MICROS

© Carles Llombart

LA SOLUCIÓ ARRIBA PER ON NO L’ESPERES

Vaig caure tan baix, tan baix, tan baix, que quan vaig arribar al fons no vaig tenir més remei que rebotar i començar a pujar. 

NOCTURN

Abans d’anar a dormir, em pentino els cabells amb el raspall petit que llisca per tots els tobogans possibles. Busca tots els camins i caminois i desfà nusos incomprensibles. Al seu pas, allibera un núvol de serenitat i calma que em relaxa i en cura les tensions. 

ALSELSIES

1955. Tinc tres anys. Quan parlen els grans, de tant en tant, diuen alselsia.

1956. Tinc quatre anys. He entès que hi ha persones que són alselsia i d’altres que no.

1957. Tinc cinc anys. Com es fa per saber qui és alselsia i qui no?

1959. Tinc set anys. L’avi Quimet, la iaia Rosa i uns quants més són alselsia; l’avi Quirze, la iaia Joana i la majoria de persones no ho són. No ho entenc. Els grans són complicats.

1961. Tinc nou anys. Per fi he entès qui són els al-cel-sia.

 

Montse

Anuncis
Publicat dins de micros, Montse | Etiquetat com a | Deixa un comentari

RECULL de MICRO CONTES

Arroba en tres dimensions  Pau Alemany  40×40

 

PALABRAS PERDIDAS.

Que impacto tan colosal Viajar así es peligroso, con tanto ir y venir. He llegado a mi destino incompleto, con veinte-dos letras menos. El pájaro hoy no nos ha visto y de golpe su plumaje ha quedado manchado, parecía tinta roja. Se ha desviado de su camino, pero yo, por el golpe he perdido toda una frase. No puede ser. Con urgencia habrá que regular el tráfico en el espacio. Alimañas voladoras, murciélagos, abejas, moscas, cigüeñas, estar bien atentos porque las palabras os pedirán el paso.

Firmado: e-mail 44

 

 

ANEM A TOCAR ELS NÚVOLS, PARE?  

El nen vol agafar el núvol que toca al pi. Sembla fàcil; sols s’ha de pujar al turó fins a la carena. Agafats de la mà, un al costat de l’altre caminen costera amunt. Ara hi arriben, ara hi arribaran, però no hi arriben. Trepen muntanya una, muntanya dos. El núvol es veu allà mateix, un pel cap endavant; quan s’apropen ja no hi és, els hi falta un pas. El volàtil cotó blanc es va movent amb un reposat vaivé i, distret, xoca contra el pi més verd; llavors goteja, plou.

–No corris, li diu el pare.

El nen s’enfila al pi per palpar el núvol amb les mans: s’hi queda enganxat i flota. Van pujant, planegen lleugers, sense acrobàcies i s’allunyen fins a perdre’s. El cel s’ha tornat  blau transparent. El pare plora.

 

 

MOMENT

Quan m’hi abraço noto la presència de les hormones que se’m desperten embogides. Una estona de foc i ja no vull res d’ell. Ni que em parli.

 

 

EL CONTACTE

Escolto i somio!. Més ben dit sento, tot escoltant, que la seva cama s’acosta deliberadament a la meva quan l’oboè entra incorporant-se a la melodia de fons, aquella tan coneguda, i es queda així, cuixa amb cuixa, per dir-me: no passa res, sóc aquí silenciós però estic amb tu, a la butaca del costat, ocupo el seu lloc, et faig companyia, comparteixo el teu dolor, el moment d’emoció, la vida que segueix. Així hem estat tot el concert i al sortir no ens hem dit res, cap paraula, sobraria. Pujo darrera la seva moto i em deixa a casa. Fa molt fred.

 

 

PRESÈNCIA

Sóc a casa teva buscant-te. El soroll del repicó de la porta no para d’alertar-me que fa vent. L’avís segueix sonant i sonant. Sé que ets tu que hi ets present, podria ser que esperant, arribo tard? He vingut a olorar i a mirar; quan sóc dins la teva pell és quan menys sento la teva absència.

Veig una foto petita on hi som tots cinc mirant a la càmera i somrients. I per a mi, per a mi sola, el teu somriure s’amplia i surt del paper.

 

 

LA CIÈNCIA FICCIÓ

Volar

Volar per mi es la ciència ficció, volar sola, sense res, sense núvol, sense escombra.

 

 

EL PREMI:

Uns van de color blau blauet i els altres de color carabassa rabiós amb dues ratlletes blanques. Era la final i nomes entrar al camp vaig veure clar que jo havia de sobresortir, de fer una proesa i guanyar. Segur que podia fer-ho, el premi havia de ser per a mi.

La gespa era verda, humida, les botes s’enfonsaven, suava, estava emocionat, anava a totes. Vaig començar a córrer i a córrer amb més de les meves forces. Des de la grada se sentien crits a favor d’un o un altre, jo corria, i xutava i guanyava; no sóc el Messi però l’impuls i l’ànim que em donava pensar en estar al seu costat em va fer jugar com ell.

O millor!!!

Vaig fer quatre gols i a l’hora del sopar estava a presidència junt a la noia que m’agradava. Jo li veia en els ulls que estava ufanosa, orgullosa que fos jo que havia guanyat. M’observava a través del seu color blau transparent i m’escoltava amb una mirada que anava i venia com les onades del mar. Me’n vaig enamorar del tot i vaig decidir, en aquell sopar del premi, que jo volia aquella noia per sempre. I li vaig dir:

–Tothom vol ser milionari, jo no, jo vull estar infinitat de vides al teu costat.

I vaig seguir guanyant.

 

 

ENTRE OMBRES

Jo vivia en el carrer principal del poble que tenia dues rengleres de plàtans grossos, unes aceres estretes i la riera la mig. La casa era d’una sola planta i les finestres tenien uns porticons amb persianes de fusta per on traspassaven les imatges de fora, mogudes entre les ombres. Cada mati, entornava la del menjador i de darrera estant el veia a ell que passava gaire be tocant la paret, quan anava cap a l’estació. Llavors jo corria per agafar el mateix tren, el que em portava a l’institut. Dintre els vagons el podia observar i estar prop d’ell. N’estava molt enamorada. Era alt, moreno, amb un vestit fosc, atractiu, amb uns enormes ulls negres, penetrants, un somni. Potser era casat però jo, en la meva adolescència, pensava que s’adonaria dels meus sentiments, que em llegiria les mirades, que ho deixaria tot per mi.

