La Filo

63561f8764da0022b56d56a0c61e673b

Així és com va passar. Al matí, ben d’hora, vaig sortir del piset de la Sandra per anar al pub, al carrer Hospital, i canviar-me de roba per poder tornar cap a casa. Quan era al vestidor ve aquell fill de puta de l’encarregat i em diu, amb aquella jeta negra i aixafada de goril·la, que ja puc emportar-me totes les coses perquè estic acomiadat, o sigui que no cal que torni. Quan li vaig preguntar que què havia passat va i em diu que feia unes hores que hi havia anat el jefe màxim, que no ve mai, i que havia preguntat on era el de seguretat, o sigui jo, i que, com que no hi era, que li havia dit que no volia veure’m més per allà.

Jo l’escoltava i no m’ho podia creure. El jefe mai no venia al local i jo, esclar, a la matinada, m’escapava al piset de la Sandra, una puteta que m’ho feia gratis, perquè li agrado, perquè sóc més guapu que molts dels seus clients. Hi anava quan al pub ja no quedava ningú, només tres maricones que no havien lligat i que consolaven els tres muermos solitaris que es quedaven a plorar i a explicar-los la vida. I, ep!, que només hi anava quan ella m’ho demanava, que la condició era que amb mi ella podia fer el que volgués, que manava ella, i jo em deixava, que la Sandra és un dimoni al llit.

Vaig començar a caminar en direcció a casa, a la Riera Baixa, i mentre caminava, rumiava com li diria a la Filo que ja no podia tornar a la feina. A ella, que és tan bona, que es queda a casa mentre jo treballo i que amb el meu sou fa meravelles. Tu no t’hi amoïnis, que jo ja m’arreglo, més val menjar poc i pair bé, pobrets i alegrets, sempre diu. Em feia molta por decebre-la, tan contenta que estava que jo fos segurata de nit. Deia que la posava veure’m entrar al matí amb la porra i les manilles. És que la Filo és molta Filo. Sempre disposada a follar, a qualsevol hora que jo arribés i quins xiscles mentre li llepo els mugrons, que se li posen com antenes, i sempre a punt d’embolicar-me entre les seves mamelles i a jugar que sóc un nen. I després ella és una nena que me la menja com si fos un gelat de xocolata, que hi té un art que no té cap més dona.

Però segueixo, que se me’n va l’olla i vull explicar les coses pas a pas. Mentre caminava pel carrer Hospital perdut en les meves cabòries, algú em va cridar. Era la Paqui, bé, vull dir, el Paco, la maricona, el travesti, com n’hi diuen ara, que plegava de treballar i sortia del pub d’on m’havien acomiadat. En Paco, o la Paqui, que no sé, no sé què té entre les cames, que de vegades he tingut ganes de preguntar-li però em feia por que s’ho prengués com una insinuació, té uns llavis operats que són dos bistecs, i de sota el coll li surten dos pitons de silicona que fan impressió. Tampoc sé què hi pot trobar un home en aquest adefesio, però és que ara tot va així, homes amb homes, homes que volen semblar dones. Les coses que veia al pub, si les expliqués. Total, que la Paqui, no només em crida sinó que em posa la mà a sobre. I jo que m’espanto. Mira que si aquest vol alguna cosa amb mi.

-Quina nit, avui, Genís, xato! Ajuda’m a treure’m les sabates que estic rebentada i no em puc ni ajupir.

No li podia dir que no. I mentre el sostenia perquè es tragués aquell cony de calçat, que no sé qui fabrica sabates de taló del quaranta-sis, que aquests homes no tenen peus, tenen llesques de pa de pagès de dos quilos, m’engalta tot salamero i picant-me l’ull empastifat de maquillatge:

-Fas ulleres, rei. Vés amb compte amb les dones, pobrissó meu, que d’elles no et vindrà res de bo. Ai, vigila, que estàs en perill.

Això em va descol·locar. Potser sabia de la Sandra, que les putes i les maricones sempre estan fent safareig i em va pujar la mosca al nas. Per reblar-ho, va i em diu:

-I si no t’ho creus, guapu, pregunta-li a la Corina.

Apa. I em va deixar amb la paraula a la boca. La Corina? Què hi tenia a veure la Corina? Sí, jo havia tingut un rotllet amb ella, res seriós, just després de casar-me amb la Filo, i molt abans de la Sandra.

Picat per la curiositat me’n vaig anar de pet cap a la Boqueria i vaig trobar la Corina que acabava de muntar la parada. Quan em va veure va obrir uns ulls com els dels lluços de palangre que acabava de posar sobre el gel i les fulles de col.

Osti, nano, d’on surts? La Filo et lliga curt eh, golfo? Fa mesos que no passes per aquí i mira que estem a prop.

M’ho va dir amb aquella arruga entre cella i cella, amb la grenya que se li gronxa, escapada de la cua tibant i els morritus d’enfadada que tant m’agraden. Per un moment vaig oblidar la Sandra i la Filo i ja estava a punt d’anar i fer-li pessigolles sota la faldilla, allà on sé jo, i és que la Corina és de les que vol que l’hi facin pel darrere, que per això jo li deia Culina. Només de recordar-ho ja em vaig esverar.

-Culina, no he vingut pel que et penses. He vingut perquè em diguis què estàs dient de mi pel barri.

-Però què dius? De tu? De debò creus que jo he anat ventilant les nostres intimitats? Però tu què et penses que sóc? I no vull que em diguis Culina, marrano!

-És que la Paqui, , el travestorro, m’ha dit que anés amb compte amb les dones i que t’ho preguntés a tu.

-Ah, mira-te’l! I ara resulta que jo sóc l’única dona de la teva vida? No ho ha dit per mi, burro! Ho ha dit perquè jo sé coses.

-Coses de qui? Meves?

-De la Filo, de qui vols que sàpiga! Si jo estic tot el dia aquí, sé tot el que fa mentre tu dorms i també m’imagino el que pot fer mentre tu ets a la feina, gamarús, que no t’enteres de res.

-Hòstia puta, Culina, vull dir, Corina. Tia, m’estàs dient que la Filo em fot banyes?

