BOLES DE BILLAR

La Sole observa la bola groga que roda damunt el feltre de la taula de billar, la mirada en segueix la inèrcia que canvia a cada impacte per més insignificant que sigui. S’hi reconeix; amb aquesta imatge podria resumir la seva vida, pensa.  La vida, ai, quin reguitzell de jugades capritxoses…

Al matí, la Sole i la Buba s’acomiadaven de Barcelona agafades del bracet. El torrat jove de la Buba contrastava amb els dits de marbre arrugat de la Sole. Reien sense motiu. Potser perquè s’havien empeltat de l’ambient de gresca de l’autocar, especialment del del grup de joves que omplien les fileres del darrere.

A la vora de Girona, el xivarri esvaït projectava el murmuri del motor.  Ara que ja podien parlar, no gosaven  aixecar la veu, i de tant en tant es miraven  com dues nenes desprès d’una malifeta.  La Sole tenia el cap a París, la Buba a Lyon, a casa son germà, l’Ibrahim. El silenci, però, molestava  la Sole i al final li havia relliscat una pregunta.

―Ja anem prou abrigades?

―Sí, no?

A la Buba tant li feia. Tampoc  tenia gaire roba per omplir la bossa. Quan arribessin a Lyon, el seu germà ja li compraria el que calgués.

―Què m’ensenyaràs, primer? Explica’m què es veu des de dalt de la tour Eiffel. ―La Sole mirava la Buba com un nen a punt d’escoltar el seu conte preferit.

La Buba havia torçat el somriure. No li venia de gust d’inventar més mentides. Malgrat haver residit a França, no coneixia París, i tot el que havia explicat a la Sole ho sabia gràcies a la televisió. En aquell moment, la idea del pas per la Jonquera li pesava massa, i els embolics, també.

―Tu creus que ens aturaran a la frontera?

―Suposo…, de què serveix una frontera si no? ―havia respost la Sole.

―Doncs quan l’Ibrahim em va portar a Barcelona, a casa de l’oncle, no ens va aturar ningú ―li havia deixat anar amb un to sec.

―No em facis cas, jo no he anat mai enlloc ―es disculpava la Sole que no entenia l’actitud de la noia.

La mirada de la Buba li havia fet empassar-se les ganes de preguntar res més. Ai! I si s’havia equivocat? I si aquella noia no era l’àngel que pensava? Es van  trobar en el moment precís. Un comentari de la Buba va ser l’activador del somni adormit de la Sole. Al cap de dos mesos del primer contacte, ja  estava convençuda que el seu Tomàs, des de cel, li havia enviat  una guia en cos de jove feta a mida per complir, a la fi, la promesa d’anar a París. Aquella promesa que s’havia florit, desprès de posposar-la durant cinquanta anys.

Un mes abans del casament, en Tomàs va anunciar-li que, de moment, no podrien fer el viatge de noces: el pare està delicat i no puc abandonar “Els Billars”. El bar serà qui ens posarà el plat a taula. Oi que ho entens?, li havia dit.  Sí, li havia respost ella, malgrat no entendre gaire res. Sí, el monosíl·lab que sempre tenia a punt. Des del primers dies, la vida de la parella va quedar  encadenada al bar. Ni nadals, ni vacances, ni malalties, ni celebracions, ni res, Els billars sempre per davant de tot. Fins ara que, ja vídua, els fills l’havien jubilat del negoci.

Au, fora cabòries!, s’havia tallat  ella mateixa. Que no viatjava cap a París? N’estava convençuda, en Tomàs ho havia organitzat tot: el passeig fins aquell parc, la trobada casual amb la Buba, que es delia per tornar a trepitjar la ciutat màgica. I tant que havia estat cosa d’en Tomàs. Com podia dubtar d’ell?

Mentrestant, la Buba premia el carnet que guardava a la butxaca. El va  trobar dins una cartera, a terra, davant del parc. Va triar el banc de darrera del recinte dels gossos per repassar-la. Només hi va trobar un document d’identitat. La noia de la foto tenia vint-i-dos anys, cinc més que ella, tot i així s’hi assemblava una mica. Si s’atrevís, podia ser la seva oportunitat. Feia cinc anys que l’Ibrahim l’havia portat a Barcelona. Tot havia anat bé fins feia sis mesos, quan l’oncle li havia retirat el carnet amb l’excusa que si el perdia s’enfrontarien a massa problemes. Que es fotés, l’oncle. Fos com fos, havia de trobar els diners per pagar-se el bitllet… I aleshores va arribar la Sole. Mai hauria dit que aquella dona seria la seva salvació.

Al seient de l’autocar no parava quieta i, neguitosa, havia preguntat:

―Falta molt per arribar a França?

La Sole s’havia adreçat al jove del seient de l’altra banda, molt capficat en el mòbil.

―Perdoni, que falta molt per arribar a la Jonquera?

El no sec de la resposta li havia tallat el somriure. Quina agressivitat! Quanta gent rara rondava pel món… I la Buba, cada cop la veia més tensa.

―Nena, què tens?

