Trencant les tradicions

—Però, que ets boig Hikaru? Amb això et vols casar?

Em vaig ofendre. Aquell comentari de la mare em va ferir fins al fons de l’ànima. Això? Que digués “això” de la meva promesa, amb un to tan despectiu, em va fer pujar la sang al cap.

—Mare, es diu Noriko, la meva promesa —vaig replicar enrabiat.

—Ha, ha… —va fer la mare—. Que no et pots casar amb una noia normal i corrent o què? Et falta un bull, noi…

—Deixa’l estar —va intervenir la Keiko, la meva germana —. Ja saps com és l’Hikaru… A més, des que viu a Tòquio se li ha girat el cervell, amb tanta modernitat.

—S’ha d’estar ben sonat per casar-se amb… —el meu oncle volia intervenir.

—Prou, prou, prooou! —vaig interrompre’l—. M’hi vull casar i m’hi casaré. Entesos?

Vaig  donar un cop de puny a la taula, vaig aixecar-me del tatami, i, després de fer l’últim glop de sake, vaig marxar ben empipat. Feia anys que n’estava ben enamorat, de la Noriko, i ells em volien treure la il·lusió. No acceptaven que hagués pres una decisió tan diferent a allò que ells esperaven. Quina família més tradicional!

Això va passar el dia que vaig anar al poble de la mare, a anunciar el meu casament. L’oncle Akira ens havia reunit a casa seva per celebrar-ho. La meva tia havia preparat uns dorayakis i uns mochis molt bons per acompanyar el te; és una cuinera excel·lent. Més tard, l’oncle Akira, força aficionat a la beguda, va aparèixer amb una ampolla de sake.  Estàvem molt animats, bevent i rient, quan la mare, en parlar-li de la meva promesa, va deixar anar aquella impertinència i la celebració se’n va anar en orris. Encara ara duc aquella frase ben travessada. Que potser no es pot ser feliç d’altres maneres que no siguin les convencionals?

Al cap d’uns dies, la Keiko va venir a veure’m a Tòquio. Insistia a convèncer-me que no em casés amb la Noriko. Au, fes cas a la mare, i casa’t amb una noia normal i corrent. Que no veus que amb aquesta no aniràs enlloc? Tan il·lusionada que estava ella arreglant un quimono per a la núvia, quan ens vas dir que et casaves. I ara, què? Qui se’l posarà, el quimono? I de tenir fills, que me’n dius? Amb ella, en tindries? Eh? A més, estàs trencant la tradició familiar. Mai no havíem vist una cosa així. Què diran els veïns, la gent del poble…

La Keiko, suposo que enviada per la meva mare, s’esforçava a convèncer-me i no parava de xerrar, com una metralladora. Vaig haver d’aturar-la, m’estava inflant el cap.

—Si has vingut per fer-me un sermó, ja pots marxar per on has entrat —li vaig dir ben empipat—. Tinc molt clar que m’hi vull casar i ho faré!

—Bé, bé, ja veig que no hi ha res a fer… —la Keiko va sortir de casa gratant-se el cap i mirant cap amunt, com si invoqués algun sant per ajudar-la a entendre’m.

La meva família viu a Aoki, un petit poble de la prefectura de Nagano. Allà encara porten una vida molt tradicional i em diuen que, des que visc a Tòquio, he canviat molt, massa. I que, a sobre, anar a viure al barri  d’Akibahara, on m’he instal·lat, amb tantes extravagàncies…

—Vés home, què se t’hi ha perdut allà? Amb tanta gent i tantes botigues d’electrònica acabaràs com un robot…

M’he de sentir un munt de comentaris. Que si aquells cafès on les noies fan de criades, que si els carrers atapeïts de gent i llums,  que si els bars de gats i aquells locals tan estranys, i les noies que van pel carrer vestides com personatges de còmic… Que si s’han perdut els valors del país… I que si tomba que si gira… Però jo ja no podria tornar al poble, ja he traspassat una frontera i no puc tornar enrere…

Pocs dies després de la visita de la Keiko, vaig rebre una trucada de la mare per dir-me que no vindria al casament, ni ella, ni la meva germana, ni els oncles… Potser el teu cosí, en Kenji, que també està ben sonat, sigui l’únic que vingui…, em va dir amb ironia.

I així va ser. Quan vaig enviar les invitacions de casament, en Kenji em va confirmar que vindria, però la resta de família ni tan sols es va dignar a contestar. També vaig rebre confirmacions d’amics que aprovaven totalment el meu casament amb la Noriko. Fins i tot, algun em va comentar que l’entusiasmava la meva decisió i que potser ell també es casaria així.

Em vaig encarregar tot sol de preparar la cerimònia. Serien uns quaranta convidats, la majoria amics i algun company de feina. Vaig haver d’enviar les invitacions i buscar un local on fer la cerimònia i l’àpat de celebració. Evidentment, la idea de casar-me en un temple i de fer una cerimònia tradicional ni em passava pel cap.