-Mira qui parla de posar banyes! ¾ i aquí va començar a remenar els malucs per sota del davantal, just a l’alçada de les cues de rap i les sèpies¾ . Però no et diré res més si no em dónes una coseta que tu saps. Que ja he tingut prou paciència d’esperar que passis per aquí, que aquesta, la Filo —com és, la pàjara—, et té ben lligat pel que es veu. I tu, un calçasses, que des que et va fotre aquell escàndol al mig del carrer ja no m’has passat a veure mai més. Però…, si em dónes el que tu ja saps, jo canto. Vaja si rajo.

Els malucs de la Culina semblaven un ventilador que s’anava accelerant i accelerant.

-Però, Culi… Corina, estàs boja. Aquí? Ara?

-L’Eladio, el meu dependent, està a punt d’arribar, i quan arribi… podem… a-nar… al ma-gat-zem…, i va posar aquella carona de dolenta que tant m’agrada, i ja vaig veure el seu cul generós, i ja em va semblar que tenia a l’abast un cistell de figues sucoses només per a mi. A la merda les penes i l’acomiadament. Pensar en el cistell i trucar a la Filo va ser tot una. Li vaig dir que, a la nit, amb la pluja, havia entrat aigua al pub i que tornaria a casa a l’hora de dinar, que tenia molta feina a deixar-ho tot net. Ella em va dir que no arribés gaire tard, que m’esperava, que n’hi devia un, o dos, va dir, sempre tan carinyosa, la Filo. Això és el que m’agrada de la meva dona, sempre està a punt. És com la Sandra, però més fàcil, perquè la Sandra ha de ser quan ella vulgui. Amb la Filo, com que estem casats, no cal dir res, que per això m’agrada això del matrimoni. Quan arribo a casa em fico al llit i vinga, vinga, vinga follar, sense haver d’esperar que ella vulgui o no vulgui, que és molt còmode, la veritat. I ara la Culina, quin regal, inesperat. Com me’l podia deixar perdre? Els homes tenim tantes necessitats… Els moros sí que s’ho munten bé, en tenen unes quantes, de dones. M’imagino jo, amb les tres. Hòstia, hòstia, hòstia consagrada. Però el Moha, un dia que parlàvem d’això, em va dir que els de les moltes dones són els moros rics. No et creguis que els altres podem, perquè qui en té tres, les ha de mantenir les tres. Hòstia, això no ho sabia, jo.

I sí, vam anar al magatzem i la veritat és que jo m’hi vaig fer però no sé per què crec que la vaig decebre una mica perquè mentre es vestia em va dir allò tan lleig d’“home casat, burro espatllat”. I això que jo m’hi havia fet de valent, que el cul de la Culina bé valia l’esforç.

-I ara, m’ho diràs, Culi, el que m’havies de dir?

-Ja t’he dit que no em diguis Culi, ni Culina, gilipolles. Mira, jo només et puc dir que la Filo, quan tu no hi ets, compra dos llenguados o dues cues de rap, m’entens? I que al matí, mentre tu dorms, la veig passar molt ufanosa, com si tu haguessis estat tota la nit amb ella, m’entens? I ja sé que tu la tens sempre fresca i regalada, però no sé si dónes per a tant, que avui ja ho he comprovat.

-Culi, mala pècora, el que tens és enveja perquè m’he casat amb ella i no amb tu, però és que ella no treballa. I un home com jo, el que vol, quan arriba de la feina, és trobar la dona a casa i ben disposada i no: ai, que he de marxar a obrir la parada, ai, que estic cansada, que he estat moltes hores dreta, ai, que el sopar te’l fas tu, ai, que naps, ai, que cols.

I aleshores ens vam posar a discutir i ella em deia que sóc un cagat i un llondro. I jo que era envejosa i una bruixa i que per això deia maldats de la pobre Filo, tan bona que és. I jo em pensava que hi hauria segona part, però no de seguida, que necessitava repòs. M’havia fet a la idea que aniríem a prendre unes tapetes al bar del Pinotxo, que ella convidava, com sempre, de contenta que estava, i tornaríem al magatzem com en los viejos tiempos. Però, no. La Corina estava enfadada i no hi va haver cerveseta, ni tapes, ni segona tanda.

Me’n vaig anar cap a casa, preocupat per com havia anat amb la Corina, pel que m’havia dit dels llenguados i, el pitjor de tot, per com li diria a la Filo allò de la feina. Aleshores se’m va acudir que de moment no li diria res d’això, que ja li confessaria un altre dia. I vaig agafar de la bossa la porra i les manilles, que sabia que a ella li agradava que entrés com un home fort i valent que sóc.

-Filo, carinyu, amor meu, mira qui arriba! – però em va semblar que escoltava la veu d’un home i el cor em va fer un bot. A veure si era veritat el que m’havia dit la Corina. I va i em trobo la Filo, al menjador, servint l’esmorzar a un pavo engominat, amb una camisa espitregada i una cadena d’or gruixuda com una corda que li brillava entre els pèls del pit.

-Filo! Qui és…, aquest paio? -Jo estava palplantat a la porta del menjador, amb la meva bossa. El tio em va fer una llambregada a la porra i a les manilles. Em va semblar que reia, però vaig pensar que era la por que li feia fer aquella ganyota.

-Carinyu, Genís, no deies que arribaries més tard? Mira, et presento el Mario, el cosí del marit de la meva germana, el que viu a Nàpols, ja te n’havia parlat. Recordes? Ha vingut a Barcelona a passar una temporada per negocis i mentrestant es quedarà a viure amb nosaltres. No t’ho he dit per telèfon perquè volia fer-te una sorpresa.

Aquell individu, a casa nostra! Mai de la vida! Però no vaig tenir temps de reaccionar. La Filo se’m va tirar al coll i em va omplir de petons. Fas olor de peix, em va dir amb cara de fàstic. És que la pluja ha portat les aigües del mercat cap al pub, rateta. I ella tota amorosa que em duu al bany, em despulla, jugant amb la polla, dient que ella sabia com alegrar-la, em fica a la banyera, m’ensabona, i tot això mentre jo sentia els roncs del tal Mario fotent una becaina al MEU menjador segurament en el MEU sofà preferit. Això no m’agradava gens. Però qualsevol li deia, a la Filo.

