A dalt i a baix

Fa més de trenta anys que visc al mateix carrer. No sé si me l’estimo: mai no m’ha acabat d’agradar. Trobo que li falta personalitat. Miro amb enveja el carrer de sota, el que el creua perpendicularment. Aquest sí que en té, de personalitat. Conserva moltes façanes de l’època modernista. De quan era el barri de les queridas dels senyors amb cabals però sense pedigrí. O això és el que diuen. Fins i tot allà les botigues fan de bon comprar: el forn, la peixateria, la carnisseria, la de menjars preparats, la farmàcia, la tintoreria, la que arregla roba… Comparteixes bocins de la teva intimitat, de la família. Hi confies amb la seguretat que et donaran el pa cruixent com t’agrada, que faran desaparèixer aquella taca maleïda que destrossa el vestit que més estimes, que sabran retocar la roba perquè dissimuli la panxa que veus massa gran o el cul que la mirada t’amplifica més del compte, que…

Diuen que no es pot tenir tot; per això el meu carrer canvia bellesa i caliu per funcionalitat. No conserva cap edifici d’èpoques antigues. La majoria de façanes són d’obra vista, amb balcons —aquestes són les maques. Les altres, les més antigues, són llises, grises, tristes, sense balcons que alegrin la façana ni ofereixin aixopluc als vianants els dies plujosos. Una altra bondat que aprecio molt és disposar de pàrquing a l’edifici. El pàrquing millora la salut, protegeix el sistema nerviós dels veïns motoritzats. Quantes baralles familiars s’eviten quan després d’un dia de feina complicat pots arribar a casa sense el desig de carregar-te el primer ésser viu que se’t posi a tiro perquè, després d’haver voltat i voltat, t’han pispat un lloc davant dels morros, així, amb tota la jeta? Acabes humiliat, impotent davant la injustícia, i amb aquest estat d’ànim, has de continuar buscant un lloc on entaforar el vehicle, quan el deixaries de gust enmig del carrer i, si se l’emporta la grua, favor et farà. Sí, l’aparcament a casa és un bé per a la societat. És ben clar, s’ha de triar: o pàrquings o botigues.

Tot i així, el meu carrer també en té, d’establiments comercials; són d’aquells que, si hi entres, t’hi estàs una bona estona. No és que siguin l’octava meravella, és que, si vas al gimnàs, o al parvulari, o a comprar una moto, o a l’autoescola, no és qüestió d’arribar i sortir esperitat. Hi ha comerços que no he visitat mai, perquè de motos no en necessito pas; el parvulari, a la meva edat, em queda molt lluny; al gimnàs ja no hi vaig, quina mandra; al centre d’estètica no m’hi veuran pas. Sí, és un d’aquests de massatges xinesos, on les professionals no vesteixen un pijama blanc de màniga curta i socs d’hospital, sinó minifaldilles molt minis i tacons d’aparença poc còmoda. No sé si fan gaire negoci: quasi sempre se les veu assegudes al sofà de l’entrada, concentrades en els seus mòbils. De vegades hi pul·lulen criatures: suposo que esperen la fi de la jornada laboral de les mares. I és que l’establiment dóna per a xafarderies. Un dia, s’hi va concentrar un grup d’adolescents entusiasmats que feien guirigall mentre comprovaven si els sortien el comptes per entrar-hi tots. Em vaig quedar amb les ganes de saber si n’hi va haver per a tots i si van quedar contents amb el servei.

Just al davant, a l’altra banda de carrer, hi ha dos comerços xinesos més: un forn de pa, fosc, amb producte estàndard i degustació estàndard. Als clients, els agraden les taules del carrer; així poden fumar. A dins, mai no s’hi asseu ningú. Al costat hi ha una botiga d’aquelles multi que tant et venen un llapis, com una escombra, un moble auxiliar o una làmpada. De memòries USB, no en tenen. Ja és mala pata, carai.

Al final del carrer, quasi a tocar, hi ha un bar que ha canviat massa vegades d’amo. Sembla que els propietaris actuals l’han encertat. Potser un dia hi entraré a menjar-me un pastís o prendre’m una xocolata. La fusta pintada de colors suaus, com de cup cakes, el fa acollidor. Sempre s’hi veu clientela.

D’altres establiments no han estat tan afortunats, han abaixat la persiana i el local encara continua buit. Imagino que a dins hi ha una festa d’escarabats feliços.

A dues porteries de la meva, fa molts anys, i quan pocs parlaven del tema, hi havia un establiment ecològic, un drapaire. Els amos eren una família tota grisa, de caràcter, de roba i de pell. Sempre envoltats de diaris vells, cartrons polsosos i ampolles buides. És el que té l’ambient, que s’enganxa. Però era molt còmode: els baixaves les deixalles i encara recollies unes pessetes.

Més avall, hi havia un bingo que funcionava des de l’hora del dinar fins a la matinada. Tot i que no vaig entrar-hi mai —de fet mai no he entrat en un bingo perquè em semblen avorrits malgrat l’opinió de tothom—, tot i no haver-lo trepitjat mai, doncs, els seus llums de neó em donaven seguretat quan, molt de tant en tant, tornava de matinada. Després d’una transformació plena de pols i soroll es va convertir en una sala polivalent, un afterhours. Cada cap de setmana, quan al matí fèiem la primera passejada amb la gossa, petàvem la xerrada amb els mossos. Vigilaven els nois i noies massa beguts o alterats pel consum d’altres substàncies gens saludables, que sortien del local amb els ànims esvalotats en excés. Al final van precintar el local i jo me’n vaig alegrar.