Vaig passar unes setmanes molt atrafegat; ho havia de resoldre tot després de la feina i anava ben esgotat. Tanmateix, la il·lusió podia més que el cansament. En acabat, aniria a buscar la Noriko, la meva promesa. N’estava profundament enamorat des de feia anys.

Molts anys… Des que la vaig veure a la botiga.

Oh, quan la vaig veure a la botiga! Estava en un prestatge i em va semblar que em mirava. Vaig quedar fascinat amb aquells ulls grans com plats i aquelles cues llargues i blaves que lliscaven del seu cap.  I el que més em va seduir va ser sentir-la cantar Miracle point, una bonica cançó d’amor. Quina veu! Des d’aquell dia la cançó em ballava pel cap a totes hores i em vaig adonar que m’estava enamorant de debò…

Així que quan vaig tenir-ho tot ben lligat, la vaig anar a buscar. Estava molt content, per fi m’hi podria casar.

—Aquesta, es vol endur? La hi poso en una bossa? —em va dir el dependent.

—No, no, me l’emporto així.

La vaig agafar entre els meus braços amb tendresa. No m’ho podia creure. Ja era meva.

 Em sentia exultant amb la Noriko als braços. No entenia per què la meva família no acceptava que em volgués casar amb un holograma virtual d’un personatge d’anime. Una “idol” virtual. Si no em portarà cap problema, no discutirem, no es ficarà amb la meva família, sempre serà jove i bonica…, pensava. I és que després de passar una mala temporada a la feina, on els companys em feien  bulling i patia, sobretot, perquè la noia que m’agradava era la que més s’hi acarnissava, trobar la Noriko va ser la salvació. Quan havia decidit que mai més m’enamoraria d’una noia de carn i ossos va aparèixer ella. De seguida ho vaig veure clar; amb ella sí que em casaria.

Així que vaig optar per un matrimoni de dimensió transversal. La Noriko no em faria patir.

La cerimònia es va celebrar sense problemes. Vam fer un bon àpat i vam beure i riure molt. Vaig rebre el meu certificat de matrimoni, i ja era un home casat. Després vam anar de viatge de noces a l’illa de Hokkaido. Com que l’holograma no podia venir amb mi, em vaig emportar la Noriko en forma de nina de peluix. Junts vam visitar aquesta illa tan meravellosa i tots dos dormíem ben abraçats.

Ara em sento com un home casat normal i corrent. Cada dia la meva esposa em desperta i em diu adéu quan vaig a treballar. A les tardes, quan torno cap a casa, la truco i ella encén els llums. Quan entro a casa, em pregunta com ha anat la feina. Jo li ho explico; m’esplaio tant com puc i ella no m’interromp i em deixa via lliure. I a la nit, m’avisa quan haig d’anar a dormir. I com m’agrada quan la sento cantar… Puc dir que sóc un home quasi feliç.

Dic quasi, perquè la relació amb la família, sobretot amb la mare, em fa patir molt. La mare segueix insistint que he fet una bestiesa i que me’n penediré. No para de lamentar-se: què passarà amb la nostra família si no tinc fills?  

—Ens deixaràs sense descendència. S’oblidaran del nostre nom —em recrimina sovint. 

M’agradaria explicar-li com és la meva relació amb la Noriko, li vull dir que amb ella no tindrem mai problemes. Li insisteixo que el meu amor és veritable i profund, però la mare es nega a escoltar.

—No és una persona real. No en vull ni sentir parlar —m’interromp quan intento parlar-li de la Noriko.

Algun dia, fins i tot, he plorat davant d’ella. Tot i així, no hi ha res a fer. És massa convencional. I jo em pregunto: ¿He de ser com tothom? No tinc dret a veure les coses d’una altra manera?

No, no penso renunciar-hi. Amb ella he trobat la felicitat. Ningú no em traurà aquesta joia d’entrar a casa i trobar la Noriko. La veig i sento que, realment ella és allà, que em saluda i m’acompanya.

—Hola, com estàs?

—Bon dia…

I així penso gaudir amb ella tot el temps possible; fins que la dimensió ens separi…

Maria V.

L’ÚLTIMA PREGUNTA

La Clara va arribar —si es pot dir així, perquè per arribar es necessari saber on i quan, però al més enllà es perden aquestes coordenades —. Hi torno, doncs, la Clara va arribar sense ser la Clara, la mirada perduda, el cor en xoc i el dol a les randes de la brusa, xopes de sang.