Anys després em vaig tornar a enamorar d’un home que s’hi assemblava molt. Eren com dos gotes de pluja. El dia que el vaig veure passar, a contrallum, a traves les cortines d’una  botiga, el cor em va saltar. Es ell!!! Corrent darrera seu el vaig cridar amb un nom qualsevol. Es va parar. Mentre aclaríem com ens dèiem, vam arribar fins al cafè del poble. Era Jove. Asseguts sota els til·lers, ens vam mirar i ja no ho vam deixar de fer mai mes.

Maria del Mar

 

 

 

 

Publicat dins de micros | Etiquetat com a | Deixa un comentari

El miniaturista

 

La tinc penjada a casa, la miniatura índia. És a l’entrada, just davant de la finestra, amb una bona perspectiva de l’exterior. En Carles em diu sovint que l’hauríem de treure o posar en un altre lloc. No sé quina obsessió tens amb aquest quadret, insisteix, en tenim de més grans, molt més bonics i vistosos.

—De cap de les maneres —li dic jo. —Ni parlar-ne. Aquest no es mou d’aquí!

A en Carles, no li he volgut explicar mai el que representa per a mi. El conec i ja m’imagino el reguitzell de comentaris mofetes que deixaria anar: Lídia, ets ben boja! Te n’empesques cada una…

 

No tindríem aquestes discussions si jo no hagués fet cas a la Clara, la meva millor amiga que, abans del meu viatge a l’Índia, no parava d’insistir que anés a visitar aquell pintor d’Udaipur:

—Sobretot,  a  Udaipur, vés a visitar el barri dels miniaturistes, eh! I recorda’t d’anar a veure la botiga d’aquell home de qui t’he parlat… es deia… mmm… Bhaskar…mmm… Sí, sí, Bhaskar… Fa uns quadres en miniatura impressionants i, a tu que t’agrada pintar, t’encantarà. És tot un artista i un personatge ben enigmàtic. Me’l va descriure i recalcà: fixa’t en les orelles, hi té tot de pèls a dins que semblen un pinzell…

I així ho vaig fer. Quan ja era a l’Índia, aprofitant una tarda que podia passejar sola per la ciutat, em vaig perdre per aquell barri de carrerons estrets, on les botigues flanquejaven a banda i banda, mostrant les seves obres, aquelles feines tan delicades, elaborades amb una paciència infinita. Com que la Clara no m’havia sabut precisar on era la botiga, vaig començar a deambular pels carrerons buscant el miniaturista misteriós, mentre em diluïa en l’exotisme dels colors dels turbants, dels saris, dels cossos escardalencs dels sadhus que demanaven almoina…

Madam, madam… come in… —m’insistien els botiguers que esperaven els clients com una au de presa sotjant la seva víctima.

Cercava la botiga d’aquell tipus entre els crits implacables dels venedors, el bullici de la gent i els eixams de nanos que demanaven almoina. Em distreia en aquells carrers sense asfaltar, amb la gran varietat de colors i  aromes, i bevia aquell paisatge humà a glopades intenses i profundes. Cossos oscil·lants que deambulaven pels carrerons, terrats farcits de roba estesa de colors, vaques i ases que trotaven impassibles pel terra sense asfaltar i ple de brutícia. Tot allò era com una gran pintura acolorida. De cop, em vaig aturar. És ell, segur. Rere el vidre d’una botiga, vaig veure els pèls que li sortien de les orelles de què m’havia parlat  la Clara. Divertida, vaig treure el cap:

—Bashkar?  —vaig preguntar en veu baixa, discretament.

El miniaturista, una mica estranyat, es girà i va fer un gest perquè entrés. Tot seguit, em va fer seure en una cadira davant del taulell on treballava per mostrar-me les seves obres. Li vaig parlar de la Clara que feia un parell d’anys havia visitat la seva botiga. No sé, vénen molts turistes aquí, em va contestar amb un somriure enigmàtic. Dins aquella botiga em sentia en un altre univers. Era un racó llargarut i estret, envoltat d’una aroma de sàndal i de misteri, i on el temps semblava haver-se aturat. Les miniatures, grans obres d’art, omplien de vida aquell espai. Penjaven de les parets, de la porta de l’entrada i estaven ordenadament exposades en un vidre del taulell i en piles en cadires i tamborets. Quan vaig comentar a Bhaskar que a mi també m’agrada pintar, la cara se li il·luminà. Vaig sentir que deia, en veu baixa, “per fi l’he trobat”, o alguna cosa així. Trobat? Què ha trobat?, vaig pensar. Bah, no té res a veure amb mi, em vaig dir.

Vaig donar un primer cop d’ull a les pintures que tenia exposades al taulell. Quina meravella! Davant meu, en miniatura, veia escenes i episodis que entreteixien la intricada història de l’Índia: escenes de caceres, de maharajàs, tigres, elefants, cavalls,  dones amb els vels de gasa que onejaven acolorits, festes, rituals, els déus —Khrisna, Shiva, Ganesh… Semblava que tota la vida del país es resumís en aquells traços elaborats amb una destresa increïble. Després me’l vaig mirar a ell. Un personatge intrigant; semblava tret d’una miniatura. Tenia un rostre menut, ben dibuixat; un nas pronunciat, uns ulls d’un marró fosc penetrant i els llavis fins. Els cabells, negres com el carbó, conjuntaven amb els pèls llargs i negres que li sortien de les orelles. Era impossible definir-ne l’edat, semblava que ell i la botiga haguessin estat pintats amb el color blanc del temps.

Mentre l’observava, Bhaskar m’anava mostrant, amb orgull, una a una, altres miniatures que havia fet i m’explicava tot un seguit de detalls…

—Mira, algunes miniatures les fem en paper, però d’altres les pintem damunt del fusta, de pells, de marbre i, fins i tot, de fulles d’arbre.