Després del bany, em va dur al llit i se’m va abraonar. Jo no podia pensar en res i mirava de fer esforços perquè no se’m notés que estava cansat, que tenia gana i només volia menjar alguna cosa i dormir. Però la Filo és molta Filo i no s’hauria pres bé no tenir lo seu, com ella diu.

Durant un parell de dies vaig fer veure que sortia de casa al vespre per anar a treballar. Mentre, el tal Mario s’estava allà fumant i endrapant, que semblava un mafiós d’aquells que surten a les sèries, però jo no deia res perquè la Filo s’hauria enfadat, que ella té molt de caràcter i amb la seva família, ni que sigui el cosí d’un cunyat, no s’hi juga.

Al tercer dia jo ja estava fart de passar la nit als bars del veïnat, sense fer res, bevent tòniques i Coca-Cola i escoltant les penes de tots els penjats que estan més sols que mussols, i ni la Sandra no em convidava a pujar al piset perquè em veia deprimit. I, com que no podia més, vaig haver de dir a la Filo que m’havia quedat sense feina. No li vaig dir la raó, no, li vaig dir que per la crisi. I ella es va quedar una mica seriosa. Jo pensava que m’anava a escridassar. Però va dir-me que segur que el Mario ho solucionaria, això de la meva feina.

I sí, com un miracle, el Mario em va aconseguir aquella mateixa nit, tres dies després del meu acomiadament inesperat, una feina de vigilant de pàrquing al barri de la Sagrada Família.

La meva vida ha canviat. Continuo amb la feina nova i amb en Mario a casa. La Filo segueix tan carinyosa com sempre, i està més guapa que mai, però crec que això que faci de vigilant d’un pàrquing no l’excita tant com quan era segurata. Algunes vegades, quan he tornat de treballar, m’ha semblat que no tenia tantes ganes com abans i a vegades em sembla que la meva part del llit està calenta, com si algú hagués ocupat el meu lloc. No veig mai la Sandra, que ja no treballem de costat. A la Corina ni m’hi acosto, perquè se’n riuria de mi si sabés que consento a viure amb en Mario. Per cert, que el tio porta un munt de mesos a casa i no parla de marxar i si alguna vegada li ho he insinuat a la Filo, s’enfurisma amb mi i em diu que no tinc vergonya, després del favor que m’ha fet.

I jo no vull que s’enfadi, que és molta Filo, la Filo.

Matilde

Anuncis
Publicat dins de contes, Inspiracions | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Mario

9788437633947

La nova tanda de contes de les cinc-emes estan escrits inspirats o imitant un dels contes d’Alberto Moravia. Concretament “Mario”, del seu llibre “Cuentos Romanos”.

Us en deixem el text original en italià: http://webpage.pace.edu/abelardo/Italyweb/Ita317/Moraviaopere/Mario.html

Ens ho vam passar molt bé escrivint-los i vam aprendre molt de les tècniques d’aquest gran contista que és Alberto Moravia.

 

Guardar

Guardar

Publicat dins de Alberto Moravia, Inspiracions | Deixa un comentari

Carrer del Cometa

 

Deia en Serrat, fa molts anys, que el seu carrer era un infant que anava berenant pa amb oli i sucre. El meu, que també considero un infant, està fet de plastilina, perquè s’ha adaptat a tots els canvis, i mira que n’ha tingut! Quan era petita només el coneixíem els veïns i ara apareix a les guies turístiques.

Si retrocedeixo a aquells anys cinquanta, quan vaig néixer a la planta tercera de la finca número sis del carrer, era un lloc habitat, sobretot, per gent de tota la vida i per alguna família d’immigrants procedents d’Andalusia o de Múrcia. A l’estiu sentíem cridar una dona de la casa del davant. Com que ho feia en castellà i se suposava que els catalans no cridàvem, li dèiem la gitana. Com érem! Sort que en alguna cosa hem avançat! Quan era fosc, si passava algun borratxo que cridava o cantava, la gitana, fos l’hora que fos, li tirava automàticament una galleda d’aigua que devia tenir preparada al balcó.

Entre el pis més alt de cada finca i el terrat hi feien niu les orenetes. Al matí, quan arribava la primavera, despertar-me era una festa de refilets que durava fins al dia que desfilaven totes plegades per anar a trobar la calor del sud. Quan ja no hi havia orenetes, a poc a poc, els dies s’anaven fent més curts i el fred cruel d’aquells anys es filtrava per les finestres i balcons de les cases. A les orenetes les substituïen els estornells, que eren més cars de veure. Ara cap ocell fa niu a les cases: els han tapiat les entrades.

En aquella època sota casa teníem un colmado, la botiga d’ous de la meva àvia paterna que va haver de tirar endavant els fills quan li van matar el marit el juliol del trenta-sis, una d’electricitat, un manyà…

En l’actualitat és un de tants carrers cosmopolites del gòtic amb gent que hi passeja o hi circula, a vegades en ramats, a peu, en bicicleta, segway o qualsevol altre artefacte. Hi ha activitat i soroll fins a la matinada. Pobra Barcelona! Han aconseguit esgarrar-te.

Aquest matí he baixat al carrer amb ganes de fer inventari. He fet les passes que separen casa meva del començament. Just a l’entrada, donen la benvinguda un parell de vambes negres que pengen dels fils elèctrics. Aleshores s’hauria de trobar el número u i el dos, però no, te’ls has d’imaginar, no hi són, a les parets que suposadament els haurien de lluir. On hi hauria l’u hi ha una porta i una finestra gran que estan tapiades i que corresponen a la tenda de pakis de la plaça del Regomir. A continuació, hi ha dues finestres més, bessones de l’anterior, brutes, cegues i amb barrots, i una persiana decorada amb un grafit descolorit que quasi bé sempre està abaixada. Aquestes finestres i la persiana deuen correspondre a la part de magatzem del mateix negoci.

