ELS NUVIS

 

© mopec ®

© mopec ®

 

Es vestia per anar al seu propi casament mentre la llum del sol, que es filtrava per les cortines, alentia els seus moviments i omplia de pols daurada per l’habitació. Era una escena tan màgica! Gairebé irreal. Es trobava preciosa i somreia al mirall i a la seva millor amiga, que l’assitia i la contemplava amb fascinació. Estava talment xipollant en un núvol.

El noi que duia un vestit gris merengue, camisa blanca i corbatí fosc, va baixar l’escala de pedra de la casa que havia llogat per a l’ocasió. L’havien adornada amb flors blanques, roses i liles. Volia travessar el jardí guarnit amb fullatge trenat i ple de cadires que, folrades de blanc i engalanades amb grans llaçades, esperaven testimoniar el sí; però no li era fàcil. L’aturaven família, amics i convidats diversos que el felicitaven: -Sou la parella perfecte-. Sense poder ocultar els nervis, procurava somriure i semblar natural.

Amb els ulls espurnejant, la noia encara es remirava al mirall mastegant amb delit les paraules que li xiuxiuejava la companya: -Gaudeix de cada minut: és el teu dia. No oblidis gravar cada instant. Tots plegats es transformaran en un enfilall de records feliços que t’acompanyarà tota la vida.

L’home va aturar els seus passos sota uns finestrals de la casa just a sota d’on hi havia l’habitació de la noia. Va alçar la vista uns instants. Es protegí els ulls, amb la mà fent visera, del sol de quarts de cinc de la tarda. No sabia si s’estava empassant, o si regurgitava, un petó. Després, reprengué la marxa fins a traspassar la reixa de la finca tot esmicolant l’amor de la seva promesa.

La jove va abraçar la seva amiga i li va demanar: -Busca la meva mare, si et plau, i digues-li que pugi. M’agradaria que fos la primera que em veiés vestida de núvia.

A l’aparcament, el xicot va pujar al cotxe adornat amb frèsies que la calor començava a marcir. El van rebre amb una bafarada. Com un autòmat, engegà el motor. Resseguint la pista, i aixecant una polseguera considerable, l’Audi es va anar fonent amb el paisatge fins a desaparèixer. El conductor s’havia rendit atrapat per les seves pors. Es va sentir xuclat per la seva covardia.

Queia el dia quan, en un racó del jardí, la noia va fer rebotar la copa de cava que duia a les mans damunt del pedrís. L’havia triat entre les moltes que esperaven, qui sap què, en una de les taules de prop de la piscina. El líquid la va esquitxar. Amb els ulls esglaiats, s’ajupí i trià el fragment de cristall més gros. Va serrar les dents mentre el vestit blanc carregat de randes s’anava tacant de vermell.

 

Montse

 

 

 

 

Publicat dins de contes, de dos en dos, Montse | Deixa un comentari

Sabates vermelles

Sabates vermelles

No podia evitar aturar-se de tant en tant per mirar-se-les. Vermelles, d’un xarol brillant, amb uns tacons de punxa ostentosos, Mainumbi contemplava  les sabates fascinada. “Ja no he de portar aquelles sandàlies tan bastes i lletges que em feia la mare” pensava mentre se li escapava un somriure d’orella a orella. Ni ella, ni ningú de la seva família havia tingut mai unes sabates tan boniques i modernes. Satisfeta, mirant avall, baixava les escales cantussejant ; semblava que volia saltar els graons de dos en dos, però amb aquells tacons tan alts s’havia d’agafar bé a la barana per no ensopegar.

Tentinejant, va arribar al carrer sense asfaltar i es repenjà en un fanal. Era mitja tarda i els raigs del sol  s’escolaven entre els arbres que desfilaven, com sentinelles, als marges dels carrers amples de Filadèlfia. Mainumbi, amb la bossa ben aferrada al cos, deixà anar una mirada a l’horitzó, a la llunyania d’aquells passeigs llargs i polsosos del Chaco paraguaià que, emmandrits, semblaven estirar-se tot perseguint l’infinit. Després, estintolada al pal, comptava concentrada…

—Cinquanta mil guaranís, seixanta mil, setanta mil…

Les monedes i els bitllets ballaven dins les seves mans adolescents. La figura rodanxona de la noia projectava una ombra arrodonida damunt la terra ocre que, amb aquells tímids raigs de sol, adquiria un to daurat. Mainumbi seguia comptant amb els ulls ben oberts i un lleu somriure, mentre unes altres noies s’hi acostaven.

—Se’t veu contenta. Has fet molts diners? —li va dir una d’elles, inclinant el cos endavant.

—Sí Takuapu, mira… —Mainumbi obrí la mà mostrant-li un bon feix de bitllets. —I tu, Yrasêma? Com t’ha anat la tarda? —va preguntar a l’altra noia.

—No em puc queixar. He tingut dos clients, ja —va contestar Yrasêma. —Però no he guanyat tant com tu. Apa, quines sabates més boniques que portes! —les mirava amb enveja.

Mainumbi s’estarrufà tota.

—Sí, he estat estalviant molt temps per comprar-les. I ara que guanyo molts més diners que la mare teixint, encara puc comprar més coses: xampú d’aquell tan car per  a la mare, pintallavis, cremes… —contestava il·lusionada —. Ah, i joguines per a Kuarahy, que les té totes trencades.

—I demà que es dissabte  i els camperols tenen festa, encara tindrem més feina i més dinerons. Uauuu! —va comentar Yrasêma.

—I tant! —va interrompre Takuapu —. Ui sí, demà els camperols vindran amb ganes de gresca i estarem ben ocupades…

—I beguts, vindran! Ecs! —va exclamar Mainumbi, deixant anar una riallada.

—Ai, sí, us recordeu d’aquell que anava tan borratxo…

Totes tres esclataren en rialles nervioses al voltant del fanal. S’havien mudat. Com taques de color enmig d’aquell paisatge, els vestits de les noies trencaven la monotonia ocre de la terra. Mainumbi, amb una minifaldilla negra i una samarreta rosa ben arrapada al cos, feia ballar amb orgull el collaret tot cargolant-lo amb les mans. Totes tres gesticulaven, movien els braços fent lluir braçalets i collars i la roba acolorida que duien per atraure els clients. De  tant en tant, a Mainumbi,  la vista se li n’anava directa a les sabates i somreia. Que important que se sentia! De cop va sentir que la cridaven.

