-37-47

Es trobaven d’amagat però davant de tothom. La seva relació estava per sobre de totes les convencions socials i ningú no hauria cregut que, en una anada a buscar el correu o unes ampolles de vi a mig dinar, es pogués fer l’amor darrere una porta, en un passadís o en un lavabo.

A vegades a l’ascensor, en uns instants, els botons dels pantalons es descordaven, les faldilles s’aixecaven mostrant una nuesa que facilitava la penetració, mentre les mans d’ell, àvides, es colaven per sota el jersei i acariciaven amb fruïció els pits d’ella, que es posaven turgents i se li oferien com dues pomes de l’arbre prohibit. Un dins l’altre, quan tot quedava parat i el plaer els desbordava, era el moment màgic en què, amb moviments compassats, arribaven a l’orgasme. Sabien segur que l’orgasme arribaria. El desig havia estat tan vermell, el sexe tan humit, que no podia fallar. Passat l’èxtasi, la calma retornava com si res; quedava la mirada brillant i la idea que hi hauria un proper dia.

Sempre hi havia un proper dia. Eren cunyats i vivien en una zona urbanitzada familiar, entre cosins, oncles i parents. Havien regulat uns espais neutres on les provocacions no hi cabien. Vetada la piscina, on tothom mira tothom, casa els sogres, i cap permís per a mirades o insinuacions enlloc; però a la primera trobada desordenada buscaven el moment i qualsevol altre lloc era bo per fer un polvo. Era un joc, un risc, una excitació que la seva parella no els donaria mai. Ella ho sabia i ho aprofitava; ell, amb aquest joc, es tornava boig.

El casament del germà petit coincidia amb la revetlla de Sant Joan i tota la família, reunida, se sentia especialment feliç. Ella,  abans de sopar, va veure com l’ascensor pujava lentament; li va semblar que més lentament que de costum, i s’ho anava mirant, i mirant. Tan lent! L’havia vist a ell entrar amb una glaçonera a les mans darrere la núvia. Va sentir com un raig de verí l’ofegava, mentre una esgarrifança li va fer notar que, sota el seu vestit nou, no portava res, que estava a punt per si hi havia l’ocasió.

I malgrat intentar dissimular el seu dolor, no va poder evitar que les llàgrimes rodolessin i el nas quedés tapat. El fred es va enfilar per les cuixes despullades i quan va arribar al sexe va notar que també plorava.

Mmar, contes eròtics.

Guardar

Guardar

Publicat dins de contes, eròtics | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Focs artificials

santjoan3

—Patufeta bon dia! (emoticona: un sol) Avui? Kina h?

 —Fera ferotge (emoticona: un lleó), 18.30?

 —Emoticona: mà amb el polze cap amunt

 —Emoticona: cara amb petó

Com ens espremen! He passat visita a la planta, he estat a la consulta, he atès la sessió mèdica i m’he quedat sense dinar. La veritat, tampoc tenia ganes de menjar. Si en tenia, era de tu.

Falta mig quart perquè siguin les sis. Se m’accelera el cor. Que acabi de fer preguntes aquesta dona. Cada setmana fa igual!

Per fi ha marxat. Penjo la bata, agafo l’abric i la bossa. Mentre em poso la bufanda, entro al despatx de la infermera perquè em faci els comentaris del dia. Només sento els batecs del meu cor fins que em demana què em passa, que em veu accelerada.

—Tinc gent a sopar i tot està per fer.

Mentre baixo l’escala repasso mentalment la llista: cava a la nevera, vi al rebost, formatges, pernil, embotis, olives, pa. Pa? N’he de comprar. Em puja al cap una escalfor de borratxera.

Finalment sóc al cotxe.

—Surto (emoticona de noi corrent)

 —Trigo 5 minuts (emoticona: cara un pèl fastiguejada)

 Millor, arribaré abans que tu. Al primer semàfor em poso colònia darrere les orelles. Al següent a les temples i als canells. Ai, ai, ai! El cos se’m va nuant amb els sentits. Les entranyes amb el cor. Quan puc em repasso els llavis. M’entusiasma aquesta barra que mescla color granatós i estrelletes d’or i plata. Sóc foc.

—Molt trànsit. Tu?

 —Sarrià/Tarradelles

 —G. Via

Li duc uns bons minuts d’avantatge. M’agafo fort al volant com si fes una cursa. Ja sento el teu alè càlid damunt meu. Respiro a fons. La pell se m’ha tornat fina, el cos ingràvid. Sento els teus llavis dolços, els teus dits inquiets. Em trobo especialment àgil quan canvio de carril, fins i tot endevino la cadència dels semàfors. Ah! L’amore, l’amore!

Agafo l’ascensor i és com si les teves mans s’enfilessin per les cames fins a…

-Diagonal.

 – Kasa! (emoticona cara feliç)

Passo les cortines. Arreglo els coixins. Encenc una barreta d’encens i una espelma de vainilla.

Un truc a la porta.

Tanco els ulls. La teva boca en la meva, les nostres mans es passegen inquietes pels nostres cossos i s’encenen les bengales, em descordes la roba i s’enlairen els coets, et trec el cinturó i esclaten els volcans. Ens mirem, riem i frenem una mica perquè volem una bona traca.

I la vam tenir.

x x x x x

Quan vam trencar l’abraçada, em vaig girar cap a ell. Estava estirat de cara al sostre amb els ulls tancats i una expressió de dolor. Va bellugar la mà esquerra i vaig rebre l’impacte d’una sageta enverinada que em va paralitzar.

—Jordi, què significa aquest anell?

No em reconeixia en aquella veu enrogallada. Ell va esbatanar els ulls, va encongir el ventre i es va enretirar cap a l’extrem del llit.

—Feia més d’un any que no el duies. Des que us vau separar.

Un pensament, ràpid com una bala, em va trepar el cervell:

—O és que no us heu separat? Ara començo a lligar caps. És per això que…

—Maria, Maria. Sisplau, deixa’m parlar.

—Marxa!

La meva veu va paladejar les cinc lletres mentre en els seus ulls hi vaig llegir sorpresa i por.

—Fora! Desapareix!

Em vaig aixecar, àgil com una criatura, em vaig posar la bata i em vaig tancar al bany.

Només en vaig sortir quan, al cap d’una bona estona, vaig sentir un cop de porta.

Fi de festa.

Montse

Guardar

Publicat dins de contes | Etiquetat com a , | 2 comentaris