COSA DOLENTA, FORA DEL VENTRE

Estava molt pansida, com si m’haguessin xuclat la voluntat i la il·lusió, i no me’n sortia. Vaig decidir pouar dintre meu.

No em va agradar gens el que hi vaig veure.

Als intestins hi vaig trobar moltes adherències. Vaig reconèixer el munt d’idees, ara putrefactes, que havia desestimat al llarg dels anys. Uns cops per por, d’altres per vagància. No calia que continuessin fent-me analítiques ni ecografies, els recargolaments que no em deixaven viure segur que venien d’aquí.

Vaig pujar fins a la tràquea i hi vaig descobrir Il·lusions estancades. Ves per on, ja sabia l’origen dels meus episodis d’afonia.

En arribar als maxil·lars em vaig adonar que les articulacions no encaixaven, com si haguessin descarrilat. Allà s’havien concentrat les negacions i les frustracions, les que m’havia provocat al llarg dels anys per poruga i reprimida i les que havia consentit que m’infligissin. Com no havia de tenir problemes per mastegar?

No vaig voler anar fins al cervell per analitzar neurones i connexions. Segur que hi trobaria un gran desgavell i no ho suportaria. Tampoc em volia enfrontar al fetge, el pàncrees… Les pors de sempre em paralitzaven.

Aleshores vaig notar una arcada i, a cuita-corrents, vaig anar al bany. Una arcada darrera una altra. Semblava que m’alleujava. Per tant, vaig decidir que m’apuntaria al carro de l’arcada següent. Així ho vaig fer. La pau em va arribar quan tota jo vaig desaparèixer per la tassa del vàter.

Montse

 

Il·lustració:  de William Creswell de Seattle, Washington, USA – Organs interns del cos humà de The Household Physician, 1905, Domini públic, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=38233091

 

 

 

Anuncis
Publicat dins de Montse, Sin categoría | Deixa un comentari

HEM TORNAT

Hem estat absents massa temps. No és que haguem fet unes vacances llargues. Circumstàncies personals, i d’altres alienes a nosaltres, ens han obligat al silenci. Avui reprenem la nostra activitat quinzenal.

Ens agradarà molt que continueu acompanyant-nos. I, si pot ser, fent-nos crítiques o comentaris.

Cinc-emes

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

El numero 1 del meu carrer

El meu carrer comença allà on jo visc, al número 1, fent cantonada amb la riera del poble. La porta d’entrada, de vidre blanc translúcid, té unes cortinetes molt frunzides de color beix, i al costat hi ha la del garatge, que és molt petita, i dóna a un espai on entra, just i mil·limètricament encaixat, un cotxe.

Davant, al número 2, també fent cantonada, hi ha l’edifici modernista més maco del carrer, amb vidrieres d’aquelles que fan por quan ets petit, de colors cridaners i lletres grans, virolades, que ocupa gairebé mitja illa. Els balcons són de ferro forjat, amb formes recargolades i plenes d’ornaments. Fa temps, hi vivien dos germans solters, l’Antonieta i l’Eudald, que tenien una minyona, la Coloma, que els diumenges agafava el tren per anar a veure la família a Montgat. A vegades tornava amb una fillola de la meva edat, la Farners, que s’hi estava uns dies, i jugàvem juntes. Encara ara de tant en tant la veig; està casada amb un pastisser del barri que s’ha fet molt famós i sempre és a la caixa exercint de mestressa, o sigui, cobrant, vigilant i fent la gara-gara als clients.

Els amos d’aquesta casa eren rics; no sé per què ho eren, però es notava que vivien molt bé. Als semibaixos, als quals s’entrava per unes escaletes directament des del carrer, hi havia un taller majorista de bijuteria, però no tenia l’aparença d’un negoci que donés gaires duros ni havia vist mai que l’Eudald hi treballés. Sols veia un encarregat que deuria tenir al voltant de 50 anys, alt i cepat, que cada matí preparava paquets que després segurament enviava per ferrocarril. Perquè el meu carrer, no us ho havia dit encara, és a tocar de l’estació del tren! Va ser de gran que vaig saber que el negoci del magatzem també era dels dos germans. Ara a la casa no hi ha a penes moviment: és allí present com una obra d’art, cuidada per fer bonic, per ser lluïda.

La meva germana i jo vam dormir-hi el dia de Nadal de la gran nevada del 62, quan molta família que havia vingut a Badalona a dinar no va tenir transport per tornar a casa seva. Aquella nit ens vam repartir pel veïnat. Va ser memorable, perquè de tanta por que teníem i de tant de fred com hi feia, ens va agafar un atac de riure histèric a causa del qual no va poder descansar ningú fins ja ben entrada la nit.

 

Travessant el carrer, al número 3, una escala estreta et porta a una òptica on es fabriquen les seves pròpies lents i muntures. Fa molts anys que hi són. Primer et rebien en un quartet petit —i la resta de la casa era el taller— i a poc a poc el negoci es va anar fent gran, i es va ampliar i millorar sense parar: han fet tants diners, que fa poc que han comprat la casa modernista del davant, la del número 2. No hi viuen però l’ensenyen als clients o proveïdors més selectes. No paren de fer-se rics, i d’obrir altres botigues a carrers més comercials que el meu.

Al costat hi ha una casa on jo no he entrat mai; els que hi vivien estaven molt renyits amb els meus avis. Es deia, quan jo era petita, que la família va culpar els meus oncles d’haver-los denunciat com a feixistes i que els rojos s’havien endut i afusellat el seu fill gran els primers dies de la guerra civil. Segur que no era veritat, però el fet és que ells ho van creure sempre així. La casa d’aquesta família era més alta que la resta del carrer, tenia pisos i a cada pis un habitatge: era un bloc important. De gran vaig ser amiga d’una de les nétes d’aquella gent i, tot i que sempre vaig tenir present la història, mai no en vam parlar. Ara ja és morta: es va suïcidar fa uns anys tirant-se del balcó al carrer. Va ser un cop fort per a tots els veïns.

Les cases del meu carrer en general són unifamiliars, amb dos pisos i, a tot estirar, un altre més amunt, amb el safareig, i un terrat que fa pendent on s’estenien els llençols… Ara no, ara més aviat hi ha hivernacles o trastos. Aquest carrer és considerat el principi de la ciutat nova, l’eixample de la vila, on es van establir els burgesos, els fabricants, l’església nova, el centres catòlics i culturals, algunes indústries i una gran plaça amb quatre arbres plantats sobre la sorra. Els noms dels carrers ja ho mostren: carrer del Progrés, carrer de la Indústria, carrer de la Conquesta… Ara aquelles fàbriques són les biblioteques, els centres mèdics, els centres comercials, i, sota la plaça de sorra, hi ha el pàrquing més gran de la ciutat.