Hi ha un punt de vista, però, des d’on el meu carrer canvia. Des del meu balcó, el carrer es torna verd. La vista limita amb turons suaus, lliures de la fam constructora, de moment. Des del meu balcó, la mirada descansa sobre el ramatge dels plataners antics de fulles esgotades, i dels arbres més joves i vitals el nom dels quals ignoro. La corrua de fulles i branques s’enllaça en un catifa de verds que uneix visualment el principi i la fi del meu carrer. Aquí dalt s’hi passegen els ocells que, de tant en tant, gosen acostar-se al meu balcó atrets pels geranis i enciams que hi tinc plantats. Els permeto un instant de repòs, després els faig fora, no fos cas que se’m mengessin la collita.

Ben mirat, no és un desastre de carrer, té de tot. A baix, a tocar de terra, funcionalitat. Balcons amunt, bellesa. I la resta la tinc ben a la vora, comença al carrer de baix, just a la cantonada. Sí, potser m’ho estimo més així.

 

Maria

 

Publicat dins de carrers, contes | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Punt de sortida

Imatge | Posted on by | Etiquetat com a | Deixa un comentari

La primera casa del meu carrer

El meu carrer comença allà on jo visc, al número 1, fent cantonada amb la riera del poble. La porta d’entrada, de vidre blanc translúcid, té unes cortinetes molt frunzides de color beix, i al costat hi ha la del garatge, que és molt petita, i dóna a un espai on entra, just i mil·limètricament encaixat, un cotxe.

Davant, al número 2, també fent cantonada, hi ha l’edifici modernista més maco del carrer, amb vidrieres d’aquelles que fan por quan ets petit, de colors cridaners i lletres grans, virolades, que ocupa gairebé mitja illa. Els balcons són de ferro forjat, amb formes recargolades i plenes d’ornaments. Fa temps, hi vivien dos germans solters, l’Antonieta i l’Eudald, que tenien una minyona, la Coloma, que els diumenges agafava el tren per anar a veure la família a Montgat. A vegades tornava amb una fillola de la meva edat, la Farners, que s’hi estava uns dies, i jugàvem juntes. Encara ara de tant en tant la veig; està casada amb un pastisser del barri que s’ha fet molt famós i sempre és a la caixa exercint de mestressa, o sigui, cobrant, vigilant i fent la gara-gara als clients.

Els amos d’aquesta casa eren rics; no sé per què ho eren, però es notava que vivien molt bé. Als semibaixos, als quals s’entrava per unes escaletes directament des del carrer, hi havia un taller majorista de bijuteria, però no tenia l’aparença d’un negoci que donés gaires duros ni havia vist mai que l’Eudald hi treballés. Sols veia un encarregat que deuria tenir al voltant de 50 anys, alt i cepat, que cada matí preparava paquets que després segurament enviava per ferrocarril. Perquè el meu carrer, no us ho havia dit encara, és a tocar de l’estació del tren! Va ser de gran que vaig saber que el negoci del magatzem també era dels dos germans. Ara a la casa no hi ha a penes moviment: és allí present com una obra d’art, cuidada per fer bonic, per ser lluïda.

La meva germana i jo vam dormir-hi el dia de Nadal de la gran nevada del 62, quan molta família que havia vingut a Badalona a dinar no va tenir transport per tornar a casa seva. Aquella nit ens vam repartir pel veïnat. Va ser memorable, perquè de tanta por que teníem i de tant de fred com hi feia, ens va agafar un atac de riure histèric a causa del qual no va poder descansar ningú fins ja ben entrada la nit.

Travessant el carrer, al número 3, una escala estreta et porta a una òptica on es fabriquen les seves pròpies lents i muntures. Fa molts anys que hi són. Primer et rebien en un quartet petit —i la resta de la casa era el taller— i a poc a poc el negoci es va anar fent gran, i es va ampliar i millorar sense parar: han fet tants diners, que fa poc que han comprat la casa modernista del davant, la del número 2. No hi viuen però l’ensenyen als clients o proveïdors més selectes. No paren de fer-se rics, i d’obrir altres botigues a carrers més comercials que el meu.

Al costat hi ha una casa on jo no he entrat mai; els que hi vivien estaven molt renyits amb els meus avis. Es deia, quan jo era petita, que la família va culpar els meus oncles d’haver-los denunciat com a feixistes i que els rojos s’havien endut i afusellat el seu fill gran els primers dies de la guerra civil. Segur que no era veritat, però el fet és que ells ho van creure sempre així. La casa d’aquesta família era més alta que la resta del carrer, tenia pisos i a cada pis un habitatge: era un bloc important. De gran vaig ser amiga d’una de les nétes d’aquella gent i, tot i que sempre vaig tenir present la història, mai no en vam parlar. Ara ja és morta: es va suïcidar fa uns anys tirant-se del balcó al carrer. Va ser un cop fort per a tots els veïns.

Les cases del meu carrer en general són unifamiliars, amb dos pisos i, a tot estirar, un altre més amunt, amb el safareig, i un terrat que fa pendent on s’estenien els llençols… Ara no, ara més aviat hi ha hivernacles o trastos. Aquest carrer és considerat el principi de la ciutat nova, l’eixample de la vila, on es van establir els burgesos, els fabricants, l’església nova, el centres catòlics i culturals, algunes indústries i una gran plaça amb quatre arbres plantats sobre la sorra. Els noms dels carrers ja ho mostren: carrer del Progrés, carrer de la Indústria, carrer de la Conquesta… Ara aquelles fàbriques són les biblioteques, els centres mèdics, els centres comercials, i, sota la plaça de sorra, hi ha el pàrquing més gran de la ciutat.