—Deu ser difícil, oi, pintar damunt una fulla d’arbre?—li vaig preguntar.

—No, no et pensis… —va dir amb veu profunda. — Quan t’hi acostumes… Mira, ara t’ensenyaré escenes d’aquí, d’Udaipur— va fer mentre jo mirava quines triaria per regalar.

D’un prestatge de darrere el taulell va treure les pintures de la ciutat. Mentre m’anava mostrant fragments d’Udaipur— el gran palau del Maharajà  que s’alçava solemne davant del llac Pichola; el llac  que havíem recorregut en barqueta, el jardí de les Donzelles…— jo anava revivint les visites que havíem fet al matí, però em semblà experimentar-ho tot amb més intensitat. Mirant escenes del llac Pichola, fins i tot, em semblava sentir els cops secs de les dones que rentaven als ghats trencant el profund silenci de l’aigua i podia notar l’aroma intensa de les espècies. Tenia la sensació de ser jo mateixa allà dins, com si aquelles pintures tan minuciosament elaborades fossin més reals que el que havia vist directament aquell matí.

—Impressionant! —vaig exclamar. —Quasi em sembla que sóc a dins. Deu ser difícil fer figures tan petites.

—Bé, és un art molt antic. El meu pare, el meu avi, el besavi…, tots s’hi dedicaven i jo ja ho vaig aprendre de petit. I és que només reduint la realitat, pots captar l’ànima de les coses —em va dir, escrutant-me amb els seus ulls d’un marró profund i insistent.

—Ehem…— vaig estossegar sense saber massa què dir i una mica espantada. En Bhaskar era un tipus ben estrany. Aquella mirada fosca, interrogant, m’inquietava d’allò més. Semblava que esperés alguna cosa de mi… Però, què?

Jo volia marxar, però ell m’estirà del braç i  em convidà a seure al seu costat perquè veiés com decorava una de les seves miniatures.

—Ara et pintaré una escena del maharajà amb el seu seguici…

I començà afanyosament la seva tasca. Meravellada, anava veient com, amb una agilitat i una rapidesa insospitades traçava un elefant en miniatura amb la muntura i tot. No m’ho podia creure! Quina traça! I en tan poc espai! Després va pintar el llac, el maharajà, els personatges que l’acompanyaven amb els vestits acolorits… S’hi concentrava tant, que em feia l’efecte que ell mateix s’encongia per poder assolir la mida de les figures de la seva obra. I mentre jo veia com els pèls de la seva orella onejaven relaxadament al ritme dels pinzells, ell  m’explicava la il·lusió que li faria viatjar a Europa. Mai no havia sortit de l’Índia i es delia per veure el vell continent. I seguia filosofant:

—A vegades penso que una pintura reflecteix més bé la realitat, que la realitat mateixa —em va dir mirant-me fixament.

—I tant!— el vaig interrompre —A mi també m’encanta pintar; em sembla que puc mostrar molt millor tot el que veig.

—Sí, sí, …— continuava en Bhaskar amb expressió apassionada —és en les coses menudes on s’amaga la veritat. El volum les dispersa, les torna confuses, complexes…

M’ho deia, mentre deixava anar aquell esguard insistent, enigmàtic. Jo em sentia incòmoda; em semblava que aquells ulls em volien xuclar.

—Saps? El meu somni és entrar dins les miniatures, esdevenir jo mateix part d’una miniatura…— em deia, ara mirant a l’infinit amb un rictus estrany a la boca —Desfer-me en les meves obres, penetrar en les seves entranyes, en el misteri de l’art…

Mentre deia això, em vaig espantar. A tu que t’agrada pintar, ho deus entendre això, oi?, em deixà anar amb una veu fosca….  No t’agradaria a tu, entrar dins els teus quadres?                                                                                                                                                     Ui, ui, ui, pensava jo, aquest tipus és ben boig. Em volia aixecar, però una força invisible m’empenyia contra la cadira i m’ho impedia. Em vaig començar a marejar.

—Mira la simplicitat de l’aigua del llac…

Baskhar em parlava, però, atordida com estava, la seva veu m’arribava boirosa. Entrar en les pintures… Jo em fregava les orelles… Penetrar en l’art… Me’l mirava aterrida… Viure dins la pintura… El cap em rodava… Ser color… Viure en les formes… Ser la forma jo mateix… Transcendir el temps… Viure en l’eternitat de l’art…

Llavors em vaig espantar de debò. M’havia quedat paralitzada; no podia moure’m i una suor espessa em lliscava pel front. Oooh! Nooo… Començava a veure com un líquid marró, espès regalimava dels seus ulls cap a la miniatura que estava pintant. Després, borrosament, em va semblar que la seva boca es diluïa en una pintura vermella que lliscava cap avall. Els braços i les cames, com troncs d’arbre, s’arrelaven a l’escena.  De mica en mica, tot el seu cos anava passant d’un estat sòlid a un estat líquid. El cor em bategava amb força i a les temples notava un batec fort i persistent. Espantada, vaig girar el cap, no ho volia veure. Però al cap de poc, vaig sentir una veu acolorida i fluixa i vaig mirar cap avall:

—Porta’m a Europa…   Penja’m entre els teus quadres…

Barrejat entre els altres personatges de la miniatura, Baskhar em mirava suplicant. Porta’m a Europa, porta-m’hi…,  repetia enmig del seguici del maharajà.  Ho havia aconseguit! Ara, ell mateix formava part d’una obra d’art! Sobreposant-me a l’ensurt,  vaig cridar un dels seus ajudants perquè m’emboliqués la pintura, vaig pagar i me la vaig endur. També vaig recollir els pèls de les orelles del miniaturista que ballaven inquiets sobre el taulell. Ja era negra nit quan vaig sortir de la botiga. Amb la miniatura ben agafada vaig arribar a l’hotel i no en vaig dir res a ningú. Estava sobrepassada.