—Un client! Aquest ja el conec —va comentar a les companyes mentre els feia el senyal d’adéu amb la mà. —Fins ara!

Mainumbi pujava l’escala de l’hotel mentre aquell home, un camperol del Chaco, brut i suat, li començava a grapejar el cos amb avidesa. Ella seguia amunt recta, encarcarada, amb la mirada llunyana, aliena a l’home que la seguia, a aquell rostre amarat de suor i als ulls que rebentaven de desig. El recepcionista de l’hotel els saludà rere el taulell de fusta gastada i fosca i lliurà una clau a Mainumbi. Ella i el client van seguir pels passadissos,  de parets escrostonades, cap a l’habitació. Va obrir la porta amb suavitat i van entrar. A la cambra, poblada només amb un llit, un llum, una cadira vella i una pica esquerdada es respirava un aire espès. Entre els barrots de la finestra petita, es filtraven uns fils tènues de llum del carrer.

Mainumbi es despullà d’esma. Amb cura, com qui guarda un tresor, col·locà les sabates al costat del llit. Després, en un gest mecànic, es deixà anar els cabells llisos i negres que duia recollits en una cua. La faldilla volà cap a la cadira, la samarreta, les calces… El tou de maquillatge no podia camuflar les faccions quasi infantils de la noia, ni l’expressió desorientada que projectaven els seus ulls foscos i allargats. Mentre es despullava semblava que el cos se li encorbava, que es feia petita, com si volgués plegar-se i desaparèixer. I deixant anar un sospir resignat, s’estirà al llit on l’home l’esperava.

Ajaguda, en un gest abandonat, damunt la superfície plana d’aquell llit atrotinat, Mainumbi començà a cantar com feia sempre. Cantava, cantava i tancava els ulls per no veure ni sentir res. Amb la cançó, intentava ignorar l’home que la muntava i aquelles envestides brusques que sovint li feien mal. Cantant procurava silenciar els gemecs lascius dels clients; obviar el contacte de les mans barroeres que la grapejaven, ignorar el gust amarg dels petons obligats, i les bafarades d’alcohol. Mainumbi cantava una cançó guaraní que havia après des que vivia a Filadelfia.

Amenázarô pyhare, che rancho guýpe aguapy
Ajapysaka mombyry, ahendu heta mba’e
Pytû ha overa mante ha hayvi tyky tyky,
Arasunu yvyguy poniente gotyo ahendu
Ho’áma ave yvytu, hyapupa karanda’yty.

I, amb la melodia, viatjava a aquell racó secret del seu cap on habitaven els records: volava cap a la selva, corria entremig del fullam abundós i verd, sentia el cant dels ayoreo, seguia els rituals del xaman, els cants de la tribu i es veia asseguda damunt la falda de la seva àvia que li explicava històries de la selva. Volava i cantava, volava i cantava…

I quan sentia que el pes del damunt s’alleugeria, es desvetllava i, encara ajaçada, veia com el client deixava els diners damunt la tauleta de nit i marxava cordant-se els pantalons en un gest de satisfacció.

Al cap d’una mitja hora, Mainumbi tornava a baixar les escales de l’hotel, tot ajustant-se la faldilla i la samarreta. Les seves amigues eren a baix, al carrer, amb les tasses de tereré a la mà, xerrant tranquil·lament. El carrer ara era més ple i el Sol començava a caure. Els camperols, fumant i bevent, es disposaven a gaudir amb les noies el seus dies de festa.

—En vols?  —Yrâsema li acostà el tereré.

—Sí, gràcies. —Mainumbi en va fer un xarrup sorollós amb la canya. Estava suada i el seu rostre ja insinuava una mostra de cansament. —Mmm, que bo, que fresquet!

—Avui no ens podem queixar —va dir Kuarahy —Al final, haurem fet molts diners…

Diners! En sentir aquest mot, les tres noies obriren  uns ulls com taronges. Diners! No podien entendre com les seves mares havien viscut a la selva sense diners, sense comprar, sense aixetes d’aigua, ni televisors, ni…

—Sí, que bé.  Només de pensar que els nostres avantpassats no tenien diners! —va afegir Mainumbí tot mirant les sabates lluents. —La mare em va ensenyar un dia les sandàlies que duia a la selva. Eren horribles. De fusta! Us ho podeu imaginar? I anaven mig despullades.

—Ai sí, quin horror! Només duien unes faldilles així com de cordes… Uf! —va comentar Kuarahy.

—I no duien res més? No duien sostenidors?  —afegí esverada Kuarahy —No m’ho puc creure!

—Ui, és que jo no em puc imaginar viure sense diners —afegí Yrâsema. —Sense poder comprar vestits, ni joies…

Elles xerraven i reien entre les mirades àvides dels camperols que, abans de triar, observaven aquelles noies de pell bruna, cabell fosc i ulls escletxats; les índies ayoreo del Chaco. Mentre el carrer, terrós i fèrtil, seguia allà, indiferent en tota la seva extensió de desert verd, Mainumbi s’ho mirava tot des de l’alçada de les seves sabates. Semblava que aquells tacons l’allunyaven de la realitat, de la terra, i li permetien navegar per un món d’il·lusions.

Mainumbi encara va tenir tres clients més. Ja era negra nit, quan acabà la feina. Es vestí i va sortir de l’hotel. El seu rostre reflectia un gran cansament. Amb les espatlles inclinades cap endavant, començà a caminar cap a casa seva.