La Buba bullia per dintre. Havia d’arribar a Lyon, sí o sí. Pensar en la Jonquera li produïa calfreds. I si la detenien? No, no podia tornar a Barcelona. Fugia del matrimoni que l’oncle li havia aparaulat amb aquell vell. Quina ràbia… Si ja tingués els divuit, ja hauria… Ja hauria què? On podia anar? Quin fàstic, un paio de quaranta anys! Per sort va trobar la Sole. Pobra dona, la veia tan desvalguda. Si sabés que hauria d’arribar a París sola. Li dolia abandonar-la, però s’hi jugava massa. Ai!, Aconseguiria entrar a França amb aquell document?

Com si jugués, la Buba li havia mostrat el document a la Sole.

―L’oncle diu que és una mala foto. No és veritat, oi?

―Buf, li dono la raó. Hum… Deixa’m veure-la millor. La cara rodona és la teva, has canviat de pentinat i els ulls… Que estaves espantada aquell dia? ―reia la Sole.

El comentari l’havia angoixat. Ara, a més a més, l’autocar afluixava la marxa i  es col·locava en filera. El cor de la Buba li havia pujat a la boca, alhora que el desig d’espantar la por l’havia empès a  preguntar.

―Sole, i si em detenen?

―Però què dius, nena!

L’autocar s’havia aturat i dos guàrdies civils ja examinaven la documentació dels passatgers. S’acostaven. Desprès de cada verificació, la mirada del agent més jove enfocava cap a la Buba. A dues fileres, l’altra agent havia baixat precipitadament amb el telèfon a la mà. El guàrdia ja demanava la documentació al noi sorrut  de l’altra banda. De sobte, el xicot havia sortit corrents tot empenyent l’agent que havia caigut damunt la Sole i la Buba. El fugitiu havia estat detingut a la porta del vehicle per reforços acabats d’arribar. El grup de nois del darrere, que havien  presenciat l’escena, es picaven els colzes i reien per sota el nas fins que el  guàrdia, ja dempeus, se’ls havia  cruspit amb els ulls.  Després de demanar disculpes a la Sole i la Buba,  s’havia acomiadat amb un toc a la visera i havia  baixat del cotxe.

La Buba ho havia aconseguit, el vehicle circulava lliure per l’autopista francesa. Ja només li calia contactar amb l’Ibrahim.

―Em deixes el teu telèfon? Trucaré al meu germà perquè ens vingui a esperar.

I la Buba ho havia provat, però res. Segur que l’Ibrahim havia canviat el número i l’oncle li havia amagat. Porc. I si tenia raó i son germà havia marxat de Lyon? Què faria sola amb una documentació falsa i sense diners? Per què no hi havia pensat abans? Ella sola s’havia tallat qualsevol sortida. I si li ho explicava tot a la Sole? Era tan bona dona que… Els dubtes li havien encongit el cor.

―Què tens, nena? ―es preocupava la Sole.

―Ho sento ―sanglotava la Buba―. No podia fer altra cosa, de veritat que no podia.

La Sole estava espantada. De què anava tot allò?

―Sóc menor, m’he escapat de casa i no trobo el meu germà.

―Buba!

―Jo no volia ficar-te en cap embolic, t’ho prometo; però estava desesperada. No vull casar-me a la força! ―La Buba era una metralleta.

La Sole la mirava entre esgarrifada i aterrida. Pobra Buba i pobra ella. Quin horror! D’una tacada se li havia  esfumat la guia perfecta i la protecció d’en Tomàs. Clac! L’impacte rebut li havia recordat els billars del seu bar. Per què va accedir a deixar-lo si allà s’hi sentia segura? Ai, senyor! Respira fondo. Calma i ordre, és el que aconsellava a en Tomàs quan topaven amb una situació complicada. Calma i ordre.

―Mira, bonica. Quan arribem a París, anirem a casa del teu germà. Ja tindrem temps de fer turisme.

I vinga plors. Pobra criatura, pensava la Sole mentre l’abraçava.

―És que l’Ibrahim viu a Lyon.

―A Lyon? O sigui, que tu vas a Lyon?

―Perdona’m, perdona’m! ―Li premia les mans amb força.

La Sole, tota en tensió, s’havia desfet de la noia i es girava cap a la finestra. A fora, el paisatge de tardor volava.  Estúpida, es renyava. Com s’havia equivocat! Tomàs, Tomàs… Aquesta vegada,  tampoc  havia complert la seva promesa. Hauria  rigut si la ràbia no l’hagués rosegat. Ella ja no tenia edat per aquells tràfecs ni caràcter per afrontar-los.

La  Buba insistia agafant-la pel braç.

―Anem a París, Sole. Jo t’ho ensenyaré tot. No et deixaré, t’ho prometo.

―No m’enganyis més. Les teves promeses  no valen un cèntim. Ja t’has oblidat de l’Ibrahim?

―Creu-me, si us plau! ―suplicava amb el ulls.

Amb les parpelles abaixades, la Sole havia repenjat el cap al seient I així s’hi havia quedat mentre passaven per Nimes, Orange, Valence… No havia  baixat de l’autocar ni a les parades obligatòries. Fins ara que han arribat  a  l’estació de Lyon.

 

La Sole, encara muda, entra dins el cafè; la Buba la segueix en silenci com un gosset. L’ambient és animat, quasi no queden seients lliures, ni a les taules ni a la barra. Camí dels lavabos, la Sole topa amb uns parroquians que juguen al billar, ella s’encanta amb la bola groga que roda damunt el feltre.