Seguint al meu carrer, al davant de la meva finca, al número 6, hi ha una façana no gaire gran; és la casa d’en Francesc el Marino, capità d’una companyia naviliera que fa el viatge a las Américas. Va estudiar geografia amb mi a la universitat i porta una barba i té un posat que només podria ser el d’un navegant de vaixell mercant. És un personatge que sap molt, molt de mar i molt d’història. El seu pare ja n’era, de capità, i cada vegada que tornava d’un viatge llarg engendrava un fill. Encara en recordo els noms: Marcel, Maria del Mar, Carme, Pere, Marina, tots estaven lligats al mar. La mare era jovial, simpàtica, grassoneta, sempre embarassada i carregada de nens petits, però feliç i somrient. I la recordo perquè em mirava i em preguntava alguna cosa, i això quan ets una nena ho agreixes ja que normalment ets sempre transparent.

Al costat, hi ha la casa del Dr. Villar. És bastant semblant a la meva, amb una porta gran de fusta, dos esglaons, i una vidriera blanca amb un ram de flors gravat a l’àcid que en hores de visita està entornada. Al rebedor, que és quadrat, hi ha unes taules rodones amb cadires on s’esperen els pacients, quasi tots pescadors, peixaters, corders. Són d’un col·lectiu que paguen uns diners al mes i van a visitar-se quan ho necessiten: una idea avançada del que són les mútues, que aquest metge ha anat utilitzant després d’heretar-la del seu pare i del seu avi. Totes les tardes està il·luminada, la casa. És una de les que donen vida al carrer.

Una altra que atorga llum i moviment a aquesta via és el supermercat que han posat a la casa del corder, just on s’acaba la nostra illa de cases. És molt ample i llarg, i arriba fins al carrer del darrere. on hi ha l’entrada del pàrquing. Fins fa poc, i des de la seva construcció, era una indústria cordera que tenia un passadís llarg que donava al pati interior i empalmava amb l’altra casa del carrer paral·lel cantó muntanya. Al badiu, hi havia la maquinària que feia girar i girar els cordills fins que de tant cargolar-se es tornaven caps gruixuts per a les grans embarcacions. Es necessitava un espai molt llarg per fer el treball i era bonic de veure; i fa poc, quan l’últim descendent de la família cordera de Joan Font va morir, va deixar tota la maquinària al Museu de la Pesca.

I és que el meu carrer està molt a prop del mar: sols un carrer els separa. Just on hi ha l’estació del tren i les quatre vies fèrries que tallen la connexió entre el poble i la platja. Fa anys les saltàvem tranquil·lament, quan volíem, i anàvem als banys, on hi havia unes casetes de fusta molt prima on podies canviar-te i deixar la roba. La platja, de sorra gruixuda i daurada, és un dels llocs més recordats de la infància: jo encara noto el sabor de l’aigua salada al nas.

Ara està tot enreixat: ningú no pot saltar les vies ni anar a la sorra si no passa pel pas de les barreres o pels túnels subterranis posats estratègicament a diferents punts de la platja. També la riera, ara tota pavimentada, ha de travessar per sota la via perquè els vehicles puguin arribar al port i a la zona pesquera.

No m’he oblidat de casa meva. Sóc al número 1. Quan travesso la vidriera amb cortinetes, hi ha una sala d’espera allargada on fan cua els pacients de l’oftalmòleg. Seuen a banda i banda i jo camino entre ells trepitjant fort i em miren interrogants preguntant-se: on deurà seure aquesta? I no, jo passo de llarg i entro al menjador. És fantàstic passar de llarg i sentir l’olor d’humanitat, l’olor de sala d’espera, l’olor que fa la gent. Aquesta sala, la tenim llogada als òptics del costat, els que s’han fet tan rics. També puc entrar pel minigaratge que dóna directament al badiu, però tots els de casa, si venim caminant, entrem pel rebedor de sempre, com si no estigués llogat.

I aquí ho deixo perquè, tot i que la casa té més façana a la riera que al meu carrer, l’amplada, la circulació i el pas soterrani per anar al port tallen la proximitat dels veïns. La diferència del paisatge i dels moviments d’una vorera i de l’altra és molt gran. A l’altra banda hi ha el centre antic del poble amb carrers estrets, el barri dels pescadors, la Rambla que s’ajunta amb el comercial i popular carrer de Mar, i la Baetulo romana.
Un altre dia.

Maria del Mar

Publicat dins de carrers, contes | Etiquetat com a | 1 comentari

Ronda infraordinària

Ronda infraòrdinaria és el títol d’aquest article de la Tina Vallès, publicat fa un any a Vilaweb, i que ens ha inspirat a les cinc-emes per escriure les nostres cinc cròniques dels nostres cinc carrers.

Cada quinze dies en tindreu una.

 

 

 

 

 

Publicat dins de Inspiracions | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Nit de dissabte

Montse Milian “Mirepoix, dinar”

—No en té una de més gran?

—Em sap greu. Van reservar per a dues persones i el restaurant està ple.

—Doncs, comencem malament! No entenc com es poden tenir taules tan petites. —En Carles no pot ser educat si les coses no surten com ell vol.

—Em sap greu, senyor.

—Mira que ets exagerat! No n’hi ha per a tant. I aquest racó està bé. T’has fixat en la vista? Les formes de les muntanyes es retallen sobre el blau marí del cel.