Els carrers encara estaven animats. Mainumbi només volia arribar a casa, però li quedava un bon tros. Travessà l’únic carrer asfaltat de Filadèlfia i seguí pels camins de terra fèrtil del Chaco envoltats de vegetació pertot. Caminava tentinejant entre els cotxes que l’esquitxaven pels petits bassals que havia deixat la pluja, sota els fils de l’electricitat, entre el parpelleig de les llumetes del hotel, seguia endavant, entre les ombres que  els arbres projectaven sota la llum de la lluna.  Havia d’anar de pressa, a aquella hora els carrers eren perillosos, li podien robar els diners. Algun cotxe s’aturava al seu costat ; llavors ella apressava el pas, amb la bossa ben aferrada al pit. Amb aquelles sabates no podia córrer i decidí treure-se-les. Llavors es va fer petita i els seus peus, en contacte amb la terra humida i tova, anaven deixant petjades suaus.

Corrent, sense les sabates posades, amb els ulls desconcertats, els llavis premuts i les sabates ben agafades, va seguir per la carretera limitada per les tanques de les estancias. Intentava convèncer-se de la sort que tenia de poder guanyar diners i de tenir unes sabates tan boniques. Tanmateix, no podia evitar els flashos que li retornaven a la memòria: les paraules grolleres dels camperols, els gestos obscens, l’habitació llòbrega de l’hotel, els gemecs dels clients… I mentre corria, el cor li bategava amb força i un regalim negre li relliscava per la galta.

Obrí la porta de casa. Tots dormien. Deixà la bossa plena diners damunt la taula del menjador. Es fica a l’habitació. Kuarahy dormia profundament. Et compraré joguines noves, li va xiuxiuejar a l’orella. Després va deixar les sabates a terra i s’ajagué al seu llit.  Va passar força estona abans no deixà anar el primer sanglot…

 

 

Maria V.

Publicat dins de Sin categoría | Etiquetat com a | Deixa un comentari

QÜESTIÓ DE SUPERVIVÈNCIA

Ja fa setmanes que la Lídia ha convertit el bon dia al mirall en una súplica. Quinze anys enrere, era una visita curta i de gairell. Després, a mesura que  omplia el calaix de cremes cada cop més estrangeres i més cares, les estades davant la seva imatge es van convertir en exàmens exhaustius.  Ara, la sala de bany  és un pool de proves. Sota un focus potent i davant una lupa d’augment, els dits tiben la pell amunt, als costats, al biaix; fan massatges; apliquen hidratants, anti-age, correctors, i maquillatges. I, a la Lídia, cada cop li dol més acceptar el rostre que la mira des de l’altra banda. Diria que, després de tanta cura, les arrugues que vol alleugerir s’irriten i es fan més fondes. I té raó, n’estan molt d’irritades, les arrugues. A què ve tanta fricció i tan desplaçament  forçat? Totes desitgen recuperar l’anonimat i la tranquil·litat. Tan és així que aquest vespre han proposat reunir-se en assemblea.

I avui, precisament avui, ella s’ha adormit amb tres hores de retard. Ep, no és que no l’entenguin. La pobra ha patit un disgust dels grossos, i això que el seu home ho ha volgut arreglar apagant el televisor. Però el mal ja estava fet. Després ha vingut la discussió: que si ho havia fet expressament per provocar-lo, cridava en Llorenç, que així tenia excusa per fer-se la víctima, que ja se sap que l’hora de la Champions és sagrada. I ella, plorant: que ja no l’estimava, que si hagués estat una joveneta ni Champions ni hòsties. Que… Al final la Lídia ha marxat deixant les empremtes de la seva ràbia marcades a la catifa, i en Llorenç ha tornat a connectar  el televisor per acabar veient l’eliminació del seu equip. Tot un drama.

Quan a la fi ha arribat l’hora del silenci, l’assemblea comença la reunió.

―Fa molt que us ho dic, no m’agrada que ens vigili tant ―parla l’arruga superior del front―. Se’ns tornarà lela. Que no l’heu vista, avui? Quin ridícul. A qui se li acut presentar-se-li així, allà al davant. Com si no el conegués!

―Perdona, però el tal·lós d’en Llorenç no es mereix cap atenció ―intervé la pota de gall dreta. ―Estava moníssima amb les  transparències de blonda negre. No em direu que la camisa de dormir no era espectacular.

―No siguis ingènua. Que et penses que ho ha fet per a ell? ―salta la pota de gall esquerra―. No veus que vol mesurar el sex- appeal  que encara  li queda?

―Ha, ha! Doncs jo m’he divertit molt ―fica cullerada la comissura dreta.

―Serà perquè no has patit el tic. Dues hores  m’he passat tremolant. Oh, que molest! ―protesta la comissura esquerra.

―Prou, hem de fer alguna cosa! ―hi torna l’arruga superior del front.

―Fer? Que no ens vol! Després de tants anys de fidelitat… Ens odia. I  vinga estira que estiraràs fins que no ens veu. Aleshores sí, somriu, encara que sigui amb la boca de pitiminí, no sigui cas que se li espatlli l’invent ―remuga l’arruga inferior del front.

―Què vol dir que no ens vol? ―s’altera la pota de gall dreta―. Si a mi em va gestar amb el primer petó d’aquell noi ple de grans.

―Sí, mira. I jo què? M’he criat amb una pila d’orgasmes. Que de jove no parava, sobretot amb en Llorenç ―s’hi afegeix la comissura dreta.

―Recordeu quan van néixer les nenes? Les vint-i-quatre hores del dia somrient com una badoca mentre les mirava al bressol, o les acotxava en braços―interromp la pota de gall esquerra.

―I les festes de Nadal, i el primer dia a la neu, i…

Ara totes s’interrompen recordant, fil per randa, cada instant de la seva existència.

―Prou! Ja coneixem la història; hem d’anar per feina que aviat es farà de dia. ―criden les arrugues del front, que no estan per alegries; a elles no els agrada reviure les  penes amb què s’han criat.

Després de discutir molt, no els queda cap dubte: la Lídia les vol fer desaparèixer. Tant d’interès pels anuncis de tractaments d’estètica… Precisament, aquella tarda les ha portat a la consulta del doctor Miracle. Allà  estaven massa atabalades per comprendre l’abast de la conversa. Com s’han esgarrifat quan han reconstruït  l’entrevista: imatges horripilants d’injeccions, líquids verinosos infiltrats sota la pell, bisturís… Han quedat terroritzades.