 

L’autocar és a punt de marxar. La Buba surt del lavabo, veu la Sole que parla amb el conductor. L’home sembla contrariat quan obre el compartiment dels equipatges. Amb un petit retard, el vehicle arrenca i s’allunya de les dues dones aturades a la vorera.

La Buba s’ho ha mirat sense obrir la boca.

―Anem a buscar el teu germà ―ordena la Sole, alhora que atura un taxi.

La Buba, atapeïda de dubtes, es deixa arrossegar dins el vehicle. I si l’Ibrahim  no hi és? La Sole no la creurà mai.  Només li queda aquesta dona, i és a punt de perdre-la. Es pegaria, s’esgarraparia.

Ja han arribat. Baixen del taxi, agafen les bosses i entren a l’escala. La Sole mira els noms de les bústies. Es gira amb fesomia de pedra.

―No n’hi ha cap d’Ibrahim.

La mirada glaça la Buba. No té arguments per evitar que la Sole agafi la bossa i obri la porta del carrer. La Sole està tan ofuscada que xoca amb una veïna que  entra carregada. Es disculpa. La dona renega en francès, i de sobte:

―Buba?

―Madame Trenet!, se li abraça la Buba.

―Què hi fas aquí?

―Busco l’Ibrahim. On és, el seu nom no… ―sanglota.

Madame Trenet deixa els paquets i prova d’asserenar la noia desconsolada. La dona li explica que ja feia nou mesos que l’Ibrahim havia deixat  el pis, i que més endavant es va presentar la policia per  interrogar els veïns. A hores d’ara, ningú sap què li ha passat. Era molt bon xicot i semblava que els coses li anaven bé. Si fins i tot s’havia comprat un cotxe imponent.

La Sole no sap què parlen però entén que la Buba coneix la senyora. Potser ha estat massa dura. Ella sempre ha tingut una família i ara que en Tomàs no hi és, el fills  estan pendents d’ella, massa i tot. I ha marxat de Barcelona sense dir-los res. Quan sàpiguen què ha fet… Ella també ha mentit.

Quan torna a trepitjar el carrer, la Sole s’adona que, sense tenir-ne consciència i cada cop més sovint, la bola groga de billar no reacciona als impactes de la manera esperada. I és ella qui modifica el traçat de la bola. Reconeix que la inèrcia l’encamina a tornar a casa immediatament.

Respira fondo i decidida, atura un altre taxi. Hi pugen les dues amb els equipatges. Asseguda al cotxe, la Sole palpa  els sis mil euros que amaga dins els sostenidors. Quan s’acabin encara n’hi queden molts, d’estalvis. En Tomàs no els havia aprofitat, però, ella sí que ho farà.

Agafa la mà de la Buba i somriu.

―A París.

 

 

Maria

 

Anuncis
Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

Road Story

Amb aquest conte comencem una sèrie sobre el tema del #viatge. A veure si us agraden els nostres itineraris.

eGczcnlxMTI=_o_im-a-poor-lonesome-cow-boy-lucky-luke-red-kit-final-

Dilluns 4 de setembre. NY. Porth Authority, 5 del matí

A Nova York no es pot dormir als parcs públics. De seguida vénen policies o segurates i apa, et fan fora. Foragitada de banc en banc, no sé com he arribat aquí, al Carrer 8, a la Porth Authority. M’he comprat el bitllet de bus. Així  podré seure i descansar.

Deu fer sis o set hores, que he fugit de l’hotel i del Carles, només amb la bossa. El whatsapp ho deia molt clar: “No l’estimo i no sé com dir-li. Dóna’m temps. En aquest viatge li ho diré.” No ha calgut. Li he llegit el missatge del mòbil. Era un acte indigne, ho sé, m’avergonyia fer-ho. Però la sospita se’m menjava. I no era paranoia com ell em volia fer creure. Ho notava a cada gest, a cada distracció. N’hi havia una altra. N’estava segura. I ell, que no, que jo estava obsessionada, que veia el que no era. Porto el cos baldat de tant gitar-me i aixecar-me a la força. Em fan mal totes les cèl·lules del cos i del cor.

D’aquesta sala d’espera no em trauran perquè tinc un bitllet!. Una segurata negra, immensa, me l’acaba de demanar. Com que li he mostrat m’ha deixat continuar a la cadira. Escric compulsivament en aquesta llibreta que havia de servir per consignar les impressions i descobertes d’aquest viatge que havia de ser de celebració de deu anys d’amor. Amor? Deu anys de convivència educada. Quants anys de mentides? “No l’estimo i no sé com dir-li. Dóna’m temps. En aquest viatge li ho diré”. Les paraules se m’han gravat al cervell com els anuncis lluminosos de Times Square. S’encenen, s’apaguen, desfilen, s’eixamplen, s’empetiteixen, tornen, tornen, fa hores que tornen.

“Where?” i he contestat Oklahoma sense pensar-ho gens ni mica. Cimarrón, Lucky Luke. I’m a poor lonesome cowboy. And a long way from home. Oklahoma, un nom ple de “os” i de “as”, lletres rodones com els cercles del meu cervell. I marxar ben lluny de NY, ben lluny d’ell, ben lluny de la que era jo fins a aquesta tarda.

