PREMI

 

La Cris camina pendent de les faldilles estretes. Potser s’ha equivocat en triar el vestit blau marí per anar a rebre el premi. Espera no haver de pujar cap graó perquè amb els nervis i els talons es podria entrebancar i fer el ridícul.

Li sobra mitja hora. Decideix entrar al bar de l’hotel Claris, on se celebrarà la festa. Una cervesa ben fresca li anirà d’allò més bé. Dalt del tamboret les faldilles li pugen perillosament i això la fa somriure. Feia temps que no es trobava tan elegant i seductora. Reconeix que té unes cames molt boniques i un tipus ben conservat, tot i haver estat mare dos cops. Se li acut que està desaprofitada.

Entra al Claris i veu que a la porta de la sala hi ha moviment de gent. Reconeix la Malena, la seva editora. Redéu, tinc editora! No s’ho pot creure. Una mà l’estira i es troba en braços de la Mariona, la seva estimada professora d’escriptura, amb qui es queda parlant.

L’editora li diu que han d’entrar a la sala. Mentre camina el seu cervell fa un clic. Des d’avui no pot ser res més que escriptora. I perquè els mestres tenim la nostra ètica i som responsables no marxaré ara, sinó que m’esperaré a deixar l’escola a final de curs.

S’asseu i, mentre cadascú va ocupant el seu lloc, pensa que el recull que li acaba de publicar l’editorial artesana L’Olivera Edicions és el tret de sortida cap a una nova vida. 

L’editora obre el torn d’intervencions. La Cris no es pot concentrar en les paraules que pronuncia. Els seus ulls es passegen per la sala, no gaire gran, buscant la seva germana i la Marta i l’Emma, les amigues que li van dir que assistirien a l’acte. No cerca en Daniel. Després de la discussió d’ahir té clar que no hi anirà.

—… I així va ser com vam crear aquest premi que avui tinc l’honor de lliurar a la Cris Roig, en forma de llibre publicat. Vull agrair als membres del jurat, cinc experts contistes, que són qui…

La Cris s’ha tornat a perdre. Finalment veu el trio. La germana i les amigues dretes al final de la sala. S’adona que està tot ple. Segur que les entrevistes a la ràdio hi han tingut a veure.

La Malena ja ha acabat. Està parlant en Martí, un tipus molt interessant, pensa la Cris. L’assenyala sovint a ella i sent que l’ego se li va inflant. No pot deixar de mirar-se’l fixament. Ho fa tan bé i és tan guapo. Espera que no li caigui la bava quan sent que explica, en nom del jurat, que van escollir el seu recull perquè els contes són “mons creuats i mots definitius”. Arribats a aquest punt, l’ego ja el té sobrevolant la sala.

Després dels aplaudiments li toca parlar a ella. Els dubtes que du pintats a la cara abans de començar arranquen un somriure de la sala. Voldria dir que ha superat la primera meta, que demà mateix començarà una carrera de fons sense mirar enrere.

—En primer lloc vull agrair al meu pare la confiança que tenia en mi des del…

El breu discurs s’ha acabat i la sala, entregada, ha esclatat en aplaudiments. La Cris està emocionada, es col·loca el millor somriure i es disposa a signar llibres.

La Malena s’apropa a la Mariona i li assenyala discretament un home que fulleja el recull de contes.

—Has vist qui hi ha?

—No m’ho puc creure! En Pep Erol de la Pla… I ve cap a nosaltres.

La Cris, aliena a la conversa de les dues dones amb un home d’una certa edat que conserva un atractiu juvenil, es dedica a escriure dedicatòries. Hi ha estat quasi una hora. Ara desitjaria volar fins a casa, anar directa al llit. Aquest pensament la porta a ser conscient que els problemes amb el seu home van començar des que escriure es va convertir en la seva passió.

L’editora i la Malena l’aborden i, xiuxiuejant, la informen de qui és en Pep Erol i que se’l trobarà al sopar.

—Esteu de broma.

—No, no. M’ha semblat que l’havia de convidar. Els teus contes l’interessen molt. Cris, si ell t’arribés a publicar alguna cosa seria la teva consagració. T’imagines?

La Cris veu entrar el seu home.

—Per fi he pogut arribar. Com ha anat?

—Daniel! Ha anat tot molt bé. Estic molt contenta que hagis vingut.

Un home alt, atractiu i bronzejat s’acosta a la Cris.

—Deixa que em presenti. Sóc en Pep Erol — passa una targeta a la Cris—. Abans, quan m’has signat el llibre, només t’he dit que em dic Pep perquè no volia atabalar-te. Ara et vull felicitar. Són molt bons els teus contes.

La Malena, veient que es fa tard, empeny els convidats a sopar cap a la terrassa.

La taula rodona, parada per a deu persones, fa patxoca. En Pep Erol ha estat molt hàbil: conscient que no podria seure al costat de la Cris, ha triat un lloc davant per davant d’ella.

—Disculpeu-me —diu en Pep—. Em permeteu que m’endugui un parell de minuts la Cristina?

A ella li ressona alguna cosa interna quan sent que li diu Cristina. Gairebé ningú l’anomena així i li ha agradat. Comença a aixecar-se i comprova amb satisfacció que en Pep l’ajuda a enretirar la cadira. Aquest serà el meu nom literari: Cristina Vidal. La Cris ha desaparegut.

—Apropem-nos a la barana, si et sembla. Així estarem davant de la nostra taula i ens podran controlar —riu.

—Com vulguis.

Els genolls de la Cris tenen vida pròpia i comencen a flexionar-se al seu aire. En Pep la mira intensament.

—Volia parlar amb tu perquè no sé si després tindrem ocasió de fer-ho. Vaig al gra. Estic molt interessat en la teva obra. Escrius molt bé, ets una dona intel·ligent, decidida…, i… atractiva. No t’ho prenguis malament sisplau, és que no em sé callar les veritats. Estic interessat a fitxar-te a l’editorial.

La Cris està agafada fortament a la barana com si el terra li tremolés.

—Em fa falta rejovenir la plantilla d’escriptores. Estic cansat de les feministes granadetes. Perdona un altre cop, no volia ofendre’t. És que parlo amb tu i em sembla que ens coneixem de tota la vida.

—No. Si jo…

—Cristina, m’agradaria que busquessis entre el que tinguis escrit alguna cosa que no aparegui a Fils i estils. Fes una selecció i truca’m perquè vull que tinguem una reunió.

—Però jo ja tinc una editora, la Malena.

—Em sembla que no necessites editores contraculturals. Per començar està bé, però ara ja pots fer el salt. —L’empeny suaument cap a la taula.

—Us la torno. Un altre dia parlaré amb ella de negocis. Amb el teu permís, Malena.

—Ep! Que no en sóc la propietària i, tu i jo, no som competència.

Els anuncien el menú i un cor d’ahs! i d’ohs! recorre la taula, mentre en Daniel i la Cris, aliens a tothom, xiuxiuegen sobre com els està afectant que ella escrigui.

En Pep es mostra discret però no treu l’ull de la Cris. Ella voldria recordar què li ha escrit a la dedicatòria, quan encara no sabia qui era. En Daniel la treu dels seus pensaments i li demana que li expliqui, fil per randa, la conversa que ha tingut a peu dret.

Tothom està a mig plat i la Cris encara ni ha tocat la tonyina.

—Daniel, vaig al lavabo. No em trobo bé. Ja vinc.

Davant dels lavabos hi ha un parell de sofàs i butaques. S’asseu i tanca els ulls. Quan es comença a sentir més serena, nota una mà a l’espatlla.

—Cristina, estàs bé?

S’adona que les faldilles li tapen just les calces. Se les estira. En què pensava?

—Estic millor, gràcies. Ha estat un dia molt cansat.

—Et volia dir una cosa que et relaxarà. Tinc en ment fer-te un contracte. Podràs deixar de treballar de mestra. És el que volies, oi? T’ho vaig sentir dir a l’entrevista de la ràdio.

—Sí…

—Estic segur que quedaràs contenta amb la meva proposta. Prepara’t per escriure sense parar.

En Pep torna a la taula. La Cris encara triga uns minuts.

—Què et passa, Cris? Saps que no em venia de gust aquest sopar, vinc i m’hi deixes sol. Tinc la sensació d’estar fent un paperot.

—Daniel, estic molt cansada. Necessitava refrescar-me la cara i respirar una mica.

—Doncs sí que et prova aquest premi. He telefonat a casa. La petita té molta tos i no pot dormir. La mare li està posant el termòmetre. Em trucarà.

La petició que-parli-la-Cris, que-parli-la-Cris s’estén per la taula.

—Són massa emocions per parlar. Repetiré el que he dit abans a la sala, perquè és cert. Mariona, has sabut treure el millor de mi. Moltes gràcies. Moltes gràcies, també al jurat, per haver escollit el meu recull entre tots els que van optar al premi. Malena, t’estaré sempre agraïda per haver publicat els meus contes. Estigueu segurs que no oblidaré mai aquesta nit. Per a mi té un significat molt especial. Molt més del que us penseu.

Els aplaudiments desfan un parell de llàgrimes que amenaçaven la Cris. Veu que en Daniel s’aixeca amb el telèfon a la mà.

—Marxo, Cris. No té febre. Però vaig passant.

—Daniel…

—Em disculpareu, si us plau. La nostra petita no es troba bé i no vull carregar l’àvia que està fent de cangur.

La Cris queda immòbil. Veu que en Pep també s’acomiada i, quan ho fa d’ella, li passa un paperet. Necessito veure’t demà. Truca i digues-li a la meva secretària a quina hora véns.

Alguns dels comensals s’aixequen i van cap a la barra del bar a demanar una copa. La Cris també ho fa però s’atura atreta per la vista de Barcelona. Plantada davant de la ciutat només veu un buit on dos homes trien camins oposats. Un, dóna l’esquena a la professió que ella ha escollit aquesta mateixa nit. L’altre, un encantador de serpents que és irresistible. S’acomiada de tothom i marxa de l’hotel. Al ritme del repic dels seus talons sobre la vorera, ho veu clar. A les vuit en punt trucarà a la secretària d’en Pep per a dir-li que pot anar a veure’l a primera hora.

