Nadal, dolç Nadal

p_20161207_115143—Per fi has arribat, Clara! —una veu de dona emergia entre un gran enrenou de gent. — Com és que véns tan tard?

—Ui tia, és que se m’ha rebentat una roda quan venia cap a la masia…

La Clara ja no sabia quina excusa empescar-se. I és que el que li rebentava era haver d’anar a aquell dinar de Nadal. Tota aquella faràndula se li feia una muntanya i més ara, quan feia quasi un any que havia enterrat la mare i hi havia d’anar tota sola. Una altra vegada li tocaria bregar amb aquella rècula de parents que només veia un cop a l’any i que s’entestaven a ficar-se en la seva vida: que si no es casava, que què hi feia vivint tota sola a Barcelona, que si ja l’havien ascendit a la feina… Ja se’ls imaginava tots, el cosins, les parelles dels cosins, els fills dels cosins, els oncles; tots allà, mirant-la amb aquells esguards de mussol. Quina llauna!, pensà.

La tia Glòria l’agafà de la mà tot arrossegant-la cap al menjador.—Clara, tu seuràs aquí, al costat de la Maria.

—Molt bé tia— la Clara es relaxà en veure que li havia tocat la companyia agradable de la seva cosina.  Amb ella sí que s’hi entenia.

Va fer una ullada ràpida a la taula llarga i poblada;  li semblà que hi havia més gent que altres anys, uns vint-i-cinc pel cap baix, i sospirà resignada. El fum del brou calent i de la llar de foc feien una mena de boirina que, com una cortina subtil, diluïa aquella allau de sentiments confusos que planava damunt l’atmosfera familiar. La Clara observà al seu voltant, la cuina-menjador seguia igual: la llar de foc en un racó amb un banc al costat, la cuina que ja no s’usava, l’olla per escalfar l’aigua penjant i una finestra petita que ajudava a mantenir la temperatura de la casa. Li vingué, com una glopada àcida, un record amarg de la infància, quan vivia en una masia propera. Però aviat, les llumetes de l’arbre de Nadal que li picaven l’ullet, l’olor deliciosa del menjar i el caliu del foc espurnejant la van reviscolar.  Mentre s’ho mirava tot atentament, una veu li provocà una fiblada al cor.

—Hola Clara, quant de temps, oi?— l’oncle Ernest la saludava somrient.

—Eh?, ho…ho… hola tiet— ella notà una sotragada que la sacsejava de dalt a baix. Havia arribat tan atabalada que no s’havia adonat que l’Ernest era allí i seia a la fila del davant, dos seients més enllà.

—Quina il·lusió tornar-te a veure… —va fer ell repassant-la a fons amb la mirada.

Què hi feia allà l’Ernest?  Atònita, com si no pogués donar crèdit a aquella presència, a la Clara no  li sortien les paraules. Li semblà que li queia el món a sobre. Després de vint anys, l’oncle s’havia tornat a creuar  a la seva vida. No, no pot ser! No pot ser ell. No, no, es repetia per dins mentre un regust amarg li pujava per la gola.

En un moment en què l’oncle estava distret, la Clara se’l quedà mirant; unes arrugues profundes solcaven aquell front ample, el seu cabell havia agafat el to grisós de la neu quan es desfà, i els trets del rostre se li havien endurit encara més. Sí, l’Ernest havia envellit, però encara conservava aquella mirada lasciva i plena de desig, la mateixa que tenia quan, de petita, es quedaven sols a la masia i ell li tocava el cabell i li deia: quins cabells rossos més bonics i quina pell més fina. El mateix esguard maliciós de quan la duia a l’habitació fosca: això serà un secret entre tu i jo, eh? No ho expliquis a ningú. Ara li tornava aquella olor de terra de l’oncle quan venia de treballar al camp. Li revenia la fortor de terra i de suor d’aquelles mans que li aixecaven la faldilla i serpentejaven per les seves cuixes com un escurçó repugnant… Bonica, ara jugarem a aquell joc que al tiet li agrada tant!, el nostre joc secret li deia amb aquella veu greu que a ella l’espantava d’allò més.  Quina desgràcia que el pare hagués mort tan jove i que el tiet s’hagués quedat a viure amb la mare i ella. La presència de l’Ernest havia estat com una maledicció en aquella casa. Pobre mare! Tan jove i tota sola a la masia amb una filla. Però, ¿què hi feia ara allà l’Ernest, després que la mare l’hagués fet fora de casa per sempre? Hauria tornat un cop assabentat de la seva mort, el molt fill de puta?

—Au Clara que et serveixo— la tia Glòria la va distreure d’aquells records que la turmentaven.  —Deus estar contenta de tornar a veure l’oncle Ernest, oi?

A la Clara se li va fer un nus al coll. No podia contestar. S’havia quedat muda. Què podia dir? Es preguntava si algun dels presents devia saber què havia passat entre ella i l’oncle. No sabia si ho ignoraven o si era un d’aquell secrets velats que es tanquen amb pany i clau per preservar la reputació de la família.

—Ja diràs prou— la Glòria anava servint l’escudella.

—Ep, prou, prou! — exclamà la Clara amb el plat a punt de vessar.