Seguint al meu carrer, al davant de la meva finca, al número 6, hi ha una façana no gaire gran; és la casa d’en Francesc el Marino, capità d’una companyia naviliera que fa el viatge a las Américas.Va estudiar geografia amb mi a la universitat i porta una barba i té un posat que només podria ser el d’un navegant de vaixell mercant. És un personatge que sap molt, molt de mar i molt d’història. El seu pare ja n’era, de capità, i cada vegada que tornava d’un viatge llarg engendrava un fill. Encara en recordo els noms: Marcel, Maria del Mar, Carme, Pere, Marina, tots estaven lligats al mar. La mare era jovial, simpàtica, grassoneta, sempre embarassada i carregada de nens petits, però feliç i somrient. I la recordo perquè em mirava i em preguntava alguna cosa, i això quan ets una nena ho agreixes ja que normalment ets sempre transparent.

Al costat, hi ha la casa del Dr. Villar. És bastant semblant a la meva, amb una porta gran de fusta, dos esglaons, i una vidriera blanca amb un ram de flors gravat a l’àcid que en hores de visita està entornada. Al rebedor, que és quadrat, hi ha unes taules rodones amb cadires on s’esperen els pacients, quasi tots pescadors, peixaters, corders. Són d’un col·lectiu que paguen uns diners al mes i van a visitar-se quan ho necessiten: una idea avançada del que són les mútues, que aquest metge ha anat utilitzant després d’heretar-la del seu pare i del seu avi. Totes les tardes està il·luminada, la casa. És una de les que donen vida al carrer.

 

Una altra que atorga llum i moviment a aquesta via és el supermercat que han posat a la casa del corder, just on s’acaba la nostra illa de cases. És molt ample i llarg, i arriba fins al carrer del darrere. on hi ha l’entrada del pàrquing. Fins fa poc, i des de la seva construcció, era una indústria cordera que tenia un passadís llarg que donava al pati interior i empalmava amb l’altra casa del carrer paral·lel cantó muntanya. Al badiu, hi havia la maquinària que feia girar i girar els cordills fins que de tant cargolar-se es tornaven caps gruixuts per a les grans embarcacions. Es necessitava un espai molt llarg per fer el treball i era bonic de veure; i fa poc, quan l’últim descendent de la família cordera de Joan Font va morir, va deixar tota la maquinària al Museu de la Pesca.

I és que el meu carrer està molt a prop del mar: sols un carrer els separa. Just on hi ha l’estació del tren i les quatre vies fèrries que tallen la connexió entre el poble i la platja. Fa anys les saltàvem tranquil·lament, quan volíem, i anàvem als banys, on hi havia unes casetes de fusta molt prima on podies canviar-te i deixar la roba. La platja, de sorra gruixuda i daurada, és un dels llocs més recordats de la infància: jo encara noto el sabor de l’aigua salada al nas.

Ara està tot enreixat: ningú no pot saltar les vies ni anar a la sorra si no passa pel pas de les barreres o pels túnels subterranis posats estratègicament a diferents punts de la platja. També la riera, ara tota pavimentada, ha de travessar per sota la via perquè els vehicles puguin arribar al port i a la zona pesquera.

No m’he oblidat de casa meva. Sóc al número 1. Quan travesso la vidriera amb cortinetes, hi ha una sala d’espera allargada on fan cua els pacients de l’oftalmòleg. Seuen a banda i banda i jo camino entre ells trepitjant fort i em miren interrogants preguntant-se: on deurà seure aquesta? I no, jo passo de llarg i entro al menjador. És fantàstic passar de llarg i sentir l’olor d’humanitat, l’olor de sala d’espera, l’olor que fa la gent. Aquesta sala, la tenim llogada als òptics del costat, els que s’han fet tan rics. També puc entrar pel minigaratge que dóna directament al badiu, però tots els de casa, si venim caminant, entrem pel rebedor de sempre, com si no estigués llogat.

I aquí ho deixo perquè, tot i que la casa té més façana a la riera que al meu carrer, l’amplada, la circulació i el pas soterrani per anar al port tallen la proximitat dels veïns. La diferència del paisatge i dels moviments d’una vorera i de l’altra és molt gran. A l’altra banda hi ha el centre antic del poble amb carrers estrets, el barri dels pescadors, la Rambla que s’ajunta amb el comercial i popular carrer de Mar, i la Baetuloromana.

Un altre dia.

Maria del Mar, gener del 2017

 

 

 

 

 

 

 

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

Carnaval a Venecia

 

Hola Marina,

No hi ha res de nou. La Margot va trucar a la Marta i la Marta a la Meritxell. Estem provant si funciona millor el boca a boca que la cerca de músics per internet. Les dues tenen companyes del conservatori que podrien afegir-se al grup, a veure que surt.

Mercè

 

Hola Mercè,

Avui a més del teu, he rebut dos altres emails sobre el tema de Venècia. Un d’una violinista refugiada que viu a Trieste que està interessada en tocar amb nosaltres i demana la partitura per provar si ho pot fer. Ràpidament, i creuant els dits, he picat el SCHIFF i un ENTER i li ho he enviat.

L’altra email és d’una companyia teatral de Murà especialitzada en disfresses de carnavals que ens ofereix el vestuari in situ, directament al festival. No és una mala idea, segurament seran mes bonics que els d’aquí. Si vols ens ho mirem les cinc juntes.

Marina

 

Hola Marina,

El contracte amb la sala del hotel Carlton està firmat per cinc concerts. O sigui que Venècia ja és nostra. No hi seré físicament però us dono la meva música com a representació de mi mateixa; la partitura ja esta acabada, ara és urgent trobar una bona violinista i assajar i assajar.

Va, que ens queda poc.

Mercè

 

Hola Mercè,

És una pena que no puguis venir. Que dic una pena, un desastre!

Marixell

 

Hola Mercè,

Una bona noticia. La violinista, que es Siriana, ha contestat que vindrà al concert, s’ha identificat molt amb la música i té molt interès en formar part del nostre quintet. Diu que practicarà amb la gravació que li hem enviat i després assajarem. Pateixo perquè haurem de fer-ho a darrera hora, a l’hotel mateix. Què en saps dels bitllets d’avió?

Margot

 

Hola Margot,

Ja tinc passatges i ara us els porta un missatger, podeu pujar els instruments amb vosaltres a bord. No he trobat cap espai per assajar més vegades del que te previst el festival, però, un cop estigueu allà, demaneu una sala als de l’Hotel. Ells volen promocionar a tope  la vostra actuació, fins i tot us han programat una entrevista amb la TV local pel dijous. Espero que tot funcionarà, potser d’aquesta unió d’intèrprets al darrer moment i la bona música, en sortirà un dels espectacles sonats d’aquesta setmana màgica. Totes somien en l’èxit.  Uau quins nervis.

Mercè

 

Hola a totes, la violinista es diu Mona, una altra m al grup.