No permetrà que res l’aturi en el seu esforç per consagrar-se com a escriptora. Ara ha d’explorar l’oportunitat que li ofereix en Pep. Jugarà fort i, si cal, deixarà l’escola demà mateix.

Montse

 

Anuncis
Publicat dins de contes, Montse, PREMIS | Etiquetat com a | Deixa un comentari

El món de les lletres

La Filomena Deulofeu sortia tota cofoia de la sala. Ho he aconseguit, he aconseguit el premi, es repetia amb el cor bategant a cent per hora. La cerimònia de lliurament havia estat un boom. La sala d’actes del Palau de la Genialitat s’havia omplert de gom a gom i ella havia rebut de mans del conseller de Lletraferidura el premi de novel·la per la seva obra El món de les lletres. Tot un èxit! Mentre caminava pels passadissos, ben recta, pit enfora, amb una expressió infinita de satisfacció, els aplaudiments li ressonaven a les orelles. Encara li semblava sentir el seu nom difuminat, Filomena Deulofeu, premi d’honor de novel·la… S’enretirà un ble de cabells de la cara i continuà caminant, altiva, amb aquells tacons que ressonaven a terra, tot fent anar els malucs d’una banda a l’altra com si volgués ocupar tot l’espai.

—Senyora, el menjador és allà —un dels guàrdies del Palau li assenyalava el camí—. El sopar és a les nou.

—Gràcies! —va fer ella tot mirant-se’l des de l’alçada dels seus tacons.

Abans, s’aturà un momentet al lavabo a retocar-se una miqueta. Mentre amb el pintallavis d’un vermell intens es perfilava els llavis, un munt de pensaments li aterrava com fletxes al cervell: “Si no arriba a ser per l’Eusebi, no crec que… Sí, ho sabia…, sabia que si m’embolicava amb aquell membre del jurat em faria aquest favor… Pobre Eusebi! Si es pensava que la cosa aniria més enllà, ho té clar… No crec ni que es llegís la novel·la…, però millor que no ho fes perquè potser… Hum, una mica fastigós sí que ho era, però vaja, valia la pena fer-ho. Vet aquí, el premi, que si no fos per ell… Res, un aquí te pillo, aquí te mato…, quasi ni me’n vaig adonar.”

Amb tot, li venien imatges retallades de la cara de l’Eusebi mentre se la tirava; els ulls en blanc, la boca desencaixada, bavejant, uf! I aquells esgarips que deixava anar, ecs! Va fer un gest, com qui espanta una mosca, per escampar aquelles imatges i, davant el mirall, deixà anar un somriure. S’ajustà el vestit vermell tot deixant l’escot més obert. Després s’estarrufà els cabells perquè agafessin volum i repassà el maquillatge: la ració correcta de rímel, la ratlla ben marcada, la rojor intensa dels llavis…, tot perfecte.

Va entrar al menjador i s’acostà a les taules on s’havia servit l’aperitiu. Pel camí s’havia de fer pas entre la munió de gent que se la mirava i li donava copets a l’espatlla tot felicitant-la. S’envania de satisfacció entre aquells homes i dones de glamur. S’hi sentia tan bé, en aquests ambients, que quasi li venia un orgasme. Fama, èxit, luxe… Mmm.

S’acostà a l’aperitiu. Era en una taula allargada, coberta per unes estovalles brodades de flors. Hi havia de tot: olives, galetes salades, patates fregides, croquetes, bunyols… En una cantonada hi va veure unes delicatessen. La Filo llegia els cartellets de les tapes i li venia salivera: coca de tàrtar de vedella amb tòfona d’estiu; llagostins macerats amb llimona i salsa de llima; arròs amb secret ibèric i llagostí; tomàquets en almívar oriental… I quantes begudes i vi i cava! Caram, com se les gasten, els de la Genialitat, va pensar. Més enllà, li va fer gràcia veure unes galetes salades en forma de lletra que li recordaven les que menjava de petita. Quan anava a agafar una “f”, notà un braç a l’espatlla.

—Enhorabona, senyora Deulofeu —el conseller de Lletraferidura la felicitava i li oferia una copa de cava.

—Gràcies! —ella no se’n sabia avenir. El conseller en persona!

—Fantàstica la seva novel·la, senyora Deulofeu…

Pel que deia el conseller, a la Filo li semblà que no se l’havia llegida. No coincidien ni els personatges, ni l’argument, ni aquella qualitat literària que ell pregonava. Tanmateix, ella li seguia la veta, mentre veia com la mirada de l’home es projectava en l’escot pronunciat del vestit vermell. Li agrado, això promet. Va empassar-se un glop de cava. Potser d’aquí sortirà un altre premi, o vés a saber si podré pujar de càrrec a l’Administració, pensava il·lusionada.

Quan el conseller va marxar, la Filo estava a punt d’agafar la galeta “f” que li havia quedat pendent, quan, esverada, aturà la mà amb un gest sec. Eh? “FRESCA”. Algunes lletres havien saltat del bol i havien format aquesta paraula damunt les estovalles. Les lletres? O potser havia estat algú de la sala? L’Eusebi? Es tractava d’una venjança perquè l’estava evitant? No, no crec, no el veig capaç de fer una cosa així, va pensar. Es va fregar els ulls i, en un rampell, va agafar les galetes de la paraula i se les va menjar. Li va semblar que tenien un gust punxegut.

Bah, no és res. Imaginacions, intentava justificar-se.

Les taules del sopar eren rodones i admetien vuit comensals cada una. Evidentment, a la Filomena li va tocar seure amb els VIP: el conseller, els quatre membres del jurat i els dos altres guanyadors. Estava pletòrica! Se sentia la dona més important de la Terra. Havia arribat al cim, i tot gràcies a l’Eusebi; tanmateix, ara que n’havia tret profit, ja no en volia saber res. I ell, pesat, s’estava tota l’estona fitant-la, amb aquella mirada luxuriosa, famolenca de desig. Fastigós!, remugava ella.

Damunt de cada plat hi havia escrit el menú. La Filo somreia mentre el llegia.

————————————————-

Menú literari:

*Sopa de lletres amb cruixent de cansalada i aroma d’herbes orientals

*Llibrets de llom farcits amb rima de pernil i encenalls de parmesà, amb esferificació de patates i làmines de tomàquet caramel·litzat

*Pastís de pasta de full de poma, amb punts de cirera i lletres de xocolata

*Aigua, vi i refrescos

*Cava francès C.H. Mumm

*Cigarretes L & M i JL

————————————————-

—Ha estat una bona ocurrència aquest menú. Quina gràcia! —va dir a en Jeroni Pergamí, el guanyador del premi de poesia que seia al seu costat dret.

—Totalment adequat per a nosaltres. Fet i fet, els escriptors ens alimentem de lletres; elles ens nodreixen l’esperit…

La Filo es va dur la mà a la boca per contenir una riallada. Quin element!, va pensar.

La sopa de lletres va arribar de mans d’un cambrer jove i elegant. L’aroma de les herbes orientals era intens i la Filo, envoltant-se d’un aire de seducció, va dirigir la mirada cap al conseller. Aquest va somriure. S’inflà de satisfacció; ja el tinc al pot. El cambrer li va servir dos cullerots de sopa ben plens. Les lletres ballaven juganeres dins el brou, com si tinguessin vida pròpia. Ella estava a punt d’agafar-ne una cullerada, quan el jove poeta la distragué amb una pregunta:

—És el primer premi que guanyes?

—Sí. I tu?

El poeta deixà anar, com si fes versos, el reguitzell de premis que havia obtingut, mentre la Filomena se’l mirava divertida. Després ella li explica, orgullosa, el seu recorregut literari.

En un parèntesi de la conversa, la Filo va fer el gest de prendre una cullerada de sopa, però es va quedar garratibada. Surant en el brou s’havien format tot de paraules: “CARADURA”, “BARRUDA”, “DESCARADA”, “DESVERGONYIDA”… Li va pujar una bafarada de calor, com si tingués foc a la cara. Amb la suor que li regalimava pel clatell i les mans tremoloses, començà a remenar la sopa per dissoldre les paraules. Els ulls li ballaven a dreta i esquerra, vigilant que no ho veiés ningú. Se’n va ficar una cullerada a la boca i li semblà que les lletres, que feien gust àcid de ràbia, li petaven contra el paladar. Desesperada, continuava movent el líquid per separar-les, però aquestes s’organitzaven novament i feien una frase: “LA TEVA NOVEL·LA NO VAL UN RAVE”. Ara que les paraules se sustentaven les unes a les altres, l’efecte era encara més impactant. L’article se sentia més fort acompanyat d’un possessiu i un nom, i el verb se sentia tan important! La força de les paraules li provocà una fiblada punyent a l’estómac, i les síl·labes del mot rave s’allargaven com si les pogués sentir: raaa-veee, raaa-veee. No pot ser, ho estic somniant. Va tornar a agitar la cullera amb força quan va aparèixer el cambrer.

—Senyora, que no li ha agradat la sopa? —el noi jove se la mirava estranyat en veure el plat quasi ple.

—Sí, sí, és boníssima, però és que amb tantes emocions he perdut la gana.

El cambrer retirà el plat; semblava decebut.

Quan va arribar el segon plat, la Filo va decidir obviar el que havia passat. I, encara que s’havia quedat pàl·lida com el paper de fumar, feia el cor fort. De mans d’un altre cambrer, ara més madur, van arribar els llibrets de llom.

La Filo notava un nus a l’estómac que cada vegada era més i més dur, com si unes mans de ferro l’hi estrenyessin. Amb tot, ara que havia aconseguit l’èxit, havia de dissimular i somreia com si no passés res. El poeta li donava conversa, l’Eusebi no li treia els ulls de sobre i en Pitu Setciències, el guanyador en la modalitat d’assaig, no parava de lloar els plats literaris i, és clar, ella havia d’estar a l’altura.