L’arruga vertical equidistant de les dues celles, que no s’ha queixat en tota l’estona, demana la paraula en el moment àlgid d’excitació. La inferior del front, la més geniüda, les fa callar totes. Enmig d’una tensió silenciosa, la vertical exposa:

―La Lídia no ens vol veure, oi? Doncs que no ens vegi, ens farem invisibles. Al matí, quan es col·loqui davant el mirall haurem desaparegut,  i a veure què passa.

Que si això seria un suïcidi col·lectiu, que quina solució tan estúpida, que per parlar de ximpleries millor era dormir…

―Escolteu-me! ―les interromp amb seguretat―. Caldrà que ens hi esforcem.

Continuen les protestes.

―No patiu, només quan la Lídia tingui un mirall al davant; després ens podrem relaxar i tot serà com sempre. ―les tranquil·litza.

Entre tant rebombori, la comissura dreta, que sempre viu en alerta ha quedat rumiant. La idea l’ha  engrescada.

―Que divertit, jo vull ser invisible. Com ho faig? ―crida des del seu lloc.

―Sí, mira ―s’entusiasma la vertical―. Tu estira’t com si et volguessis agafar a la pota de gall dreta ―continua.

―Com, així? ―I comença a tibar cap amunt.

Oooh!, s’exclama la pota de gall dreta que ja no veu la seva companya. De sobte, totes volen saber què han de fer. L’arruga vertical no para de donar instruccions mentre les altres fan estiraments amb més o menys fortuna. La pell es contrau i s’eixampla en un vaivé irregular. Tant és així que la Lídia es desperta molesta.

―Totes quietes! ―ordena la superior del front que disposa d’una visió general.

La Lídia no percep cap molèstia ni soroll. Mira el despertador: les sis. Encara em queda una hora, es diu.

Un cop adormida, les arrugues fan provatures seguint  l’ordre estricte que ha proposat la superior del front. Quan sona el despertador, totes es tensen inquietes a l’espera de trobar-se amb l’enemic.

La Lídia s’aixeca malhumorada, no ha descansat  bé. És clar, amb el disgust que ahir li va donar en Llorenç. Com cada matí s’enfronta al mirall disposada a amagar els signes d’expressió més evidents, que és així com les anomena el doctor Miracle. Aquest sí que és l’home que ella necessitaria, no com el… Para!, es diu, has d’estar relaxada: inspira, expira, inspira, expira… Bé,  ja em trobo millor.

Encén el llum del bany i s’apropa al mirall. No s’ho creu, els ulls enfoquen el rostre que la mira i descuiden la resta de la imatge. S’estudia a consciència. Els dits repassen el contorn dels llavis, dels ulls, del front. Sembla una textura de porcellana. Quin doctor tan fantàstic, li ha estalviat la intervenció. Tres-cents euros la primera visita informativa i ja nota els efectes. I tant si li escau bé el nom al Doctor Miracle!

Les arrugues es feliciten per l’èxit. Ara que la Lídia és a la cuina, es relaxen. Han establert torns de guàrdia per donar l’alerta.

El dia s’ha aixecat núvol però la Lídia el veu lluminós. Somriu al marit que entra cap-cot  i no s’esperava una rebuda tan càlida. Què en farem d’aquesta dona, es diu. Com m’agrada quan està contenta. Potser li podria demanar que es tornés a posar… No, més val no temptar la sort, quan arribi al vespre ja veurem com està la cosa.

La Lídia no ha deixat de somriure: sí, en Llorenç se n’ha adonat, no para de  mirar-me i m’ha dit que estava molt guapa. Ai, de bon matí m’ha dit GUAPA! Que bonica és la vida. Mira el seu reflex al vidre de la finestra. De sobte nota una lleugera tibantor, un estira i afluixa que es repetirà cada cop que es trobi amb la seva imatge, a la cuina, al dormitori, al bany. Deu ser l’alegria de la joventut recuperada. Surt de casa i s’observa als vidres de la farmàcia, del súper, dels cotxes que circulen. I tant si n’és de bonica la vida.

Arriba a l’edifici d’oficines i es prepara per gaudir de les mirades dels companys. Entra a l’ascensor: llàstima, no hi ha ningú. El trajecte fins a la setena planta se li fa llarg. S’emmiralla a la paret reflectant de la cabina, es retoca el pentinat, es treu el fulard del coll, s’obre l’abric, es mira… Les arrugues es tensen atentes mentre els dits llisquen pòmuls avall, fins la barbeta, fins el coll. El coll!

La Lídia entra a l’oficina. S’ha tornat a col·locar el fulard i parla amb la clínica del doctor Miracle. Les arrugues, que comencen a estar cansades de tant tibar i relaxar-se, s’espanten en sentir la conversa. Vuit hores, només tenen vuit hores per aconseguir convèncer a les camarades del coll  i que la Lídia anul·li la visita. Odien els miralls, la Lídia, els companys que li somriuen sense treure-li els ulls de sobre… Ai, com s’han complicat les coses. Tant és, malgrat la por al fracàs, s’hi posen dirigides per la vertical entre les celles.

Tot sigui per a la supervivència.

Publicat dins de humor | Etiquetat com a | Deixa un comentari

NO ARRIBO!

                                       EL carro. 60×60. Tècnica mixta. Pau Alemany 2004

ANTON ROMEU, 1. BADALONA. Som molts a taula, set germans, els pares i gairebé sempre hi ha algun amic que s’afegeix a dinar. No importa qui vingui, és igual, a casa tot els està bé; és qüestió de posar un cobert més.

L’escena es repeteix sigui quin sigui el primer plat: tot és posar la plata plena fins a dalt de menjar sobre la taula i n’hi ha cinc que diuen: —Que bé!, macarrons, fa dies que no en mengem!, i uns altres cinc diuen: —Vaja, cada dia el mateix, macarrons! Qui ho entén!

Com em molesta això! I em ve al cap una idea molt meva, aquella que he de mantenir en secret, que mai no se m’ha d‘escapar de la boca. A mi el que m’agradaria, el meu desig més gran, és el de ser filla única.

