Viure entre el present i el passat

Després de baixar per l’Eixample barceloní, amb les cases modernistes, d’entrades àmplies i calmoses, al barri de Sant Antoni, més senzill, habitatge d’antics menestrals i classe mitjana, la ciutat canvia d’aspecte. Farcit de comerços, associacions de veïns i el gran mercat, el barri bull de vida i activitat.
Caminar pel meu carrer no és tan sols un passeig físic, la contemplació d’un paisatge urbà; també és un viatge entre el present i el passat, entre la tradició i la modernitat i entre els habitants locals i els nouvinguts.

Començo per la cantonada d’Urgell amb Floridablanca, on s’alça un dels edificis emblemàtics del barri, l’antiga Carboneria. Aquesta edificació, senzilla alhora que original, i per on passava un camí de ronda, ocupa un xamfrà molt ampli amb quatre façanes. Coneguda antigament com a Casa Tarragó té l’orgull de ser un dels edificis més antics de l’Eixample del Pla Cerdà. Sovint, quan hi passo pel davant, m’agrada imaginar la Barcelona del passat, una ciutat per on circulaven carros en comptes de cotxes, on la gent caminava tranquil·la i les dones lluïen vestits d’època propis del segle XIX. Quan vaig venir a viure en aquest carrer la casa estava habitada per okupes i havia esdevingut un centre social del barri. S’hi feien classes de ioga, d’idiomes, assemblees; tot un símbol reivindicatiu de la gent jove. Mai no va haver-hi problemes, ni aldarulls, però el banc propietari la va reclamar i en van haver de desallotjar els okupes. Posteriorment, tot i el seu valor històric, la volien enderrocar; sortosament, al final es va aconseguir deixar-la tal com està, amb les seves quatre façanes i la construcció tan original, i només remodelar-ne l’interior. Ara, la façana, amb les pintures que en van fer els okupes —un globus aerostàtic, cadenes i altres símbols—, és un atractiu del barri i turístic que no deixa ningú indiferent. Després que els okupes marxessin, amb les portes i les finestres tapiades, traspua una certa tristesa, a l’espera dels nous ocupants.

En contrast amb aquesta evocació al passat, al costat, al número 124, en un edifici més alt i de construcció més moderna, hi ha una botiga d’aquestes que actualment no paren de proliferar, el New Super, un supermercat pakistanès bigarrat, on les fruites i les verdures desordenades, des de les caixes, s’aboquen al carrer com si demanessin ser comprades. Em fa gràcia veure que, malgrat el trànsit dels cotxes i el tràfec de la gent, el dependent roman assegut a la caixa, tranquil, sense mostrar cap indici de presses, només esperant que algun client s’acosti a comprar-li la mercaderia. No hi ha pressa, el ritme és el d’allà, el de l’Orient llunyà… Tot seguit, al número 126, cohabiten dues botigues ben originals; la primera, The cine”, un comerç relacionat amb el món del cinema. Cada cop que hi passo m’agrada aturar-me a mirar l’aparador: un gremlin de peluix, una fotografia de l’Audrey Hepburn, una màscara de Darth Vader, una figura de cartó del personatge Chewbacca, de Star Wars, samarretes…, tot un seguit d’objectes solts que malden per entrar a la pantalla i prendre vida. A dins, també s’hi poden trobar pòsters, figuretes d’actors, més samarretes, vídeos i llibres; en fi, tot un paradís per als aficionats al setè art. Separada per una porteria estreta, com quasi totes les d’aquest tram de carrer, hi ha la botiga Isabels, de roba interior, que sembla voler tornar al comerç tradicional i local. En aquest petit establiment, regentat per dues dones, s’hi poden trobar calces, calçotets, sostenidors, mitjons, mitges. Això sí, tot fet aquí, al nostre país, de cotó i de qualitat. Qui sap si la botiga de xinesos de l’altra illa de carrer els fa la competència, però les propietàries romanen allí, fermes, defensant la producció local. Jo aposto per aquest tipus de comerç. Visca!

A continuació, al número 128, hi ha un edifici amb un hall molt ample que contrasta amb les entrades estretes de la majoria de cases del meu carrer. L’entrada, molt arreglada, té un toc força modern i un pèl luxós i a fora hi ha un cartell: “En ville”. Sovint em preguntava què era això de “En ville”, fins que em vaig assabentar, oh, nooo!, que es tracta d’apartaments turístics. Entre els pisos camuflats que es lloguen als turistes, els hotels, les pensions, els apartaments i els cartellets que em trobo sovint a la bústia de casa —Busco piso en esta zona—, em pregunto com acabarà tot això del turisme. Em fa por que el barri perdi la seva essència.
Tanmateix, al meu carrer li agrada jugar a saltar entre el passat i el present, perquè, just al costat d’aquest edifici modern i elegant, al número 130, hi ha un bar d’aquells de tota la vida. El Prize conserva l’estètica i el públic de fa molts anys. Lluny de la modernitat dels bars i restaurants que proliferen actualment per Sant Antoni, aquest manté una clientela de sempre, del barri. La porta d’entrada, farcida de pòsters anunciant concerts i espectacles diversos, quasi no et deixa veure l’interior. Has de treure el nas per contemplar el local llargarut, una mica fosc, amb una paret de maons envellits esquitxats amb grafits, quadres, figures; tota una decoració ben bigarrada que xoca amb l’estètica més actual. Mai, però, no li manquen clients, els devots del barri. Al costat, ocupant l’àmplia façana d’aquest mateix edifici, la botiga Fenix còmics alberga una joia per als amants d’aquest gènere: mangues, còmics nacionals o estrangers. Potser hi pots trobar aquell número que et falta de la col·lecció o algun còmic estranger que no localitzes fàcilment en altres comerços. Sempre hi veig gent llegint i triant entre la varietat de còmics. Finalment, al darrer local d’aquest edifici tan ample, hi ha un restaurant hindú. M’agrada el menjar que hi fan i, quan puc, aprofito per anar-hi. Un dels plats que m’agrada és el Kashmiri Pulao, un arròs amb fruits secs. I m’encanta el naan que et serveixen per sucar a les delicioses salses que et posen a la taula.

Quan vaig venir a viure al barri, al número següent, el 132, hi havia un local “Millor que nou, reparat”, on, gratuïtament, t’ajudaven a reparar els teus aparells de casa o t’orientaven de com fer-ho o on trobar una peça per arreglar-los. Hi vaig anar alguna vegada; m’encantava la idea del reciclatge i aprofitament dels objectes. També s’hi feien cursos de treballs manuals, bricolatge o electrònica, però mai no en vaig fer cap. Posteriorment es va traslladar al carrer de més amunt i ara ja està una mica més lluny i encara no hi he anat. Aquí també es reunien les dones per fer mitja o ganxet. A l’estiu les veies assegudes en cadires, a la vorera, totes juntes, xerrant i fent les seves labors, indiferents als cotxes, als tràfecs del carrer. Crec que no va durar gaire, però m’encantava veure aquesta imatge que em recordava la vida de carrer als pobles. Ara hi ha una floristeria que ha canviat d’amos i d’enfocament diverses vegades. La floristeria intermitent, li dic jo. Actualment hi venen composicions florals, rams, flors seques. Si he de dir la veritat, m’agradava més la d’abans, però bé, tot són gustos. Al costat, entre la porta d’entrada a la casa, han obert fa poc una perruqueria. Està força arreglada i neta, però no hi he anat mai.

Per a mi, els dos locals del número del costat, el 134, són un autèntic misteri. En un hi ha un rètol “Acta”. Sembla que és una associació cannàbica. Abans hi havia un aparador amb plantes i productes de marihuana. Ara, però, els vidres de la porta estan pintats de blanc i no hi pots veure res. Passant-hi fa pocs dies vaig veure la porta oberta i un home que li preguntava a un altre si n’era soci. Altres dies he vist tipus una mica estranys que hi entraven i en sortien. Em pica la curiositat, però no he gosat mai trucar-hi. Separat per la porta d’entrada a l’edifici, a l’altre local hi ha un cartell “Arquitectura tècnica i enginyeria”. Però, d’arquitectura i enginyeria, res de res. Fa un temps s’hi venien mobles vells i tota mena d’andròmines. Ara fa poc que hi ha la persiana tancada i vés a saber què se n’ha fet, de tots aquells objectes vells que el poblaven. Una incògnita!

A tocar, al número 136, s’alça una casa més alta, moderna i amb la façana pintada de blanc. Hi ha l’entrada d’un garatge i passada la porta d’entrada a l’edifici, una tintoreria força gran, que abasta tota la cantonada, un gran xamfrà i el carrer perpendicular. Hi he anat alguna vegada a portar algun abric o edredó per netejar. El servei és bo i les dependentes fan olor de net, com la roba que, en els penjadors arrenglerats, espera pacientment que vingui l’amo a recollir-la.


Acabo el passeig per aquest petit tram de carrer. Podria allargar-me molt més. Sant Antoni és un barri amb molta història. A hores d’ara, em costa imaginar que aquest barri tan de moda havia estat poblat per barraques i fàbriques. Què no donaria per fer un viatge al passat! Però el temps se m’ha tirat a sobre i ja no em puc allargar amb el que segueix, més comerços, bars, botigues d’informàtica. Un barri comercial per excel·lència.

El que puc dir que m’agrada molt del barri on visc és aquest contrast entre la modernitat i la tradició. Penso que és un lloc on hi ha hagut i hi ha molt comerç original i alternatiu i on, malgrat el turisme i la direcció que està prenent el món cap a la globalització, encara hi ha moltes iniciatives i ganes de defensar una manera de viure més digna i més sana. I molta vida de barri!

 

Maria V.

Publicat dins de carrers, Sin categoría | Etiquetat com a | Deixa un comentari

A dalt i a baix

Fa més de trenta anys que visc al mateix carrer. No sé si me l’estimo: mai no m’ha acabat d’agradar. Trobo que li falta personalitat. Miro amb enveja el carrer de sota, el que el creua perpendicularment. Aquest sí que en té, de personalitat. Conserva moltes façanes de l’època modernista. De quan era el barri de les queridas dels senyors amb cabals però sense pedigrí. O això és el que diuen. Fins i tot allà les botigues fan de bon comprar: el forn, la peixateria, la carnisseria, la de menjars preparats, la farmàcia, la tintoreria, la que arregla roba… Comparteixes bocins de la teva intimitat, de la família. Hi confies amb la seguretat que et donaran el pa cruixent com t’agrada, que faran desaparèixer aquella taca maleïda que destrossa el vestit que més estimes, que sabran retocar la roba perquè dissimuli la panxa que veus massa gran o el cul que la mirada t’amplifica més del compte, que…

Diuen que no es pot tenir tot; per això el meu carrer canvia bellesa i caliu per funcionalitat. No conserva cap edifici d’èpoques antigues. La majoria de façanes són d’obra vista, amb balcons —aquestes són les maques. Les altres, les més antigues, són llises, grises, tristes, sense balcons que alegrin la façana ni ofereixin aixopluc als vianants els dies plujosos. Una altra bondat que aprecio molt és disposar de pàrquing a l’edifici. El pàrquing millora la salut, protegeix el sistema nerviós dels veïns motoritzats. Quantes baralles familiars s’eviten quan després d’un dia de feina complicat pots arribar a casa sense el desig de carregar-te el primer ésser viu que se’t posi a tiro perquè, després d’haver voltat i voltat, t’han pispat un lloc davant dels morros, així, amb tota la jeta? Acabes humiliat, impotent davant la injustícia, i amb aquest estat d’ànim, has de continuar buscant un lloc on entaforar el vehicle, quan el deixaries de gust enmig del carrer i, si se l’emporta la grua, favor et farà. Sí, l’aparcament a casa és un bé per a la societat. És ben clar, s’ha de triar: o pàrquings o botigues.

Tot i així, el meu carrer també en té, d’establiments comercials; són d’aquells que, si hi entres, t’hi estàs una bona estona. No és que siguin l’octava meravella, és que, si vas al gimnàs, o al parvulari, o a comprar una moto, o a l’autoescola, no és qüestió d’arribar i sortir esperitat. Hi ha comerços que no he visitat mai, perquè de motos no en necessito pas; el parvulari, a la meva edat, em queda molt lluny; al gimnàs ja no hi vaig, quina mandra; al centre d’estètica no m’hi veuran pas. Sí, és un d’aquests de massatges xinesos, on les professionals no vesteixen un pijama blanc de màniga curta i socs d’hospital, sinó minifaldilles molt minis i tacons d’aparença poc còmoda. No sé si fan gaire negoci: quasi sempre se les veu assegudes al sofà de l’entrada, concentrades en els seus mòbils. De vegades hi pul·lulen criatures: suposo que esperen la fi de la jornada laboral de les mares. I és que l’establiment dóna per a xafarderies. Un dia, s’hi va concentrar un grup d’adolescents entusiasmats que feien guirigall mentre comprovaven si els sortien el comptes per entrar-hi tots. Em vaig quedar amb les ganes de saber si n’hi va haver per a tots i si van quedar contents amb el servei.

Just al davant, a l’altra banda de carrer, hi ha dos comerços xinesos més: un forn de pa, fosc, amb producte estàndard i degustació estàndard. Als clients, els agraden les taules del carrer; així poden fumar. A dins, mai no s’hi asseu ningú. Al costat hi ha una botiga d’aquelles multi que tant et venen un llapis, com una escombra, un moble auxiliar o una làmpada. De memòries USB, no en tenen. Ja és mala pata, carai.

Al final del carrer, quasi a tocar, hi ha un bar que ha canviat massa vegades d’amo. Sembla que els propietaris actuals l’han encertat. Potser un dia hi entraré a menjar-me un pastís o prendre’m una xocolata. La fusta pintada de colors suaus, com de cup cakes, el fa acollidor. Sempre s’hi veu clientela.

D’altres establiments no han estat tan afortunats, han abaixat la persiana i el local encara continua buit. Imagino que a dins hi ha una festa d’escarabats feliços.

A dues porteries de la meva, fa molts anys, i quan pocs parlaven del tema, hi havia un establiment ecològic, un drapaire. Els amos eren una família tota grisa, de caràcter, de roba i de pell. Sempre envoltats de diaris vells, cartrons polsosos i ampolles buides. És el que té l’ambient, que s’enganxa. Però era molt còmode: els baixaves les deixalles i encara recollies unes pessetes.

Més avall, hi havia un bingo que funcionava des de l’hora del dinar fins a la matinada. Tot i que no vaig entrar-hi mai —de fet mai no he entrat en un bingo perquè em semblen avorrits malgrat l’opinió de tothom—, tot i no haver-lo trepitjat mai, doncs, els seus llums de neó em donaven seguretat quan, molt de tant en tant, tornava de matinada. Després d’una transformació plena de pols i soroll es va convertir en una sala polivalent, un afterhours. Cada cap de setmana, quan al matí fèiem la primera passejada amb la gossa, petàvem la xerrada amb els mossos. Vigilaven els nois i noies massa beguts o alterats pel consum d’altres substàncies gens saludables, que sortien del local amb els ànims esvalotats en excés. Al final van precintar el local i jo me’n vaig alegrar.

Hi ha un punt de vista, però, des d’on el meu carrer canvia. Des del meu balcó, el carrer es torna verd. La vista limita amb turons suaus, lliures de la fam constructora, de moment. Des del meu balcó, la mirada descansa sobre el ramatge dels plataners antics de fulles esgotades, i dels arbres més joves i vitals el nom dels quals ignoro. La corrua de fulles i branques s’enllaça en un catifa de verds que uneix visualment el principi i la fi del meu carrer. Aquí dalt s’hi passegen els ocells que, de tant en tant, gosen acostar-se al meu balcó atrets pels geranis i enciams que hi tinc plantats. Els permeto un instant de repòs, després els faig fora, no fos cas que se’m mengessin la collita.

Ben mirat, no és un desastre de carrer, té de tot. A baix, a tocar de terra, funcionalitat. Balcons amunt, bellesa. I la resta la tinc ben a la vora, comença al carrer de baix, just a la cantonada. Sí, potser m’ho estimo més així.

 

Maria

 

Publicat dins de carrers, contes | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Punt de sortida

Imatge | Posted on by | Etiquetat com a | Deixa un comentari

La primera casa del meu carrer

El meu carrer comença allà on jo visc, al número 1, fent cantonada amb la riera del poble. La porta d’entrada, de vidre blanc translúcid, té unes cortinetes molt frunzides de color beix, i al costat hi ha la del garatge, que és molt petita, i dóna a un espai on entra, just i mil·limètricament encaixat, un cotxe.

Davant, al número 2, també fent cantonada, hi ha l’edifici modernista més maco del carrer, amb vidrieres d’aquelles que fan por quan ets petit, de colors cridaners i lletres grans, virolades, que ocupa gairebé mitja illa. Els balcons són de ferro forjat, amb formes recargolades i plenes d’ornaments. Fa temps, hi vivien dos germans solters, l’Antonieta i l’Eudald, que tenien una minyona, la Coloma, que els diumenges agafava el tren per anar a veure la família a Montgat. A vegades tornava amb una fillola de la meva edat, la Farners, que s’hi estava uns dies, i jugàvem juntes. Encara ara de tant en tant la veig; està casada amb un pastisser del barri que s’ha fet molt famós i sempre és a la caixa exercint de mestressa, o sigui, cobrant, vigilant i fent la gara-gara als clients.

Els amos d’aquesta casa eren rics; no sé per què ho eren, però es notava que vivien molt bé. Als semibaixos, als quals s’entrava per unes escaletes directament des del carrer, hi havia un taller majorista de bijuteria, però no tenia l’aparença d’un negoci que donés gaires duros ni havia vist mai que l’Eudald hi treballés. Sols veia un encarregat que deuria tenir al voltant de 50 anys, alt i cepat, que cada matí preparava paquets que després segurament enviava per ferrocarril. Perquè el meu carrer, no us ho havia dit encara, és a tocar de l’estació del tren! Va ser de gran que vaig saber que el negoci del magatzem també era dels dos germans. Ara a la casa no hi ha a penes moviment: és allí present com una obra d’art, cuidada per fer bonic, per ser lluïda.

La meva germana i jo vam dormir-hi el dia de Nadal de la gran nevada del 62, quan molta família que havia vingut a Badalona a dinar no va tenir transport per tornar a casa seva. Aquella nit ens vam repartir pel veïnat. Va ser memorable, perquè de tanta por que teníem i de tant de fred com hi feia, ens va agafar un atac de riure histèric a causa del qual no va poder descansar ningú fins ja ben entrada la nit.

Travessant el carrer, al número 3, una escala estreta et porta a una òptica on es fabriquen les seves pròpies lents i muntures. Fa molts anys que hi són. Primer et rebien en un quartet petit —i la resta de la casa era el taller— i a poc a poc el negoci es va anar fent gran, i es va ampliar i millorar sense parar: han fet tants diners, que fa poc que han comprat la casa modernista del davant, la del número 2. No hi viuen però l’ensenyen als clients o proveïdors més selectes. No paren de fer-se rics, i d’obrir altres botigues a carrers més comercials que el meu.

Al costat hi ha una casa on jo no he entrat mai; els que hi vivien estaven molt renyits amb els meus avis. Es deia, quan jo era petita, que la família va culpar els meus oncles d’haver-los denunciat com a feixistes i que els rojos s’havien endut i afusellat el seu fill gran els primers dies de la guerra civil. Segur que no era veritat, però el fet és que ells ho van creure sempre així. La casa d’aquesta família era més alta que la resta del carrer, tenia pisos i a cada pis un habitatge: era un bloc important. De gran vaig ser amiga d’una de les nétes d’aquella gent i, tot i que sempre vaig tenir present la història, mai no en vam parlar. Ara ja és morta: es va suïcidar fa uns anys tirant-se del balcó al carrer. Va ser un cop fort per a tots els veïns.

Les cases del meu carrer en general són unifamiliars, amb dos pisos i, a tot estirar, un altre més amunt, amb el safareig, i un terrat que fa pendent on s’estenien els llençols… Ara no, ara més aviat hi ha hivernacles o trastos. Aquest carrer és considerat el principi de la ciutat nova, l’eixample de la vila, on es van establir els burgesos, els fabricants, l’església nova, el centres catòlics i culturals, algunes indústries i una gran plaça amb quatre arbres plantats sobre la sorra. Els noms dels carrers ja ho mostren: carrer del Progrés, carrer de la Indústria, carrer de la Conquesta… Ara aquelles fàbriques són les biblioteques, els centres mèdics, els centres comercials, i, sota la plaça de sorra, hi ha el pàrquing més gran de la ciutat.

Seguint al meu carrer, al davant de la meva finca, al número 6, hi ha una façana no gaire gran; és la casa d’en Francesc el Marino, capità d’una companyia naviliera que fa el viatge a las Américas. Va estudiar geografia amb mi a la universitat i porta una barba i té un posat que només podria ser el d’un navegant de vaixell mercant. És un personatge que sap molt, molt de mar i molt d’història. El seu pare ja n’era, de capità, i cada vegada que tornava d’un viatge llarg engendrava un fill. Encara en recordo els noms: Marcel, Maria del Mar, Carme, Pere, Marina, tots estaven lligats al mar. La mare era jovial, simpàtica, grassoneta, sempre embarassada i carregada de nens petits, però feliç i somrient. I la recordo perquè em mirava i em preguntava alguna cosa, i això quan ets una nena ho agreixes ja que normalment ets sempre transparent.

Al costat, hi ha la casa del Dr. Villar. És bastant semblant a la meva, amb una porta gran de fusta, dos esglaons, i una vidriera blanca amb un ram de flors gravat a l’àcid que en hores de visita està entornada. Al rebedor, que és quadrat, hi ha unes taules rodones amb cadires on s’esperen els pacients, quasi tots pescadors, peixaters, corders. Són d’un col·lectiu que paguen uns diners al mes i van a visitar-se quan ho necessiten: una idea avançada del que són les mútues, que aquest metge ha anat utilitzant després d’heretar-la del seu pare i del seu avi. Totes les tardes està il·luminada, la casa. És una de les que donen vida al carrer.

Una altra que atorga llum i moviment a aquesta via és el supermercat que han posat a la casa del corder, just on s’acaba la nostra illa de cases. És molt ample i llarg, i arriba fins al carrer del darrere. on hi ha l’entrada del pàrquing. Fins fa poc, i des de la seva construcció, era una indústria cordera que tenia un passadís llarg que donava al pati interior i empalmava amb l’altra casa del carrer paral·lel cantó muntanya. Al badiu, hi havia la maquinària que feia girar i girar els cordills fins que de tant cargolar-se es tornaven caps gruixuts per a les grans embarcacions. Es necessitava un espai molt llarg per fer el treball i era bonic de veure; i fa poc, quan l’últim descendent de la família cordera de Joan Font va morir, va deixar tota la maquinària al Museu de la Pesca.

I és que el meu carrer està molt a prop del mar: sols un carrer els separa. Just on hi ha l’estació del tren i les quatre vies fèrries que tallen la connexió entre el poble i la platja. Fa anys les saltàvem tranquil·lament, quan volíem, i anàvem als banys, on hi havia unes casetes de fusta molt prima on podies canviar-te i deixar la roba. La platja, de sorra gruixuda i daurada, és un dels llocs més recordats de la infància: jo encara noto el sabor de l’aigua salada al nas.

Ara està tot enreixat: ningú no pot saltar les vies ni anar a la sorra si no passa pel pas de les barreres o pels túnels subterranis posats estratègicament a diferents punts de la platja. També la riera, ara tota pavimentada, ha de travessar per sota la via perquè els vehicles puguin arribar al port i a la zona pesquera.

No m’he oblidat de casa meva. Sóc al número 1. Quan travesso la vidriera amb cortinetes, hi ha una sala d’espera allargada on fan cua els pacients de l’oftalmòleg. Seuen a banda i banda i jo camino entre ells trepitjant fort i em miren interrogants preguntant-se: on deurà seure aquesta? I no, jo passo de llarg i entro al menjador. És fantàstic passar de llarg i sentir l’olor d’humanitat, l’olor de sala d’espera, l’olor que fa la gent. Aquesta sala, la tenim llogada als òptics del costat, els que s’han fet tan rics. També puc entrar pel minigaratge que dóna directament al badiu, però tots els de casa, si venim caminant, entrem pel rebedor de sempre, com si no estigués llogat.

I aquí ho deixo perquè, tot i que la casa té més façana a la riera que al meu carrer, l’amplada, la circulació i el pas soterrani per anar al port tallen la proximitat dels veïns. La diferència del paisatge i dels moviments d’una vorera i de l’altra és molt gran. A l’altra banda hi ha el centre antic del poble amb carrers estrets, el barri dels pescadors, la Rambla que s’ajunta amb el comercial i popular carrer de Mar, i la Baetulo romana.
Un altre dia.

Maria del Mar

Publicat dins de carrers, contes | Etiquetat com a | 1 comentari

Crònica infra-extra-ordinària

Seguint el consell del mestre Pérec i l’exemple de la Tina Vallès, surto de casa i em disposo a fer, igual que ells, la crònica de l’infraordinari, a apuntar tot el que veig al meu carrer, el carrer de l’Hospital, des de la cantonada amb el carrer de la Junta del Comerç (o de les Floristes de la Rambla, segons que es vagi a la dreta o a l’esquerra) i fins a la Rambla.

Obro la llibreta, agafo el llapis. Som-hi, doncs!

Començo per la cantonada de l’esquerra, banda muntanya i em planto a la boca gegantesca d’un pàrquing. Just estan traient les bastides d’un mamotreto fosc de quatre pisos que hi han construït a sobre. És la nova Escola Massana. Va guanyar un premi de disseny i ha deixat sense llum i sense cel tots els darreres de les cases d’aquest costat del carrer. És infraordinari consignar això? Des de la vorera no es veuen els balcons  on els veïns hem quedat emparedats. Ho puc posar? Com que sóc una de les afectades, decideixo que sí, que ho poso, què caram.

Allà on ara és la boca del pàrquing que vomita els cotxes que hi entren per la plaça de la Gardunya hi havia tres edificis d’habitatges que van anar a terra per fer-hi tota aquesta obra lletja i colossal que encara no està del tot acabada. Tres edificis amb els seus veïns i les seves botigues, la seva vida formiguejant, i en unes setmanes, patapaf!, ja no hi eren. Va ser impressionant. Què se n’ha fet, dels veïns? On els han recol·locat?

Al costat del pàrquing, al número 46, hi ha un bar tancat per obres. Fins fa pocs dies es deia The Black Cat i fa pocs mesos Vaporetto. i, fa anys, havia estat un taller de motos, i, fa més anys encara, una cereria on es veu que també s’hi feien pràctiques esotèriques diverses. Quan es deia Vaporetto, tenia dos amos antipàtics i no hi entrava mai ningú, fa poc el van vendre al propietari de la carnisseria musulmana que hi ha al davant i aquest el va llogar. Durant un parell de mesos va tornar a obrir amb el nom de The Black Cat. Els llogaters devien ser paraguaians perquè s’hi reunia la colònia d’aquest país. Celebraven aniversaris, ballaven, miraven partits futbol. Al fons de la barra hi tenien una immensa bandera del seu país. El dia de la festa nacional del Paraguai la van posar al carrer, a la porta del bar. Ara, després de les obres, no sabem com es dirà ni quina sorpresa ens espera d’aquest local.

El portal que es troba a continuació del bar, colgat de grafits, és el de la meva escala. L’edifici data de 1850. El Bar Mendizábal, a la cantonada de la part oposada amb Junta del Comerç, ens recorda constantment quin és l’origen de totes les construccions del carrer que no són religioses: es van aixecar quan els burgesos van comprar barats els terrenys que l’Estat havia expropiat a l’església amb el Decret de Desamortització, el 1836, just després de la primera crema de convents de 1835. Un pelotazo de l’època, vaja. L’edifici era la casa d’una família de fabricants de xocolata: Chocolates Jaime Boix. Tenien la fàbrica a Sants i al carrer de l’Hospital, la botiga. Aquests fabricants van ser pioners en algunes coses, com per exemple en el fet de posar cromos a les pastilles de xocolata. Si entreu a Internet i cerqueu “Jaime Boix Hospital 46” us sortiran un reguitzell d’imatges dels seus cromos i capses amb gravats modernistes que ara són objectes per als col·leccionistes. Quan mig segle després els burgesos van abandonar el Raval per anar als nous carrers de l’Eixample, que eren més fins, l’edifici va ser llogat horitzontalment a diverses famílies. Anys més tard, els pisos van ser dividits en dues parts i es va obligar els inquilins a posar vàter  (que es va col·locar com un afegit de cada habitacle a l’espai del celobert). Aquesta és la disposició actual dels pisos, els quals, encara que són grans, amb parets de pedra gruixudes i molt sòlides, amb sostres molt alts i bigues i portes de fusta bona, arrosseguen problemes per l’antiguitat de les instal·lacions. Posar ascensor, lluitar contra les humitats del terrat, mantenir les canonades netes i tenir al dia la xarxa elèctrica són coses que no s’acaben mai. I això per no parlar de les històries entre veïns, que són de diverses parts del món. Perquè aquest és tot un altre tema. Tot el que passa en el petit univers dels 13 habitatges del número 46 donaria per a un altra crònica infraordinària.

A l’esquerre del portal de la nostra escala es troba Spike, una botiga de roba de marca, esportiva, gai i cara. És famosa a tot Barcelona. Surt a les guies turístiques i hi compren nadius i estrangers vinguts d’arreu. Tot seguit hi ha una casa de tradició: Gasel, claus, sivelles, pells i fornitures per a bolsos, i després, al número 44, una altra escala de veïns, ampla i senyorial, molt més senyorial que la nostra. No sé quina família de botiguers hi devia haver quan es va construir. Al costat, al número 42, hi ha la farmàcia Maurí Sangenís. Es tracta d’un establiment històric d’aquells que tenen al davant una placa on es diu que la botiga té més de cent anys. Abans es deia farmàcia Sant Agustí. Aquesta farmàcia és com la seu social de barri. Té cadires per seure-hi i els vellets hi van perquè el Sergi, el farmacèutic, els prengui la pressió i per després fer-la petar amb ell. També és el lloc on jo puc deixar les claus quan surto i algú ha d’entrar a casa i on em poden deixar paquets si a casa no hi ha ningú.

Al costat a la farmàcia es troba un dels Forns del Pi. Ara, després de les obres de fa dos anys, té una part del taulell que dóna al carrer perquè els passavolants puguin comprar-se un entrepà, un tros de pizza o una pasta. També té bar interior. Fa poc era molt més xaró i tenia fins i tot uns lladres fixos que sempre robaven els guiris que es despistaven. Eren tan fixos i tan coneguts, que els dependents mateixos del forn avisaven les possibles víctimes: —Vagi amb compte, que aquell home roba. —Ah! De veritat? Vol dir? Gràcies! Ho trobaven tan poc versemblant que no vigilaven gens i, esclar, els robaven. Sembla un acudit, oi? Doncs no, és veritat. Al costat del forn, una botiga de les petites petitíssimes ven recanvis de mòbils, fundes, cables i carregadors. Té molt èxit entre els turistes i no m’estranya. Quan un està fora de casa el pitjor que li pot passar és quedar-se sense bateria al mòbil.

El restaurant la Bella Bellvitja o la Brindisa (no he aclarit quin dels dos noms és el més important perquè a la façana i al tendal en té dos) va obrir fa un parell d’anys després d’haver estat tancat més de deu per un tema de permisos. Ara és un local en un marc modernista fals, impostat —és nou—, que fa una cuina diferent a la que es troba pel barri i a uns preus que no són exagerats.

L’escala del número 36 és la més senyora, elegant i impressionant de tot aquell tros de carrer, i jo diria que de tot el carrer. Al principal hi ha l’hostal R. Ramos i per la seva pàgina web podem veure l’interior fastuós d’aquest edifici, on també viuen veïns. Al davant, a un tros de la vorera que és més ample, hi ha un aparcament caòtic de motos. El tram de carrer s’acaba amb una oficina de La Caixa. Allà sempre hi ha cues. A les hores d’oficina, a dintre: anglesos, russos, gent, pakistanesos, gent que cobra una pensió mínima per malaltia o minusvàlua, gent que no entén res, gent que protesta, gent que no es mou , gent que es cola. També hi ha cua a totes hores al caixer del carrer. Durant molt de temps, aquesta oficina va tenir un caixer automàtic d’aquells que quedaven protegits tancats amb una porteta, i es transformava en un dormitori per a indigents. Alguns s’hi estaven cada nit, sempre els mateixos. Ja ens coneixíem i ens saludàvem quan jo entrava a buscar diners. Era una situació violenta per a mi, però a ells no semblava que els importés. Una vegada, pels volts de Nadal, els que hi dormien hi van fer un pessebre i tot.

La Caixa fa cantonada amb el carrer de Jerusalem i en aquest punt on la vorera s’eixampla una mica més encara hi ha uns petits bancs públics que són el punt de reunió d’una colla de cinc o sis sensesostre —o això semblen—, que sempre beuen cervesa i xerren.

Avaluo el que em queda per descriure i m’adono que només porto cinquanta metres i ja he consignat un munt de coses. Anar fins a la Rambla se’m presenta com una feina inabastable. Faré només aquest tros que s’acaba aquí. Creuo el carrer i torno enrere per escriure el que veig a la vorera oposada. Esquivo una processó de nois amb maletes de rodes que van cap a un Youth Hostel que està més amunt. Al darrere van els que semblen els professors, amb cara de resignació. Potser em projecto en ells?

Començo de nou el recorregut, aquest cop per l’altra banda del carrer. La banda de mar. A la cantonada, al davant del pàrquing gegantesc i enfront del bar Mendizábal, hi ha un bar tancat i, de seguida, ve el Teatre Romea. Avui no, però moltes vegades trobo el Carles Canut o el Julio Manrique pel carrer. No deuen tenir assaig. Al costat del teatre, al número 49, hi ha una escala de veïns, tan estreta i petita que em pregunto com hi podria passar una cadira de rodes o si podran posar-hi l’ascensor el dia que el necessitin. A tocar, una altra tenda de cuir i fornitures de bolsos. Pells i Fornitures José Maria Garcia SL. Aquest comerç, abans, era en un dels edificis que van enderrocar per fer-hi el gran pàrquing. La botiga deu ser molt famosa per tot Catalunya perquè cada dia em trobo gent que la busca i me’n pregunta l’adreça o l’horari. Tot seguit es troba l’agència de viatges HumaTravel. Hi anuncien vols al Brasil, el Pakistan, La Meca, Qatar. Cap destinació europea. I després, un gran portal on hi ha una botiga de roba de Hip Hop que posa una música espantosa a totes les hores del dia i és difícil de suportar perquè treballo a l’habitació que dóna just al balcó que està al davant seu. També és mala sort.

Continuo per la vorera i hi trobo un d’aquells comerços de tota la vida, “Belles Arts Oller, papereria i manualitats”, diu el rètol. Només té una pega, ha tancat fa unes setmanes per jubilació. Hi venien infinitat d’objectes per fer treballs manuals, figuretes de budes de guix blanc per pintar, plastilines de colors que posades al forn s’endureixen, aquarel·les, pinzellets, vidres per fer mosaics… Què s’hi posarà al seu lloc? Alguna botiga de bijuteria xinesa? Alguna botiga de souvenirs espantosos de Barcelona, regentada per pakistanesos? M’entristeix que cada comerç tradicional que tanca sigui substituït per comerços sense personalitat… I, porta per porta, Anwar, carnisseria islàmica, l’amo de la qual, com ja he dit, és ara també l’amo del bar en obres i sense nom de l’altra banda del carrer. La carnisseria ocupa el lloc on abans hi havia una sastreria que va tancar o per jubilació o per manca de clients. O per les dues coses. Els últims anys, abans que tanqués, no hi entrava ningú. Jo veia des del balcó un dependent que feia llàstima de tan sol que passava les hores.

Arribo a la cantonada de la plaça de Sant Agustí i miro el bar L’Americano: disseny, sucs ecològics, gelats i minimalisme han substituït un local emblemàtic ple de ronya i de vida. Turistes 1- Veíns 0,  un altre gol i ja en portem uns quants. Al costat hi ha l’hotel Sant Agustí. Diuen que és el més antic de Barcelona.

A la vora del carrer, un quiosc de premsa; en un racó de la plaça, un altre bar de nom i look de disseny: el Rita Blue, i, al fons, l’església de Sant Agustí. Ara està tranquil·la, només hi ha una quants rodamons que fan la becaina a les escales. Però els dissabtes i els diumenges la plaça i l’església bullen d’activitat. Filipins, peruans, paraguaians, africans hi van a missa i hi celebren el mes de Maria, el Nadal, la Puríssima, casaments, batejos, processons, corals, jocs, cançons, altars. El dia de Santa Rita, la cua per comprar roses i portar-les a beneir a la imatge de la santa que hi ha a l’interior col·lapsa tot el carrer. Per Setmana Santa, de l’església surten, i després hi tornen, els passos de la Macarena i el Crist que els natzarens porten fins a la catedral. Aleshores hi ha un munt de gent amb medalles de les hermandades,  i es quan podem escoltar saetas i veure penitents amb cadenes i descalços. La de Sant Agustí fa anys va ser una de les parròquies implicades en la defensa dels que reclamaven papers per a tothom: hi va haver tancades, assemblees, el rector els donava aixopluc i suport. Jo crec que aquesta potser és l’església amb més devots i més variats de tot Barcelona.

 

 

 

 

 

 

 

 

La plaça de Sant Agustí no té bancs públics (quina fallada!): només es pot seure a les cadires de les terrasses dels bars. Necessito trobar un lloc per mirar de posar ordre a tot aquest inventari fet a peu dret i em dirigeixo a les cadires de la cantonada del carrer de Jerusalem, les que ocupa la colla de sensesostre. Esquivo un ciclista que va en contra direcció i un noi amb un patinet d’aquells que no sé com es diuen, que no tenen pal i que tenen una roda a cada costat, i, una cosa pitjor, que no fan soroll. Aquest últim em dóna un ensurt colossal perquè no l’he vist ni sentit venir i gairebé se m’ha tirat a sobre. Em refaig com puc, m’escridassen, els escridasso. L’home del quiosc ve a ajudar-me. Ell també m’agafa els paquets que m’arriben quan la farmàcia està tancada. Però ja m’he aixecat. Els sensesostre em deixen seure. Potser per  la caiguda. Potser per la meva edat. Potser perquè m’han vist cridar. Sufocada, em poso a llegir el que he anotat. Els sensesostre em miren estranyats i xerren. Escolto les seves veus. Parlen en una llengua que sembla eslava.

Em poso a repassar el que he escrit. Miro enlaire per si m’he deixat alguna cosa i veig un laberint negre de cables de telèfon enredat per totes les façanes. Quina cosa més lletja! No hi ha altres solucions més estètiques? En aquell moment, pel carrer de Jerusalem, des de la Boqueria, veig arribar una monja de les de la Mare Teresa de Calcuta. Va en direcció al local on cada dia reparteixen dinars per als que ho necessiten, al costat dret de l’església, al carrer de l’Arc de Sant Agustí. Em veu escrivint, se m’atura al davant i em diu que no m’oblidi de posar que allà, en aquell punt, hi havia dos convents. —Com? —Dos. El de Sant Agustí, que va ser cremat el 1835, i el de les monges de Jerusalem, d’on van ser foragitades el 1836.

—Però, hermana, jo estic fent antropologia. Això que vostè em diu que posi és arqueologia. És història.

—Sí, però tu has de posar tot el que hi ha aquí, tot el que veus, o no? Doncs mira la paret enrunada de la dreta de l’església: són les restes del convent cremat. Oi que t’havien passat per alt?

—Doncs… —i em poso a escriure. La monja continua. Sembla que li donin corda.

—Hi ha les coses que no es veuen però que hi són. L’hotel és al lloc del que era la biblioteca del convent; si hi haguessis entrat, hauries vist un gravat d’uns llibres que ho recorden. Però abans de ser hotel hi van posar un teatre. Déu meu, quina irreverència!

—I del convent de Jerusalem aquest que vostè diu?

—Queda el nom . Que no el veus? D’on et pensaves que sortia el nom d’aquest carrer? Tan apuntar i no preguntar-se les coses…

Em deixa sense paraules. Escric. La veig marxar amb passos petits cap al menjador social. Abans d’arribar-hi, em sembla que es fon entre el vapor de l’asfalt de la plaça.

—Aquestes monges sempre escombrant cap a casa. Si poses això dels convents, posa també allò de les barricades.

El que em parla és un dels sensesostre. Parla català? No parlava rus o no sé què, fa un moment? El cap em roda?

—Quines barricades?

—Les de la primera crema de convents, o les de la segona, quan la Setmana Tràgica Jo hi vaig morir. Aquí.

— I jo a la del 36, una mica més cap a Les Rambles. Tot aquest carrer estava sempre aixecat en peu de guerra. Cent anys de barricades i no en diràs res?

Em sembla que somio.

—Durant el maig del 37 el barri va ser un bastió anarquista—ara em parla un tercer— .Els Amics de Durruti el vam tancar amb barricades des de l’entrada de la Rambla. Era nostre

—No puc posar això. No queden senyals, no queda ni tan sols el nom d’un carrer.

—La història de la classe obrera no deixa petges. Ho hauries de saber.

—La dels capellans en té moltes més. Tu no has vist mai les fotografies de les barricades?

—Sí, és clar. Algunes.

—En aquest barri, aquí mateix, vam lluitar i vam morir molts per la llibertat. Això no mereix la pena que quedi escrit?

Els sensesostre s’obliden de mi i es posen a parlar entre ells en la seva llengua que sembla eslava. Tenen raó. Ho escric tot. Rumio escrivint. Què és la realitat infraordinària que ens explica Pérec? Hi té cabuda tot el que hi ha hagut abans del que veuen els nostres ulls? Descriu les ombres del passat que queden a la pols de les pedres i als miasmes de l’atmosfera dels llocs? Cal consignar les cicatrius que són invisibles als ulls? Hauria d’haver citat les llambordes romanes o el camperol neolític que van trobar enterrat quan van fer les obres del pàrquing? M’adono que tampoc no he parlat de la Fira de Sant Ponç, la que diuen que és la més antiga de Barcelona, quan tot el carrer fa olor de menta i regalèssia i sembla un poble de pagesos de veritat. Ni de les processons sikhs, d’homes amb bigotis i sabres i dones amb saris virolats que surten descalços del temple que hi ha més avall, quan el carrer s’omple de colors i de perfums estranys i sembla que sigui l’India de veritat.

Tanco la llibreta i dono per acabada la descripció infraordinària-extraordinària-emocional-sentimental del meu tros del carrer. No sé si he seguit les normes que calia respectar. Només sé que ara no podria viure enlloc més que aquí, en el magma desordenat, divers, canviant i al mateix temps permanent del nostre, vostre, seu i meu carrer de l’Hospital.

Matilde

Guardar

Guardar

Publicat dins de carrers, contes | Etiquetat com a | 7 comentaris

Ronda infraordinària

Ronda infraòrdinaria és el títol d’aquest article de la Tina Vallès, publicat fa un any a Vilaweb, i que ens ha inspirat a les cinc-emes per escriure les nostres cinc cròniques dels nostres cinc carrers.

Cada quinze dies en tindreu una.

 

 

 

 

 

Publicat dins de Inspiracions | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Nit de dissabte

Montse Milian “Mirepoix, dinar”

—No en té una de més gran?

—Em sap greu. Van reservar per a dues persones i el restaurant està ple.

—Doncs, comencem malament! No entenc com es poden tenir taules tan petites. —En Carles no pot ser educat si les coses no surten com ell vol.

—Em sap greu, senyor.

—Mira que ets exagerat! No n’hi ha per a tant. I aquest racó està bé. T’has fixat en la vista? Les formes de les muntanyes es retallen sobre el blau marí del cel.

—La vista? És fosc i no es veu res. Sí que tens imaginació… —El cambrer els dóna les cartes.

—Ara vinc —diu en Carles a la seva dona.

La Mariona revisa una de les cartes. No té ganes d’escollir, prefereix estirar les cames i observar. La serra de Prades, que encara es filtra fantasmagòrica a través dels grans finestrals, l’atreu. La mirada de la dona torna a la taula i troba de bon gust les estovalles blanques amb randes de l’àvia, i els coberts i la cristalleria li semblen bons. Somriu. S’està prou bé aquí, és acollidor aquest lloc, podria arribar a relaxar-me! Després d’un dia de no parar, em mereixo aquest moment tranquil. Tant de bo en Carles no tornés mai.

Irremeiablement, però, el veu avançar cap a la taula. Li clava els ulls a la samarreta.

—Passa alguna cosa? M’he tornat a vestir d’una manera que no t’agrada?

—Aquesta samarreta, sisplau, Carles. Per molt Custó que sigui, te la vaig regalar el primer any de casats i et recordo que, d’això, ja en fa onze. Està descolorida…

—Em continua agradant.

—…i desgastada. Sembles un qualsevol.

—Estem d’excursió.

La Mariona fa una ganyota:

—Agafar el 4×4, calçar-te unes hush puppies, i embolicar-te amb el north face és anar d’excursió? No em facis riure.

—Has mirat la carta? —l’home intenta desviar la conversa.

—Sorprenent, tractant-se d’un restaurantet de poble.

—Nena, que això és una fonda. No te n’has adonat? Són llocs on sempre es menja bé. I s’han posat al dia i de moda. Aquesta, me la va recomanar l’Enric.

Encarreguen una mostra de primers plats per picar: embotits de la comarca amb pa torrat, amanida de bolets i foie al vi ranci.

—De segon, què voldran els senyors?

—Bacallà a la mel.

—La truita amb suc. S’ha de fer pàtria.

—Saben escollir. I per beure?

—D’entrada un vermut blanc per anar fent boca. I vi de la zona. Cal menjar i beure coses del lloc on ets. Quin és el Montsant més bo que té a la carta?

—Tenim Montsants, però, si volem ser estrictes, som al Priorat —li somriu el cambrer—.N’hi puc recomanar de tots dos llocs.

La Mariona se’l mira sorneguera i s’adreça al cambrer:

—No li faci cap cas. És que hem anat de tastos i ja se sap. Ha perdut l’oremus i no sap on és. Dugui’ns el millor Priorat.

L’home mira en Carles i en trobar-se amb el seu silenci diu:

—Ara mateix, senyora.

—M’has de posar en ridícul? No estic begut.

—Ho estaràs abans que acabi el dia. Ens coneixem.

Sí, avui té ganes de gresca. Pensa i busca un altre tema, alguna cosa que la distregui.

—Tenim sort amb el meu pare, no trobes? Quan volem anar a algun lloc, es queda amb les nenes sense piular.

—Sort? Si ens hem de passar la vida inventant-nos coses perquè s’entretingui.

—Es pot saber per què ets tan desagraïda?

—Realista, Carles, sóc realista.

Ho veu, està encallada. Sortosament, comencen a arribar els plats.

—Quin bon aspecte! Mmm… I què, nena, tens algun viatge a la vista?

—Odio que em diguis nena! És la segona vegada que m’ho dius.

—Collons, Mariona!

—Què? Que t’agradaria que et diguessin nen o senyoret, no, oi?

—Sisplau, sisplau. Si t’ho pregunto és per interessar-me per tu. I també per organitzar-me, avisar el meu pare i…

—Sobretot l’avi! Que no se’ns avorreixi ni se’ns cansi.

—Va bé, senyors?

—Boníssim, tot està boníssim.

—I el vi és molt correcte.

Decideixen dedicar-se a menjar i, a poc a poc, comencen a calmar-se alguns dels buits que tenen. Els ve de gust omplir-se de sabors, flaires i textures diferents. El silenci s’ha convertit en una treva que els cala.

—Aquí tenen: el bacallà a la mel i la truita amb suc.

—Dugui’ns una altra ampolla de vi, sisplau.

—Em sembla que he fet una bona elecció.

—I jo! El bacallà m’agrada molt i aquest està al punt.

—Vols provar la truita?

—No ho sé. Tinc un gust tan bo a la boca.

—Ara en tens l’oportunitat. Qui sap quan tornarem. D’aquí a quinze dies toca calçotada, després ve la Setmana Santa i, a la tornada, les bodegues de l’Empordà.

—M’has convençut.

En Carles n’hi passa un tros.

—Boníssima!

—I què? Ara m’explicaràs els teus plans?

—Aquest mes, he de tornar a Berlín. Després, he de fer una nova prospecció al sud-est asiàtic. Les dates encara no estan decidides.

De postres, trien les orelletes.

—Volen algun vi per acompanyar-les? Un dolç, o potser un ranci?

—Sisplau, un ranci no, no. Millor que sigui un dolç.

Restes de cruixent d’orelleta s’escampen per la taula. La Mariona les recull i se les posa lentament a la boca. Mira en Carles i troba els seus ulls que l’estaven observant.

—Són bones, oi? —li pregunta l’home.

Ella fa petar la llengua i passeja lentament les molles per la boca. Els ulls li brillen i té les galtes ardents.

—Bones no, estan superbes.

—Demanem-ne un altre plat.

—I una altra copa de vi. No coneixíem aquest Mas dels Frares.

—Mai no és tard per fer un descobriment. —La seva mà ha trobat la de la Mariona.

—Què et semblaria agafar-ne un parell d’ampolles?

—Bé, tot i que ja hem comprat un fotimer de vi. I encara en voldria de Capçanes. Li acarona la mà.

—Demà, quan deixem l’hotel, podem anar al celler del poble. He sentit a dir que hi fan un bon pinot noir.

—Excel·lent. Intensifica les carícies. Ella, la seva mirada.

—Demanem cafè o marxem? Encara ens queda una cinquantena de quilòmetres. Li estreny el braç.

La Mariona endolceix la veu:

—Millor que ens n’anem. Que no es faci gaire tard i com que estem cansats… Encara ens adormiríem de seguida.

—I ens pugem una copeta d’alguna cosa bona a l’habitació —li pica l’ullet—.Hi estàs d’acord?

—Em proposes beure al llit?

—Hi trobes alguna pega?

—Sí, que una copa s’acaba massa aviat. Que ens duguin cava, però l’ampolla sencera.

La boira alcohòlica aquella nit es va comportar i va fer de les seves: per tant van intentar satisfer un altre buit. A la tercera trucada del telèfon, en Carles va contestar.

—El meu pare, que tornem. La Sandra s’ha posat a quaranta de febre. El metge d’urgències acaba de trucar una ambulància. Pensa que té…

La Mariona l’interromp.

—Cony d’avi. Trucar a aquesta hora! Si no serà res. Per què no truca demà al matí quan hi hagi un diagnòstic?

Montse

 

Publicat dins de contes, menjars | 3 comentaris