Focs artificials

santjoan3

—Patufeta bon dia! (emoticona: un sol) Avui? Kina h?

 —Fera ferotge (emoticona: un lleó), 18.30?

 —Emoticona: mà amb el polze cap amunt

 —Emoticona: cara amb petó

Com ens espremen! He passat visita a la planta, he estat a la consulta, he atès la sessió mèdica i m’he quedat sense dinar. La veritat, tampoc tenia ganes de menjar. Si en tenia, era de tu.

Falta mig quart perquè siguin les sis. Se m’accelera el cor. Que acabi de fer preguntes aquesta dona. Cada setmana fa igual!

Per fi ha marxat. Penjo la bata, agafo l’abric i la bossa. Mentre em poso la bufanda, entro al despatx de la infermera perquè em faci els comentaris del dia. Només sento els batecs del meu cor fins que em demana què em passa, que em veu accelerada.

—Tinc gent a sopar i tot està per fer.

Mentre baixo l’escala repasso mentalment la llista: cava a la nevera, vi al rebost, formatges, pernil, embotis, olives, pa. Pa? N’he de comprar. Em puja al cap una escalfor de borratxera.

Finalment sóc al cotxe.

—Surto (emoticona de noi corrent)

 —Trigo 5 minuts (emoticona: cara un pèl fastiguejada)

 Millor, arribaré abans que tu. Al primer semàfor em poso colònia darrere les orelles. Al següent a les temples i als canells. Ai, ai, ai! El cos se’m va nuant amb els sentits. Les entranyes amb el cor. Quan puc em repasso els llavis. M’entusiasma aquesta barra que mescla color granatós i estrelletes d’or i plata. Sóc foc.

—Molt trànsit. Tu?

 —Sarrià/Tarradelles

 —G. Via

Li duc uns bons minuts d’avantatge. M’agafo fort al volant com si fes una cursa. Ja sento el teu alè càlid damunt meu. Respiro a fons. La pell se m’ha tornat fina, el cos ingràvid. Sento els teus llavis dolços, els teus dits inquiets. Em trobo especialment àgil quan canvio de carril, fins i tot endevino la cadència dels semàfors. Ah! L’amore, l’amore!

Agafo l’ascensor i és com si les teves mans s’enfilessin per les cames fins a…

-Diagonal.

 – Kasa! (emoticona cara feliç)

Passo les cortines. Arreglo els coixins. Encenc una barreta d’encens i una espelma de vainilla.

Un truc a la porta.

Tanco els ulls. La teva boca en la meva, les nostres mans es passegen inquietes pels nostres cossos i s’encenen les bengales, em descordes la roba i s’enlairen els coets, et trec el cinturó i esclaten els volcans. Ens mirem, riem i frenem una mica perquè volem una bona traca.

I la vam tenir.

x x x x x

Quan vam trencar l’abraçada, em vaig girar cap a ell. Estava estirat de cara al sostre amb els ulls tancats i una expressió de dolor. Va bellugar la mà esquerra i vaig rebre l’impacte d’una sageta enverinada que em va paralitzar.

—Jordi, què significa aquest anell?

No em reconeixia en aquella veu enrogallada. Ell va esbatanar els ulls, va encongir el ventre i es va enretirar cap a l’extrem del llit.

—Feia més d’un any que no el duies. Des que us vau separar.

Un pensament, ràpid com una bala, em va trepar el cervell:

—O és que no us heu separat? Ara començo a lligar caps. És per això que…

—Maria, Maria. Sisplau, deixa’m parlar.

—Marxa!

La meva veu va paladejar les cinc lletres mentre en els seus ulls hi vaig llegir sorpresa i por.

—Fora! Desapareix!

Em vaig aixecar, àgil com una criatura, em vaig posar la bata i em vaig tancar al bany.

Només en vaig sortir quan, al cap d’una bona estona, vaig sentir un cop de porta.

Fi de festa.

Montse

Guardar

Publicat dins de contes | Etiquetat com a , | 2 comentaris

Quatre mesos

Dibuix de la Júlia prieto Coll, @juprico, fet expressament per a aquest conte

Dibuix de la Júlia prieto Coll, @juprico, fet expressament per a aquest conte

Maig

Tres paquets de crispetes, tres de xips, tres pizzes congelades, tres packs de cerveses… La Shira agafa els productes de la cinta i els passa mecànicament per l’escàner. Partit a casa, mirar la tele amb la colla.

—Són 15 dòlars amb 60 centaus. Unes mans de dona, resseques i espellofades li donen l’import just. Pobra, haurà d’aguantar els crits i tota la patuleia de tios. Li deixaran el menjador fet una cort.

Bolquers, crema de mans, lleixiu, galetes amb xocolata, de les d’oferta, pa de motlle, dos packs de llet d’oferta, cacau soluble gegant. No hi ha ni un sol producte per a home. Família nombrosa i pocs calés. Segur que està separada i l’ex no li passa ni cinc.

A la Shira, inventar-se històries sobre els clients l’ajuda a passar les vuit hores a la caixa del supermercat.

Pa integral, una llauna de foie, bosses d’amanides, fruits secs, formatge de cabra, un sobre de salmó marinat, una ampolla de xampany, petita, per a dues persones… Ep, això va de sopar íntim! , maduixes, mandarines… De sobte, la bossa de plàstic es tanca malament i unes quantes mandarines rodolen per la cinta. Unes mans d’home, quadrades, les agafen  per posar-les de nou a la bossa. La Shira veu aquelles mans com si agafessin els seus pits. I li agrada. Ves quines coses d’imaginar. Fa dies que no follem amb el Kevin. Deu ser això. Sempre estic massa cansada. Necessito vacances. Com quan vam anar a Mèxic.

Tanca la bossa amb la màquina automàtica. La pesa, hi posa l’enganxina amb el pes i la passa per l’escàner. Dóna el tiquet al client. Les mans quadrades l’agafen i, en fer-ho, li freguen els dits. La Shira sent que un llamp li travessa el canell. La descàrrega li puja braç amunt.

