Punt de sortida

Imatge | Posted on by | Etiquetat com a | Deixa un comentari

La primera casa del meu carrer

El meu carrer comença allà on jo visc, al número 1, fent cantonada amb la riera del poble. La porta d’entrada, de vidre blanc translúcid, té unes cortinetes molt frunzides de color beix, i al costat hi ha la del garatge, que és molt petita, i dóna a un espai on entra, just i mil·limètricament encaixat, un cotxe.

Davant, al número 2, també fent cantonada, hi ha l’edifici modernista més maco del carrer, amb vidrieres d’aquelles que fan por quan ets petit, de colors cridaners i lletres grans, virolades, que ocupa gairebé mitja illa. Els balcons són de ferro forjat, amb formes recargolades i plenes d’ornaments. Fa temps, hi vivien dos germans solters, l’Antonieta i l’Eudald, que tenien una minyona, la Coloma, que els diumenges agafava el tren per anar a veure la família a Montgat. A vegades tornava amb una fillola de la meva edat, la Farners, que s’hi estava uns dies, i jugàvem juntes. Encara ara de tant en tant la veig; està casada amb un pastisser del barri que s’ha fet molt famós i sempre és a la caixa exercint de mestressa, o sigui, cobrant, vigilant i fent la gara-gara als clients.

Els amos d’aquesta casa eren rics; no sé per què ho eren, però es notava que vivien molt bé. Als semibaixos, als quals s’entrava per unes escaletes directament des del carrer, hi havia un taller majorista de bijuteria, però no tenia l’aparença d’un negoci que donés gaires duros ni havia vist mai que l’Eudald hi treballés. Sols veia un encarregat que deuria tenir al voltant de 50 anys, alt i cepat, que cada matí preparava paquets que després segurament enviava per ferrocarril. Perquè el meu carrer, no us ho havia dit encara, és a tocar de l’estació del tren! Va ser de gran que vaig saber que el negoci del magatzem també era dels dos germans. Ara a la casa no hi ha a penes moviment: és allí present com una obra d’art, cuidada per fer bonic, per ser lluïda.

La meva germana i jo vam dormir-hi el dia de Nadal de la gran nevada del 62, quan molta família que havia vingut a Badalona a dinar no va tenir transport per tornar a casa seva. Aquella nit ens vam repartir pel veïnat. Va ser memorable, perquè de tanta por que teníem i de tant de fred com hi feia, ens va agafar un atac de riure histèric a causa del qual no va poder descansar ningú fins ja ben entrada la nit.

Travessant el carrer, al número 3, una escala estreta et porta a una òptica on es fabriquen les seves pròpies lents i muntures. Fa molts anys que hi són. Primer et rebien en un quartet petit —i la resta de la casa era el taller— i a poc a poc el negoci es va anar fent gran, i es va ampliar i millorar sense parar: han fet tants diners, que fa poc que han comprat la casa modernista del davant, la del número 2. No hi viuen però l’ensenyen als clients o proveïdors més selectes. No paren de fer-se rics, i d’obrir altres botigues a carrers més comercials que el meu.

Al costat hi ha una casa on jo no he entrat mai; els que hi vivien estaven molt renyits amb els meus avis. Es deia, quan jo era petita, que la família va culpar els meus oncles d’haver-los denunciat com a feixistes i que els rojos s’havien endut i afusellat el seu fill gran els primers dies de la guerra civil. Segur que no era veritat, però el fet és que ells ho van creure sempre així. La casa d’aquesta família era més alta que la resta del carrer, tenia pisos i a cada pis un habitatge: era un bloc important. De gran vaig ser amiga d’una de les nétes d’aquella gent i, tot i que sempre vaig tenir present la història, mai no en vam parlar. Ara ja és morta: es va suïcidar fa uns anys tirant-se del balcó al carrer. Va ser un cop fort per a tots els veïns.

Les cases del meu carrer en general són unifamiliars, amb dos pisos i, a tot estirar, un altre més amunt, amb el safareig, i un terrat que fa pendent on s’estenien els llençols… Ara no, ara més aviat hi ha hivernacles o trastos. Aquest carrer és considerat el principi de la ciutat nova, l’eixample de la vila, on es van establir els burgesos, els fabricants, l’església nova, el centres catòlics i culturals, algunes indústries i una gran plaça amb quatre arbres plantats sobre la sorra. Els noms dels carrers ja ho mostren: carrer del Progrés, carrer de la Indústria, carrer de la Conquesta… Ara aquelles fàbriques són les biblioteques, els centres mèdics, els centres comercials, i, sota la plaça de sorra, hi ha el pàrquing més gran de la ciutat.

Seguint al meu carrer, al davant de la meva finca, al número 6, hi ha una façana no gaire gran; és la casa d’en Francesc el Marino, capità d’una companyia naviliera que fa el viatge a las Américas. Va estudiar geografia amb mi a la universitat i porta una barba i té un posat que només podria ser el d’un navegant de vaixell mercant. És un personatge que sap molt, molt de mar i molt d’història. El seu pare ja n’era, de capità, i cada vegada que tornava d’un viatge llarg engendrava un fill. Encara en recordo els noms: Marcel, Maria del Mar, Carme, Pere, Marina, tots estaven lligats al mar. La mare era jovial, simpàtica, grassoneta, sempre embarassada i carregada de nens petits, però feliç i somrient. I la recordo perquè em mirava i em preguntava alguna cosa, i això quan ets una nena ho agreixes ja que normalment ets sempre transparent.

Al costat, hi ha la casa del Dr. Villar. És bastant semblant a la meva, amb una porta gran de fusta, dos esglaons, i una vidriera blanca amb un ram de flors gravat a l’àcid que en hores de visita està entornada. Al rebedor, que és quadrat, hi ha unes taules rodones amb cadires on s’esperen els pacients, quasi tots pescadors, peixaters, corders. Són d’un col·lectiu que paguen uns diners al mes i van a visitar-se quan ho necessiten: una idea avançada del que són les mútues, que aquest metge ha anat utilitzant després d’heretar-la del seu pare i del seu avi. Totes les tardes està il·luminada, la casa. És una de les que donen vida al carrer.

Una altra que atorga llum i moviment a aquesta via és el supermercat que han posat a la casa del corder, just on s’acaba la nostra illa de cases. És molt ample i llarg, i arriba fins al carrer del darrere. on hi ha l’entrada del pàrquing. Fins fa poc, i des de la seva construcció, era una indústria cordera que tenia un passadís llarg que donava al pati interior i empalmava amb l’altra casa del carrer paral·lel cantó muntanya. Al badiu, hi havia la maquinària que feia girar i girar els cordills fins que de tant cargolar-se es tornaven caps gruixuts per a les grans embarcacions. Es necessitava un espai molt llarg per fer el treball i era bonic de veure; i fa poc, quan l’últim descendent de la família cordera de Joan Font va morir, va deixar tota la maquinària al Museu de la Pesca.

