Trencant les tradicions

—Però, que ets boig Hikaru? Amb això et vols casar?

Em vaig ofendre. Aquell comentari de la mare em va ferir fins al fons de l’ànima. Això? Que digués “això” de la meva promesa, amb un to tan despectiu, em va fer pujar la sang al cap.

—Mare, es diu Noriko, la meva promesa —vaig replicar enrabiat.

—Ha, ha… —va fer la mare—. Que no et pots casar amb una noia normal i corrent o què? Et falta un bull, noi…

—Deixa’l estar —va intervenir la Keiko, la meva germana —. Ja saps com és l’Hikaru… A més, des que viu a Tòquio se li ha girat el cervell, amb tanta modernitat.

—S’ha d’estar ben sonat per casar-se amb… —el meu oncle volia intervenir.

—Prou, prou, prooou! —vaig interrompre’l—. M’hi vull casar i m’hi casaré. Entesos?

Vaig  donar un cop de puny a la taula, vaig aixecar-me del tatami, i, després de fer l’últim glop de sake, vaig marxar ben empipat. Feia anys que n’estava ben enamorat, de la Noriko, i ells em volien treure la il·lusió. No acceptaven que hagués pres una decisió tan diferent a allò que ells esperaven. Quina família més tradicional!

Això va passar el dia que vaig anar al poble de la mare, a anunciar el meu casament. L’oncle Akira ens havia reunit a casa seva per celebrar-ho. La meva tia havia preparat uns dorayakis i uns mochis molt bons per acompanyar el te; és una cuinera excel·lent. Més tard, l’oncle Akira, força aficionat a la beguda, va aparèixer amb una ampolla de sake.  Estàvem molt animats, bevent i rient, quan la mare, en parlar-li de la meva promesa, va deixar anar aquella impertinència i la celebració se’n va anar en orris. Encara ara duc aquella frase ben travessada. Que potser no es pot ser feliç d’altres maneres que no siguin les convencionals?

Al cap d’uns dies, la Keiko va venir a veure’m a Tòquio. Insistia a convèncer-me que no em casés amb la Noriko. Au, fes cas a la mare, i casa’t amb una noia normal i corrent. Que no veus que amb aquesta no aniràs enlloc? Tan il·lusionada que estava ella arreglant un quimono per a la núvia, quan ens vas dir que et casaves. I ara, què? Qui se’l posarà, el quimono? I de tenir fills, que me’n dius? Amb ella, en tindries? Eh? A més, estàs trencant la tradició familiar. Mai no havíem vist una cosa així. Què diran els veïns, la gent del poble…

La Keiko, suposo que enviada per la meva mare, s’esforçava a convèncer-me i no parava de xerrar, com una metralladora. Vaig haver d’aturar-la, m’estava inflant el cap.

—Si has vingut per fer-me un sermó, ja pots marxar per on has entrat —li vaig dir ben empipat—. Tinc molt clar que m’hi vull casar i ho faré!

—Bé, bé, ja veig que no hi ha res a fer… —la Keiko va sortir de casa gratant-se el cap i mirant cap amunt, com si invoqués algun sant per ajudar-la a entendre’m.

La meva família viu a Aoki, un petit poble de la prefectura de Nagano. Allà encara porten una vida molt tradicional i em diuen que, des que visc a Tòquio, he canviat molt, massa. I que, a sobre, anar a viure al barri  d’Akibahara, on m’he instal·lat, amb tantes extravagàncies…

—Vés home, què se t’hi ha perdut allà? Amb tanta gent i tantes botigues d’electrònica acabaràs com un robot…

M’he de sentir un munt de comentaris. Que si aquells cafès on les noies fan de criades, que si els carrers atapeïts de gent i llums,  que si els bars de gats i aquells locals tan estranys, i les noies que van pel carrer vestides com personatges de còmic… Que si s’han perdut els valors del país… I que si tomba que si gira… Però jo ja no podria tornar al poble, ja he traspassat una frontera i no puc tornar enrere…

Pocs dies després de la visita de la Keiko, vaig rebre una trucada de la mare per dir-me que no vindria al casament, ni ella, ni la meva germana, ni els oncles… Potser el teu cosí, en Kenji, que també està ben sonat, sigui l’únic que vingui…, em va dir amb ironia.

I així va ser. Quan vaig enviar les invitacions de casament, en Kenji em va confirmar que vindria, però la resta de família ni tan sols es va dignar a contestar. També vaig rebre confirmacions d’amics que aprovaven totalment el meu casament amb la Noriko. Fins i tot, algun em va comentar que l’entusiasmava la meva decisió i que potser ell també es casaria així.