Mai he fet un viatge llarg en autobús. De petita em marejava. No sé si ho suportaré “No l’estimo i no sé com dir-li. Dóna’m temps. En aquest viatge li ho diré”. Actuo a batzegades. I el meu cos fuig. Fuig. FUIG.FFFFUUUUIIIIGGG! M’arrapo a la llibreta com una nàufraga a una fusta enmig d’un oceà sense horitzó.

Dilluns 4 de setembre Philadelphia, 10.05 del matí.

He baixat del bus perquè ha fet una parada, però no he entès de quants minuts. He anat al lavabo i he tornat a pujar de seguida per por que se m’escapés. Com que no arrenca, escric.

Hem sortit de NY a les 7.40. Porto més de 2 hores  de viatge. El bus està ple de negres, també algun blanc amb pinta de pobre de pel·lícula i un indi enorme, amb un barret i el cabell llarg, igual, igual que el personatge de “Alguien voló sobre el Nido del cuco”. Un parell de japonesos jovenets amb motxilla i jo som els únics estrangers. He notat que tothom em mirava. Al mirall del lavabo he vist que feia pinta de boja amb els cabells esbullats i bosses sota els ulls. M’he rentat la cara i m’he recollit les grenyes amb el fulard, ara semblo més normal tot i que, per als americans segur que sóc una estrangera no joveneta, no japonesa, no índia, no negra. Una estrangera no classificable.

M’he comprat un cafè amb llet per pujar-lo al cotxe i ara el bec en aquests vasos que semblen biberons. “No l’estimo i no sé com dir-li. Dóna’m temps. En aquest viatge li ho diré.” Les lletres no se m’esborren però ja no s’encenen tan seguit.

índice

Dilluns 4 de setembre. Pittsbourg, 6,15 de la tarda

No tinc ni idea de quan tardarem a arribar a Oklahoma. Tampoc és que m’importi molt. Ara només m’interessa observar el que veig al meu voltant i també entendre bé el que diuen els conductors, A cada parada llarga anuncien quant de temps tenim per baixar del bus i tornar a pujar i cada parada és d’una durada diferent He après a discriminar finament la diferència entre fifty, fiftenn, fiftyfive… subtil a l’oïda, però importantíssima per no quedar-me a terra. Listening de supervivència!

He intentat menjar una hamburguesa amb patates a no sé quina estació on hem parat que és on han baixat els japonesos. No l’he pogut acabar. Se m’ha travessat a l’estómac. No sé com, un indi mexicà, rabassut i rialler ha començat a parlar amb mi. Va a Mèxic a una festa familiar i m’hi ha convidat. Estava content de parlar espanyol. No sabia que Espanya estava a Europa. Qué lejos. ¿Hay muchos indios, allí? Aquí en los Estados, sí, però mira que son feos los indios de aquí, m’ha dit assenyalant-me el gegant del barret.

Tot és tan, tan de pel·lícula que em sembla que jo també sóc un personatge d’una road movie. Sóc la fugitiva que surt a les pelis. Fugitiva de tantes coses. De les paraules del whatsapp. Del que no he volgut adonar-me un munt de temps.

Dimarts 5 de setembre. Indianàpolis, 2.20 del matí

He dormit a estones, ja era hora, estabornida per tants quilòmetres de camps de cereals tots iguals. He estat mig arraconada a la finestra perquè al meu costat hi havia un obès descomunal que vessava els mixelins per sobre de la separació dels seients. Hi ha molts obesos en aquest país. No m’estranya, a les cantines de les estacions només hi ha dónuts, hot dogs i panets amb hamburgueses de totes les mides. Ecs.

A la parada anterior, una dona ha pujat al cotxe i li ha passat un coixí al xofer. Després ha baixat. L’Amèrica profunda té costums de poblet dels anys 40 a Espanya. Ara el conductor dorm arrepapat al seu seient, i ronca i tot. Tenim 50 minuts de parada. Fora fa fresca i he tornat al cotxe per escriure, aprofito la llum freda dels fluorescents de l’estació que il·luminen el seient.

Al meu costat ara seu un xicot ben plantat vestit de runner. Al·leluia, l’obès ha baixat. El noi m’ha somrigut amablement abans d’asseure’s i m’ha semblat que em deia alguna cosa del quadern on escric. Li veig les bambes de colors lluents i els pantalons de córrer negres amb ratlles fosforescents.

Què lluny em queda N York, el Carles, el whatsapp maleït, les paraules que s’encenien i s’apagaven. Ara només són agulles que punxen i cremen. Punxades de desamor, de desencís, de ràbia, . M’endormisco amb l’olor de colònia de l’home que tinc al meu costat

Dimarts 5 de setembre. St.Louis, 5.10 del matí

Tremolo. En aquesta estació farem un transfer, han dit. Un canvi. L’autobús tornarà a sortir a tres quarts de 9. M’hi estaré 3 hores. Tinc temps de consignar el que ha passat. La meva lletra és il·legible. Cal que m’assereni. M’han passat massa coses .