I és que el meu carrer està molt a prop del mar: sols un carrer els separa. Just on hi ha l’estació del tren i les quatre vies fèrries que tallen la connexió entre el poble i la platja. Fa anys les saltàvem tranquil·lament, quan volíem, i anàvem als banys, on hi havia unes casetes de fusta molt prima on podies canviar-te i deixar la roba. La platja, de sorra gruixuda i daurada, és un dels llocs més recordats de la infància: jo encara noto el sabor de l’aigua salada al nas.

Ara està tot enreixat: ningú no pot saltar les vies ni anar a la sorra si no passa pel pas de les barreres o pels túnels subterranis posats estratègicament a diferents punts de la platja. També la riera, ara tota pavimentada, ha de travessar per sota la via perquè els vehicles puguin arribar al port i a la zona pesquera.

No m’he oblidat de casa meva. Sóc al número 1. Quan travesso la vidriera amb cortinetes, hi ha una sala d’espera allargada on fan cua els pacients de l’oftalmòleg. Seuen a banda i banda i jo camino entre ells trepitjant fort i em miren interrogants preguntant-se: on deurà seure aquesta? I no, jo passo de llarg i entro al menjador. És fantàstic passar de llarg i sentir l’olor d’humanitat, l’olor de sala d’espera, l’olor que fa la gent. Aquesta sala, la tenim llogada als òptics del costat, els que s’han fet tan rics. També puc entrar pel minigaratge que dóna directament al badiu, però tots els de casa, si venim caminant, entrem pel rebedor de sempre, com si no estigués llogat.

I aquí ho deixo perquè, tot i que la casa té més façana a la riera que al meu carrer, l’amplada, la circulació i el pas soterrani per anar al port tallen la proximitat dels veïns. La diferència del paisatge i dels moviments d’una vorera i de l’altra és molt gran. A l’altra banda hi ha el centre antic del poble amb carrers estrets, el barri dels pescadors, la Rambla que s’ajunta amb el comercial i popular carrer de Mar, i la Baetulo romana.
Un altre dia.

Maria del Mar

Publicat dins de carrers, contes | 1 comentari

Crònica infra-extra-ordinària

Seguint el consell del mestre Pérec i l’exemple de la Tina Vallès, surto de casa i em disposo a fer, igual que ells, la crònica de l’infraordinari, a apuntar tot el que veig al meu carrer, el carrer de l’Hospital, des de la cantonada amb el carrer de la Junta del Comerç (o de les Floristes de la Rambla, segons que es vagi a la dreta o a l’esquerra) i fins a la Rambla.

Obro la llibreta, agafo el llapis. Som-hi, doncs!

Començo per la cantonada de l’esquerra, banda muntanya i em planto a la boca gegantesca d’un pàrquing. Just estan traient les bastides d’un mamotreto fosc de quatre pisos que hi han construït a sobre. És la nova Escola Massana. Va guanyar un premi de disseny i ha deixat sense llum i sense cel tots els darreres de les cases d’aquest costat del carrer. És infraordinari consignar això? Des de la vorera no es veuen els balcons  on els veïns hem quedat emparedats. Ho puc posar? Com que sóc una de les afectades, decideixo que sí, que ho poso, què caram.

Allà on ara és la boca del pàrquing que vomita els cotxes que hi entren per la plaça de la Gardunya hi havia tres edificis d’habitatges que van anar a terra per fer-hi tota aquesta obra lletja i colossal que encara no està del tot acabada. Tres edificis amb els seus veïns i les seves botigues, la seva vida formiguejant, i en unes setmanes, patapaf!, ja no hi eren. Va ser impressionant. Què se n’ha fet, dels veïns? On els han recol·locat?

Al costat del pàrquing, al número 46, hi ha un bar tancat per obres. Fins fa pocs dies es deia The Black Cat i fa pocs mesos Vaporetto. i, fa anys, havia estat un taller de motos, i, fa més anys encara, una cereria on es veu que també s’hi feien pràctiques esotèriques diverses. Quan es deia Vaporetto, tenia dos amos antipàtics i no hi entrava mai ningú, fa poc el van vendre al propietari de la carnisseria musulmana que hi ha al davant i aquest el va llogar. Durant un parell de mesos va tornar a obrir amb el nom de The Black Cat. Els llogaters devien ser paraguaians perquè s’hi reunia la colònia d’aquest país. Celebraven aniversaris, ballaven, miraven partits futbol. Al fons de la barra hi tenien una immensa bandera del seu país. El dia de la festa nacional del Paraguai la van posar al carrer, a la porta del bar. Ara, després de les obres, no sabem com es dirà ni quina sorpresa ens espera d’aquest local.

El portal que es troba a continuació del bar, colgat de grafits, és el de la meva escala. L’edifici data de 1850. El Bar Mendizábal, a la cantonada de la part oposada amb Junta del Comerç, ens recorda constantment quin és l’origen de totes les construccions del carrer que no són religioses: es van aixecar quan els burgesos van comprar barats els terrenys que l’Estat havia expropiat a l’església amb el Decret de Desamortització, el 1836, just després de la primera crema de convents de 1835. Un pelotazo de l’època, vaja. L’edifici era la casa d’una família de fabricants de xocolata: Chocolates Jaime Boix. Tenien la fàbrica a Sants i al carrer de l’Hospital, la botiga. Aquests fabricants van ser pioners en algunes coses, com per exemple en el fet de posar cromos a les pastilles de xocolata. Si entreu a Internet i cerqueu “Jaime Boix Hospital 46” us sortiran un reguitzell d’imatges dels seus cromos i capses amb gravats modernistes que ara són objectes per als col·leccionistes. Quan mig segle després els burgesos van abandonar el Raval per anar als nous carrers de l’Eixample, que eren més fins, l’edifici va ser llogat horitzontalment a diverses famílies. Anys més tard, els pisos van ser dividits en dues parts i es va obligar els inquilins a posar vàter  (que es va col·locar com un afegit de cada habitacle a l’espai del celobert). Aquesta és la disposició actual dels pisos, els quals, encara que són grans, amb parets de pedra gruixudes i molt sòlides, amb sostres molt alts i bigues i portes de fusta bona, arrosseguen problemes per l’antiguitat de les instal·lacions. Posar ascensor, lluitar contra les humitats del terrat, mantenir les canonades netes i tenir al dia la xarxa elèctrica són coses que no s’acaben mai. I això per no parlar de les històries entre veïns, que són de diverses parts del món. Perquè aquest és tot un altre tema. Tot el que passa en el petit univers dels 13 habitatges del número 46 donaria per a un altra crònica infraordinària.

