Dinar sorpresa

dinarDinar sorpresa

És l’aniversari de la Sira i en Feliu li prepara un dinar especial. Tot i que sempre cuina la seva dona, avui ha decidit que ho farà ell; serà el seu regal. Ha triat uns plats de cuina ben catalans. I és que la Sira és tan nostrada!

—No saps prou la il·lusió que em fa aquest detall —comenta ella des de fora la cuina—. No puc entrar, oi?

—No, no, que és sorpresa —contesta en Feliu.

—Necessites ajuda? Ja trobes les cassoles? I les paelles? Saps on és…?

—Que sí, dona, que sí. Tranquil·la…

Sol a la cuina, davant els ingredients per a l’esqueixada, en Feliu es frega les mans amb deler. Feia temps que planejava fer-ho i avui és el dia ideal: l’aniversari, tots dos sols, un dinar especial… Mira el bacallà ja esqueixat i dessalat. “Esqueixar”, remuga, esquinçar, fer trossos… Se li insinua un inici de somriure i comença a tallar el tomàquet i les cebes.

Mentrestant la Sira ha anat a arreglar-se. Les trucades per felicitar-la no paren i, davant el mirall, amb el vestit vermell nou, va contestant.

—Sí, Maria, m’he posat el vestit vermell… No, no, en Feliu encara no l’ha vist, segur que cau de cul quan em vegi… Sí, sí que té un bon escot… Estic estupenda… Gràcies… A veure si avui… I amb aquesta calor! Noia, és que fa temps que res… Mira que és avorrit, pobre home!

Va observant satisfeta els seus cinquanta anys. Encara conserva una bona silueta. Ressegueix els trets del rostre, i comprova que aquella crema tan cara que fa servir funciona de meravella: la pell fina, sense quasi cap arruga, llisa… S’estarrufa els cabells.

En Feliu mira el rellotge. Ja té l’esqueixada feta: els tomàquets ben tallats, la ceba barrejada i les olives negres que hi donen el darrer toc de color. Ho ruixa tot amb oli d’oliva i hi afegeix un pessic de pebre negre, unes herbes aromàtiques i unes anxoves. Fantàstic!, sospira: m’ha quedat de conya. Ho fica a la nevera; encara queda una bona estona abans de dinar.

Després, el segon plat: una sarsuela de peix i marisc. A la Sira li encanta el peix. Amb cura, posa les gambes i els escamarlans a la cassola i després renta el rap i els calamars. Un fum sospitós s’escampa per la cuina.

—Com va això, Feliu? —crida la Sira des del bany, mentre pensa la sort que ha fet amb aquest home, poca cosa, però tan bonifaci! I amb calers!

A en Feliu li arriba la veu de la Sira com un eco llunyà. No s’esforça a contestar. Ja queda poc, pensa satisfet. Aviat la Júlia i jo… Mentre el peix fa xup-xup, continua preparant el sofregit: talla el pebrot vermell a trossets, després el verd, la ceba, els alls… Pica les ametlles, els bastonets de pa i el julivert amb força. Després trinxa, a part, les fulles, la tija i les flors de baladre. Aparta la barreja en un bol. Uf, fa tant temps que tenia ganes de fer-ho…

Tot seguit aixeca la tapadora de la cassola i li arriba l’olor del peix. L’ha comprat del bo. Del més car. Bé calia celebrar-ho! Mmm, fa tot ensumant. Tira el sofregit a la paella. Li encanta com espetega l’oli calent amb les verdures. Shhhh… Mentre remena la barreja li vénen a la memòria els vint-i-cinc anys de matrimoni amb la Sira. Un calvari! Vint-i-cinc anys escurant-li la butxaca; que si cremes cares, que si perruqueries bones, que si restaurants de luxe… Vint-i-cinc anys sentint-se manipulat, controlat, humiliat davant els amics, davant d’ella: ai, el meu homenet, el meu animaló… El té totalment dominat. Ha intentat separar-se’n un munt de vegades i marxar amb la Júlia, la seva amant secreta, però ella s’hi resisteix: No podria viure sense tu. Si em deixes em mataré. Però, què vols que faci jo sola?

El rellotge de la sala toca les dues i està tot preparat. Al menjador, dues espelmes centellegen sobre la taula. Les flames es remouen nervioses, com si tinguessin un mal pressentiment. En Feliu crida:

—Siraaa, el dinar és a punt.

La Sira apareix amb el seu vestit vermell, unes sabates de tacó alt del mateix color, el collaret de perles i les arracades de pedreria. Està eufòrica, excitada. Llampecs de sol entren al menjador i fan brillar les seves joies.

—Seu, carinyo… —en un gest galant, en Feliu li aparta la cadira.

—Gràcies! Mmm…

—Avui ho faig tot jo, tu no t’has de moure per a res…

La Sira seu satisfeta. Se sent com una reina. Qui ho havia de dir, que el calçasses del seu home tindria aquests detalls? Tan ensopit que li sembla a vegades. En canvi, avui el troba atractiu i tot.

En Feliu prepara els dos plats d’esqueixada. En un hi afegeix la barreja del bol. Mira bé de no equivocar-se a l’hora de servir-los.

—Aquest per a tu, amor —en Feliu sospira. Ha calculat que en un parell o tres d’hores tot s’haurà acabat i podrà començar una nova vida.

—Gràcies! —Ella li pica l’ull tota divertida.

Seuen un davant de l’altre, en una taula quadrada entre el foc de les dues espelmes que guspireja nerviosament.

La Sira assaboreix l’esqueixada amb mossecs lents i sensuals.

—Mmm… Boníssima, exquisida! —fa, tot mirant-se el seu marit. Li veu una brillantor inusual als ulls. Cada cop el troba més seductor.

—Menja, menja… —fa ell, exasperat amb la lentitud de la Sira. Recorda que tot ha d’anar de pressa. A les sis vindrà la Júlia i seran lliures. Per fi!

Li serveix una copa de vi i l’anima a continuar menjant. Fan dringar les copes en un brindis.

Ha calculat que en tres hores tot s’acabarà. Després haurà de trossejar i enterrar la Sira en el forat que ha fet al jardí de baix. Avui, a mitjan agost, no hi ha cap veí i no hi haurà testimonis. Què li dirà a la Júlia? Que, després de dinar, la seva dona ha marxat a Saragossa a veure un oncle que s’està morint. Que s’hi estarà uns quants dies. Que li sembla que ben aviat se’n separarà i podran estar junts. Que s’hauran acabat les trobades furtives a casa d’ella o a l’oficina. Ho té tot pensat.

Entretant la Sira ha empal·lidit una mica. Però li pot més l’excitació que aquell mareig estrany que se li comença a insinuar. Estira la cama i, amb el peu, acarona les cuixes d’en Feliu sota la taula i va pujant…

—Vaig a buscar el segon plat —fa ell per desempallegar-se’n.