—Són 20 dòlars.

La Shira veu la bossa d’anar a comprar que s’allunya cap a la porta del supermercat agafada per la mà quadrada que l’ha electritzat. Encara li falten dues hores per plegar. Té pessigolles al cos. Demana el relleu i marxa al lavabo a rentar-se la cara. No m’havia passat mai. Necessito vacances. De moment, no n’hi ha a la vista. El Kevin tot just ha començat a treballar a un taller mecànic. Potser al juliol, li ha dit.

Juny

 Una ampolla individual de vi italià. Un sobre de risotto d’una sola ració, una bosseta de ceps liofilitzats, iogurts… Com es cuida, aquesta!

—Són 15 dòlars i 10 centaus.

Les mans que li donen 20 dòlars freguen els seus dits i un llampec conegut l’electritza. No són mans de dona. Són les mans del noi de les mandarines. Van seguides d’uns braços forts i peluts que acaben a les mànigues arremangades d’una camisa de quadres. De nou, la descàrrega la travessa. Li arriba una aroma de bosc després de ploure i de gingebre. I s’imagina els braços abraçant-la per darrere i les mans prement-li els pits. Tremola.

—Tingui, el canvi. Gairebé no gosa tocar-li els dits. No li mira la cara.

—Gràcies —la veu és fonda però clara. Com un contrabaix en un camp de blat. No sap com és que se li acudeixen aquestes coses. És el cansament, n’estic segura. Sort que demà és diumenge. Ha trencat amb la parella del sopar íntim? Està solter. Viu sol. I la Shira segueix tremolant.

—Senyoreta, sigui més ràpida sisplau, que hi ha cua! —una clienta pica amb el seu portamonedes sobre el taulell, atapeït de productes que esperen passar per la cinta. La caixera torna a la realitat.

Diumenge, la Shira es passa el matí dormint. Després d’esmorzar tard, el Kevin i ella netegen una mica l’apartament i marxen a passejar al parc del Pont de Brooklyn. Compren pizza i cerveses i sopen sobre la gespa. Parlen de quant de temps falta per poder fer vacances junts. Un mes?, dos? El Kevin encara no ho sap. S’endormisquen sobre l’herba fresca, mirant el capvespre sobre els edificis de Manhattan. Bufa un vent trapella i sorneguer. La Shira es veu a l’habitació de l’hotel de Mèxic amb el noi de les mandarines. Ell l’abraça per darrere amb els seus braços peluts i li prem els pits amb la fermesa delicada de les mans quadrades. De sobte una idea la pica, com una vespa: està solter, viu sol, no té parella. Es desperta. S’abraça al Kevin.

—Anem a casa. Fa temps que no fem l’amor.

El Kevin se la mira amb sorpresa. La Shira mai no ha portat la iniciativa.

Juliol

Ha plogut i fa calor. De l’asfalt pugen columnes de fum i tothom esbufega. Al supermercat l’aire condicionat escampa una temperatura gèlida. Quan la Shira surt del torn de matí la calor la tira enrere. Abans d’agafar el metro, es queda asseguda a un banc a la plaça del barri, sota els arbres, per refer-se de la bafarada calenta i humida. La gent es refresca a l’estany que hi al mig de la plaça. Els nens juguen a tirar-se aigua. Aleshores el veu. És el venedor d’un carret de gelats. Ha deixat un moment el carro, s’ha tret la samarreta i s’està refrescant ell també a l’estany. Quan s’aboca a l’aigua, la Shira li veu l’esquena ampla, la cintura ferma, els texans li fan imaginar unes natges perfectes, sostingudes per unes cames fortes. M’atreu.

Mai no li han dit res els homes quadrats i peluts. Sempre els ha preferit alts, fins, sense pèl. Es posa les ulleres de sol per poder observar-lo millor. Li vénen ganes de repassar-li l’espinada amb els dits i baixar-los més avall del cinturó, fins prémer-li les natges amb les mans. Ara es gira i se seu a la vora de l’estany. Sembla distret amb els nens que juguen. El veu sencer i de cara, per primera vegada. Té el pit cobert d’un pèl enrinxolat. Els cabells negres, i tot i que va afaitat observa que té la barba tancada i negra. La cara, ampla, afable. No sap per què però aquest home li agrada. Li agrada, li agrada, li agrada. Passa una bona estona al banc abans d’anar cap al metro.

Al dia següent, en sortir del supermercat, torna a la plaça. Protegida per les ulleres, seu en un altre racó per observar-lo des d’un angle diferent. El veu despatxar, parlar amb els compradors, caminar, empenyent el carret. És com arbre que camina sobre les seves arrels, pensa. És un arbre. El meu arbre. L’arbre on m’agradaria fer una cabana i dormir. I viure. El cos de la Shira és un fil d’alta tensió a punt de saltar. Estic boja per ell.

A la nit, la Shira es regira pel llit. Malgrat la xafogor, el Kevin dorm tranquil·lament al seu costat donant-li l’esquena. La Shira s’hi abraça. Pensa en l’esquena del noi de les mandarines i els gelats. Repassa l’esquena del Kevin amb els llavis, petonejant-la a cada centímetre. Recorda els texans i les natges. Agafa les del Kevin amb les dues mans i les prem. Fa lliscar la mà dreta entre les cuixes i li toca el sexe adormit. Amb l’esquerra li fa carícies circulars a l’escrot. El Kevin se gira cap a ella amb una potent erecció. Obre els ulls. Creia somiar però és veritat. No se’n sap avenir, que la Shira tingui aquella iniciativa. Últimament la veu més disposada; ara, arribar a despertar-lo com avui, mai. Intenta frenar-la, però ella no es frena. Li agafa les mans i se les condueix cap als pits. Quan el Kevin l’obeeix i els hi agafa, la Shira s’encamella i cavalca sobre el sexe del noi diverses vegades, amb els ulls tancats, fora de si. El Kevin explota i la Shira segueix cavalcant amb els ulls clucs, desbridada, fins que, després d’un llarg espasme i un miol interminable, cau sense forces al pit del noi, que no entén res d’aquell miracle.