A l’esquerre del portal de la nostra escala es troba Spike, una botiga de roba de marca, esportiva, gai i cara. És famosa a tot Barcelona. Surt a les guies turístiques i hi compren nadius i estrangers vinguts d’arreu. Tot seguit hi ha una casa de tradició: Gasel, claus, sivelles, pells i fornitures per a bolsos, i després, al número 44, una altra escala de veïns, ampla i senyorial, molt més senyorial que la nostra. No sé quina família de botiguers hi devia haver quan es va construir. Al costat, al número 42, hi ha la farmàcia Maurí Sangenís. Es tracta d’un establiment històric d’aquells que tenen al davant una placa on es diu que la botiga té més de cent anys. Abans es deia farmàcia Sant Agustí. Aquesta farmàcia és com la seu social de barri. Té cadires per seure-hi i els vellets hi van perquè el Sergi, el farmacèutic, els prengui la pressió i per després fer-la petar amb ell. També és el lloc on jo puc deixar les claus quan surto i algú ha d’entrar a casa i on em poden deixar paquets si a casa no hi ha ningú.

Al costat a la farmàcia es troba un dels Forns del Pi. Ara, després de les obres de fa dos anys, té una part del taulell que dóna al carrer perquè els passavolants puguin comprar-se un entrepà, un tros de pizza o una pasta. També té bar interior. Fa poc era molt més xaró i tenia fins i tot uns lladres fixos que sempre robaven els guiris que es despistaven. Eren tan fixos i tan coneguts, que els dependents mateixos del forn avisaven les possibles víctimes: —Vagi amb compte, que aquell home roba. —Ah! De veritat? Vol dir? Gràcies! Ho trobaven tan poc versemblant que no vigilaven gens i, esclar, els robaven. Sembla un acudit, oi? Doncs no, és veritat. Al costat del forn, una botiga de les petites petitíssimes ven recanvis de mòbils, fundes, cables i carregadors. Té molt èxit entre els turistes i no m’estranya. Quan un està fora de casa el pitjor que li pot passar és quedar-se sense bateria al mòbil.

El restaurant la Bella Bellvitja o la Brindisa (no he aclarit quin dels dos noms és el més important perquè a la façana i al tendal en té dos) va obrir fa un parell d’anys després d’haver estat tancat més de deu per un tema de permisos. Ara és un local en un marc modernista fals, impostat —és nou—, que fa una cuina diferent a la que es troba pel barri i a uns preus que no són exagerats.

L’escala del número 36 és la més senyora, elegant i impressionant de tot aquell tros de carrer, i jo diria que de tot el carrer. Al principal hi ha l’hostal R. Ramos i per la seva pàgina web podem veure l’interior fastuós d’aquest edifici, on també viuen veïns. Al davant, a un tros de la vorera que és més ample, hi ha un aparcament caòtic de motos. El tram de carrer s’acaba amb una oficina de La Caixa. Allà sempre hi ha cues. A les hores d’oficina, a dintre: anglesos, russos, gent, pakistanesos, gent que cobra una pensió mínima per malaltia o minusvàlua, gent que no entén res, gent que protesta, gent que no es mou , gent que es cola. També hi ha cua a totes hores al caixer del carrer. Durant molt de temps, aquesta oficina va tenir un caixer automàtic d’aquells que quedaven protegits tancats amb una porteta, i es transformava en un dormitori per a indigents. Alguns s’hi estaven cada nit, sempre els mateixos. Ja ens coneixíem i ens saludàvem quan jo entrava a buscar diners. Era una situació violenta per a mi, però a ells no semblava que els importés. Una vegada, pels volts de Nadal, els que hi dormien hi van fer un pessebre i tot.

La Caixa fa cantonada amb el carrer de Jerusalem i en aquest punt on la vorera s’eixampla una mica més encara hi ha uns petits bancs públics que són el punt de reunió d’una colla de cinc o sis sensesostre —o això semblen—, que sempre beuen cervesa i xerren.

Avaluo el que em queda per descriure i m’adono que només porto cinquanta metres i ja he consignat un munt de coses. Anar fins a la Rambla se’m presenta com una feina inabastable. Faré només aquest tros que s’acaba aquí. Creuo el carrer i torno enrere per escriure el que veig a la vorera oposada. Esquivo una processó de nois amb maletes de rodes que van cap a un Youth Hostel que està més amunt. Al darrere van els que semblen els professors, amb cara de resignació. Potser em projecto en ells?

Començo de nou el recorregut, aquest cop per l’altra banda del carrer. La banda de mar. A la cantonada, al davant del pàrquing gegantesc i enfront del bar Mendizábal, hi ha un bar tancat i, de seguida, ve el Teatre Romea. Avui no, però moltes vegades trobo el Carles Canut o el Julio Manrique pel carrer. No deuen tenir assaig. Al costat del teatre, al número 49, hi ha una escala de veïns, tan estreta i petita que em pregunto com hi podria passar una cadira de rodes o si podran posar-hi l’ascensor el dia que el necessitin. A tocar, una altra tenda de cuir i fornitures de bolsos. Pells i Fornitures José Maria Garcia SL. Aquest comerç, abans, era en un dels edificis que van enderrocar per fer-hi el gran pàrquing. La botiga deu ser molt famosa per tot Catalunya perquè cada dia em trobo gent que la busca i me’n pregunta l’adreça o l’horari. Tot seguit es troba l’agència de viatges HumaTravel. Hi anuncien vols al Brasil, el Pakistan, La Meca, Qatar. Cap destinació europea. I després, un gran portal on hi ha una botiga de roba de Hip Hop que posa una música espantosa a totes les hores del dia i és difícil de suportar perquè treballo a l’habitació que dóna just al balcó que està al davant seu. També és mala sort.

Continuo per la vorera i hi trobo un d’aquells comerços de tota la vida, “Belles Arts Oller, papereria i manualitats”, diu el rètol. Només té una pega, ha tancat fa unes setmanes per jubilació. Hi venien infinitat d’objectes per fer treballs manuals, figuretes de budes de guix blanc per pintar, plastilines de colors que posades al forn s’endureixen, aquarel·les, pinzellets, vidres per fer mosaics… Què s’hi posarà al seu lloc? Alguna botiga de bijuteria xinesa? Alguna botiga de souvenirs espantosos de Barcelona, regentada per pakistanesos? M’entristeix que cada comerç tradicional que tanca sigui substituït per comerços sense personalitat… I, porta per porta, Anwar, carnisseria islàmica, l’amo de la qual, com ja he dit, és ara també l’amo del bar en obres i sense nom de l’altra banda del carrer. La carnisseria ocupa el lloc on abans hi havia una sastreria que va tancar o per jubilació o per manca de clients. O per les dues coses. Els últims anys, abans que tanqués, no hi entrava ningú. Jo veia des del balcó un dependent que feia llàstima de tan sol que passava les hores.

Arribo a la cantonada de la plaça de Sant Agustí i miro el bar L’Americano: disseny, sucs ecològics, gelats i minimalisme han substituït un local emblemàtic ple de ronya i de vida. Turistes 1- Veíns 0,  un altre gol i ja en portem uns quants. Al costat hi ha l’hotel Sant Agustí. Diuen que és el més antic de Barcelona.