—La vista? És fosc i no es veu res. Sí que tens imaginació… —El cambrer els dóna les cartes.

—Ara vinc —diu en Carles a la seva dona.

La Mariona revisa una de les cartes. No té ganes d’escollir, prefereix estirar les cames i observar. La serra de Prades, que encara es filtra fantasmagòrica a través dels grans finestrals, l’atreu. La mirada de la dona torna a la taula i troba de bon gust les estovalles blanques amb randes de l’àvia, i els coberts i la cristalleria li semblen bons. Somriu. S’està prou bé aquí, és acollidor aquest lloc, podria arribar a relaxar-me! Després d’un dia de no parar, em mereixo aquest moment tranquil. Tant de bo en Carles no tornés mai.

Irremeiablement, però, el veu avançar cap a la taula. Li clava els ulls a la samarreta.

—Passa alguna cosa? M’he tornat a vestir d’una manera que no t’agrada?

—Aquesta samarreta, sisplau, Carles. Per molt Custó que sigui, te la vaig regalar el primer any de casats i et recordo que, d’això, ja en fa onze. Està descolorida…

—Em continua agradant.

—…i desgastada. Sembles un qualsevol.

—Estem d’excursió.

La Mariona fa una ganyota:

—Agafar el 4×4, calçar-te unes hush puppies, i embolicar-te amb el north face és anar d’excursió? No em facis riure.

—Has mirat la carta? —l’home intenta desviar la conversa.

—Sorprenent, tractant-se d’un restaurantet de poble.

—Nena, que això és una fonda. No te n’has adonat? Són llocs on sempre es menja bé. I s’han posat al dia i de moda. Aquesta, me la va recomanar l’Enric.

Encarreguen una mostra de primers plats per picar: embotits de la comarca amb pa torrat, amanida de bolets i foie al vi ranci.

—De segon, què voldran els senyors?

—Bacallà a la mel.

—La truita amb suc. S’ha de fer pàtria.

—Saben escollir. I per beure?

—D’entrada un vermut blanc per anar fent boca. I vi de la zona. Cal menjar i beure coses del lloc on ets. Quin és el Montsant més bo que té a la carta?

—Tenim Montsants, però, si volem ser estrictes, som al Priorat —li somriu el cambrer—.N’hi puc recomanar de tots dos llocs.

La Mariona se’l mira sorneguera i s’adreça al cambrer:

—No li faci cap cas. És que hem anat de tastos i ja se sap. Ha perdut l’oremus i no sap on és. Dugui’ns el millor Priorat.

L’home mira en Carles i en trobar-se amb el seu silenci diu:

—Ara mateix, senyora.

—M’has de posar en ridícul? No estic begut.

—Ho estaràs abans que acabi el dia. Ens coneixem.

Sí, avui té ganes de gresca. Pensa i busca un altre tema, alguna cosa que la distregui.

—Tenim sort amb el meu pare, no trobes? Quan volem anar a algun lloc, es queda amb les nenes sense piular.

—Sort? Si ens hem de passar la vida inventant-nos coses perquè s’entretingui.

—Es pot saber per què ets tan desagraïda?

—Realista, Carles, sóc realista.

Ho veu, està encallada. Sortosament, comencen a arribar els plats.

—Quin bon aspecte! Mmm… I què, nena, tens algun viatge a la vista?

—Odio que em diguis nena! És la segona vegada que m’ho dius.

—Collons, Mariona!

—Què? Que t’agradaria que et diguessin nen o senyoret, no, oi?

—Sisplau, sisplau. Si t’ho pregunto és per interessar-me per tu. I també per organitzar-me, avisar el meu pare i…

—Sobretot l’avi! Que no se’ns avorreixi ni se’ns cansi.

—Va bé, senyors?

—Boníssim, tot està boníssim.

—I el vi és molt correcte.

Decideixen dedicar-se a menjar i, a poc a poc, comencen a calmar-se alguns dels buits que tenen. Els ve de gust omplir-se de sabors, flaires i textures diferents. El silenci s’ha convertit en una treva que els cala.

—Aquí tenen: el bacallà a la mel i la truita amb suc.

—Dugui’ns una altra ampolla de vi, sisplau.

—Em sembla que he fet una bona elecció.

—I jo! El bacallà m’agrada molt i aquest està al punt.

—Vols provar la truita?

—No ho sé. Tinc un gust tan bo a la boca.

—Ara en tens l’oportunitat. Qui sap quan tornarem. D’aquí a quinze dies toca calçotada, després ve la Setmana Santa i, a la tornada, les bodegues de l’Empordà.

—M’has convençut.

En Carles n’hi passa un tros.

—Boníssima!

—I què? Ara m’explicaràs els teus plans?

—Aquest mes, he de tornar a Berlín. Després, he de fer una nova prospecció al sud-est asiàtic. Les dates encara no estan decidides.

De postres, trien les orelletes.

—Volen algun vi per acompanyar-les? Un dolç, o potser un ranci?

—Sisplau, un ranci no, no. Millor que sigui un dolç.

Restes de cruixent d’orelleta s’escampen per la taula. La Mariona les recull i se les posa lentament a la boca. Mira en Carles i troba els seus ulls que l’estaven observant.

—Són bones, oi? —li pregunta l’home.

Ella fa petar la llengua i passeja lentament les molles per la boca. Els ulls li brillen i té les galtes ardents.

—Bones no, estan superbes.

—Demanem-ne un altre plat.

—I una altra copa de vi. No coneixíem aquest Mas dels Frares.