Mala pècora, filla de puta, la ràbia li puja a glopades mentre va cap a la cuina. Aquesta dona li provoca nàusees. Té tantes ganes de desfer-se’n que torna afegir la barreja al plat de la Sira. Té pressa. Mira el rellotge, ja ha passat una hora. A aquest pas, no acabarem mai, pensa neguitós.

L’olor de la sarsuela s’escampa per la sala-menjador. Ella ensuma el plat amb el seu nas llarg i una mica aguilenc.

—No sé com t’ho has fet perquè et quedi tan bo. Ex-qui-sit —la Sira engruna la frase a poc a poc, alhora que paladeja el plat—. Quin detall! No saps prou com m’agraden les gambes i el rap.

Acosta les mans per agafar les d’en Feliu. Aquest apunta la mirada al sostre, evitant el seu esguard. Ella, però, continua desfent-se en elogis. Li sembla mentida que el seu home, tan ensopit, tan poca cosa, ara li provoqui aquelles sensacions.

En Feliu nota com li batega el cor. Els nervis s’apoderen d’ell. Separa les mans de les d’ella. Es refredarà, li diu. Quin desfici li agafa veient com esmicola el peix amb el ganivet, com es fica aquells trossets tan petits a la boca. I encara l’enerva més que deixi tots els plats mig plens.

—És que ja saps que no em vull engreixar —fa ella tot fregant-se la panxa. Nota l’estómac remogut. El mareig s’expandeix. Pensa que són els nervis, l’excitació del moment.

Dissimuladament, amb la mà sota la taula, en Feliu mira el rellotge. Ha passat una hora i mitja. Ara li ve una sotragada. No era avui que havien de tornar els veïns de dalt?, es pregunta. No, no… Crec que no… Es grata el cap i es regira nerviosament a la cadira. Se la mira, va, va, menja…

—M’encanta aquest rap —la Sira es llepa els llavis en un moviment sensual, provocatiu.

Ara em ve amb aquestes, pensa en Feliu. Li insisteix que mengi, que es refredarà, que la sarsuela no val res freda. Però ella diu que ja en té prou, i torna a estirar la cama cap a les d’ell. En Feliu, desesperat, veu que ha deixat el plat mig ple i va cap a la cuina a buscar les postres.

Empipat i nerviós, agafa tot el bol de la barreja i el tira a la crema. A veure si ara… L’ha cremat ben cremada i així no notarà el color.

Quan li acosta les postres, veu la Sira trasmudada. Ara sí, pensa animat. Té la mirada tèrbola, la cara més blanca que la neu, el cos tremolós. Li serveix la crema en una cassoleta de fang i ella fa un gest a la panxa.

—Estic molt tipa…

—Au, no diràs que deixes la crema… Que és crema catalana, eh!

—És que…, no puc més. En prendré una culleradeta —La Sira, amb la mà tremolosa, intenta acostar-se la cullera a la boca, però li cau. Després s’excusa i va al bany. Li han vingut unes ganes enormes de vomitar.

Quan torna, molt més pàl·lida, en Feliu obre l’ampolla de cava. El tap salta furiós, les espelmes es remouen. Serveix el cava a les copes i li’n lliura una a la Sira, que ha deixat el plat de la crema intacte.

—Per nosaltres! —fa ell tot aixecant la copa per brindar.

—Per nos-al-tres…

En Feliu la va observant. Ella s’esforça, però el braç a penes se li alça. A ell, els ulls li brillen encara més i veu l’objectiu complert.

—Dóna’m la copa, que te la tornaré a omplir…

—Vols dir? Una altra? —contesta ella.

—Oh, i tant! Això s’ha de celebrar. No es fan cinquanta anys cada dia, oi?

—No… és clar… —les paraules se li encallen a la gola.

La Sira ja és una onada de nàusees que van i vénen. Deu ser el cava, pensa. Li ve una somnolència estranya i s’esforça per mantenir-se recta a la cadira. Una suor freda li va cobrint el cos i una sensació de febre la crema per dins.

Assegut, amb la copa de cava a la mà ell va xarrupant i se la va mirant sense cap mena de compassió. S’ho ha buscat. No li ha deixat cap altra alternativa, pensa. Després s’hi acosta oferint-li més cava. Ella, balbuceja alguna frase inconnexa i es recargola a la cadira.

—No, no… em tro…, trob… trobooo gaire bé… —arrossega la veu lentament, com un cuc mandrós.

Finalment, després de fortes convulsions, es deixa caure enrere, a la cadira. El cap i els braços penjant, els ulls buits, la llengua fora, amb una ganyota incerta.

Ja està! En Feliu, davant d’ella, deixa anar una respiració llarga, ampla. Uf…, li ve una sensació immensa de calma. Tallar, esqueixar, esquinçar, esmicolar, trossejar, trinxar, picolar, triturar, espedaçar…, tots aquests verbs li voletegen pel cap, empenyent-se els uns als altres, per recordar-li com desfer-se d’aquell cos inert.

Són quasi les cinc, ho ha de fer tot molt de pressa. Agafa la serra mecànica. Trosseja la Sira. En fica els trossos en bosses. Baixa al jardí. Fica les bosses al forat. Tapa el forat. Mira al voltant. Cap veí. Tot tancat. Ok. Puja al pis. Neteja les restes de sang i vòmit. Vol desparar la taula, però no pot més i es deixa caure com un sac al sofà, i s’adorm.

—Riiing.

En Feliu salta de la cadira i va corrents a obrir. És la Júlia. S’abracen, es besen apassionadament.

—Ja ha marxat? —pregunta ella tot mirant a dreta i a esquerra.

—Sí, amor. Tenim una setmana per a nosaltres sols. I, aviat, tota una vida —Mentre li ho diu l’estreny fortament contra el seu cos. És feliç.

Petons, abraçades, onades de felicitat passegen per aquell menjador abans ple de ràbia. Fins i tot sembla que les figures dels quadres vulguin saltar a celebrar-ho. Al cap d’una estona llarga ell se’n separa:

—Disculpa, he d’anar al bany, he begut molt cava i ja saps…

S’està una estona al bany. Es mira al mirall, somriu. Es posa bé la camisa. Es renta les dents. No s’ho pot creure. Sóc lliure. Ho he fet. Mai més la Sira. Mentre ho va pensant sent la veu divertida de la Júlia.

—La crema catalana t’ha quedat boníssima. He vist la cassoleta plena i no me n’he pogut estar: me l’he acabada. I això que n’hi havia molta…

Es veu al mirall. Ara està pàl·lid com la neu. Nota una punxada a l’intestí i li sembla que de cop li han sortit més cabells blancs.

 

Maria V.

Publicat dins de contes, menjars | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Conill a la cassola

Fotogrfaia d'Elena Ramón

Fotografaia d’Elena Ramón

Digues, en quin moment et vas adonar que t’havies fet gran? No, no hi estic d’acord, res de “a poc a poc”. Vinga, rumia. Fora mandres. Jo ho tinc ben clar. Han passat més de quaranta anys, però encara ho recordo com si fos ara. Va ser al mas dels avis.