Entre aquell aldarull de gent, i aquella taula vestida amb tovalles brodades, farcida de menjar deliciós i guarnida amb grèvol i espelmes vacil·lants, l’Ernest somreia. Estava content de veure la Clara, la seva Clara. Quina sort havia tingut amb aquella nena! A ell, que també havia enviudat jove —semblava una fatalitat d’aquella família— i la soledat li tenallava el cor, aquella nena d’ulls blaus i vius i cosset blanc i tendre li havia tornat l’alegria. Finalment, quin mal hi havia a estimar la seva neboda? Una nena necessita afecte i tendresa i ell li ho havia donat tot. Tot, fins que la seva germana l’havia fet fora de la masia retraient-li el comportament amb la seva filla. Si finalment, ell només havia volgut ajudar… Ell l’estimava, la Clara, l’estimava de debò.

La Clara passà el dinar intentant esquivar la mirada escrutadora de l’oncle. Parlava amb la Maria i contemplava, per la petita finestra, com els colors ocres de l’hivern jugaven amb les hores, o contemplava la dansa de les flames de la llar de foc. Quan van fer el brindis amb cava i tots cridaven “Bon Nadal, bon Nadal”, la Clara esquivà la copa de l’oncle. El dringar del vidre entelava la veu de l’Ernest que deixava anar unes riallades ronques.

Després de les neules, els torrons i el cafè, arribà l’hora dels versos. Els més petits s’enfilaven en una cadira i recitaven els poemes sota la atenta mirada dels grans. La Clara es girà cap a ells tot donant l’esquena a l’oncle.

La nit de Nadal el bosc s’engalana;

els avets s’estiren per fer la sardana entorn del Nadó.

Una soca vella no pot afegir-s’hi i diu amb tristor:

—Jo ja no sóc bonaper res; no tinc branques.

Mes, pel cel ressonenles veuetes blanques

dels àngels que diuen:—Sí, que vals! no ploris! Seràs el tió!

Les xerrameques, les rialles, les cares acalorades que envermellien de mica en mica poblaven aquella sala de parets antigues que ja havia viscut molts Nadals. Després dels torrons i el cafè, el sol ja s’havia post. Quan el rellotge de paret tocà les set, la Clara s’aixecà per marxar amb l’excusa que l’esperaven a Barcelona. S’acomiadà de la família i es dirigí cap a la porta sense adonar-se que l’ombra de l’oncle Ernest la seguia.

Quan ja estava a punt de sortir, ell l’agafà pel braç.

—Clara, no marxis. Estàs molt maca— l’oncle s’hi acostava mastegant les paraules amb luxúria,

La Clara, mirant-lo als ulls, li escopí en plena cara.

Després, decidida, es dirigí al cotxe, arrencà i se’n va anar. Se sentia alleugerida i ara les llumenetes de Nadal que veia per la carretera li semblaven més brillants.

 

Maria V.

Guardar

Publicat dins de contes, Nadal | Etiquetat com a , , | 1 comentari

Que fort!

captura-de-pantalla-2016-11-23-a-les-20-37-47

Es trobaven d’amagat però davant de tothom. La seva relació estava per sobre de totes les convencions socials i ningú no hauria cregut que, en una anada a buscar el correu o unes ampolles de vi a mig dinar, es pogués fer l’amor darrere una porta, en un passadís o en un lavabo.

A vegades a l’ascensor, en uns instants, els botons dels pantalons es descordaven, les faldilles s’aixecaven mostrant una nuesa que facilitava la penetració, mentre les mans d’ell, àvides, es colaven per sota el jersei i acariciaven amb fruïció els pits d’ella, que es posaven turgents i se li oferien com dues pomes de l’arbre prohibit. Un dins l’altre, quan tot quedava parat i el plaer els desbordava, era el moment màgic en què, amb moviments compassats, arribaven a l’orgasme. Sabien segur que l’orgasme arribaria. El desig havia estat tan vermell, el sexe tan humit, que no podia fallar. Passat l’èxtasi, la calma retornava com si res; quedava la mirada brillant i la idea que hi hauria un proper dia.

Sempre hi havia un proper dia. Eren cunyats i vivien en una zona urbanitzada familiar, entre cosins, oncles i parents. Havien regulat uns espais neutres on les provocacions no hi cabien. Vetada la piscina, on tothom mira tothom, casa els sogres, i cap permís per a mirades o insinuacions enlloc; però a la primera trobada desordenada buscaven el moment i qualsevol altre lloc era bo per fer un polvo. Era un joc, un risc, una excitació que la seva parella no els donaria mai. Ella ho sabia i ho aprofitava; ell, amb aquest joc, es tornava boig.

El casament del germà petit coincidia amb la revetlla de Sant Joan i tota la família, reunida, se sentia especialment feliç. Ella,  abans de sopar, va veure com l’ascensor pujava lentament; li va semblar que més lentament que de costum, i s’ho anava mirant, i mirant. Tan lent! L’havia vist a ell entrar amb una glaçonera a les mans darrere la núvia. Va sentir com un raig de verí l’ofegava, mentre una esgarrifança li va fer notar que, sota el seu vestit nou, no portava res, que estava a punt per si hi havia l’ocasió.

I malgrat intentar dissimular el seu dolor, no va poder evitar que les llàgrimes rodolessin i el nas quedés tapat. El fred es va enfilar per les cuixes despullades i quan va arribar al sexe va notar que també plorava.

Mmar, contes eròtics.

Guardar

Guardar

Publicat dins de contes, eròtics | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Focs artificials

santjoan3

—Patufeta bon dia! (emoticona: un sol) Avui? Kina h?