A la vora del carrer, un quiosc de premsa; en un racó de la plaça, un altre bar de nom i look de disseny: el Rita Blue, i, al fons, l’església de Sant Agustí. Ara està tranquil·la, només hi ha una quants rodamons que fan la becaina a les escales. Però els dissabtes i els diumenges la plaça i l’església bullen d’activitat. Filipins, peruans, paraguaians, africans hi van a missa i hi celebren el mes de Maria, el Nadal, la Puríssima, casaments, batejos, processons, corals, jocs, cançons, altars. El dia de Santa Rita, la cua per comprar roses i portar-les a beneir a la imatge de la santa que hi ha a l’interior col·lapsa tot el carrer. Per Setmana Santa, de l’església surten, i després hi tornen, els passos de la Macarena i el Crist que els natzarens porten fins a la catedral. Aleshores hi ha un munt de gent amb medalles de les hermandades,  i es quan podem escoltar saetas i veure penitents amb cadenes i descalços. La de Sant Agustí fa anys va ser una de les parròquies implicades en la defensa dels que reclamaven papers per a tothom: hi va haver tancades, assemblees, el rector els donava aixopluc i suport. Jo crec que aquesta potser és l’església amb més devots i més variats de tot Barcelona.

 

 

 

 

 

 

 

 

La plaça de Sant Agustí no té bancs públics (quina fallada!): només es pot seure a les cadires de les terrasses dels bars. Necessito trobar un lloc per mirar de posar ordre a tot aquest inventari fet a peu dret i em dirigeixo a les cadires de la cantonada del carrer de Jerusalem, les que ocupa la colla de sensesostre. Esquivo un ciclista que va en contra direcció i un noi amb un patinet d’aquells que no sé com es diuen, que no tenen pal i que tenen una roda a cada costat, i, una cosa pitjor, que no fan soroll. Aquest últim em dóna un ensurt colossal perquè no l’he vist ni sentit venir i gairebé se m’ha tirat a sobre. Em refaig com puc, m’escridassen, els escridasso. L’home del quiosc ve a ajudar-me. Ell també m’agafa els paquets que m’arriben quan la farmàcia està tancada. Però ja m’he aixecat. Els sensesostre em deixen seure. Potser per  la caiguda. Potser per la meva edat. Potser perquè m’han vist cridar. Sufocada, em poso a llegir el que he anotat. Els sensesostre em miren estranyats i xerren. Escolto les seves veus. Parlen en una llengua que sembla eslava.

Em poso a repassar el que he escrit. Miro enlaire per si m’he deixat alguna cosa i veig un laberint negre de cables de telèfon enredat per totes les façanes. Quina cosa més lletja! No hi ha altres solucions més estètiques? En aquell moment, pel carrer de Jerusalem, des de la Boqueria, veig arribar una monja de les de la Mare Teresa de Calcuta. Va en direcció al local on cada dia reparteixen dinars per als que ho necessiten, al costat dret de l’església, al carrer de l’Arc de Sant Agustí. Em veu escrivint, se m’atura al davant i em diu que no m’oblidi de posar que allà, en aquell punt, hi havia dos convents. —Com? —Dos. El de Sant Agustí, que va ser cremat el 1835, i el de les monges de Jerusalem, d’on van ser foragitades el 1836.

—Però, hermana, jo estic fent antropologia. Això que vostè em diu que posi és arqueologia. És història.

—Sí, però tu has de posar tot el que hi ha aquí, tot el que veus, o no? Doncs mira la paret enrunada de la dreta de l’església: són les restes del convent cremat. Oi que t’havien passat per alt?

—Doncs… —i em poso a escriure. La monja continua. Sembla que li donin corda.

—Hi ha les coses que no es veuen però que hi són. L’hotel és al lloc del que era la biblioteca del convent; si hi haguessis entrat, hauries vist un gravat d’uns llibres que ho recorden. Però abans de ser hotel hi van posar un teatre. Déu meu, quina irreverència!

—I del convent de Jerusalem aquest que vostè diu?

—Queda el nom . Que no el veus? D’on et pensaves que sortia el nom d’aquest carrer? Tan apuntar i no preguntar-se les coses…

Em deixa sense paraules. Escric. La veig marxar amb passos petits cap al menjador social. Abans d’arribar-hi, em sembla que es fon entre el vapor de l’asfalt de la plaça.

—Aquestes monges sempre escombrant cap a casa. Si poses això dels convents, posa també allò de les barricades.

El que em parla és un dels sensesostre. Parla català? No parlava rus o no sé què, fa un moment? El cap em roda?

—Quines barricades?

—Les de la primera crema de convents, o les de la segona, quan la Setmana Tràgica Jo hi vaig morir. Aquí.

— I jo a la del 36, una mica més cap a Les Rambles. Tot aquest carrer estava sempre aixecat en peu de guerra. Cent anys de barricades i no en diràs res?

Em sembla que somio.

—Durant el maig del 37 el barri va ser un bastió anarquista—ara em parla un tercer— .Els Amics de Durruti el vam tancar amb barricades des de l’entrada de la Rambla. Era nostre

—No puc posar això. No queden senyals, no queda ni tan sols el nom d’un carrer.

—La història de la classe obrera no deixa petges. Ho hauries de saber.

—La dels capellans en té moltes més. Tu no has vist mai les fotografies de les barricades?

—Sí, és clar. Algunes.

—En aquest barri, aquí mateix, vam lluitar i vam morir molts per la llibertat. Això no mereix la pena que quedi escrit?

Els sensesostre s’obliden de mi i es posen a parlar entre ells en la seva llengua que sembla eslava. Tenen raó. Ho escric tot. Rumio escrivint. Què és la realitat infraordinària que ens explica Pérec? Hi té cabuda tot el que hi ha hagut abans del que veuen els nostres ulls? Descriu les ombres del passat que queden a la pols de les pedres i als miasmes de l’atmosfera dels llocs? Cal consignar les cicatrius que són invisibles als ulls? Hauria d’haver citat les llambordes romanes o el camperol neolític que van trobar enterrat quan van fer les obres del pàrquing? M’adono que tampoc no he parlat de la Fira de Sant Ponç, la que diuen que és la més antiga de Barcelona, quan tot el carrer fa olor de menta i regalèssia i sembla un poble de pagesos de veritat. Ni de les processons sikhs, d’homes amb bigotis i sabres i dones amb saris virolats que surten descalços del temple que hi ha més avall, quan el carrer s’omple de colors i de perfums estranys i sembla que sigui l’India de veritat.

Tanco la llibreta i dono per acabada la descripció infraordinària-extraordinària-emocional-sentimental del meu tros del carrer. No sé si he seguit les normes que calia respectar. Només sé que ara no podria viure enlloc més que aquí, en el magma desordenat, divers, canviant i al mateix temps permanent del nostre, vostre, seu i meu carrer de l’Hospital.

Matilde

Guardar

Guardar

Publicat dins de carrers, contes | Etiquetat com a | 6 comentaris

Ronda infraordinària

Ronda infraòrdinaria és el títol d’aquest article de la Tina Vallès, publicat fa un any a Vilaweb, i que ens ha inspirat a les cinc-emes per escriure les nostres cinc cròniques dels nostres cinc carrers.

Cada quinze dies en tindreu una.