En una pausa de silenci, i fent un gest heroic quan ningú no la mirava, va tallar el llibret de llom i les rimes de pernil van escapolir-se de l’interior i van relliscar pel plat:

AMB EL TEU TERRIBLE ESCRIT

HAS FERIT NOSTRE ESPERIT.

LES LLETRES TENIM DIGNITAT

I TU ENS L’HAS ARRABASSAT.

Feta un sac de nervis, no ho va poder acabar de llegir. Això ja passa de taca d’oli, va remugar per dins mentre notava que els batecs del cor picaven a cops de martell. Per por que no ho veiés el poeta, ni l’assagista, la Filo devorà les rimes de pernil i els encenalls de parmesà que, a hores d’ara, s’havien convertit en punts, comes, punts i comes, punts suspensius… Després s’empassà d’un glop una copa de cava francès. Li va venir basca, però va intentar contenir-se. Asseguda a la cadira, mirava de mantenir-se recta, per preservar el seu orgull; tanmateix, no podia evitar encongir-se com un pollet.

—Mmm…, boníssim, eh?, el llibret de llom —deia en Pitu Setciències—. Té un gust…, hum, d’això…, com ho diria?, té un gust tan erudit…

—Uf, i tant —responia el poeta llepant-se els llavis—.I aquesta textura tan cultural és sensacional. I tan rimada! T’agrada el menú, Filomena? —va preguntar-li en veure-la tan callada.

—Ehem…, sí, sí, boníssim…

La Filo notava un rebombori impressionant dins seu. S’imaginava les lletres i els signes de puntuació lliscant-li pels budells, com si baixessin per un tobogan. Li semblava que podia veure les comes i els punts de parmesà botant contra les parets de l’intestí, talment com si volguessin colpejar-lo. Li pujà una glopada agra.

Començava a trobar-se malament de debò. La remor de la sala li vibrava a les orelles com una ona de so que oscil·lava, ara més forta, ara més fluixa. La mirada se li emboirava i aquella sala tan plena de gent s’anava convertint en una mena de núvol. Encara que es fregava els ulls amb força, cada cop ho veia tot més borrós.

—Et trobes bé? —li va demanar el poeta.

—Hum, estic una mica marejada. Aniré un moment al lavabo.

Va agafar la bossa i la novel·la i, amb el pretext d’anar al bany, sortí corrent pels passadissos del Palau.

Va obrir la porta i, un cop a la Rambla dels Turistes, inspirà l’aire del carrer i deixà anar un sospir: aaahhh. Es repenjà a la paret dubtant què fer: si torno a entrar, no sé si ho podré resistir. Es va imaginar el llibret de llom obert, esperant-la. I després, el pastís de full amb punts de cirereta i lletres de xocolata. Lletres! Nooo!

Agafà ben fort la bossa on havia desat el taló del premi i, en un impuls, cridà un taxi.

Un cop dins, obrí la finestreta perquè li toqués bé l’aire. No sé si he fet bé de marxar, pensava. I el conseller? I les relacions que havia de fer? Hauré perdut una oportunitat? Mentre continuava dubtant, va notar alguna cosa lleugera que li queia al peu. No en va fer cas, però pocs segons després en notà una altra i una altra. En mirar cap avall, va veure horroritzada que una K i una A i una S de la novel·la li havien caigut damunt dels peus. Se les va espolsar, però va ser inútil perquè les lletres queien una rere l’altra, fugint de la novel·la esperitades.

El taxista, amb la ràdio posada i totalment aliè al que passava, no s’adonà que el títol de la novel·la, El món de les lletres, en un acte de desesperació, se suïcidava llançant-se per la finestreta.

Poc després, la Filo, girant el cap enrere, veia amb horror com, imitant el títol, el pròleg i capítols sencers de la seva obra es tiraven finestreta avall i eren aixafats per les rodes dels cotxes. I, encara més enllà, punts, comes, punts i comes i accents saltaven del llibre i es diluïen en l’asfalt gris i brut.

 

Maria V.

Publicat dins de Sin categoría | Etiquetat com a | 1 comentari

(des) ASTRE

 

XAVI LOPEZ

Arriba a la sala amb els ulls enfonsats, arrugat de pell i de roba. Com li ha canviat la vida a l’Arnau Solé. No fa gaire gaudia d’una vida perfecta, era l’astre tot poderós al voltant del qual orbitava la Xènia. Aquest vespre, si ella no hagués escapat, la novel·la “En la foscor” hauria guanyat  la cinquantena edició del premi Roig, el llibre hauria ingressat al top ten de best-sellers de l’any, i l’Arnau seria el personatge de ficció més desitjat de la dècada.

A la sala, tot brilla: les aranyes penjades del sostre, la cristalleria on se serveixen els vins de moda, la vaixella combinada amb les delicatessen  pomposes, i, fins i tot, les cretones que cobreixen les taules. Tot s’ha conjuntat per acompanyar el més granat de la societat del país, a la qual s’ha afegit una munió de personatges de ficció que, com a cada edició, els acompanyen amb la seva presència incorpòria i invisible. Enguany, l’assistència  s’ha multiplicat, Quixot, madame Bovary, Colometa, Sherlock Holmes… Tots volen conèixer la Xènia, l’estudiant submisa que ha gosat plantar el seu creador, fugint de “’En la foscor”, per modelar-se una nova vida. Potser no ha estat la primera en descobrir que podia abandonar la seva història, però sí la que s’ha atrevit a pilotar la seva vida.

L’autor de la novel·la és a la sala. Assegut a la perifèria no parla amb ningú, els seus ulls enfoquen molt lluny i molt cap endins mentre el cambrer li  serveix el tercer còctel. Voldria no pensar-hi però no pot parar de donar-hi voltes. El manuscrit signat amb el seu nom no és el que va presentar al premi, l’Arnau i la Xènia hi són, però no és la seva novel·la. On para aquell Arnau triomfador  de mirada magnètica, desig d’homes i dones? Que se n’ha fet de la Xènia discreta i submisa, companya perfecta sempre a l’ombra de l’Arnau? Mai hauria inventat un personatge com la Xènia d’ara. De vegades el cervell confon la realitat amb els desitjos, el temps i la medicació ho solucionaran, ja ho veuràs, li diu el seu psiquiatre a cada visita.

L’autor no descobrirà mai com va començar tot. Va ser després que la seva novel·la passés la primera selecció. Els manuscrits escollits esperaven superar el segon sedàs amuntegats damunt les taules de l’editorial. Aleshores, l’Arnau encara gaudia d’una tumultuosa història amb la Xènia, una estudiant somiadora que, molt enamorada, suportava tota mena de vexacions subtils. L’Arnau bevia de l’energia que la Xènia perdia sotmesa a cada humiliació. “En la foscor “ tenia tots els ingredients per ser la novel·la més sonada de la dècada: corrupció, sexe i violència combinades en dosis mesurades al límit. Des de les línies impreses, l’Arnau, molt atent a les opinions favorables dels primers lectors, vivia amb l’ego inflat i es permetia passejar amb la Xènia pels altres manuscrits. Ell era el sol i tothom havia quedat enlluernat davant la seva presència. Entre tanta passejada, la Xènia va conèixer l’existència de la diversitat, cada història representava un món diferent. També va connectar amb la Gertru, protagonista d’una altra novel·la, una activista pels drets de les dones, dels infants, dels refugiats… Ella va desencadenar un desig de rebel·lia tan potent en la Xènia que li va permetre d’imaginar-se en llibertat. Un cop acceptat el risc de dirigir la seva vida, li va resultar fàcil marxar. L’Arnau va notar un canvi en la noia, però era incapaç d’imaginar que la Xènia volgués fugir d’ell. Sense la seva presència, “En la foscor” s’havia fos com a novel·la d’èxit.

L’autor encara no compren què ha passat. Sempre té per costum,  rellegir els seus escrits, malgrat que ja els hagi presentat. Absolutament incrèdul, una nit es va adonar que allà on deia “ l’olor viril de l’Arnau encén el desig de la Xènia”, ara deia “l’olor viril de l’Arnau alerta la Xènia que agafa la bossa i desapareix per la porta del jardí”. Desconcertat, l’autor va passar al  capítol següent; on deia “ la Xènia es lliura apassionada en braços del seu amant després de tres nits de patir la seva absència”, ara diu “la Xènia, absorta en la pel·lícula de la Coixet, rep amb enuig la presència de l’Arnau després de tres nits de gaudir de la seva absència”. L’autor, més desesperat a cada capítol va repassar tot el text. Sense reflexionar gaire, va decidir contactar amb l’editorial que se’l va treure de sobre davant d’aquella denúncia tan estrafolària. La sospita d’estafador l’havia acabat tacant. Sense proves, fins i tot l’autor dubtava, va decidir callar i va córrer a visitar el psiquiatre.

D’ençà, l’Arnau, per contra, no ha parat de lluitar. Ha provat de contactar amb el seu creador assetjant-lo nit i dia, però només ha aconseguit entrar als malsons que l’autor ha rebutjat amb una ració doble de tranquil·litzants i somnífers.

L’Arnau ha assumit que la novel·la no guanyarà el premi Roig, però pensa que no ho té tot perdut; el cinema li pot oferir el reconeixement de veritat. El millor premi, la rendició del públic. Un productor molt reconegut havia estat un dels primers lectors de la versió original. L’Arnau va ser testimoni quan el productor va contactar amb un guionista i un director de renom per tractar de l’adaptació de la història a la gran pantalla. La Xènia ha de tornar de totes totes. Per aconseguir-ho ha de superar l’inepte del seu creador, que ha implantat el verí de la dissidència a la Xènia.