Marina

 

Em fa rabia que no vinguis Mercé

Marta

 

Adéu noies, avui comença l’aventi, penso en vosaltres. Bon viatge a totes,

Mercè

 

Hola Mercè, molt ràpid.

Adjuntem una foto del grup després de passar per l’escenògraf que ens ha llogat la indumentària.

Això del carnaval és una bogeria, s’ha de viure. Tocarem tal com ens veus vestides a la foto, ara ja som dalt de l’escenari. El concert no sé com anirà, però de l’ambientació ens en hem sortit de conya, i disfressades ens trobem guapes, venecianes, trobadoresques, musicals, acolorides, fragmentades, de tan fragmentades, picassianes.

 

 

Això del carnaval és una bogeria, s’ha de viure. Tocarem tal com ens veus vestides a la foto, ara ja som dalt de l’escenari. El concert no sé com anirà, però de l’ambientació ens en hem sortit de conya, i disfressades ens trobem guapes, venecianes, trobadoresques, musicals, acolorides, fragmentades, de tan fragmentades, picassianes.

Pel tall de la cortina del talo del teatre, veiem la sala que és plena de gom a gom.

Desprès et truquem,

Les cinc-emes.

 

Marria del Mar

 

Imatge | Posted on by | Deixa un comentari

VIATGE

Arribes a l’estació dels ferrocarrils després de caminar quasi mitja hora. Estàs nerviós. Segurament hi ajuda aquest dia rúfol. Els dies ennuvolats, freds i humits tens la sensació de no trobar-te bé i se’t fa un nus a l’estómac.

Pots triar lloc perquè és començament de trajecte. Esculls un seient al final del vagó perquè voldries passar desapercebut per poder tranquil·litzar-te. Acluques els ulls i t’adorms. Somies amb noies boniques vestides d’enyorats colors vius.

Quan et despertes veus que el tren està a punt d’arribar al seu destí. Busques el paper que et va donar l’Armel, un dels teus companys de pis, amb l’adreça de l’estació d’autobusos i les indicacions per arribar-hi. Vas poc a Barcelona i els noms dels carrers no et diuen res. Sort de l’Armel que té un ordinador i ho sap buscar tot. Li estàs molt agraït.

Has fet marrada però finalment has arribat. Comproves que l’autobús que et durà a Palamós surt a les onze. Et queden cinquanta minuts. Mires el mòbil, no tens cap missatge. Decideixes passejar una estona però el fred et fa entrar en un bar. Tot i les despeses del viatge, i que no saps com anirà el dia, creus que et pots gastar el que costa un cafè sol.

T’ha tocat un seient a la banda de la finestra. Al teu costat s’asseu una dona amb els cabells completament blancs que et saluda amb un somriure que et sembla caigut del cel. La seva mirada dolça et tranquil·litza. Tan de bo puguis parlar amb ella durant el viatge. Creus que et distrauries i no pensaries. Per trencar el foc decideixes oferir-li el teu seient.

—Vol seure aquí? A la finestra?

—Em sap greu…

—Per vostè —t’aixeques.

—Gràcies, jove. Que amable.

La dona sembla contenta i tu t’has relaxat, ni que sigui per una estona. Repasses com has arribat al dia d’avui. No coneixes noies perquè totes t’han rebutjat. Tu que tan només vols  estimar i que t’estimin. Et va costar, però vas acabar fent cas a l’Armel que t’animava a entrar a Tinder. Al començament cap noia et contestava, segurament perquè el teu castellà escrit era molt deficient i no tenies cap fotografia al teu perfil. Amb el temps l’Armel te’n va fer una amb el telèfon i et va ajudar a penjar-la. Més tard, un compatriota molt trempat que treballa amb tu a la deixalleria, en Habib, et va redactar una presentació amb un castellà impecable esquitxat de paraules catalanes aquí i allà perquè quedés ben atractiu. Ho va ser perquè vas aconseguir respostes i alguna noia es va posar en contacte amb tu.

Consultes el telèfon, cap missatge, respires alleujat. T’adones que ja esteu a l’autopista i que ara va de debò.

La teva companya de viatge deixa de mirar per la finestra i treu una bossa amb entrepans i te’n ofereix un.

—He esmorzat casa. Gràcies.

Tens una gana que t’aixeca però et fa vergonya acceptar i tu no prens porc i saps que la gent en menja quasi sempre.

—Els joves teniu sempre un budell buit. El vols de formatge o de truita?

T’ha facilitat la feina. Si t’hagués ofert pernil o botifarra no hauries sabut explicar-li en català, sense fer-te l’embolic que et fas sempre, que encara que siguis negre ets musulmà i per tant no menges porc.

—De truita, sisplau. Moltes gràcies!

—Així m’agrada. Jo me’l prendré de formatge. Com que els entrepans són petits, si en vols un altre, només has de dir-m’ho.

Et concentres en el teu entrepà, ben sucat, gustós. Una delícia pel teu paladar que gairebé només coneix l’arròs, el pollastre, la llet i el cafè. L’entrepà fa miracles: et marxa el cansament de les moltes hores que has treballat tota la setmana i de la matinada que has fet avui. T’has animat tant que ja no et sembla cap proesa haver-te dutxat excepcionalment amb sabó. I això que només en fas servir a ple estiu perquè no suportes entretenir-te al bany: l’aigua surt gelada. Quan passes fred, i a Terrassa en passes sovint, sents nostàlgia del teu país.

Veus que la teva veïna acaba de menjar i treu un termos i dos gots de plàstic. T’ofereix un cafè amb llet.

—Ai! No ens hem presentat. Em dic Nuri.

—Jo Cheikh.

—És un nom bonic. M’agrada.

Fas un glop i, amb la mà lliure, palpes la parka negra heretada d’en Yaya, el company que va tornar al Txad perquè estava fart de no trobar feina i no ser ningú tot i el seu títol universitari. T’has canviat els texans i creus que et queden molt bé amb la camisa blanca que guardaves a la maleta i que no havies tingut ocasió de posar-te. Els mocassins estan molt gastats, però confies que passin desapercebuts.

—Perdona que em fiqui en la teva vida, —et diu suaument la Nuri— però com que t’has posat molt seriós i no pares de bellugar-te… Estàs bé?

Les paraules de la dona t’han descol·locat. Les dones tenen un radar, segur. No erets conscient que és notava que estàs capficat.

—Perdona, no cal que em contestis, tinc tendència en ficar-me allà on no em demanen.

—Gràcies, senyora. Em pot dir… Creu que vaig bé?

El somriure de la Nuri és un sol radiant.

—I tant! Abans et mirava i pensava que fas molt de goig. Què et fa dubtar?

Després de pensar-t’ho una mica, decideixes sincerar-te amb la Nuri. La veus una bona dona. És blanca, però és una mica l’àvia que tant t’estimaves i que potser no tornaràs a veure.