 

 

 

 

 

Publicat dins de Inspiracions | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Nit de dissabte

Montse Milian “Mirepoix, dinar”

—No en té una de més gran?

—Em sap greu. Van reservar per a dues persones i el restaurant està ple.

—Doncs, comencem malament! No entenc com es poden tenir taules tan petites. —En Carles no pot ser educat si les coses no surten com ell vol.

—Em sap greu, senyor.

—Mira que ets exagerat! No n’hi ha per a tant. I aquest racó està bé. T’has fixat en la vista? Les formes de les muntanyes es retallen sobre el blau marí del cel.

—La vista? És fosc i no es veu res. Sí que tens imaginació… —El cambrer els dóna les cartes.

—Ara vinc —diu en Carles a la seva dona.

La Mariona revisa una de les cartes. No té ganes d’escollir, prefereix estirar les cames i observar. La serra de Prades, que encara es filtra fantasmagòrica a través dels grans finestrals, l’atreu. La mirada de la dona torna a la taula i troba de bon gust les estovalles blanques amb randes de l’àvia, i els coberts i la cristalleria li semblen bons. Somriu. S’està prou bé aquí, és acollidor aquest lloc, podria arribar a relaxar-me! Després d’un dia de no parar, em mereixo aquest moment tranquil. Tant de bo en Carles no tornés mai.

Irremeiablement, però, el veu avançar cap a la taula. Li clava els ulls a la samarreta.

—Passa alguna cosa? M’he tornat a vestir d’una manera que no t’agrada?

—Aquesta samarreta, sisplau, Carles. Per molt Custó que sigui, te la vaig regalar el primer any de casats i et recordo que, d’això, ja en fa onze. Està descolorida…

—Em continua agradant.

—…i desgastada. Sembles un qualsevol.

—Estem d’excursió.

La Mariona fa una ganyota:

—Agafar el 4×4, calçar-te unes hush puppies, i embolicar-te amb el north face és anar d’excursió? No em facis riure.

—Has mirat la carta? —l’home intenta desviar la conversa.

—Sorprenent, tractant-se d’un restaurantet de poble.

—Nena, que això és una fonda. No te n’has adonat? Són llocs on sempre es menja bé. I s’han posat al dia i de moda. Aquesta, me la va recomanar l’Enric.

Encarreguen una mostra de primers plats per picar: embotits de la comarca amb pa torrat, amanida de bolets i foie al vi ranci.

—De segon, què voldran els senyors?

—Bacallà a la mel.

—La truita amb suc. S’ha de fer pàtria.

—Saben escollir. I per beure?

—D’entrada un vermut blanc per anar fent boca. I vi de la zona. Cal menjar i beure coses del lloc on ets. Quin és el Montsant més bo que té a la carta?

—Tenim Montsants, però, si volem ser estrictes, som al Priorat —li somriu el cambrer—.N’hi puc recomanar de tots dos llocs.

La Mariona se’l mira sorneguera i s’adreça al cambrer:

—No li faci cap cas. És que hem anat de tastos i ja se sap. Ha perdut l’oremus i no sap on és. Dugui’ns el millor Priorat.

L’home mira en Carles i en trobar-se amb el seu silenci diu:

—Ara mateix, senyora.

—M’has de posar en ridícul? No estic begut.

—Ho estaràs abans que acabi el dia. Ens coneixem.

Sí, avui té ganes de gresca. Pensa i busca un altre tema, alguna cosa que la distregui.

—Tenim sort amb el meu pare, no trobes? Quan volem anar a algun lloc, es queda amb les nenes sense piular.

—Sort? Si ens hem de passar la vida inventant-nos coses perquè s’entretingui.

—Es pot saber per què ets tan desagraïda?

—Realista, Carles, sóc realista.

Ho veu, està encallada. Sortosament, comencen a arribar els plats.

—Quin bon aspecte! Mmm… I què, nena, tens algun viatge a la vista?

—Odio que em diguis nena! És la segona vegada que m’ho dius.

—Collons, Mariona!

—Què? Que t’agradaria que et diguessin nen o senyoret, no, oi?

—Sisplau, sisplau. Si t’ho pregunto és per interessar-me per tu. I també per organitzar-me, avisar el meu pare i…

—Sobretot l’avi! Que no se’ns avorreixi ni se’ns cansi.

—Va bé, senyors?

—Boníssim, tot està boníssim.

—I el vi és molt correcte.

Decideixen dedicar-se a menjar i, a poc a poc, comencen a calmar-se alguns dels buits que tenen. Els ve de gust omplir-se de sabors, flaires i textures diferents. El silenci s’ha convertit en una treva que els cala.

—Aquí tenen: el bacallà a la mel i la truita amb suc.

—Dugui’ns una altra ampolla de vi, sisplau.

—Em sembla que he fet una bona elecció.

—I jo! El bacallà m’agrada molt i aquest està al punt.

—Vols provar la truita?

—No ho sé. Tinc un gust tan bo a la boca.

—Ara en tens l’oportunitat. Qui sap quan tornarem. D’aquí a quinze dies toca calçotada, després ve la Setmana Santa i, a la tornada, les bodegues de l’Empordà.

—M’has convençut.

En Carles n’hi passa un tros.

—Boníssima!

—I què? Ara m’explicaràs els teus plans?

—Aquest mes, he de tornar a Berlín. Després, he de fer una nova prospecció al sud-est asiàtic. Les dates encara no estan decidides.

De postres, trien les orelletes.

—Volen algun vi per acompanyar-les? Un dolç, o potser un ranci?

—Sisplau, un ranci no, no. Millor que sigui un dolç.

Restes de cruixent d’orelleta s’escampen per la taula. La Mariona les recull i se les posa lentament a la boca. Mira en Carles i troba els seus ulls que l’estaven observant.

—Són bones, oi? —li pregunta l’home.

Ella fa petar la llengua i passeja lentament les molles per la boca. Els ulls li brillen i té les galtes ardents.

—Bones no, estan superbes.

—Demanem-ne un altre plat.

—I una altra copa de vi. No coneixíem aquest Mas dels Frares.

—Mai no és tard per fer un descobriment. —La seva mà ha trobat la de la Mariona.

—Què et semblaria agafar-ne un parell d’ampolles?

—Bé, tot i que ja hem comprat un fotimer de vi. I encara en voldria de Capçanes. Li acarona la mà.

—Demà, quan deixem l’hotel, podem anar al celler del poble. He sentit a dir que hi fan un bon pinot noir.

—Excel·lent. Intensifica les carícies. Ella, la seva mirada.

—Demanem cafè o marxem? Encara ens queda una cinquantena de quilòmetres. Li estreny el braç.

La Mariona endolceix la veu:

—Millor que ens n’anem. Que no es faci gaire tard i com que estem cansats… Encara ens adormiríem de seguida.

—I ens pugem una copeta d’alguna cosa bona a l’habitació —li pica l’ullet—.Hi estàs d’acord?

—Em proposes beure al llit?

—Hi trobes alguna pega?