Aquell cap de setmana hi havíem anat a celebrar el meu onzè aniversari. En arribar, ens va rebre l’àvia. Que dolça que era l’àvia. Pobra, es veu que havia caigut i anava coixa. Sí, ja vaig al gra. Ens va dir que l’avi ens esperava al cobert. En David va córrer cap a les gàbies per  veure el seu conill, en Piló. Quina fal·lera hi tenia. Aquell animal m’intrigava perquè a cada visita havia mudat de pèl i de mida. De vegades el trobava més aviat gris, d’altres més marronós. Mai no es feia gran, i de tant en tant el veia més petit i tot. El dia que vaig comentar-ho a l’avi, em vaig guanyar un calbot.

―No diguis bajanades. Que no li veus el collar?

Davant d’aquesta prova irrefutable, no em vaig preocupar més pels canvis del conill.

A mi ja m’estava bé que en David tingués una mascota perquè mentre ell hi jugava jo estava en paus. Però no tardava a avorrir-se, em buscava les pessigolles, jo m’hi tornava, i ell plorava. Res, tot llàgrimes seques. Saps qui acabava castigat? Doncs, jo. Aleshores, jo també plorava, però de ràbia. Perquè les meves llàgrimes eren ben molles, però en ser silencioses no molestaven ni els papes ni a ningú. Home, tu diràs, i tant que responia a les provocacions d’en David. Necessitava que em donessin la raó, ni que fos per una sola vegada! Tu saps què se sent quan, després de l’esbroncada, enxampes el teu germà amb cara d’angelet mentre se li escapa un deix burleta als llavis? No, no eren imaginacions meves. Cadascú té les seves habilitats i ell era quatre anys més petit, sí, però molt malparit.

Bé, com et deia, vam arribar al cobert dels conills i en David es va amorrar contra la reixa de la gàbia. On és en Piló? Va cridar. Deixa’l, que ara dorm, veniu amb mi, després tornarem, ens va xiuxiuejar l’avi. El vam ajudar amb la palla, però en David es va cansar de traginar-hi i va començar a tirar-me-la pel cap. En el moment en què l’avi es va girar, va veure com jo empentava el “nen”. Sí, ho has encertat, vaig acabar castigat. Com era habitual, havia de quedar-me assegut al pedrís, sota la finestra de la cuina.  Es pensaven que em fotien, però m’encantaven les olors dels guisats de l’àvia. En aquella cuina hi feia màgia. Picardies, n’hi deia ella. A la lleixa tenia una filera de pots de terrissa on guardava un reguitzell d’espècies i d’herbes seques. Semblava que preparés una poció: un polsim d’aquí, una branqueta d’allà; les deixava caure damunt la cassola com si fes ploure. Que sí, que ja vaig al gra. Es veu que li vaig fer pena i em va fer entrar a la cuina. Tenia el conill partit damunt del marbre. Mentre ella el rostia jo havia de tallar l’all i la ceba i després ratllar el tomàquet. Quan vam afegir les picardies i el vi ranci, i dins la cassola tot feia xup-xup, ens vam asseure. Ella era tan bona explicat històries…, em sentia feliç.

Però ja se sap que la felicitat és capritxosa, es fa pregar i dura poc. El guisat ja estava fet i l’àvia em va enviar a l’era a jugar amb el gos. Pel camí vaig trobar una un bastó perfecte per a ella. No m’agradava veure-la coixa. Ja li anava a portar tot content quan l’avi va sortir del cobert i em va encolomar el “nen”, que volia jugar a pilota, a pilota, a pilota. Quina paciència. Vaig deixar el bastó amb l’ordre expressa que no s’hi acostés. Quan vaig tornar, en David el feia servir com a espasa, i evidentment el va trencar. El regal per a l’àvia, t’ho pots creure? I em mirava amb un somriure d’orella a orella que… Mira, si l’avi no m’hagués enxampat l’hauria ofegat. I a més a més em va tocar sentir-me que si jo era el gran, que havia de tenir més coneixement i que bla, bla, bla… T’has adonat de qui era el preferit, oi? Bé, com et deia. Vaig fugir corrents i vaig anar de pet al cobert dels conills. En aquell moment volia fer mal, molt mal. I per què no?, qui millor que en Piló? Va ser fàcil de trobar-lo, era l’únic que portava un collar de plàstic. El vaig despertar, anava a retorçar-li el coll però,  quan el vaig agafar, se’m va quedar quiet damunt la mà. Jo notava el seu cor petit que bategava calent sota el pèl suau. Em bullien tants sentiments contraposats… Oh, quina ràbia! És que ni venjar-me no podia. M’entens? Bé, de sobte, vaig patir una descàrrega, igual que el Frankenstein quan torna a la vida, saps? I ho vaig veure tot clar. Ja calmat, li vaig fer un petó al Piló i, abans de tornar-lo a la gàbia, el vaig despullar del collar, que em vaig guardar a la butxaca.

Quan vaig sortir del cobert em sentia tens però en pau. Fins i tot em semblava que havia crescut. Aleshores, l’àvia ens va cridar a taula.

Quan tots estaven enfeinats a trossejar el conill i a sucar par, vaig deixar anar…

―Ja has vist en Piló, David?

―No, estava dormint. El veuré després. Oi, avi?

L’avi estava rosegant unes costelletes i no va contestar. Aleshores vaig llençar el collar de plàstic davant d’en David i li vaig deixar anar: no cal que el busquis, que no el veus al plat?

Quin silenci. Semblava que algú hagués aturat el temps. Fins que en David va començar a bramar. Mirava l’àvia i l’avi amb una rancúnia que… I els altres no sabien si dedicar-se a consolar el nen o a atacar-me a mi. La mirada de l’àvia em va fer mal, però no em vaig penedir de res. En David mereixia un escarment. Aquesta vegada les seves llàgrimes sí que eren de les bones, tant  que li va quedar la pitrera xopa. Per a mi tenien regust a victòria. Per calmar-lo, l’avi el va  estirar cap a la conillera. Volia demostrar-li que en Piló era viu. Però, oh, quin greu!, com podia fer-ho si el collar era damunt la taula?

Em van ploure tota mena de càstigs i, fins i tot, em van portar al psicòleg. Però a mi tant m’era perquè, a la fi, jo havia guanyat. I d’aleshores ençà, en David mai més no m’ha tornat a emprenyar.

 

Maria

Publicat dins de contes, menjars | Etiquetat com a | Deixa un comentari

El dinar

alhambra-diptic-100x200-2004                                                              Díptic de Pau Alemany

 

El menú ja està encarregat. El meu cunyat sap fer les coses ben fetes. Carn a la brasa, conill, xai i botifarres i d’entrant una amanida, embotits de la casa i torrades molt finetes untades de tomata, oli i sal de Maldon. Postres variades a escollir. Res de cava; vi blanc i negre del seu celler. Tot casolà. És el millor menú d’aquest restaurant rústic als afores del poble. Per a la nostra família, menjar tots plegats quan ens acomiadem d’algú estimat s’ha convertit en una tradició.