—Mai no és tard per fer un descobriment. —La seva mà ha trobat la de la Mariona.

—Què et semblaria agafar-ne un parell d’ampolles?

—Bé, tot i que ja hem comprat un fotimer de vi. I encara en voldria de Capçanes. Li acarona la mà.

—Demà, quan deixem l’hotel, podem anar al celler del poble. He sentit a dir que hi fan un bon pinot noir.

—Excel·lent. Intensifica les carícies. Ella, la seva mirada.

—Demanem cafè o marxem? Encara ens queda una cinquantena de quilòmetres. Li estreny el braç.

La Mariona endolceix la veu:

—Millor que ens n’anem. Que no es faci gaire tard i com que estem cansats… Encara ens adormiríem de seguida.

—I ens pugem una copeta d’alguna cosa bona a l’habitació —li pica l’ullet—.Hi estàs d’acord?

—Em proposes beure al llit?

—Hi trobes alguna pega?

—Sí, que una copa s’acaba massa aviat. Que ens duguin cava, però l’ampolla sencera.

La boira alcohòlica aquella nit es va comportar i va fer de les seves: per tant van intentar satisfer un altre buit. A la tercera trucada del telèfon, en Carles va contestar.

—El meu pare, que tornem. La Sandra s’ha posat a quaranta de febre. El metge d’urgències acaba de trucar una ambulància. Pensa que té…

La Mariona l’interromp.

—Cony d’avi. Trucar a aquesta hora! Si no serà res. Per què no truca demà al matí quan hi hagi un diagnòstic?

Montse

 

Publicat dins de contes, menjars | 3 comentaris

Dinar sorpresa

dinarDinar sorpresa

És l’aniversari de la Sira i en Feliu li prepara un dinar especial. Tot i que sempre cuina la seva dona, avui ha decidit que ho farà ell; serà el seu regal. Ha triat uns plats de cuina ben catalans. I és que la Sira és tan nostrada!

—No saps prou la il·lusió que em fa aquest detall —comenta ella des de fora la cuina—. No puc entrar, oi?

—No, no, que és sorpresa —contesta en Feliu.

—Necessites ajuda? Ja trobes les cassoles? I les paelles? Saps on és…?

—Que sí, dona, que sí. Tranquil·la…

Sol a la cuina, davant els ingredients per a l’esqueixada, en Feliu es frega les mans amb deler. Feia temps que planejava fer-ho i avui és el dia ideal: l’aniversari, tots dos sols, un dinar especial… Mira el bacallà ja esqueixat i dessalat. “Esqueixar”, remuga, esquinçar, fer trossos… Se li insinua un inici de somriure i comença a tallar el tomàquet i les cebes.

Mentrestant la Sira ha anat a arreglar-se. Les trucades per felicitar-la no paren i, davant el mirall, amb el vestit vermell nou, va contestant.

—Sí, Maria, m’he posat el vestit vermell… No, no, en Feliu encara no l’ha vist, segur que cau de cul quan em vegi… Sí, sí que té un bon escot… Estic estupenda… Gràcies… A veure si avui… I amb aquesta calor! Noia, és que fa temps que res… Mira que és avorrit, pobre home!

Va observant satisfeta els seus cinquanta anys. Encara conserva una bona silueta. Ressegueix els trets del rostre, i comprova que aquella crema tan cara que fa servir funciona de meravella: la pell fina, sense quasi cap arruga, llisa… S’estarrufa els cabells.

En Feliu mira el rellotge. Ja té l’esqueixada feta: els tomàquets ben tallats, la ceba barrejada i les olives negres que hi donen el darrer toc de color. Ho ruixa tot amb oli d’oliva i hi afegeix un pessic de pebre negre, unes herbes aromàtiques i unes anxoves. Fantàstic!, sospira: m’ha quedat de conya. Ho fica a la nevera; encara queda una bona estona abans de dinar.

Després, el segon plat: una sarsuela de peix i marisc. A la Sira li encanta el peix. Amb cura, posa les gambes i els escamarlans a la cassola i després renta el rap i els calamars. Un fum sospitós s’escampa per la cuina.

—Com va això, Feliu? —crida la Sira des del bany, mentre pensa la sort que ha fet amb aquest home, poca cosa, però tan bonifaci! I amb calers!

A en Feliu li arriba la veu de la Sira com un eco llunyà. No s’esforça a contestar. Ja queda poc, pensa satisfet. Aviat la Júlia i jo… Mentre el peix fa xup-xup, continua preparant el sofregit: talla el pebrot vermell a trossets, després el verd, la ceba, els alls… Pica les ametlles, els bastonets de pa i el julivert amb força. Després trinxa, a part, les fulles, la tija i les flors de baladre. Aparta la barreja en un bol. Uf, fa tant temps que tenia ganes de fer-ho…

Tot seguit aixeca la tapadora de la cassola i li arriba l’olor del peix. L’ha comprat del bo. Del més car. Bé calia celebrar-ho! Mmm, fa tot ensumant. Tira el sofregit a la paella. Li encanta com espetega l’oli calent amb les verdures. Shhhh… Mentre remena la barreja li vénen a la memòria els vint-i-cinc anys de matrimoni amb la Sira. Un calvari! Vint-i-cinc anys escurant-li la butxaca; que si cremes cares, que si perruqueries bones, que si restaurants de luxe… Vint-i-cinc anys sentint-se manipulat, controlat, humiliat davant els amics, davant d’ella: ai, el meu homenet, el meu animaló… El té totalment dominat. Ha intentat separar-se’n un munt de vegades i marxar amb la Júlia, la seva amant secreta, però ella s’hi resisteix: No podria viure sense tu. Si em deixes em mataré. Però, què vols que faci jo sola?