—Sí, que una copa s’acaba massa aviat. Que ens duguin cava, però l’ampolla sencera.

La boira alcohòlica aquella nit es va comportar i va fer de les seves: per tant van intentar satisfer un altre buit. A la tercera trucada del telèfon, en Carles va contestar.

—El meu pare, que tornem. La Sandra s’ha posat a quaranta de febre. El metge d’urgències acaba de trucar una ambulància. Pensa que té…

La Mariona l’interromp.

—Cony d’avi. Trucar a aquesta hora! Si no serà res. Per què no truca demà al matí quan hi hagi un diagnòstic?

Montse

 

Publicat dins de contes, menjars, Montse | 3 comentaris

Dinar sorpresa

dinarDinar sorpresa

És l’aniversari de la Sira i en Feliu li prepara un dinar especial. Tot i que sempre cuina la seva dona, avui ha decidit que ho farà ell; serà el seu regal. Ha triat uns plats de cuina ben catalans. I és que la Sira és tan nostrada!

—No saps prou la il·lusió que em fa aquest detall —comenta ella des de fora la cuina—. No puc entrar, oi?

—No, no, que és sorpresa —contesta en Feliu.

—Necessites ajuda? Ja trobes les cassoles? I les paelles? Saps on és…?

—Que sí, dona, que sí. Tranquil·la…

Sol a la cuina, davant els ingredients per a l’esqueixada, en Feliu es frega les mans amb deler. Feia temps que planejava fer-ho i avui és el dia ideal: l’aniversari, tots dos sols, un dinar especial… Mira el bacallà ja esqueixat i dessalat. “Esqueixar”, remuga, esquinçar, fer trossos… Se li insinua un inici de somriure i comença a tallar el tomàquet i les cebes.

Mentrestant la Sira ha anat a arreglar-se. Les trucades per felicitar-la no paren i, davant el mirall, amb el vestit vermell nou, va contestant.

—Sí, Maria, m’he posat el vestit vermell… No, no, en Feliu encara no l’ha vist, segur que cau de cul quan em vegi… Sí, sí que té un bon escot… Estic estupenda… Gràcies… A veure si avui… I amb aquesta calor! Noia, és que fa temps que res… Mira que és avorrit, pobre home!

Va observant satisfeta els seus cinquanta anys. Encara conserva una bona silueta. Ressegueix els trets del rostre, i comprova que aquella crema tan cara que fa servir funciona de meravella: la pell fina, sense quasi cap arruga, llisa… S’estarrufa els cabells.

En Feliu mira el rellotge. Ja té l’esqueixada feta: els tomàquets ben tallats, la ceba barrejada i les olives negres que hi donen el darrer toc de color. Ho ruixa tot amb oli d’oliva i hi afegeix un pessic de pebre negre, unes herbes aromàtiques i unes anxoves. Fantàstic!, sospira: m’ha quedat de conya. Ho fica a la nevera; encara queda una bona estona abans de dinar.

Després, el segon plat: una sarsuela de peix i marisc. A la Sira li encanta el peix. Amb cura, posa les gambes i els escamarlans a la cassola i després renta el rap i els calamars. Un fum sospitós s’escampa per la cuina.

—Com va això, Feliu? —crida la Sira des del bany, mentre pensa la sort que ha fet amb aquest home, poca cosa, però tan bonifaci! I amb calers!

A en Feliu li arriba la veu de la Sira com un eco llunyà. No s’esforça a contestar. Ja queda poc, pensa satisfet. Aviat la Júlia i jo… Mentre el peix fa xup-xup, continua preparant el sofregit: talla el pebrot vermell a trossets, després el verd, la ceba, els alls… Pica les ametlles, els bastonets de pa i el julivert amb força. Després trinxa, a part, les fulles, la tija i les flors de baladre. Aparta la barreja en un bol. Uf, fa tant temps que tenia ganes de fer-ho…

Tot seguit aixeca la tapadora de la cassola i li arriba l’olor del peix. L’ha comprat del bo. Del més car. Bé calia celebrar-ho! Mmm, fa tot ensumant. Tira el sofregit a la paella. Li encanta com espetega l’oli calent amb les verdures. Shhhh… Mentre remena la barreja li vénen a la memòria els vint-i-cinc anys de matrimoni amb la Sira. Un calvari! Vint-i-cinc anys escurant-li la butxaca; que si cremes cares, que si perruqueries bones, que si restaurants de luxe… Vint-i-cinc anys sentint-se manipulat, controlat, humiliat davant els amics, davant d’ella: ai, el meu homenet, el meu animaló… El té totalment dominat. Ha intentat separar-se’n un munt de vegades i marxar amb la Júlia, la seva amant secreta, però ella s’hi resisteix: No podria viure sense tu. Si em deixes em mataré. Però, què vols que faci jo sola?

El rellotge de la sala toca les dues i està tot preparat. Al menjador, dues espelmes centellegen sobre la taula. Les flames es remouen nervioses, com si tinguessin un mal pressentiment. En Feliu crida:

—Siraaa, el dinar és a punt.

La Sira apareix amb el seu vestit vermell, unes sabates de tacó alt del mateix color, el collaret de perles i les arracades de pedreria. Està eufòrica, excitada. Llampecs de sol entren al menjador i fan brillar les seves joies.

—Seu, carinyo… —en un gest galant, en Feliu li aparta la cadira.

—Gràcies! Mmm…

—Avui ho faig tot jo, tu no t’has de moure per a res…

La Sira seu satisfeta. Se sent com una reina. Qui ho havia de dir, que el calçasses del seu home tindria aquests detalls? Tan ensopit que li sembla a vegades. En canvi, avui el troba atractiu i tot.

En Feliu prepara els dos plats d’esqueixada. En un hi afegeix la barreja del bol. Mira bé de no equivocar-se a l’hora de servir-los.

—Aquest per a tu, amor —en Feliu sospira. Ha calculat que en un parell o tres d’hores tot s’haurà acabat i podrà començar una nova vida.

—Gràcies! —Ella li pica l’ull tota divertida.

Seuen un davant de l’altre, en una taula quadrada entre el foc de les dues espelmes que guspireja nerviosament.

La Sira assaboreix l’esqueixada amb mossecs lents i sensuals.

—Mmm… Boníssima, exquisida! —fa, tot mirant-se el seu marit. Li veu una brillantor inusual als ulls. Cada cop el troba més seductor.

—Menja, menja… —fa ell, exasperat amb la lentitud de la Sira. Recorda que tot ha d’anar de pressa. A les sis vindrà la Júlia i seran lliures. Per fi!

Li serveix una copa de vi i l’anima a continuar menjant. Fan dringar les copes en un brindis.

Ha calculat que en tres hores tot s’acabarà. Després haurà de trossejar i enterrar la Sira en el forat que ha fet al jardí de baix. Avui, a mitjan agost, no hi ha cap veí i no hi haurà testimonis. Què li dirà a la Júlia? Que, després de dinar, la seva dona ha marxat a Saragossa a veure un oncle que s’està morint. Que s’hi estarà uns quants dies. Que li sembla que ben aviat se’n separarà i podran estar junts. Que s’hauran acabat les trobades furtives a casa d’ella o a l’oficina. Ho té tot pensat.