—Vaig a conèixer una noia —fas una pausa i veus que ella està completament pendent de les teves paraules—. Estic nerviós perquè les dones d’aquí no volen sortir amb estrangers. I menys si són negres.

—Quin greu…

—M’he posat en contacte amb noies per internet. És l’única manera que he trobat d’apropar-m’hi. Fins ara cap havia volgut trobar-se amb mi.

—Que poca-soltes.

—La pitjor va ser la Dolores, em va dir que no volia que la veiessin al costat d’un negre.

—Renoi, quina bestiesa! Si no coneixes algú no pots decidir si t’interessa o no. Ho has hagut de passar molt malament. Però avui tens una cita, noi.

—Tinc por que m’enviï un missatge dient-me que no ens podem trobar o que no em vingui a recollir a la parada. Ai! Fa estona que no miro el telèfon.

Agafes el mòbil i comproves els missatges

—Per què ha d’haver canviat d’opinió? Si heu quedat és que en té ganes. No totes les noies són poca-soltes. N’hi ha de normals!

Rieu tots dos.

—I si falla?

—Xej, el món és ple de dones. Només cal trobar l’adequada. Si aquesta et fallés, és que no valia la pena. Però jo tinc bones vibracions.

—Em sento molt sol…

La Nuri et veu els ulls humits i t’agafa suaument la mà.

L’autobús ha arribat a l’alçada del Montseny. Al capdamunt de les muntanyes s’hi veu un serrellet de neu. El paisatge hivernal no gasta gaire en colors: blancs enterbolits, tota la gama de grisos, algun blau esmorteït i taques verdoses aquí i allà. Tu el trobes trist i et puja una angúnia àcida fins a la gola. Inexplicablement, et poses a suar. Tornes a donar una ullada al mòbil. Silenci. Mires la Nuri i veus que dorm. Voldries despertar-la, continuar parlant-li, explicar-li què t’està passant, voldries que ella t’escoltés i et donés resposta als interrogants acumulats durant sis anys de silenci a Terrassa. Et redreces i intentes posar la ment en blanc.

L’autobús s’atura i la Nuri es desperta amb un sobresalt.

—He de baixar!

D’una revolada recull la bossa de terra mentre tu et poses dret per deixar-la passar i aprofites per fer-li dos petons. Te la mires uns segons com avança pel corredor. Quan l’autocar es posa una altra vegada en marxa lamentes no haver baixat amb la dona. Segurament la Mireia no et vindrà a recollir i trobes que necessites una àvia.

T’ha semblat entendre que algú prop teu diu que esteu arribant a Palamós. Tranquil, tranquil, Cheikh, sospires. Les paraules de la Nuri  dient que tenia bones vibracions et recorren el cos. Tornes a mirar el mòbil que segueix mut i somrius. Alces els ulls i veus el cartell que diu Palamós i comproves que són les 12:50. El cor se t’accelera i penses que els batecs els deu sentir tot l’autocar. La imatge de la Mireia se t’apareix nítida i recordes que vau quedar que, si no us dèieu res, a la una us trobaríeu a la terminal de l’autobús. Ella et va deixar ben clar que no t’havies de preocupar perquè t’esperaria a l’arribada.

Després d’un recorregut per dins de la població l’autocar s’atura. T’aixeques com un autòmat sense atrevir-te a mirar a fora. Quan comences a baixar la veus. És més guapa i més pèl-roja que a les fotos i et mira somrient.

Montse Milian

 

 

 

Publicat dins de Montse, viatges | Deixa un comentari

BOLES DE BILLAR

La Sole observa la bola groga que roda damunt el feltre de la taula de billar, la mirada en segueix la inèrcia que canvia a cada impacte per més insignificant que sigui. S’hi reconeix; amb aquesta imatge podria resumir la seva vida, pensa.  La vida, ai, quin reguitzell de jugades capritxoses…

Al matí, la Sole i la Buba s’acomiadaven de Barcelona agafades del bracet. El torrat jove de la Buba contrastava amb els dits de marbre arrugat de la Sole. Reien sense motiu. Potser perquè s’havien empeltat de l’ambient de gresca de l’autocar, especialment del del grup de joves que omplien les fileres del darrere.

A la vora de Girona, el xivarri esvaït projectava el murmuri del motor.  Ara que ja podien parlar, no gosaven  aixecar la veu, i de tant en tant es miraven  com dues nenes desprès d’una malifeta.  La Sole tenia el cap a París, la Buba a Lyon, a casa son germà, l’Ibrahim. El silenci, però, molestava  la Sole i al final li havia relliscat una pregunta.

―Ja anem prou abrigades?

―Sí, no?

A la Buba tant li feia. Tampoc  tenia gaire roba per omplir la bossa. Quan arribessin a Lyon, el seu germà ja li compraria el que calgués.

―Què m’ensenyaràs, primer? Explica’m què es veu des de dalt de la tour Eiffel. ―La Sole mirava la Buba com un nen a punt d’escoltar el seu conte preferit.

La Buba havia torçat el somriure. No li venia de gust d’inventar més mentides. Malgrat haver residit a França, no coneixia París, i tot el que havia explicat a la Sole ho sabia gràcies a la televisió. En aquell moment, la idea del pas per la Jonquera li pesava massa, i els embolics, també.

―Tu creus que ens aturaran a la frontera?

―Suposo…, de què serveix una frontera si no? ―havia respost la Sole.

―Doncs quan l’Ibrahim em va portar a Barcelona, a casa de l’oncle, no ens va aturar ningú ―li havia deixat anar amb un to sec.

―No em facis cas, jo no he anat mai enlloc ―es disculpava la Sole que no entenia l’actitud de la noia.

La mirada de la Buba li havia fet empassar-se les ganes de preguntar res més. Ai! I si s’havia equivocat? I si aquella noia no era l’àngel que pensava? Es van  trobar en el moment precís. Un comentari de la Buba va ser l’activador del somni adormit de la Sole. Al cap de dos mesos del primer contacte, ja  estava convençuda que el seu Tomàs, des de cel, li havia enviat  una guia en cos de jove feta a mida per complir, a la fi, la promesa d’anar a París. Aquella promesa que s’havia florit, desprès de posposar-la durant cinquanta anys.

Un mes abans del casament, en Tomàs va anunciar-li que, de moment, no podrien fer el viatge de noces: el pare està delicat i no puc abandonar “Els Billars”. El bar serà qui ens posarà el plat a taula. Oi que ho entens?, li havia dit.  Sí, li havia respost ella, malgrat no entendre gaire res. Sí, el monosíl·lab que sempre tenia a punt. Des del primers dies, la vida de la parella va quedar  encadenada al bar. Ni nadals, ni vacances, ni malalties, ni celebracions, ni res, Els billars sempre per davant de tot. Fins ara que, ja vídua, els fills l’havien jubilat del negoci.