Al tercer dia s’atreveix i s’acosta a comprar-li un gelat. No es treu les ulleres. Les mans es freguen de nou en l’intercanvi del cucurutxo i els diners. Mirant-lo des d’un banc allunyat, la Shira llepa, assaboreix, engoleix, el melic, el sexe, el coll, la boca, la llengua del venedor. Es nota tan excitada que no gosa aixecar-se fins després d’una bona estona que no ha acabat el gelat. Estic boja per ell. Boja, me’l menjaria ara mateix.

A la nit, la seva llengua repassa el Kevin des del sexe fins als pits. Ell creu que no podrà aguantar la pressió d’aquell rastre de cargol roent. Però ella inventa senders que l’exciten i el frenen per fer durar més temps aquella festa goluda. Quan ell es deixa anar, ella el rep a la boca. Després, li agafa el cap i li mostra que vol que ell faci el mateix. El Kevin obeeix feliç, amarat d’amor. Aquella no és la seva Shira, sempre tan tradicional i tan poc activa fins ara.

La Shira escriu el seu número de mòbil i el posa en un sobre petitó de color festuc. Quan plegui i surti a la plaça anirà a comprar un gelat i el donarà al noi. No en té prou amb l’estona d’observació, excitació i fantasies al parc. No en té prou amb les nits torrencials amb el Kevin. Vol tocar el noi. Vol tastar-lo. Fer amb ell allò que el cos li demana amb urgència.

Camina cap a la plaça i s’ha d’aturar a respirar. La xafogor és intensa. De sobte, el cel s’ennegreix i cau un xàfec. Quan hi arriba, no hi ha ningú. L’aigua cau a bots i barrals i s’enduu restes de papers de galetes de gelats que havien quedat abandonats, sobtadament, quan la gent ha hagut de córrer a resguardar-se. Desolació. La Shira marxa cap al metro amb la roba i els cabells regalimant. El sobre color festuc s’ha rebregat amb l’aigua i és una bola pastosa a la butxaca. Com el meu cos, pensa.

 Agost

La Shira veu desfilar els productes a la cinta, els passa per l’escàner i els cobra, i encara pensa sovint en el noi de les mandarines i els gelats. Des d’aquell dia de la pluja, no l’ha tornat a veure ni al parc amb el carret, ni al supermercat. La seva vida ha perdut sentit i energia. La relació amb el Kevin ha decaigut de nou. No té ganes de res.

Pa integral, una llauna de foie, bosses d’amanides, fruits secs, formatge de cabra, un sobre de salmó marinat, una ampolla de xampany, petita, per a dues persones. Maduixes, mandarines… L’olor de bosc i de gingebre. El cor es desperta de cop i es posa a galopar. És ell, és ell, és ell. Aixeca el cap per mirar-lo fit a fit. És ell. La tremolor gairebé no la deixa pesar ni escanejar.

—Són 23 dòlars —diu amb un fil de veu.

—Amor, tens monedes? —escolta que li diu a la noia somrient i lluminosa que té al costat.

La Shira li dóna el tiquet, sobtadament rígida. Mentre la parella marxa, diu que ha d’anar al lavabo i que la rellevin. No es troba bé. Té games de vomitar. Demana a l’encarregada que la deixi sortir abans.

Quan arriba a casa, el Kevin li pregunta què li passa i l’abraça. Ella el refusa. No pot suportar que la toqui. Surt de l’apartament. Baixa fins al carrer.

Crida.

Matilde

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Publicat dins de contes | Etiquetat com a , | 5 comentaris

La mosca

finestra

Confirmat, no vindrà. Els ulls de la Nora s’humitegen després de llegir el whatsapp de l’Albert.

El moviment imperceptible de la cortina tamisa la llum daurada que es filtra per la finestra. Estirada damunt els llençols nous amb tacte de seda, la Nora observa els cinquanta metres habitables. El cava suat dins la glaçonera, damunt la taula, i la fruitera curulla de cireres, préssecs i albercocs que tant li agraden a ell. Els llavis tasten una llàgrima salada. Tot per a res.

Al començament es trobaven dia sí i dia també. L’Albert era apassionat, atent als detalls; sabia interpretar la partitura de la Nora. Princesa, li xiuxiuejava a cau d’orella. Però el princesa d’ara li deixava anar des de dalt, els ulls petits, la boca estreta i envestides ràpides.

El cos madur jeu nu. Els sostenidors i les calces de blonda, a punt d’estrenar, reposen en una ganyota al respatller d’una cadira. Els havia triat del color del cel a les nits d’estiu. La dependenta li va dir que aquell conjunt la feia més jove, que li ressaltava la figura i el bronzejat. I ella es va sentir desitjable.

L´últim dia, mentre els dits de l’Albert resseguien el rostre de la Nora, la boca li escopia: no sé què et passa, princesa. Sembles de pedra. I acabà amb un: tinc la sensació de fer-ho sol.

Les espatlles suades de la Nora se li han enganxat a la seda del llençol. Una mosca es cola per darrere la cortina i vola fins al ventre de la Nora, que puja i baixa imperceptiblement amb cada respiració. Les potes de la mosca es passegen al voltant del melic, entre el borrissol de la pell torrada. Les pessigolles insignificants de les potes pinten un somriure agredolç als llavis de la Nora, mentre ressegueix amb la punta dels dits el rastre de la mosca. Ara li puja fins el pit i li envolta el mugró, que es desperta erecte com una fulla cercant la llum; després l’altre pit, l’altre mugró i segueix amunt fins la base del coll. La trompa de la mosca xucla la transpiració accelerada dels porus. Les inspiracions de la Nora s’allarguen, i la rodonesa del ventre s’infla i es desinfla. La mosca vola fins als peus. Explora el vermell de les ungles, baixa al turmell i gira cap a la planta. La Nora, instintivament, arronsa la cama. La mosca s’espanta i vola d’un costat a l’altre per aterrar damunt el genoll. Els dits de la Nora baixen cap a les cames a trobar-la. La mosca continua l’exploració i serpenteja cuixa amunt tot desviant-se per la cara interior. La Nora venç el reflex i, quieta, es concentra en les carícies de la mosca, que lentament s’ha apropat al sexe; li envolta el bosc del pubis una vegada i un altra. La Nora vola fins a un record prohibit; una setmana d’estiu a Aiguablava: un joc d’adolescents, una amiga amb qui no es va retrobar mai més. Li arriba la salabror de l’aigua tornassolada, el verd de la pineda, l’escalfor de la sorra, la frescor de l’escuma que li banya la pell, els ulls de la noia amb el color del paisatge pintat a les ninetes. La Nora, humida, obre les cames i la mosca sobrevola el cràter que s’acaba d’obrir sota les seves ales.