Entretant la Sira ha empal·lidit una mica. Però li pot més l’excitació que aquell mareig estrany que se li comença a insinuar. Estira la cama i, amb el peu, acarona les cuixes d’en Feliu sota la taula i va pujant…

—Vaig a buscar el segon plat —fa ell per desempallegar-se’n.

Mala pècora, filla de puta, la ràbia li puja a glopades mentre va cap a la cuina. Aquesta dona li provoca nàusees. Té tantes ganes de desfer-se’n que torna afegir la barreja al plat de la Sira. Té pressa. Mira el rellotge, ja ha passat una hora. A aquest pas, no acabarem mai, pensa neguitós.

L’olor de la sarsuela s’escampa per la sala-menjador. Ella ensuma el plat amb el seu nas llarg i una mica aguilenc.

—No sé com t’ho has fet perquè et quedi tan bo. Ex-qui-sit —la Sira engruna la frase a poc a poc, alhora que paladeja el plat—. Quin detall! No saps prou com m’agraden les gambes i el rap.

Acosta les mans per agafar les d’en Feliu. Aquest apunta la mirada al sostre, evitant el seu esguard. Ella, però, continua desfent-se en elogis. Li sembla mentida que el seu home, tan ensopit, tan poca cosa, ara li provoqui aquelles sensacions.

En Feliu nota com li batega el cor. Els nervis s’apoderen d’ell. Separa les mans de les d’ella. Es refredarà, li diu. Quin desfici li agafa veient com esmicola el peix amb el ganivet, com es fica aquells trossets tan petits a la boca. I encara l’enerva més que deixi tots els plats mig plens.

—És que ja saps que no em vull engreixar —fa ella tot fregant-se la panxa. Nota l’estómac remogut. El mareig s’expandeix. Pensa que són els nervis, l’excitació del moment.

Dissimuladament, amb la mà sota la taula, en Feliu mira el rellotge. Ha passat una hora i mitja. Ara li ve una sotragada. No era avui que havien de tornar els veïns de dalt?, es pregunta. No, no… Crec que no… Es grata el cap i es regira nerviosament a la cadira. Se la mira, va, va, menja…

—M’encanta aquest rap —la Sira es llepa els llavis en un moviment sensual, provocatiu.

Ara em ve amb aquestes, pensa en Feliu. Li insisteix que mengi, que es refredarà, que la sarsuela no val res freda. Però ella diu que ja en té prou, i torna a estirar la cama cap a les d’ell. En Feliu, desesperat, veu que ha deixat el plat mig ple i va cap a la cuina a buscar les postres.

Empipat i nerviós, agafa tot el bol de la barreja i el tira a la crema. A veure si ara… L’ha cremat ben cremada i així no notarà el color.

Quan li acosta les postres, veu la Sira trasmudada. Ara sí, pensa animat. Té la mirada tèrbola, la cara més blanca que la neu, el cos tremolós. Li serveix la crema en una cassoleta de fang i ella fa un gest a la panxa.

—Estic molt tipa…

—Au, no diràs que deixes la crema… Que és crema catalana, eh!

—És que…, no puc més. En prendré una culleradeta —La Sira, amb la mà tremolosa, intenta acostar-se la cullera a la boca, però li cau. Després s’excusa i va al bany. Li han vingut unes ganes enormes de vomitar.

Quan torna, molt més pàl·lida, en Feliu obre l’ampolla de cava. El tap salta furiós, les espelmes es remouen. Serveix el cava a les copes i li’n lliura una a la Sira, que ha deixat el plat de la crema intacte.

—Per nosaltres! —fa ell tot aixecant la copa per brindar.

—Per nos-al-tres…

En Feliu la va observant. Ella s’esforça, però el braç a penes se li alça. A ell, els ulls li brillen encara més i veu l’objectiu complert.

—Dóna’m la copa, que te la tornaré a omplir…

—Vols dir? Una altra? —contesta ella.

—Oh, i tant! Això s’ha de celebrar. No es fan cinquanta anys cada dia, oi?

—No… és clar… —les paraules se li encallen a la gola.

La Sira ja és una onada de nàusees que van i vénen. Deu ser el cava, pensa. Li ve una somnolència estranya i s’esforça per mantenir-se recta a la cadira. Una suor freda li va cobrint el cos i una sensació de febre la crema per dins.

Assegut, amb la copa de cava a la mà ell va xarrupant i se la va mirant sense cap mena de compassió. S’ho ha buscat. No li ha deixat cap altra alternativa, pensa. Després s’hi acosta oferint-li més cava. Ella, balbuceja alguna frase inconnexa i es recargola a la cadira.

—No, no… em tro…, trob… trobooo gaire bé… —arrossega la veu lentament, com un cuc mandrós.

Finalment, després de fortes convulsions, es deixa caure enrere, a la cadira. El cap i els braços penjant, els ulls buits, la llengua fora, amb una ganyota incerta.

Ja està! En Feliu, davant d’ella, deixa anar una respiració llarga, ampla. Uf…, li ve una sensació immensa de calma. Tallar, esqueixar, esquinçar, esmicolar, trossejar, trinxar, picolar, triturar, espedaçar…, tots aquests verbs li voletegen pel cap, empenyent-se els uns als altres, per recordar-li com desfer-se d’aquell cos inert.

Són quasi les cinc, ho ha de fer tot molt de pressa. Agafa la serra mecànica. Trosseja la Sira. En fica els trossos en bosses. Baixa al jardí. Fica les bosses al forat. Tapa el forat. Mira al voltant. Cap veí. Tot tancat. Ok. Puja al pis. Neteja les restes de sang i vòmit. Vol desparar la taula, però no pot més i es deixa caure com un sac al sofà, i s’adorm.

—Riiing.

En Feliu salta de la cadira i va corrents a obrir. És la Júlia. S’abracen, es besen apassionadament.

—Ja ha marxat? —pregunta ella tot mirant a dreta i a esquerra.

—Sí, amor. Tenim una setmana per a nosaltres sols. I, aviat, tota una vida —Mentre li ho diu l’estreny fortament contra el seu cos. És feliç.

Petons, abraçades, onades de felicitat passegen per aquell menjador abans ple de ràbia. Fins i tot sembla que les figures dels quadres vulguin saltar a celebrar-ho. Al cap d’una estona llarga ell se’n separa:

—Disculpa, he d’anar al bany, he begut molt cava i ja saps…

S’està una estona al bany. Es mira al mirall, somriu. Es posa bé la camisa. Es renta les dents. No s’ho pot creure. Sóc lliure. Ho he fet. Mai més la Sira. Mentre ho va pensant sent la veu divertida de la Júlia.

—La crema catalana t’ha quedat boníssima. He vist la cassoleta plena i no me n’he pogut estar: me l’he acabada. I això que n’hi havia molta…

Es veu al mirall. Ara està pàl·lid com la neu. Nota una punxada a l’intestí i li sembla que de cop li han sortit més cabells blancs.