Au, fora cabòries!, s’havia tallat  ella mateixa. Que no viatjava cap a París? N’estava convençuda, en Tomàs ho havia organitzat tot: el passeig fins aquell parc, la trobada casual amb la Buba, que es delia per tornar a trepitjar la ciutat màgica. I tant que havia estat cosa d’en Tomàs. Com podia dubtar d’ell?

Mentrestant, la Buba premia el carnet que guardava a la butxaca. El va  trobar dins una cartera, a terra, davant del parc. Va triar el banc de darrera del recinte dels gossos per repassar-la. Només hi va trobar un document d’identitat. La noia de la foto tenia vint-i-dos anys, cinc més que ella, tot i així s’hi assemblava una mica. Si s’atrevís, podia ser la seva oportunitat. Feia cinc anys que l’Ibrahim l’havia portada a Barcelona. Tot havia anat bé fins feia sis mesos, quan l’oncle li havia retirat el carnet amb l’excusa que si el perdia s’enfrontarien a massa problemes. Que es fotés, l’oncle. Fos com fos, havia de trobar els diners per pagar-se el bitllet… I aleshores va arribar la Sole. Mai hauria dit que aquella dona seria la seva salvació.

Al seient de l’autocar no parava quieta i, neguitosa, havia preguntat:

―Falta molt per arribar a França?

La Sole s’havia adreçat al jove del seient de l’altra banda, molt capficat en el mòbil.

―Perdoni, que falta molt per arribar a la Jonquera?

El no sec de la resposta li havia tallat el somriure. Quina agressivitat! Quanta gent rara rondava pel món… I la Buba, cada cop la veia més tensa.

―Nena, què tens?

La Buba bullia per dintre. Havia d’arribar a Lyon, sí o sí. Pensar en la Jonquera li produïa calfreds. I si la detenien? No, no podia tornar a Barcelona. Fugia del matrimoni que l’oncle li havia aparaulat amb aquell vell. Quina ràbia… Si ja tingués els divuit, ja hauria… Ja hauria què? On podia anar? Quin fàstic, un paio de quaranta anys! Per sort va trobar la Sole. Pobra dona, la veia tan desvalguda. Si sabés que hauria d’arribar a París sola. Li dolia abandonar-la, però s’hi jugava massa. Ai!, Aconseguiria entrar a França amb aquell document?

Com si jugués, la Buba li havia mostrat el document a la Sole.

―L’oncle diu que és una mala foto. No és veritat, oi?

―Buf, li dono la raó. Hum… Deixa’m veure-la millor. La cara rodona és la teva, has canviat de pentinat i els ulls… Que estaves espantada aquell dia? ―reia la Sole.

El comentari l’havia angoixat. Ara, a més a més, l’autocar afluixava la marxa i  es col·locava en filera. El cor de la Buba li havia pujat a la boca, alhora que el desig d’espantar la por l’havia empès a  preguntar.

―Sole, i si em detenen?

―Però què dius, nena!

L’autocar s’havia aturat i dos guàrdies civils ja examinaven la documentació dels passatgers. S’acostaven. Desprès de cada verificació, la mirada de l’agent més jove enfocava cap a la Buba. A dues fileres, l’altre agent havia baixat precipitadament amb el telèfon a la mà. El guàrdia ja demanava la documentació al noi sorrut  de l’altra banda. De sobte, el xicot havia sortit corrents tot empenyent l’agent que havia caigut damunt la Sole i la Buba. El fugitiu havia estat detingut a la porta del vehicle per reforços acabats d’arribar. El grup de nois del darrere, que havien  presenciat l’escena, es picaven els colzes i reien per sota el nas fins que el  guàrdia, ja dempeus, se’ls havia  cruspit amb els ulls.  Després de demanar disculpes a la Sole i la Buba,  s’havia acomiadat amb un toc a la visera i havia  baixat del cotxe.

La Buba ho havia aconseguit, el vehicle circulava lliure per l’autopista francesa. Ja només li calia contactar amb l’Ibrahim.

―Em deixes el teu telèfon? Trucaré al meu germà perquè ens vingui a esperar.

I la Buba ho havia provat, però res. Segur que l’Ibrahim havia canviat el número i l’oncle li havia amagat. Porc. I si tenia raó i son germà havia marxat de Lyon? Què faria sola amb una documentació falsa i sense diners? Per què no hi havia pensat abans? Ella sola s’havia tallat qualsevol sortida. I si li ho explicava tot a la Sole? Era tan bona dona que… Els dubtes li havien encongit el cor.

―Què tens, nena? ―es preocupava la Sole.

―Ho sento ―sanglotava la Buba―. No podia fer altra cosa, de veritat que no podia.

La Sole estava espantada. De què anava tot allò?

―Sóc menor, m’he escapat de casa i no trobo el meu germà.

―Buba!

―Jo no volia ficar-te en cap embolic, t’ho prometo; però estava desesperada. No vull casar-me a la força! ―La Buba era una metralleta.

La Sole la mirava entre esgarrifada i aterrida. Pobra Buba i pobra ella. Quin horror! D’una tacada se li havia  esfumat la guia perfecta i la protecció d’en Tomàs. Clac! L’impacte rebut li havia recordat els billars del seu bar. Per què va accedir a deixar-lo si allà s’hi sentia segura? Ai, senyor! Respira fondo. Calma i ordre, és el que aconsellava a en Tomàs quan topaven amb una situació complicada. Calma i ordre.

―Mira, bonica. Quan arribem a París, anirem a casa del teu germà. Ja tindrem temps de fer turisme.

I vinga plors. Pobra criatura, pensava la Sole mentre l’abraçava.

―És que l’Ibrahim viu a Lyon.

―A Lyon? O sigui, que tu vas a Lyon?

―Perdona’m, perdona’m! ―Li premia les mans amb força.

La Sole, tota en tensió, s’havia desfet de la noia i es girava cap a la finestra. A fora, el paisatge de tardor volava.  Estúpida, es renyava. Com s’havia equivocat! Tomàs, Tomàs… Aquesta vegada,  tampoc  havia complert la seva promesa. Hauria  rigut si la ràbia no l’hagués rosegat. Ella ja no tenia edat per aquells tràfecs ni caràcter per afrontar-los.

La  Buba insistia agafant-la pel braç.

―Anem a París, Sole. Jo t’ho ensenyaré tot. No et deixaré, t’ho prometo.

―No m’enganyis més. Les teves promeses  no valen un cèntim. Ja t’has oblidat de l’Ibrahim?

―Creu-me, si us plau! ―suplicava amb el ulls.

Amb les parpelles abaixades, la Sole havia repenjat el cap al seient I així s’hi havia quedat mentre passaven per Nimes, Orange, Valence… No havia  baixat de l’autocar ni a les parades obligatòries. Fins ara que han arribat  a  l’estació de Lyon.