 —Fera ferotge (emoticona: un lleó), 18.30?

 —Emoticona: mà amb el polze cap amunt

 —Emoticona: cara amb petó

Com ens espremen! He passat visita a la planta, he estat a la consulta, he atès la sessió mèdica i m’he quedat sense dinar. La veritat, tampoc tenia ganes de menjar. Si en tenia, era de tu.

Falta mig quart perquè siguin les sis. Se m’accelera el cor. Que acabi de fer preguntes aquesta dona. Cada setmana fa igual!

Per fi ha marxat. Penjo la bata, agafo l’abric i la bossa. Mentre em poso la bufanda, entro al despatx de la infermera perquè em faci els comentaris del dia. Només sento els batecs del meu cor fins que em demana què em passa, que em veu accelerada.

—Tinc gent a sopar i tot està per fer.

Mentre baixo l’escala repasso mentalment la llista: cava a la nevera, vi al rebost, formatges, pernil, embotis, olives, pa. Pa? N’he de comprar. Em puja al cap una escalfor de borratxera.

Finalment sóc al cotxe.

—Surto (emoticona de noi corrent)

 —Trigo 5 minuts (emoticona: cara un pèl fastiguejada)

 Millor, arribaré abans que tu. Al primer semàfor em poso colònia darrere les orelles. Al següent a les temples i als canells. Ai, ai, ai! El cos se’m va nuant amb els sentits. Les entranyes amb el cor. Quan puc em repasso els llavis. M’entusiasma aquesta barra que mescla color granatós i estrelletes d’or i plata. Sóc foc.

—Molt trànsit. Tu?

 —Sarrià/Tarradelles

 —G. Via

Li duc uns bons minuts d’avantatge. M’agafo fort al volant com si fes una cursa. Ja sento el teu alè càlid damunt meu. Respiro a fons. La pell se m’ha tornat fina, el cos ingràvid. Sento els teus llavis dolços, els teus dits inquiets. Em trobo especialment àgil quan canvio de carril, fins i tot endevino la cadència dels semàfors. Ah! L’amore, l’amore!

Agafo l’ascensor i és com si les teves mans s’enfilessin per les cames fins a…

-Diagonal.

 – Kasa! (emoticona cara feliç)

Passo les cortines. Arreglo els coixins. Encenc una barreta d’encens i una espelma de vainilla.

Un truc a la porta.

Tanco els ulls. La teva boca en la meva, les nostres mans es passegen inquietes pels nostres cossos i s’encenen les bengales, em descordes la roba i s’enlairen els coets, et trec el cinturó i esclaten els volcans. Ens mirem, riem i frenem una mica perquè volem una bona traca.

I la vam tenir.

x x x x x

Quan vam trencar l’abraçada, em vaig girar cap a ell. Estava estirat de cara al sostre amb els ulls tancats i una expressió de dolor. Va bellugar la mà esquerra i vaig rebre l’impacte d’una sageta enverinada que em va paralitzar.

—Jordi, què significa aquest anell?

No em reconeixia en aquella veu enrogallada. Ell va esbatanar els ulls, va encongir el ventre i es va enretirar cap a l’extrem del llit.

—Feia més d’un any que no el duies. Des que us vau separar.

Un pensament, ràpid com una bala, em va trepar el cervell:

—O és que no us heu separat? Ara començo a lligar caps. És per això que…

—Maria, Maria. Sisplau, deixa’m parlar.

—Marxa!

La meva veu va paladejar les cinc lletres mentre en els seus ulls hi vaig llegir sorpresa i por.

—Fora! Desapareix!

Em vaig aixecar, àgil com una criatura, em vaig posar la bata i em vaig tancar al bany.

Només en vaig sortir quan, al cap d’una bona estona, vaig sentir un cop de porta.

Fi de festa.

Montse

Guardar

Publicat dins de contes | Etiquetat com a , | 2 comentaris

Quatre mesos

Dibuix de la Júlia prieto Coll, @juprico, fet expressament per a aquest conte

Dibuix de la Júlia prieto Coll, @juprico, fet expressament per a aquest conte

Maig

Tres paquets de crispetes, tres de xips, tres pizzes congelades, tres packs de cerveses… La Shira agafa els productes de la cinta i els passa mecànicament per l’escàner. Partit a casa, mirar la tele amb la colla.

—Són 15 dòlars amb 60 centaus. Unes mans de dona, resseques i espellofades li donen l’import just. Pobra, haurà d’aguantar els crits i tota la patuleia de tios. Li deixaran el menjador fet una cort.

Bolquers, crema de mans, lleixiu, galetes amb xocolata, de les d’oferta, pa de motlle, dos packs de llet d’oferta, cacau soluble gegant. No hi ha ni un sol producte per a home. Família nombrosa i pocs calés. Segur que està separada i l’ex no li passa ni cinc.

A la Shira, inventar-se històries sobre els clients l’ajuda a passar les vuit hores a la caixa del supermercat.

Pa integral, una llauna de foie, bosses d’amanides, fruits secs, formatge de cabra, un sobre de salmó marinat, una ampolla de xampany, petita, per a dues persones… Ep, això va de sopar íntim! , maduixes, mandarines… De sobte, la bossa de plàstic es tanca malament i unes quantes mandarines rodolen per la cinta. Unes mans d’home, quadrades, les agafen  per posar-les de nou a la bossa. La Shira veu aquelles mans com si agafessin els seus pits. I li agrada. Ves quines coses d’imaginar. Fa dies que no follem amb el Kevin. Deu ser això. Sempre estic massa cansada. Necessito vacances. Com quan vam anar a Mèxic.