 CAN NADAL, CANYET, 103. A la falda del pare ploro, sanglotejo mentre m’explica el conte. No em compensa gens ser un cigne al final, no m’importa com seré de gran; el que és totalment dolorós i injust és ser menyspreat ara per la teva mare i els teus germans. No puc parar de plorar, tinc mal de panxa, tinc calor i m’abraço al pare, que s’entesta a consolar-me dient que quina sort tindrà aquell ànec, el que ara està en un racó, plorant, mentre la seva família passeja unida i cofoia. Em diu que serà una au blanca, majestuosa, bonica, alta! No vull, no sé què és ser bonic. Res del que em diu no m’importa, però m’abraço fort i el cap em surt pel seu coll i li veig els rissos castanys.

 CARRER MUNTANER, 4, quart pis. Ja tinc cinc anys. Em diuen sempre que sóc una nena maca quan em porto bé, i que també hi ha la Maria del Mar lletja, la que s’enfada. Un dia, quan entro a l’ascensor, premo el botó del quart pis i l’ascensor va cap avall, avall. Molts pisos cap avall. Quan arribem s’obren les portes, que són enormes, i veig molta gent treballant, paletes, fusters, tots amb eines. És un país de dolents, no dels que fan por, no, sinó dels que són estrafolaris. Un em posa dalt d’un carretó d’aquells que tenen una roda al davant, on transporten els materials a les obres, i em trasllada a dintre del poble, que té la distribució de la meva casa, i allà em van serrant els braços amb una serra, però jo no sento dolor ni m’enfado, vaig corrent a buscar el meu pare.

Somio, uns dies després, que torno a pujar a l’ascensor i penso: si prement el quart vaig avall, ara marcaré el botó del soterrani i així pujaré al quart. Però no, l’ascensor torna a baixar. Allà encara hi ha molta gent que treballa i un senyor llarg i prim que és mut i que té poques dents; em dóna berenar i m’acompanya mentre volto per tot arreu, però al país de les bruixeries ja no hi havia ningú conegut i corro a buscar el meu pare, que està parlant per telèfon al seu despatx.

De fet, recordo molt bé aquestes baixades a l’infern, on no anava mai sola. No era jo qui premia el botó de l’ascensor, que no hi arribava; jo deia on calia pitjar.

Ho he somiat fins que hem marxat d’aquell pis. Alguna nit, m’agafo de la mà de la meva germana i li dic: si somio, sisplau, no deixis que pugi a l’ascensor.

 RONDA DE SANT PERE, 3 Barcelona. Abans d’anar-me a vestir he donat les claus al pare.

—No, no, queda-te-les tu, filla, aquí sempre serà casa teva. Has de poder entrar sense trucar.

Que tendre!

És un dia festiu, tot hauria de ser de color rosa, però és de color blanc. El vestit és blanc i surto de casa amb unes flors a la mà, sense res més; em sento lliure, feliç, sense patir, tot flueix. La mare no està a punt, no hi pot fer més, mai no està a l’hora! A veure si arribarà més tard que la núvia… Va molt atabalada, de tantes coses que ha de fer. Jo no faig res. No he fet res. Bé, he anat a la perruqueria i he estat xerrant amb el pare. D’aquests casa, ja no me n’he de cuidar més.

La mare encara no està preparada però la veig contenta i, com que jo no vull arribar tard, vaig baixant. Al carrer em trobo la mirada il·luminada d’en Pep vestit de nuvi, dins el seu cotxe aparcat darrere d’un de molt gran, blanc i guarnit amb flors i llaços, que m’espera davant la porta de casa. Entro i el meu pare seu al costat. Pel camí Intento girar-me per mirar si el Pep ens segueix, però el vel no em deixa, em tiba. Quina il·lusió que vagi darrere meu, com un escolta, amb la cara somrient de qui sap que té el tema controlat. Anar darrere la núvia? Tot ho vol fer diferent del que és convencional, i, a mi, m’és ben bé igual.

 CARRER SARAGOSSA, 36, àtic. El pis on ara visc no està moblat: tenim un sofà de pell vermell de segona mà, un llit i no gaire cosa més. No hi ha cap armari, així que pengem la roba en un cordill que va de banda a banda de l’habitació petita. Hem anat de viatge i, just en tornar, cap a treballar. El dia 30, quan hem arribat amb la paga, en un rampell d’alegria hem tirat tots els diners enlaire, com si fos pluja, i hem rigut i saltat . Ens hem abraçat.

I m’agrada el que sento per dintre, com respiro quan arriba en Pep a casa, el seu vestit, el seu físic, el seu atractiu; m’agrada veure’l per aquí, per aquest pis que tot el dia està ple de sol, caminant amb la camisa arrapada, venint a la cuina… M’omple, em sento volar.

Però a la fi del primer mes ja no tinc ni un duro. Com que em falta de tot, he anat comprant, i ara em sento fatal, amb ganes de plorar.

 ESCOLA BRESSOL EDDA, CARRER SARAGOSSA, 65. Somio que m’he perdut i no arribo a buscar els nens al cole, que ha nevat i no puc caminar, vull trucar per telèfon, busco una cabina, que no trobo, i, quan la veig, és tan alta que no puc arribar a ficar la moneda a la ranura. Agafo una escala i quan sóc a dalt la moneda cau sobre la neu.

De fet la trucada és per avisar que no arribo perquè hi ha neu…, i sóc lluny i no puc anar…

Somio que sóc a casa dels avis i sé que he d’anar a treballar, just al costat, a dues cantonades, però no hi vaig, m’entretinc: no marxo, xerro, esmorzo, arriba gent…, i tota l’estona estic patint perquè no arribo, i continuo allà sense poder avançar i sentint a cada minut com estic perdent les hores i sé les conseqüències que pot tenir tot plegat: faré tard a la feina…, estic angoixada però clavada allà.

Tots els meus mals sons, els puc resumir en un NO ARRIBO…

 NO ARRIBO, igual que avui, no arribo ni molt menys a fer tot el que he de fer… I, quan sí arribo, no puc evitar que el Pau es mori. Pauet meu, on ets?