El timbre de la porta sona i li entela el somni. Amb el cor sotragat es posa la bata: Albert! Obre. Un rostre alegre i jove, emmarcat per uns cabells curts, rogencs, que conserven restes de sorra i sal, la saluda amb el paisatge d’Aiguablava pintat als ulls.

―Perdona que et molesti, sóc la nova companya de la Cleo. ―Amb el dit assenyala cap amunt―. La veïna, la Cleo ―insisteix amb el dit vertical.

La Nora, sorpresa, l’interroga amb la mirada.

―És que m’he deixat les claus dins del pis i la Cleo no tornarà fins al vespre.

La noia obre els braços, es mira i s’explica.

―He anat a la platja, però fa una xafogor… I, a més a més, no hi havia aigua a les dutxes.

La Nora segueix embadalida dins l’Aiguablava de la noia, que ho confon amb un principi d’enuig. La mosca voleia entre les dues. La Nora reacciona.

―No, passa! Et pots quedar aquí, cap problema. ―Somriu.

La noia es fixa en l’espai, en la llum; s’empassa la fragància de les fruites madures.

―Tens una casa molt agradable.

Veu el cava, la blonda damunt la cadira i fa la intenció de marxar.

―Ui, potser esperes algú. Que inoportuna sóc.

―No pateixis, no vindrà. ―La veu traspua l’amargor.

El cinturó de la bata de la Nora rellisca i deia al descobert la seva nuesa. Es tapa incòmoda.

―No! ―l’atura amb un somriure i la mà aixecada―. Ets a casa teva. I fa tanta calor…

Arrossega les síl·labes amb llanguiment, mentre la mà serpenteja des del coll fins l’escot del vestit. Després la contempla obertament i li diu múrria: Quina enveja, tens un cos preciós.

Els ulls de cadascuna es capbussen dins dels de l’altre. S’apropen, les puntes dels dits respiren al compàs del tacte. Es miren, les llengües brillen darrere els llavis entreoberts mentre neixen dos somriures que titubegen i perden la timidesa quan s’ajunten en un petó suau, salat, dolç. Cap d’elles es fixa en la mosca, que desapareix per darrere la cortina.

Maria

Publicat dins de contes | Etiquetat com a , | 2 comentaris

A l’altra banda

6090488937_c2a5d8e484_z

En aquells moments vaig pensar que tot s’acabava, que la meva vida es fondria en un instant. Vaig caure a terra, com un sac, i només sentia crits i veus confuses al meu voltant.

—Un metge, aviseu un metge! —una dona s’esgargamellava.

—Està sagnant per tot arreu, Déu meu! —ara era una veu greu, masculina, que, pel to, em semblà que em devia estar mirant amb una compassió infinita.

—No hi ha res a fer… —algú va deixar anar un sospir.

Les veus es van convertir en un eco que anava i venia i, de mica en mica, es diluïa. Cada cop eren més fluixes, com si un remolí se les emportés. Tot feia voltes, la terra es movia sota meu. Un dolor punxegut em tenallava els ossos, el meu cos es recargolava entre fortes convulsions i un mareig terrible m’envaïa. Tot es tornava borrós, cada cop més borrós, i després va venir la foscor; la dama de negre se m’acostava solemne, amb la dalla, lentament. Això s’acaba, m’ha arribat la fi, vaig pensar amb angoixa. I, ja en l’agonia, esperava amb resignació que el meu esperit pugés cel amunt. Però, ai las! El destí em va jugar una mala passada.

Jo, l’ànima de Petar Stiković, vaig quedar suspesa en un espai indefinit entre el cel i la terra. Maleït accident! Maleïda l’hora en què aquell cavall desbocat s’abraonà damunt meu i m’esclafà! Aquell succés em convertí a mi, Petar, l’home més fort i admirat del poble, en una ànima errant. Quina desgràcia! Havia deixat la Zorka, la meva estimada esposa, vídua, sola, prenyada de cinc mesos. Què seria de mi? Què seria de la pobra Zorka? Què havia fet perquè el fat es rabegés d’aquella manera en contra meu?

D’aleshores ençà, em vaig convertir en l’ombra de la Zorka, la dona que més havia estimat en vida. Quin suplici veure com els fets es desencadenaven davant meu sense poder-hi intervenir! No em mereixia aquell infern. Percebre l’estat de la Zorka després de la meva mort era un càstig desmesurat. Ella havia quedat amb la boca oberta, com si volgués que per aquell forat se li escapés la vida i la del nostre fill. No poder consolar-la, ni eixugar-li les llàgrimes m’amarava d’impotència.

Tanmateix, la condemna no havia acabat amb la meva mort! La pena seguia mentre contemplava com creixia el nostre fill. El dolor viscut al ventre de la mare li havia deixat uns ulls i un cap massa recargolats. Es feia gran, però encara li relliscava una bava llefiscosa per la boca, li faltava una dent i quan reia deixava entreveure un forat negre i desagradable. Què no hauria donat per poder tenir cura d’en Vlada! Per què m’havia caigut aquella maledicció? Devia ser l’odi que em tenien els homes del poble per haver aconseguit casar-me amb la Zorka, aquella dona bonica que tots cobejaven? O potser la meva falta era aquell orgull que tenia de ser l’home més fort del poble? Fos el que fos, no havia fet res tan greu per merèixer aquesta sort tan cruel.