 

La Sole, encara muda, entra dins el cafè; la Buba la segueix en silenci com un gosset. L’ambient és animat, quasi no queden seients lliures, ni a les taules ni a la barra. Camí dels lavabos, la Sole topa amb uns parroquians que juguen al billar, ella s’encanta amb la bola groga que roda damunt el feltre.

 

L’autocar és a punt de marxar. La Buba surt del lavabo, veu la Sole que parla amb el conductor. L’home sembla contrariat quan obre el compartiment dels equipatges. Instants després,  el vehicle arrenca amb un petit retard i s’allunya de les dues dones aturades a la vorera.

La Buba s’ho ha mirat sense obrir la boca.

―Anem a buscar el teu germà ―ordena la Sole, alhora que atura un taxi.

La Buba, atapeïda de dubtes, es deixa arrossegar dins el vehicle. I si l’Ibrahim  no hi és? La Sole no la creurà mai.  Només li queda aquesta dona, i és a punt de perdre-la. Es pegaria, s’esgarraparia.

Ja han arribat. Baixen del taxi, agafen les bosses i entren a l’escala. La Sole mira els noms de les bústies. Es gira amb fesomia de pedra.

―No n’hi ha cap d’Ibrahim.

La mirada glaça la Buba. No té arguments per evitar que la Sole agafi la bossa i obri la porta del carrer. La Sole està tan ofuscada que xoca amb una veïna que  entra carregada. Es disculpa. La dona renega en francès, i de sobte:

―Buba?

―Madame Trenet!, se li abraça la Buba.

―Què hi fas aquí?

―Busco l’Ibrahim. On és, el seu nom no… ―sanglota.

Madame Trenet deixa els paquets i prova d’asserenar la noia desconsolada. La dona li explica que ja feia nou mesos que l’Ibrahim havia deixat  el pis, i que més endavant es va presentar la policia per  interrogar els veïns. A hores d’ara, ningú sap què li ha passat. Era molt bon xicot i semblava que els coses li anaven bé. Si fins i tot s’havia comprat un cotxe imponent.

La Sole no sap què parlen però entén que la Buba coneix la senyora. Potser ha estat massa dura. Ella sempre ha tingut una família i ara que en Tomàs no hi és, el fills  estan pendents d’ella, massa i tot. I ha marxat de Barcelona sense dir-los res. Quan sàpiguen què ha fet… Ella també ha mentit.

Quan torna a trepitjar el carrer, la Sole s’adona que, sense tenir-ne consciència i cada cop més sovint, la bola groga de billar no reacciona als impactes de la manera esperada. I és ella qui modifica el traçat de la bola. Reconeix que la inèrcia l’encamina a tornar a casa immediatament.

Respira fondo i decidida, atura un altre taxi. Hi pugen les dues amb els equipatges. Asseguda al cotxe, la Sole palpa  els sis mil euros que amaga dins els sostenidors. Quan s’acabin encara n’hi queden molts, d’estalvis. En Tomàs no els havia aprofitat, però, ella sí que ho farà.

Agafa la mà de la Buba i somriu.

―A París.

 

 

Maria

 

Publicat dins de viatges | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Road Story

Amb aquest conte comencem una sèrie sobre el tema del #viatge. A veure si us agraden els nostres itineraris.

eGczcnlxMTI=_o_im-a-poor-lonesome-cow-boy-lucky-luke-red-kit-final-

Dilluns 4 de setembre. NY. Porth Authority, 5 del matí

A Nova York no es pot dormir als parcs públics. De seguida vénen policies o segurates i apa, et fan fora. Foragitada de banc en banc, no sé com he arribat aquí, al Carrer 8, a la Porth Authority. M’he comprat el bitllet de bus. Així  podré seure i descansar.

Deu fer sis o set hores, que he fugit de l’hotel i del Carles, només amb la bossa. El whatsapp ho deia molt clar: “No l’estimo i no sé com dir-li. Dóna’m temps. En aquest viatge li ho diré.” No ha calgut. Li he llegit el missatge del mòbil. Era un acte indigne, ho sé, m’avergonyia fer-ho. Però la sospita se’m menjava. I no era paranoia com ell em volia fer creure. Ho notava a cada gest, a cada distracció. N’hi havia una altra. N’estava segura. I ell, que no, que jo estava obsessionada, que veia el que no era. Porto el cos baldat de tant gitar-me i aixecar-me a la força. Em fan mal totes les cèl·lules del cos i del cor.

D’aquesta sala d’espera no em trauran perquè tinc un bitllet!. Una segurata negra, immensa, me l’acaba de demanar. Com que li he mostrat m’ha deixat continuar a la cadira. Escric compulsivament en aquesta llibreta que havia de servir per consignar les impressions i descobertes d’aquest viatge que havia de ser de celebració de deu anys d’amor. Amor? Deu anys de convivència educada. Quants anys de mentides? “No l’estimo i no sé com dir-li. Dóna’m temps. En aquest viatge li ho diré”. Les paraules se m’han gravat al cervell com els anuncis lluminosos de Times Square. S’encenen, s’apaguen, desfilen, s’eixamplen, s’empetiteixen, tornen, tornen, fa hores que tornen.

“Where?” i he contestat Oklahoma sense pensar-ho gens ni mica. Cimarrón, Lucky Luke. I’m a poor lonesome cowboy. And a long way from home. Oklahoma, un nom ple de “os” i de “as”, lletres rodones com els cercles del meu cervell. I marxar ben lluny de NY, ben lluny d’ell, ben lluny de la que era jo fins a aquesta tarda.

Mai he fet un viatge llarg en autobús. De petita em marejava. No sé si ho suportaré “No l’estimo i no sé com dir-li. Dóna’m temps. En aquest viatge li ho diré”. Actuo a batzegades. I el meu cos fuig. Fuig. FUIG.FFFFUUUUIIIIGGG! M’arrapo a la llibreta com una nàufraga a una fusta enmig d’un oceà sense horitzó.

Dilluns 4 de setembre Philadelphia, 10.05 del matí.

He baixat del bus perquè ha fet una parada, però no he entès de quants minuts. He anat al lavabo i he tornat a pujar de seguida per por que se m’escapés. Com que no arrenca, escric.

Hem sortit de NY a les 7.40. Porto més de 2 hores  de viatge. El bus està ple de negres, també algun blanc amb pinta de pobre de pel·lícula i un indi enorme, amb un barret i el cabell llarg, igual, igual que el personatge de “Alguien voló sobre el Nido del cuco”. Un parell de japonesos jovenets amb motxilla i jo som els únics estrangers. He notat que tothom em mirava. Al mirall del lavabo he vist que feia pinta de boja amb els cabells esbullats i bosses sota els ulls. M’he rentat la cara i m’he recollit les grenyes amb el fulard, ara semblo més normal tot i que, per als americans segur que sóc una estrangera no joveneta, no japonesa, no índia, no negra. Una estrangera no classificable.