Ara hi anem a dinar.

Entre el poble i el restaurant hi ha el cementiri. Quan érem nens, ens hi arribàvem alguna tarda calorosa a jugar i a collir pinyons a l’ombra d’aquells pins altíssims, potser centenaris, que cobrien els nínxols dels nostres avantpassats. Avui hi he vingut a enterrar el gran amor de la meva vida.

Plou

Maria del Mar

Publicat dins de contes, menjars | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Calçots

12768374_744494619018011_4425102729813852553_o

Imatge: http://tobuushi.blogspot.com.es/

Comencem aquesta història amb un pla mig del Ramon, un cuiner jove, fornit, amb barba, que està encenent un foc de llenya amb branques petites. Quan té el foc encès es dirigeix cap a un forn d’última generació i prem el botó de preescalfament. La càmera ens mostra detalls del forn amb caràcters japonesos. De seguida la càmera ens enfoca el cuiner que es dirigeix a un taulell.

Primer pla de les mans del Ramon agafant tomàquets, cebes i alls. Pla general de dues dotzenes d’ulls oblics que el miren atentament.

Perquè, mentre el Ramon es disposava a escalivar aquelles verdures, dotze cuiners japonesos l’estaven observant i l’estaven filmant. I ell no s’hi acabava d’acostumar. Per sort era l’últim dia d’aquella…, experiència?, aventura? tortura? No sabia com qualificar-la. Potser totes tres coses alhora. Havia tingut sort i havia trobat tomàquets i cebes que eren iguals que els de casa seva. Els alls no, els alls, allà al Japó, eren molt grossos i no picaven.

Va posar les verdures al forn amb una llesca del pa i un grapat d’avellanes i d’ametlles. En aquell moment va entrar la Noriko. El seu nom sempre li feia pensar en “Panrico”. Les dues dotzenes d’ulls es van transformar en una dotzena de caps abaixats i inclinats per saludar-la. En Ramon també va fer un gest que volia ser igual però sense ni una engruna d’elegància. S’hi esforçava, però no, no hi arribava. La Noriko també va saludar els assistents i va indicar amb el dit que la sessió continués.

En Ramon, cada cop més nerviós va agafar una cullera i va començar a treure la polpa d’un pebrot i a dipositar-la en un morter de marbre. Aquell era el pebrot més semblant a la nyora que havia trobat en tot Osaka. Osaka! Quan li havien comunicat que ell havia estat l’elegit per a l’intercanvi de tres mesos de cuiners Osaka-Tarragona, el nom de la ciutat només li sonava de pel·lícules de la Segona Guerra Mundial i va haver de mirar un mapa per saber on collons estava situada. I ara, ves per on, feia tres mesos que hi vivia i cuinava perquè un grapat de col·legues japonesos el miressin treballar com qui observa un ésser exòtic en un zoològic. L’efecte Ruscalleda a Tòquio havia empès la ciutat d’Osaka a no quedar-se enrere i a iniciar un intercanvi amb cuiners d’altres ciutats catalanes. I ell n’era el conillet d’Índies. N’estava ben tip. Sort que avui acabava el trimestre. Tot i així, l’angoixa el punxava.

Quan el foc començava a tenir brases, va col·locar les cebes shimonita sobre la graella. Va tornar al forn i va extreure tot el que hi havia posat. Ho va escalivar amb cura i ho va abocar al mateix morter on hi havia la polpa del pebrot. Hi va afegir la llesca de pa esmicolada i un polsim de sal i pebre. La Noriko se li va atansar perquè volia veure de més a prop tot el procés. El posava nerviós, la Noriko, perquè era la xef i la propietària del restaurant on es feia l’intercanvi. I també perquè era jove, guapa , emprenedora, resolutiva, perfecta i opaca. En els tres mesos que feia que treballava amb ella no li havia pogut entreveure ni una taca a la brusa, ni un gest delator en aquells llavis d’un vermell rabiós, ni una escletxa de lluentor als ulls esquinçats. El Ramon era ample i fornit, però no gras; el cosset prim d’aquella dona el feia obès. I les pells sense pèl dels japonesos el feien sentir com el Yeti. Gros i pelut, així el devien veure els seus col·legues nipons. Va treure les cebes ben socarrimades de les brases i les va embolicar amb paper d’alumini. Va tornar al morter, al costat de la Noriko, i va començar a triturar amb un estri de fusta tots els ingredients, afegint-hi un fil d’oli —l’oli se l’havia endut del poble; si no, no podia cuinar— fins que va trobar que la salsa tenia la consistència adequada. La va tastar. No era igual que el romesco, picava més, però s’hi acostava.

Va desembolicar les shimonites i les va disposar tallades en una plata, juntament amb el bol de salsa, perquè ho tastessin. Amb els bastonets, la Noriko va endur-se a la boca un trosset de ceba sucada en la salsa i, per a desesperació del Ramon, no va fer ni un gest d’aprovació ni de desaprovació. I pensar que era ella la que viatjaria a Catalunya i hauria de cuinar a la seva fonda observada per una dotzena de col·legues catalans…!

La resta d’assistents a la demostració sí que van comentar el sabor especial d’aquells calçots a la japonesa. En general els va agradar força i van discutir sobre altres ingredients possibles per a la recepta. Això el va tranquil·litzar. Segur que allò seria aviat transformat en yakisoba de shimonita amb salsa dashi i ametlles, avellanes i togarashi picant. Vés a saber. Ja havien transformat l’esqueixada en sashimi de bacallà amb salsa de soja i tomàquet o l’arròs d’ànec en nabe d’arròs amb algues amb ànec en tempura. Tot ho havien japonitzat. Però a ell tant li feia. Demà marxava d’Osaka. La felicitat no era rodona, ai! Com podria passar tres mesos més amb una dona maca i dura com un bloc de pedra de les canteres d’Ulldecona?

***

Dos mesos més tard, l’estada de la xef japonesa a la Fonda Can Ramon de Bràfim transcorria sense pena ni glòria. Els primers dies, al poble hi havia hagut molta expectació —aquella xineta que s’allotjava en una de les habitacions de la Fonda Can Ramon era d’un exotisme total— i havia estat objecte de moltes notícies a la televisió i els diaris locals, però, després, notícies sobre un possible tauró a la Costa Daurada o la caiguda del preu de l’avellana van engolir la presència de la Noriko i les seves classes als joves deixebles cuiners tarragonins a Bràfim. De fet, a ningú no li interessava allò que la noia cuinava.