Al suposat número dos hi ha uns finestrals molt grans que deixen veure l’interior del restaurant Matsuri, que fa cuina boníssima del sud-est asiàtic. S’hi accedeix per la placeta. Si fas el xafarder, els tons vermellosos de les parets, la fusta fosca de les taules i la llum tènue que il·lumina la sala li donen un aire misteriós, tranquil i atractiu. Després hi ha una porta extremadament estreta que, probablement, dóna accés a algun habitatge.

Al número tres, abans de l’escala de veïns, hi ha un restaurant japonès que té un nom adient: SushiYa. Hi fan la cuina japonesa basada en el sushi, la sopa de miso, els fideus i poca cosa més. És petit, sense cap pretensió, però el menjar és més que correcte, sobretot si tens en compte el preu. Després de l’escala de veïns hi ha una porta molt petita que dóna accés a un estudi que té una finestreta a l’exterior. Hi ha temporades que està ocupat per algun pintor.

Al número quatre, després d’una porta de fusta pintada amb grafits i que sempre veig tancada, hi ha una placa que informa que en aquella casa hi va néixer el compositor Enric Morera (1865-1942). A continuació s’hi troba la porta, també de fusta, d’accés als habitatges. L’edifici s’acaba encara amb dues portes més que també llueixen grafits, una de les quals, almenys, amaga un petit garatge per a alguna moto i un cotxe petit.

En aquest punt el carrer creua amb el de la Palma de Sant Just, que s’acaba fent un queixal entre el número quatre i el sis.

Al número cinc hi ha un estudi d’arquitectes que també fa cantonada amb el carrer de la Palma. Es diu Matic&Garau. Em va agradar saber que pertany a cinc dones. Després hi ha el Cometa-Pla. És un restaurant acabat d’estrenar que ofereix vins i menjars ecològics, de kilòmetre zero, servits en forma de racions que són bones, petites i cares a parts iguals. Ho asseguro. Després de dues portes de fusta, sempre tancades, hi ha una botiga de roba de dona a preus molt baixos, la 93BCN, on es poden trobar articles interessants.

Aquest establiment fa cantonada amb el carrer dels Lledó, el carrer on hi ha un palau del segle xv i un altre que encara conserva restes romanes i de les diverses modificacions arquitectòniques que s’hi han fet fins a l’actualitat. Això em fa pensar que no pots passejar pel barri, o simplement desplaçar-t’hi, sense sentir l’alè i la presència de la història damunt teu. Una de les raons per les quals cal deixar la bossa de les escombraries directament al carrer cada nit a partir de les vuit del vespre és perquè, si fessin treballs per instal·lar un servei pneumàtic de recollida, es trobarien amb el dilema de què fer quan comencessin a aparèixer restes romanes.

Al número sis hi ha una botiga que també fa cantonada amb el carrer de la Palma. Es diu Akwaaba. La porten un grup de subsaharians que venen roba per a dones, homes i nens confeccionada per ells. També en fan a mida. Disposen d’un estoc de teles amb estampats africans molt bonics. També venen complements: arracades, anells, bossetes… A fora hi tenen un maniquí blanc que vesteixen de colors bigarrats i sorprenents Els he comprat un parell de vestits i una camisa a mida per al meu home, tot amb bon resultat. Quan s’obre la porta de la tenda del costat, normalment tancada, s’hi veuen un home i una dona xinesos amb un munt de roba blanca. Els veïns pensen que deu ser una bugaderia. Hi estic d’acord afegint-hi que amaga algun misteri. Damunt de la porta, encara es mig llegeix l’activitat de la que hi havia als anys cinquanta: Electro-Cometa. Després ja hi ha la porta de l’escala de veïns. És l’única del carrer que és de ferro i vidre i es conserva tal com la va dissenyar el meu avi matern, que va comprar la finca als anys vint. Ell no volia que passés com amb la resta, que són de fusta i no deixen veure el carrer abans de sortir-hi. A la paret de l’edifici hi han penjat tres objectes tipus enganxina, mostra d’art urbà, que fan força goig.

A continuació hi ha tres portes que corresponen a tres habitatges petits. La que té una porta de vidre pensem que deu ser un pis turístic. Estem intentant indagar si és legal o no. Al final del número sis, i del carrer, un artista plàstic ha obert recentment una botiga on ven quadres eclèctics de mida petita. Es podria considerar que són un reclam turístic bonic. Al barri, s’hi venen molts souvenirs que són un insult al bon gust i, alguns, també a les dones. Gràcies a una denúncia verbal que vaig fer a una regidora de l’anterior equip de govern municipal, van haver de transformar un establiment del barri que venia samarretes sexistes.

Als balcons hi ha força senyeres, una llueix en el pis que un propietari enginyós lloga a turistes i que sabem segur que és i il·legal. Un balcó està especialment guarnit. Té una bandera pirata, hi penja el tors d’un maniquí daurat i a la barana hi ha una placa de l’Ajuntament de Madrid de la Manuela Carmena.

El meu carrer, com la plastilina, tot i tenir només sis números dóna molt de si.

Montse

 

 

Publicat dins de carrers, contes, Montse | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Viure entre el present i el passat

Després de baixar per l’Eixample barceloní, amb les cases modernistes, d’entrades àmplies i calmoses, al barri de Sant Antoni, més senzill, habitatge d’antics menestrals i classe mitjana, la ciutat canvia d’aspecte. Farcit de comerços, associacions de veïns i el gran mercat, el barri bull de vida i activitat.
Caminar pel meu carrer no és tan sols un passeig físic, la contemplació d’un paisatge urbà; també és un viatge entre el present i el passat, entre la tradició i la modernitat i entre els habitants locals i els nouvinguts.