Tanca la bossa amb la màquina automàtica. La pesa, hi posa l’enganxina amb el pes i la passa per l’escàner. Dóna el tiquet al client. Les mans quadrades l’agafen i, en fer-ho, li freguen els dits. La Shira sent que un llamp li travessa el canell. La descàrrega li puja braç amunt.

—Són 20 dòlars.

La Shira veu la bossa d’anar a comprar que s’allunya cap a la porta del supermercat agafada per la mà quadrada que l’ha electritzat. Encara li falten dues hores per plegar. Té pessigolles al cos. Demana el relleu i marxa al lavabo a rentar-se la cara. No m’havia passat mai. Necessito vacances. De moment, no n’hi ha a la vista. El Kevin tot just ha començat a treballar a un taller mecànic. Potser al juliol, li ha dit.

Juny

 Una ampolla individual de vi italià. Un sobre de risotto d’una sola ració, una bosseta de ceps liofilitzats, iogurts… Com es cuida, aquesta!

—Són 15 dòlars i 10 centaus.

Les mans que li donen 20 dòlars freguen els seus dits i un llampec conegut l’electritza. No són mans de dona. Són les mans del noi de les mandarines. Van seguides d’uns braços forts i peluts que acaben a les mànigues arremangades d’una camisa de quadres. De nou, la descàrrega la travessa. Li arriba una aroma de bosc després de ploure i de gingebre. I s’imagina els braços abraçant-la per darrere i les mans prement-li els pits. Tremola.

—Tingui, el canvi. Gairebé no gosa tocar-li els dits. No li mira la cara.

—Gràcies —la veu és fonda però clara. Com un contrabaix en un camp de blat. No sap com és que se li acudeixen aquestes coses. És el cansament, n’estic segura. Sort que demà és diumenge. Ha trencat amb la parella del sopar íntim? Està solter. Viu sol. I la Shira segueix tremolant.

—Senyoreta, sigui més ràpida sisplau, que hi ha cua! —una clienta pica amb el seu portamonedes sobre el taulell, atapeït de productes que esperen passar per la cinta. La caixera torna a la realitat.

Diumenge, la Shira es passa el matí dormint. Després d’esmorzar tard, el Kevin i ella netegen una mica l’apartament i marxen a passejar al parc del Pont de Brooklyn. Compren pizza i cerveses i sopen sobre la gespa. Parlen de quant de temps falta per poder fer vacances junts. Un mes?, dos? El Kevin encara no ho sap. S’endormisquen sobre l’herba fresca, mirant el capvespre sobre els edificis de Manhattan. Bufa un vent trapella i sorneguer. La Shira es veu a l’habitació de l’hotel de Mèxic amb el noi de les mandarines. Ell l’abraça per darrere amb els seus braços peluts i li prem els pits amb la fermesa delicada de les mans quadrades. De sobte una idea la pica, com una vespa: està solter, viu sol, no té parella. Es desperta. S’abraça al Kevin.

—Anem a casa. Fa temps que no fem l’amor.

El Kevin se la mira amb sorpresa. La Shira mai no ha portat la iniciativa.

Juliol

Ha plogut i fa calor. De l’asfalt pugen columnes de fum i tothom esbufega. Al supermercat l’aire condicionat escampa una temperatura gèlida. Quan la Shira surt del torn de matí la calor la tira enrere. Abans d’agafar el metro, es queda asseguda a un banc a la plaça del barri, sota els arbres, per refer-se de la bafarada calenta i humida. La gent es refresca a l’estany que hi al mig de la plaça. Els nens juguen a tirar-se aigua. Aleshores el veu. És el venedor d’un carret de gelats. Ha deixat un moment el carro, s’ha tret la samarreta i s’està refrescant ell també a l’estany. Quan s’aboca a l’aigua, la Shira li veu l’esquena ampla, la cintura ferma, els texans li fan imaginar unes natges perfectes, sostingudes per unes cames fortes. M’atreu.

Mai no li han dit res els homes quadrats i peluts. Sempre els ha preferit alts, fins, sense pèl. Es posa les ulleres de sol per poder observar-lo millor. Li vénen ganes de repassar-li l’espinada amb els dits i baixar-los més avall del cinturó, fins prémer-li les natges amb les mans. Ara es gira i se seu a la vora de l’estany. Sembla distret amb els nens que juguen. El veu sencer i de cara, per primera vegada. Té el pit cobert d’un pèl enrinxolat. Els cabells negres, i tot i que va afaitat observa que té la barba tancada i negra. La cara, ampla, afable. No sap per què però aquest home li agrada. Li agrada, li agrada, li agrada. Passa una bona estona al banc abans d’anar cap al metro.

Al dia següent, en sortir del supermercat, torna a la plaça. Protegida per les ulleres, seu en un altre racó per observar-lo des d’un angle diferent. El veu despatxar, parlar amb els compradors, caminar, empenyent el carret. És com arbre que camina sobre les seves arrels, pensa. És un arbre. El meu arbre. L’arbre on m’agradaria fer una cabana i dormir. I viure. El cos de la Shira és un fil d’alta tensió a punt de saltar. Estic boja per ell.