 

A hores d’ara em puc imaginar la reacció d’en Carles si li ho expliqués: Què ets boja? Que, amb la miniatura et vas emportar l’autor a dins? Que per això el vas posar davant la finestra? Perquè tingués una bona panoràmica? Que trobes que és una pintura viva?…

Pobre Carles! Si sabés que passo hores i hores mirant la pintura i recordant el viatge.  Si sabés que, quan ell no hi és, Bhaskar i jo passem llargues estones parlant. I, si sabés que Bhaskar m’explica un munt de coses sobre l’art de la pintura. I, sobretot, si sabés, que amb els pèls de les orelles del miniaturista vaig fer aquell pinzell que pinta quasi tot sol, entendria perquè ara les meves obres pictòriques tenen tant d’èxit i perquè ara em demanen d’exposar a moltes galeries d’art.

Però, pobre Carles, no sap res i encara insisteix:

—A veure quan canviem aquest quadre de l’entrada, que en tenim de més grans i vistosos…

 

Maria V.

Publicat dins de quadres | Etiquetat com a | Deixa un comentari

EL CRIT

 

Estem envoltats d’aigua i ahir es va decidir racionar-la. S’esgotarà l’aigua i s’evaporaran les esperances que els queden.

Jo només soc un observador mut penjat en un calendari al pont de comandament d’aquest vaixell; no m’hauria d’afectar res del que passa al meu voltant, però m’afecta perquè em van crear per això: sense parpelles i els ulls ben oberts, incapaç de somriure, estàtic sota el pes espès del roig. He viscut més de cent anys i mai hagués imaginat com se’m multiplicaria l’angoixa. Vaig creure que havia vist el pitjor quan, des d’aquella litografia amb vistes a la finestra, observava,  dia rere dia, la desfilada d’esquelets coberts de pell grisa sota uniformes indefinits. Veia  com s’arrossegaven cap una estructura de formigó des d‘on s’expandia un fum farcit de volves que embrutaven l’aire, els barracons, a mi… Tots tenien el meu rostre.

Han passat els anys i ara no visc només en làmines, calendaris  o llibres; ara  també volo a qualsevol  lloc del món i, atrapat darrera una pantalla, ho observo tot amb els meus ulls sense parpelles. I encara em sorprenc de descobrir que mai s’acaba l’horror.

El capità havia engrescat la tripulació assegurant-los que d’aquesta travessia en traurien prou per passar l’hivern. Cap altre vaixell es faria a la mar i ells sols s’emportarien totes les captures; una mica de mal temps no els podia acovardir. D’això ja en fa vint dies i res no s’assembla al que havien somniat . Avui és el primer dia que racionen l’aigua. Cadascú porta penjada una ampolla al coll. Els que ja l’han buidada miren cobdiciosos les d’altres companys que encara la tenen mig plena. Vint dies des que vam salpar sota un cel compacte; la humitat salada s’adheria pastosa, tot pesava. Tot i així l’esperança de la tripulació era tossuda, la realitat, però,  ho va ser més encara. La meteorologia no ens va concedir cap descans fins el dia que tenien previst tornar. Uns dies més, els va demanar el patró, només uns dies. Després de tot el que havien patit no podien desaprofitar l’oportunitat d’omplir la bodega on començaven a entrar les captures.

La tripulació estava dividida, l’opositor més ferm era un mariner que tenia la dona  molt prenyada i massa emprenyada. Jo havia escoltat les seves discussions telefòniques quan ell feia guàrdia al pont. Li havia jurat que ell seria present  quan nasqués la Paula. I a mi em semblava que la il·lògica lògica d’ella era premonitòria.  És clar que ell també tenia raó, necessitaven els diners i només serien uns dies més; la Paula l’esperaria, segur. Quan tornés amb  la butxaca plena oblidarien totes les barbaritats que s’havien escopit l’un a l’altre, es deia cada cop que tancava el mòbil.

Al final la tripulació va cedir, van viure dos dies d’alegries fins que un mariner va entrar cridant al pont, havia albirat una llanxa. El capità va ordenar l’apropament. Pel que comentaven els mariners, es tractava d’un tros de goma de color indefinit amb un espai molt generós per aquells vint cossos. Deien que n’hi havien embarcat cent.

Al pont, es va reunir la tripulació; les raons i les prevencions de cadascú guspirejaven amunt i avall. La divisió dins el vaixell era un fet, però el vaixell no es podia dividir. Opino que el fet de topar amb la Nur els va decidir d’ajudar els nàufrgas. La Nur era una panxa molt inflada en un cos quasi de nena. A ella la van deixar al pont i als altres els van acomodar a la bodega. Els vaig veure quan pujaven a bord: boques desencaixades, rostres com el meu, tremolor de pell fosca, tremolor de l’ànima. Vint cossos supervivents. Vint-i –u, aquella mateixa nit naixia una nena.

El capità i tota la tripulació van ser acusats de tràfic de persones tan bon punt van avisar les autoritats. Se’ls va negar l’autorització per tocar cap port. La llei era clara i coneguda, feia temps que havia estat aprovada. Ves per on, aquell dia jo hi era present, des de la pantalla d’un mòbil. Allò semblava una festa, tots el països s’havien posat d’acord i quan el president va estampar la seva signatura, el ple del parlament es va aixecar dempeus en una ovació aclaparadora.

El capità va comunicar la noticia  a la tripulació. Sotrac, ràbia, incomprensió, tristesa, por… tots els sentiments corrien desbocats per la coberta. El capità es va mostrar seré: cediran, com sempre; hem de tenir una mica de paciència. Tothom ja sap com funciona això de les lleis, s’aproven i després es fan les excepcions que calgui. Va haver-hi discussions però tampoc ningú no es va oferir per a tornar els nàufrags a la llanxa de goma. I els vint-i-u es van quedar.

Des d’aquell dia tinc la Nur i la nena aquí al pont, davant meu, i han tornat la pluja, les tempestes i el vent. Els peixos han fugit, la humitat ho impregna tot i jo començo a ondular-me. Els altres, per contra, sembla que s’hagin assecat, especialment des que han decidit racionar l’aigua. Ja fa una setmana que viuen amb reserves esgotades i sense el permís d’atracar a cap port. Lluny es veuen els vaixells de l’armada que fan de frontera; ells si que tenen aigua i combustible.