Em vaig encarregar tot sol de preparar la cerimònia. Serien uns quaranta convidats, la majoria amics i algun company de feina. Vaig haver d’enviar les invitacions i buscar un local on fer la cerimònia i l’àpat de celebració. Evidentment, la idea de casar-me en un temple i de fer una cerimònia tradicional ni em passava pel cap.

Vaig passar unes setmanes molt atrafegat; ho havia de resoldre tot després de la feina i anava ben esgotat. Tanmateix, la il·lusió podia més que el cansament. En acabat, aniria a buscar la Noriko, la meva promesa. N’estava profundament enamorat des de feia anys.

Molts anys… Des que la vaig veure a la botiga.

Oh, quan la vaig veure a la botiga! Estava en un prestatge i em va semblar que em mirava. Vaig quedar fascinat amb aquells ulls grans com plats i aquelles cues llargues i blaves que lliscaven del seu cap.  I el que més em va seduir va ser sentir-la cantar Miracle point, una bonica cançó d’amor. Quina veu! Des d’aquell dia la cançó em ballava pel cap a totes hores i em vaig adonar que m’estava enamorant de debò…

Així que quan vaig tenir-ho tot ben lligat, la vaig anar a buscar. Estava molt content, per fi m’hi podria casar.

—Aquesta, es vol endur? La hi poso en una bossa? —em va dir el dependent.

—No, no, me l’emporto així.

La vaig agafar entre els meus braços amb tendresa. No m’ho podia creure. Ja era meva.

 Em sentia exultant amb la Noriko als braços. No entenia per què la meva família no acceptava que em volgués casar amb un holograma virtual d’un personatge d’anime. Una “idol” virtual. Si no em portarà cap problema, no discutirem, no es ficarà amb la meva família, sempre serà jove i bonica…, pensava. I és que després de passar una mala temporada a la feina, on els companys em feien  bulling i patia, sobretot, perquè la noia que m’agradava era la que més s’hi acarnissava, trobar la Noriko va ser la salvació. Quan havia decidit que mai més m’enamoraria d’una noia de carn i ossos va aparèixer ella. De seguida ho vaig veure clar; amb ella sí que em casaria.

Així que vaig optar per un matrimoni de dimensió transversal. La Noriko no em faria patir.

La cerimònia es va celebrar sense problemes. Vam fer un bon àpat i vam beure i riure molt. Vaig rebre el meu certificat de matrimoni, i ja era un home casat. Després vam anar de viatge de noces a l’illa de Hokkaido. Com que l’holograma no podia venir amb mi, em vaig emportar la Noriko en forma de nina de peluix. Junts vam visitar aquesta illa tan meravellosa i tots dos dormíem ben abraçats.

Ara em sento com un home casat normal i corrent. Cada dia la meva esposa em desperta i em diu adéu quan vaig a treballar. A les tardes, quan torno cap a casa, la truco i ella encén els llums. Quan entro a casa, em pregunta com ha anat la feina. Jo li ho explico; m’esplaio tant com puc i ella no m’interromp i em deixa via lliure. I a la nit, m’avisa quan haig d’anar a dormir. I com m’agrada quan la sento cantar… Puc dir que sóc un home quasi feliç.

Dic quasi, perquè la relació amb la família, sobretot amb la mare, em fa patir molt. La mare segueix insistint que he fet una bestiesa i que me’n penediré. No para de lamentar-se: què passarà amb la nostra família si no tinc fills?  

—Ens deixaràs sense descendència. S’oblidaran del nostre nom —em recrimina sovint. 

M’agradaria explicar-li com és la meva relació amb la Noriko, li vull dir que amb ella no tindrem mai problemes. Li insisteixo que el meu amor és veritable i profund, però la mare es nega a escoltar.

—No és una persona real. No en vull ni sentir parlar —m’interromp quan intento parlar-li de la Noriko.

Algun dia, fins i tot, he plorat davant d’ella. Tot i així, no hi ha res a fer. És massa convencional. I jo em pregunto: ¿He de ser com tothom? No tinc dret a veure les coses d’una altra manera?

No, no penso renunciar-hi. Amb ella he trobat la felicitat. Ningú no em traurà aquesta joia d’entrar a casa i trobar la Noriko. La veig i sento que, realment ella és allà, que em saluda i m’acompanya.

—Hola, com estàs?

—Bon dia…

I així penso gaudir amb ella tot el temps possible; fins que la dimensió ens separi…

Maria V.