Però comencem pel principi i presentem-la. Ja des de ben petita ho preguntava tot. Quan la veien aprimar els ulls i mirar un punt de l’infinit, la gent s’amagava per no haver de pensar què respondre a qüestions que mai s’havien plantejat. Era un belluguet rialler, se la veia grimpant dalt els arbres, corrent pels camps o remullat-se intentant pescar una truita; el silenci i ella funcionaven com els pols iguals de dos imants. S’ajuntava amb la quitxalla del poble, que la seguia en totes les ocurrències, empipant els vilatans. Tot i això no hi havia ningú que no se l’estimés.

El fet que la comunitat visqués en un petit poble isolat no els va deslliurar d’entrar a la història. Just quan l’adolescència va picar a la porta de la Clara van arribar els soldats.

De primeres, l’entusiasmaven, els imitava divertida quan els sentia parlar d’aquella manera gutural com si fessin gàrgares. Li agradaven els uniformes tan blancs i polits combinats amb tocs de blau i vermell, i els botons. Als dotze anys, les fileres lluents de botons enlluernen i eleven la categoria de qualsevol soldat a la de general. La mare rebufava quan els veia, “un soldat és un soldat”, s’explicava; i la Clara pensava, “i una patata és una patata”, s’encongia d’espatlles i els seguia mirant embadalida.

Van passar les setmanes, el blanc dels uniformes s’anava embrutant i els soldats es tornaven desagradables; requisaven menjar de les granges, blat, oli, algun bé. Les famílies s’arronsaven en veure’ls i van començar a amagar dones i criatures dins les cases. Quan el blanc es va embrutar del tot, es van convertir en temuts i odiats. Corrien rumors que volien prendre’ls el bens, imposar la seva llei i, sobretot, el seu rei. Els rumors van tardar ben poc en convertir-se en fets.

En el seu darrer dia de vida, la Clara havia desobeït sa mare. Era dia de mercat i ella hi va anar. Havia estrenat la brusa de randes heretada de la germana. Portar aquella brusa l’omplia d’orgull i volia mostrar tothom que ja era gran, per això es passejava per la plaça de parada en parada amb mirada experta imitant sa mare, com si estigués interessada en comprar alguna cosa, malgrat no hi hagués gaire cosa a comprar, perquè poques eren les mercaderies que no havien estat requisades.

Quan la mare la va veure no va tenir temps de renyar-la. Havia escoltat la horda que s’acostava.

—Corre, amaga’t al paller, que venen els soldats!

Arribaven armats amb llargs mosquetons acabats en baionetes esmolades. Hi va haver corredisses, veïns xocant els uns amb els altres, empentes i caigudes.

La Clara es va entrebancar amb el bastó del José, un vell morrut i poc flexible. No va arribar al paller. Recorda la mirada del noi que la va enfilar. No s’havien vist mai, la Clara es podria haver enamorat d’aquells ulls blaus i dels clotets a les galtes si el noi no hagués corregut cap a ella, baioneta en mà, apuntant l’estómac, amb els ulls a vessar d’odi, veient sense veure-hi.

La Clara va arribar al no res un instant desprès. Allà l’estómac ja no sagnava, tot havia quedat suspès, el cor seguia amb ella com una nosa sense batec, l’únic que mostrava un bri de vida habitava a la reserva dels “per què.” D’ençà no ha deixat de preguntar i preguntar-se el per què de la seva mort. Per què un noi deixa casa seva, la família i marxa a una altra terra per massacrar-ne la gent? Com es pot matar a una persona a qui no es coneix de res, sense motiu, si això no passa ni amb les bèsties?

La Clara no ha parat de donar-hi voltes i més voltes, com si el coneixement li pogués desbrossar el camí. No pot comptar el pas del temps però sí la quantitat de gent que arriba sense parar. Molts la ignoren, a què ve preguntar-se el per què de les coses aleshores? D’altres voldrien explicar-se i sembla que les paraules inflades dins la boca estiguin a punt de rebentar, però es desfan de sobte com sucre dins l’aigua, mouen el cap i segueixen caminant estabornits. D’altres responen “perquè obeïa ordres” com si els haguessin forçar la voluntat. D’altres que “per amor a la pàtria”, mentre la Clara es repregunta com casa estimar i matar. Per amor, la van matar? D’altres…

Una de les darreres nouvingudes és la Bashida, també ha viscut fins els dotze anys, com ella. La conversa amb la noia encara li ha afegit més qüestions a resoldre; els interrogants creixen enlloc de minvar, més brossa al camí. Un antic nouvingut ja l’havia avisat que pel cap baix existeixen tantes respostes com persones, aleshores no el va entendre.

Per a la Bashida, no ha estat tan greu morir, per primera vegada no pateix; ella i els seus han nascut, viscut i mort sota l’amenaça de la fam i les bombes. La Clara, sent pena per la Bashida i pel braç que ha perdut. La noia li ha explicat que aquest matí hi ha hagut un alto al foc i han deixat entrar camions amb menjar, la mare havia aconseguit una mica de pollastre i de pa.