Començo per la cantonada d’Urgell amb Floridablanca, on s’alça un dels edificis emblemàtics del barri, l’antiga Carboneria. Aquesta edificació, senzilla alhora que original, i per on passava un camí de ronda, ocupa un xamfrà molt ampli amb quatre façanes. Coneguda antigament com a Casa Tarragó té l’orgull de ser un dels edificis més antics de l’Eixample del Pla Cerdà. Sovint, quan hi passo pel davant, m’agrada imaginar la Barcelona del passat, una ciutat per on circulaven carros en comptes de cotxes, on la gent caminava tranquil·la i les dones lluïen vestits d’època propis del segle XIX. Quan vaig venir a viure en aquest carrer la casa estava habitada per okupes i havia esdevingut un centre social del barri. S’hi feien classes de ioga, d’idiomes, assemblees; tot un símbol reivindicatiu de la gent jove. Mai no va haver-hi problemes, ni aldarulls, però el banc propietari la va reclamar i en van haver de desallotjar els okupes. Posteriorment, tot i el seu valor històric, la volien enderrocar; sortosament, al final es va aconseguir deixar-la tal com està, amb les seves quatre façanes i la construcció tan original, i només remodelar-ne l’interior. Ara, la façana, amb les pintures que en van fer els okupes —un globus aerostàtic, cadenes i altres símbols—, és un atractiu del barri i turístic que no deixa ningú indiferent. Després que els okupes marxessin, amb les portes i les finestres tapiades, traspua una certa tristesa, a l’espera dels nous ocupants.

En contrast amb aquesta evocació al passat, al costat, al número 124, en un edifici més alt i de construcció més moderna, hi ha una botiga d’aquestes que actualment no paren de proliferar, el New Super, un supermercat pakistanès bigarrat, on les fruites i les verdures desordenades, des de les caixes, s’aboquen al carrer com si demanessin ser comprades. Em fa gràcia veure que, malgrat el trànsit dels cotxes i el tràfec de la gent, el dependent roman assegut a la caixa, tranquil, sense mostrar cap indici de presses, només esperant que algun client s’acosti a comprar-li la mercaderia. No hi ha pressa, el ritme és el d’allà, el de l’Orient llunyà… Tot seguit, al número 126, cohabiten dues botigues ben originals; la primera, The cine”, un comerç relacionat amb el món del cinema. Cada cop que hi passo m’agrada aturar-me a mirar l’aparador: un gremlin de peluix, una fotografia de l’Audrey Hepburn, una màscara de Darth Vader, una figura de cartó del personatge Chewbacca, de Star Wars, samarretes…, tot un seguit d’objectes solts que malden per entrar a la pantalla i prendre vida. A dins, també s’hi poden trobar pòsters, figuretes d’actors, més samarretes, vídeos i llibres; en fi, tot un paradís per als aficionats al setè art. Separada per una porteria estreta, com quasi totes les d’aquest tram de carrer, hi ha la botiga Isabels, de roba interior, que sembla voler tornar al comerç tradicional i local. En aquest petit establiment, regentat per dues dones, s’hi poden trobar calces, calçotets, sostenidors, mitjons, mitges. Això sí, tot fet aquí, al nostre país, de cotó i de qualitat. Qui sap si la botiga de xinesos de l’altra illa de carrer els fa la competència, però les propietàries romanen allí, fermes, defensant la producció local. Jo aposto per aquest tipus de comerç. Visca!

A continuació, al número 128, hi ha un edifici amb un hall molt ample que contrasta amb les entrades estretes de la majoria de cases del meu carrer. L’entrada, molt arreglada, té un toc força modern i un pèl luxós i a fora hi ha un cartell: “En ville”. Sovint em preguntava què era això de “En ville”, fins que em vaig assabentar, oh, nooo!, que es tracta d’apartaments turístics. Entre els pisos camuflats que es lloguen als turistes, els hotels, les pensions, els apartaments i els cartellets que em trobo sovint a la bústia de casa —Busco piso en esta zona—, em pregunto com acabarà tot això del turisme. Em fa por que el barri perdi la seva essència.
Tanmateix, al meu carrer li agrada jugar a saltar entre el passat i el present, perquè, just al costat d’aquest edifici modern i elegant, al número 130, hi ha un bar d’aquells de tota la vida. El Prize conserva l’estètica i el públic de fa molts anys. Lluny de la modernitat dels bars i restaurants que proliferen actualment per Sant Antoni, aquest manté una clientela de sempre, del barri. La porta d’entrada, farcida de pòsters anunciant concerts i espectacles diversos, quasi no et deixa veure l’interior. Has de treure el nas per contemplar el local llargarut, una mica fosc, amb una paret de maons envellits esquitxats amb grafits, quadres, figures; tota una decoració ben bigarrada que xoca amb l’estètica més actual. Mai, però, no li manquen clients, els devots del barri. Al costat, ocupant l’àmplia façana d’aquest mateix edifici, la botiga Fenix còmics alberga una joia per als amants d’aquest gènere: mangues, còmics nacionals o estrangers. Potser hi pots trobar aquell número que et falta de la col·lecció o algun còmic estranger que no localitzes fàcilment en altres comerços. Sempre hi veig gent llegint i triant entre la varietat de còmics. Finalment, al darrer local d’aquest edifici tan ample, hi ha un restaurant hindú. M’agrada el menjar que hi fan i, quan puc, aprofito per anar-hi. Un dels plats que m’agrada és el Kashmiri Pulao, un arròs amb fruits secs. I m’encanta el naan que et serveixen per sucar a les delicioses salses que et posen a la taula.

Quan vaig venir a viure al barri, al número següent, el 132, hi havia un local “Millor que nou, reparat”, on, gratuïtament, t’ajudaven a reparar els teus aparells de casa o t’orientaven de com fer-ho o on trobar una peça per arreglar-los. Hi vaig anar alguna vegada; m’encantava la idea del reciclatge i aprofitament dels objectes. També s’hi feien cursos de treballs manuals, bricolatge o electrònica, però mai no en vaig fer cap. Posteriorment es va traslladar al carrer de més amunt i ara ja està una mica més lluny i encara no hi he anat. Aquí també es reunien les dones per fer mitja o ganxet. A l’estiu les veies assegudes en cadires, a la vorera, totes juntes, xerrant i fent les seves labors, indiferents als cotxes, als tràfecs del carrer. Crec que no va durar gaire, però m’encantava veure aquesta imatge que em recordava la vida de carrer als pobles. Ara hi ha una floristeria que ha canviat d’amos i d’enfocament diverses vegades. La floristeria intermitent, li dic jo. Actualment hi venen composicions florals, rams, flors seques. Si he de dir la veritat, m’agradava més la d’abans, però bé, tot són gustos. Al costat, entre la porta d’entrada a la casa, han obert fa poc una perruqueria. Està força arreglada i neta, però no hi he anat mai.