Les baralles entre la tripulació, i entre la tripulació i els nàufrags han augmentat; la malfiança es barreja amb la sal, es diposita per tot arreu i s’inhala embrutant els pulmons, la sang i el cor. A les paraules s’hi afegeixen insults, empentes i, de tant en tant, alguna cella oberta.

Han passat trenta dies des que vam salpar, quinze des que vam rescatar els nàufrags. Aquest capvespre, sembla que l’horitzó està tan esgotat com la gent del vaixell. Un tripulant arriba al pont fent tentines i es desploma davant la Nur deixant un estel de sang. La Nur, asseguda damunt el matalàs, recula contra la paret, estreny la nena i tanca ben fort els ulls.

S’han endut el ferit. Encara és fosc, el mar fa el mort, les ones s’arrissen en un murmuri. De bon matí, el cel llueix de blonda blanca, però al vaixell s’ha quedat la foscor. La nena xucla el pit de la Nur, plora, xiscla,  i torna a xuclar, plorar i xisclar fins que s’adorm. El mariner, que espera el naixement imminent de la Paula, entra al pont, es queda plantat davant la Nur, s’ajup i acarona la nena, després marxa. Jo el veig per la finestra agafat a la barana, picant cops de peu una vegada i una altre; fort, més fort.

Fa unes hores, el capità s’ha endut la Nur i la nena. Primer he sentit crits i plors, després un garbuix de sons, desprès res. Acaba de tornar el patró, encén la ràdio i  comunica a les autoritats que no queden nàufrags a bord.

Els especialistes han pujat al vaixell, armats i coberts des dels peus fins el cap. Veig com emmanillen el patró i els mariners. No s’hi resisteixen, els falta l’alè. El patró és l’únic que se’ls hi enfronta: cabrons, hem fet el que heu ordenat, hem sigut nosaltres, nosaltres qui…  s’ha quedat sense veu i ha adoptat el meu rostre.

Ara estic sol i el silenci que tant desitjava m’escalda. Acaba d’entrar el cap de l’escamot i comunica a la base que no hi ha supervivents. Ho diu amb orgull, em sembla. Davant meu parla amb algun comandament: sí, senyor, a partir d’ara no hi haurà més rescats il·legals.

Les pinzellades rogents del cel em fuetegen a cada síl·laba.

Maria

Publicat dins de quadres | Etiquetat com a | Deixa un comentari

CIPA ESCOLTA MÍSIA TOCAR EL PIANO

Quan plou, com ara, m’agrada estar a casa i escoltar la música de la pluja i la del meu compositor preferit. Ara sonen els seus petits preludis. Adoro Bach! En silenci, tu a la teva butaca i jo al sofà, imagino que tenim les mateixes sensacions. Podria ser un deliciós capvespre de tardor.

De sobte em ve al cap el quadre de Vuillard Cipa escolta Mísia tocar el piano. Ens va atrapar quan el vam veure a Madrid l’últim cop que hi vam anar. No goso preguntar-te si el recordes perquè no vull trencar l’encanteri que sembla que gaudeixes i que jo voldria compartir. Tant de bo estiguéssim tots dos dins d’aquella tela! Tu i jo habitant la caseta, o el pis petitó, que Vuillard va retratar. Es veia acollidor, confortable i senzill. Era una pintura gairebé sorprenent que desprenia màgia. Mísia tocava el piano i Cipa s’estava dret, al seu darrere, escoltant-la. Les flors grogues del paper pintat de la paret donaven un aire d’embolcall a l’escena, la petita finestra amb cortinetes era oberta al món.

El meu Cipa continua escoltant amb els ulls closos i Mísia s’aixeca i atura Bach. Un raig dolorós m’ha travessat. M’aturo davant de la finestra i veig com als vidres s’hi dibuixen rius i rierols. Imagino fora la vorera folrada amb les fulles esgrogueïdes de la tardor que el vent i l’aigua hauran transformat en una catifa. Sé que a Mísia l’excitaria trepitjar-la descalça. Si ho fes, se li relaxarien els peus, els cabells se li arraparien a la cara i el vestit xop seria la seva segona pell. Quan entrés a casa, Cipa obriria els ulls i la seva retina s’impregnaria de mi. Després s’aproparia i em besaria lentament. Posaria el seu polze damunt la meva boca i em començaria a treure la roba… No, no sortiré. No m’amararé de pluja. Avui, quan entrés completament mullada, Cipa no es tornaria boig pel meu cos; els seus ulls em mirarien plorosos.

Estàs quiet, encara tens els ulls tancats i dus un mig somriure a la boca. Jo llisco fins la cuina i engego el forn. De tornada, trec dos gotets i el malta de la vitrina. Ens anirà bé fer-ne un glop. Un? Tu sí que en faràs un, jo en faré uns quants perquè m’ajudin a omplir-me de la pau del moment i de la sensació de benestar que necessito. Seria fantàstic que Cipa estigués dret escoltant el piano i Mísia el toqués; en canvi estan asseguts. Tu a la teva butaca particular i jo plegada als teus peus, damunt el parquet. No et veig però sento el teu silenci. Desitjo que escoltis la pluja i que et penetri lentament per hidratar-te l’ànima i el cor. Faig un glop i, com que no dius res, en faig un altre i un altre en l’intent de diluir-me en la pluja. Em cargolo i m’abraço a les teves cames. Quin plaer si sentís lliscar la teva mà pels meus cabells! Percebria en cada racó del meu cos i del meu esperit una nova primavera.

Falta poca estona perquè el sopar estigui llest i volo de nou a Madrid, al Lhardy, el restaurant magnífic on em vas convidar després de veure les exposicions de Gauguin i de Vuillard, per rememorar aquell brindis tan feliç.