El rellotge de la sala toca les dues i està tot preparat. Al menjador, dues espelmes centellegen sobre la taula. Les flames es remouen nervioses, com si tinguessin un mal pressentiment. En Feliu crida:

—Siraaa, el dinar és a punt.

La Sira apareix amb el seu vestit vermell, unes sabates de tacó alt del mateix color, el collaret de perles i les arracades de pedreria. Està eufòrica, excitada. Llampecs de sol entren al menjador i fan brillar les seves joies.

—Seu, carinyo… —en un gest galant, en Feliu li aparta la cadira.

—Gràcies! Mmm…

—Avui ho faig tot jo, tu no t’has de moure per a res…

La Sira seu satisfeta. Se sent com una reina. Qui ho havia de dir, que el calçasses del seu home tindria aquests detalls? Tan ensopit que li sembla a vegades. En canvi, avui el troba atractiu i tot.

En Feliu prepara els dos plats d’esqueixada. En un hi afegeix la barreja del bol. Mira bé de no equivocar-se a l’hora de servir-los.

—Aquest per a tu, amor —en Feliu sospira. Ha calculat que en un parell o tres d’hores tot s’haurà acabat i podrà començar una nova vida.

—Gràcies! —Ella li pica l’ull tota divertida.

Seuen un davant de l’altre, en una taula quadrada entre el foc de les dues espelmes que guspireja nerviosament.

La Sira assaboreix l’esqueixada amb mossecs lents i sensuals.

—Mmm… Boníssima, exquisida! —fa, tot mirant-se el seu marit. Li veu una brillantor inusual als ulls. Cada cop el troba més seductor.

—Menja, menja… —fa ell, exasperat amb la lentitud de la Sira. Recorda que tot ha d’anar de pressa. A les sis vindrà la Júlia i seran lliures. Per fi!

Li serveix una copa de vi i l’anima a continuar menjant. Fan dringar les copes en un brindis.

Ha calculat que en tres hores tot s’acabarà. Després haurà de trossejar i enterrar la Sira en el forat que ha fet al jardí de baix. Avui, a mitjan agost, no hi ha cap veí i no hi haurà testimonis. Què li dirà a la Júlia? Que, després de dinar, la seva dona ha marxat a Saragossa a veure un oncle que s’està morint. Que s’hi estarà uns quants dies. Que li sembla que ben aviat se’n separarà i podran estar junts. Que s’hauran acabat les trobades furtives a casa d’ella o a l’oficina. Ho té tot pensat.

Entretant la Sira ha empal·lidit una mica. Però li pot més l’excitació que aquell mareig estrany que se li comença a insinuar. Estira la cama i, amb el peu, acarona les cuixes d’en Feliu sota la taula i va pujant…

—Vaig a buscar el segon plat —fa ell per desempallegar-se’n.

Mala pècora, filla de puta, la ràbia li puja a glopades mentre va cap a la cuina. Aquesta dona li provoca nàusees. Té tantes ganes de desfer-se’n que torna afegir la barreja al plat de la Sira. Té pressa. Mira el rellotge, ja ha passat una hora. A aquest pas, no acabarem mai, pensa neguitós.

L’olor de la sarsuela s’escampa per la sala-menjador. Ella ensuma el plat amb el seu nas llarg i una mica aguilenc.

—No sé com t’ho has fet perquè et quedi tan bo. Ex-qui-sit —la Sira engruna la frase a poc a poc, alhora que paladeja el plat—. Quin detall! No saps prou com m’agraden les gambes i el rap.

Acosta les mans per agafar les d’en Feliu. Aquest apunta la mirada al sostre, evitant el seu esguard. Ella, però, continua desfent-se en elogis. Li sembla mentida que el seu home, tan ensopit, tan poca cosa, ara li provoqui aquelles sensacions.

En Feliu nota com li batega el cor. Els nervis s’apoderen d’ell. Separa les mans de les d’ella. Es refredarà, li diu. Quin desfici li agafa veient com esmicola el peix amb el ganivet, com es fica aquells trossets tan petits a la boca. I encara l’enerva més que deixi tots els plats mig plens.

—És que ja saps que no em vull engreixar —fa ella tot fregant-se la panxa. Nota l’estómac remogut. El mareig s’expandeix. Pensa que són els nervis, l’excitació del moment.

Dissimuladament, amb la mà sota la taula, en Feliu mira el rellotge. Ha passat una hora i mitja. Ara li ve una sotragada. No era avui que havien de tornar els veïns de dalt?, es pregunta. No, no… Crec que no… Es grata el cap i es regira nerviosament a la cadira. Se la mira, va, va, menja…

—M’encanta aquest rap —la Sira es llepa els llavis en un moviment sensual, provocatiu.

Ara em ve amb aquestes, pensa en Feliu. Li insisteix que mengi, que es refredarà, que la sarsuela no val res freda. Però ella diu que ja en té prou, i torna a estirar la cama cap a les d’ell. En Feliu, desesperat, veu que ha deixat el plat mig ple i va cap a la cuina a buscar les postres.

Empipat i nerviós, agafa tot el bol de la barreja i el tira a la crema. A veure si ara… L’ha cremat ben cremada i així no notarà el color.

Quan li acosta les postres, veu la Sira trasmudada. Ara sí, pensa animat. Té la mirada tèrbola, la cara més blanca que la neu, el cos tremolós. Li serveix la crema en una cassoleta de fang i ella fa un gest a la panxa.