M’he comprat un cafè amb llet per pujar-lo al cotxe i ara el bec en aquests vasos que semblen biberons. “No l’estimo i no sé com dir-li. Dóna’m temps. En aquest viatge li ho diré.” Les lletres no se m’esborren però ja no s’encenen tan seguit.

índice

Dilluns 4 de setembre. Pittsbourg, 6,15 de la tarda

No tinc ni idea de quan tardarem a arribar a Oklahoma. Tampoc és que m’importi molt. Ara només m’interessa observar el que veig al meu voltant i també entendre bé el que diuen els conductors, A cada parada llarga anuncien quant de temps tenim per baixar del bus i tornar a pujar i cada parada és d’una durada diferent He après a discriminar finament la diferència entre fifty, fiftenn, fiftyfive… subtil a l’oïda, però importantíssima per no quedar-me a terra. Listening de supervivència!

He intentat menjar una hamburguesa amb patates a no sé quina estació on hem parat que és on han baixat els japonesos. No l’he pogut acabar. Se m’ha travessat a l’estómac. No sé com, un indi mexicà, rabassut i rialler ha començat a parlar amb mi. Va a Mèxic a una festa familiar i m’hi ha convidat. Estava content de parlar espanyol. No sabia que Espanya estava a Europa. Qué lejos. ¿Hay muchos indios, allí? Aquí en los Estados, sí, però mira que son feos los indios de aquí, m’ha dit assenyalant-me el gegant del barret.

Tot és tan, tan de pel·lícula que em sembla que jo també sóc un personatge d’una road movie. Sóc la fugitiva que surt a les pelis. Fugitiva de tantes coses. De les paraules del whatsapp. Del que no he volgut adonar-me un munt de temps.

Dimarts 5 de setembre. Indianàpolis, 2.20 del matí

He dormit a estones, ja era hora, estabornida per tants quilòmetres de camps de cereals tots iguals. He estat mig arraconada a la finestra perquè al meu costat hi havia un obès descomunal que vessava els mixelins per sobre de la separació dels seients. Hi ha molts obesos en aquest país. No m’estranya, a les cantines de les estacions només hi ha dónuts, hot dogs i panets amb hamburgueses de totes les mides. Ecs.

A la parada anterior, una dona ha pujat al cotxe i li ha passat un coixí al xofer. Després ha baixat. L’Amèrica profunda té costums de poblet dels anys 40 a Espanya. Ara el conductor dorm arrepapat al seu seient, i ronca i tot. Tenim 50 minuts de parada. Fora fa fresca i he tornat al cotxe per escriure, aprofito la llum freda dels fluorescents de l’estació que il·luminen el seient.

Al meu costat ara seu un xicot ben plantat vestit de runner. Al·leluia, l’obès ha baixat. El noi m’ha somrigut amablement abans d’asseure’s i m’ha semblat que em deia alguna cosa del quadern on escric. Li veig les bambes de colors lluents i els pantalons de córrer negres amb ratlles fosforescents.

Què lluny em queda N York, el Carles, el whatsapp maleït, les paraules que s’encenien i s’apagaven. Ara només són agulles que punxen i cremen. Punxades de desamor, de desencís, de ràbia, . M’endormisco amb l’olor de colònia de l’home que tinc al meu costat

Dimarts 5 de setembre. St.Louis, 5.10 del matí

Tremolo. En aquesta estació farem un transfer, han dit. Un canvi. L’autobús tornarà a sortir a tres quarts de 9. M’hi estaré 3 hores. Tinc temps de consignar el que ha passat. La meva lletra és il·legible. Cal que m’assereni. M’han passat massa coses .

Cal que ordeni els pensaments. Però no controlo la mà i el bolígraf s’entesta a escriure en zigazagues. Respiro. No puc. Respiro. Escric. Ho aboco. He somiat que feia un polvo amb el runner que seia al meu costat? Ho he somiat o ha sigut veritat? Vaig adormir-me mirant les seves mans. Desitjant-les. I les vaig notar sobre el meus texans, com m’acaronaven, em baixaven la cremallera, em furgaven i em repassaven el cony suaument, sense treva. No arribo a escriure-ho de tant que m’excita recordar-ho. Volia que allò no s’acabés mai. A la vida havia tingut aquella sensació de benestar tan llarg, tan impossible de contenir i al mateix temps contingut. Per l’esquena em pujaven onades de plaer i d’esgarrifances. Els mugrons em feien mal de tan erectes. Creia que explotaria d’un moment a l’altre. Però la mà s’aturava als moments més àlgids i quan em calmava, hi tornava. En el somni jo no només em deixava fer, també el tocava. Sota el pantaló esportiu premia i fregava un membre que panteixava. No sé quan ha durat el somni. Moria de plaer. Sentia que ell també explotava en un ronc ofegat pel soroll del motor. Em va semblar que ell em deia thank-you baby i que jo també l’hi deia.

Quan m’he despertat ja érem aturats a Sant Louis i al meu costat ja no hi havia ningú. Jo tenia un benestar radiant, radioactiu, desconegut. Ni amb els Carles ni amb els homes d’abans del Carles havia tingut mai un orgasme així. Crec que el recordaré mentre visqui. I encara tinc dubtes si ha estat només un somni o no. Del que no en tinc ni un de dubte és del grapat de joies que m’he trobat a la bossa quan he anat a pagar l’esmorzar a la cantina de l’estació. Quan ho he vist, l’hamburguesa i el cor m’han pujat fins a la boca, me’ls he tornat a empassar però se m’han quedat embussats a la tràquea.

Em torna a venir el tremolor i la lletra sembla la línia d’un sismògraf en ple terratrèmol. Hòstia, hòstia i hòstia. El guaperes m’ha utilitzat per colar-me unes joies que segur que són robades. Després les voldrà recuperar. I si les llenço? Penso en Thelma i Louise. No sé si tremolo pel somni eròtic o per la por. Però tremolo tant que no puc seguir escrivint.

Dimarts 5 de setembre. Springfield, 1.10 del migdia

El bus ha sortit de Sant Louis a les 9:15 i les hores les he passat mig adormida mig desperta, amb el cor a mil, veient desfilar camps de colza, de blat de moro, tractors i casetes totes iguals amb les banderes americanes hissades en pals tots iguals, als jardins tots iguals. L’episodi del meu polvo al seient de l’autobús pot haver estat una al·lucinació, les joies són reals i estan a la meva bossa.