El Ramon vivia aquesta rutina marejat per un remolí emocional. I, com es habitual en aquests casos, no sabia destriar ben bé què li passava. No sabia si la Noriko li agradava o no; no deixava de mirar-la, de vegades li semblava, o s’ho imaginava?, que ella també el mirava a ell, dissimuladament; el frustrava, l’irritava la seva impassibilitat, i alhora això mateix exercia sobre ell una misteriosa atracció. Estava obsessionat, que és l’estat mental més pròxim de qui no sap que s’està enamorant. Amb ganes d’aprofitar més hores amb ella, els dies lliures li proposava d’anar a visitar llocs turístics des voltants: Tarragona, el Delta, fins i tot Barcelona. Molt educadament, la Noriko sempre deixava la invitació per a un altre dia. Per això es va enfurismar quan el Blai, el cuiner del Racó d’Alcover, el poble veí, el Blai, l’enemic endèmic des de la infància, més alt, més fort , més esvelt que ell, expert en travetes i puntades de peu d’amagatotis i a pispar amb males arts les xicotes de tots els companys d’institut, va convidar la Noriko, així, amb molta desimboltura, a anar a una calçotada al seu restaurant. I el Ramon encara es va enfurismar més, quan va veure que ella acceptava la invitació.

Enfadat amb el món, punxat per la indignació i enverinat per la gelosia, el Ramon s’ho va fer venir bé per aparèixer pel Racó d’Alcover a l’hora de l’àpat. Quan hi va arribar, ja havia començat la cridòria. Ampolles de vermut artesà, sifons i platets amb avellanes, olives i anxoves havien contribuït a l’alegria general. El Ramon de seguida va clissar la Noriko, molt seriosa al costat del Blai. Observava el procés de coure els calçots i també de fer el romesco. Va sentir com el verí de la gelosia se li estenia per les venes com un mal alcohol, i com li pujava al cap quan tots dos s’asseien de costat al voltant d’una taula amb la cinquantena llarga de comensals d’aquella calçotada. Va veure la Noriko riure per primera vegada, oh miracle, quan el Blai li cordava el pitet. El cap li va començar a bullir quan el Blai va fer a la noia una demostració de com es mengen els calçots. I, quan el Blai va posar a la Noriko un calçot a la mà i els ulls amoïnats de la noia, que no sabia què fer, es van creuar amb els del Ramon, l’olla a pressió del cap li va esclatar, i, d’un salt, es va plantar al costat de la Noriko, li va agafar la mà amb suavitat i li va mostrar i la va ajudar a pelar el calçot delicadament. Va acompanyar el seu braç fins al bol de salsa, va sucar-hi amb cura la ceba i li va fer un gest per si volia que l’hi posés a la boca. La Noriko va assentir amb ulls d’agraïment i ell, abans de fer-ho, sense saber d’on li venia la força, l’impuls, el coratge per fer el que va fer, la va besar. La Noriko va acceptar el bes i el calçot amb la mateixa delectació. Després, va ser ella qui va pelar la ceba tota sola, amb les mans menudes i àgils, i va besar el Ramon abans de posar-l’hi a la boca.

Per a ells dos, la cinquantena de participants a la calçotada, la cridòria, el Blai inclòs es van desintegrar. Després de mesos de convivència, havien trobat per fi la forma de comunicar-se: s’esquerdaven totes les pedres, el mur es fonia.

Aquella nit i les que van seguir, la cambra de la Fonda de Bràfim va ser un petit paradís on el dos enamorats van descobrir les mil textures, racons i fantasies l’un de l’altra. El Ramon va saber com ella li havia desitjat en secret els braços peluts, les espatlles amples, el tors vigorós. Les fantasies de la noia sorprenien el noi, que de seguida trobava respostes a l’altura de la imaginació de la seva parella. Com podien haver estat tant de temps sense trobar-se ?

Tot el poble n’anava ple. En Ramonet, el noi de Cal Ramon, s’ho feia amb aquella xineseta estirada. Els seus pares, sense fer-li cap comentari, el miraven amb cara de reprovació. A la seva esquena la mare es recriminava haver-lo deixat marxar amb la beca. Anar a l’estranger no porta res de bo. Les noies de fora no són com les de casa. Dona, ja és grandet el Ramonet, el defensava el pare. El Ramon vivia en un altre planeta i només tenia una por, i és que s’acostava el dia que la Noriko havia de marxar al seu país.

—Vine amb mi a Osaka. Podem fer grans coses junts.

Algunes, el Ramon acabava de descobrir-les. I, és clar, va guanyar l’amor, amb gran disgust dels seus pares, que havien de llogar un altre cuiner que segurament no faria com el seu Ramonet els canelons del diumenge.

***

Podríem deixar aquí la història d’aquests dos cuiners de dos mons diferents, enamorats per l’obra i gràcia d’una calçotada, en una última escena on veuríem el Ramon preparant un romesco i la Noriko comptant els diners que guanyen amb la cuina que fa el seu home. Però, de debò creieu que una emprenedora imaginativa com ella es conformaria amb aquesta situació? No, ella tenia altres idees.

—És arriscat, amor, vols dir que això tindrà èxit? —li deia el Ramon quan ella li explicava el projecte.

—L’amor també és arriscar-se. Estic segura que serà una bomba. Confia en mi i en el meu olfacte.

Mesos després, el restaurant de la Noriko es va transformar i va reobrir amb una fórmula especial inventada per ella. A Kalsoths Keiken (keiken vol dir experiència en japonès) s’hi fan cursos i demostracions de calçotades i, a més, en menjadors a mida de la voluntat dels clients, es poden menjar calçots a discreció, en parella, trios o grups més nombrosos, vestits o despullats, fer-se selfies, o mirar vídeos de calçotades.

Perquè Kalsoths Keiken està pensat com un lloc on només es mengen calçots, i no amb bastonets, sinó a la manera salvatge i una mica barroera de què ho fan els catalans. Un lloc on totes les fantasies i intimitats eròtiques que els calçots desencadenen es poden fer realitat. Un lloc que la Noriko s’ha inventat com homenatge a l’experiència iniciàtica dels petons amb gust de romesco, de les cebes que es pelaven amb dits tremolosos, de la descoberta del plaer gastronòmic en totes les dimensions que va tenir amb el seu enamorat. L’èxit d’aquest nou concepte, ha estat tan espectacular que la Noriko es planteja la possibilitat d’obrir-ne un altre a Tòquio.

***

Ara sí que en aquest punt deixem la història dels dos cuiners. A l’escena final els veiem al llit. El Ramon comenta que ha llegit que la Ruscalleda està nerviosa davant la possibilitat que desembarquin a Tòquio, podria ser que la seva clientela selecta preferís experiències menys místiques i més carnals. I tot dient-ho, pica l’ull a la Noriko i li acarona una sina. Ella riu i s’enrosca com una gata sobre el pit del Ramon, i l’ensuma, i el besa.

Primer pla de la cara d’ella besant el pit d’ell.

Fos.