 CAMÍ DE MASSANUC. 17. CANYET. Quan la TV s’ha quedat muda amb el fons de pantalla plena de granets en blanc i negre que pampalluguejaven i el telèfon no parava de sonar i tothom es preguntava, què passa! —Què està passant? El meu Yuri és a casa els seus cosins!

Davant d’aquella confusió, tot d’una necessito anar-lo a buscar. Per primera vegada tinc por i el vull al meu costat, a casa, estar junts en aquest moment sense color, d’espera, de parlar, d’escoltar i tenir tots la mateixa mirada.

I no vull que senti comentaris de les idees, molt lluny de les meves, que podien sortir de la boca del meu cunyat. Simpàtic però despreocupat podria explicar la situació dient que el Tejero anava tirant trets perquè era un paio collonut.

 RAMBLA, 36. BADALONA. Tanta serenor, tanta pau, el mar blau, el mar encrespat, o no. Treballo tranquil·la i veig algun vaixell que passa lluny. Hi ha les finestres obertes i sento els jubilats mascles, que, asseguts als bancs, criden quan parlen, m’agrada, a estones deixo de treballar i els escolto. Ara està pujant el vent i marxaran; veig els xavals que fan windsurf que arriben i amb un fil de veu se m’escapa: —Oh, Pau, tu amb el teu surf volaves! A la tarda el passeig s’omple i els sorolls es van multiplicant a mesura que es va ponent el sol.

Quan me’n vaig amb la feina feta, havent-me quedat més hores que mai, em dic: —Quina satisfacció, hauries de treballar més hores. I, al mateix moment, per la Rambla, mentre camino cap a casa, vaig pensant per mi sola, per dintre, que hauria de passar moltes més hores a casa.

I per tot plegat, per fi ploro.

 Maria del Mar

 

Publicat dins de Inspiració Lucia Berlin | Etiquetat com a | Deixa un comentari

UN DIA DE VENT

La Mimi Imatge de Montse Rebés

Aquell va ser un dia per ser llegit en blanc i negre. Els arbres s’agitaven com bojos que el vent sacsegés. El fum de les xemeneies es bellugava a batzegades erràtiques que dibuixaven fantasmes. Encara no havia arribat l’hivern però la claror semblava que anunciés neu. A mig matí vaig pensar que es feia de nit i que la casa tètrica del costat era la d’en Norman Bates. Uix!

A primera hora la Matilde m’havia fet fora del llit després de fer un xiscle. Dormíem plàcidament fins aquell moment. Vaig suposar que el soroll del vent l’havia esverat. Després, per primer cop, em va treure de l’habitació. Vaig sortir d’una revolada, sense pensar-m’ho dues vegades. No volia recordar els seus ulls girats perquè em tornava a pujar l’angúnia des de l’estómac. Quan vaig reaccionar ja havia tancat la porta. Els meus gemecs no la van estovar.

Tenia tantes ganes que es llevés. El noi ho va fer aviat com sempre i, després de passar per la cuina, es va tancar a l’estudi. Les velles es passejaven amunt i avall de la casa i no em feien cas. El bol de l’aigua estava brut i el del menjar buit. Semblava que tothom estigués fora de lloc. Llevat, Matilde. Vine, tinc gana.

Finalment, va baixar les escales corrent. Duia la carpeta de color blau. Va passar pel meu costat sense fer cas dels meus laments. Es va posar una boina gastada al cap. Vaig pensar que li volaria amb el vent…

A mi el vent no m’afecta. És un entreteniment més. Aquell va ser un gran dia per observar el panorama des de la finestra. Les fulles seques del carrer havien agafat embranzida i volaven fins a l’alçada dels meu ulls. Eren petites marionetes dansaires. Fins i tot un diari es va aixecar poderós de terra estant. Hauria estat feliç, si no fos per la gana.

Vaig sentir uns esbufecs. Era la vella gran que pujava l’escala. Em va cridar. Em va dur una mica de llet. Deia que aquell dia havia d’esmorzar calent. Va ser tot un luxe!

M’estava llepant els bigotis quan vaig sentir un cop sec de porta. La casa s’havia quedat sola. Només quedava jo, fent guàrdia.

…………………….

Per fi, la Matilde va tornar. Duia música enganxada als llavis. Em va fer una carícia descuidada. La vaig seguir fins a l’habitació. Què li passava? Per què feia aquella cara? Vaig pensar que havia de descansar i que tant de bo és posés al llit ben aviat. M’hi esmunyiria i la seva escalfor em compensaria del dia estrany que entre tots m’havien fet passar. Però no! Va aparèixer el germanet i van marxar tots dos. Només tenia un pensament: torna, Matilde, torna.

Es va posar a ploure. L’aigua colpejava els vidres i la remor del vent es filtrava pels racons de la casa. Vaig baixar a la cuina. Les velles s’escalfaven les mans amb tasses que deixaven escapar olor d’herbes. Al meu racó hi havia menjar i aigua neta. Vaig aprofitar per fer un mos i beure.

Aquell dia no sabia que al cap d’uns anys la meva vida canviaria del tot. Va ser quan la Matilde va fer les maletes i, després, amb el germanet, que ja era un home, em van posar dins d’una gàbia humiliant. Vaig passar por perquè no m’ha agradat mai viatjar i no sabia què passaria. Vaig pujar a un vaixell per primer cop. Sortosament quan vam arribar a la cabina em van deixar sortir de la presó i vam anar a coberta. La Matilde em va embolicar amb el xal de color turquesa que duia posat. Em vaig arrapar a la seguretat del seu cos. Vaig miolar i, quan em va acariciar, vaig roncar alegre.

Quan vaig saltar dels seus braços va xisclar. Va continuar xisclant mentre em buscaven. No podia entendre que m’escapés de la seguretat, de la seva seguretat. Tampoc se li podia acudir que a la meva edat jo ni podia, ni volia, tornar a començar.

Des del meu amagatall vaig veure com la ciutat es fonia i vaig recordar aquell dia estrany de feia tant de temps. El dia de la gran ventada. El primer dia que vaig ser valenta.