L’Arnau, localitza l’autor. El troba amb els ulls vidriosos  i ja va pel quart còctel. Com l’odia, l’Arnau. A quin creador se li rebel·len les seves criatures? Tot i el convenciment  que l’home és un inútil, ho torna a provar. Es planta davant d’ell, li estira l’americana, la corbata, li colpeja el pit, li crida dins les orelles. Res. Només aconsegueix que l’home es fregui la cara i es llenci dins la gola un altre còctel després d’enviar un whastapp al seu psiquiatre per concertar una visita urgent.

L’Arnau s’allunya amb el cap embotat de ràbia. Tot i el descrèdit que ha patit davant dels companys de ficció, decideix demanar-los ajuda. Aborda  Colometa. No, no ha vist la Xènia ni sap res d’ella, menteix mentre el cor li batega alegre. Com odia aquesta mena d’homes.

Decebut, observa qui preguntar. Es troba amb el Quixot. No sap que feia molt de temps que el cavaller, obsessionat amb la seva Dulcinea, no s’acostava a una cita literària, però que, avisat per Sancho, ha vingut a salvar una dama, de nom Xènia, dels perills d’un malvat Arnau a qui pensa derrotar. Tan bon punt s’han trobat cara a cara, el Quixot l’ha enfocat amb la llança, però una mala posició del peu l’ha fet relliscar, l’enrenou de l’armadura en xocar contra el terra ha esvalotat tots els personatges. Sancho, distret per una safata de tataki de tonyina vermella que li ha passat pel davant, ha hagut d’afanyar-se per socórrer el seu senyor.

L’Arnau ha pogut escapar del cavaller boig. Mentre es calma, es fixa en madame Bovary: sí, ella el comprendrà i l’ajudarà. La dona fa estona que intenta inútilment que algun cambrer serveixi una copa de champagne a una ombra. L’Arnau es planta davant d’Emma en el moment en què don Juan li està picant l’ullet. L’antic galant, malgrat el reuma, prova a veure si encara pot trencar algun cor. Fa dos anys va voler lligar amb Emmanuelle, pobret, va fugir-ne escandalitzat. Madame Bovary respon coqueta al flirteig de don Juan i passa de l’Arnau que, enervat, colpeja amb el puny dins el plat d’una convidada. La dona fa el gest d’espolsar l’aire en percebre una molèstia imprecisa.

L’Arnau se n’adona que Quixot s’ha recuperat i que torna a intentar enforcar-lo amb la llança. Fuig serpentejant les taules acompanyat de les riotes dels companys. A la fi aconsegueix despistar-lo amagant-se darrere una columna, des d’allí escolta una conversa. Una de les veus li resulta coneguda, és la del productor que parla amb el seu guionista i un director. El guionista ha tingut accés a un parell de capítols de la versió actualitzada de “En la foscor”  i manifesta acaloradament el seu desacord: com et pot agradar aquest llibre?, li retreu al productor. Què havies begut el dia que te’l vas llegir?, se’n riu amicalment. L’Arnau transpira suor freda. No, aquesta porta no se li pot tancar. La Xènia ha de tornar avui, abans que el productor tingui accés al manuscrit renovat. Ha d’aconseguir tornar a la història original. De sobte, topa amb la sort personificada en la figura de Sherlock Holmes. Si hi ha algú que la pot localitzar és ell; respira alleugerit.

Sherlock Holmes també feia molt de temps que no sortia del 221B de Baker Street. La Xènia li ha despertat la curiositat, un personatge capaç d’escapar-se d’una novel·la… Que interessant. Ho està comentant amb  Carvalho quan l’Arnau se li planta al davant, l’agafa de la solapa  i d’una torrentada li aboca: ajudar-me a mi és ajudar-nos a tots, trobar la Xènia és un assumpte d’interès general. Què passaria si tots els personatges  decidissin deslliurar-se dels seus autors? Seria el caos. Holmes l’aparta enutjat; a aquestes hores, cada dia té per costum beure una, o dues, o tres copetes d’Oporto, en aquest lloc no serveixen copes per a invisibles i se sent molt neguitós; en aquest moment només l’importa el seu caos particular.  L’Arnau continua, se li arrapa el braç,  insisteix: si entrem al caos vostè mateix en patirà les conseqüències, se li escaparan els lladres i els assassins; i, de fracàs en fracàs, Holmes desapareixerà en l’oblit. Sherlock se li enfronta amb la mirada, està aixecant el puny quan Carvalho el frena, però la llengua li ha quedat ben lliure. Ets un merda, l’increpa  Holmes. Quina llàstima, la gent com tu no hauria d’existir. L’Arnau infla les galtes i envermelleix metre una allau de paraules se li amunteguen dins la boca a l’espera que el cervell les ordeni i pugui contestar alguna cosa coherent. Afortunadament, Watson, que s’havia absentat seguint el rastre de la pularda amb foie i castanyes que acaben de servir, ha tornat a punt per allunyar el seu amic i endur-se’l amb Sherezade; quin bàlsam de dona.

Carvalho mira l’Arnau seriosament: i tu perquè no fas com la Xènia? Si no t’agrada la teva vida, canvia-la. L’Arnau arrufa les celles: ell és digne d’un best-seller, no ha de canviar res, la Xènia és qui ha de canviar, i l’autor ha de reescriure la novel·la. Els punys tancats, les mandíbules serrades i els ulls a punt de saltar-li de les òrbites no presagien res de bo. Carvalho li  dóna dos copets  a l’espatlla i amb una ironia que se li escapa a l’Arnau li respon: la vida és injusta, de vegades. L’Arnau queda sol, arrugat de roba, de rostre i d’ànim. Quan trobi la Xènia li farà pagar totes les humiliacions i els neguits que ha patit des que el va abandonar. Aquesta nena estúpida no l’impedirà brillar a la història dels Gaudí, dels Goya, o qui sap si dels Oscar.

En aquest moment arriba la Xènia, l’envolta un núvol d’admiradors. L’Arnau reacciona i empeny contra el mur de personatges que els separen. Impossible. Quixot, que no ha parat de buscar-lo, el localitza, l’agafa desprevingut  i li clava la llança al pit. Pobre Quixot, se sent perdut, és la primera vegada que fereix seriosament algú. L’Arnau queda estabornit a terra, la camisa estripada i tacada de sang.

Quan l’Arnau es desperta tancat dins d’un calaix amb olor d’humitat enmig de les pàgines de “En la foscor”, recorda en Carvalho; ara s’adona de la càrrega irònica de “la vida és injusta, de vegades”. Fill de puta.

 

Maria

 

 

Publicat dins de Sin categoría | Etiquetat com a | Deixa un comentari

EL PREMI

El carro. Pau Alemany, 2004. 80×80

Van començar les vacances i tots dos estaven preparats per marxar cap a Europa. Sols faltava anar fins a l’aeroport, tornar el cotxe de lloguer i agafar l’avió. I ho van fer amb tot el temps del món, prou per arribar al mostrador de Air France, fer cua i embarcar cap a París. Quan faltava poc per a facturar, un noi uniformat de blau els va separar una mica i, baixet, els va dir:

—Perdonin, l’avió va molt ple. Els fa res anar en primera?

Ho van trobar més que bé, genial; van pensar que era un bon començament de viatge.

Quan es van instal·lar, les comoditats no paraven de sorprendre’ls; seients amples i separats per poder estirar les cames, un silenci respectuós, poca gent i, al moment de seure, una copa de xampany francès de benvinguda.

El menú amb llagosta i tota mena de requisits i detalls, les pel·lícules que cada un podia triar individualment, junt amb altres luxes, van fer d’aquell trajecte una font de converses, comentaris i divertiments que durarien tot l’estiu.

En arribar a París van sortir dels primers i van passar la duana ràpidament. Va ser una sort perquè tenien el temps just per agafar el Talgo cap a Barcelona. Un taxi els va portar a l’estació d’Austerlitz i van anar directament cap al tren, on l’home es va posar la mà a la butxaca i va treure uns feix de dòlars per a comprar dos bitllets. L’encarregat del tren li va dir que no podia acceptar aquella moneda. Això no ho havien previst: es van veure perduts.

D’entre la gent que s’esperava a l’andana per pujar als vagons i que observaven l’escena, algú va dir en veu alta i en català:

—A aquest senyors els els pago jo, els passatges.

Els més sorpresos van ser la parella. No els sonava de res la senyora que havia parlat. Es va presentar: era la dona del Carles Alegret, cosí del noi. Ara feia temps que no es veien, però ella els havia reconegut de seguida. Després de moltes explicacions en francès, els del ferrocarril van acceptar cobrar amb la targeta de crèdit espanyola.

Es van citar al restaurant-bar a l’hora de sopar, quan el tren ja hagués sortit de París. Cada un a la seva cabina pensava en la casualitat d’haver coincidit en aquell trajecte. Amb la dona del cosí viatjava la seva sòcia: alguna vegada, viatjaven juntes si la feina ho requeria. Com ara, que venien de fer el control de qualitat del material de la Xina.

Al vespre la conversa va anar rodolant com l’aigua que saltirona per un riu ple de còdols. Mentrestant, la cambrera anava servint silenciosament les taules.

—Ha estat un viatge molt confortable, en primera, ja saps, atencions, bons menús, bon tracte, comoditats.

—El trajecte d’oest a est és un espectacle —va dir la dona d’ell—, primer perquè pots veure la posta de sol i la llarga silueta de la costa de l’Atlàntic amb les grans ciutats il·luminades i, segon, perquè al cap de poques hores et despertes sobre Europa, amb una nova sortida del sol dedicada a qui se la vulgui mirar.

—Heu tingut sort d’anar en primera, perquè, venint d’Amèrica, la nit és molt curta i va molt bé descansar —va afegir la cosina.

—Jo una estona m’he desvetllat —va explicar ell—. La veritat és que he passat uns moments de tensió; encara fosc, però ja de matinada, he vist passar una col·lega meva pel passadís. Quan m’anava a aixecar per saludar-la i preguntar pel seu marit, amb qui treballo sovint, he tingut la sensació que m’esquivava i m’he esperat que tornés. Segur que m’ha reconegut, he notat la sorpresa en la seva mirada. I, efectivament, ha passat de nou pel meu costat fent veure que no em veia. He quedat intrigat. Era estrany. Aquest fet m’ha tingut una bona estona tens i despert.