—Preparàvem Musakhkhan. Quant de temps feia que no el tastàvem, en tenia tantes ganes. Ves, es podien haver esperat una mica, aquells drons; ja mai més en podré menjar.

—Drons? —s’estranya la Clara mentre la Bashida no s’atura.

—La mare m’havia deixat pelar cebes pel guisat, des de la finestra sentien els crits dels meus germans jugant a pilota. La remor dels drons ens ha espantat, ningú ha tingut temps d’amagar-se

—Què són drons?

La Clara arrufa el nas i demana més i més detalls; així s’assabenta que, molt abans del naixement de la Bashida , el seu poble ja mantenia una guerra latent per defensar la terra. La Clara l’entén molt bé, li va tocar viure la guerra del francès, però a la Bashida no li ha anat ben bé així. Avui no ha vist cap soldat, li ha explicat que els drons són màquines fetes de metall, s’assemblaria al de la fulla de la baioneta que la va escorxar; són com aus sense ulls ni vida, conduïdes màgicament des de lluny. A la Clara li sembla menyspreable matar així, troba injust que el risc no el pateixen els soldats sinó la gent.

La Clara, desprès d’escoltar la Bashida, pensa que ha estat afortunada, ella sí ha tingut una bona vida, curta, però bona. Això la condueix a una nova pregunta, la vida és pur atzar? Per què li ha tocat a la Bashida i no a ella? O a aquell i no a aquella? Recorda aquell vell que no havia entès, potser tenia raó, potser s’ha equivocat buscant “la resposta”, en té massa i no en vol més. Comença a mudar els “per què” pels “potser”, es sorprèn de trobar-s’hi còmode; es fàcil deixar-se portar i, a poc a poc, s’endinsa en el no res amb la Bashida.

Maria

L’ÚLTIMA

Que hi hagi lloc per a tothom, no sigui que m’equivoqui i em descuidi algú.

La Montse li acaba de trucar:

—Tia, em sap greu, el pare està molt congestionat i ens han aconsellat que és millor que no surti de la residència.

La Núria retira el plat d’en Manel i compta un altre cop els plats de la taula: per a mi, les nebodes, els marits, la canalla i els novios. La darrera vegada que va visitar el cunyat a la residència havien parlat del sopar del dia del concert.

—Núria, que trist que serà tornar a casa teva sense la Maria. Em costa fer sol les coses que compartia sempre amb ella, però et prometo que vindré —li va dir l’home.

Mentre ho recorda, les llàgrimes li rodolen galtes avall. Maria, Maria, no hi sereu ni tu ni en Manel. Quina reunió tan estranya. No sé si té gaire sentit. Però prefereix aparcar el tema; ara no és el moment.

La neboda, quan li va telefonar per quedar pel sopar, es va encaparrar que cadascú duria alguna cosa.

—Aquest any no caldrà que cuinis, tia.

—Quina mena de convit és aquest?

—Tu poses la casa. Ja fas prou.

—Doncs compraré les postres.

No li va contestar.

Al cap d’uns dies la va acompanyar al metge i va continuar alliçonant-la:

—Sisplau, no compris tortells per al dia del sopar.

—No us agraden?

—Tia, no t’ofenguis, però són unes postres passades moda. Els nanos no en mengen, al pare li han prohibit el dolç i uns quants estem a dieta.

—Què voldreu, doncs? Gelat?

—Res, deixa’ns fer a nosaltres. Ja no tens edat per organitzar coses d’aquest tipus. —La Núria torça la boca en recordar-ho.

Tant de bo ho hagués pogut parlar amb la neboda gran. La Isabel no és gaire afectuosa, però la respecta. La Montse, en canvi, la fa sentir inútil.

S’adona que ja hi ha enrenou al carrer. La família no trigarà gaire. Agafa un terròs de sucre i surt a la terrassa. Ja han tallat del tot la circulació i estan acabant de muntar l’escenari. Queden tot just uns cotxes en un xamfrà envoltats d’urbans. Mentre llepa el sucre no es perd res del que passa. Altres veïns també han sortit al balcó.

Pensa que s’ha d’espavilar per acabar de preparar les coses i entra a casa. Vol deixar les safates i els estris de servir damunt el marbre de la cuina, que disposin. No vol haver de buscar res davant de les seves nebodes. Que no s’adonin que ja no troba res a la primera.

Torna a la sala i, com que encara no han arribat, engega la tele. Tria una cadena de notícies i veu que parlen del concert. Es veuen escenes del de l’any passat i fan un repàs dels grups que actuaran enguany: uns suecs, uns francesos i uns catalans que van a cantar a les cases de la gent. Tenen un nom com de replà d’escala. Que n’és, de curiós, el jovent!

No triga gaire a arribar la família i capgirar-li l’ordre de la casa. Tots necessiten coses i l’atabalen.