Montse

 

Publicat dins de contes, Inspiracions, Katherine Mansfield | Etiquetat com a | Deixa un comentari

El vent

M’estic atipant dels borronets saborosos d’aquest arbre. M’ha costat molt d’arribar fins a la branca on sóc: he hagut de clavar el bec a cada tros del tronc i pujar-hi molt a poc a poc. Però ha valgut la pena. Això és un festí. És la primera vegada que arribo fins a aquest lloc on s’acaba el bosc i hi viuen els nous humans. Els meus germans diuen que és perillós perquè els humans no ens hi volen i els monstres que van amb ells ja s’han cruspit bona part de la nostra comunitat. Perquè no ens vegin, sortim a buscar l’aliment a la nit, i mirem de no acostar-nos-hi gens ni mica. Però aquests borrons tendres m’agraden tant que m’hi he arriscat.

Au, quin vent tan fort que s’ha girat. M’he d’apuntalar molt amb el bec i així és difícil agafar els fruits i engolir-los. Faig equilibris. Des d’aquesta branca puc veure les ombres dels caus gegantescos dels nous humans, que els meus germans m’han dit que en diuen cases. A un costat n’hi ha un que fa olor de sutge, a l’altre, un que fa olor d’herba podrida. Mai no hi havia estat tan a prop.

Aiii! Una ràfega em fa caure a l’ampit d’una obertura del cau humà que fa olor de sutge. Dins hi veig una humana jove. Els meus bigotis em diuen que fa olor de terra mullada. Té un pelatge llarg de color de blat madur. Té els ulls molt oberts i respira de pressa. Al seu voltant tot cruix amb molt soroll. És el vent que bufa dintre del cau, allò que l’espanta, no pas jo. Em faig petit i em quedo immòbil perquè no em vegi. Sento que repeteix moltes vegades: “Boogey, Boogey!”. Noto una olor de llenya tot just tallada. Arriba un altre humà. Té molts bultets a la cara i un pelatge rogenc. Ara sembla que els dos es barallin o s’acoblin. Ella parrupeja. S’ajeuen junts. Dormen tranquils.

Es fa de dia. El del pèl rogenc marxa del costat de la humana com si fugís. Oh! Sento uns lladrucs. Veig el monstre blanc de tres potes que dies enrere va devorar part de la meva família. Ve cap aquí. Quina por. Per sort passa per sota del forat on sóc sense veure’m. Estic amoïnat. Com podré tornar al bosc amb els meus? Amb aquest vent no puc escoltar els seus crits i no em puc orientar. He de fugir d’aquí i no sé com fer-ho. Com que veig que el monstre ja és lluny, salto al terra, aprofitant una altra ràfega de vent. Aterro al davant del cau que fa ferum d’herba podrida. De sobte m’arriba una olor poderosa de fenc. És la d’una altra humana jove. Té el pelatge marronós, espès com una bardissa. Arrenca flors i més flors al ritme frenètic de les ventades. Els pelatge se li entortolliga. Jo sóc veloç i puc córrer i saltar, però ara els matolls que es sacsegen sense treva no em deixen avançar. M’arrauleixo en un racó, amagat sota un arbust. La humana continua arrencant flors sense parar amb els ulls clavats al cau d’olor de sutge, que no és el seu. Trobo uns quants cucs que han sortit de la terra remoguda de les flors arrencades i me’ls cruspeixo amb delit. Espero.

Sento cridar “Boogey! Boogey!”. Ho fa amb insistència. Conec aquest crit. De la casa de l’olor de sutge surt l’humà jovenet dels bultets vermells a la cara. La humana li vol donar el feix de flors arrencades i ell recula com si tingués por. Ella se li acosta. Se li acosta com si el volgués mossegar amb el seu bec i ell li llença el feix de flors per terra i corrents es fica de nou dins del seu cau.

Estic esporuguit. No podré sortir d’aquí fins que es faci fosc. Fa massa vent i hi ha perills. Una ràfega podria portar-me fins al costat dels humans. Els temo i els meus germans m’han explicat que ells temen les nostres ungles esmolades i la força del nostre bec. És tot el que ens queda després d’haver deixat de volar. Em carrego de paciència perquè hauré de passar hores amagat. Quina sort! Aquí veig uns insectes grassonets i saborosos. Els rebento a cop de bec i me’ls cruspeixo. Mmm! Realment aquest lloc és perillós però està ple de menjar interessant. Menjo i espero que pari el vent. O que es faci fosc.

No sé quanta estona fa que sóc aquí. Després del banquet, m’he adormit. Obro els ulls i la humana del pelatge de bardissa encara és aquí. Ha fet una muntanya amb els feixos de flors. El vestit li voleia amb el vent però ella no es mou. Té els ulls enrogits. Noto que s’acosta una olor de terra mullada. Veig l’altra humana. Ara va vestida diferent i porta una cosa negra que li cobreix en part el pelatge de blat. Mira la que resta immòbil al davant dels feixos arrencats i també crida moltes vegades: “Boogey!” Del cau surt de nou l’humà que fa olor de llenya acabada de tallar i li explica alguna cosa, li mostra les flors arrencades i assenyala la humana de l’olor de fenc. La del pelatge de blat agafa unes quantes flors del terra i es comença a barallar amb fúria amb l’altra. Totes dues. Criden. Sento el crits “boja” i “germà” moltes vegades. S’agafen una a l’altra. Cauen a terra. Rodolen cap a on sóc jo. Una d’elles em trepitja. Faig un xiscle i surto de l’amagatall.

—Un kiwi! És perillós! —crida espantada la del pelatge de bardissa.

 Ajaguda com està, agafa una branca i fa gest de pegar-me. Jo clavo el bec al tronc de l’arbust i amb les meves potes li esgarrapo les cames i els braços. Li surt sang. Continua cridant.

Aprofito per saltar per sobre d’ella i esgarrapar-li la cara. Després m’amago de nou en l’espai que queda buit sota d’una pedra. El noiet ajuda a aixecar-se la que fa olor de terra mullada. Quan està dreta, agafa la branca amb què l’altra em volia pegar a mi i apallissa amb totes les forces la que està a terra. Torna a cridar “boja” i “germà” moltes vegades. Després li llança una gran pedra al cap. La que està a terra es cargola i un bassal de sang li mulla el pelatge encrespat. El vent ofega els seus crits.