Per a mi, els dos locals del número del costat, el 134, són un autèntic misteri. En un hi ha un rètol “Acta”. Sembla que és una associació cannàbica. Abans hi havia un aparador amb plantes i productes de marihuana. Ara, però, els vidres de la porta estan pintats de blanc i no hi pots veure res. Passant-hi fa pocs dies vaig veure la porta oberta i un home que li preguntava a un altre si n’era soci. Altres dies he vist tipus una mica estranys que hi entraven i en sortien. Em pica la curiositat, però no he gosat mai trucar-hi. Separat per la porta d’entrada a l’edifici, a l’altre local hi ha un cartell “Arquitectura tècnica i enginyeria”. Però, d’arquitectura i enginyeria, res de res. Fa un temps s’hi venien mobles vells i tota mena d’andròmines. Ara fa poc que hi ha la persiana tancada i vés a saber què se n’ha fet, de tots aquells objectes vells que el poblaven. Una incògnita!

A tocar, al número 136, s’alça una casa més alta, moderna i amb la façana pintada de blanc. Hi ha l’entrada d’un garatge i passada la porta d’entrada a l’edifici, una tintoreria força gran, que abasta tota la cantonada, un gran xamfrà i el carrer perpendicular. Hi he anat alguna vegada a portar algun abric o edredó per netejar. El servei és bo i les dependentes fan olor de net, com la roba que, en els penjadors arrenglerats, espera pacientment que vingui l’amo a recollir-la.


Acabo el passeig per aquest petit tram de carrer. Podria allargar-me molt més. Sant Antoni és un barri amb molta història. A hores d’ara, em costa imaginar que aquest barri tan de moda havia estat poblat per barraques i fàbriques. Què no donaria per fer un viatge al passat! Però el temps se m’ha tirat a sobre i ja no em puc allargar amb el que segueix, més comerços, bars, botigues d’informàtica. Un barri comercial per excel·lència.

El que puc dir que m’agrada molt del barri on visc és aquest contrast entre la modernitat i la tradició. Penso que és un lloc on hi ha hagut i hi ha molt comerç original i alternatiu i on, malgrat el turisme i la direcció que està prenent el món cap a la globalització, encara hi ha moltes iniciatives i ganes de defensar una manera de viure més digna i més sana. I molta vida de barri!

 

Maria V.

Publicat dins de carrers, Sin categoría | Etiquetat com a | Deixa un comentari

A dalt i a baix

Fa més de trenta anys que visc al mateix carrer. No sé si me l’estimo: mai no m’ha acabat d’agradar. Trobo que li falta personalitat. Miro amb enveja el carrer de sota, el que el creua perpendicularment. Aquest sí que en té, de personalitat. Conserva moltes façanes de l’època modernista. De quan era el barri de les queridas dels senyors amb cabals però sense pedigrí. O això és el que diuen. Fins i tot allà les botigues fan de bon comprar: el forn, la peixateria, la carnisseria, la de menjars preparats, la farmàcia, la tintoreria, la que arregla roba… Comparteixes bocins de la teva intimitat, de la família. Hi confies amb la seguretat que et donaran el pa cruixent com t’agrada, que faran desaparèixer aquella taca maleïda que destrossa el vestit que més estimes, que sabran retocar la roba perquè dissimuli la panxa que veus massa gran o el cul que la mirada t’amplifica més del compte, que…

Diuen que no es pot tenir tot; per això el meu carrer canvia bellesa i caliu per funcionalitat. No conserva cap edifici d’èpoques antigues. La majoria de façanes són d’obra vista, amb balcons —aquestes són les maques. Les altres, les més antigues, són llises, grises, tristes, sense balcons que alegrin la façana ni ofereixin aixopluc als vianants els dies plujosos. Una altra bondat que aprecio molt és disposar de pàrquing a l’edifici. El pàrquing millora la salut, protegeix el sistema nerviós dels veïns motoritzats. Quantes baralles familiars s’eviten quan després d’un dia de feina complicat pots arribar a casa sense el desig de carregar-te el primer ésser viu que se’t posi a tiro perquè, després d’haver voltat i voltat, t’han pispat un lloc davant dels morros, així, amb tota la jeta? Acabes humiliat, impotent davant la injustícia, i amb aquest estat d’ànim, has de continuar buscant un lloc on entaforar el vehicle, quan el deixaries de gust enmig del carrer i, si se l’emporta la grua, favor et farà. Sí, l’aparcament a casa és un bé per a la societat. És ben clar, s’ha de triar: o pàrquings o botigues.

Tot i així, el meu carrer també en té, d’establiments comercials; són d’aquells que, si hi entres, t’hi estàs una bona estona. No és que siguin l’octava meravella, és que, si vas al gimnàs, o al parvulari, o a comprar una moto, o a l’autoescola, no és qüestió d’arribar i sortir esperitat. Hi ha comerços que no he visitat mai, perquè de motos no en necessito pas; el parvulari, a la meva edat, em queda molt lluny; al gimnàs ja no hi vaig, quina mandra; al centre d’estètica no m’hi veuran pas. Sí, és un d’aquests de massatges xinesos, on les professionals no vesteixen un pijama blanc de màniga curta i socs d’hospital, sinó minifaldilles molt minis i tacons d’aparença poc còmoda. No sé si fan gaire negoci: quasi sempre se les veu assegudes al sofà de l’entrada, concentrades en els seus mòbils. De vegades hi pul·lulen criatures: suposo que esperen la fi de la jornada laboral de les mares. I és que l’establiment dóna per a xafarderies. Un dia, s’hi va concentrar un grup d’adolescents entusiasmats que feien guirigall mentre comprovaven si els sortien el comptes per entrar-hi tots. Em vaig quedar amb les ganes de saber si n’hi va haver per a tots i si van quedar contents amb el servei.