—Tia, tens una galleda per posar les birres? —li pregunta un renebot.

—Per posar-hi què?

—Necessitem una galleda per mantenir les cerveses en fresc —li contesta un altre.

—Ah! La trobareu sota la pica.

Els dos nois intercanvien una mirada benèvola.

Quin mareig! El soroll del carrer ja és espantós. Tanta gràcia que li havia fet quan, tres o quatre anys enrere, li va trucar la Isabel i li va demanar si deixaria anar els nanos a casa seva el dia del concert de les festes de la Mercè.

—Des de la terrassa de casa teva serien a primera fila per escoltar el grups que toquen al concert de la cervesera que tens al davant. I com que la balconada és molt gran hi cabran tots sense molestar-te dins del pis.

Finalment s’hi va presentar tota la colla amb pizzes i begudes.

—Només faltaria que haguessin vingut ells tots sols. No trobes, tieta?

Es va sentir important, la necessitaven! Van tenir el detall de dur-hi la seva germana i el cunyat. Amb la Maria i en Manel s’ho va passar d’allò més bé criticant a tort i a dret i barallant-se, com sempre, per foteses. Quan l’home va començar a demanar Gelocatil a crits per al mal de cap i es va enfadar perquè no el volien dur a casa, la Maria i ella no podien parar de riure. Van gaudir com quan eren nenes, aquella època en què anaven sempre juntes amunt i avall jugant, observant-ho tot i aprofitant-se de la impunitat que els donava ser les petites de la família.

La Núria s’ha quedat sola, asseguda al sofà, mirant fascinada la silueta de la fàbrica de cervesa que s’encén, intermitentment, d’un vermell intens. Li recorda un cartell modernista com els que editava el seu pare i que ara són tan preuats. La majoria de parents són fora a la balconada i la resta a la cuina; ella se sent una mica fora de lloc. Fins i tot enyora les discussions amb en Manel. No entén com els agrada tant la música sorollosa; tampoc no gaudeix de la majoria de coses que han dut per menjar, perquè les troba complicades. Veu que damunt de la taula encara hi ha de tot i l’escandalitza el malbaratament que han fet. Pensa que tant de bo li deixin allò que li agrada: el salmó, les croquetes i les truites. Tindria dinar per a tota la setmana. Les altres coses, no; que se les enduguin, sisplau! No pot suportar llençar aliments i encara hauria de menjar-se tot allò.

S’aixeca a buscar una jaqueta perquè troba que fresqueja. En passar per davant de la cuina hi veu la Montse i la Isabel que estan preparant unes begudes amb llimones verdes i sucre moreno. Se les queda mirant. Hi afegeixen gel picat i fulles de menta. Li havien preguntat si en tenia.

—Els mojitos, els mojitos! —crida una de les nenes.

La Núria comença a pensar que no mengen ni beuen coses normals. O que potser ella s’ha quedat antiquada i ja no és gaire d’aquest món.

Arriba a l’habitació i a la tauleta de nit hi veu el retrat dels quatre germans quan eren petits: ella, amb els ulls vius i confiats; la Maria, que li ha deixat un buit molt gran i l’absència que la rosega; la Mercè, la gran, que va morir de leucèmia poc després de casar-se, fa ja tants anys!; i l’Antoni, el germà desconegut que va marxar a França en acabar la guerra i després va anar al Quebec, i s’hi va quedar per no tornar mai més. En una altra, hi són tots quatre: en Manel i la Maria, en Jaume i ella. Era de l’època en què encara creia que tindrien fills.

Va a buscar un got d’aigua, en vol beure per intentar engolir l’enyor que l’ha envaït. De la sala li arriba una remor de discussió. S’atura a mig passadís per escoltar.

—Decidit: el pare es queda a la residència. Per cert, ella no em toca. La vaig tenir el Nadal passat. No saps com em va donar el conyàs perquè no hi havia carn d’olla!

—Doncs el meu home té coll avall anar a esquiar de Nadal a Cap d’Any.

—I nosaltres hem d’anar a Benasc a casa dels consogres. L’any passat van venir ells a Barcelona.

—No sé com ens ho farem.

—Isabel, em sap greu, però hauràs de canviar de plans. Aquest any és teva.

S’esmuny de nou a l’habitació. Agafa els dos marcs amb les fotografies i els esclafa amb decisió.

—Colla de carallots! Per què m’heu deixat sola? Havia de ser precisament jo l’última?

Montse Milian

L’ÚLTIMA va obtenir el PRIMER PREMI DE CONTE del concurs NATÀLIA SALLÉS de Terrassa el maig de 2023

En Joan se’n va anar a Cuba

Sí, és veritat, hermana Fina, són brillants, que ho vaig anar a preguntar a un joier i tot.  Quan en Joan me’l va comprar, aquest anell, segur que li devia costar una fortuna. Va ser quan volia que li perdonés allò de la Dioni. Quin patir.