“La poesia comença on neix el misteri” va escriure Gauguin a un amic; i així Vuillard, des de l’angle oposat on som, pintaria l’escena i la titularia Cipa escolta amb Mísia la remor de la pluja. L’escena del quadre original no la podrem reproduir mai més perquè el nostre piano fa mesos que és mut i tu no pots estar dret enlloc. Maleït accident! Maleïda cadira de rodes!

Sento una punxada al cor i em molesta la llum tènue de la sala i les espelmes d’olor que he encès amb Bach i que tremolen com si seguissin el ritme de la pluja i del vent. No suporto la bellesa d’aquest moment, la que retrataria el pintor. Què en sap ell de la realitat!

Montse

 

Publicat dins de Montse, quadres | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Trens de nit

delvaux-6797dig-l

Al principi es va desesperar però ara només espera. Sap que és l’única cosa que pot fer. Espera pacientment que algú faci el primer pas. Només aleshores podrà donar la volta a la història, repetir la jugada i trencar el malefici. També sap que potser espera inútilment,  ja que, per tal que tot funcioni, aquest algú ha de ser  una persona molt especial. Cal que estigui enamorat de les estacions. Tan enamorat o tan boig per les estacions com ella, sense saber-ho, ho estava. Segur que aquesta era la raó que l’havia conduit fins allà. I això que la seva era una modesta estació de poble vallesà, casolana, sense pretensions, amb marquesina i rellotge antics; una estació d’una línia que cada estiu anunciaven que se suprimiria per  falta de rendibilitat.

Vivia al davant mateix.  Des de la finestra veia arribar i marxar els trens, i des del balcó podia parlar amb la gent de les andanes. Moltes vegades, aquesta situació particular li anava bé per donar els encàrrecs d’última hora: porta’m això o allò si vas a Barcelona; que t’ha trucat l’Anna que no hi serà… Durant el dia, el petit enrenou dels vagons i les màquines marcava el seu temps i  la distreia de la monotonia del treball sedentari de traductora independent que feia a casa, on es passava un munt d’hores al davant de l’ordinador.  La finestra era una escletxa de remor controlada, un decorat en moviment en la quietud de la seva existència. Però, recordava, el moment que més li agradava era quan arribava l’últim tren del dia, el de dos quarts de dotze del vespre, que moria al poble.  Els sorolls que acompanyaven l’arribada i l’aturada: les veus dels passatgers que havien arribat i s’allunyaven, els llums que s’apagaven, el grinyol del forrellat de la porta que tancava el cap d’estació, el motor  del seu cotxe quan se n’anava, li havien fet companyia durant molts anys marcant-li l’entrada de la nit en la solitud de tantes traduccions intempestives.

La feina li agradava força, sobretot pel fet de poder treballar a casa. Fins i tot s’havia considerat afortunada perquè ella era, o al menys així ho havia cregut, molt poc amant de situacions complicades. Encara ara, després de tant de temps, es preguntava què l’havia empès a acceptar aquella feina d’intèrpret a  Brussel·les. Era una feina per un any, “un any passa ràpid”, li deia tothom, i ella també s’ho deia, per donar-se ànims ja que, en el fons, marxar li feia bastanta mandra. No, no s’explicava què l’havia dut  exactament a prendre aquella decisió sense reflexionar gaire. Ho rumiava obsessivament, tenia tantes estones per fer-ho, i no podia dir perquè havia dit que sí. Els amics ho havien interpretat que no havia volgut deixar escapar l’oportunitat d’una feina interessant. Ella, però, ho atribuïa tot a la fatalitat.

Recordava que havia arribat a Brussel·les plena de pors i amb l’enyorament de deixar al darrere l’escalfor de la gent estimada, i també la tranquil·litat d’una rutina laboral domèstica. D’aquells primers dies tenia gravats a la pell la inesperada mossegada de l’aire fred, el pes d’un cel sempre, sempre, sempre gris i la pluja tossuda a què li havia costat d’adaptar-se molt més que a la nova feina. La ciutat la va sorprendre. Tret de les parts més conegudes i visitades pels turistes, mai no se l’havia imaginat que Brussel·les fos tan esquarterada. L’estrepitós desequilibri que observava l’havia fet pensar en una vella aristòcrata empobrida que per necessitat s’hagués venut trossos sencers de la casa i dels jardins, sobrevivint amb certa rància dignitat entre els edificis de diferents èpoques que, sense cap harmonia, li havien crescut al voltant.

Tot i així, en les poques estones que li quedaven lliures, havia començat a conèixer aquells racons que Brussel·les només mostra als qui s’hi abandonen: el tragí del mercat de mobles vells;  l’olor de les gofres a cada cantonada; la sopa calenta de la taverna on tocava en Marcel, l’acordionista; ell mateix, els seus ulls blaus i les seves cançons mig flamenques, mig franceses;  el tramvia que travessava el bosc; els carrers de les botigues àrabs que mai no tancaven, atapeïdes i llampants d’objectes; els ritmes que sortien dels bars dels congolesos; el color de la tarda als vidres del passatge dels llibreters de segona mà…

En una d’aquestes incursions sense objectiu concret que feia per familiaritzar-se amb l’ànima de la ciutat, havia entrat al museu, no sabia gaire bé per què; potser feia fred, potser plovia massa fort i volia passejar sota un sostre. Allà havia descobert  el  quadre. Train du soir  o Trains du soir,  no estava segura de com es deia, i era  d’un pintor belga de qui mai no havia sentit a parlar:  una estació de maons vermells i un tren aturat; a la dreta, una tanca blanca, una filera de pals de l’electricitat i, al darrere de les vies, els arbres i les cases del poble. El cel blavós, gris i cromat, del mateix color que les vies i els vagons. I una lluna molt prima, primíssima que ho presidia tot. Recordava amb quina força l’havia emocionat la contemplació d’aquella pintura. Els maons vermells, els arbres, la tanca de fusta, la doble via, l’andana grisa, els pals de l’electricitat, les cases a l’altre costat. De sobte, s’havia sentit transportadaa la seva estació, a la que  veia des de la finestra, allà al poble. Va tornar a casa pertorbada però convençuda que la sensació havia estat una trampa de l’enyorament. Però l’endemà havia necessitat tornar a visitar el quadre, i al dia següent també, i a l’altre i a l’altre, i les visites van adquirir una periodicitat i ritual. L’estació, millor dit, la contemplació de l’estació, li era com la finestra de la casa d’abans però amb una funció simètricament contrària. No era una escletxa de moviment sinó la barana de quietud que necessitava enmig de l’agitació de la nova vida brussel·lesa.