—Potser anava distreta o adormida. No t’ha dit res en desembarcar?

—No n’he tingut ocasió. A l’aeroport he vist un molt bon amic meu i d’ella que l’esperava, però no era el seu marit. No els he dit res, ni a l’un ni a l’altre. Els he vist marxar junts i he procurat escapolir-me perquè no em veiessin. Millor deixar-ho així.

—Ostres quines complicacions que es busca la gent —va dir la sòcia de la cosina.

La cosina va quedar abstreta una estona pensant en la vegada que es va enamorar d’un comerciant turc propietari de diverses goletes, d’aquelles que fan viatges per les illes gregues i pel sud de Turquia. Va recordar els moments d’apassionament i de tardes senceres sense sortir del llit, els moments d’espera i ansietat per l’arribada de l’amant i les situacions que aquella relació havia fet viure a la parella. Molt divertides algunes, d’altres de patiment, i de molta sort també en les ocasions que s’havien escapat pels pèls que els enxampessin. Va ser realment feliç; un ho arrisca tot quan el desig t’estira . Ara també n’era, de feliç, continuava casada i amb els fills més grans. Alguna vegada encara es veia amb l’armador turc.

Es preguntava si potser a ella també se l’havien trobat en un avió, i si, dissimulant no li havien dit res. Era possible. La seva feina, en tot cas, li permetia ser lliure, havia de viatjar bastant i a vegades, en tornar, com havia fet ara a París, s’aturava un parell de dies a visitar alguna capital europea.

Tots quatre estaven asseguts a les seves butaques, un a cada costat de la taula, i es va fer un llarg silenci.

La cosina el va trencar i va explicar a la parella el funcionament del seu negoci. Com, des d’un comerç de complements de moda, especialment de mocadors brodats, s’havia arribat a consolidar una firma important que actualment exportava a tot el món. La seva sòcia va anar intervenint i afirmant el que ella deia.

—Primer va costar d’arrencar però ara funciona i em puc donar el gust de viure bé i sentir la satisfacció de lluitar per una cosa meva.

I va afegir que venien de recollir un premi per un dels seus productes més senzills, un mocador que es posava com un rotlle al coll, que havien batejat amb el nom de drap i que es comercialitzava en tot tipus de colors i varietats de teles. Era curiós que havia tingut una gran acceptació entre la gent jove. Sort que el tenien patentat.

—Nosaltres volem estar uns quants anys treballant a Califòrnia —va dir de cop l’home— i tornarem quan tinguem una família formada i els fills hagin d’estudiar. Estem molt bé on estem, podem treballar, tenim llibertat i ens agrada molt el que fem. És una bona oportunitat i la volem aprofitar.

—Ara hem vingut perquè la Generalitat ens ha concedit un premi pel treball d’investigació que fem conjuntament al laboratori —va afegir la seva dona—; aprofitarem per estar amb el meu germà, que acaba de tenir un fill. Aquest naixement ens ha produït una gran alegria, clar que el premi també i és la raó fonamental de la nostra vinguda tot aprofitant uns dies de vacances que tenim aquest any.

La sòcia de la cosina tenia son.

—Ja és hora d’anar-se’n a dormir —va dir—. Permeteu-me que us feliciti i us desitgi bona nit.

La dona d’ell també va aprofitar per acomiadar-se i va agrair a la cosina la seva intervenció en el tema dels bitllets.

Ell i la dona del cosí van xerrar hores mentre es prenien unes copes i avançaven cap a la frontera, travessant pel mig de França. Van parlar sobre com s’ha de viure, què s’ha de creure, i sobre qui governa el món i també de la coincidència que als dos els haguessin atorgat un premi aquests dies.

Després van anar a dormir. Ell volia descansar, es va treure la roba en silenci i es va ficar al llit. Però li va costar agafar el son. Va tenir la sensació que la felicitat que l’omplia en aquells moments era important que la recordés, per a més endavant, per al futur, que no sabia com seria. Era jove.

La pluja va colpejar tota la nit contra el cristall de la finestra. El tren corria a molta velocitat. Quedaven sols unes hores per arribar.

Quan al cap d’un mes van fer el recorregut, però a l’inrevés, en lloc de dos en tornaven tres.

Maria del Mar

 

Publicat dins de PREMIS | Etiquetat com a | Deixa un comentari

ESTIMADA CARME

La noia de la finestra de Salvador Dalí. L’he manllevada perquè expressa, com cap altre imatge, l’actitud de la Carme del meu conte. Perquè és un quadre preciós. Perquè me’n vaig enamorar des del primer dia que el vaig veure. Perquè encara no he estat capaç de fer una fotografia que m’emocioni tant. Perquè acabaré fent-la.

5 d’abril de 2016

Qui siguis,

He decidit escriure’t perquè no aguanto aquesta intromissió en la meva vida. Per acabar-ho d’adobar, des de la recepció del teu segon enviament, m’acompanya la sensació que visc rodejada d’ulls. Ulls que m’observen a tot arreu, ulls que em controlen, ulls que hi veuen en la foscor, ulls que em jutgen.

No m’agrada aquest joc. No sé si em contestaràs si et pregunto per què et dediques a inquietar-me i per què t’amagues i per què no dónes la cara.

La flor seca del primer dia no em va fer ni fred ni calor. Podia ser un reclam publicitari. Tot i que no en tenia res, de reclam: en el sobre no hi havia cap escrit i el remitent era un apartat postal.

En veure el segon, anònim també, vaig tenir temptacions de llençar-lo a la brossa. Però va poder més la curiositat i el vaig obrir. Trobar-hi el plànol de Praga em va sorprendre molt. Tinc el desig, anava a dir secret, de visitar-la algun dia. La sensació d’ulls controlant-me es va desbocar. Quasi els podia tocar.

Al cap d’una setmana justa, aleshores sí que vaig controlar el temps que havia passat des de la recepció del plànol, em va arribar el sobre de color blau cel. El mostrari de tons de blau, des del més transparent fins al marí més intens, em va inquietar. Vaig comprendre que continuaria rebent més sobres perquè, un cop més touchée, el blau és el meu color.

Demà passat serà dimecres i només de pensar-ho sento angúnia.

Digues-me qui ets. Fes el favor de posar el teu nom al remitent.

Carme

6 d’abril de 2016

Qui siguis,

Avui el sobre tampoc no duia remitent ni anava signat. Pot ser que, quan el vas enviar, encara no haguessis rebut la meva carta. Però ara reblo el clau. A partir d’ara, si n’envies algun altre i no hi cap dada que t’identifiqui, no l’obriré. Et vindrà retornat.

Ah!, no m’entendreix rebre els links de les publicacions d’última hora sobre la malària. Segur que els conec. Se t’ha escapat que al laboratori estem a l’última?

Carme

13 d’abril de 2016

Qui siguis,

Et retorno el sobre. De debò et pensaves que em presentaria el dia 26 a l’Auditori? Ni que sigui en Savall, o la mare que el va parir, qui dirigeixi l’OBC.

Carme

4 de maig de 2016

Qui siguis,

Penses continuar enviant coses com si em coneguessis de tota la vida? Qui ets i per què continues amagant-te? Sàpigues que he informat el meu advocat.

L’entrada VIP per a l’estrena de Dues dones i una ciutat assetjada al TNC, de fa tres setmanes, l’he llençada a la brossa. El bombó de xocolata negra de l’Escribà va sortir disparat per la finestra. No fotis que creies que me’l menjaria! I el tour a peu pel Delta, que el faci ta tia.

Carme

10 de maig de 2016

Estimada Carme,

No suporto no ser capaç de sincerar-me amb tu personalment. Pensava que acceptaries algun dels meus regals i compareixeries a l’Auditori o a l’excursió al Delta i, aleshores, seria capaç de parlar-te, de dir-te el que sento. Per això vaig triar coses que t’apassionen. Com la xocolata negra, malaguanyat bombó.

No ho sé fer de cap altra manera. A més, quan vaig començar això que tu anomenes un joc, no podia imaginar-me que, a hores d’ara, no hauries endevinat qui sóc. Per això et telefonaré demà. Necessito que ens redescobrim.

17 de maig de 2016

Estimada Carme,

No em vas reconèixer. Em vaig esforçar perquè ho poguessis fer! No deus estar jugant al gat i la rata, oi? No em facis patir.

Demà torna a ser dimecres. Rebràs un petit regal. Espero que a continuació em truquis…, o que m’escriguis…

Ho necessito.

18 de maig de 2016

Qui siguis,

Ara resulta que sóc l’estimada Carme? A què jugues? Què vol dir un bitllet a Praga? I, justament, per a la primera setmana de juny? També saps que aquella setmana tinc vacances? Desconeixes alguna cosa de mi? Qui collons ets?

Carme

24 de maig de 2016

Estimada Carme,

Demà rebràs un missatge. L’últim. Tant de bo em reconeguis. Si no és així, no et preocupis, et deixaré tranquil·la. Mai més no sabràs de mi.

Et deixo amb el desig de començar una nova etapa en la nostra relació. Espero que tu també ho vulguis.

Un petó.

25 de maig de 2016

Estimada Lola,

Avui, quan m’has trucat per desitjar-me un bon dia, he entès que eres tu. Tu. La que m’ha perseguit durant les últimes setmanes. No he gosat dir-te res. Per por d’equivocar-me, per por d’haver-te mal interpretat, per por de mi mateixa. Perquè necessitava parar i reflexionar.

Fa quinze dies, quan vas telefonar-me, em va passar pel cap que tu… Però era massa gros. I si m’equivocava? I jo mai… És veritat que m’estàs dient que estàs enamorada de mi? Quasi no m’atreveixo a escriure-ho.