Cal que ordeni els pensaments. Però no controlo la mà i el bolígraf s’entesta a escriure en zigazagues. Respiro. No puc. Respiro. Escric. Ho aboco. He somiat que feia un polvo amb el runner que seia al meu costat? Ho he somiat o ha sigut veritat? Vaig adormir-me mirant les seves mans. Desitjant-les. I les vaig notar sobre el meus texans, com m’acaronaven, em baixaven la cremallera, em furgaven i em repassaven el cony suaument, sense treva. No arribo a escriure-ho de tant que m’excita recordar-ho. Volia que allò no s’acabés mai. A la vida havia tingut aquella sensació de benestar tan llarg, tan impossible de contenir i al mateix temps contingut. Per l’esquena em pujaven onades de plaer i d’esgarrifances. Els mugrons em feien mal de tan erectes. Creia que explotaria d’un moment a l’altre. Però la mà s’aturava als moments més àlgids i quan em calmava, hi tornava. En el somni jo no només em deixava fer, també el tocava. Sota el pantaló esportiu premia i fregava un membre que panteixava. No sé quan ha durat el somni. Moria de plaer. Sentia que ell també explotava en un ronc ofegat pel soroll del motor. Em va semblar que ell em deia thank-you baby i que jo també l’hi deia.

Quan m’he despertat ja érem aturats a Sant Louis i al meu costat ja no hi havia ningú. Jo tenia un benestar radiant, radioactiu, desconegut. Ni amb els Carles ni amb els homes d’abans del Carles havia tingut mai un orgasme així. Crec que el recordaré mentre visqui. I encara tinc dubtes si ha estat només un somni o no. Del que no en tinc ni un de dubte és del grapat de joies que m’he trobat a la bossa quan he anat a pagar l’esmorzar a la cantina de l’estació. Quan ho he vist, l’hamburguesa i el cor m’han pujat fins a la boca, me’ls he tornat a empassar però se m’han quedat embussats a la tràquea.

Em torna a venir el tremolor i la lletra sembla la línia d’un sismògraf en ple terratrèmol. Hòstia, hòstia i hòstia. El guaperes m’ha utilitzat per colar-me unes joies que segur que són robades. Després les voldrà recuperar. I si les llenço? Penso en Thelma i Louise. No sé si tremolo pel somni eròtic o per la por. Però tremolo tant que no puc seguir escrivint.

Dimarts 5 de setembre. Springfield, 1.10 del migdia

El bus ha sortit de Sant Louis a les 9:15 i les hores les he passat mig adormida mig desperta, amb el cor a mil, veient desfilar camps de colza, de blat de moro, tractors i casetes totes iguals amb les banderes americanes hissades en pals tots iguals, als jardins tots iguals. L’episodi del meu polvo al seient de l’autobús pot haver estat una al·lucinació, les joies són reals i estan a la meva bossa.

A Sant Luis, quan anava a pujar a l’autobús, m’ha aturat el pas un home negre, amb un a placa que deia “James Brown Investigator”. Volia saber d’on venia i on anava. Why Oklahoma? M’he sentit com un flam per dintre perquè estava segura que la pregunta tenia a veure amb el meu company de seient i el seu regalet. Però per fora m’he mantingut serena. No li he dit res del cinema, ni de Lucky Luke, ni de que el nom de la ciutat m’agrada, ni els cercles del meu cap. M’hauria dut directament a un manicomi. Li he dit que era una historiadora i que anava a Oklahoma perquè volia visitar-hi el museu d’història. M’ha deixat entrar a l’autobús.

Espero que n’hi hagi, de museu d’història.

Dintre de la bossa, les joies em cremen. He estat a punt de donar-les-hi. No sé perquè no ho he fet. Estic boja? Me les he treure de sobre. El Carles, el whatsapp, la meva vida de ceguesa covarda, tot allò em sembla una pel·lícula Antigua, en blanc i negre. El que visc ara és una pel·lícula en colors i 3D. Sóc la Thelma? Sóc la Louise? Només sé que el cor em ressona com un tambor i que no sé si ho suportaré molt de temps.

images indian territory

Dimarts 5 de setembre Tulsa. 6,25 de la tarda.

“Oklahoma is an indian territory” diuen els grans rètols de l’entrada de l’Estat. Tot és molt més pintoresc. Les cases de fusta, les botigues índies, els nadius vestits amb barreja de tradicional i modern, trenes, mocassins, texans, camises de cuir amb serrells, mòbils.

Jo sempre amb el cinema. No ho puc evitar. Aquí a Tulsa crec que és on passa la “La ley de la calle” del Mikel Rourke. També veig molta iconografia de la ruta 66. Dins d’una botiga de motos que hi ha al costat de l’estació m’ha semblat llucar el veí lladre. He tingut un altre atac de por, ara que ja estava una mica més calmada. Crec que Oklahoma és la propera parada. Segur que vindrà a esperar-me per recuperar les joies. Se les torno com si res quan sé que són robades? La por és un casc d’acer que tenalla el cervell.

Al meu costat seu un indi ben plantant. No tan alt com el del niu del cuco ni tan petitó com el mexicà. No li miro les mans, no sigui cas que em passi el mateix que abans. M’està observant mentre escric. Sisplau, que arrenqui, que arrenqui  el bus..

Dimarts 5 de setembre. Oklahoma City, 8 del vespre.

Ni rastre del meu veí-lladre- aprofitat. No ha vingut a esperar-me a la terminal del bus. Oklahoma són avingudes gegants plenes de cotxes i sense vianants a les voreres. Calor.

Havia de trobar un lloc barato per dormir i l’he trobat. 5 dòlars la nit. És l’hotel més cutre que he vist mai. Escric sobre d’una taula rònega mentre em menjo un trosset de la pizza enorme que m’he comprat i que he passejat sota fileres de gratacels inhòspits. Em bec una cervesa que em relaxa una mica. He tancat la porta del lavabo perquè no surtin els escarabats que es passejaven per la banyera. Després en faré una matança a cops de sabata. La televisió és en blanc i negre.