A la nit, la Shira es regira pel llit. Malgrat la xafogor, el Kevin dorm tranquil·lament al seu costat donant-li l’esquena. La Shira s’hi abraça. Pensa en l’esquena del noi de les mandarines i els gelats. Repassa l’esquena del Kevin amb els llavis, petonejant-la a cada centímetre. Recorda els texans i les natges. Agafa les del Kevin amb les dues mans i les prem. Fa lliscar la mà dreta entre les cuixes i li toca el sexe adormit. Amb l’esquerra li fa carícies circulars a l’escrot. El Kevin se gira cap a ella amb una potent erecció. Obre els ulls. Creia somiar però és veritat. No se’n sap avenir, que la Shira tingui aquella iniciativa. Últimament la veu més disposada; ara, arribar a despertar-lo com avui, mai. Intenta frenar-la, però ella no es frena. Li agafa les mans i se les condueix cap als pits. Quan el Kevin l’obeeix i els hi agafa, la Shira s’encamella i cavalca sobre el sexe del noi diverses vegades, amb els ulls tancats, fora de si. El Kevin explota i la Shira segueix cavalcant amb els ulls clucs, desbridada, fins que, després d’un llarg espasme i un miol interminable, cau sense forces al pit del noi, que no entén res d’aquell miracle.

Al tercer dia s’atreveix i s’acosta a comprar-li un gelat. No es treu les ulleres. Les mans es freguen de nou en l’intercanvi del cucurutxo i els diners. Mirant-lo des d’un banc allunyat, la Shira llepa, assaboreix, engoleix, el melic, el sexe, el coll, la boca, la llengua del venedor. Es nota tan excitada que no gosa aixecar-se fins després d’una bona estona que no ha acabat el gelat. Estic boja per ell. Boja, me’l menjaria ara mateix.

A la nit, la seva llengua repassa el Kevin des del sexe fins als pits. Ell creu que no podrà aguantar la pressió d’aquell rastre de cargol roent. Però ella inventa senders que l’exciten i el frenen per fer durar més temps aquella festa goluda. Quan ell es deixa anar, ella el rep a la boca. Després, li agafa el cap i li mostra que vol que ell faci el mateix. El Kevin obeeix feliç, amarat d’amor. Aquella no és la seva Shira, sempre tan tradicional i tan poc activa fins ara.

La Shira escriu el seu número de mòbil i el posa en un sobre petitó de color festuc. Quan plegui i surti a la plaça anirà a comprar un gelat i el donarà al noi. No en té prou amb l’estona d’observació, excitació i fantasies al parc. No en té prou amb les nits torrencials amb el Kevin. Vol tocar el noi. Vol tastar-lo. Fer amb ell allò que el cos li demana amb urgència.

Camina cap a la plaça i s’ha d’aturar a respirar. La xafogor és intensa. De sobte, el cel s’ennegreix i cau un xàfec. Quan hi arriba, no hi ha ningú. L’aigua cau a bots i barrals i s’enduu restes de papers de galetes de gelats que havien quedat abandonats, sobtadament, quan la gent ha hagut de córrer a resguardar-se. Desolació. La Shira marxa cap al metro amb la roba i els cabells regalimant. El sobre color festuc s’ha rebregat amb l’aigua i és una bola pastosa a la butxaca. Com el meu cos, pensa.

 Agost

La Shira veu desfilar els productes a la cinta, els passa per l’escàner i els cobra, i encara pensa sovint en el noi de les mandarines i els gelats. Des d’aquell dia de la pluja, no l’ha tornat a veure ni al parc amb el carret, ni al supermercat. La seva vida ha perdut sentit i energia. La relació amb el Kevin ha decaigut de nou. No té ganes de res.

Pa integral, una llauna de foie, bosses d’amanides, fruits secs, formatge de cabra, un sobre de salmó marinat, una ampolla de xampany, petita, per a dues persones. Maduixes, mandarines… L’olor de bosc i de gingebre. El cor es desperta de cop i es posa a galopar. És ell, és ell, és ell. Aixeca el cap per mirar-lo fit a fit. És ell. La tremolor gairebé no la deixa pesar ni escanejar.

—Són 23 dòlars —diu amb un fil de veu.

—Amor, tens monedes? —escolta que li diu a la noia somrient i lluminosa que té al costat.

La Shira li dóna el tiquet, sobtadament rígida. Mentre la parella marxa, diu que ha d’anar al lavabo i que la rellevin. No es troba bé. Té games de vomitar. Demana a l’encarregada que la deixi sortir abans.

Quan arriba a casa, el Kevin li pregunta què li passa i l’abraça. Ella el refusa. No pot suportar que la toqui. Surt de l’apartament. Baixa fins al carrer.

Crida.

Matilde

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Publicat dins de contes | Etiquetat com a , | 5 comentaris

La mosca

finestra

Confirmat, no vindrà. Els ulls de la Nora s’humitegen després de llegir el whatsapp de l’Albert.

El moviment imperceptible de la cortina tamisa la llum daurada que es filtra per la finestra. Estirada damunt els llençols nous amb tacte de seda, la Nora observa els cinquanta metres habitables. El cava suat dins la glaçonera, damunt la taula, i la fruitera curulla de cireres, préssecs i albercocs que tant li agraden a ell. Els llavis tasten una llàgrima salada. Tot per a res.