En Joan, el meu home…bé, quan encara no era el meu home, havia anat a Cuba com tots el d’aquí, a fer fortuna. Però ell va tornar, deia, per casar-se amb una dona del seu poble. D’aquí, de Castellar, d’on sóc jo. El seu poble i el meu poble. Jo en ell no el coneixia, que se n’havia anat a Amèrica quan jo era molt petita. A mi, el noi que m’agradava era un que es deia Ton. Però des que la mare em va dir que no el mirés, que no feia per a mi perquè era pagès i anava a jornal, no el vaig mirar mai més, encara que sentia una punxada quan ens creuàvem al carrer.  Si, hermana, jo era molt obedient, però cada cop que el veia, la punxada era més forta perquè no me’l podia mirar, que la meva mare no ho volia. 

Sort que va aparèixer en Joan, que havia tornat de Cuba només per casar-se. I ves per on, un dia va venir a veure’m i em va dir que si volia ser la seva esposa. No, de guapo, no el vaig trobar gens. Era tan alt i prim i estava tan moreno. El negre, li deien. Aquest noi et convé, segur que ha tornat de Cuba amb molts diners, em va dir la mare. I així, tot i que a mi m’agradava el Ton, li vaig dir que sí, al Joan, de casar-me. Només perquè la mare ho volia. I després, en Joan em va confessar que era precisament això el que més li havia agradat de mi, que li anés a preguntar a la mare si em deixava casar amb ell. I em repetia: “Una noia que creu la seva mare, segur que serà una bona esposa”.

No era mal home, hermana, en Joan; era llest, treballador, però també una mica faldiller i molt manaire. Jo li deia a tot que sí i així el tenia content. La mare ja m’ho havia deixat clar: “L’home, si el vols conservar, deixa’l fer i digues-li sempre que sí” És un bon consell. La meva filla no l’ha seguit i ara està sense home. I jo tampoc el vaig seguir, i el vaig perdre. Bé, del tot, del tot no el vaig perdre, no es pensi.

Sí, sí, la meva filla és la que es va casar amb el músic que li vaig explicar, el que feia cançons a la taverna. El que es va empescar la cançó aquella tan coneguda d’ “El meu avi”, que li van copiar i després que li van copiar, va tenir tant d’èxit. Quin disgust, el pobre. Per això va començar a beure més del compte fins que la meva filla, fixi’s, hermana, la meva filla el va fer fora de casa. Ja li vaig dir, ja, que s’equivocava, que una dona, si vol conservar l’home ha d’aguantar. I res, “de patitas a la calle”. No, no ho va fer bé. Al teu home, això no se li fa. Ell estava molt deprimit, després de fer una cançó tan bonica i que te la copiïn, figuri’s. Per fer-la, m’ho va dir, s’havia inspirat en la vida d’en Joan! No sé en què s’havia inspirat, perquè res del que deia era veritat; per no ser veritat ni en Joan era el seu avi, que era el seu sogre. L´única cosa de veritat era que havia anat a Cuba. La cançó és tan bonica! Vostè la coneix, no?

Que si he estat a Cuba, jo? Sí, és clar, hi vaig anar a viure, quan ens vam casar. No érem molt rics, nosaltres. Només teníem un negoci de quadres que en Joan anava a vendre pels bohíos, que eren unes barraquetes al camp, on vivien els pobres. Miri quines coses, no tenien ni terra, que el terra de la barraca era de terra trepitjada, i compraven quadros per penjar a les parets de canya i de fusta… Mentre ell voltava pels camps, jo anava a casa de les meves amigues a menjar xocolata, o a passejar. La Dioni, justament, me l’havia assenyalat per primera vegada la meva amiga Pepita Casas un dia que passejàvem les dues pel Malecón. La dels Casas de la Plaça Major. Segur que vostè els coneix, hermana. Aquells tan de missa. Ella i el seu marit també éren a Cuba. Ells sí que en tenien de quartos.

Com li deia, de la Dioni: passejàvem pel Malecón, que és com el passeig marítim de Palamós però molt, molt més llarg, i vam veure passar una negra molt alta i vestida molt provocativa, tota estarrufada, fumant un puro i amb una criada darrere que li duia el para-sol. I la Pepita em va dir que a aquella donota li deien la Bella Dioni que els homes estaven bojos per ella. I jo no me la vaig creure. Com podien estar bojos per una negra, alta com un Sant Pau i que fumava puros?

Però és que jo, hermana, era molt jove i acabava d’arribar a Cuba i abans d’anar-hi, de fora del poble, només havia estat a Barcelona i a Montserrat… no en sabia res de la vida, jo. I a Cuba veia coses molt estranyes, estava com espantada i només m’hi vaig poder estar uns anys. Després vaig tornar amb la nena perquè el clima i les aigües d’allà no se’m posaven bé. I és quan vaig venir a viure aquí a Palamós, perquè la Pepita Cases em va dir que aquí hi havia moltes famílies d’indianos i que per la feina del Joan era millor.