He assegurat l’entrada amb els tres cadenats que té. No deu ser casualitat que en tingui tres. Demà vull anar al museu d’història, no fos que el detectiu m’hagués seguit per saber si deia la veritat. No sé si dormiré.

proud to be cherokeeDimecres 6 de setembre. Anadarko, 10 del vespre

He dormit tota la nit. Aquest matí he visitat el museu: cabelleres de blancs, tomahauks, fotografies digníssimes dels indis, native people, de fa 100 anys. Jo era l’única visitant. La sorpresa ha estat que el guia era el noi que seia al meu costat a l’autobús. Es diu Joe. Com l’indi dolent de Tom Sawyer. Però ells és bo. Boníssim. M’ha explicat la història de l’èxode forçat de les tribus cap a Oklahoma, i la lenta i inexorable pèrdua de territori: el tren, la colonització, el petroli. En Joe és cherokee. Estima la seva tribu, la seva llengua, la història. La coneix bé i m’ha transmès la vida d’un poble vençut però no derrotat. Jo no en sabia pràcticament res llevat d’alguns clixés.

Hem anat a dinar i em donava tanta seguretat que he gosat dir-li el que m’havia passat a l’autobús, el somni o no-somni, no. M’ha fet vergonya. Les joies, del detectiu, la meva por.

M’ha convidat a esperar-lo a la sortida de la feina i a anar amb ell fins a Anadarko, una ciutat índia a 50 milles d’Oklahoma. És un llogaret amb cases d’una planta. Endreçat i acollidor. Hi hem arribat a després d’una hora d’autobús. He descobert que m’agrada viatjar en autobús. I, per cert, encara no m’he marejat en els dies que porto de viatge. En Joe m’ha dut de a casa de la seva germana per allotjar-me. L’Amadahy (en cherokee vol dir “bosc d’aigua”) m’ha fet beure una sopa vegetal boníssima, aromàtica, saborosa. Feia dies que no prenia una cosa tan rebona.

L’habitació on dormiré és petita i austera: parets blanques, un llit de fusta, una vànova blanca amb sanefa de colors, una cadira i una tauleta de nit, que és on escric. Quina pau. Dormiré en un llit per primer cop en tres dies. La vida és bella

Whichita Falls. 10 d’octubre. 8 del vespre

Porto gairebé un mes en aquesta ciutat. He llogat una habitació en el primer pis d’una casa de la cosina del Joe i l’ Amadahy. Ja fa dues setmanes que treballo en una escola secundària com a professora d’espanyol. M’estic acostumant a la feina i a la nova vida. El meu cervell va tres mil per hora. Coses de l’adaptació. Però encara no em crec tot el que m’ha passat fins ara.

Les joies eren robades. El guapu del bus formava part d’una banda que atracava joieries i s’havia volgut quedar part del botí. Els seus propis còmplices el van denunciar. Tot això m’ho va explicar el sheriff cherokee d’Anadarko. Però és que el botí tenia recompensa. Cobraré 6.000 dòlars! En donaré la meitat a l’Amaradahy i al Joe per haver-me ajudat.

Veure a la premsa local l’anunci que necessitaven una professora d’espanyol a Whichita Falls i decidir venir-hi va se tot una. Vaig arribar-hi en autobús, esclar.

La casa de la Mary, la cosina, també es polida i endreçada. M’hi sento a gust. Acollida. Protegida. La meva habitació és a les golfes , el llit té la mateixa vànova blanca amb sanefa de colors. Escric sota la finestra que hi ha a la teulada. Veig la lluna i les copes dels arbres

I’m a poor lonesome cowgirl. And a long way from home. Com Lucky Luke a l’última vinyeta d’un àlbum d’aventures. Però sé que en començaré un altre. I la lluna plena em sembla una moneda de la bona sort.

Matilde

 

 

Matilde

Publicat dins de contes, viatges | Etiquetat com a | Deixa un comentari

TRES DE FEBRER

ELENA RAMON

Avui, tres de febrer, és un dia de celebració per a la Montse.

Tot va començar un dimarts del mes d’agost, cinc anys abans. Ella estava asseguda a la sala del tanatori, l’espatlla recta i els genolls junts. La llaçada de la brusa blanca apaivagava la negror del vestit jaqueta, de les mitges i de la bossa que reposava dòcil sobre la falda. La figura de la senyora  Montserrat, aliena al formigueig de gent, semblava una altra peça decorativa de la sala, com la tauleta del racó o la làmpada de llum somorta que decolorava els rostres.

A dins, la gent desfilava amb el somriure esbiaixat, desplegant  abraçades de plomes grises per a la senyora Montserrat, en Ramonet i la Nuri. Fora, plovien comentaris diversos. Quina sort té la Montserrat amb en Ramonet i la Nuri; o, quina llàstima el senyor Ramón, no era pas gran, estava tan ple de vida; o, pobreta, sembla que no hi sigui, i l’assenyalaven amb pena mentre ella se’ls mirava de lluny.