Mentre vagarejava erràtic per l’espai buscant el camí que duu al més enllà, en Vlada creixia i començava a fer-se un home. I llavors va venir la guerra, la terrible guerra. Un dia, d’improvís, uns soldats irromperen a la Casa Negra, la nostra casa, per endur-se’l. La Zorka s’interposava entre ell i els soldats, l’estirava del braç, xisclava, no us l’emporteu, no us l’emporteu. Deixeu el meu fill, suplicava agenollada. Bramava, picava de peus, plorava. Però, malgrat que amb vint-i-cinc anys encara es deixava relliscar la bava de la boca i no havia après a llegir ni escriure, se’l van endur a la força i ella va perdre el que més estimava al món.

Contemplar la meva estimada des del meu espai incorpori era desesperant. Passava hores i hores sola a la taula del menjador, amb les mans damunt d’aquell hule atapeït de flors, amb l’esguard buit, evocant la rialla imbècil del nostre fill. Suspesa en el món dels records, immòbil, com una estàtua a qui han llevat tot signe de vida, passejava pels passadissos de la memòria: els temps bons amb els seus germans, la Casa Negra, la joventut envoltada de pretendents, els records amb mi, la infantesa d’en Vlada… Romania tancada a casa, i per no cuinar només menjava bacallà ressec i bevia de la bóta. Restava enclotada sempre en aquell silenci tens i pesant, només trencat pels plors amargs que li brollaven de l’ànima. Fins i tot semblava que s’havia oblidat de parlar. Quan sortia, les veïnes se la miraven amb compassió. Jo la seguia quan, a les tardes, arrossegant una esperança grisa, es dirigia cap als camins polsegosos per on s’havien endut en Vlada. Desperta, Zorka, desperta, has de refer la teva vida, li volia dir. Però només podia deixar anar un esgarip rogallós que l’espantava, i llavors se li obrien els ulls i mirava pertot com si notés una ombra envoltant-la.

Jo, que havia estat un home orgullós i fort, m’havia de resignar, amb horror, a veure com ella s’anava corsecant. Les meves paraules de consol li arribaven com murmuris fragmentaris que li feien por més que no pas l’alleujaven. Hauria volgut abraçar-la, però, com podia fer-ho si no tenia forma ni consistència?

La guerra s’agreujà i ben aviat els cossos nafrats dels soldats començaren a aparèixer surant Rzav avall. Jo seguia la Zorka quan, al migdia, malgrat el toc de queda, sortia cap al riu. L’acompanyava quan marxava cap al pont del Gel i s’asseia en una pedra cantelluda per veure-hi passar els morts i reconèixer-hi el seu fill. La volia aturar quan els deia adéu, però ella enretirava la meva mà amorfa com qui aparta un insecte enutjós.

Un d’aquells dies en què la seguia cap al riu, vaig veure que s’acostava un escamot de soldats bruts i espellifats. Vaig murmurar: torna, Zorka, torna a casa, però ella, molesta, s’espolsà l’orella. De mala manera els soldats li van dir que en aquella hora no es podia circular, però ella, aliena a l’advertència, va seguir caminant, mentre aixecava la pols del camí i deixava enrere una estela de dolor. Davant d’aquella indiferència, el caporal cridà:

—Senyora, marxi cap a casa, que a aquesta hora no es pot sortir.

Ella seguia.

—De mi no es riu ni Déu, ni Al·là. Cap a casa he dit! —ara, el caporal cridava més fort—. No ha sentit el toc de queda?

Tanmateix, la Zorka, d’esma, encorbada i amb la mirada buida, seguia cap al Rzav a visitar els seus morts.

—Dispareu! Foc!

M’hauria venut al diable! Hauria fet el que fos per salvar-la. Esperava que el caporal parés l’ordre, però de seguida vaig sentir, amb horror, com hi insistia davant l’astorament dels soldats, immòbils com roques veient la pobra dona.

—Foc, foc, foooc!!! —els escridassava amb totes les seves forces.

Es va fer un silenci tens i, tot d’una, un tret sec va trencar aquell aire sord i va abatre la Zorka. El soldat que havia disparat s’hi atansà corrent i, tot satisfet de la seva proesa, cridà:

—Mireu, mireu, l’he ben tocada i encara es belluga!

Ella es va posar de cara al cel per deixar que la seva ànima s’enlairés. Jo la mirava de l’aire estant, ella es mirava el soldat amb els ulls esbatanats. Encara li quedava una mica d’esma i deixà anar:

—Estàs… m… molt p… pr… prim… la … d… ddd… dddent…

Llavors jo també vaig mirar-lo. Li faltava una altra dent i la bava li seguia regalimant per la boca! El noi mirava els glops de sang espessa i ennegrida que brollaven del cos de la Zorka i, mentre deixava anar una riallada imbècil, li disparà un altre tret que li rebentà el crani.

—Ara, sí, ara ja no es mou! Ara sí! —s’exclamava satisfet mentre acariciava l’arma i saltava d’alegria.

Vaig contemplar com l’ànima de la Zorka pujava cel amunt, de pressa, de pressa. No es va aturar al meu crit sord: Zorka, Zorka, sóc aquí. Es va enlairar lleugera, ràpida, cap als estels…

I, sol, errant de nou, encara vaig veure com el nostre fill somreia estúpidament davant el cadàver i després s’allunyava.

Pobre fill nostre! Sense família, sense religió, sense ànima.

Maria V.

Guardar

Publicat dins de contes | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Embogida

338bb26e-9cb4-466e-938b-d9146863291b

Ningú no em podria haver aturat. Ningú. Jo volia el Petar i ell em volia a mi. Ja de petita me’l mirava, era guapo, guapíssim. M’agradava veure’l passar i m’avergonyia si se m’acostava. Però, després d’aquell ball d’estiu, quan em va estrènyer amb força contra el seu pit, la meva atracció cap a ell es va fer imparable. No podia pensar en altra cosa que en l’olor de la seva pell, l’escalfor de les seves mans i la força dels seus braços. En el meu cap no hi cabia res més i el meu cos era tot tremolor.