—Estic molt tipa…

—Au, no diràs que deixes la crema… Que és crema catalana, eh!

—És que…, no puc més. En prendré una culleradeta —La Sira, amb la mà tremolosa, intenta acostar-se la cullera a la boca, però li cau. Després s’excusa i va al bany. Li han vingut unes ganes enormes de vomitar.

Quan torna, molt més pàl·lida, en Feliu obre l’ampolla de cava. El tap salta furiós, les espelmes es remouen. Serveix el cava a les copes i li’n lliura una a la Sira, que ha deixat el plat de la crema intacte.

—Per nosaltres! —fa ell tot aixecant la copa per brindar.

—Per nos-al-tres…

En Feliu la va observant. Ella s’esforça, però el braç a penes se li alça. A ell, els ulls li brillen encara més i veu l’objectiu complert.

—Dóna’m la copa, que te la tornaré a omplir…

—Vols dir? Una altra? —contesta ella.

—Oh, i tant! Això s’ha de celebrar. No es fan cinquanta anys cada dia, oi?

—No… és clar… —les paraules se li encallen a la gola.

La Sira ja és una onada de nàusees que van i vénen. Deu ser el cava, pensa. Li ve una somnolència estranya i s’esforça per mantenir-se recta a la cadira. Una suor freda li va cobrint el cos i una sensació de febre la crema per dins.

Assegut, amb la copa de cava a la mà ell va xarrupant i se la va mirant sense cap mena de compassió. S’ho ha buscat. No li ha deixat cap altra alternativa, pensa. Després s’hi acosta oferint-li més cava. Ella, balbuceja alguna frase inconnexa i es recargola a la cadira.

—No, no… em tro…, trob… trobooo gaire bé… —arrossega la veu lentament, com un cuc mandrós.

Finalment, després de fortes convulsions, es deixa caure enrere, a la cadira. El cap i els braços penjant, els ulls buits, la llengua fora, amb una ganyota incerta.

Ja està! En Feliu, davant d’ella, deixa anar una respiració llarga, ampla. Uf…, li ve una sensació immensa de calma. Tallar, esqueixar, esquinçar, esmicolar, trossejar, trinxar, picolar, triturar, espedaçar…, tots aquests verbs li voletegen pel cap, empenyent-se els uns als altres, per recordar-li com desfer-se d’aquell cos inert.

Són quasi les cinc, ho ha de fer tot molt de pressa. Agafa la serra mecànica. Trosseja la Sira. En fica els trossos en bosses. Baixa al jardí. Fica les bosses al forat. Tapa el forat. Mira al voltant. Cap veí. Tot tancat. Ok. Puja al pis. Neteja les restes de sang i vòmit. Vol desparar la taula, però no pot més i es deixa caure com un sac al sofà, i s’adorm.

—Riiing.

En Feliu salta de la cadira i va corrents a obrir. És la Júlia. S’abracen, es besen apassionadament.

—Ja ha marxat? —pregunta ella tot mirant a dreta i a esquerra.

—Sí, amor. Tenim una setmana per a nosaltres sols. I, aviat, tota una vida —Mentre li ho diu l’estreny fortament contra el seu cos. És feliç.

Petons, abraçades, onades de felicitat passegen per aquell menjador abans ple de ràbia. Fins i tot sembla que les figures dels quadres vulguin saltar a celebrar-ho. Al cap d’una estona llarga ell se’n separa:

—Disculpa, he d’anar al bany, he begut molt cava i ja saps…

S’està una estona al bany. Es mira al mirall, somriu. Es posa bé la camisa. Es renta les dents. No s’ho pot creure. Sóc lliure. Ho he fet. Mai més la Sira. Mentre ho va pensant sent la veu divertida de la Júlia.

—La crema catalana t’ha quedat boníssima. He vist la cassoleta plena i no me n’he pogut estar: me l’he acabada. I això que n’hi havia molta…

Es veu al mirall. Ara està pàl·lid com la neu. Nota una punxada a l’intestí i li sembla que de cop li han sortit més cabells blancs.

 

Maria V.

Publicat dins de contes, menjars | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Conill a la cassola

Fotogrfaia d'Elena Ramón

Fotografaia d’Elena Ramón

Digues, en quin moment et vas adonar que t’havies fet gran? No, no hi estic d’acord, res de “a poc a poc”. Vinga, rumia. Fora mandres. Jo ho tinc ben clar. Han passat més de quaranta anys, però encara ho recordo com si fos ara. Va ser al mas dels avis.

Aquell cap de setmana hi havíem anat a celebrar el meu onzè aniversari. En arribar, ens va rebre l’àvia. Que dolça que era l’àvia. Pobra, es veu que havia caigut i anava coixa. Sí, ja vaig al gra. Ens va dir que l’avi ens esperava al cobert. En David va córrer cap a les gàbies per  veure el seu conill, en Piló. Quina fal·lera hi tenia. Aquell animal m’intrigava perquè a cada visita havia mudat de pèl i de mida. De vegades el trobava més aviat gris, d’altres més marronós. Mai no es feia gran, i de tant en tant el veia més petit i tot. El dia que vaig comentar-ho a l’avi, em vaig guanyar un calbot.

―No diguis bajanades. Que no li veus el collar?

Davant d’aquesta prova irrefutable, no em vaig preocupar més pels canvis del conill.