Just al davant, a l’altra banda de carrer, hi ha dos comerços xinesos més: un forn de pa, fosc, amb producte estàndard i degustació estàndard. Als clients, els agraden les taules del carrer; així poden fumar. A dins, mai no s’hi asseu ningú. Al costat hi ha una botiga d’aquelles multi que tant et venen un llapis, com una escombra, un moble auxiliar o una làmpada. De memòries USB, no en tenen. Ja és mala pata, carai.

Al final del carrer, quasi a tocar, hi ha un bar que ha canviat massa vegades d’amo. Sembla que els propietaris actuals l’han encertat. Potser un dia hi entraré a menjar-me un pastís o prendre’m una xocolata. La fusta pintada de colors suaus, com de cup cakes, el fa acollidor. Sempre s’hi veu clientela.

D’altres establiments no han estat tan afortunats, han abaixat la persiana i el local encara continua buit. Imagino que a dins hi ha una festa d’escarabats feliços.

A dues porteries de la meva, fa molts anys, i quan pocs parlaven del tema, hi havia un establiment ecològic, un drapaire. Els amos eren una família tota grisa, de caràcter, de roba i de pell. Sempre envoltats de diaris vells, cartrons polsosos i ampolles buides. És el que té l’ambient, que s’enganxa. Però era molt còmode: els baixaves les deixalles i encara recollies unes pessetes.

Més avall, hi havia un bingo que funcionava des de l’hora del dinar fins a la matinada. Tot i que no vaig entrar-hi mai —de fet mai no he entrat en un bingo perquè em semblen avorrits malgrat l’opinió de tothom—, tot i no haver-lo trepitjat mai, doncs, els seus llums de neó em donaven seguretat quan, molt de tant en tant, tornava de matinada. Després d’una transformació plena de pols i soroll es va convertir en una sala polivalent, un afterhours. Cada cap de setmana, quan al matí fèiem la primera passejada amb la gossa, petàvem la xerrada amb els mossos. Vigilaven els nois i noies massa beguts o alterats pel consum d’altres substàncies gens saludables, que sortien del local amb els ànims esvalotats en excés. Al final van precintar el local i jo me’n vaig alegrar.

Hi ha un punt de vista, però, des d’on el meu carrer canvia. Des del meu balcó, el carrer es torna verd. La vista limita amb turons suaus, lliures de la fam constructora, de moment. Des del meu balcó, la mirada descansa sobre el ramatge dels plataners antics de fulles esgotades, i dels arbres més joves i vitals el nom dels quals ignoro. La corrua de fulles i branques s’enllaça en un catifa de verds que uneix visualment el principi i la fi del meu carrer. Aquí dalt s’hi passegen els ocells que, de tant en tant, gosen acostar-se al meu balcó atrets pels geranis i enciams que hi tinc plantats. Els permeto un instant de repòs, després els faig fora, no fos cas que se’m mengessin la collita.

Ben mirat, no és un desastre de carrer, té de tot. A baix, a tocar de terra, funcionalitat. Balcons amunt, bellesa. I la resta la tinc ben a la vora, comença al carrer de baix, just a la cantonada. Sí, potser m’ho estimo més així.

 

Maria

 

Publicat dins de carrers, contes | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Punt de sortida

Imatge | Posted on by | Etiquetat com a | Deixa un comentari

La primera casa del meu carrer

El meu carrer comença allà on jo visc, al número 1, fent cantonada amb la riera del poble. La porta d’entrada, de vidre blanc translúcid, té unes cortinetes molt frunzides de color beix, i al costat hi ha la del garatge, que és molt petita, i dóna a un espai on entra, just i mil·limètricament encaixat, un cotxe.

Davant, al número 2, també fent cantonada, hi ha l’edifici modernista més maco del carrer, amb vidrieres d’aquelles que fan por quan ets petit, de colors cridaners i lletres grans, virolades, que ocupa gairebé mitja illa. Els balcons són de ferro forjat, amb formes recargolades i plenes d’ornaments. Fa temps, hi vivien dos germans solters, l’Antonieta i l’Eudald, que tenien una minyona, la Coloma, que els diumenges agafava el tren per anar a veure la família a Montgat. A vegades tornava amb una fillola de la meva edat, la Farners, que s’hi estava uns dies, i jugàvem juntes. Encara ara de tant en tant la veig; està casada amb un pastisser del barri que s’ha fet molt famós i sempre és a la caixa exercint de mestressa, o sigui, cobrant, vigilant i fent la gara-gara als clients.

Els amos d’aquesta casa eren rics; no sé per què ho eren, però es notava que vivien molt bé. Als semibaixos, als quals s’entrava per unes escaletes directament des del carrer, hi havia un taller majorista de bijuteria, però no tenia l’aparença d’un negoci que donés gaires duros ni havia vist mai que l’Eudald hi treballés. Sols veia un encarregat que deuria tenir al voltant de 50 anys, alt i cepat, que cada matí preparava paquets que després segurament enviava per ferrocarril. Perquè el meu carrer, no us ho havia dit encara, és a tocar de l’estació del tren! Va ser de gran que vaig saber que el negoci del magatzem també era dels dos germans. Ara a la casa no hi ha a penes moviment: és allí present com una obra d’art, cuidada per fer bonic, per ser lluïda.

La meva germana i jo vam dormir-hi el dia de Nadal de la gran nevada del 62, quan molta família que havia vingut a Badalona a dinar no va tenir transport per tornar a casa seva. Aquella nit ens vam repartir pel veïnat. Va ser memorable, perquè de tanta por que teníem i de tant de fred com hi feia, ens va agafar un atac de riure histèric a causa del qual no va poder descansar ningú fins ja ben entrada la nit.

Travessant el carrer, al número 3, una escala estreta et porta a una òptica on es fabriquen les seves pròpies lents i muntures. Fa molts anys que hi són. Primer et rebien en un quartet petit —i la resta de la casa era el taller— i a poc a poc el negoci es va anar fent gran, i es va ampliar i millorar sense parar: han fet tants diners, que fa poc que han comprat la casa modernista del davant, la del número 2. No hi viuen però l’ensenyen als clients o proveïdors més selectes. No paren de fer-se rics, i d’obrir altres botigues a carrers més comercials que el meu.