Ningú no em podria haver aturat. Ningú. Jo no demanava res més a la vida que ser d’ell. No em calia cap dot ni patrimoni; els meus germans prou feina tenien a tirar endavant els boscos i la Casa Negra. Jo vivia amb ells i els ajudava al camp, als estables, a la casa. Sabia que els feia falta i que les mans d’un home els aniria molt bé. Tot i que em veien molt jove, em van entendre, eren sang de la meva sang.

Ningú no ens va poder aturar i ens vam casar. La felicitat m’omplia el pit, l’enteniment, la raó. L’ amor m’embogia com el vi bo que corre pertot sense fre, quan beus i beus. El seu cos em posseïa dia rere dia, i el meu es deixava embriagar de carícies i desig, d’un desig vermell, mentre els nostres pensaments miraven cap a un futur llarg i segur.

Ningú no ens podrà deturar, pensava jo. Però un cavall desbocat si va poder. Encabritat es va llençar sobre el meu Petar, l’home més fort del poble, li va rebentar el ventre i ho va paralitzar tot. A l’acte, en uns segons, els batecs del seu cor i la meva respiració van frenar en sec. M’ofegava, però no prou per morir amb ell.

Segueixo vivint embogida. Ara, per la pena i la negror que pesen com la llosa que jeu sobre la terra fresca i remoguda de la seva tomba. Si haguéssim mort tots tres, seríem al mateix sot, junts, descansant. Perquè porto una llavor dins del meu ventre. D’aquí a poc hi haurà un Vlada petit que viurà amb mi i que cada nit sentirà el meu plor. Creixerà dret, alt i fort com el seu pare i potser serà, com ell, el més valent.

Un dia seuré al seu costat, li agafaré la cara ferma entre les meves mans i veient l’expressió intel·ligent dels seus ulls joves, interrogants, li explicaré perquè ploro, li diré que ploro perquè estic boja, sí, boja d’amor.

Maria del Mar

Publicat dins de contes | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Vlada

 

57petita

Tot va anar molt de pressa. Un grup d’homes armats va entrar a la casa i el caporal va etzibar al noi: Vlada Stikovic, vindràs amb nosaltres, i va ordenar que li donessin l’uniforme. Posa-te’l! Vinga, corre! La mare, la Zorka, va començar a bramar. El caporal li va dir que callés o s’encarregaria ell que tingués la boca tancada.

El xicot estava tan astorat que el van haver d’ajudar a vestir-se. La dona no podia deixar de cridar i sanglotava sense parar mentre els soldats intentaven fer-la emmudir amb renecs i cops a la taula.

En Vlada va fer uns ulls com unes taronges quan va veure que li havien calçat unes botes que brillaven. Després, van sortir de la casa i van enfilar carrer amunt fins que van arribar a un prat. Allà li van donar tantes instruccions que el noi va quedar atordit, però quan van començar a anomenar-lo soldat Vlada i li van entregar un fusell, un FR50 que no havia vist cap guerra, la rialleta que sempre se li dibuixava als llavis es va convertir en un riure sincopat i el xicot va començar a picar de mans.

Li va costar trobar una sensació semblant a la que experimentava en aquell moment, tenia tan pocs records! Potser era com el que sentia quan el deixaven jugar a futbol, o com quan de nen veia l’àvia cargolant el coll de les gallines. Es va aturar per eixugar-se la bava que li penjava de la cara.

El caporal li va manar que continués fent via. Davant d’ell hi havia un caminoi i la fila d’homes que avançava. Es va posar en marxa complagut amb el món. Fins i tot havia oblidat la mare, la pobra Zorka que ja no podria viure pensant que alguna bala li foradaria el cor.

Amb l’uniforme, l’escamot de soldats semblava un sol home. Ara sí, per primer cop a la vida, en Vlada es va sentir un més.

Al cap d’una setmana van trobar un campament organitzat i s’hi van incorporar. A en Vlada li va tocar aprendre a utilitzar el fusell. Sorprenentment, ho va fer amb rapidesa. Controlava bé l’arma, disparava quan se li deia i encertava els objectius: pedres, branques, ampolles i ocells.

Aquells dies es va adonar que, quan parlava, feia riure els altres soldats i que, quan cantaven, només li demanaven a ell que ballés i, com que ho feia tan bé, l’aplaudien entusiasmats. Mai tanta gent no havia estat pendent d’ell. Li va pujar al cap la mateixa escalfor agradable que quan el deixaven beure vi.

Els soldats van reprendre la caminada i a en Vlada, des d’aquell dia, només li preocupava manegar el fusell i obeir les ordres que rebia i que executava com si en allò li anés la vida. Rondaven pels pobles i feien complir la seva llei: passaven per les armes els renegats, violaven les dones, assaltaven rebostos i controlaven que es respectés el toc de queda. En quedava ben poc, del noi indefens que havien arrabassat a la Zorka.

Ja feia més d’un any que el xicot s’havia incorporat a aquell grup salvatge i, com que havia corregut la brama de com les gastaven el homes del caporal Stoj, quan algú descobria pols a prop de les vies d’entrada a les poblacions o veia individus uniformats, ho feia saber als veïns i tothom es tancava a casa. Les tavernes i les botigues baixaven les persianes amb els parroquians a dins.

Un dia, en el moment que el sol feia el pic, l’hora del toc de queda, els soldats van arribar a un poble on no es veia ningú. Havien triat aquell lloc amb la intenció d’anar al riu, perquè necessitaven un bany. Després pensaven fer obrir la fonda. Tenien ganes de gresca.