Quan intentava de fer memòria de tot el desprès havia passat, els records se li enredaven i es confonien, volia separar-los pas a pas, però no podia. Per què, es repetia i es repetia,  per què unes coses les podia recordar tan nítidament i d’altres, que la interessaven més, no?, per exemple,  el moment precís que havia decidit de pujar al quadre, l’impuls primer, el moviment d’una cama i després l’altra, no el podia recordar. Li semblava, de manera difusa,  que un cop dintre, havia pensat què fàcil era d’entrar en una pintura, què fàcil era de passejar-s’hi. I també li semblava recordar la satisfacció que sentia verificant que sí, que les coses eren com les havia pressentit: els maons vermells,  la doble via, l’andana grisa,  els arbres i les cases a l’altre costat… no s’havia equivocat, aquella estació era la seva. Però si no recordava en quin moment havia entrat al quadre, tampoc li quedava clar el moment exacte en què havia començat a parlar amb la nena, la maleïda nena que no havia vist mai abans d’entrar a la pintura, amagada com estava, en un racó,  entre la tanca de fusta  i els pals de l’electricitat. Ara estava segura que fins i tot aquest silenci inicial  havia estat intencionat perquè, l’astuta, ho havia fet tot sense deixar cap gest a l’atzar, amb una calculada perfecció. Perquè primer, durant un temps, no li havia dit res, no havia donat cap senyal de la seva presencia. L’havia deixat fer, i després, quan ja hi estava acostumada, quan les anades al museu no eren per abocar-se a l’admiració d’un únic quadre sinó per passejar-s’hi per dintre, aleshores, només aleshores, la nena havia començat a parlar amb ella.

Intentava recordar quan. Calia fer-ho  perquè no se li escapés ni un detall, però no li era fàcil. Li semblava que en un primer moment, la nena, molthàbil, sí, s’havia limitat a saludar-la, a comentar-li coses banals, i, naturalment, a convidar-la a continuar pujant a la pintura. En aquesta actitud havia deixat transcórrer algunes visites, havia deixat que es refés de la sorpresa i que es familiaritzés amb la seva presència. Aleshores li havia ensenyat l’itinerari a través del qual, cada  cop que ho desitgés, li havia assegurat, podria viatjar a veure els seus. Només li calia entrar al tren per una porta i, quan sortís per l’altra, es trobaria a l’estació del poble.

D’aquesta manera havia començat la feliç etapa dels viatges. El procediment era molt senzill. Tal com li havia explicat la nena, pujava al quadre, un cop allà, pujava al tren per una porta, sortia per l’altra i ja estava al poble. Hi arribava en l´últim tren, el de dos quarts de dotze, el que moria a l’estació. Sortia,  veia els seus sense que la veiessin, passejava pels carrers, mirava els últims clients del bar de la plaça i anava al passeig a respirar l’olor d’herba acabada de regar dels jardins de les torres. Després, tornava a l’estació, tornava a entrar al mateix tren, sortia per la porta contrària i ja tornava a ser al quadre. Quan baixava del marc, era novament al museu. Quan sortia al carrer, era a Brussel·les. Quantes vegades, quants dies, quants mesos, havia pogut realitzar aquestes escapades, no podia comptar-ho, els records, en aquest punt,  estaven novament enredats com teranyines enganxoses. Ja havia d’haver sospitat que tot allò no podia acabar bé,  però el temps i la facilitat l’havien fet actuar amb absoluta despreocupació.

En canvi, ara ho sabia,  la nena, havia estat  tramant l’engany molt abans de la seva visita al quadre. Tots els gestos i complicitats havien format part d’una estratègia per atraure-la, per mantenir-la ala pintura i per fer-se amiga seva.  Quan ho havia aconseguit, havia començat a preguntar-li coses de la seva vida, i de la vida que la gent feia al carrer, a la ciutat, de la vida de fora, com deia ella. Sempre es lamentava que ho ignorava tot perquè havia viscut en una altra època i mostrava interès, curiositat i admiració amb el que li explicava, sobretot per les coses personals. I així, les seves converses s’havien fet cada dia més llargues i no recordava molt bé de què parlaven però sí que  recordava que enraonaven  molt i en cap, cap moment, havia temut  mai res.

Fins que, i el que recordava en aquest punt sí que era clar i encara la punxava com un vidre, havia arribat el dia fatídic en què, la traïdora, li havia proposat el joc, antic i innocent, del canvi de vestits i ella  s’hi havia engrescat. Aleshores havia sigut quan, un cop vestida amb la seva roba, la nena li havia dit que marxava, que se n’anava del quadre, que feia molts anys, no sabia quants, que havia estat esperant pacientment que algú se li acostés per poder fer precisament allò que acabava de fer: canviar-se de roba i marxar, per fi, de la pintura, sortir al carrer,  voltar per Brussel·les, veure els canvis, conèixer el món. Que havia patit molt de tant voler sortir i no poder, que la deixava allà, en un racó del quadre, immòbil com ho havia estat ella tant de temps. Que per poder marxar només li calia esperar, esperar amb paciència, molta paciència,  que aparegués algú a qui li agradessin molt les estacions, que estigués boig per les estacions.  Després, només calia que repetís tot allò que havia fet amb ell. I que no l’odiés massa. Adéu.

No pot saber quant de temps ha transcorregut des d’aquell moment perquè  ha  perdut completament la noció dels dies. Al principi d’estar presonera, s’havia desesperat. S’havia, inútilment, desesperat. Ara només espera i ho fa amb paciència. Espera una persona, amb una ja en té prou, una persona que s’emocioni tant al davant de la pintura que l’impuls la faci pujar, com ella va fer. I quan , d’aquí un any, dos, vint, cinquanta, què sap ella ara del temps?, aquest algú hagi fet el primer pas, en aquell moment, ella podrà fer el mateix que la nena i deixarà aquest algú definitivament  instal·lat, sense poder-se moure, con ara està ella, dintre del quadre.