Al començament es trobaven dia sí i dia també. L’Albert era apassionat, atent als detalls; sabia interpretar la partitura de la Nora. Princesa, li xiuxiuejava a cau d’orella. Però el princesa d’ara li deixava anar des de dalt, els ulls petits, la boca estreta i envestides ràpides.

El cos madur jeu nu. Els sostenidors i les calces de blonda, a punt d’estrenar, reposen en una ganyota al respatller d’una cadira. Els havia triat del color del cel a les nits d’estiu. La dependenta li va dir que aquell conjunt la feia més jove, que li ressaltava la figura i el bronzejat. I ella es va sentir desitjable.

L´últim dia, mentre els dits de l’Albert resseguien el rostre de la Nora, la boca li escopia: no sé què et passa, princesa. Sembles de pedra. I acabà amb un: tinc la sensació de fer-ho sol.

Les espatlles suades de la Nora se li han enganxat a la seda del llençol. Una mosca es cola per darrere la cortina i vola fins al ventre de la Nora, que puja i baixa imperceptiblement amb cada respiració. Les potes de la mosca es passegen al voltant del melic, entre el borrissol de la pell torrada. Les pessigolles insignificants de les potes pinten un somriure agredolç als llavis de la Nora, mentre ressegueix amb la punta dels dits el rastre de la mosca. Ara li puja fins el pit i li envolta el mugró, que es desperta erecte com una fulla cercant la llum; després l’altre pit, l’altre mugró i segueix amunt fins la base del coll. La trompa de la mosca xucla la transpiració accelerada dels porus. Les inspiracions de la Nora s’allarguen, i la rodonesa del ventre s’infla i es desinfla. La mosca vola fins als peus. Explora el vermell de les ungles, baixa al turmell i gira cap a la planta. La Nora, instintivament, arronsa la cama. La mosca s’espanta i vola d’un costat a l’altre per aterrar damunt el genoll. Els dits de la Nora baixen cap a les cames a trobar-la. La mosca continua l’exploració i serpenteja cuixa amunt tot desviant-se per la cara interior. La Nora venç el reflex i, quieta, es concentra en les carícies de la mosca, que lentament s’ha apropat al sexe; li envolta el bosc del pubis una vegada i un altra. La Nora vola fins a un record prohibit; una setmana d’estiu a Aiguablava: un joc d’adolescents, una amiga amb qui no es va retrobar mai més. Li arriba la salabror de l’aigua tornassolada, el verd de la pineda, l’escalfor de la sorra, la frescor de l’escuma que li banya la pell, els ulls de la noia amb el color del paisatge pintat a les ninetes. La Nora, humida, obre les cames i la mosca sobrevola el cràter que s’acaba d’obrir sota les seves ales.

El timbre de la porta sona i li entela el somni. Amb el cor sotragat es posa la bata: Albert! Obre. Un rostre alegre i jove, emmarcat per uns cabells curts, rogencs, que conserven restes de sorra i sal, la saluda amb el paisatge d’Aiguablava pintat als ulls.

―Perdona que et molesti, sóc la nova companya de la Cleo. ―Amb el dit assenyala cap amunt―. La veïna, la Cleo ―insisteix amb el dit vertical.

La Nora, sorpresa, l’interroga amb la mirada.

―És que m’he deixat les claus dins del pis i la Cleo no tornarà fins al vespre.

La noia obre els braços, es mira i s’explica.

―He anat a la platja, però fa una xafogor… I, a més a més, no hi havia aigua a les dutxes.

La Nora segueix embadalida dins l’Aiguablava de la noia, que ho confon amb un principi d’enuig. La mosca voleia entre les dues. La Nora reacciona.

―No, passa! Et pots quedar aquí, cap problema. ―Somriu.

La noia es fixa en l’espai, en la llum; s’empassa la fragància de les fruites madures.

―Tens una casa molt agradable.

Veu el cava, la blonda damunt la cadira i fa la intenció de marxar.

―Ui, potser esperes algú. Que inoportuna sóc.

―No pateixis, no vindrà. ―La veu traspua l’amargor.

El cinturó de la bata de la Nora rellisca i deia al descobert la seva nuesa. Es tapa incòmoda.

―No! ―l’atura amb un somriure i la mà aixecada―. Ets a casa teva. I fa tanta calor…

Arrossega les síl·labes amb llanguiment, mentre la mà serpenteja des del coll fins l’escot del vestit. Després la contempla obertament i li diu múrria: Quina enveja, tens un cos preciós.

Els ulls de cadascuna es capbussen dins dels de l’altre. S’apropen, les puntes dels dits respiren al compàs del tacte. Es miren, les llengües brillen darrere els llavis entreoberts mentre neixen dos somriures que titubegen i perden la timidesa quan s’ajunten en un petó suau, salat, dolç. Cap d’elles es fixa en la mosca, que desapareix per darrere la cortina.

Maria

Publicat dins de contes | Etiquetat com a , | 2 comentaris

A l’altra banda

6090488937_c2a5d8e484_z

En aquells moments vaig pensar que tot s’acabava, que la meva vida es fondria en un instant. Vaig caure a terra, com un sac, i només sentia crits i veus confuses al meu voltant.

—Un metge, aviseu un metge! —una dona s’esgargamellava.

—Està sagnant per tot arreu, Déu meu! —ara era una veu greu, masculina, que, pel to, em semblà que em devia estar mirant amb una compassió infinita.