Vaig tornar i em vaig instal·lar aquí sí, però ell es va quedar allà. De tant en tant venia i s’estava a casa una bona temporada i després tornava a anar-se’n, pel negoci. L’anell aquest me’l va regalar una vegada que havia tornat i deia que aquell cop era per quedar-se i no marxar més. Però va i em diu que em porta una criada perquè m’ajudi. I resulta que la criada és … la Dioni. La Dioni! La negra alta i ordinària que jo havia vist a L’Havana, la que deien que tornava bojos els homes. A casa meva! Figuri’s!

Jo, primer, no vaig dir res, feia veure que estava contenta de tenir-lo a ell i de tenir minyona. Feia veure que no m’adonava de res. Una senyora és una senyora, i la Dioni només era una negra llondra i xabacana , que sortia a fumar al balcó perquè tothom la mirés.

Però ja ho vaig clissar, ja, perquè se l’havia dut. T’ajudarà a les feines de la casa, m’havia dit ell. I jo: sí, Joan, sí. El que m’havia dit la mare: “digues sempre sí”. I les punxades, aquest cop eren tan fortes que no em deixaven respirar. I em vaig emmalaltir que no menjava ni em podia aixecar del llit, que semblava tísica encara que no tossia. Aleshores, en Joan es devia espantar perquè ja no vaig veure més la Dioni. I va ser llavors que em va regalar l’anell perquè el perdonés. I quan em vaig posar bona, ell va marxar, sense dir-me res; un dia no va tornar més a casa.  I jo vaig anar fins a l’hort a cridar-lo, i el vaig estar cridant tota la nit, que al matí em va trobar la nena, que ja era grandeta, sota un arbre, tota despentinada i va avisar el doctor perquè es pensava que estava boja. Quin patir, hermana, aquells anys que jo no sabia on era el meu home. Sort de mossèn Pere que m’ho va fer entendre: és una prova que et posa Deu, Maria. Espera’l i resa, que tornarà.

Aleshores jo vaig començar a resar i a pensar, i després, a dir que estava mort; que havia tornat a Cuba i s’havia mort a la guerra, en una d’aquelles fragates que deien els diaris que s’havien enfonsat. I el meu gendre, que la meva filla ja s’havia casat, de tant com jo ho repetia, va fer una cançó que explicava que en Joan havia mort com un valent en un barco de guerra. I miri si era enginyós que li va posar nom al vaixell: El Catalán. El nom se’l va inventar, clar, perquè mai no va existir, només a la seva imaginació. I la cançó, tothom la cantava i jo estava molt orgullosa i tothom em felicitava i em tractaven com la dona d’un heroi dels que van morir al peu del canó. Però jo ja sabia que en Joan no era cap dels catorze mariners que diu la cançó que havien mort a Cuba. En Joan m’havia deixat per anar-se’n amb la Dioni, que era una dona de la vida i ho havia fet perquè jo no havia pogut seguir els consells de la mare, perquè les punxades no em deixaven. Però, miri, hermana, em consolava que la gent es cregués allò que diu la cançó. I el meu gendre, quan se la van copiar, es va fer borratxo perquè l’hi havien pres. A mi em feia molta llàstima, però la meva filla no es va apiadar mai d’ell. No te entranyes, la meva filla. Jo crec que és perquè no resa. Perquè mossèn Pere tenia raó quan em deia que resés, que tornaria. En Joan va tornar, vell i malalt i sense quartos. I el vaig cuidar fins que, pobret, va morir. I em va quedar la cançó, i l’anell.

Vostè em diu que l’he de donar a les hermanes. No hermana Fina, aquest anell m’agradaria que fos per la meva néta, que és també la meva fillola: la Maria, la que es diu com jo, la filla del músic.

Que si he pensat en les obres de caritat que es podrien fer amb aquesta joia? Sí, hermana. Però també he pensat que la Maria és la filla del músic que va fer la cançó que em va fer una mica feliç. I a més, ella, la meva néta, també canta, sap?

I jo voldria que aquest anell servís per agrair-li el que va fer el seu pare, i el que fa ella. Que les històries lletges de la vida, les cançons, de vegades, les disfressen. I fan més bonica la vida, les cançons, sí.