Nosaltres sempre havíem parlat d’homes No sabia que t’interessen les dones. I, encara menys, molt menys, que tu em poguessis atreure. Reconec que hem tingut sempre una relació especial. Ets la meva millor amiga, la meva confident, el meu suport. Ho hem passat molt bé juntes. I ara sento un no sé què, o sí que ho sé, però em fa por definir-ho, acceptar-ho, que s’expandeix pel ventre i m’encén. Em crema.

No sé com has estat capaç de jugar un doble joc els dos caps de setmana que ens hem vist. Ets única.

No m’he atrevit a telefonar-te. He preferit seguir el joc del dimecres i escriure’t. Fins que em truquis, o millor, fins que vinguis a casa a dir-me que tu ets tu. I que potser em desitges…

Tinc ganes que això passi. No triguis.

Carme

 

Montse M

 

Publicat dins de contes, Epistolar, Montse | Etiquetat com a | 2 comentaris

Intermitències

Intermitències

 Dilluns 10 de gener

UF! Ja era hora que s’acabessin les vacances de Nadal. Quin pal! Tenia unes ganes de tornar a l’insti! Si almenys la Sònia i la Júlia haguessin estat a Barcelona, hauria pogut anar amb elles a comprar o al cinema, però totes dues han marxat fora aquests dies i m’he quedat més sola que la una. La Sònia ha anat amb els seus pares a esquiar a Vallter i la Júlia ha tornat tota morena perquè ha fet excursions prop del mar amb la família. M’han fet una enveja! Quina sort que tenen.

En canvi jo tot el puto Nadal a casa. Ha estat horrible: els pares barallant-se tot el sant dia; soroll de cops i de crits i el Nico, el pobre, que només feia que plorar. Fa uns mesos que no paren de discutir. El pare escridassa i pega la mare de mala manera. I després ve a mi i, com si res no hagués passat, comença que si reina meva, que si ets tan maca, que tu sí que m’entens, oi? Que amb tu sí que puc comptar, que amb ta mare ja no puc… Quina merda!

Dimecres 12 de gener

Des que han començat les classes estic molt més animada. Amb la Sònia i la Júlia ens ho passem de conya. Són les meves millors amigues. Aquesta tarda hem sortit a berenar a aquella granja on fan uns cupcakes boníssims, de llepar-se els dits. La Júlia s’ha fet un tatoo al braç i la Sònia diu que aviat es penjarà un pírcing al nas. Són friquis total, però m’encanten. Els seus pares els ho deixen fer, però amb els ànims que hi ha a casa, jo no goso ni demanar-ho. Potser quan sigui major d’edat…

Avui a casa hi ha calma. En Nico m’està cridant perquè jugui una estona amb ell. Plego. Adéu, estimat diari.

Divendres 14 de gener

Aquest matí a l’insti m’han fotut el mòbil. Segur que ha estat en Miki; és un torracollons. Fa temps que em va al darrere i, com que passo d’ell, només fa que fer-me la punyeta. Ja li val, eh! A última hora, la Sònia l’ha trobat a la paperera. Quan la Sònia, la Júlia i jo sortíem de la classe, el grupet d’amics d’en Miki ens miraven de reüll i reien per sota el nas; semblaven les hienes que vam veure al zoo. Imbècils!

Ostres!, ara sento que el pare torna a cridar a la mare. Què li passa? Fa un temps, des que ha començat a beure, que està insuportable. No sé si és pel canvi de feina o què, però ja no és el mateix. M’he tancat a l’habitació i ara em tapo les orelles perquè no vull ni sentir-los. Ja m’imagino la mare en un racó plorant. És horrible. Ell la insulta; li diu que s’ha fet gran, que està grassa i lletja. Discuteixen i a vegades la pega. I després ve cap a mi i em comença a dir que si sóc tan jove i que tinc la pell tan bonica, no com la mare que s’està assecant com un bacallà… Em vénen unes ganes de posar-me a plorar. Ostres! Què deu haver estat aquest soroll? Uf, guardo el diari, que en Nico està picant a la porta. Pobrissó!

Dissabte 16 de gener

Ja fa dos dies que  estem més tranquils. Ni un crit, ni un cop, el pare calmat i en Nico corretejant content pel pis. M’agrada seure i escriure el meu diari, és el meu millor amic i és que només escrivint puc desfogar-me. No goso explicar a ningú tot el que em passa…

Avui estic contenta. Aquesta tarda hem quedat amb la Sònia i la Júlia per anar a veure la peli “Lluna nova”, una d’aquestes de la saga Crepuscle que m’agraden tant. En tinc unes ganes! La Sònia ja l’ha vista, però diu que és megaguai i que repetirà. Primer el pare no em deixava anar-hi, però jo he insistit i li he dit que als meus companys de classe que encara no han fet els catorze els deixen sortir i al final m’ha dit que OK. A més, passo de quedar-me a casa, quin “rollo!”. Hi anirem a la sessió de les sis; hem quedat a les cinc i no paro de mirar el rellotge, el temps passa tan a poc a poc.

Dilluns 18 de gener

Fa una hora que intento resoldre les equacions que hem de presentar demà, però no em puc concentrar. Avui la profe de mates, amb aquella veu tan robòtica que té, m’ha fotut una bronca impressionant. Pe-rò, què et pas-sa, San-dra? On tens el cap? Tan bo-na a-lum-na que eres i estàs baix-ant el ni-vell.

Però és que ara ja no és com abans… Aquest matí he vist la mare amb ulleres de sol per casa. No, plis, no, que no sigui… Però just quan se les ha tret un moment, de reüll, li he vist el morat sota l’ull i una mirada trista, absent, com si ja no tingués força per a res. JODER! QUINA MERDA!

I és que ahir sant tornem-hi. Com que era diumenge, el pare va sortir al bar i va tornar borratxo com una cuba. Va entrar a casa amb els ulls desorbitats i vinga cops de porta i patacades i sorolls. Després crits i més crits i insults a la mare. I el Nico plorant. Després de dinar, tots dos ens vam tancar a la meva habitació i ja no en vam sortir ni per sopar. El Nico se m’abraçava ben fort de tan espantat com estava. M’ofegava de pena i em tapava les orelles i anava repetint per dins NO VULL SENTIR RES, NO VULL SENTIR RES… Només quan vaig agafar el diari, vaig poder respirar i tranquil·litzar-me una mica.

Dijous 21 de gener

Dia de pràctiques de química al laboratori de ciències. La Sònia, la Júlia i jo ens ho hem passat teta. El profe de pràctiques diu que tinc molta traça a fer transformacions químiques i m’he posat súper contenta. Després ens han deixat una estona d’esbarjo i hem fet una competició de bàsquet amb el grupet de nois que van amb en Miki, que ara els diem les hienes. Com hem rigut. Al final, els hem guanyat. Osti, que bo! Han flipat de veure que bé que juguem!

Els pares han anat a sopar a casa d’uns amics. En Nico i jo ens hem quedat sols i això m’encanta. Quan he deixat en Nico adormit al llit, he engegat l’aparell de música de la mare i he escoltat en Justin Bieber, ben fort, ben fort…

You gotta go and get
Angry at all of my honesty
You know I try but I don’t do too well with apologies
I hope I don’t run out of Time could someone call the referee

Cause I just need one more shot at forgiveness…

Saltant i ballant, ben  abraçada al meu diari, m’he sentit lliure i feliç.

Dilluns 25 de gener

MERDA! JODER! És que no podem tenir uns quants dies seguits de pau en aquesta casa? Ahir va ser un malson, un malson de debò. Mentre sopàvem, el pare va començar a escridassar la mare i li va llençar tot el plat ple a la cara. Aquest menjar és una merda, cridava. Després li va clavar una bona pallissa. La mare es va tancar a l’habitació. Quan el pare picava a la porta ella cridava i cridava:

—Malparit, m’has fet mal, vés-te’n. VES-TEEE’N…

Els crits i els insults encara em reboten a les orelles.

Després de la baralla, el pare va entrar a la meva habitació. Em deia que quina sort tenir una filla com jo i que què faria sense mi… Que jo sí que era jove i maca, no com la mare. Tu sí que cuidaràs de mi i d’en Nico, oi? Ta mare ja no val per res… Mentre parlava m’arribava el seu alè pudent d’alcohol. QUIN FÀSTIC!!! Després em va començar a acariciar amb el dit i després amb tota la mà. Va tocar-me la cara i em deia quina pell més fina que tens, sembla de vellut. Veus, ara hauré de dormir al sofà, em deia mentre m’acariciava. Em vaig quedar quieta, com paralitzada. Em moria de ràbia i volia cridar, però no em sortia la veu, em semblava que m’havia tornat de paper. Quan va sortir de l’habitació vaig agafar el diari i em vaig amagar tota jo sota els llençols.

Dimecres 27 de gener

Uf, quina tranquil·litat! El pare ha marxat uns dies a Mèxic per feina i no tornarà fins diumenge. Quan ell marxa, la mare es transforma. Avui, quan dinàvem tots tres, la mare, en Nico i jo, ens hem fet un tip de riure. Al vespre hem posat una peli, Ice, per al Nico, i tots tres ens hem assegut al sofà menjant les crispetes que hem fet el Nico i jo.

M’agradaria que cada dia fos com avui; que no hi hagués bronques ni paraulotes, ni cops, ni coses trencades i veure en Nico jugant tot rialler.

Divendres 29 de gener

Estimat diari, avui estic molt contenta, he tingut un bon dia.

Aquesta tarda hem anat amb les col·leguis a  comprar a la Maquinista.  Al Forever 21, la Júlia s’ha comprat uns texans que li quedaven súper bé. Quin tipasso que té la tia! Em fa una enveja. Jo, en canvi he hagut d’agafar una talla més de la faldilla que m’he quedat. Aquests dies estic tan nerviosa que no paro de picar i picar i ostres!, m’he engreixat una barbaritat, estic foca total. Després hem anat al Hollister i la Júlia s’ha firat una brusa bastant escotada. Diu que a veure si així el Roger es fixa en ella. Prou que li tiro la canya, ens ha comentat, però em sembla que no li molo gaire. Nosaltres l’hem animat, que sí dona, que si que et fa cas… Més que res que quan es ralla no para…

A casa, la mare ha comprat pizzes i en Nico ha xalat d’allò més. La mare l’ha deixat quedar despert fins tard. Au, que aviat faràs vuit anys i ja pots mirar la tele més estona, li ha dit. En Nico s’ha estarrufat tot; semblava un gall dindi desplegant el plomatge. Ai, com m’estimo el meu germanet.