Per això ara espera. Espera tossudament i, malgrat que no vol pensar gaire, moltes vegades es pregunta si no espera absurdament ja que és ben segur que, a fora, les coses han continuant canviant i tem que la persona que podria alliberar-la, fascinada per les estacions, capaç d’entrar en una pintura per un impuls, no arribarà mai. La pregunta que la tortura, i de la qual no pot saber la resposta, és si a fora, a la vida de fora,  hi ha encara estacions amb  maons vermells i tanques de fusta, amb doble via i fileres d’ arbres i  cases a l’altre costat. Ni pot saber si a fra encara hi ha trens adormits entre els pals de l’electricitat, trens de nit, a punt de tornar a sortir l’endemà.

Matilde

Publicat dins de contes | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

LA NOIA DE LA PERLA

 

LA NOIA DE LA PERLA  –  J.VERMEER 1667  –  44×39

El  quadre preferit de la mare era el de la noia que porta una arracada amb una perla. Una perla que penja de l’orella cap al coll, grossa, blanca, translúcida, brillant, que un s’hi podria emmirallar.

La noia del quadre, una jove dels països nòrdics, era elegant, portava un turbant de color blau clar i daurat, la boca, sensual, una mica oberta, vermella i la mirada forta; tenia una cara familiar, coneguda; molt semblant a la meva.

Des de sempre m’havien dit que tenia una gran retirada a mi, i en el fons del meu fons de dintre meu jo també ho creia. La primera que m’ho havia dit va ser ella, la mare. Ella que en tenia una de preciosa, de perla. Quan es va casar amb en Ramon, el mariner de qui s’havia enamorat quan tenia 16 anys, aquest li va regalar la perla més bonica que s’havia vist mai per aquelles terres. Ella era una pubilla de pagès d’un poble de muntanya però molt  a propet de la costa. Ell havia viatjat pels mars d’orient i per països llunyans i, d’aquells temps, sols li quedava la perla. Quan va veure la meva mare a la finestra dues o tres vegades se’n va enamorar. Li va regalar la perla per conquistar-la i s’hi va casar. Mentre això passava, a l’altre costat de l’oceà, Cuba s’independitzava d’Espanya.

Jo vaig néixer al cap d’uns anys: primer ho van fer els meus germans, en Joaquim i l’Antoni, que anaven creixent, estudiant. Més endavant tocava el piano i veia la perla cada dia en la còpia del quadre que hi havia penjat al menjador de casa. A taula a vegades parlàvem de la noia, si era la filla o la dona del pintor, si una convidada, una model o una burgesa que havia encarregat el quadre, i comentàvem que aquella cara, sense preveure-ho, passaria a la posteritat.

A la mare li agradaven altres pintures. Quedava encisada davant els cromos que tenia d’obres del moment, La Dansa  de Matisse, amb colors plans, verd, marró, blau i unes figures nues ballant amb les mans agafades. D’altres d’antics, amb dones cosint, amb reines coronades i amb paisatges de terres llunyanes. Però els de Vermeer eren els seus preferits: passava temps contemplant-los, els observava amb profunditat, s’hi recreava. Estava corpresa per La noia de la perla i, de retruc per mi.  O potser era a l’inrevés?

El seu fill gran, el meu germà, Quimet, quan va acabar els estudis va anar a fer la guerra al Nord d’Àfrica. Era metge militar i va estar batallant pel Rift durant quatre anys. En una ocasió va estar en una companyia on hi havia un capità que en la batalla de Blitz va quedar mal ferit i ell li va curar les ferides i el va salvar. Era en Francisco Franco, llavors  un capità poc conegut; ho va apreciar i va dir la cèlebre frase que tota la família coneixem….”al Dr. Joaquín que no le pase nada”. En aquella batalla va haver-hi molts morts.

Quan va tornar del Marroc ja per quedar-se, va portar una perla també exòtica, per a la seva mare, semblant a la que ja tenia. Ella es va fer unes arracades, llargues, boniques, amb la perla del marit i la del seu fill. Se les mirava i es mirava i em mirava a mi i, a vegades, me les deixava posar. –Van bé amb la teva cara –em deia, –un dia seran per a tu.

Després d’uns anys d’il·lusions, projectes i també desgast de la convivència i de l’economia, l’enfrontament va arribar sense aturar-se fins a esclatar la guerra civil. Relacions fetes miques, exilis, afusellaments, pobresa, res per menjar i, fugint de la

invasió de les tropes franquistes, la família va haver d’escapar. La diàspora. Els meus germans tenien càrrecs públics i, marcats per un pensament i una actitud demòcrata, no haurien sobreviscut a les represàlies, ni els seus descendents, tampoc.

La mare va anar amb ells. Es va endur les arracades i, pel camí, en una ciutat de França, en va vendre una per tenir diners per a la compra de bitllets, que els embarcarien cap a una nova vida, lluny;  lluny de mi, que em vaig quedar al poble lligada i quieta, com una heura enfiladissa enganxada a la paret del jardí. La immobilitat de postguerra.

Va ser a l’exili on, un dia, entre tots, van comprar un collaret a la mare. El collar era fet de perles enfilades: una per cada fill, una per cada fugida, una altra per cada pèrdua. Amb parsimònia se’l va posar i es va contemplar llargament al mirall. Ja era gran. No veia la lluïssor ni la transparència de les que ella recordava i va pensar que hi havia la mateixa diferència, entre la perla de la pintura de Vermeer i les noves, que la que hi ha entre el passat i el present. Tot eren Reflexos sense resplendor.

La perla del meu avi Ramon, el Mariner, la que no es va vendre, ara la porto jo en una cadena que m’envolta el coll i que em parla de l’amor que el pare tenia per la mare i ella tenia per la perla i per mi.

M del Mar Mascareñas

 

 

 

 

 

 

Publicat dins de quadres | Etiquetat com a | Deixa un comentari