Matilde

 

 

Publicat dins de contes, menjars | Etiquetat com a | 1 comentari

Fum, fum, fum

@mmilianmEl paisatge de la ciutat, on ja quasi no és ni ciutat, és gèlid.

Al pis de cinquanta-dos metres quadrats retrona el tecno mestís dels veïns del costat que s’infiltra per totes les escletxes, i pel carrer s’escola un doll d’aigua pudent sortit d’enlloc.

Pares i fills ni perceben la remor d’ombres fosques que passen pel carrer. Ara solen ser quatre passes inofensives. Fastiguejat del ressò de les queixes veïnals, el comandament dels mossos ha ordenat patrullar cada nit. Dins de casa, els estómacs s’encongeixen davant la presència agredolça de les menges que, com cada any, la senyora d’aquella plaça de nom estrany de Barcelona ha regalat a la mare.

L’olla, amb aigua i sal, bull al fogó tot esperant que la dona acabi de socarrimar el pollastre. L’hi posa i hi afegeix ceba i api, molt, molt d’api. No té res més i aquest brou ha de quedar molt gustós.

Els nens, amb l’entrepà a la falda i cara de no entendre res, estan asseguts al sofà mentre la tele escampa el discurs buit de cada any.

Mentrestant, a fora, una lluna feliç s’encarrega de fer el ple.

L’endemà la família seurà al voltant de la taula i se sentiran diferents. Serà l’efecte de la sopa calenta i d’aquells regals: salmó fumat, bombolles lleugeres de cava brut i dolçor pastosa de les postres típiques de Nadal.

         Com si una música de fons sonés en el buit, es fondrà arreu el plor de fam de tants infants.

Montse Milian

Guardar

Publicat dins de contes, Nadal | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

El tió de Nadal

Fotografia d'Elena Ramón

Fotografia d’Elena Ramón

 

És vigília de Nadal. La família està reunida a la sala. Tots, excepte en Tinet, s’han encomanat de l’ensopiment de les parets, del mobiliari, de l’aire. El menut gateja al voltant dels peus d’en Guim, que l’observa absort. La Montse es remou a la cadira i amaga un badall mentre mira el seu fill.

―Anem a la fira de Santa Llúcia? ―proposa.

La Cecília, que semblava adormida, obre els ulls i treu el cap fora les orelles de la butaca:

―Què hi heu d’anar a fer allà? A mi no em deixeu el nen, que no para quiet i estic molt cansada.

La Montse i en Guim, sense obrir boca, es tanquen amb en Tinet a l’habitació. Cinc minuts després, ben abrigats, s’acomiaden de pressa de l’àvia i surten per la porta camí de la plaça de la Catedral.

La Cecília, sola, remuga a l’aire: calçasses!

La fira és plena de gom a gom i és feixuc avançar. En Guim, la Montse i en Tinet, empesos per la riuada de gent, acaben arraconats davant una parada amb la prestatgeria quasi buida. Des del taulell, un tió molsut d’ulls vius i somriure murri, els observa fixament. En Tinet li allarga els braços mentre barboteja. El venedor, embolicat amb tres voltes de bufanda i amb les mans sota les aixelles, els ofereix el darrer tió: el preu és rebentat, no fa negoci, però vol plegar ―diu. La Montse i en Tinet fiten en Guim amb l’ai al cor. Les seves mirades poden més que el reguitzell de retrets que de ben segur li farà sa mare, i el tronc, finalment, acaba acomboiat entre els seus braços.

Ara, tots romancegen contents pels carrers il·luminats. Dilaten el temps per retardar la trobada amb l’àvia, però quan la gana rosega la panxa d’en Tinet, la Montse i en Guim tornen a casa amb passes grises.

La Cecília vigila des de darrere els vidres del balcó. Els veu venir i s’encén: la gata maula no en té mai prou, ara és un tió, i després… De què em serveixen tots els equilibris que faig amb els comptes, eh?―  Torna a seure a la butaca amb la mirada clavada a la porta del pis. Mentre espera, cuina els seus dols a foc lent, els remena un cop i un altre salpebrant de greuges el brou: vint anys des sacrificis, llençats, estalviant per a la carrera del noi, i ara ve aquesta.

Tot seguit, s’encomana al record del seu marit: me la vas fer grossa, Joan. Desaparèixer tot just inflar-me la panxa. Un infart, tu, tan sa. I jo sempre sola perquè la teva família mai no m’ha acceptat. No, no són manies meves. Que m’emportava el seu nen. Au, va, que tenies cinquanta anys! Que jo anava darrere els teus diners: quins diners? Com van aprofitar la mandra d’en Guim a l’hora de néixer: Però, què et diu el metge? No vas passada de comptes? Ells i els seus càlculs… Van trobar l’excusa perfecta per fer l’orni. Com podien imaginar que jo, amb el teu record calent… Mesquins!

Truquen a la porta, la Cecília s’aixeca de mala gana i en obrir es troba  la Pepa, la veïna, que en veure aquella cara agra s’acoquina.

―Que potser vinc massa d’hora?

―Passa, dona. Seiem aquí. Que havíem quedat?

―Sí, no te’n recordes? Això de l’escaip, o com es digui. Que no hi és en Tinet?

―En Tinet? Han marxat a Santa Llúcia, a gastar el que no tenen… I després a qui tocarà afluixar la butxaca, eh?

―Dona, és Nadal.

―Estic jo per nadals.

―Però tornaran, oi? M’he de connectar a les deu.

―Per mi com si no tornen. Ai, perdona. No em facis cas. Ja vénen, tranquil·la. En Tinet és molt responsable. Massa. Prou bé que ho sap la Montse. Quina penques.

―Cecília, no t’enfadis, però un fill és cosa de dos. Són joves i de vegades aquestes coses passen.

―Ho acceptaria si fos el meu nét.

―Què vols dir? Tu, no, Cecília. Precisament, tu, no! No els facis el que et van fer a tu.

―Ca! No és el mateix. Si jo parlés…

La Pepa se la mira entre sorpresa i trista. Li agafa les mans amb tendresa.

―Contenta hauries d’estar que tens una família a casa. Mira’m  a mi. Més sola que un mussol. Si no fos per vosaltres…

Se senten els crits del nen. En Guim respira fondo abans d’obrir la porta del pis. S’ajusta un somriure innocent, col·loca el tió al capdavant i entra a casa.

―Ens l’hem trobat pel carrer ―menteix.

La Cecília tarda a obrir la boca. Se li han enganxat els ulls de la fusta inanimada. Nota un neguit que li fa un bot des de l’estómac a la gola. Ella, que voldria hivernar durant les festes nadalenques, i ara li arriben amb ganes de fer xerinola. I per què la mira així aquesta cosa? Fins i tot, sembla que li faci l’ullet.  Ai!, aquesta vista meva, es diu. Reacciona, clou les parpelles i respon al fill amb to sec:

―La Pepa fa estona que t’espera.