Dimarts 2 de febrer

El dia ha estat horrorós, una puta merda. Des que va tornar el pare, les coses han empitjorat. Només tenia ganes de plorar i quan fèiem l’examen de mates ho veia tot borrós; no podia llegir bé les preguntes i fins i tot m’ha caigut alguna llàgrima al paper. Segur que aquesta prova la suspenc. He hagut de dissimular, però tenia una bola al coll que quasi no em deixava parlar i m’ennuegava. La Júlia i la Sònia no paraven de preguntar-me que què em passava i jo que res, que estic bé, però em trobo una mica refredada. Crec que no s’ho han empassat.

I és que ahir la mare va marxar de casa. Va dir que ja no podia més, que se n’anava i que d’aquí a uns dies ens vindria a buscar a en Nico i a mi. El pare li va dir de tot: mala puta, bruixa, porca, que abandones els teus fills, que et denunciaré i te’n retiraran la custòdia…

Després, quan en Nico ja dormia, vaig sentir el pare que s’acostava a la meva habitació. Des del darrer dia que va entrar, em tanco amb baldó.  Quan sento les seves passes se’m posa la pell de gallina.. Va picar a la porta amb aquella veu melosa: Sandra, Sandretaaa, amb unes as que s’allargaven com una serp. Obre, obre…  Va insistir una bona estona. Quan veu que no obro, crida i m’amenaça,  però vaig resistir  i quan vaig sentir les passes punxegudes que s’allunyaven vaig començar a respirar.

Quan vaig agafar el diari vaig notar que tenia els fulls durs, com si estiguessin aguant la tensió que hi ha a casa.

Divendres 5 de febrer.

Avui m’he vist més amb cor de sortir amb les amigues. A la tarda hem anat a fer un frankfurt al bar del costat de l’insti. La Sònia està súper penjada del Roger. No para de parlar-ne, que si en Roger per aquí, que en Roger per allà. Que si li agradaré amb aquesta faldilla? Que si es fixarà en aquest granet… La Júlia i jo ens miràvem de reüll, somrient i com dient: que plasta! Però així he sortit de casa i m’he distret una estona, que ja em convé.

A l’hora de sopar el pare estava seriós i m’anava mirant de reüll. Com que en Nico està inquiet, he d’estar per ell, que mengi, que diu que no té gana. Jo el faig menjar, però la veritat és que, des que va marxar la mare, jo tampoc tinc gens de gana. Amb la mirada fixa i seriosa del pare m’he posat molt nerviosa. Quan s’ha aixecat, m’ha mirat amenaçadorament; semblava que m’anava a pegar i he anat corrents a l’habitació.

He agafat el diari mig tremolant i m’ha semblat que el diari tremolava, com jo…

Dilluns 22 de febrer

He estat a punt d’explicar-li a la Júlia tot el que estic passant. Que el pare cada dia està pitjor, que l’he d’esquivar perquè no em pegui. Que si no faig el que vol, es posa com una fiera. Que a vegades pega en Nico, que no té culpa de res. Però quan vull començar les paraules se m’encallen a la gola com si no poguessin passar la frontera del coll.

A la classe d’Educació Física ella i la Sònia no paraven d’interrogar-me. Què tens? Se’t veu trista. Fas moltes ulleres, que no et trobes bé? I jo, que només faig que empescar-me excuses barates, els he fotut la bola que aquesta tarda no podia quedar amb elles, que havia d’acompanyar la mare al metge. Només vull estar sola; no tinc ganes de sortir, ni de parlar amb ningú, ni de res. TOT ÉS UNA MERDA!

Darrerament em costa dormir i si m’adormo tinc malsons. Quan em tanco a l’habitació comprovo que el baldó estigui ben tancat. I repeteixo com un mantra: plis, plis, que no piqui a la porta, que el pare no piqui a la porta, avui no. Voldria que les coses fossin com abans. Però quan és hora d’apagar el llum, sento les seves passes que ressonen pel passadís.

Dimecres 24 de febrer

Estic fatal! He arribat a l’insti amb els ulls inflats de tant plorar. No podia parar atenció a les classes i vinga fer gargots a la llibreta. A més, com que no volia que la Sònia i la Júlia em diguessin res, m’he assegut en un altre pupitre. La Sònia, com que està penjada d’en Roger, darrerament no està gaire per mi, però la Júlia es girava de tant en tant per mirar-me amb aquells ulls d’interrogant que fa.

Com li puc explicar el que està passant a casa? No puc; em moriria de vergonya. Dir-li que la mare ha marxat de casa perquè el pare la maltracta? Que el pare vol que jo faci de mare? Que també m’amenaça a mi?  Que pega el meu germà? Que casa meva és un infern?

No puc més. Només espero que la mare vingui a buscar-nos. Des que va marxar no n’hem sabut res i ja fa quasi un mes. No sé si resistiré gaire més temps així…

Dilluns 8 de març

Per fi! VISCA! Ahir la mare ens va venir a buscar al Nico i a mi. Aprofitant que el pare havia sortit a fer el cafè, va entrar a casa i ens va fer marxar corrents. Au, anem abans que torni, ens va dir amb presses. No vam tenir temps de recollir gairebé res. Per sort, vaig poder emportar-me el diari. Ara vivim a casa l’àvia, que cau més a prop de l’institut. La mare diu que ha denunciat el pare per maltractaments, però que quan sortim de les classes vigilem que no estigui per allà.

He explicat a les meves amigues que els pares s’han separat i que ara visc en una altra casa. Però no he dit res a ningú d’això que ha passat. Em fa una vergonya immensa, tinc la sensació d’haver fet alguna cosa malament.

Dimarts 15 de març

Estimat diari, ja sóc una altra. La meva vida és molt més tranquil·la; ara tot és més llis, els dies més iguals, sense intermitències. He començat a recuperar el bon ritme de les classes i em concentro més. La Sònia finalment s’ha liat amb en Roger i ja no està tant amb nosaltres. Amb la Júlia hem fet un grupet de classe i sortim alguns caps de setmana. Tinc més ganes de fer coses.

Ara que ja estem tranquils, demanaré a la mare que em deixi fer un tatoo. Encara no sé on. Des que ha tornat a casa, ella està més oberta i parlem molt.

Però de tot això que ha passat no he explicat res a fora. Tot sovint em vénen flaixos d’aquests dies passats. Llavors no sé si és veritat o ha estat tot un somni; els records són borrosos, confusos i noto que no  ho puc explicar, que les paraules se m’encallen a la gola com si fos un túnel sense sortida. No puc, no goso. No sé si ho podré explicar mai…

 

Maria V.

Publicat dins de Sin categoría | Etiquetat com a | Deixa un comentari

T’odio, t’estimo

Elena Ramón

Any 2065. La Mirit observa els focs en silenci. El record del dia que en Samat  li va ensenyar aquella carta li retorna una vegada i una altra.  Deixa-ho córrer, és perillós, l’havia avisat. Ja en tens prou amb la fleca, no et fiquis en més embolics. Embolics, què dius? Li va somriure ben il·lusionat.  Si el seu espòs li hagués fet cas, ara seria feliç, tots serien feliços. Maleïda carta.

 

1 de maig de 2060

Excel·lentíssim  cap de permisos de la quadra cinquena.

El motiu d’aquesta carta és la petició d’un permís especial per al dia dos d’octubre d’enguany, data de la visita de Just VII, estimat i venerat  líder de la nostra nació.

Com a cap de l’associació de veïns del cent-vint-i-u raval de la quadra cinquena, exposo l’acord unànime del veïnat, reunit en assemblea. Per això, sol·licito un permís d’ocupació de la via pública per a l’esmentat dos d’octubre . A fi de celebrar tan joiós esdeveniment, hem planificat diverses activitats populars amb el leitmotiv del nostre estimat i venerat líder. Les activitats proposades són: jocs infantils; concerts populars; un concurs per apropar la vida del nostre líder al poble i un mercat de productes elaborats per la nostra comunitat, la venda dels quals sufragaria les despeses que ocasionaria aquesta festa.

Demanant disculpes avançades; esperant  no haver-lo distret de les seves importants obligacions; i convidant-los, tant a vostè com a la seva família, a compartir el dia de festa.

Cordialment.

Signat:

Samat Verdi , president de l’associació de veïns del cent-vint-i u raval de la quadra cinquena.

 

 

10 de juny de 2060

Benvolgut Samat,

Ens complau constatar el fervor de la seva quadra cap al nostre líder Just VII.

Hem rebut amb sorpresa la seva proposta. De ben segur deu estar d’acord en que hem de perseverar vigilants, perquè els enemics de la societat actuen des de les estratègies més impensades. Fins i tot des de els racons més humils i sota les propostes més innocents. Vull pensar que aquest no és el cas.

Ara compartiré unes senzilles reflexions.

Per començar, em parla d’assemblea veïnal. No ens consta que s’hagi concedit cap permís per a celebrar una reunió que hagi obviat la supervisió d’un agent de la salut democràtica. Per aquest motiu em veig obligat a obrir un procés d’investigació per tal d’escatir quins són els responsables d’haver incomplert la normativa bàsica  i, en conseqüència, de provocar perilloses escletxes d’entrada d’elements subversius. Prova d’això és la proposta en si mateixa que ara passo a analitzar:

Primer: jocs infantils.

No queda especificat de quin tipus de jocs infantils es tracta; la qual cosa implica un desconeixement cabdal de la primera norma de seguretat: la innocència i la bona fe són la porta més directa per fer circular idees subversives que condueixen a sembrar la llavor de la dissidència més perversa en contra de la nostra societat. Sota l’aparença de la ingenuïtat, es vesteix l’enemic.