Al costat hi ha una casa on jo no he entrat mai; els que hi vivien estaven molt renyits amb els meus avis. Es deia, quan jo era petita, que la família va culpar els meus oncles d’haver-los denunciat com a feixistes i que els rojos s’havien endut i afusellat el seu fill gran els primers dies de la guerra civil. Segur que no era veritat, però el fet és que ells ho van creure sempre així. La casa d’aquesta família era més alta que la resta del carrer, tenia pisos i a cada pis un habitatge: era un bloc important. De gran vaig ser amiga d’una de les nétes d’aquella gent i, tot i que sempre vaig tenir present la història, mai no en vam parlar. Ara ja és morta: es va suïcidar fa uns anys tirant-se del balcó al carrer. Va ser un cop fort per a tots els veïns.

Les cases del meu carrer en general són unifamiliars, amb dos pisos i, a tot estirar, un altre més amunt, amb el safareig, i un terrat que fa pendent on s’estenien els llençols… Ara no, ara més aviat hi ha hivernacles o trastos. Aquest carrer és considerat el principi de la ciutat nova, l’eixample de la vila, on es van establir els burgesos, els fabricants, l’església nova, el centres catòlics i culturals, algunes indústries i una gran plaça amb quatre arbres plantats sobre la sorra. Els noms dels carrers ja ho mostren: carrer del Progrés, carrer de la Indústria, carrer de la Conquesta… Ara aquelles fàbriques són les biblioteques, els centres mèdics, els centres comercials, i, sota la plaça de sorra, hi ha el pàrquing més gran de la ciutat.

Seguint al meu carrer, al davant de la meva finca, al número 6, hi ha una façana no gaire gran; és la casa d’en Francesc el Marino, capità d’una companyia naviliera que fa el viatge a las Américas. Va estudiar geografia amb mi a la universitat i porta una barba i té un posat que només podria ser el d’un navegant de vaixell mercant. És un personatge que sap molt, molt de mar i molt d’història. El seu pare ja n’era, de capità, i cada vegada que tornava d’un viatge llarg engendrava un fill. Encara en recordo els noms: Marcel, Maria del Mar, Carme, Pere, Marina, tots estaven lligats al mar. La mare era jovial, simpàtica, grassoneta, sempre embarassada i carregada de nens petits, però feliç i somrient. I la recordo perquè em mirava i em preguntava alguna cosa, i això quan ets una nena ho agreixes ja que normalment ets sempre transparent.

Al costat, hi ha la casa del Dr. Villar. És bastant semblant a la meva, amb una porta gran de fusta, dos esglaons, i una vidriera blanca amb un ram de flors gravat a l’àcid que en hores de visita està entornada. Al rebedor, que és quadrat, hi ha unes taules rodones amb cadires on s’esperen els pacients, quasi tots pescadors, peixaters, corders. Són d’un col·lectiu que paguen uns diners al mes i van a visitar-se quan ho necessiten: una idea avançada del que són les mútues, que aquest metge ha anat utilitzant després d’heretar-la del seu pare i del seu avi. Totes les tardes està il·luminada, la casa. És una de les que donen vida al carrer.

Una altra que atorga llum i moviment a aquesta via és el supermercat que han posat a la casa del corder, just on s’acaba la nostra illa de cases. És molt ample i llarg, i arriba fins al carrer del darrere. on hi ha l’entrada del pàrquing. Fins fa poc, i des de la seva construcció, era una indústria cordera que tenia un passadís llarg que donava al pati interior i empalmava amb l’altra casa del carrer paral·lel cantó muntanya. Al badiu, hi havia la maquinària que feia girar i girar els cordills fins que de tant cargolar-se es tornaven caps gruixuts per a les grans embarcacions. Es necessitava un espai molt llarg per fer el treball i era bonic de veure; i fa poc, quan l’últim descendent de la família cordera de Joan Font va morir, va deixar tota la maquinària al Museu de la Pesca.

I és que el meu carrer està molt a prop del mar: sols un carrer els separa. Just on hi ha l’estació del tren i les quatre vies fèrries que tallen la connexió entre el poble i la platja. Fa anys les saltàvem tranquil·lament, quan volíem, i anàvem als banys, on hi havia unes casetes de fusta molt prima on podies canviar-te i deixar la roba. La platja, de sorra gruixuda i daurada, és un dels llocs més recordats de la infància: jo encara noto el sabor de l’aigua salada al nas.

Ara està tot enreixat: ningú no pot saltar les vies ni anar a la sorra si no passa pel pas de les barreres o pels túnels subterranis posats estratègicament a diferents punts de la platja. També la riera, ara tota pavimentada, ha de travessar per sota la via perquè els vehicles puguin arribar al port i a la zona pesquera.

No m’he oblidat de casa meva. Sóc al número 1. Quan travesso la vidriera amb cortinetes, hi ha una sala d’espera allargada on fan cua els pacients de l’oftalmòleg. Seuen a banda i banda i jo camino entre ells trepitjant fort i em miren interrogants preguntant-se: on deurà seure aquesta? I no, jo passo de llarg i entro al menjador. És fantàstic passar de llarg i sentir l’olor d’humanitat, l’olor de sala d’espera, l’olor que fa la gent. Aquesta sala, la tenim llogada als òptics del costat, els que s’han fet tan rics. També puc entrar pel minigaratge que dóna directament al badiu, però tots els de casa, si venim caminant, entrem pel rebedor de sempre, com si no estigués llogat.

I aquí ho deixo perquè, tot i que la casa té més façana a la riera que al meu carrer, l’amplada, la circulació i el pas soterrani per anar al port tallen la proximitat dels veïns. La diferència del paisatge i dels moviments d’una vorera i de l’altra és molt gran. A l’altra banda hi ha el centre antic del poble amb carrers estrets, el barri dels pescadors, la Rambla que s’ajunta amb el comercial i popular carrer de Mar, i la Baetulo romana.
Un altre dia.

Maria del Mar

Publicat dins de carrers, contes | Etiquetat com a | 1 comentari