—No hi ha res a fer… —algú va deixar anar un sospir.

Les veus es van convertir en un eco que anava i venia i, de mica en mica, es diluïa. Cada cop eren més fluixes, com si un remolí se les emportés. Tot feia voltes, la terra es movia sota meu. Un dolor punxegut em tenallava els ossos, el meu cos es recargolava entre fortes convulsions i un mareig terrible m’envaïa. Tot es tornava borrós, cada cop més borrós, i després va venir la foscor; la dama de negre se m’acostava solemne, amb la dalla, lentament. Això s’acaba, m’ha arribat la fi, vaig pensar amb angoixa. I, ja en l’agonia, esperava amb resignació que el meu esperit pugés cel amunt. Però, ai las! El destí em va jugar una mala passada.

Jo, l’ànima de Petar Stiković, vaig quedar suspesa en un espai indefinit entre el cel i la terra. Maleït accident! Maleïda l’hora en què aquell cavall desbocat s’abraonà damunt meu i m’esclafà! Aquell succés em convertí a mi, Petar, l’home més fort i admirat del poble, en una ànima errant. Quina desgràcia! Havia deixat la Zorka, la meva estimada esposa, vídua, sola, prenyada de cinc mesos. Què seria de mi? Què seria de la pobra Zorka? Què havia fet perquè el fat es rabegés d’aquella manera en contra meu?

D’aleshores ençà, em vaig convertir en l’ombra de la Zorka, la dona que més havia estimat en vida. Quin suplici veure com els fets es desencadenaven davant meu sense poder-hi intervenir! No em mereixia aquell infern. Percebre l’estat de la Zorka després de la meva mort era un càstig desmesurat. Ella havia quedat amb la boca oberta, com si volgués que per aquell forat se li escapés la vida i la del nostre fill. No poder consolar-la, ni eixugar-li les llàgrimes m’amarava d’impotència.

Tanmateix, la condemna no havia acabat amb la meva mort! La pena seguia mentre contemplava com creixia el nostre fill. El dolor viscut al ventre de la mare li havia deixat uns ulls i un cap massa recargolats. Es feia gran, però encara li relliscava una bava llefiscosa per la boca, li faltava una dent i quan reia deixava entreveure un forat negre i desagradable. Què no hauria donat per poder tenir cura d’en Vlada! Per què m’havia caigut aquella maledicció? Devia ser l’odi que em tenien els homes del poble per haver aconseguit casar-me amb la Zorka, aquella dona bonica que tots cobejaven? O potser la meva falta era aquell orgull que tenia de ser l’home més fort del poble? Fos el que fos, no havia fet res tan greu per merèixer aquesta sort tan cruel.

Mentre vagarejava erràtic per l’espai buscant el camí que duu al més enllà, en Vlada creixia i començava a fer-se un home. I llavors va venir la guerra, la terrible guerra. Un dia, d’improvís, uns soldats irromperen a la Casa Negra, la nostra casa, per endur-se’l. La Zorka s’interposava entre ell i els soldats, l’estirava del braç, xisclava, no us l’emporteu, no us l’emporteu. Deixeu el meu fill, suplicava agenollada. Bramava, picava de peus, plorava. Però, malgrat que amb vint-i-cinc anys encara es deixava relliscar la bava de la boca i no havia après a llegir ni escriure, se’l van endur a la força i ella va perdre el que més estimava al món.

Contemplar la meva estimada des del meu espai incorpori era desesperant. Passava hores i hores sola a la taula del menjador, amb les mans damunt d’aquell hule atapeït de flors, amb l’esguard buit, evocant la rialla imbècil del nostre fill. Suspesa en el món dels records, immòbil, com una estàtua a qui han llevat tot signe de vida, passejava pels passadissos de la memòria: els temps bons amb els seus germans, la Casa Negra, la joventut envoltada de pretendents, els records amb mi, la infantesa d’en Vlada… Romania tancada a casa, i per no cuinar només menjava bacallà ressec i bevia de la bóta. Restava enclotada sempre en aquell silenci tens i pesant, només trencat pels plors amargs que li brollaven de l’ànima. Fins i tot semblava que s’havia oblidat de parlar. Quan sortia, les veïnes se la miraven amb compassió. Jo la seguia quan, a les tardes, arrossegant una esperança grisa, es dirigia cap als camins polsegosos per on s’havien endut en Vlada. Desperta, Zorka, desperta, has de refer la teva vida, li volia dir. Però només podia deixar anar un esgarip rogallós que l’espantava, i llavors se li obrien els ulls i mirava pertot com si notés una ombra envoltant-la.

Jo, que havia estat un home orgullós i fort, m’havia de resignar, amb horror, a veure com ella s’anava corsecant. Les meves paraules de consol li arribaven com murmuris fragmentaris que li feien por més que no pas l’alleujaven. Hauria volgut abraçar-la, però, com podia fer-ho si no tenia forma ni consistència?

La guerra s’agreujà i ben aviat els cossos nafrats dels soldats començaren a aparèixer surant Rzav avall. Jo seguia la Zorka quan, al migdia, malgrat el toc de queda, sortia cap al riu. L’acompanyava quan marxava cap al pont del Gel i s’asseia en una pedra cantelluda per veure-hi passar els morts i reconèixer-hi el seu fill. La volia aturar quan els deia adéu, però ella enretirava la meva mà amorfa com qui aparta un insecte enutjós.