Durant els sis mesos següents, la família va patir els monosíl·labs de la Montserrat; això i la mirada cap a l’infinit presagiaven una depressió profunda; però no era ben bé així. Feia massa anys que s’havia adaptat a viure segons la perspectiva i els desitjos dels altres, del pare, primer, i del marit, després; per això, tot i el suport d’en Ramonet i la Nuri, se sentia perduda.  

No havia estat sempre així, quan la Montse era la Montserrateta, a  l’escola, les mestres felicitaven als seus pares: tenen una filla molt intel·ligent, val per estudiar. Ella s’inflava de satisfacció i s’imaginava de mestra, metgessa o infermera. El seu pare, però, reia la broma i a casa li deia: el que has de trobar és un bon marit. Ella era obedient, el pare sabia millor que cap altre què li convenia, i en aquella època un bon matrimoni era un objectiu atractiu; per això, quan ella va acabar el batxillerat elemental es quedà a casa amb la mare i així va aprendre l’ofici de mestressa de casa.

Les realitats de la  Montse van tapar els somnis de la Montserrateta, als vint anys ja estava  casada amb en Ramón, el fill del carnisser de la cantonada, de qui estava molt enamorada, i ja portava un Ramonet a la panxa. Després, la vida va transcórrer plàcida, o això era la percepció que li oferia la memòria. Amb molt d’esforç, va aconseguir mantenir un caliu familiar del que tothom n’havia gaudit sense que ningú el valorés: els plats cuinats amb hores de feina i amor; la pulcritud confortable amb que havia vestit des de les parets fins l’últim calaix de la casa; l’equilibri en les relacions personals, tot i el caràcter fort del marit i dels fills, hores de diplomàcia tocant la tecla adient, ara tibant per aquí, ara afluixant per allà… La Montserrat no s’havia avorrit mai, potser no havia estat una vida apassionant, però havia fet bona feina. Quan va arribar el moment  en què el centre de la seva existència es va colapsar en un forat negre, no sabia què sentir, què cuidar, què equilibrar. Va passar el temps i a la fi va poder examinar la seva vida des de fora, es va adonar que li havien volat setanta anys i només els havia tocat amb la punta del dits.

Els fills estaven molt preocupats, i sense demanar-li el parer, van tirar pel dret. Un tres de febrer la van portar a unes sessions de dol al casal del barri. La Montserrat els obeí, estava tan acostumada a cedir. Envoltada d’altres vídues va repassar la seva vida amb una altra mirada. No es penedia de tot allò  que havia viscut, es penedia de no haver decidit mai. Va ser un procés dolorós, però recolzada per d’altres companyes va començar a digerir la tristesa, la ràbia, va retrobar un camí que s’havia camuflat i a la fi va començar a  ser ella, la Montse.

Cinc anys després, sense fer soroll, i aplicant l’experiència de la Montserrat, s’ha convertit en  l’ànima del taller que funciona cinc tardes a la setmana. Les antigues reunions de vídues s’han obert a esperits extraviats. La Montse i les seves companyes han convertit la sala freda del centre cívic en un cau acollidor: coixins folrats per elles, colors teixits que filtren la llum del finestra, fotografies i dibuixos que acullen des de les parets. Un dia, una comparteix galetes i l’espai fa olor de dolç; un altre dia la sala s’il·lumina amb l’experiència d’una lectura, d’una música, d’una pel·lícula. Moments embastats pel silenci, per la paraula de l’altra, per rialles, per abraçades sense necessitat de mots, per confessions, “jo també”, per… Així, en comunitat, aplanen terres, conreen marges i descobreixen la brúixola a tota dona que necessiti trobar-se.

De portes enfora, el dia a dia de la Montse no sembla gaire diferent, però avui, com cada tres de febrer, en la intimitat celebra amb les companyes el dia de la seva independència.

Maria

Publicat dins de Inspiracions, Montserrat Abelló | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Una llavor

Una llavor

Renta la roba clara i després estén-la a fora. Prepara les samoses que quedin ben torradetes i cruixents, però vigila que no es cremin; quan posis  l’arròs al foc, l’has de fer bullir vint minuts; la salsa de iogurt la fas al final de tot; passa l’escombra per tota la casa; dóna el menjar a Javaid i després banya’l;  prepara el te per al pare i les visites;  arregla la sala, posa bé les catifes per quan arribin els convidats; ordena l’habitació dels teus germans, mira, mira quin terra han deixat tot regat de papers…

Quan surtis, recorda’t de posar-te bé la duphata, que no se’t vegin gaire els cabells; no portis roba de colors vius, has de dur-la  discreta; abaixa la mirada quan els homes et parlin; somriu, però no riguis alt que és molt lleig per a una dona; no alcis la veu, una noia ha de ser reservada, passar desapercebuda; no saltis, ni ballis davant dels altres; tapa’t bé, no provoquis el desig de cap home; no vagis sola pel carrer; no parlis amb nois quan surtis fora; deixa els llibres, no estudiïs tant, que estudiar no és per a les dones.  Que no veus que així no trobaràs cap home que es vulgui casar amb tu?

Shazia roman aliena a aquestes paraules, com si al seu voltant s’hagués erigit un mur on les veus s’esclafen com un insecte estavellant-se contra un vidre. Ella no pot fer callar la seva veu interior, intensa i poderosa: estudia, aprèn, observa, escolta, escriu, canvia el món. Shazia somnia amb estudiar, somnia ser mestra per ensenyar als nens del seu país. Creu que amb l’educació s’acabarà la misèria i la violència que destrueix la seva terra.