Els va sorprendre trobar-se una dona vestida de negre que arrossegava els peus i somicava. El caporal li va dir de mala manera que se n’anés, que havia de tornar a casa seva. Ella va continuar avançant en direcció al riu, reclosa en els seus pensaments. Els soldats es van aturar; indecisos, van mirar el caporal, que va bramar: dispareu contra tot el que es bellugui, tant se val si és bèstia o persona! Els seus crits van espantar els veïns que escoltaven darrere portes i finestrons, però no a ella, perquè va seguir avançant sense fer-ne cas, i el caporal, cagant-se en els seus morts, va ordenar foc. Els soldats vacil·laven: només era una boja; si no, com s’entenia que tingués el valor de no obeir? El caporal, sufocat, va haver de repetir l’ordre: foc! Els soldats es van paralitzar. Tots, excepte en Vlada. Ell es va concentrar en l’objectiu i va disparar. La dona va caure.

Amb el fusell a la mà, el noi se li va apropar, admirat perquè encara es bellugava. Els ulls enterbolits de la dona el van mirar i es van esbatanar. Va estendre la mà cap a ell i va dir unes paraules que la sang que vomitava va esborrar. Al soldat Vlada el va fer riure aquella glopada negrosa i va acostar el canó de l’arma al front de la dona que es convulsionava. Abans que el tret li rebentés el crani i el soldat celebrés que ja no es movia, la Zorka va tenir temps d’un darrer pensament: pobre fill meu, no me’l cuiden, li falta una altra dent.

Montse

Publicat dins de contes | Etiquetat com a , , | 2 comentaris

El Pont de Gel

Imatge: Júlia Prieto Coll instagram @juprico

Imatge: Júlia Prieto Coll
instagram @juprico

Caminàvem amb lentitud i parsimònia, com una vacada. El Janko i la Ljuba anaven al davant del seguici. Ell, amb els bigotis estarrufats i la banda nova d’alcalde que li tibava sobre la panxa també nova, exhibia la vara de plata de la seva autoritat i mirava de cua d’ull per saber si el seguíem. Ella, amb la permanent encarcarada, arracades d’or i un mocador de flors brodades sobre el vestit de vellut vermellós, mirava de no embrutar-se les sabates de taló als tolls que la pluja de la nit havia deixat al carrer.

No ens agradava seguir el Janko i la Liuba; tot i així, marxàvem al seu darrere sota les banderoles de colors que penjaven pel carrers. No podíem fer altra cosa. Anàvem a la inauguració del nou Pont de Gel, el pont que les bombes havien destruït i que, després de la guerra, s’havia refet, exacte, igual que el vell, amb els diners dels estrangers. Ens dirigíem cap a la cerimònia sense entendre per què els mateixos que l’havien destrossat havien donat diners per reconstruir-lo. Ja feia molt temps que no teníem respostes, ni llàgrimes, ni tan sols veu per fer-nos preguntes. Ens limitàvem a sobreviure i a callar. Seguíem l’alcalde i la seva dona perquè aquella era una ocasió de festa, encara que fos una festa trista després de tanta desolació. Els seguíem perquè aquell dia tocava estar contents: el pont tornaria a unir les dues parts del poble i ja s’havia acabat aquella passarel·la de fusta escassa i perillosa. I els seguíem perquè quedar-nos a casa podia provocar les represàlies dels que ara manaven.

Avançàvem sense parlar-nos ni mirar-nos. Agafàvem les criatures ben fort, que no s’escapessin, que en teníem poques. Darrere nostre, tancaven la comitiva els quatre músics de la banda que havien tornat vius de la guerra. El so de les trompetes i el trombó s’arrossegava desafinat i confús com els nostres sentiments. El Pont de Gel era l’única peça que faltava perquè el poble tornés a semblar nou. Feia mesos que s’havien enderrocat les parets de les cases abatudes pels obusos; les que havien pogut ser recuperades s’havien reconstruït; als carrers ja no hi havia els clots de les mines, i les veroles de la metralla a les façanes s’havien cobert i pintat. Passàvem entre aquelles runes ressuscitades que feien olor de calç i pintura nova, consternats de no poder fer el mateix amb els nostres morts; de no poder reconstruir les nostres vides ferides, mutilades, violades; de no poder esborrar ni tapar tot l’horror que havíem vist, tot el dolor que ens havíem empassat.

El dia era clar i només uns quants núvols treien la closca per darrere de les muntanyes. Nosaltres desfilàvem d’esma, espectres en la boira dels nostres morts.

Quan vam a arribar al pont, vam veure un podi sota una gran bandera, la que deien que ara era la nostra, la de la nostra independència d’estrena, que abans només havíem vist als uniformes dels soldats sense ànima ni religió que venien al poble a fer-nos mal i que ara eren els nostres policies. Darrere del podi, hi havia les baranes del pont nou, que era igual que el vell però amb les pedres més clares, sense verdet. A l’altra riba del riu, ens va semblar que hi vèiem aquella forma ajupida i cargolada que havíem vist tants dies durant els temps negres. Era una estàtua? Un homenatge? Una broma macabra? Una befa? Qui podia haver fet una escultura de la Zorka?

És clar que la recordàvem, la Zorka. La Zorka de la Casa Negra, la joveneta de la trena alegre i el somriure de pa acabat de fer amb qui tots els nois del poble es volien casar. El Janko, el primer. Ens havia sorprès que triés el Petar, el més pobre entre els pobres, però ella havia convençut els seus germans de l’amor que sentia per aquell gegant treballador i bo. Recordàvem la seva alegria quan havia quedat embarassada, com cantava quan rentava la roba al riu o munyia les vaques, la seva panxa feliç era una lluna plena que ens il·luminava. D’aquell temps també teníem el record dels plors de la Ljuba, que, enamorada del Petar, el perseguia i l’espiava a totes hores, amagada pels camps de blat de moro. I sobretot recordàvem la ira del Janko, el violent, l’imprevisible, que maleïa i desitjava la mort del Petar a cada borratxera. Per això, quan l’home de la Zorka va morir, tots vam sospitar que el Janko havia afluixat la cingla del cavall, però no havíem dit res, no en teníem proves, només suposicions que van flotar a l’ambient durant molts anys.