Segon: concert de música popular.

Els intèrprets acreditats estan molt ben qualificats i cap d’ells accediria a actuar al carrer, fora del marc adient. Això em porta a pensar que personatges enemics del poble disposarien d’un públic desprevingut que quedaria contagiat irremissiblement per aquest exèrcit a l’ombra que  ens obliga a mantenir viva l’alerta. Fora de context, no ja les paraules, sinó també el to i els gestos són vies de transmissió del virus de la dissidència.

Tercer: concurs per apropar la vida del nostre líder al poble.

Potser és una insinuació velada en contra del nostre sistema informatiu i educatiu? Que potser no està a l’abast de tothom, i en igualtat de condicions, tot allò que convé conèixer del nostre  estimat i venerat líder Just VII? Que potser, en aquesta quadra, no se segueixen les normes de la transmissió i de la informació adequadament? Si fos així, implicaria desobediència per part dels professors adscrits a la quadra i una desatenció als informatius obligatoris per part del veïnat.

Quart: mercat popular per sufragar les despeses de l’esdeveniment.

La proposta demostra un desconeixement absolut de les normes bàsiques sobre transaccions comercials. L’estat abasteix la població per tal que les necessitats estiguin totalment cobertes i sense generar excedents que constituirien la llavor de futures desigualtats, d’enveges i,  conseqüentment , de la destrucció de la societat perfecta a què els nostre líder ens ha conduït.

Estimat Samat, i així l’anomeno perquè no vull pensar que conscientment hagi estat capaç d’enviar-me una proposta amb les implicacions nefastes que acabo de comentar. Sens dubte vostè convindrà amb mi que, malgrat potser no hi ha hagut mala intenció, el desconeixement per part del cap de l’associació de veïns del cent-vint-i u raval de la quadra cinquena és preocupant. És per això que em veig obligat a traslladar la seva proposta a la secció de vigilància educativa i a la de prevenció control d’actuacions subversives. Segons comenta a la proposta, es tracta d’una decisió presa en assemblea, fet que comporta que la quadra està infectada i que s’hi ha instal·lat el virus de la revolució.

Per aquests motius, rebran la inspecció dels cossos de vigilància, que, després d’estudiar el cas extrauran les cèl·lules malignes i aplicaran el programa re educatiu més adient.

Visca el nostra estimat i venerat líder Just VII.

Signat:

Andreas Rubit, cap de permisos de la quadra cinquena.

 

 

12 de juny de 2060

 

Excel·lentíssim cap de permisos de la quadra cinquena,

Em disculpo per la meva ignorància en l’esperit del reglament. Lluny de tots nosaltres està afavorir qualsevol facilitació per tal que el virus de la traïció penetri a la nostra societat. Per això, agraeixo profundament les encertades reflexions al respecte de la proposta que li he enviat. Em poso a disposició dels cossos competents i desitjo amb fervor reconduir els nostres pensaments al servei de l’ordre establert, que tant de benestar ens proporciona.

Lamento profundament haver-lo distret de les seves importants obligacions i agraeixo la seva paciència i dedicació. La vostra excel·lència és un exemple a seguir per a tots nosaltres.

Signat:

Samat Verdi

 

8 d’octubre  de 2060

Estimada Mirit,

Mai no llegiràs aquesta carta, però aquí al mòdul dels dissidents, he fet un bon amic, en Xiroi. Ell no trigarà a sortir, m’ha proposat d’aprendre-se-la de memòria per recitar-te-la quan et vingui a visitar. No sé quant de temps haurem d’estar separats encara. Sóc feliç de poder expressar el que sento. Escriure és el màxim que em puc permetre en aquesta presó, ara que he aconseguit alguns estris. No suporto estar allunyat de tu, dels nens, de la fleca. De vegades somnio el tacte de la farina fresca i suau. Ja veus de què m’ha servit estimar Just VII. Té gràcia el nom, Just. Com n’estava d’encegat, però ara ho veig tot clar. Sóc un home nou. Ja no confio en ells, he après a simular, a mentir; però no t’espantis, només a ells. Amor meu, no deixo de preguntar-me què us han fet. Com és la reeducació que us apliquen. Espero que no us hagin internat, això es el que m’han assegurat els meus educadors. Ho vull imaginar així, si no em tornaria boig. Tu sabràs mantenir la família unida i segura. Estigues tranquil·la que a partir d’ara sempre més faré cas de les teves opinions. Com vaig poder cometre aquesta imprudència? Però també, com podia renunciar als meus principis, a ser jo? Com t’enyoro, com us enyoro. La separació és més dura que qualsevol de les tortures, però em mantinc ferm.

Un petó, estimada.

 

20 de desembre de 2060

Estimada esposa:

M’alegra haver rebut l’autorització per enviar-te aquesta primera carta després de sis mesos de formació intensiva. El temps que porto en el centre de reeducació ha estat el més profitós  de la meva vida. Comprovaràs que he après molt. Sóc un home nou. Quan surti ho faré amb il·lusió i agraïment. No puc negar les ganes d’abraçar-te a tu i als nostres fills, però de vegades hi ha prioritats que superen els nostres desitjos.

Espero poder vetllar ben aviat per tots vosaltres.

Samat

 

3 de juny de 2061

Estimat Xiroi,

La teva proposta em sembla molt encertada. A la Mirit i als nens els anirà bé sortir d’aquí. Tens raó, no haver de patir per la seva seguretat em permetrà estar més tranquil i em podré dedicar a la causa en cos i ànima. No m’hagués imaginat mai que podria arribar a agrair el patiment a les cel·les de reeducació, quina manera d’anomenar un centre de tortura. Ara podré retornar,  a Just VII i als seus cossos de magisteri i vigilància, tota la dedicació que em va dispensar. Els coneixements exhaustius que em van proporcionar seran valuosos per a portar a bon port la tasca que se m’ha encomanat. Ha arribat l’hora. Visca la revolució.

Signat: Samat

 

ANY  2065. Les llums i l’alegria dels focs donen la benvinguda al nou any. La Mirit s’ho mira darrere la finestra amb els ulls a punt de vessar i els records massa tendres. Els nens són al pati, juguen, riuen. Després s’aïlla amb el diari que en Samat li va regalar quan esperaven el primer fill. Té, quan sigui gran li podràs explicar la vida que portava aquí dins. I se li va abraçar a la panxa. Fa temps que no hi escriu res. Ara l’obre, el fulleja i llegeix uns quants paràgrafs, a l’atzar:

Des que et van anomenar cap de l’associació de veïns que no dormo tranquil·la. Ets tan innocent. És clar que si no ho fossis no m’hauria enamorat de tu. Ets com un nen sense malícia, transparent, generós, entusiasta i eixelebrat. Com t’has atrevit a proposar res? Això ens portarà problemes. Encara ens prendran el negoci. Què faries tu sense la teva fleca?

Passa quatre fulls i en tria un altre:

Poc em pensava el dia que em vas regalar aquest diari que em serviria per abocar la por i la ràbia que tu no vols compartir. Et vaig avisar. I ara què? Els mateixos que t’animaven ens deixaran sols. I als nens, no vull pensar com els tractaran, pobrets. I si ens separen? Tu no pateixes, no, perquè declararàs amb la veritat que neix dins el cor, i per això creus que estudiaran el cas amb benevolència. Tossut. Cec i tossut.

La ràbia li creix als dits i salta uns fulls endavant.

Avui sóc feliç. Benaurada memòria d’en Xiroi i la seva paciència. Li he fet recitar la carta fins que l’he apresa de memòria, la guardaré dins meu com un tresor fins que tornem a estar junts. T’enyoro, Samat. Quant de temps ens queda encara d’estar separats. Jo també sé què és estar allunyada dels nens. Deu setmanes d’internament, parava  boja, tenia tanta por de perdre’ls. Per això vaig proposar-me sortir ben de pressa. Estic tan contenta de saber que reconeixes que t’has equivocat. Ara posaràs seny i podrem viure en pau. Estic cansada, entre la fleca, els nens i les cabòries que no m’abandonen, no descanso. M’agradaria dormir com abans, abraçada al teu coixí, tranquil·la, sabent que estàs a baix, amb el nas enfarinat, traginant, fent gresca. Com enyoro la teva olor.

Va directe al darrer paràgraf.

Que il·lusa he estat. M’ho vas prometre, però no. Els mesos d’internament no t’han fet canviar, ben al contrari. Has tirat pel dret com sempre, i sense consultar res ens has fet fora. En Xiroi us cuidarà, és per la vostra seguretat. I jo mateixa vaig entregar-li el missatge amb els teus plans dins aquella barra de pa que era especial per al Xiroi; però només per a ell, no t’equivoquis, eh bonica? En Xiroi, aquest sí que és llest. Ell amb la família a mirar-s’ho des de fora, tu allà, i jo patint aquí, en un  país que no conec. Els nens no pregunten gaire, tampoc et veien gaire des que vas acabar la teva re educació. T’odio.

 

La Mirit fa l’acció de tancar el diari, però s’hi repensa, s’asseu i amb el llapis a la mà s’hi  aboca:

Ens retrobarem algun dia? Tinc l’esperança tant encongida. Mentrestant he de comunicar-me amb el teu record que cada dia perd gruix. Em fa por oblidar-te del tot, els nens ja ho han fet. Tres anys sense saber res de tu és molt de temps. Ells semblen feliços, però jo estic trista perquè has desaparegut de les seves converses. Tot i així, tampoc els forço, no cal angoixar-los. Quan tornis, si tornes, te’ls hauràs de guanyar. Espero que els ofereixis arguments de pes per justificar l’absència. Em costarà perdonar que hagis triat la lluita política en lloc de la teva família. Envejo en Xiroi, aquest  heroi sopa amb la seva família cada nit.

T’odio, t’estimo.

 

Maria

Publicat dins de Sin categoría | Etiquetat com a | Deixa un comentari