El noi no diu res. S’ho mira tot com espantat. La humana del pelatge de blat l’agafa pel braç i sento coses com “fugir”, “marxar”. I tots dos se’n van de pressa. Semblen un sol humà amb quatre potes i dos caps. Van cap al mar. Tot i que m’agradaria seguir-los em quedo immòbil, amagat sota la pedra. He d’esperar que es faci fosc per tornar cap al meu cau. Però abans ha de parar aquest maleït vent que no em deixa escoltar les veus dels meus, només sento els crits de la humana que és a terra. Tot i que són cada cop més fluixos, encara m’eixorden. Ai. aquest vent!

Matilde

Publicat dins de contes, Inspiracions, Katherine Mansfield | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Simfonia muda

Des que ella va marxar, visc a les fosques en una habitació amb les cortines tancades. A fora bufa el vent, sempre el vent. Dins l’habitació, el silenci, sempre el silenci.

Potser aquella tardor va ser el principi de tot. El vent havia escombrat l’estiu. Com cada vespre la Matilde va entrar al dormitori. Jo, des del piano, la veia inquieta: ajustava els porticons, es ficava dins el llit i es tapava fins les orelles. Però les finestres tremolaven i ella tornava a aixecar-se, ajustava els porticons i, altre cop es ficava dins el llit. S’ajeia ara d’un costat, ara de l’altre, mentre el vent no parava de xiular. L’últim cop que es va aixecar em va prendre, s’estirà al llit i em va repenjar damunt les seves cames; els dits m’acaronaven les notes i després les entonava fluixet una vegada, una altra i una altra, fins que ens vam adormir.

Al matí, quan el ventalló va picar contra la finestra, ella s’incorporà amb un xiscle i els meus fulls van aterrar damunt les fustes del terra. El vent movia les teules, s’esmunyia per les escletxes de la casa i em feia tremolar.

El rellotge de la sala va tocar les deu. La Matilde va saltar del llit i es va vestir a corre-cuita. Sense pentinar, es col·locà el barret, em recollí del terra i vam volar escales avall. A la sala de la planta baixa, la mare es queixava a làvia d’en Bogie. El germà de la Matilde era un xicot una mica lent, li costava comprendre les coses i això la treia de polleguera, però a mi em cuidava molt bé; de vegades m’havia de recollir del terra, o de rescatar d’entre la roba de la Matilde; després m’aplanava i em deixava damunt el piano, a tocar de la finestra.

No semblava que la mare estigués per nosaltres, però quan sortíem per la porta va cridar: On vas així? Pentina’t! No corris, sembles un caballot. Una noia com cal…

Al carrer, la Matilde em va estrènyer contra els seu pit. Les fulles volaven, els arbustos es vinclaven, la gent s’emmotllava els abrics, subjectaven els barrets i lluitaven amb els paquets. De sobte ella va riure. Al jardí del costat, la noia de la  trena rossa s’abaixava les faldilles que el vent li havia col·locat de capa mentre collia les darreres flors dels parterres. Els pètals del ram que duia als braços voleiaven sobre la gespa. La Matilde va riure, la veïna li va clavar els ulls un instant fins que la faldilla s’inflà una altra vegada. Ella i jo corríem carrer avall, enganxades i despentinades. La Matilde reia i reia.

La casa del  professor estava al final del carrer. Vam entrar. A la sala tot era pau, notes de piano i silenci; el vent havia quedat fora. El professor ens va saludar i, malgrat tenia una altra alumna practicant una escala, es va aixecar del tamboret per acompanyar-nos a la butaca; després va tornar a seure davant el piano. De tant en tant, es girava i ens dedicava mig somriure. Jo, enganxada al pit de la Matilde, li sentia els batecs del cor que tapaven la melodia monòtona d’aquella noia.

Quan va marxar  i ens vam quedar els tres sols, la Matilde es va asseure a la banqueta. El professor em va desplegar i  em va repenjar contra el piano. La Matilde començà a tocar. Mentre la mà dreta d’ell acaronava les meves  notes, l’esquerra desapareixia sota el piano. Aleshores, la música tremolava i el compàs ensopegava. No pas com a casa, allà la Matilde tocava com un àngel, especialment si en Bogie era a prop.

Vaig observar-la i em vaig espantar. Ella no respirava, tenia les galtes vermelles i els ulls brillants. Tot d’una, la veïna de la trena rossa va entrar. El professor es va aixecar, va envoltar les espatlles de la noia amb el seu braç i la conduí fins la butaca, li col·locà la trena rossa sobre el pit i va tornar amb nosaltres. Després, ni el ritme, ni les notes, ni les galtes de la Matilde van ser les mateixes. Fins i tot la brillantor dels ulls era diferent, semblaven humits.

Des d’aleshores tot començà a canviar. Bé, tot no; el vent s’havia quedat i ens acompanyava dia i nit. Havien passat cinc anys i jo ja no voleiava pel terra, ni em perdia entre mig de la roba; sempre estava endreçada damunt el piano. Periòdicament, el plomall de la mare s’emportava la pols però l’avorriment es quedava. Jo havia emmudit, sols podia contemplar el jardí, el carrer, els vaixells, el mar.

Un capvespre, des de la finestra, vaig veure la Matilde i en Bogie. Caminaven carrer avall en direcció al port. Anaven de bracet amb una maleta cadascun. Eren dues figures senceres enmig de les branques agitades dels arbres i dels vianants que trontollaven. Al port hi havia un vaixell de vapor, molt gros, negre. Va salpar de nit. L’endemà, la mare de la Matilde va entrar a l’habitació. Es quedà mirant el llit sense desfer i tot seguit va marxar. Jo sentia les passes que baixaven escales avall, mentre cridava sola; l’àvia feia temps que era morta. D’ençà sóc cega i muda.

 

 

Maria

Publicat dins de Katherine Mansfield | Etiquetat com a | Deixa un comentari