A mi ja m’estava bé que en David tingués una mascota perquè mentre ell hi jugava jo estava en paus. Però no tardava a avorrir-se, em buscava les pessigolles, jo m’hi tornava, i ell plorava. Res, tot llàgrimes seques. Saps qui acabava castigat? Doncs, jo. Aleshores, jo també plorava, però de ràbia. Perquè les meves llàgrimes eren ben molles, però en ser silencioses no molestaven ni els papes ni a ningú. Home, tu diràs, i tant que responia a les provocacions d’en David. Necessitava que em donessin la raó, ni que fos per una sola vegada! Tu saps què se sent quan, després de l’esbroncada, enxampes el teu germà amb cara d’angelet mentre se li escapa un deix burleta als llavis? No, no eren imaginacions meves. Cadascú té les seves habilitats i ell era quatre anys més petit, sí, però molt malparit.

Bé, com et deia, vam arribar al cobert dels conills i en David es va amorrar contra la reixa de la gàbia. On és en Piló? Va cridar. Deixa’l, que ara dorm, veniu amb mi, després tornarem, ens va xiuxiuejar l’avi. El vam ajudar amb la palla, però en David es va cansar de traginar-hi i va començar a tirar-me-la pel cap. En el moment en què l’avi es va girar, va veure com jo empentava el “nen”. Sí, ho has encertat, vaig acabar castigat. Com era habitual, havia de quedar-me assegut al pedrís, sota la finestra de la cuina.  Es pensaven que em fotien, però m’encantaven les olors dels guisats de l’àvia. En aquella cuina hi feia màgia. Picardies, n’hi deia ella. A la lleixa tenia una filera de pots de terrissa on guardava un reguitzell d’espècies i d’herbes seques. Semblava que preparés una poció: un polsim d’aquí, una branqueta d’allà; les deixava caure damunt la cassola com si fes ploure. Que sí, que ja vaig al gra. Es veu que li vaig fer pena i em va fer entrar a la cuina. Tenia el conill partit damunt del marbre. Mentre ella el rostia jo havia de tallar l’all i la ceba i després ratllar el tomàquet. Quan vam afegir les picardies i el vi ranci, i dins la cassola tot feia xup-xup, ens vam asseure. Ella era tan bona explicat històries…, em sentia feliç.

Però ja se sap que la felicitat és capritxosa, es fa pregar i dura poc. El guisat ja estava fet i l’àvia em va enviar a l’era a jugar amb el gos. Pel camí vaig trobar una un bastó perfecte per a ella. No m’agradava veure-la coixa. Ja li anava a portar tot content quan l’avi va sortir del cobert i em va encolomar el “nen”, que volia jugar a pilota, a pilota, a pilota. Quina paciència. Vaig deixar el bastó amb l’ordre expressa que no s’hi acostés. Quan vaig tornar, en David el feia servir com a espasa, i evidentment el va trencar. El regal per a l’àvia, t’ho pots creure? I em mirava amb un somriure d’orella a orella que… Mira, si l’avi no m’hagués enxampat l’hauria ofegat. I a més a més em va tocar sentir-me que si jo era el gran, que havia de tenir més coneixement i que bla, bla, bla… T’has adonat de qui era el preferit, oi? Bé, com et deia. Vaig fugir corrents i vaig anar de pet al cobert dels conills. En aquell moment volia fer mal, molt mal. I per què no?, qui millor que en Piló? Va ser fàcil de trobar-lo, era l’únic que portava un collar de plàstic. El vaig despertar, anava a retorçar-li el coll però,  quan el vaig agafar, se’m va quedar quiet damunt la mà. Jo notava el seu cor petit que bategava calent sota el pèl suau. Em bullien tants sentiments contraposats… Oh, quina ràbia! És que ni venjar-me no podia. M’entens? Bé, de sobte, vaig patir una descàrrega, igual que el Frankenstein quan torna a la vida, saps? I ho vaig veure tot clar. Ja calmat, li vaig fer un petó al Piló i, abans de tornar-lo a la gàbia, el vaig despullar del collar, que em vaig guardar a la butxaca.

Quan vaig sortir del cobert em sentia tens però en pau. Fins i tot em semblava que havia crescut. Aleshores, l’àvia ens va cridar a taula.

Quan tots estaven enfeinats a trossejar el conill i a sucar par, vaig deixar anar…

―Ja has vist en Piló, David?

―No, estava dormint. El veuré després. Oi, avi?

L’avi estava rosegant unes costelletes i no va contestar. Aleshores vaig llençar el collar de plàstic davant d’en David i li vaig deixar anar: no cal que el busquis, que no el veus al plat?

Quin silenci. Semblava que algú hagués aturat el temps. Fins que en David va començar a bramar. Mirava l’àvia i l’avi amb una rancúnia que… I els altres no sabien si dedicar-se a consolar el nen o a atacar-me a mi. La mirada de l’àvia em va fer mal, però no em vaig penedir de res. En David mereixia un escarment. Aquesta vegada les seves llàgrimes sí que eren de les bones, tant  que li va quedar la pitrera xopa. Per a mi tenien regust a victòria. Per calmar-lo, l’avi el va  estirar cap a la conillera. Volia demostrar-li que en Piló era viu. Però, oh, quin greu!, com podia fer-ho si el collar era damunt la taula?

Em van ploure tota mena de càstigs i, fins i tot, em van portar al psicòleg. Però a mi tant m’era perquè, a la fi, jo havia guanyat. I d’aleshores ençà, en David mai més no m’ha tornat a emprenyar.

 

Maria

Publicat dins de contes, menjars | Etiquetat com a | Deixa un comentari