Però les veus externes no paren de voletejar al seu entorn, la crivellen insistents. Però, què has fet ara? Què és això? Què es aquest diari? Què dimonis  hi expliques? Has fet un bloc incitant totes les nenes a estudiar? D’on has tret això que tots som iguals. Ets boja! No veus que aquest no és el lloc que correspon a una noia com tu? I a la televisió? Has sortit a la televisió a escampar aquestes idees teves tan agosarades? Així no aniràs enlloc; això et portarà problemes. Com pots ser tan descarada? Com has pogut escampar entre les noies aquesta idea que una dona ha de triar el marit? Però, tu què t’has cregut? Tu has d’obeir el teu pare i després, quan et casis, el teu marit; tu sola no pots decidir. Estàs trencant les tradicions del nostre país. Una dona no ha d’estudiar, una dona no ha de sortir sola al carrer, una dona no ha de decidir res, res, res…

Les paraules suren a l’aire, perdudes en la nit dels ancestres. Els mots insistents, punyents l’assetgen amenaçadors. Les mirades crítiques volen traspassar-li el cos. Però potser ja és massa tard. La paraules de Shazia s’han escampat per la vall de Swat. Són una llavor que ha entrat ben endins de les noies; una llavor d’esperança per a les nenes que, com ella, volen trencar aquest silenci imposat, aquesta letargia que no les deixa ser elles mateixes. Ara ja somnien amb ser metges, mestres, científiques…

Avui, quan surt de l’escola Shazia s’ajusta la duphata blanca i aferra els llibres amb els braços tot defensant el seu tresor més preat. Fa un dia clar i el color blau marí del kameez s’alegra amb la intensitat del sol. Mentre camina cap a l’autobús, va pensant en els exàmens dels propers dies. Les seves amigues, Amina i Parvati caminen rialleres al seu costat.

Shazia se sorprèn. Què passa? El carrer és buit, silenciós. Com és que no hi ha gent? Què és aquesta inquietud que es respira a l’aire? Un vent lleuger xiula tímidament tot aixecant la polseguera del terra. Ella es frega els ulls i, ja a tocar de l’autobús, veu dos homes amenaçadors davant la porta. Qui és Shazia?, crida un d’ells, amb els ulls esbatanats. Ella empal·lideix, el rostre blanc com el paper. Sent els batecs del cor i de les temples com un martelleig. No té temps de contestar que ja ha rebut dos trets; un al cap i un al coll, que la deixen estesa al terra polsós. Els trets continuen i les amigues també queden ferides. Un bany de sang i de dolor tenyeix el terra arenós. Rius vermells fan camí entre la sorra clara.

El mocador blanc, el kameez, els llibres, el quadern i les sabates queden impregnats d’un roig viu. Shazia roman allà, inconscient, mentre les amigues gemeguen tot sacsejant els seus cossos adolorits. Ella veu la foscor, pensa que tot s’ha acabat. Però mentre es debat entre la vida i la mort, la seva veu interna segueix bategant amb força: Shazia, ara no pots morir; has plantat una llavor i l’has de veure germinar.

 

Maria V.

Publicat dins de Inspiracions, Montserrat Abelló | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Paraules del cor al vol

 

Booom!!!
Ostres, l’impacte de metralla em fa saltar pels aires. Volo, em deixo portar, suro sense pressa. No tinc por, romanc absent però sóc jo i em reconec, conscient, sola, lliure.
Sento pau, sé que elles estan segures, seguiran fent la feina i la llavor germinarà.

Tota aquesta sang servirà, servirà,

ser-vi-raa

Maria del Mar

Publicat dins de Inspiracions, Montserrat Abelló | Etiquetat com a | Deixa un comentari

DONES

Vinc d’una època grisa i fosca, he passat per uns anys efervescents, il·lusió i contradiccions. Arribo, finalment, al port de la metamorfosi.

Tanco els ulls en un intent de desprendre’m de mi mateixa i, en un lloc únic, gaudir del meu autèntic jo.

Finalment visc nua, perquè he fos les velles creeences. I m’he tornat valenta per fer callar les veus que ens volen silenciar. I ja no tinc por. Ni tan sols de mi.

Les dones solidàries estem teixint un enfilall de llavors que germinaran.

Montse M.

Publicat dins de Inspiracions, Montse, Montserrat Abelló | Etiquetat com a | Deixa un comentari

MONTSERRAT ABELLÓ

Un dia les Cinc-emes ens vam posar un repte. Volíem inspirar-nos en un poema per escriure prosa poètica o un conte o… Dit i fet, en vam escollir un de la Montserrat Abelló i ens vam posar a treballar.

El poema de la Montserrat Abelló és aquest:

Al cor de les paraules. Obra poètica

És en aquests

rars moments en què

romanc absent quan

realment sóc.

Tota aquella qui

es desprèn de la

lletra entrada

amb sang.

Tota aquella qui

és prou valenta

per escoltar la

veu que acallen.

Tota aquella qui

no té por de si

mateixa.

Totes aquelles que

esperem que germini

la llavor, som

solidàries.

En les properes entrades, trobareu el resultat de la nostra inspiració.

 

Publicat dins de Inspiracions, Montserrat Abelló | Deixa un comentari