Un d’aquells dies en què la seguia cap al riu, vaig veure que s’acostava un escamot de soldats bruts i espellifats. Vaig murmurar: torna, Zorka, torna a casa, però ella, molesta, s’espolsà l’orella. De mala manera els soldats li van dir que en aquella hora no es podia circular, però ella, aliena a l’advertència, va seguir caminant, mentre aixecava la pols del camí i deixava enrere una estela de dolor. Davant d’aquella indiferència, el caporal cridà:

—Senyora, marxi cap a casa, que a aquesta hora no es pot sortir.

Ella seguia.

—De mi no es riu ni Déu, ni Al·là. Cap a casa he dit! —ara, el caporal cridava més fort—. No ha sentit el toc de queda?

Tanmateix, la Zorka, d’esma, encorbada i amb la mirada buida, seguia cap al Rzav a visitar els seus morts.

—Dispareu! Foc!

M’hauria venut al diable! Hauria fet el que fos per salvar-la. Esperava que el caporal parés l’ordre, però de seguida vaig sentir, amb horror, com hi insistia davant l’astorament dels soldats, immòbils com roques veient la pobra dona.

—Foc, foc, foooc!!! —els escridassava amb totes les seves forces.

Es va fer un silenci tens i, tot d’una, un tret sec va trencar aquell aire sord i va abatre la Zorka. El soldat que havia disparat s’hi atansà corrent i, tot satisfet de la seva proesa, cridà:

—Mireu, mireu, l’he ben tocada i encara es belluga!

Ella es va posar de cara al cel per deixar que la seva ànima s’enlairés. Jo la mirava de l’aire estant, ella es mirava el soldat amb els ulls esbatanats. Encara li quedava una mica d’esma i deixà anar:

—Estàs… m… molt p… pr… prim… la … d… ddd… dddent…

Llavors jo també vaig mirar-lo. Li faltava una altra dent i la bava li seguia regalimant per la boca! El noi mirava els glops de sang espessa i ennegrida que brollaven del cos de la Zorka i, mentre deixava anar una riallada imbècil, li disparà un altre tret que li rebentà el crani.

—Ara, sí, ara ja no es mou! Ara sí! —s’exclamava satisfet mentre acariciava l’arma i saltava d’alegria.

Vaig contemplar com l’ànima de la Zorka pujava cel amunt, de pressa, de pressa. No es va aturar al meu crit sord: Zorka, Zorka, sóc aquí. Es va enlairar lleugera, ràpida, cap als estels…

I, sol, errant de nou, encara vaig veure com el nostre fill somreia estúpidament davant el cadàver i després s’allunyava.

Pobre fill nostre! Sense família, sense religió, sense ànima.

Maria V.

Guardar

Publicat dins de contes | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Embogida

338bb26e-9cb4-466e-938b-d9146863291b

Ningú no em podria haver aturat. Ningú. Jo volia el Petar i ell em volia a mi. Ja de petita me’l mirava, era guapo, guapíssim. M’agradava veure’l passar i m’avergonyia si se m’acostava. Però, després d’aquell ball d’estiu, quan em va estrènyer amb força contra el seu pit, la meva atracció cap a ell es va fer imparable. No podia pensar en altra cosa que en l’olor de la seva pell, l’escalfor de les seves mans i la força dels seus braços. En el meu cap no hi cabia res més i el meu cos era tot tremolor.

Ningú no em podria haver aturat. Ningú. Jo no demanava res més a la vida que ser d’ell. No em calia cap dot ni patrimoni; els meus germans prou feina tenien a tirar endavant els boscos i la Casa Negra. Jo vivia amb ells i els ajudava al camp, als estables, a la casa. Sabia que els feia falta i que les mans d’un home els aniria molt bé. Tot i que em veien molt jove, em van entendre, eren sang de la meva sang.

Ningú no ens va poder aturar i ens vam casar. La felicitat m’omplia el pit, l’enteniment, la raó. L’ amor m’embogia com el vi bo que corre pertot sense fre, quan beus i beus. El seu cos em posseïa dia rere dia, i el meu es deixava embriagar de carícies i desig, d’un desig vermell, mentre els nostres pensaments miraven cap a un futur llarg i segur.

Ningú no ens podrà deturar, pensava jo. Però un cavall desbocat si va poder. Encabritat es va llençar sobre el meu Petar, l’home més fort del poble, li va rebentar el ventre i ho va paralitzar tot. A l’acte, en uns segons, els batecs del seu cor i la meva respiració van frenar en sec. M’ofegava, però no prou per morir amb ell.

Segueixo vivint embogida. Ara, per la pena i la negror que pesen com la llosa que jeu sobre la terra fresca i remoguda de la seva tomba. Si haguéssim mort tots tres, seríem al mateix sot, junts, descansant. Perquè porto una llavor dins del meu ventre. D’aquí a poc hi haurà un Vlada petit que viurà amb mi i que cada nit sentirà el meu plor. Creixerà dret, alt i fort com el seu pare i potser serà, com ell, el més valent.

Un dia seuré al seu costat, li agafaré la cara ferma entre les meves mans i veient l’expressió intel·ligent dels seus ulls joves, interrogants, li explicaré perquè ploro, li diré que ploro perquè estic boja, sí, boja d’amor.

Maria del Mar

Publicat dins de contes | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari