Intermitències

Intermitències

 Dilluns 10 de gener

UF! Ja era hora que s’acabessin les vacances de Nadal. Quin pal! Tenia unes ganes de tornar a l’insti! Si almenys la Sònia i la Júlia haguessin estat a Barcelona, hauria pogut anar amb elles a comprar o al cinema, però totes dues han marxat fora aquests dies i m’he quedat més sola que la una. La Sònia ha anat amb els seus pares a esquiar a Vallter i la Júlia ha tornat tota morena perquè ha fet excursions prop del mar amb la família. M’han fet una enveja! Quina sort que tenen.

En canvi jo tot el puto Nadal a casa. Ha estat horrible: els pares barallant-se tot el sant dia; soroll de cops i de crits i el Nico, el pobre, que només feia que plorar. Fa uns mesos que no paren de discutir. El pare escridassa i pega la mare de mala manera. I després ve a mi i, com si res no hagués passat, comença que si reina meva, que si ets tan maca, que tu sí que m’entens, oi? Que amb tu sí que puc comptar, que amb ta mare ja no puc… Quina merda!

Dimecres 12 de gener

Des que han començat les classes estic molt més animada. Amb la Sònia i la Júlia ens ho passem de conya. Són les meves millors amigues. Aquesta tarda hem sortit a berenar a aquella granja on fan uns cupcakes boníssims, de llepar-se els dits. La Júlia s’ha fet un tatoo al braç i la Sònia diu que aviat es penjarà un pírcing al nas. Són friquis total, però m’encanten. Els seus pares els ho deixen fer, però amb els ànims que hi ha a casa, jo no goso ni demanar-ho. Potser quan sigui major d’edat…

Avui a casa hi ha calma. En Nico m’està cridant perquè jugui una estona amb ell. Plego. Adéu, estimat diari.

Divendres 14 de gener

Aquest matí a l’insti m’han fotut el mòbil. Segur que ha estat en Miki; és un torracollons. Fa temps que em va al darrere i, com que passo d’ell, només fa que fer-me la punyeta. Ja li val, eh! A última hora, la Sònia l’ha trobat a la paperera. Quan la Sònia, la Júlia i jo sortíem de la classe, el grupet d’amics d’en Miki ens miraven de reüll i reien per sota el nas; semblaven les hienes que vam veure al zoo. Imbècils!

Ostres!, ara sento que el pare torna a cridar a la mare. Què li passa? Fa un temps, des que ha començat a beure, que està insuportable. No sé si és pel canvi de feina o què, però ja no és el mateix. M’he tancat a l’habitació i ara em tapo les orelles perquè no vull ni sentir-los. Ja m’imagino la mare en un racó plorant. És horrible. Ell la insulta; li diu que s’ha fet gran, que està grassa i lletja. Discuteixen i a vegades la pega. I després ve cap a mi i em comença a dir que si sóc tan jove i que tinc la pell tan bonica, no com la mare que s’està assecant com un bacallà… Em vénen unes ganes de posar-me a plorar. Ostres! Què deu haver estat aquest soroll? Uf, guardo el diari, que en Nico està picant a la porta. Pobrissó!

Dissabte 16 de gener

Ja fa dos dies que  estem més tranquils. Ni un crit, ni un cop, el pare calmat i en Nico corretejant content pel pis. M’agrada seure i escriure el meu diari, és el meu millor amic i és que només escrivint puc desfogar-me. No goso explicar a ningú tot el que em passa…

Avui estic contenta. Aquesta tarda hem quedat amb la Sònia i la Júlia per anar a veure la peli “Lluna nova”, una d’aquestes de la saga Crepuscle que m’agraden tant. En tinc unes ganes! La Sònia ja l’ha vista, però diu que és megaguai i que repetirà. Primer el pare no em deixava anar-hi, però jo he insistit i li he dit que als meus companys de classe que encara no han fet els catorze els deixen sortir i al final m’ha dit que OK. A més, passo de quedar-me a casa, quin “rollo!”. Hi anirem a la sessió de les sis; hem quedat a les cinc i no paro de mirar el rellotge, el temps passa tan a poc a poc.

Dilluns 18 de gener

Fa una hora que intento resoldre les equacions que hem de presentar demà, però no em puc concentrar. Avui la profe de mates, amb aquella veu tan robòtica que té, m’ha fotut una bronca impressionant. Pe-rò, què et pas-sa, San-dra? On tens el cap? Tan bo-na a-lum-na que eres i estàs baix-ant el ni-vell.

Però és que ara ja no és com abans… Aquest matí he vist la mare amb ulleres de sol per casa. No, plis, no, que no sigui… Però just quan se les ha tret un moment, de reüll, li he vist el morat sota l’ull i una mirada trista, absent, com si ja no tingués força per a res. JODER! QUINA MERDA!

I és que ahir sant tornem-hi. Com que era diumenge, el pare va sortir al bar i va tornar borratxo com una cuba. Va entrar a casa amb els ulls desorbitats i vinga cops de porta i patacades i sorolls. Després crits i més crits i insults a la mare. I el Nico plorant. Després de dinar, tots dos ens vam tancar a la meva habitació i ja no en vam sortir ni per sopar. El Nico se m’abraçava ben fort de tan espantat com estava. M’ofegava de pena i em tapava les orelles i anava repetint per dins NO VULL SENTIR RES, NO VULL SENTIR RES… Només quan vaig agafar el diari, vaig poder respirar i tranquil·litzar-me una mica.

Dijous 21 de gener

Dia de pràctiques de química al laboratori de ciències. La Sònia, la Júlia i jo ens ho hem passat teta. El profe de pràctiques diu que tinc molta traça a fer transformacions químiques i m’he posat súper contenta. Després ens han deixat una estona d’esbarjo i hem fet una competició de bàsquet amb el grupet de nois que van amb en Miki, que ara els diem les hienes. Com hem rigut. Al final, els hem guanyat. Osti, que bo! Han flipat de veure que bé que juguem!

Els pares han anat a sopar a casa d’uns amics. En Nico i jo ens hem quedat sols i això m’encanta. Quan he deixat en Nico adormit al llit, he engegat l’aparell de música de la mare i he escoltat en Justin Bieber, ben fort, ben fort…

You gotta go and get
Angry at all of my honesty
You know I try but I don’t do too well with apologies
I hope I don’t run out of Time could someone call the referee

Cause I just need one more shot at forgiveness…

Saltant i ballant, ben  abraçada al meu diari, m’he sentit lliure i feliç.

Dilluns 25 de gener

MERDA! JODER! És que no podem tenir uns quants dies seguits de pau en aquesta casa? Ahir va ser un malson, un malson de debò. Mentre sopàvem, el pare va començar a escridassar la mare i li va llençar tot el plat ple a la cara. Aquest menjar és una merda, cridava. Després li va clavar una bona pallissa. La mare es va tancar a l’habitació. Quan el pare picava a la porta ella cridava i cridava:

—Malparit, m’has fet mal, vés-te’n. VES-TEEE’N…

Els crits i els insults encara em reboten a les orelles.

Després de la baralla, el pare va entrar a la meva habitació. Em deia que quina sort tenir una filla com jo i que què faria sense mi… Que jo sí que era jove i maca, no com la mare. Tu sí que cuidaràs de mi i d’en Nico, oi? Ta mare ja no val per res… Mentre parlava m’arribava el seu alè pudent d’alcohol. QUIN FÀSTIC!!! Després em va començar a acariciar amb el dit i després amb tota la mà. Va tocar-me la cara i em deia quina pell més fina que tens, sembla de vellut. Veus, ara hauré de dormir al sofà, em deia mentre m’acariciava. Em vaig quedar quieta, com paralitzada. Em moria de ràbia i volia cridar, però no em sortia la veu, em semblava que m’havia tornat de paper. Quan va sortir de l’habitació vaig agafar el diari i em vaig amagar tota jo sota els llençols.

Dimecres 27 de gener

Uf, quina tranquil·litat! El pare ha marxat uns dies a Mèxic per feina i no tornarà fins diumenge. Quan ell marxa, la mare es transforma. Avui, quan dinàvem tots tres, la mare, en Nico i jo, ens hem fet un tip de riure. Al vespre hem posat una peli, Ice, per al Nico, i tots tres ens hem assegut al sofà menjant les crispetes que hem fet el Nico i jo.

M’agradaria que cada dia fos com avui; que no hi hagués bronques ni paraulotes, ni cops, ni coses trencades i veure en Nico jugant tot rialler.

Divendres 29 de gener

Estimat diari, avui estic molt contenta, he tingut un bon dia.

Aquesta tarda hem anat amb les col·leguis a  comprar a la Maquinista.  Al Forever 21, la Júlia s’ha comprat uns texans que li quedaven súper bé. Quin tipasso que té la tia! Em fa una enveja. Jo, en canvi he hagut d’agafar una talla més de la faldilla que m’he quedat. Aquests dies estic tan nerviosa que no paro de picar i picar i ostres!, m’he engreixat una barbaritat, estic foca total. Després hem anat al Hollister i la Júlia s’ha firat una brusa bastant escotada. Diu que a veure si així el Roger es fixa en ella. Prou que li tiro la canya, ens ha comentat, però em sembla que no li molo gaire. Nosaltres l’hem animat, que sí dona, que si que et fa cas… Més que res que quan es ralla no para…

A casa, la mare ha comprat pizzes i en Nico ha xalat d’allò més. La mare l’ha deixat quedar despert fins tard. Au, que aviat faràs vuit anys i ja pots mirar la tele més estona, li ha dit. En Nico s’ha estarrufat tot; semblava un gall dindi desplegant el plomatge. Ai, com m’estimo el meu germanet.

Dimarts 2 de febrer

El dia ha estat horrorós, una puta merda. Des que va tornar el pare, les coses han empitjorat. Només tenia ganes de plorar i quan fèiem l’examen de mates ho veia tot borrós; no podia llegir bé les preguntes i fins i tot m’ha caigut alguna llàgrima al paper. Segur que aquesta prova la suspenc. He hagut de dissimular, però tenia una bola al coll que quasi no em deixava parlar i m’ennuegava. La Júlia i la Sònia no paraven de preguntar-me que què em passava i jo que res, que estic bé, però em trobo una mica refredada. Crec que no s’ho han empassat.

I és que ahir la mare va marxar de casa. Va dir que ja no podia més, que se n’anava i que d’aquí a uns dies ens vindria a buscar a en Nico i a mi. El pare li va dir de tot: mala puta, bruixa, porca, que abandones els teus fills, que et denunciaré i te’n retiraran la custòdia…

Després, quan en Nico ja dormia, vaig sentir el pare que s’acostava a la meva habitació. Des del darrer dia que va entrar, em tanco amb baldó.  Quan sento les seves passes se’m posa la pell de gallina.. Va picar a la porta amb aquella veu melosa: Sandra, Sandretaaa, amb unes as que s’allargaven com una serp. Obre, obre…  Va insistir una bona estona. Quan veu que no obro, crida i m’amenaça,  però vaig resistir  i quan vaig sentir les passes punxegudes que s’allunyaven vaig començar a respirar.

Quan vaig agafar el diari vaig notar que tenia els fulls durs, com si estiguessin aguant la tensió que hi ha a casa.

Divendres 5 de febrer.

Avui m’he vist més amb cor de sortir amb les amigues. A la tarda hem anat a fer un frankfurt al bar del costat de l’insti. La Sònia està súper penjada del Roger. No para de parlar-ne, que si en Roger per aquí, que en Roger per allà. Que si li agradaré amb aquesta faldilla? Que si es fixarà en aquest granet… La Júlia i jo ens miràvem de reüll, somrient i com dient: que plasta! Però així he sortit de casa i m’he distret una estona, que ja em convé.

A l’hora de sopar el pare estava seriós i m’anava mirant de reüll. Com que en Nico està inquiet, he d’estar per ell, que mengi, que diu que no té gana. Jo el faig menjar, però la veritat és que, des que va marxar la mare, jo tampoc tinc gens de gana. Amb la mirada fixa i seriosa del pare m’he posat molt nerviosa. Quan s’ha aixecat, m’ha mirat amenaçadorament; semblava que m’anava a pegar i he anat corrents a l’habitació.

He agafat el diari mig tremolant i m’ha semblat que el diari tremolava, com jo…

Dilluns 22 de febrer

He estat a punt d’explicar-li a la Júlia tot el que estic passant. Que el pare cada dia està pitjor, que l’he d’esquivar perquè no em pegui. Que si no faig el que vol, es posa com una fiera. Que a vegades pega en Nico, que no té culpa de res. Però quan vull començar les paraules se m’encallen a la gola com si no poguessin passar la frontera del coll.

A la classe d’Educació Física ella i la Sònia no paraven d’interrogar-me. Què tens? Se’t veu trista. Fas moltes ulleres, que no et trobes bé? I jo, que només faig que empescar-me excuses barates, els he fotut la bola que aquesta tarda no podia quedar amb elles, que havia d’acompanyar la mare al metge. Només vull estar sola; no tinc ganes de sortir, ni de parlar amb ningú, ni de res. TOT ÉS UNA MERDA!

Darrerament em costa dormir i si m’adormo tinc malsons. Quan em tanco a l’habitació comprovo que el baldó estigui ben tancat. I repeteixo com un mantra: plis, plis, que no piqui a la porta, que el pare no piqui a la porta, avui no. Voldria que les coses fossin com abans. Però quan és hora d’apagar el llum, sento les seves passes que ressonen pel passadís.

Dimecres 24 de febrer

Estic fatal! He arribat a l’insti amb els ulls inflats de tant plorar. No podia parar atenció a les classes i vinga fer gargots a la llibreta. A més, com que no volia que la Sònia i la Júlia em diguessin res, m’he assegut en un altre pupitre. La Sònia, com que està penjada d’en Roger, darrerament no està gaire per mi, però la Júlia es girava de tant en tant per mirar-me amb aquells ulls d’interrogant que fa.

Com li puc explicar el que està passant a casa? No puc; em moriria de vergonya. Dir-li que la mare ha marxat de casa perquè el pare la maltracta? Que el pare vol que jo faci de mare? Que també m’amenaça a mi?  Que pega el meu germà? Que casa meva és un infern?

No puc més. Només espero que la mare vingui a buscar-nos. Des que va marxar no n’hem sabut res i ja fa quasi un mes. No sé si resistiré gaire més temps així…

Dilluns 8 de març

Per fi! VISCA! Ahir la mare ens va venir a buscar al Nico i a mi. Aprofitant que el pare havia sortit a fer el cafè, va entrar a casa i ens va fer marxar corrents. Au, anem abans que torni, ens va dir amb presses. No vam tenir temps de recollir gairebé res. Per sort, vaig poder emportar-me el diari. Ara vivim a casa l’àvia, que cau més a prop de l’institut. La mare diu que ha denunciat el pare per maltractaments, però que quan sortim de les classes vigilem que no estigui per allà.

He explicat a les meves amigues que els pares s’han separat i que ara visc en una altra casa. Però no he dit res a ningú d’això que ha passat. Em fa una vergonya immensa, tinc la sensació d’haver fet alguna cosa malament.

Dimarts 15 de març

Estimat diari, ja sóc una altra. La meva vida és molt més tranquil·la; ara tot és més llis, els dies més iguals, sense intermitències. He començat a recuperar el bon ritme de les classes i em concentro més. La Sònia finalment s’ha liat amb en Roger i ja no està tant amb nosaltres. Amb la Júlia hem fet un grupet de classe i sortim alguns caps de setmana. Tinc més ganes de fer coses.

Ara que ja estem tranquils, demanaré a la mare que em deixi fer un tatoo. Encara no sé on. Des que ha tornat a casa, ella està més oberta i parlem molt.

Però de tot això que ha passat no he explicat res a fora. Tot sovint em vénen flaixos d’aquests dies passats. Llavors no sé si és veritat o ha estat tot un somni; els records són borrosos, confusos i noto que no  ho puc explicar, que les paraules se m’encallen a la gola com si fos un túnel sense sortida. No puc, no goso. No sé si ho podré explicar mai…

 

Maria V.

Anuncis
Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

T’odio, t’estimo

Elena Ramón

Any 2065. La Mirit observa els focs en silenci. El record del dia que en Samat  li va ensenyar aquella carta li retorna una vegada i una altra.  Deixa-ho córrer, és perillós, l’havia avisat. Ja en tens prou amb la fleca, no et fiquis en més embolics. Embolics, què dius? Li va somriure ben il·lusionat.  Si el seu espòs li hagués fet cas, ara seria feliç, tots serien feliços. Maleïda carta.

 

1 de maig de 2060

Excel·lentíssim  cap de permisos de la quadra cinquena.

El motiu d’aquesta carta és la petició d’un permís especial per al dia dos d’octubre d’enguany, data de la visita de Just VII, estimat i venerat  líder de la nostra nació.

Com a cap de l’associació de veïns del cent-vint-i-u raval de la quadra cinquena, exposo l’acord unànime del veïnat, reunit en assemblea. Per això, sol·licito un permís d’ocupació de la via pública per a l’esmentat dos d’octubre . A fi de celebrar tan joiós esdeveniment, hem planificat diverses activitats populars amb el leitmotiv del nostre estimat i venerat líder. Les activitats proposades són: jocs infantils; concerts populars; un concurs per apropar la vida del nostre líder al poble i un mercat de productes elaborats per la nostra comunitat, la venda dels quals sufragaria les despeses que ocasionaria aquesta festa.

Demanant disculpes avançades; esperant  no haver-lo distret de les seves importants obligacions; i convidant-los, tant a vostè com a la seva família, a compartir el dia de festa.

Cordialment.

Signat:

Samat Verdi , president de l’associació de veïns del cent-vint-i u raval de la quadra cinquena.

 

 

10 de juny de 2060

Benvolgut Samat,

Ens complau constatar el fervor de la seva quadra cap al nostre líder Just VII.

Hem rebut amb sorpresa la seva proposta. De ben segur deu estar d’acord en que hem de perseverar vigilants, perquè els enemics de la societat actuen des de les estratègies més impensades. Fins i tot des de els racons més humils i sota les propostes més innocents. Vull pensar que aquest no és el cas.

Ara compartiré unes senzilles reflexions.

Per començar, em parla d’assemblea veïnal. No ens consta que s’hagi concedit cap permís per a celebrar una reunió que hagi obviat la supervisió d’un agent de la salut democràtica. Per aquest motiu em veig obligat a obrir un procés d’investigació per tal d’escatir quins són els responsables d’haver incomplert la normativa bàsica  i, en conseqüència, de provocar perilloses escletxes d’entrada d’elements subversius. Prova d’això és la proposta en si mateixa que ara passo a analitzar:

Primer: jocs infantils.

No queda especificat de quin tipus de jocs infantils es tracta; la qual cosa implica un desconeixement cabdal de la primera norma de seguretat: la innocència i la bona fe són la porta més directa per fer circular idees subversives que condueixen a sembrar la llavor de la dissidència més perversa en contra de la nostra societat. Sota l’aparença de la ingenuïtat, es vesteix l’enemic.

Segon: concert de música popular.

Els intèrprets acreditats estan molt ben qualificats i cap d’ells accediria a actuar al carrer, fora del marc adient. Això em porta a pensar que personatges enemics del poble disposarien d’un públic desprevingut que quedaria contagiat irremissiblement per aquest exèrcit a l’ombra que  ens obliga a mantenir viva l’alerta. Fora de context, no ja les paraules, sinó també el to i els gestos són vies de transmissió del virus de la dissidència.

Tercer: concurs per apropar la vida del nostre líder al poble.

Potser és una insinuació velada en contra del nostre sistema informatiu i educatiu? Que potser no està a l’abast de tothom, i en igualtat de condicions, tot allò que convé conèixer del nostre  estimat i venerat líder Just VII? Que potser, en aquesta quadra, no se segueixen les normes de la transmissió i de la informació adequadament? Si fos així, implicaria desobediència per part dels professors adscrits a la quadra i una desatenció als informatius obligatoris per part del veïnat.

Quart: mercat popular per sufragar les despeses de l’esdeveniment.

La proposta demostra un desconeixement absolut de les normes bàsiques sobre transaccions comercials. L’estat abasteix la població per tal que les necessitats estiguin totalment cobertes i sense generar excedents que constituirien la llavor de futures desigualtats, d’enveges i,  conseqüentment , de la destrucció de la societat perfecta a què els nostre líder ens ha conduït.

Estimat Samat, i així l’anomeno perquè no vull pensar que conscientment hagi estat capaç d’enviar-me una proposta amb les implicacions nefastes que acabo de comentar. Sens dubte vostè convindrà amb mi que, malgrat potser no hi ha hagut mala intenció, el desconeixement per part del cap de l’associació de veïns del cent-vint-i u raval de la quadra cinquena és preocupant. És per això que em veig obligat a traslladar la seva proposta a la secció de vigilància educativa i a la de prevenció control d’actuacions subversives. Segons comenta a la proposta, es tracta d’una decisió presa en assemblea, fet que comporta que la quadra està infectada i que s’hi ha instal·lat el virus de la revolució.

Per aquests motius, rebran la inspecció dels cossos de vigilància, que, després d’estudiar el cas extrauran les cèl·lules malignes i aplicaran el programa re educatiu més adient.

Visca el nostra estimat i venerat líder Just VII.

Signat:

Andreas Rubit, cap de permisos de la quadra cinquena.

 

 

12 de juny de 2060

 

Excel·lentíssim cap de permisos de la quadra cinquena,

Em disculpo per la meva ignorància en l’esperit del reglament. Lluny de tots nosaltres està afavorir qualsevol facilitació per tal que el virus de la traïció penetri a la nostra societat. Per això, agraeixo profundament les encertades reflexions al respecte de la proposta que li he enviat. Em poso a disposició dels cossos competents i desitjo amb fervor reconduir els nostres pensaments al servei de l’ordre establert, que tant de benestar ens proporciona.

Lamento profundament haver-lo distret de les seves importants obligacions i agraeixo la seva paciència i dedicació. La vostra excel·lència és un exemple a seguir per a tots nosaltres.

Signat:

Samat Verdi

 

8 d’octubre  de 2060

Estimada Mirit,

Mai no llegiràs aquesta carta, però aquí al mòdul dels dissidents, he fet un bon amic, en Xiroi. Ell no trigarà a sortir, m’ha proposat d’aprendre-se-la de memòria per recitar-te-la quan et vingui a visitar. No sé quant de temps haurem d’estar separats encara. Sóc feliç de poder expressar el que sento. Escriure és el màxim que em puc permetre en aquesta presó, ara que he aconseguit alguns estris. No suporto estar allunyat de tu, dels nens, de la fleca. De vegades somnio el tacte de la farina fresca i suau. Ja veus de què m’ha servit estimar Just VII. Té gràcia el nom, Just. Com n’estava d’encegat, però ara ho veig tot clar. Sóc un home nou. Ja no confio en ells, he après a simular, a mentir; però no t’espantis, només a ells. Amor meu, no deixo de preguntar-me què us han fet. Com és la reeducació que us apliquen. Espero que no us hagin internat, això es el que m’han assegurat els meus educadors. Ho vull imaginar així, si no em tornaria boig. Tu sabràs mantenir la família unida i segura. Estigues tranquil·la que a partir d’ara sempre més faré cas de les teves opinions. Com vaig poder cometre aquesta imprudència? Però també, com podia renunciar als meus principis, a ser jo? Com t’enyoro, com us enyoro. La separació és més dura que qualsevol de les tortures, però em mantinc ferm.

Un petó, estimada.

 

20 de desembre de 2060

Estimada esposa:

M’alegra haver rebut l’autorització per enviar-te aquesta primera carta després de sis mesos de formació intensiva. El temps que porto en el centre de reeducació ha estat el més profitós  de la meva vida. Comprovaràs que he après molt. Sóc un home nou. Quan surti ho faré amb il·lusió i agraïment. No puc negar les ganes d’abraçar-te a tu i als nostres fills, però de vegades hi ha prioritats que superen els nostres desitjos.

Espero poder vetllar ben aviat per tots vosaltres.

Samat

 

3 de juny de 2061

Estimat Xiroi,

La teva proposta em sembla molt encertada. A la Mirit i als nens els anirà bé sortir d’aquí. Tens raó, no haver de patir per la seva seguretat em permetrà estar més tranquil i em podré dedicar a la causa en cos i ànima. No m’hagués imaginat mai que podria arribar a agrair el patiment a les cel·les de reeducació, quina manera d’anomenar un centre de tortura. Ara podré retornar,  a Just VII i als seus cossos de magisteri i vigilància, tota la dedicació que em va dispensar. Els coneixements exhaustius que em van proporcionar seran valuosos per a portar a bon port la tasca que se m’ha encomanat. Ha arribat l’hora. Visca la revolució.

Signat: Samat

 

ANY  2065. Les llums i l’alegria dels focs donen la benvinguda al nou any. La Mirit s’ho mira darrere la finestra amb els ulls a punt de vessar i els records massa tendres. Els nens són al pati, juguen, riuen. Després s’aïlla amb el diari que en Samat li va regalar quan esperaven el primer fill. Té, quan sigui gran li podràs explicar la vida que portava aquí dins. I se li va abraçar a la panxa. Fa temps que no hi escriu res. Ara l’obre, el fulleja i llegeix uns quants paràgrafs, a l’atzar:

Des que et van anomenar cap de l’associació de veïns que no dormo tranquil·la. Ets tan innocent. És clar que si no ho fossis no m’hauria enamorat de tu. Ets com un nen sense malícia, transparent, generós, entusiasta i eixelebrat. Com t’has atrevit a proposar res? Això ens portarà problemes. Encara ens prendran el negoci. Què faries tu sense la teva fleca?

Passa quatre fulls i en tria un altre:

Poc em pensava el dia que em vas regalar aquest diari que em serviria per abocar la por i la ràbia que tu no vols compartir. Et vaig avisar. I ara què? Els mateixos que t’animaven ens deixaran sols. I als nens, no vull pensar com els tractaran, pobrets. I si ens separen? Tu no pateixes, no, perquè declararàs amb la veritat que neix dins el cor, i per això creus que estudiaran el cas amb benevolència. Tossut. Cec i tossut.

La ràbia li creix als dits i salta uns fulls endavant.

Avui sóc feliç. Benaurada memòria d’en Xiroi i la seva paciència. Li he fet recitar la carta fins que l’he apresa de memòria, la guardaré dins meu com un tresor fins que tornem a estar junts. T’enyoro, Samat. Quant de temps ens queda encara d’estar separats. Jo també sé què és estar allunyada dels nens. Deu setmanes d’internament, parava  boja, tenia tanta por de perdre’ls. Per això vaig proposar-me sortir ben de pressa. Estic tan contenta de saber que reconeixes que t’has equivocat. Ara posaràs seny i podrem viure en pau. Estic cansada, entre la fleca, els nens i les cabòries que no m’abandonen, no descanso. M’agradaria dormir com abans, abraçada al teu coixí, tranquil·la, sabent que estàs a baix, amb el nas enfarinat, traginant, fent gresca. Com enyoro la teva olor.

Va directe al darrer paràgraf.

Que il·lusa he estat. M’ho vas prometre, però no. Els mesos d’internament no t’han fet canviar, ben al contrari. Has tirat pel dret com sempre, i sense consultar res ens has fet fora. En Xiroi us cuidarà, és per la vostra seguretat. I jo mateixa vaig entregar-li el missatge amb els teus plans dins aquella barra de pa que era especial per al Xiroi; però només per a ell, no t’equivoquis, eh bonica? En Xiroi, aquest sí que és llest. Ell amb la família a mirar-s’ho des de fora, tu allà, i jo patint aquí, en un  país que no conec. Els nens no pregunten gaire, tampoc et veien gaire des que vas acabar la teva re educació. T’odio.

 

La Mirit fa l’acció de tancar el diari, però s’hi repensa, s’asseu i amb el llapis a la mà s’hi  aboca:

Ens retrobarem algun dia? Tinc l’esperança tant encongida. Mentrestant he de comunicar-me amb el teu record que cada dia perd gruix. Em fa por oblidar-te del tot, els nens ja ho han fet. Tres anys sense saber res de tu és molt de temps. Ells semblen feliços, però jo estic trista perquè has desaparegut de les seves converses. Tot i així, tampoc els forço, no cal angoixar-los. Quan tornis, si tornes, te’ls hauràs de guanyar. Espero que els ofereixis arguments de pes per justificar l’absència. Em costarà perdonar que hagis triat la lluita política en lloc de la teva família. Envejo en Xiroi, aquest  heroi sopa amb la seva família cada nit.

T’odio, t’estimo.

 

Maria

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

Carta al meu consol

 

Benvolguda Doctora,

Avui que és el meu aniversari —50 anys no es fan cada dia ni canviar de segle tampoc—, reflexiono assentant davant del mar, amb un llapis i un paper a les mans, barrinant com puc redactar un parell de comentaris que li vull fer arribar.

Quasi tot el que li havia de dir ja ho he fet personalment, però hi ha algun tema que no acabo mai de verbalitzar clarament, que no puc explicar en veu alta; senzillament em costa, millor dit, la veu no em surt. Per això li escric aquesta carta.

Avui tinc ganes de dir-li, allò que no vull escoltar de mi.

Quan parlem dels dimonis tots dos sabem de què parlem. Que hi ha dimonis que treuen el cap de tant en tant i altres que estan al soterrani i et cremen a la foguera del Pere Botero. Però tots són dimonis i ara un, ara l’altre, acaben per fulminar-te. Encara diria més, a vegades no és un dimoni el que porto a dintre, és pitjor que això. Vostè creu realment que jo estic desitjant que algú es mori? A algú conegut em refereixo. Segur que no s’ho creu. Doncs sí. Sí que hi ha gent que jo vull que es mori. Com li dic això en paraules? Posant-me vermell? I com s’explica que ho vulgui? Ah, això un dia li vindré a preguntar.

Tinc una altra espina amb vostè, més ben dit, deu ser amb mi mateix, perquè de fet em punxa a mi. L’espina té un nom: Miquel. No sé si el vull o no el vull, sé que em puteja, sé que la seva relació amb mi és detestable i que no puc treure-me’l de sobre, però no vull que vostè m’ho trobi malament ni veure la seva cara de reprovació ni els seus ulls que em diuen: Uf! Mirà noi, tu no ho vols saber però aquest tio no s’ho val ni et vol, i si et vol, et vol per fer-te mal. Això no ho suporto, no suporto la seva mirada, la de vostè vull dir. Ni la d’ell tampoc. En realitat la mirada d’ell és la del dimoni, del dimoni que enganya, el Mefistófeles que t’allarga la vida i que t’acolla, que et concedeix el que desitges però ho fa pagar. I a quin preu! Podria fer-li una carta molt llarga d’aquest tema, potser la pròxima. Peró no vull parlar-ne en veu alta.

Acabo amb aquella idea que va començar com una escapada i que no he resolt encara. Ara hi vull pensar a fons, fer-ne un projecte. És aquell desig d’anar a tota velocitat per una autopista i no girar el volant quan arribes a una corba pronunciada seguida d’un pont de mil metres, i saltar, sentir-me lliure com un ocell d’altura, volar a càmera lenta, Ja se que vostè no ho veu bé. -Pels que queden, argumenta. I això a mi què? Sap com ho veig jo? Que seria un final que canviaria la visió del meu tarannà, conformat, serè, acoquinat, mediocre i petit burgès. Ho veig com un projecte valent. Una vegada els déus van preguntar a Aquil·les, si preferia una vida curta e intensa o llarga i plena de glòries. Ell va triar la curta.

Mentre l’escric veig un quadre, penjat al porxo de l’hotel, d’un paisatge inquietant, amb rotllanes vermelles que associo a la sang. Un gran contrast amb el paisatge real que contemplo als meus peus, el lent moviment del vaivé de les onades, silenciós, blau i transpirant pau.

I així ple de ben estar després de la catarsi, la saludo cordialment,

Joan Puig i Martí

P.D. M’agradaria molt que em contestes aquesta carta, apreciada doctora.

 

Publicat dins de Epistolar | Deixa un comentari

El fil de seda

Lleida, 23 de juny de 1970

Benvolguda Montse,

M’acaba d’arribar clandestinament el manuscrit de les memòries de la Victorina Vila, una mestra d’Albesa, morta a l’exili, i una de les protagonistes de la renovació pedagògica a Lleida. La mestra hi explica tota la tasca educativa colossal que van fer. També el bombardeig del Liceu Escolar de Lleida, l’any 39, per l’aviació dels nacionals, on van morir 42 nens i algunes mestres, un episodi terrible que la va afectar profundament i que jo desconeixia. De la feina renovadora que feien el Liceu Escolar i l’Escola Minerva a la ciutat, sí que n’havia sentit parlar a la senyora Adelina, quan ens feia classes de català al seu pis. Recordes que hi anàvem com si anéssim a costura perquè els veïns no es malfiessin i la denunciessin? Quins anys de silenci sepulcral! Gràcies a d’ella ara puc escriure’t en la nostra llengua.

La Victorina, a les seves memòries, es pregunta amb certa tristesa si queda alguna cosa de tota la feina que van fer ella i les seves companyes. He pensat que el manuscrit et pot ser útil per al curset que estan muntant a l’Escola d’Estiu sobre el paper de les mestres en la renovació pedagògica durant els anys de la República. Cal conèixer tot el que es va fer perquè no quedi enterrat sota una llosa, com les runes del Liceu bombardejat. Vols que t’enviï la carpeta pel primer amic que baixi amb l’Alsina Graells?

Com m’agradaria viure a Barcelona i participar amb tu en les coses tan interessants que m’expliques quan véns cap aquí dalt. És veritat que feu classes en català? Com? A quines hores? Què hi diuen els pares? Explica-m’ho, perquè intentaré fer alguna cosa, ni que sigui petita, a l’escola on m’han destinat. Parlem-ne quan vinguis a l’agost a veure la família.

Una abraçada

Isabel

****

assumpte: REPTES

@dolors_rp@xtec.cat

per a: sandraml123@xtec.cat

data: gener del 2000

Hola, Sandra,

No saps com em va agradar trobar-te l’altre dia als tallers de Ca la Dona. És una satisfacció reveure una exalumna que ja és col·lega i saber que compartim professió i inquietuds! També va ser una alegria que em diguessis que jo t’havia despertat les ganes de ser mestra.

Jo vaig viure la mateixa experiència amb la Montserrat Guiu, una de les millors professores que mai he tingut. Després d’alguns anys de no veure’ns ens vam retrobar en les lluites per la millora de l’escola pública, i també en altres com les manifestacions per la despenalització de l’avortament. Li vaig poder dir que jo era mestra a causa d’ella. Que tu em diguessis el mateix m’emociona molt. Uns versos d’un poema de la Montserrat Abelló em fan pensar en aquests encreuaments de trajectòries vitals: “aquelles que esperem que germini la llavor, som solidàries”.

Em va agradar molt també que m’expliquessis els teus reptes a l’Aula d’Acollida, les descobertes de la interculturalitat amb els alumnes xinesos, pakistanesos, dominicans, guineans, russos…, segur que te’n sortiràs, segur que podràs amb tota aquesta diversitat perquè en faràs un avantatge i no un obstacle. Pots considerar-te afortunada.

Si algun dia em necessites, no ho dubtis: escriu-me un mail o un sms, trobem-nos i comentarem les teves classes d’acollida, si és que això pot ser-te d’alguna utilitat.

Una abraçada,

Dolors

****

[Fragment del diari de classe de la Sandra]

Ripollet, 15 de març de 2007

M’és impossible seguir el meu diari de classe cada dia. I això que cada dia passen coses dignes de consignar. Avui m’hi poso perquè tinc una estona. Tots han marxat a una conferència sobre seguretat viària.

Aquest matí, a l’hora del pati , com sempre, els alumnes seguien a l’aula i, com sempre, no els he fer marxar. La discussió els ha implicat molt i tots, en Jai-yi, la Rui-Zhen, la Juana, la Binta, la Bere, l’Ylia, l’Emerson…, tots volien seguir parlant. El cas de la nena Malala els ha regirat.

En Khawar, l’Ali i la Nasrin callaven. Estic segura que no els agradat el que han vist al reportatge i temia que en qualsevol moment dirien que tot això de la Malala és propaganda contra els seguidors de Mahoma i contra el Pakistan. Però no han dit res. Potser perquè ja em coneixen, potser perquè (tant de bo) el fet els ha impactat. No són tan coriacis com de vegades semblen.

El que m’ha arribat al cor és que, quan han sortit, la Nasrim ha passat pel meu costat i tapant-se amb el seu vel de colors m’ha dit molt fluixet:

-Professora, jo vull ser professora al meu país.

***

Lahore, octubre de 2012

Estimada professora Sandra,

Li envio aquesta carta per la meva cosina Fahmida que ha vingut del Pakistan a viure a Ripollet i que també anirà al mateix institut on vaig anar jo fa cinc anys. Ja veu que no he oblidat el català. Molts dies miro TV3 per Internet per mantenir-lo viu.

Vostè ja sap que jo no volia tornar al meu país però la família em va obligar a fer-ho. Ara visc a Lahore i la cosa més important que li vull explicar és que sóc professora en una escola de noies. La meva tia, que ha viscut al Regne Unit, em va recolzar i va convèncer els meus pares que, si jo acabava una carrera i tenia una professió, trobaria un marit millor. Els ha convençut que me’n busquin un amb estudis i, mentre el busquen, jo puc fer de mestra, que és el que volia i és el que m’agrada.

Penso molt en vostè i en tot el que vaig aprendre a les seves classes. Aquí intento fer el mateix amb les nenes: que aprenguin, i no només dels llibres, que pensin, que siguin elles, que obrin les seves intel·ligències.

Sóc feliç ensenyant aquestes nenes.

Al meu país tenim una tradició i és que tot el que les dones s’ensenyen entre elles és com un fil de seda que no s’acaba mai i que les uneix d’una generació a l’altra. Naturalment que la tradició es referia a ensenyaments de la casa i de la criança dels fills, però jo penso que, ara, aquesta transmissió també podem referir-la al que les dones aprenem i ensenyem a l’escola.

No li amago que, de tant en tant, en algun racó del país, els fanàtics religiosos tirotegen les nenes i les professores. De moment aquí a Lahore, no. De totes maneres, la meva professió i les alumnes em fan oblidar tots els perills. Estic segura que, si em passa alguna cosa, alguna d’aquestes nenes recollirà la llavor.

Cuidi bé la meva cosina Fahmida. És molt llesta.

Rebi les meves salutacions més cordials.

La seva exalumna,

Nasrim

Matilde

 

 

Guardar

Publicat dins de contes | Etiquetat com a | 2 comentaris

El nom

@mmilianm

El jutge de l’Audiència Nacional Melchor Estrella s’ha llevat com cada dia a les 6.30 del matí. Se sent ple de vigor. Que el seu equip humiliés ahir el seu rival de Barcelona per tres a zero, després de tant de temps de no fer-ho, l’omple d’auguris feliços. A la cuina es pren el primer cafè, el millor. Se’l prepara ell mateix tots els matins quan a la casa no hi ha res més que silenci.

Decideix agafar el metro i prescindir de la comoditat del taxi. Vol gaudir de les mirades i dels somriures que li dedicaran els companys de vagó quan el reconeguin. Les converses que descobreixi, amb els ulls dels interlocutors absorts en la seva persona, li acabaran de carregar les bateries. Serà un dia rodó.

A l’Audiència comprova que no té cap compromís especial; per tant, decideix llegir els diaris i delectar-se amb el segon cafè, el que li ha entrat la Sònia. Li ha mirat les cames i ella li ha correspost amb un somriure. Ai!, si s’atrevís… Reconeix el pessic a l’entrecuix i marca el número de la Mariló. Mira que si tingués el matí lliure! I el té.

Dins del taxi pensa que la dona conserva el cos perfecte dels trenta anys i escaig, quan la va conèixer. Potser sí que ara és una mica més arrodonit, però tant se val. Sempre l’ha vista vestida de negre i amb totes les expressions de l’elegància. Creu que el no-color li escau i a ell el posa. El sedueixen els seus cabells sempre foscos, llargs, curts, llisos o ondulats, els llavis vermells, la cara pàl·lida i aquells ulls inquiets i brillants. Se li comença a manifestar la pressa.

—Estimat, quina sorpresa! Mai no véns tant d’hora.

—Avui és un dia especial.

—Què et sembla si d’entrada fem un vi blanc? Et ve de gust?

—Sííí, com tot el que em proposes —li pica l’ullet.

—Passa a la sala, estimat. Ja vinc.

En Melchor s’acomoda en una de les butaques blanques; el fascina el tacte suau de la pell. És una espècie de preliminar. La llum tènue que es filtra per les finestres li fa tancar els ulls. Els obre quan li arriba l’olor subtil de vainilla de la Mariló. La dona porta una glaçonera amb un Rueda i treu dues copes de la vitrina. S’asseu a tocar de l’home i serveix el vi.

—Brindem. Per nosaltres!

—Per tu, reina.

Quan estan assaborint la segona copa, com una ploma, les mans de la Mariló es posen en les del jutge i les hi acaronen.

—M’ho he estat rumiant molt i em costa, però crec que t’he d’explicar una cosa.

La mirada d’en Melchor es torna d’acer. Amb què li surt ara, aquesta?

—És un tema delicat.

La dona s’ajusta la jaqueta esmòquing i creua les cames amb una naturalitat estudiada.

—Parla, si et plau.

—Saps que un dels meus clients és en Nomdedeu.

En Melchor es grata la cara inconscientment.

—Tot el que es diu aquí, aquí es queda. No pateixis. Mai no faig excepcions però el que t’he de dir és molt important per a tu.

El silenci és la resposta de l’home.

—Vaig al gra. Crec que has de saber que en Nomdedeu té una amant.

En Melchor no pot controlar un somriure. La Mariló ha emmudit i se’l mira.

—Per què m’ho expliques?

—És sabut que no li tens…. gaire simpatia. No et va fer ministre i…

—No vull seguir parlant. Estem traspassant una línia perillosa. Se me’n refot el que faci o no el president!

—Aquest vocabulari. No m’ho acabo de creure. Estic segura que aquesta informació et serà útil.

En Melchor abaixa els ulls i calla.

—Darrerament el seu comportament no m’agrada. Ha vingut begut més d’un cop. L’últim dia va muntar un petit escàndol.

—Interessant…

—Li vaig haver de dir que si es repetia em veuria obligada a no rebre’l. Saps que amb mi no es juga.

—I com has sabut això de l’amant?

—Melcior, ens belluguem en cercles petits que es freguen. En Roc Sastre m’ho va dir.

El pessigolleig li ha desaparegut i el jutge ha emergit en el lloc de l’home excitat. Es deleix per saber qui és la dona. Ara no vol pensar què farà quan ho sàpiga. Un pensament s’imposa: pot tenir en Nomdedeu contra les cordes. Fa el salt que hi ha des de Juan Bravo al carrer Miguel Ángel i entra a la sastreria.

@mmilianm

—Don Melchor! Què el porta per aquí?

El jutge comprova el seu rellotge, les deu i quinze minuts, i s’adona que l’establiment està força ple. Entre els aturats i els que treballen, al país ningú no fa res.

—Podem parlar…, discretament?

—I tant! Passem al despatx. Julian, no em destorbeu. No estic per a ningú.

L’home de cabells negres arrissats, bigotis i celles espesses, cara colrada i l’eterna cinta mètrica al voltant del coll, s’atura un segon i somriu per dintre. L’honora que el seu client li vulgui parlar en privat.

—És un tema delicat. Tinc una preocupació molt gran des que sé que el president Nomdedeu té una amant.

—Una amant…? —en Roc no sap on vol anar a parar el jutge.

—T’imagines què passaria si s’arribés a saber? Seria una catàstrofe per al govern, per al país.

—La política és una cosa complicada —està ben decidit a tirar pilotes fora.

—El moment actual no és gens fàcil. He de poder parlar amb la dona. Ens hem d’assegurar que serà discreta. Cal evitar l’escàndol —abaixa la veu—. Això és vital per a una democràcia tan jove com la nostra —se’l mira fixament—. M’has d’ajudar.

—Però jo, pobre de mi… Jo… Què hi tinc a veure? —instintivament comprova la brillantor de les seves sabates— Tinc un negoci. No em puc buscar problemes.

—Ets el seu sastre. I un sastre és com un confessor, un psicòleg. Com qui no vol la cosa t’expliquem les nostres preocupacions, els nostres problemes, perquè sabem que res no sortirà d’aquí —comprova que en Roc s’estarrufa—. He pensat que potser te n’ha parlat, d’aquesta dona. O que tens alguna idea de qui es tracta.

—Veurà…

—Tinc molta confiança en tu —la boca del sastre dibuixa un petit somriure—. Si la pogués localitzar, parlar-li, aconsellar-la, faríem un bé al país.

—Li agraeixo la seva confiança, don Melchor. Sé que puc comptar amb vostè. Sí que hi ha una dona. Però no sé de qui es tracta. De fet —abaixa la veu—, ho vaig saber pel director del Zalll… —es frena en Sastre—. Vull dir el restaurant que hi ha a quatre passes.

Que n’és, de simpàtic, en Roc amb la seva discreció, pensa Estrella mentre s’adreça al Zalacaín. Que només li hagi dit la primera síl·laba del lloc li ha agradat.

L’encarregada el rep amb un somriure que troba insinuant. Potser li haurà de dedicar una mica de temps el proper dia que hi vagi a dinar. La noia fa una trucada i l’acompanya al despatx del director.

En Marcelo de Pedro el rep a la porta amb una abraçada.

—Amic Melchor!

L’home rabassut, vestit de blau, camisa blanca, corbata amb estampat geomètric grisa, ulleres rodones i cara d’estar de tornada de tot, el fa passar al despatx.

—Marcelo, ara feia temps que no ens vèiem.

—Has de venir més sovint. Endavant, passa. Què et porta per aquí a aquestes hores?

Troba carregós el despatx caoba amb les parets revestides de color vermell daurat que fan joc amb la catifa del mateix color i que llu un estampat grogós. Però no el sorprèn: la decoració és marca de la casa.

—És un tema delicat, però prefereixo ser directe. Ets un home de negocis i no crec que vulguis perdre el temps.

En Marcelo s’acomoda al seient disposat al que sigui.

—Tu diràs.

El jutge escurça una mica el discurs que li ha fet a en Roc, bo i exagerant la part patriòtica. Sap que així no s’equivocarà.

—Melchor, quin honor que comptis amb mi per col·laborar a salvar la pàtria! Però em sap greu. Només sé el fet. Desconec el nom de la dama. Ho vaig sentir explicar al Mentidero de la Villa.

—Al Mentidero… Bon lloc. No ens hi hem trobat mai.

—Té tants espais. I els meus horaris no són els teus. Per cert, no t’he ofert res. Una manca d’hospitalitat imperdonable.

El jutge s’ajusta la corbata

—Un aperitiu? Un cafè? Un cigar? En aquest despatx es pot fumar, per descomptat!

—Res, res, gràcies. No necessito res.

La frase li ha encantat a en Marcelo. Que no necessita res… Ha! Espolsa una engruna invisible de damunt la taula, mentre de reüll observa el jutge.

—I… potser recordes qui et va dir…

—No sé el seu nom però si vas al Mentidero l’identificaràs de seguida. És un cambrer ros que hi treballa els matins. És inconfusible, un pilota amb ganes d’agradar. Estic segur que mataria per una bona propina. Això sí, fa els millors gintònics de la ciutat.

En sortir al carrer ha trobat un taxi lliure. Semblava que l’estigués esperant. Li diu on vol anar mentre el seu cap bull. Com s’adreçarà al noi? Segurament no es coneixen de res i no troba cap motiu per què li hagi de donar informació. D’altra banda és arriscat. El taxista atura els seus pensaments.

—Hem arribat, Sr. Estrella.

@mmilianm

Li encanta el local. Bull tothora. Passeja pels diferents espais, aferrat al mòbil com si parlés, per semblar més natural, fins que troba un noi ros atenent una taula. Desa el telèfon i l’observa a distància. És alt, amb aspecte esportiu, i llueix un tupè engomat; talment un actor de cinema. Du el mateix somriure enganxat a la cara tota l’estona. Segurament se’l posa tan bon punt surt de casa. Decideix que és ell.

No pot triar taula perquè només n’hi ha una de buida. S’asseu convençut que el seu saber fer li dictarà com ha de procedir.

—Bon dia! Benvingut, senyor. Què serà?

—Serà el whisky que m’aconsellis. M’han dit que ets molt bo fent recomanacions.

—Caram! Moltes gràcies per la seva confiança. No el defraudaré.

Ha fet encara més ample el seu somriure. Això va bé. L’observa com camina segur cap a la barra.

—Senyor, és el millor Glenrothes —li presenta una ampolla—. És un whisky que no s’embotella al cap d’uns anys determinats, sinó només quan arriba a la maduració perfecta —comença a servir-lo—. Quan l’olori, hi trobarà una barreja de fruites del bosc, xocolata i vainilla.

En Melchor no pot evitar gratar-se la closca però sap que ha de tenir paciència amb el cambrer si vol obtenir-ne algun resultat.

—Disculpi, senyor, l’estic avorrint?

—I ara! En saps molt, de presentar una beguda. Endavant! Endavant!

—Doncs… —aixeca la copa a l’altura dels ulls d’en Melchor—, el color, com pot observar, és daurat, clar i brillant. En boca hi trobarà suavitat i maduresa, mantega dolça i el gust del coco i la vainilla. Segur que vol que li segueixi parlant? —el jutge assenteix amb el cap— Al final el sabor persisteix llarg i dolç amb les notes de vainilla.

—Caram, caram. Noi, si treballes al Mentidero tot i ser tan jove i descrius un whisky de la manera que ho fas, és que en saps un niu.

—No tant com voldria. Encara em falta temps.

—Temps? Tranquil, tens fusta. Arribaràs a tenir el teu propi negoci.

—Com ho sap? És el meu objectiu. —li passa per alt que la mirada del jutge és un dard buscant diana.

—Tinc una idea. Acosta’t. Estic segur que ens podem ajudar mútuament.

El xicot es posa en guàrdia.

—Seré molt clar. Et vaig a fer una oferta. Però vull una resposta immediata. Si és un no, mai no reconeixeré que he parlat amb tu. Si és un sí, farem un tracte i després t’oblidaràs que ens hem conegut. D’acord?

Tot és tan ràpid que el noi no té temps de reaccionar.

—La informació que tens val uns mil euros. Deixem-ho amb mil cinc-cents perquè ets un noi amb aspiracions. Te’ls faré arribar demà a primera hora. Hi ha tracte?

—Senyor, què vol de mi?

—Vull el nom de l’amiga d’en Nomdedeu?

—No sé res —veu la cara d’en Melchor i reacciona—. Només sé que existeix.

—Qui t’ho ha dit?

Dubta uns segons. La mirada que veu en el seu interlocutor l’espanta.

—La Carmeli…, una amiga. És una entrenadora del Metropolitan, del que està a la torre inclinada.

—No te n’oblidis: tu i jo mai no hem parlat ni ens hem vist. Demà tindràs els diners.

El jutge s’aixeca d’una revolada, deixa un bitllet de cinquanta euros damunt de la taula i marxa del local.

Això rutlla. No és fàcil, però rutlla. Té el pressentiment de les grans ocasions. Aquesta Carmeli serà el desllorigador de la història.

Quan arriba als 90 metros d’altura, l’sky-line de Madrid se li ofereix amb tota la seva esplendor. Quina meravella! Així també faria exercici, ell.

Té sort. A la recepció del gimnàs li diuen que la Carmeli està a punt de sortir. Decideix esperar-la. Sent un regust d’angoixa pel que ha estat fent tot el matí. S’està posant en evidència? Se l’està jugant? És que ell necessita un nom, tan sols un nom. Quin plaer tenir a la mà la possibilitat de comprometre en Nomdedeu.

—Senyor? Perdoni, no li he preguntat el seu nom —com pot ser que la recepcionista no el reconegui—. La Carmen Segura és aquesta noia.

És bufona, li endevina un cos atlètic i fibrat. No n’ha tastat mai cap, d’aquest tipus. S’ho haurà de plantejar.

—Carmen, el meu nom és Melchor Estrella. Sóc jutge de l’Audiència Nacional —per una vegada decideix ser humil i donar el mínim de detalls—. M’agradaria parlar amb vostè. En privat.

—Encantada —-li ofereix una mà petita i ben formada—. Podem anar al bar, si li sembla.

Ella demana una beguda isotònica i ell un refresc de cola zero.

—Miri, és delicat el que li vull dir. El seu nom ha sorgit enmig d’una investigació.

—Jo no he fet res. Jo…

—No es preocupi. Segurament no ha fet res. Però el cas és que el seu nom ha estat esmentat en una causa —sap que no du flotador, però es llença a la piscina—. Sé que estic parlant amb l’entrenadora personal del Sr. Nomdedeu.

—Com ho sap? No ho he dit mai a ningú. A més del secret professional, per ser-ho vaig haver de signar un contracte que m’obliga a no explicar res. —La cara se li torna roja i les mans li suen.

—Sempre es parla amb algú, sempre. Aquests detalls fan bavejar massa qui els explica, no és estrany que ho hagi deixat caure algun cop. Però no es preocupi. No cal que es faci públic que vostè ha estat, involuntàriament, la font de la informació. S’entén, se li ha escapat un detall. Un petit detall. Ganes d’enlluernar algú.

La Carmeli es mossega les ungles. El malparit d’en Mario segur que ho ha anat esbombant entre la seva clientela. Li agrada massa donar-se importància. No et fot, el guaperes! Sempre s’acaba aprofitant d’ella. Si fins i tot li deu posar les banyes. No sap per què n’està tan encaterinada.

—Miri, només cal que em digui qui és la nova amiga del president Nomdedeu. Vostè em dóna el nom de la dona i jo m’encarrego d’esborrar el seu nom de l’expedient. A qui li interessa una entrenadora de gimnàs?

Ha quedat muda. Imagina els periodistes acorralant-la a preguntes i el seu contracte extingit. A partir d’ara només podrà treballar, i amb sort, en algun gimnàs de barri.

—Ha de confiar en mi. Puc esborrar el seu nom de l’expedient.

—No sé com es diu la dona —intenta refer-se—. L’afer me’l va explicar una clienta, però no em va voler donar detalls. Presumeix que sap tot el que es cou en el món de la política i l’alta societat. Potser tot plegat és una farsa.

—No ho és. Ho tenim confirmat. Qui és aquesta clienta?

—Estic violant…

—El secret professional? Sisplau, si ja ho va fer parlant d’en Nomdedeu. Ja no ve d’aquí, no creu?

—Es diu Mariló. Mariló Àguila.

No pot ser que d’oca en oca torni a la primera casella.

—En té més detalls, d’aquesta senyora?

—Només sé que és la propietària de la sauna més selecta de Madrid.

El cervell d’en Melchor és un tauler d’escacs desllorigat. Voldria que el taxi volés. Ha d’esclafar la Mariló. Qui s’ha cregut que és!

S’ha d’esperar una estona que se li fa eterna en aquella estança on, a primera hora, s’hi ha trobat tan bé. Ara pensa que és l’avantsala de l’infern.

Quan s’obre la porta i li arriba abans la flaire de vainilla que la dona, està segur que li petarà la caròtida. Abans que això passi li escup:

—Mariló! No sé si t’escau més dir-te Madame o filla de la gran puta!

—Atura’t, Melchor, o te’n penediràs.

—M’has tingut tot el matí rondant, posant-me en evidència, fent el ridícul, per tornar aquí, al punt de partida. Et deus haver divertit molt!

—Tenia l’esperança que algú tingués el valor que jo no he tingut i et digués el nom de l’amant d’en…

—Ho reconeixes. El sabies. Cabrona, més que cabrona! Quin joc tan brut! Ja me’l pots dir ara mateix.

—És la… Es diu… mmm… És… la teva dona.

En Melchor s’immobilitza de cop. La seva vida s’ha esguerrat en un tres i no res.

Montse

Guardar

Guardar

Publicat dins de Alberto Moravia, contes, Inspiracions, Montse | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Nosa

Nosa

Em vaig llevar de bon matí. L’Aurora, la meva dona, encara dormia amb aquelles respiracions tan profundes. Quina enveja que em feia! Només sortir del llit, com de costum, vaig agafar la llista de feines del dia i la vaig deixar al rebedor, al costat de la caixa de les eines. Cantussejant fluixet, em vaig ficar al bany i quan m’anava a afaitar vaig veure’m al mirall i òndia!, m’havia sortit una mena de bony al cap. No vaig gosar tocar-lo: era una protuberància allargada, com un nas, que em sortia del front, allà on neixen els cabells, a la dreta. Era ben gros i em semblava que fins i tot es movia, com si em volgués dir alguna cosa. No pot ser!  Però si el dia abans no tenia res! Un munt de sospites van començar a planejar pel meu cervell: un bony maligne? Una bola de greix? Un quist? Em vaig posar la granota, vaig engolir el cafè d’un glop i vaig trucar a l’oficina esbufegant, m’ofegava dels nervis.

—Arribaré més tard, uf;  he d’anar al metge, a urgències, uf, uf…

—Què tens? —va fer l’encarregat

—No ho sé, no ho sé… Una mena de bony, jo què sé. Per això me’n vaig a l’hospital…

Vaig penjar i el vaig deixar amb la paraula a la boca. Vaig sortir de casa disparat, sense agafar les eines. Justament aquell dia hi havia moltes reparacions urgents —embussos, pèrdues d’aigua, inundacions—, però l’estranya protuberància que m’havia sortit no m’hauria permès treballar amb normalitat. Així que vaig aturar el primer taxi que vaig veure i li vaig indicar que volia anar al Clínic, a urgències, i que hi anés tan de pressa com pogués. El taxista, un noi jove, amb una cara que semblava que es volia menjar el món, s’ho agafà ben seriosament. Va començar a fer esses per la Diagonal, devorant quilòmetres, indiferent als clàxons que sonaven darrere nostre en un mena de concert caòtic i eixordador. Al cap d’uns deu minuts ja baixàvem a tota bufa pel carrer de Villarroel i em deixava a la porta.

Vaig travessar el vestíbul amb les cames que em tremolaven com si fossin de gelatina i em vaig adreçar al taulell. La infermera que em va atendre era jove, tenia els cabells curts i rossos i uns ulls de color de terra mullada. Em va prendre les dades i em va fer seure en aquella sala enmig de tot de cares pàl·lides i angoixades. Mentre esperava anava observant aquella noia de bata blanca que deixava entreveure unes cames ben primetes i un coll de girafa des d’on mirava els pacients sense implicar-se en el seu patiment. Em distreia amb el que fos perquè l’angoixa em devorava, tenia la sensació que aquell bony m’anava creixent per moments.

—Senyor Borrell?

El cor em va fer un bot i, mentre m’acostava a la porta de la consulta notava que se m’havien posat els pèls de punta; encreua els dits, que això no és res, em deia a mi mateix per tranquil·litzar-me. El metge que em va atendre duia una bata blanca impecable i unes sabates tan lluents que semblaven de xarol. Vaig entrar amb la meva granota plena de taques, avergonyit i  mirant cap a terra.

—Vostè dirà? —va fer el noi amb un aire de superioritat absolut.

—Miri, aquí. —vaig fer jo apartant-me els cabells del front per ensenyar-li aquella mena de banya.

—Fa molt que ho té? —mentre ho preguntava, em semblà que se li començava a dibuixar un somriure.

—I ara! Tot just m’ha sortit aquesta nit —li vaig contestar tot seriós i és que aquella expressió burleta m’havia picat.

Em va fer un breu examen mèdic, i tot seguit li vaig preguntar:

—És greu?

—Hum, jo diria que no. Darrerament ens estem trobant bastants casos com el seu, però no s’hi ha d’amoïnar…

—Però, doctor —el vaig interrompre —, si ja n’ha vist altres casos, deu saber de què es tracta, oi? Digui, digui…

Però aquell metge, donant-se importància, mentre es retirava el cabell del front, em respongué:

—Haurà d’anar a la segona planta. Això requereix que el vegi un especialista en aquest tipus de protuberàncies. L’atendrà el doctor Moragues.

Em va acostar la mà per acomiadar-me i, sense abandonar aquell posat altiu, obrí la porta de la consulta i em va convidar a  sortir.

Coi de xitxarel·lo, quin fatxenda!, vaig remugar ben endins meu. Per què dimonis feia aquella rialleta? Fet un sac de nervis, vaig pujar les escales d’aquell edifici gris i impersonal cap a la segona planta. Pensava que m’atendrien de seguida, però el doctor Moragues tenia una cua de pacients que em va obligar a esperar més de dues hores en aquella sala de parets despullades i il·luminada per un miserable fluorescent. Dubtava de si marxar de l’hospital i anar a la feina o tornar a casa, però no era qüestió de deixar sense resoldre aquell mal que em tenia tan preocupat. Mentre em debatia entre aquests pensaments, em van cridar a la consulta.

El doctor Moragues devia rondar la seixantena, no era gaire alt, duia unes ulleres de cul de got i tenia una barbeta prominent que semblava fer-lo anar endavant.

—Vostè dirà —va fer escrutant-me rere aquells vidres gruixuts.

—Miri aquí. Veu el bony? Miri, miri… —vaig fer mostrant un altre cop el nyanyo. — M’ha dit l’altre doctor, el d’urgències, que es veu que ara hi ha força casos com el meu, però no m’ha comentat què era. Potser vostè…

—Li fa mal? —m’interrompé amb indiferència des de la seva butaca d’skay marró.

—No, però noto que va creixent…

—Fa molts dies que li ha sortit? —continuava preguntant  amb uns ulls plens d’ironia.

—No, no. Fa poques hores…

—Hum, li ha crescut de pressa. —també se li entreveia una expressió burleta—Haurà d’anar a la tercera planta; allà tenen més bon equipament i li podran fer algunes proves.

—Però, doctor, no em pot avançar alguna cosa, vostè…?

Anava a obrir la boca en senyal de protesta, però el doctor Moragues ja em tustava l’espatlla amb la mà, mentre em donava ànims i m’indicava la sortida.

La mare que et va parir!, vaig mormolar quan m’allunyava de la consulta del doctor Moragues. Li ho hauria dit a la cara, però, com que les bates blanques sempre m’han fet un cert respecte, em vaig mossegar la llengua.

Fins llavors aquella mena de banya no m’havia causat cap molèstia, però mentre anava imaginant què coi podia ser, em va venir mareig i després un mal de cap intens. Entre el tràfec de bates blanques i verdes i algun malalt que deambulava per allà, vaig pujar novament les escales ara ja en un estat d’absoluta desesperació. Què diantre m’estava passant? Com en el joc de l’oca m’enviaven d’un metge a l’altre sense donar-me cap explicació. I si és greu, i si em creix més i si és dolent i si se’m fa molt més gros i llarg i ja no goso sortir al carrer?, pensava aterrit.

Estava tan nerviós que em vaig adreçar a la infermera de la tercera planta en un to irritat i impertinent:

—Senyoreta, necessito que m’atenguin immediatament. El meu cas és urgent, urgentíssim! Faci’m passar davant dels altres pacients…

Aquella noia morena, de cabells arrissats i uns ulls verds com la gespa primaveral no s’immutà. Sense mirar-me als ulls i teclejant a l’ordinador, m’indicà que m’instal·lés a la sala d’espera amb un “segui allà si us plau” que va amollar amb una veu robòtica i una  indiferència que em van deixar ben fotut. Començava a estar fins als pebrots de tota aquella colla, però, resignat, vaig seure a la sala intentant dissimular aquell carbassot que em continuava creixent al front. Quina vergonya que em veiessin aquella protuberància!

El doctor que em va atendre, em va fer una TAC i, sense entrar en detalls, em va dir:

—Hauria d’anar amb aquesta prova a la cinquena planta, a Psiquiatria.

—A Psiquiatria, diu? —vaig fer empipat —. Però si no tinc cap problema psicològic; el meu mal és físic. Que no ho veu?

—Els problemes físics i psíquics estan totalment relacionats. —Dret, davant meu, amb les mans entaforades a les butxaques de la bata, aquell doctor parlava com si no passés res.

—Ja n’hi ha prou! Però, per què no m’expliquen què tinc? N’estic fins als…!

No em van servir de res les protestes, que si no em pot dir res, que això és un bony, una banya, un carbassot, que què haig de fer jo amb un psiquiatra, que no té sentit, que vostè què s’ha cregut, que m’envien d’una banda a l’altra… Però, aquell doctor ja m’havia posat les proves a la mà i, amb una empenta forçadament suau, em feia fora de la seva consulta.

Enmig d’una angoixa tremenda havia perdut la noció del temps i, de cop, a través dels finestrals vaig veure que ja s’estava fent de nit. A la planta cinquena tot era blanc; semblava que ho haguessin desinfectat a fons: les parets, les butaques de la sala d’espera, i fins i tot les cares dels pacients que esperaven que els atengués el psiquiatra, el doctor Calbot. Ja era fosca nit quan, repapat a la seva butaca, aquell rentacervells em va atendre.

—Què? Estic boig? Em falta un bull? S’estan fotent de mi? —cridava jo mentre li llançava amb fúria el resultat de la TAC damunt la taula.

—Calmi’s, home, calmi’s i segui aquí —em deia tot obrint el sobre amb els resultats.

A fer punyetes tots plegats, pensava mentre em fregava les mans amb impaciència. Em vaig quedar observant aquell tipus de cabells foscos i un front amplíssim on devia emmagatzemar els pensaments enrevessats de tots els seus pacients. Llegia els informes i anava somrient. Després els deixà damunt la taula i em digué que m’havia de fer algunes preguntes una mica íntimes: que si era casat, que si tenia relacions sexuals freqüents amb la meva dona, que si ella anava amb altres homes…

—Què diu?  —el vaig interrompre irritat —I és clar que no! La meva dona m’és fidel. Com hi ha món!

Però mentre ho deia vaig notar que el bony creixia i es feia més gran.

—Ja ho veu —em va dir encara més repapat i amb un somriure sota el nas. —Només és un problema de banyes. Haurà d’acceptar-ho i el bony li baixarà.

—Però jo…, ehem…, vol dir? És que… no ho entenc… hum…

—A veure, la seva dona a vegades arriba tard a casa i li dona excuses, que si he anat a cuidar la mare? O que si aquesta o aquella amiga necessiten ajuda?

Collons!, vaig pensar, com ho sabia? L’Aurora em deia sovint que anava a cuidar la seva mare i tornava ben tard a casa…

—Hum…, sí, a vegades… —vaig contestar avergonyit.

—Vostè és un cas típic… Un cas d’aquells que viuen a la inòpia.

Me’l mirava i observava com se li movia aquell front on els pensaments es devien balancejar d’una banda a l’altra, com els passatgers en un vaixell un dia de tempesta. M’anava explicant que darrerament s’havia trobat amb un munt de casos com el meu.

—Ja sap que actualment vivim en una societat en què tot tendeix a sortir a la llum, ja no ens podem amagar del que passa al voltant nostre —em deia.

Em receptà uns tranquil·litzants per anar trampejant la situació i després jo hauria de decidir si continuar amb ella o no.

Quan ja anava a sortir del despatx, em deixà anar:

—Hum… són 100 euros, la visita

—Però si és un hospital públic!

—Sí, sí, però ja sap que darrerament la sanitat pública va escassa de recursos i alguns serveis cal que els pagui el pacient.

Atordit i com d’esma, vaig afluixar els 100 euros. Vaig sortir de l’hospital i vaig decidir anar a casa caminant. No havia arreglat cap avaria aquell dia, però em semblava que jo feia aigües per tot arreu. “Cornut i pagar el beure”, pensava mentre capcot i tentinejant m’acostava  a casa.

Maria V.

 

 

 

Guardar

Publicat dins de Alberto Moravia, contes, Inspiracions | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Les amistats d’en Casimiro

Xavi López

Ja m’ho deia la mare: “Casi, compte amb aquest nas”. Mai he sabut si era perquè sempre m’entestava a resoldre allò que no em pertocava, o perquè vaig néixer amb una patata al mig de la cara.

Avui, als trenta-nou anys cinc mesos i dos dies, estic a punt per començar una nova vida. Sí, ja és hora de sortir del barri. L’enyoraré. Bonic, bonic, no és. A ningú li agrada viure entre un massa d’edificis grisos que s’alça sobre els carrers costeruts de voreres despullades, però precisament això li dona un què. I a més a més aquí hi he escrit la meva història, ves.

Quan els pares, que en pau descansin, van arribar del poble, van obrir un bar al turó més alt. Malgrat els mals auguris, van tenir parròquia des de bon començament. Els veïns van agrair no haver de pujar esbufegant des del bar de la plaça quan volien petar la xerrada, fer la partida o airejar les últimes xafarderies que s’encenien com pólvora seca a cada cop de vent. I sempre n’ha fet molt de vent en aquest barri.

Als tretze anys, a l’escola, vaig conèixer el meu millor amic, en Sebas. O això creia jo. Una torre d’home que sempre s‘han rifat les dones. Totes queden enlluernades, unes diuen que si la mirada, d’altres que el somriure d’anunci; i per si fos poc, en Sebas hi afegeix la punta que sap treure de qualsevol situació. Així no és estrany que la Cinta el triés per marit. De joveneta, la Cinta brillava de cap a peus amb la seva cabellera lliure fins a les espatlles. La mirada de xarol et feia pessigolles des de lluny. I quan la veies en moviment… oh! Jo era invisible als seus ulls, tot i així n’estava enamorat. No podia competir amb el dandy del barri que a més a més presumia d’èxit quan mostrava els bitllets que sobresortien de la cartera. Tenia una  feina amb classe, freelance de la venda a porta freda. Les portes serien  fredes, però sembla que es fonien tan bon punt les dones se’l trobaven amb vestit i corbata, i es deixaven engalipar per la seva verborrea i el sexappeal natural.

A la Cinta, aquella feina la posava molt gelosa. Ensumava en Sebas en arribar a casa, li regirava les butxaques i al final acabaven discutits. Aleshores,  en Sebas baixava al bar a fer unes cerveses i s’esplaiava amb mi ben de gust fins que amb els ànims estovats tornava capa a casa.

Abans de l’incident, jo em feia amb tothom, fins i tot amb la Filo, la xafardera oficial del barri. No sé ben bé de què treballa el marit, però guanya prou per permetre que ella es pugui dedicar a la vigilància del veïnat. La Filo entrava al meu bar a mig matí; a l’hivern venia amb un abric que anomenava camel, així, amb la ca accentuada; a l’estiu lluïa vestits copiats d’alguna celebritat de les revistes, si més no és el que escampava. Hivern i estiu es penjava del braç una bossa, que ella anomenava el meu Prada, i que feia voleiar pel davant de tothom. Durant dues hores al matí i una altra a la tarda, instal·lava el seu look  canviant, segons l’Hola de la setmana, darrera el finestral del meu bar, asseguda davant una tassa de cafè amb una llibreta petita que viu al seu Prada. Després de prendre nota de qui, què i quan, desava la llibreta i les ulleres de muntura fashion, així les definia el veïnat, i marxava a esbombar les notícies als altres punts d’informació. Em treia de polleguera, però s’hi havia d’estar bé. Tenia una llengua perillosa i jo havia de cuidar el negoci.

La Filo tenia comptes pendents amb la Cinta, sempre esbombava mentides sobre ella, però quan ja feia tres anys que s’havia casat amb en Sebas, ja no van ser tant mentides.

―T’has fixat, la Cinta no es queda en cinta. Que estrany, oi? Potser en Sebas no en té per a totes ―reia. ―Treballa tant… Oi,? ―preguntava a la parròquia.

I així, mes rere mes. Ho escampava a la peixateria, a la fruiteria, al colmado…  Com n’era d’insuportable. Mesos després, els comentaris van canviar de color.

―Us heu adonat de les visites que rep la Cinta els dilluns?

Tot el barri espiava la porta del carrer i algú, fins i tot, provava a desxifrar el moviment de les ombres darrere les cortines del balcó. Quan el dimarts jo anava a la peixateria, la Filo, que continuava de guàrdia, em punxava.

―EI  teu amic no té mal de cap darrerament? I totes les gallines reunides cloquejaven entre rialles enverinades.

Després anava al colmado i la Rita, la mestressa, es lamentava.

―Ai, malaguanyat Sebas, un tros d’home així! ―sospirava, per tot seguit fer una ganyota dirigida a la caixa registradora, on el marit , una fulla pansida asseguda dalt d’un tamboret, feia dringar el calaix a l’hora de cobrar.

Quan la Cinta es quedà en cinta, vaig pensar que tindríem pau, però ben al contrari. El meu bar es va convertir en cau d’apostes.

―De quin color tindrà els ulls el fill d’en Sebas?―punxava un tertulià.

―I si surt rinxolat?  ―formulava  un altre. ―Seria interessant  perquè  no hi ha gaires rínxols per aquella casa ―reia la parròquia.

No van parar fins que va néixer la criatura, que va ser una  Marta amb el cabell llis i tan bonic com el de sa mare. Per fi hi haurà pau, vaig respirar, però no.

―A ella se li assembla, però a ell…? I sant tornem-hi .

Jo no m’atrevia a parlar amb en Sebas perquè o bé era cec, o bé mirava  cap un altre costat. Em va semblar més senzill parlar amb la Cinta, si més no perquè ella podia salvar les aparences. La pobra Marta era a punt d’entrar a l’escola i no era convenient que fos assenyalada des de bon començament. El dia que havia decidit parlar-hi, a mitja tarda, en Sebas  va entrar al bar amb els cabells esvalotats, fins i tot li havien crescut dues bosses fosques sota els ulls. Em va agafar pel braç, em va portar fins el magatzem, va tancar la porta i, entre caixes de begudes, sota la llum de la bombeta em va fer mitja confessió. La cosa va anar així:

―M’has d’ajudar, he perdut un USB.

―I què té de dolent? Les coses es perden.

―No vull que ningú… Vaja, que la Cinta se’n assabenti, ja saps com n’és, de gelosa.

―Quin una n’has fet?

―M’has d’ajudar. Sé on és, però l’has d’anar a buscar tu.

―Jo? ―vaig començar a tremolar.

―M’has de guardar el secret, tu ets el meu millor amic, oi?

―És clar que sí!

―Estic amb…  Tinc tres amants, em va deixar anar sense vocalitzar.

―Tres?

―De vegades gravo… Tu ja m’entens. Després faig veure que ho he esborrat i…

―Que t’has begut l’enteniment?

―Si ho sabessin, si algú fes públiques aquelles imatges…

Em va deixar petrificat. No m’hi podia negar, era el meu amic, i tampoc podia entretenir-me més perquè feia massa estona que la barra estava desatesa. Ves que la Filo no m’anotés a la seva llibreta. Li vaig dir que sí a tot. De la Cinta ja me’n ocuparia després.

Aquell dimarts a la tarda vaig tancar. Resulta que feia dues setmanes que l’havia utilitzat per última vegada, l’USB. Sempre el guardava dins la funda de les ulleres de sol. Estava convençut que l’havia perdut quan havia deixat la funda sobre alguna  tauleta de nit. Em va alliçonar sobre la distribució de cada casa i els llocs que havia de remenar.

Quan vaig arribar al primer domicili ja n’estava penedit, però vaig fer el  cor fort. Era un quart pis d’una escala amb olor a refregit, costeruda i sense ascensor. Després de respirar fons aquell baf, vaig picar a la porta. Em va obrir un jove d’ulls foscos que ho tenia tot ben col·locat. Carai, se l’ha buscada granadeta l’amant, quin fill tan espigat, vaig pensar. No m’havia  preparat per aquesta situació, jo.

―Bona tarda. Que hi és, la mare? ―vaig titubejar.

Els ulls foscos es van empetitir i jo vaig ensumar que havia ficat la pota. Tant era, havia d’entrar al dormitori com fos, necessitava un cop de mà o un senyal que m’il·luminés, un senyal, un senyal…, ràpid!

―D’això… El veí de baix s’ha quedat sense senyal…, de televisió ―em va sortir així, pam!

El jove no reaccionava.

―Necessito entrar a… On teniu les teles? És per comprovar en quin punt falla el cable de la comunitat.

El jove va abaixar la guàrdia. Aquella nit  transmetien la final de la Champions. Ell ja lluïa la samarreta i li vaig llegir la solidaritat als ulls. Em va portar al menjador i em va mostrar el cable. Jo l’examinava amb actitud experta mentre regirava dins el meu cervell, perquè el que necessitava de veritat era entrar al dormitori.

―No en teniu cap al dormitori?

―No, bé… ―em va assenyalar una porta ― sí, en tinc un de vell, però està desconnectat.

Em vaig arrapar a aquell “sí” com si m’hi anés la vida. Amb un somriure d’orella orella li vaig fer que engegués la tele del menjador. Des de l’habitació no parava de preguntar-li si notava alguna interferència. Mentrestant jo buscava pel terra, remenava les tauletes de nit, el calaix de l’armari, res. No  podia fer-hi més i l’home s’apropava.

―Ja està, ho he trobat! ―vaig cridar.

Vaig sortir esperitat d’aquella casa després d’agrair la seva paciència. Al carrer les cames em tremolaven, però la veritat és que m’havia agradat aquella pujada d’adrenalina. I vaig marxar a la segona adreça molt animat. Vaig baixar de l’autobús i vaig haver de caminar un bon tros perquè la parada quedava lluny del domicili. El passeig em va resultar una mica monòton però agradable. Cases unifamiliars amb jardinets minúsculs, totes ben iguals. Es respirava ordre i netedat. Allà, em va obrir la porta un altre home. Carai!, on eres les dones? Ara entenia el perquè en Sebas m’hi havia enviat a mi, no volia topar-se amb els marits, o els fills.

―Fa mitja hora que l’espero ―va dir l’home, amb cara de gos. Jo em vaig disculpar sense saber de què.

Els pectorals li explotaven sota la samarreta de tirants, i els tatuatges enroscats als bíceps baixaven fins els canells. Em va conduir a la sala. El meu cap treballava a mil per hora. “In extremis”, vaig decidir que em quedaria mut, em deixaria portar. I aleshores va sonar el timbre. Em vaig quedar sol. Era la meva oportunitat, al davant tenia el dormitori, m’hi vaig ficar i ho vaig  remenar tot.

―Si vostè és el Sr. Romeu, qui és el que tinc a la meva sala?

Aquestes paraules m’arribaven des del hall mentre remenava a tort i a dret. Res, allà tampoc hi era. I si havia equivocat l’adreça? Equivocat l’adreça… Sí! Se’m va obrir el cel. Amb aquesta excusa vaig fugir d’aquella casa. Quan vaig trepitjar el carrer el cor em bategava a la velocitat d’un AVE, no havia trobat l’USB i l’entusiasme s’havia acomiadat de mi.

De tornada, em va semblar que la parada de l’autobús quedava més lluny que a l’anada. Al final, però, vaig tenir sort perquè el bus i jo vam arribar plegats i hi vaig trobar seients lliures. Seria un senyal, potser? Fins aleshores me n’havia sortit prou bé. Camí del tercer domicili, l’ànim se’m va escalfar un altre cop convençut del triomf. Però amb quina excusa em ficaria al dormitori? Havia decidit no preocupar-me, escoltaria la intuïció. Era un barri de moda i l’edifici en qüestió molt antic. Vaig haver de pujar a un tercer pis, que era un quart, perquè l’ascensor estava espatllat. Hi vaig arribar sense esma. Em va obrir un altre home, ja m’hi havia acostumat. Jo panteixava. Aleshores ho vaig veure clar.

―De pressa, la casa es crema, surti corrents!

L’home, que anava vestit amb batí de seda, va fugir escales avall. Jo vaig entrar fins la sala, allí em va distreure una vitrina mig oberta amb unes peces estranyes. N’hi havia una de brillant, bonica, semblava un ou de Pasqua guarnit. La vaig agafar per observar-la millor. Casi, l’USB!, em vaig renyar. Inconscientment em vaig ficar l’ou dins la butxaca. El dormitori m’esperava. Després de regirar-ho tot, em vaig estirar sota el llit, res. Ja m’aixecava quan vaig topar-me amb un cop de puny en mig del nas. Vaig veure el firmament estrellat i us puc assegurar que no tenia res de bonic. L’home del batí, després de comprovar que no hi havia cap incendi, havia aturat un cotxe de policia que passava fent la ronda. Vaig entrar a la comissaria emmanillat, sort que no estava al meu barri.

No podia implicar en Sebas i vaig confessar que havia anat a la casa amb intenció de robar. Aquell ou, que em vaig ficar a la butxaca, em va servir de coartada. Resulta que tenia nom i tot, Fabergé se’n deia. Em van caure dos anys i un dia de presó. Però només m’hi he estat un, d’any. Es veu que el fet de no tenir antecedents i de comportar-me bé, és el que m’ha dit l’advocat , m’ha escurçat l’estada. Tot i la desgràcia, estic orgullós de mi mateix, he resistit. En Sebas no em va visitar a la garjola. Em dolia, però l’entenia. Havia de mantenir les aparences per la Cinta i la Marta. En sortir de la presó, va venir a casa. Jo li vaig demanar disculpes per no haver-li portat l’USB.

―Ah, no té importància! El vaig trobar aquella mateixa nit a la butxaca interior de l’abric ―va somriure ben tranquil.

Jo m’encenia mentre ell continuava.

―T’agraeixo que no hagis dit res. Entre companys… aquestes coses més val amagar-les, la gent no ho entendria.

Aquell es deia amic meu? Vaig saltar-li a sobre, però el seu puny va fer diana al meu nas. La ràbia se’m va menjar el dolor i li vaig vomitar:

―Tot el barri en va ple que la teva dona et posa les banyes, poden comprendre que tinguis alguna amant.

―Alguna amant, dius? ―va arrodonir cada “a” ―Que n’ets de burro, no vas veure que s’afaitaven? Espero que tinguis la boca tancada si no vols alguna cosa més que un cop de puny.

Així va marxar, i la nostra amistat també.

Definitivament, no em puc quedar al barri. A l’edifici del costat han obert un altre local. La meva parròquia fa veure que no em veu, sóc un lladre confés, tinc el negoci arruïnat i he de callar. No vull fer mal ni a la Cinta ni a la Marta, pobretes. No li regalaré més carnassa a la mala bèstia de la Filo, aquest veïnat té tanta facilitat per escandalitzar-se. Més val que la Cinta quedi com una Mata-Hari de poca volada enlloc que s’esbombi amb qui comparteix el marit.

I jo, qui sap, la vida dona moltes voltes. He descobert que m’agrada el perill i he fet alguns amics a la presó que tenen altres amics. Diuen que jo tinc iniciativa i que podria ser un bon caçador d’informació i que això no és delinquir. Potser la mare ja ho intuïa quan em parlava del nas.

 

Maria

Guardar

Publicat dins de Alberto Moravia, contes, Inspiracions | Etiquetat com a | Deixa un comentari