A Sant Luis, quan anava a pujar a l’autobús, m’ha aturat el pas un home negre, amb un a placa que deia “James Brown Investigator”. Volia saber d’on venia i on anava. Why Oklahoma? M’he sentit com un flam per dintre perquè estava segura que la pregunta tenia a veure amb el meu company de seient i el seu regalet. Però per fora m’he mantingut serena. No li he dit res del cinema, ni de Lucky Luke, ni de que el nom de la ciutat m’agrada, ni els cercles del meu cap. M’hauria dut directament a un manicomi. Li he dit que era una historiadora i que anava a Oklahoma perquè volia visitar-hi el museu d’història. M’ha deixat entrar a l’autobús.

Espero que n’hi hagi, de museu d’història.

Dintre de la bossa, les joies em cremen. He estat a punt de donar-les-hi. No sé perquè no ho he fet. Estic boja? Me les he treure de sobre. El Carles, el whatsapp, la meva vida de ceguesa covarda, tot allò em sembla una pel·lícula Antigua, en blanc i negre. El que visc ara és una pel·lícula en colors i 3D. Sóc la Thelma? Sóc la Louise? Només sé que el cor em ressona com un tambor i que no sé si ho suportaré molt de temps.

images indian territory

Dimarts 5 de setembre Tulsa. 6,25 de la tarda.

“Oklahoma is an indian territory” diuen els grans rètols de l’entrada de l’Estat. Tot és molt més pintoresc. Les cases de fusta, les botigues índies, els nadius vestits amb barreja de tradicional i modern, trenes, mocassins, texans, camises de cuir amb serrells, mòbils.

Jo sempre amb el cinema. No ho puc evitar. Aquí a Tulsa crec que és on passa la “La ley de la calle” del Mikel Rourke. També veig molta iconografia de la ruta 66. Dins d’una botiga de motos que hi ha al costat de l’estació m’ha semblat llucar el veí lladre. He tingut un altre atac de por, ara que ja estava una mica més calmada. Crec que Oklahoma és la propera parada. Segur que vindrà a esperar-me per recuperar les joies. Se les torno com si res quan sé que són robades? La por és un casc d’acer que tenalla el cervell.

Al meu costat seu un indi ben plantant. No tan alt com el del niu del cuco ni tan petitó com el mexicà. No li miro les mans, no sigui cas que em passi el mateix que abans. M’està observant mentre escric. Sisplau, que arrenqui, que arrenqui  el bus..

Dimarts 5 de setembre. Oklahoma City, 8 del vespre.

Ni rastre del meu veí-lladre- aprofitat. No ha vingut a esperar-me a la terminal del bus. Oklahoma són avingudes gegants plenes de cotxes i sense vianants a les voreres. Calor.

Havia de trobar un lloc barato per dormir i l’he trobat. 5 dòlars la nit. És l’hotel més cutre que he vist mai. Escric sobre d’una taula rònega mentre em menjo un trosset de la pizza enorme que m’he comprat i que he passejat sota fileres de gratacels inhòspits. Em bec una cervesa que em relaxa una mica. He tancat la porta del lavabo perquè no surtin els escarabats que es passejaven per la banyera. Després en faré una matança a cops de sabata. La televisió és en blanc i negre.

He assegurat l’entrada amb els tres cadenats que té. No deu ser casualitat que en tingui tres. Demà vull anar al museu d’història, no fos que el detectiu m’hagués seguit per saber si deia la veritat. No sé si dormiré.

proud to be cherokeeDimecres 6 de setembre. Anadarko, 10 del vespre

He dormit tota la nit. Aquest matí he visitat el museu: cabelleres de blancs, tomahauks, fotografies digníssimes dels indis, native people, de fa 100 anys. Jo era l’única visitant. La sorpresa ha estat que el guia era el noi que seia al meu costat a l’autobús. Es diu Joe. Com l’indi dolent de Tom Sawyer. Però ells és bo. Boníssim. M’ha explicat la història de l’èxode forçat de les tribus cap a Oklahoma, i la lenta i inexorable pèrdua de territori: el tren, la colonització, el petroli. En Joe és cherokee. Estima la seva tribu, la seva llengua, la història. La coneix bé i m’ha transmès la vida d’un poble vençut però no derrotat. Jo no en sabia pràcticament res llevat d’alguns clixés.

Hem anat a dinar i em donava tanta seguretat que he gosat dir-li el que m’havia passat a l’autobús, el somni o no-somni, no. M’ha fet vergonya. Les joies, del detectiu, la meva por.

M’ha convidat a esperar-lo a la sortida de la feina i a anar amb ell fins a Anadarko, una ciutat índia a 50 milles d’Oklahoma. És un llogaret amb cases d’una planta. Endreçat i acollidor. Hi hem arribat a després d’una hora d’autobús. He descobert que m’agrada viatjar en autobús. I, per cert, encara no m’he marejat en els dies que porto de viatge. En Joe m’ha dut de a casa de la seva germana per allotjar-me. L’Amadahy (en cherokee vol dir “bosc d’aigua”) m’ha fet beure una sopa vegetal boníssima, aromàtica, saborosa. Feia dies que no prenia una cosa tan rebona.

L’habitació on dormiré és petita i austera: parets blanques, un llit de fusta, una vànova blanca amb sanefa de colors, una cadira i una tauleta de nit, que és on escric. Quina pau. Dormiré en un llit per primer cop en tres dies. La vida és bella

Whichita Falls. 10 d’octubre. 8 del vespre

Porto gairebé un mes en aquesta ciutat. He llogat una habitació en el primer pis d’una casa de la cosina del Joe i l’ Amadahy. Ja fa dues setmanes que treballo en una escola secundària com a professora d’espanyol. M’estic acostumant a la feina i a la nova vida. El meu cervell va tres mil per hora. Coses de l’adaptació. Però encara no em crec tot el que m’ha passat fins ara.

Les joies eren robades. El guapu del bus formava part d’una banda que atracava joieries i s’havia volgut quedar part del botí. Els seus propis còmplices el van denunciar. Tot això m’ho va explicar el sheriff cherokee d’Anadarko. Però és que el botí tenia recompensa. Cobraré 6.000 dòlars! En donaré la meitat a l’Amaradahy i al Joe per haver-me ajudat.

Veure a la premsa local l’anunci que necessitaven una professora d’espanyol a Whichita Falls i decidir venir-hi va se tot una. Vaig arribar-hi en autobús, esclar.

La casa de la Mary, la cosina, també es polida i endreçada. M’hi sento a gust. Acollida. Protegida. La meva habitació és a les golfes , el llit té la mateixa vànova blanca amb sanefa de colors. Escric sota la finestra que hi ha a la teulada. Veig la lluna i les copes dels arbres

I’m a poor lonesome cowgirl. And a long way from home. Com Lucky Luke a l’última vinyeta d’un àlbum d’aventures. Però sé que en començaré un altre. I la lluna plena em sembla una moneda de la bona sort.

Matilde

 

 

Matilde

Publicat dins de contes, viatges | Etiquetat com a | Deixa un comentari