Tampoc no oblidàvem el naixement del Vlada, el fill de la Zorka, el de la mitja rialla, l’imbècil, que alguns deien que ho era perquè la pena de la seva mare li havia acoltellat el cervell i havia nascut tarat. Ni com la Zorka vídua s’havia tancat en l’amor d’aquell fill escapçat i no havia volgut saber res del Janko, que la festejava, malgrat que els seus germans li repetien que a la Casa Negra feia falta un home, que les terres no es llauren sense els braços dels homes, Zorka, sense la força dels homes, Zorka. Fins que havia arribat la guerra i el Janko s’havia fet soldat i s’havia endut tots els homes del poble, també els germans de la Zorka i el Vlada, que havíem pensat que ho feia per venjança o per despit. I havíem estat testimonis muts de com ella enfollia i l’esguard se li tornava vinagre. I tots els que quedàvem al poble, dones, vells i nens, havíem sentit els seus crits el dia que va ficar el cap a la fornal per plorar tota la nit. Però aleshores nosaltres ja teníem també molts motius per plorar i por fins i tot dels nostres plors, por que tot el que quedava del poble fos un sol udol infinit i esgarrifós. I havíem callat de nou. I així ens havíem acostumat a veure-la anar fins al Pont de Gel, i posar-se a la riba, allà on ara algú li havia fet l’estàtua, i dir adéu als morts que baixaven pel riu amb els ulls oberts. I nosaltres hauríem fet com ella però la poca vida que teníem la necessitàvem per arreplegar els grans de blat de moro i les patates que ens quedaven i per amagar les filles quan els soldats, els que es deien nostres, o els altres, que tant ens era, passaven pel poble.

No vam posar gaire atenció a la cerimònia que va fer el Janko quan va tallar la cinta que inaugurava el Pont ni als aplaudiments sorollosos de la Ljuba ni a la cançó enfadosa que tocava la banda, que deien que era el nou himne nacional. Tots miràvem com la figura de la Zorka aixecava el cap i ens somreia amb la seva boca sense dents. Ens saludava amb el mateix gest que feia quan deia adéu als morts que baixaven riu avall. I és que tots l’havíem vist morta, travessada pels trets al clatell i a la boca que li havia disparat en Vlada, l’idiota, el seu fill que no l’havia reconegut. I, en el nostre espant, tots miràvem també quina cara feien en Janko i la Ljuba, que semblaven no haver-se adonat de res. Aleshores la por que teníem de veure la Zorka se’ns va convertir en un desig rabiós que ells també la veiessin com la vèiem nosaltres, perquè ells vivien a la Casa Negra des que la mort dels germans, de la Zorka i del Vlada l’havia deixat sense propietaris. Però ells eren d’esquena al riu i no s’adonaven de res. Volíem que la veiessin perquè aquell dia de la mort de la Zorka tots havíem escoltat el Janko, que era justament el caporal d’aquell escamot de destralers sense ànima ni religió, donar l’ordre de disparar contra ella, malgrat les recriminacions dels soldats. No hem vingut a matar velles enfollides, caporal, repetien. I després de la Zorka havíem vist morir el Vlada, que el Janko, per aplacar els ànims de revolta de la tropa, havia fet penjar. L’idiota havia mort plorant i amb un raig de baba que li queia pels pantalons i feia un toll amb els seus orins de condemnat. I tot i així havíem callat un cop més perquè la por se’ns havia ficat a dins de l’ànima i ens l’havia corcat. No ens agradava el Janko perquè sabíem què havia fet i com ho havia fet. Havia afegit més injustícia a la injustícia, més horror a l’horror. Per això, el dia que ens havia dit que els seus, els nostres, com ell deia, havien guanyat la guerra, encara havíem tingut més por. I de nou havíem callat perquè volíem que aquella ferocitat s’acabés i volíem tornar a conrear els camps, i a casar les filles, i a plorar només pels nostres vells i no pels joves.

Mentre la Zorka ens saludava tots miràvem els cares del Janko i la Ljuba que es van girar per veure què observàvem amb tanta atenció, i sí, per un instant, els vam veure empal·lidir i fer una ganyota. La Ljuba va baixar del podi. Els músics van deixar de tocar la fanfàrria ensopida. El Janko va semblar que dubtava. Però de seguida va agafar el braç de la seva dona, la va fer pujar de nou al seu costat, va acaronar la vara platejada com quan acaronava el canó del fusell i ens va deixar anar un discurs sobre la pau i la necessitat de no mirar enrere i no odiar ni recordar. Ens va explicar que, la culpa d’aquella guerra, la tenien els altres i que ara, per fi, després de tants sacrificis, érem lliures i independents. Que el poble era un nou poble i que tindríem prosperitat. Que el temps era com el riu, que s’emportava tot el passat i al mateix temps sempre era allà. Que era passat i futur i més futur que passat. Que l’havíem de mirar com un símbol dels nous temps que ens esperaven. Mentre el Janko parlava, la Zorka ens saludava des de l’altra riba. I pensàvem que un cop més el Janko estava manant i decidint sobre les nostres vides. Però tampoc no vam dir res. Perquè nosaltres ja estàvem buits i eixuts i érem de pedra, com el pont.

Quan van tallar la cinta i van dir que el pont ja estava inaugurat i que ja hi podíem passar, tots ens vam quedar quiets. No, no volíem anar allà on hi havia la Zorka. Miràvem el terra, miràvem el riu, miràvem el cel i ja no volíem mirar cap a l’altra riba. En Janko y la Ljuba tampoc no avançaven.

Un tro espaordidor ens va agafar d’improvís. No havíem vist arribar els núvols que ara enfosquien el cel. Les primeres gotes van ser gruixudes com la corda que havia penjat el Vlada; el llamp que va caure va rebotar com una coça contra les pedres del pont i les va partir. De seguida una torrentera de pluja ens va fer fugir cap a les cases, amarats i esfereïts. El riu va baixar amb fúria per fora de la llera i es va emportar els trossos que quedaven de les baranes i de l’arc del nou Pont de Gel.

Matilde

Publicat dins de contes | Etiquetat com a , , | 3 comentaris