En Guim entoma el cop. Treu en Tinet del cotxet i l’aixeca amunt.

―Traquil·la Pepa que encara no és hora.

Després esquiva el  mal humor de sa mare i ho deixa anar.

―Avui és el primer Nadal i farem cagar el tió, oi, Tinet? I menjarem torrons i brindarem amb cava. No pateixis, mare, que al súper ens han regalat un lot.

El primer Nadal del meu fill, remuga la Cecília mentre s’esforça perquè no li exploti el secret amagat de fa tants anys. Ara no, no és el moment, seria un cop molt fort, s’esgarrifa. No té més remei; es quedarà i picarà bastonades al tronc sec que fa cara de saber-ho tot.

Dins el seu cap hi torna: vivíem feliços. Havies començat el primer curs de Dret, ja t’imaginava amb la toga d’advocat. Però va arribar la Montse ben rodona, i després el menut. I em vas dir que deixaves els estudis perquè havies de pujar una família.

La Cecília té el pap ple, però calla. Torna a donar voltes a la seva sínia particular. I si ho digués tot? Potser seria la solució, se li acut. La Montse i el nen marxarien. En Guim quedaria ferit, sí; però podria acabar els estudis i seria algú a la vida. Però, I si tot i saber-ho, en Guim marxés de casa?

La Pepa s’ha assegut davant l’ordinador. Malgrat que encara falta mitja hora, ella ja ha començat el viatge cap a Austràlia. Es moca i s’eixuga els ulls. La pantalla és negra, però no para de tocar-la. El fill té raó, li ha costat molt engegar el negoci, no pot tancar la botiga; però l’enyora tant.

Per alleugerir l’espera, la Montse obre la primera botella de cava. Tots xoquen les copes amb timidesa i les buiden a poc a poc. Mentre en Guim seu al costat de la Pepa, en Tinet manté entretingudes la mare i l‘àvia.

A les deu en punt la Pepa veu les cares de la seva família. Hi parla: ara amb el fill, ara amb la nora, ara amb uns néts forçats a saludar una àvia que no coneixen. A un quart d’onze, la connexió ja s’ha acabat i en Guim apaga l’ordinador mentre la Pepa plora, diu que d’alegria. En Guim i la Montse, amb la brillantor als ulls, abracen en Tinet, que comença a tenir son. La Cecília fa esforços per no vessar cap llàgrima, mentre tomba el cap per deixar passar un núvol de debilitat i vèncer la temptació d’omplir de petons al seu fill. I si la Pepa tingués raó i ella fa el mateix que va patir de la família del seu difunt? ―s’esgarrifa.

―Vinga, prou de plors! ―talla en Guim― . Farem un pica-pica  i ens menjarem els torrons.

―Jo havia comprat unes cosetes, per si us venia de gust. Algú em vol ajudar? ―s’engresca la Pepa.

En Guim, la Montse i en Tinet s’enganxen a la Pepa, no fos cas que la Cecília els esquitxés el mal humor. En Guim no entén com ha canviat la mare, no la reconeix. Però si la Montse és molt bona noia i li aguanta tots els menyspreus. No voldria deixar-la sola, però quan li apugin el sou llogarà un pis.

Quan la Cecília es queda sola, entra al dormitori, obre l’armari i remena el segon calaix, sota els llençols sense estrenar, heretats de l’àvia. Agafa dos sobres. Es guarda a la butxaca l’esgrogueït, el de l’informe mèdic. Ja fa molt que li van diagnosticar l’esterilitat d’en Guim. L’altre l’estreny contra el pit, i el deixa en repòs sobre la tauleta de nit.

La Pepa i els nois tornen contents i carregats. Preparen la taula mentre canten nadales. Abans de sopar faran cagar el tió, que sembla encongit perquè es veu a venir les bastonades. Quan tot està a punt, en Guim aixeca en Tinet, amb la mà lliure pesca una cullera, i tothom pica la fusta amb energia. Després s’amaguen com si fossin criatures.

La Cecília entra a l’habitació, agafa el sobre de la tauleta, respira fons i, amb els ulls humits, escriu el nom d’en Guim. Se’n torna decidida per a dipositar-lo sota la flassada. Ja tots reunits fan xivarri al voltant del tió mentre aixequen la manta: ha cagat! ―els joves riuen contents. Engrapen el cava i els torrons, i en Guim agafa el seu sobre. Mira la mare sorprès. Sí, aquesta nit la Cecília s’ha deixat estovar. Per què? No ho sap. Ha estat el Nadal, la soledat de la Pepa, o potser el record de la seva pròpia història? S’enganxa als ulls del fill mentre li parla muda: sí, rei, és Nadal, i no ho espatllaré. Què importa de qui sigui en Tinet? Em dol admetre-ho, però he de reconèixer que la Montse t’estima. I, qui sap? Els metges també s’equivoquen. Fa molts anys d’allò: “El seu fill ha superat el pitjor. Ara bé, lamento comunicar-li la incapacitat per concebre fills” ―li van dir a l’hospital.

Mentre en Guim es mira la llibreta de la caixa fent uns ulls com unes taronges, la mare estripa el sobre esgrogueït i el llença a la brossa. Torna al menjador. El tió sembla que s’estarrufa tot fent l’ullet. La Cecília es frega les parpelles: ai, aquesta vista cansada.

―És Nadal. Tots a sopar! ―ordena.

―I tu ―assenyala en Guim―, estira bé el que t’ha cagat el tió i torna a la universitat, que el teu fill es mereix un futur millor.

Després mira el tió. Li sembla que, tot i adolorit, s’ha esponjat content com un picarol.

 

Maria

 

 

Guardar

Guardar

Guardar

Publicat dins de contes, Nadal | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Nadal, dolç Nadal

p_20161207_115143—Per fi has arribat, Clara! —una veu de dona emergia entre un gran enrenou de gent. — Com és que véns tan tard?

—Ui tia, és que se m’ha rebentat una roda quan venia cap a la masia…

La Clara ja no sabia quina excusa empescar-se. I és que el que li rebentava era haver d’anar a aquell dinar de Nadal. Tota aquella faràndula se li feia una muntanya i més ara, quan feia quasi un any que havia enterrat la mare i hi havia d’anar tota sola. Una altra vegada li tocaria bregar amb aquella rècula de parents que només veia un cop a l’any i que s’entestaven a ficar-se en la seva vida: que si no es casava, que què hi feia vivint tota sola a Barcelona, que si ja l’havien ascendit a la feina… Ja se’ls imaginava tots, el cosins, les parelles dels cosins, els fills dels cosins, els oncles; tots allà, mirant-la amb aquells esguards de mussol. Quina llauna!, pensà.

La tia Glòria l’agafà de la mà tot arrossegant-la cap al menjador.—Clara, tu seuràs aquí, al costat de la Maria.