 

Maria V.

Publicat dins de contes, menjars | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Conill a la cassola

Fotogrfaia d'Elena Ramón

Fotografaia d’Elena Ramón

Digues, en quin moment et vas adonar que t’havies fet gran? No, no hi estic d’acord, res de “a poc a poc”. Vinga, rumia. Fora mandres. Jo ho tinc ben clar. Han passat més de quaranta anys, però encara ho recordo com si fos ara. Va ser al mas dels avis.

Aquell cap de setmana hi havíem anat a celebrar el meu onzè aniversari. En arribar, ens va rebre l’àvia. Que dolça que era l’àvia. Pobra, es veu que havia caigut i anava coixa. Sí, ja vaig al gra. Ens va dir que l’avi ens esperava al cobert. En David va córrer cap a les gàbies per  veure el seu conill, en Piló. Quina fal·lera hi tenia. Aquell animal m’intrigava perquè a cada visita havia mudat de pèl i de mida. De vegades el trobava més aviat gris, d’altres més marronós. Mai no es feia gran, i de tant en tant el veia més petit i tot. El dia que vaig comentar-ho a l’avi, em vaig guanyar un calbot.

―No diguis bajanades. Que no li veus el collar?

Davant d’aquesta prova irrefutable, no em vaig preocupar més pels canvis del conill.

A mi ja m’estava bé que en David tingués una mascota perquè mentre ell hi jugava jo estava en paus. Però no tardava a avorrir-se, em buscava les pessigolles, jo m’hi tornava, i ell plorava. Res, tot llàgrimes seques. Saps qui acabava castigat? Doncs, jo. Aleshores, jo també plorava, però de ràbia. Perquè les meves llàgrimes eren ben molles, però en ser silencioses no molestaven ni els papes ni a ningú. Home, tu diràs, i tant que responia a les provocacions d’en David. Necessitava que em donessin la raó, ni que fos per una sola vegada! Tu saps què se sent quan, després de l’esbroncada, enxampes el teu germà amb cara d’angelet mentre se li escapa un deix burleta als llavis? No, no eren imaginacions meves. Cadascú té les seves habilitats i ell era quatre anys més petit, sí, però molt malparit.

Bé, com et deia, vam arribar al cobert dels conills i en David es va amorrar contra la reixa de la gàbia. On és en Piló? Va cridar. Deixa’l, que ara dorm, veniu amb mi, després tornarem, ens va xiuxiuejar l’avi. El vam ajudar amb la palla, però en David es va cansar de traginar-hi i va començar a tirar-me-la pel cap. En el moment en què l’avi es va girar, va veure com jo empentava el “nen”. Sí, ho has encertat, vaig acabar castigat. Com era habitual, havia de quedar-me assegut al pedrís, sota la finestra de la cuina.  Es pensaven que em fotien, però m’encantaven les olors dels guisats de l’àvia. En aquella cuina hi feia màgia. Picardies, n’hi deia ella. A la lleixa tenia una filera de pots de terrissa on guardava un reguitzell d’espècies i d’herbes seques. Semblava que preparés una poció: un polsim d’aquí, una branqueta d’allà; les deixava caure damunt la cassola com si fes ploure. Que sí, que ja vaig al gra. Es veu que li vaig fer pena i em va fer entrar a la cuina. Tenia el conill partit damunt del marbre. Mentre ella el rostia jo havia de tallar l’all i la ceba i després ratllar el tomàquet. Quan vam afegir les picardies i el vi ranci, i dins la cassola tot feia xup-xup, ens vam asseure. Ella era tan bona explicat històries…, em sentia feliç.

Però ja se sap que la felicitat és capritxosa, es fa pregar i dura poc. El guisat ja estava fet i l’àvia em va enviar a l’era a jugar amb el gos. Pel camí vaig trobar una un bastó perfecte per a ella. No m’agradava veure-la coixa. Ja li anava a portar tot content quan l’avi va sortir del cobert i em va encolomar el “nen”, que volia jugar a pilota, a pilota, a pilota. Quina paciència. Vaig deixar el bastó amb l’ordre expressa que no s’hi acostés. Quan vaig tornar, en David el feia servir com a espasa, i evidentment el va trencar. El regal per a l’àvia, t’ho pots creure? I em mirava amb un somriure d’orella a orella que… Mira, si l’avi no m’hagués enxampat l’hauria ofegat. I a més a més em va tocar sentir-me que si jo era el gran, que havia de tenir més coneixement i que bla, bla, bla… T’has adonat de qui era el preferit, oi? Bé, com et deia. Vaig fugir corrents i vaig anar de pet al cobert dels conills. En aquell moment volia fer mal, molt mal. I per què no?, qui millor que en Piló? Va ser fàcil de trobar-lo, era l’únic que portava un collar de plàstic. El vaig despertar, anava a retorçar-li el coll però,  quan el vaig agafar, se’m va quedar quiet damunt la mà. Jo notava el seu cor petit que bategava calent sota el pèl suau. Em bullien tants sentiments contraposats… Oh, quina ràbia! És que ni venjar-me no podia. M’entens? Bé, de sobte, vaig patir una descàrrega, igual que el Frankenstein quan torna a la vida, saps? I ho vaig veure tot clar. Ja calmat, li vaig fer un petó al Piló i, abans de tornar-lo a la gàbia, el vaig despullar del collar, que em vaig guardar a la butxaca.

Quan vaig sortir del cobert em sentia tens però en pau. Fins i tot em semblava que havia crescut. Aleshores, l’àvia ens va cridar a taula.

Quan tots estaven enfeinats a trossejar el conill i a sucar par, vaig deixar anar…

―Ja has vist en Piló, David?

―No, estava dormint. El veuré després. Oi, avi?

L’avi estava rosegant unes costelletes i no va contestar. Aleshores vaig llençar el collar de plàstic davant d’en David i li vaig deixar anar: no cal que el busquis, que no el veus al plat?

Quin silenci. Semblava que algú hagués aturat el temps. Fins que en David va començar a bramar. Mirava l’àvia i l’avi amb una rancúnia que… I els altres no sabien si dedicar-se a consolar el nen o a atacar-me a mi. La mirada de l’àvia em va fer mal, però no em vaig penedir de res. En David mereixia un escarment. Aquesta vegada les seves llàgrimes sí que eren de les bones, tant  que li va quedar la pitrera xopa. Per a mi tenien regust a victòria. Per calmar-lo, l’avi el va  estirar cap a la conillera. Volia demostrar-li que en Piló era viu. Però, oh, quin greu!, com podia fer-ho si el collar era damunt la taula?

Em van ploure tota mena de càstigs i, fins i tot, em van portar al psicòleg. Però a mi tant m’era perquè, a la fi, jo havia guanyat. I d’aleshores ençà, en David mai més no m’ha tornat a emprenyar.

 

Maria

Publicat dins de contes, menjars | Etiquetat com a | Deixa un comentari