—Molt bé tia— la Clara es relaxà en veure que li havia tocat la companyia agradable de la seva cosina.  Amb ella sí que s’hi entenia.

Va fer una ullada ràpida a la taula llarga i poblada;  li semblà que hi havia més gent que altres anys, uns vint-i-cinc pel cap baix, i sospirà resignada. El fum del brou calent i de la llar de foc feien una mena de boirina que, com una cortina subtil, diluïa aquella allau de sentiments confusos que planava damunt l’atmosfera familiar. La Clara observà al seu voltant, la cuina-menjador seguia igual: la llar de foc en un racó amb un banc al costat, la cuina que ja no s’usava, l’olla per escalfar l’aigua penjant i una finestra petita que ajudava a mantenir la temperatura de la casa. Li vingué, com una glopada àcida, un record amarg de la infància, quan vivia en una masia propera. Però aviat, les llumetes de l’arbre de Nadal que li picaven l’ullet, l’olor deliciosa del menjar i el caliu del foc espurnejant la van reviscolar.  Mentre s’ho mirava tot atentament, una veu li provocà una fiblada al cor.

—Hola Clara, quant de temps, oi?— l’oncle Ernest la saludava somrient.

—Eh?, ho…ho… hola tiet— ella notà una sotragada que la sacsejava de dalt a baix. Havia arribat tan atabalada que no s’havia adonat que l’Ernest era allí i seia a la fila del davant, dos seients més enllà.

—Quina il·lusió tornar-te a veure… —va fer ell repassant-la a fons amb la mirada.

Què hi feia allà l’Ernest?  Atònita, com si no pogués donar crèdit a aquella presència, a la Clara no  li sortien les paraules. Li semblà que li queia el món a sobre. Després de vint anys, l’oncle s’havia tornat a creuar  a la seva vida. No, no pot ser! No pot ser ell. No, no, es repetia per dins mentre un regust amarg li pujava per la gola.

En un moment en què l’oncle estava distret, la Clara se’l quedà mirant; unes arrugues profundes solcaven aquell front ample, el seu cabell havia agafat el to grisós de la neu quan es desfà, i els trets del rostre se li havien endurit encara més. Sí, l’Ernest havia envellit, però encara conservava aquella mirada lasciva i plena de desig, la mateixa que tenia quan, de petita, es quedaven sols a la masia i ell li tocava el cabell i li deia: quins cabells rossos més bonics i quina pell més fina. El mateix esguard maliciós de quan la duia a l’habitació fosca: això serà un secret entre tu i jo, eh? No ho expliquis a ningú. Ara li tornava aquella olor de terra de l’oncle quan venia de treballar al camp. Li revenia la fortor de terra i de suor d’aquelles mans que li aixecaven la faldilla i serpentejaven per les seves cuixes com un escurçó repugnant… Bonica, ara jugarem a aquell joc que al tiet li agrada tant!, el nostre joc secret li deia amb aquella veu greu que a ella l’espantava d’allò més.  Quina desgràcia que el pare hagués mort tan jove i que el tiet s’hagués quedat a viure amb la mare i ella. La presència de l’Ernest havia estat com una maledicció en aquella casa. Pobre mare! Tan jove i tota sola a la masia amb una filla. Però, ¿què hi feia ara allà l’Ernest, després que la mare l’hagués fet fora de casa per sempre? Hauria tornat un cop assabentat de la seva mort, el molt fill de puta?

—Au Clara que et serveixo— la tia Glòria la va distreure d’aquells records que la turmentaven.  —Deus estar contenta de tornar a veure l’oncle Ernest, oi?

A la Clara se li va fer un nus al coll. No podia contestar. S’havia quedat muda. Què podia dir? Es preguntava si algun dels presents devia saber què havia passat entre ella i l’oncle. No sabia si ho ignoraven o si era un d’aquell secrets velats que es tanquen amb pany i clau per preservar la reputació de la família.

—Ja diràs prou— la Glòria anava servint l’escudella.

—Ep, prou, prou! — exclamà la Clara amb el plat a punt de vessar.

Entre aquell aldarull de gent, i aquella taula vestida amb tovalles brodades, farcida de menjar deliciós i guarnida amb grèvol i espelmes vacil·lants, l’Ernest somreia. Estava content de veure la Clara, la seva Clara. Quina sort havia tingut amb aquella nena! A ell, que també havia enviudat jove —semblava una fatalitat d’aquella família— i la soledat li tenallava el cor, aquella nena d’ulls blaus i vius i cosset blanc i tendre li havia tornat l’alegria. Finalment, quin mal hi havia a estimar la seva neboda? Una nena necessita afecte i tendresa i ell li ho havia donat tot. Tot, fins que la seva germana l’havia fet fora de la masia retraient-li el comportament amb la seva filla. Si finalment, ell només havia volgut ajudar… Ell l’estimava, la Clara, l’estimava de debò.

La Clara passà el dinar intentant esquivar la mirada escrutadora de l’oncle. Parlava amb la Maria i contemplava, per la petita finestra, com els colors ocres de l’hivern jugaven amb les hores, o contemplava la dansa de les flames de la llar de foc. Quan van fer el brindis amb cava i tots cridaven “Bon Nadal, bon Nadal”, la Clara esquivà la copa de l’oncle. El dringar del vidre entelava la veu de l’Ernest que deixava anar unes riallades ronques.

Després de les neules, els torrons i el cafè, arribà l’hora dels versos. Els més petits s’enfilaven en una cadira i recitaven els poemes sota la atenta mirada dels grans. La Clara es girà cap a ells tot donant l’esquena a l’oncle.

La nit de Nadal el bosc s’engalana;

els avets s’estiren per fer la sardana entorn del Nadó.

Una soca vella no pot afegir-s’hi i diu amb tristor:

—Jo ja no sóc bonaper res; no tinc branques.

Mes, pel cel ressonenles veuetes blanques

dels àngels que diuen:—Sí, que vals! no ploris! Seràs el tió!

Les xerrameques, les rialles, les cares acalorades que envermellien de mica en mica poblaven aquella sala de parets antigues que ja havia viscut molts Nadals. Després dels torrons i el cafè, el sol ja s’havia post. Quan el rellotge de paret tocà les set, la Clara s’aixecà per marxar amb l’excusa que l’esperaven a Barcelona. S’acomiadà de la família i es dirigí cap a la porta sense adonar-se que l’ombra de l’oncle Ernest la seguia.

Quan ja estava a punt de sortir, ell l’agafà pel braç.

—Clara, no marxis. Estàs molt maca— l’oncle s’hi acostava mastegant les paraules amb luxúria,

La Clara, mirant-lo als ulls, li escopí en plena cara.

Després, decidida, es dirigí al cotxe, arrencà i se’n va anar. Se sentia alleugerida i ara les llumenetes de Nadal que veia per la carretera li semblaven més brillants.

 

Maria V.

Guardar

Publicat dins de contes, Nadal | Etiquetat com a , , | 1 comentari