Matilde

El premi

El premi

La llauna de préssecs se li resistia com una presa que no vol ser caçada. Estava massa amunt i, tot i estirar els braços al màxim, ella no assolia aquella alçada. La Rita mirà al seu voltant per si algú podia ajudar-la, però en aquells moments no passava ningú pel passadís del supermercat. Aquell vestit l’engavanyava, la faldilla era massa estreta i tenia por de tacar-se la jaqueta. Eren les deu del matí, però la Rita ja s’havia arreglat per anar al còctel de les dues del migdia. Hi estava convidada, hi havia d’anar. Quin remei! Sobtava veure a aquelles hores una dona que anés a comprar tan arreglada, ben maquillada, pentinada de perruqueria, amb vestit de festa, collaret de perles… Però ella s’hi havia esforçat; havia d’eclipsar el públic…

“Merda”, remugava. No hi arribava bé, malgrat que les sabates de xarol que duia tenien un tacó considerable. Les llaunes de préssec en almívar se la miraven des de dalt, altives, amb un cert aire de superioritat, tot recordant-li la seva estatura… “Què s’han cregut aquestes llaunes superbes?”, pensava ella. I tot perquè no havia trobat la secció de xocolates en aquell supermercat on havia entrat improvisadament. Necessitava alguna cosa dolça per fer-se passar l’amargura que l’envaïa i els préssecs en almívar eren una de les seves debilitats. Sí, el dolç li calmaria l’amargor que la cremava per dins. Fent un cop de cap, sense treure’s els guants blancs llargs que lluïa, decidí provar d’encalçar-la, tot recolzant la punta de la sabata al prestatge de baix, talment una escaladora professional pujant un pendent rocós. Prement els llavis i estirant els braços i els dits de la mà tant com podia, intentava agafar una de les maleïdes llaunes i, mentre feia aquests equilibris, en fregar-les, algunes van caure a terra. Ella saltà també a terra i, amb els braços, es protegí dels cops de les altres llaunes, que, no cal dir, pesaven força.

Avergonyida, sense adonar-se que ja se li insinuaven alguns blaus  dels cops, i abans que passés algú i la pogués veure en aquella situació deplorable, la Rita agafà dues llaunes i les va estrènyer contra el pit. I, sense poder evitar-ho, arronsada a terra, amb els pots ben agafats, esclatà en plors. Tot un seguit d’imatges, com si desfilessin l’una darrere l’altra per aquell llarg passadís, li anaven aterrant a la ment: el seu exmarit rebent el premi, la Clotilde al seu costat, tots els companys de feina, aplaudint i ella en un racó, sola,  aguantant la ràbia.

“Que injust, quina merda”, va remugar. Quina mala sort que treballessin tots junts. El premi al nou disseny de robot quirúrgic li donarien al seu exmarit, quan la idea inicial, el nucli de l’invent havia estat d’ella. Però, és clar, el seu ex era el cap del Departament de Robòtica de la Facultat d’Enginyeria i semblava que la Rita hi pintava ben poc. Prou li havia insinuat que ella també se’l mereixeria, que havia participat en el projecte, que havia aportat molt, que sense ella no hauria tirat endavant, però en Ramon no atenia a raons; volia tota la glòria per a ell, només per a ell. I més encara, ara que tenia aquella parella tan joveneta i havia de lluir, fos com fos, els seus mèrits. La Rita s’havia anat fent petita en aquell cercle i s’anava omplint d’una ràbia verinosa. Se sentia com una nena a qui han pres la joguina més preada. Ja es veia en un racó, en el restaurant de luxe de la Diagonal on l’havien convidat a l’acte de lliurament del premi, sola, veient de lluny com la Clotilde, la parella actual d’en Ramon, el petonejava i, sense embuts, també se l’atribuïa a ella, aquell trofeu. Era tan trepa la Clotilde!

Li va semblar que algú s’acostava pel passadís i s’aixecà de cop amb les dues llaunes ben aferrades contra el cos. Una dona gran que passava amb un carro se la va mirar amb un cert menyspreu. “Quina fila que dec fer!”, va pensar. El vidre d’un dels congeladors li va tornar la seva imatge. “Oh”, es va dur la mà a la boca sorpresa. Va veure els cabells esbullats i el rímmel que, desfet, li havia format uns rierols negres que li viatjaven per la cara, però no es va adonar que l’estrip que se li havia fet a la faldilla del vestit, a hores d’ara, ja deixava entreveure quasi tota la cuixa. Tanmateix, no s’amoïnà gens pel seu aspecte.

“Bah. Tant me fa!”, va pensar mentre, amb una certa indiferència, intentava tornar un ble de cabells al seu lloc. Allò només era un reflex de com se sentia per dins: un manyoc de dolor li escanyava el cor i l’angoixa, que havia format una llera interior,  li corria per tot el cos. “Total per anar allà a fer el paperina!”, seguia rumiant. I, tot fent un cop de cap, anà a la secció de begudes alcohòliques. “Ho celebraré jo sola, perquè el premi em correspondria a mi i no al cabronàs d’en Ramon”, seguia pensant. Va agafar una ampolla de cava i, amb les llaunes i el cava ben aferrats al cos, va anar cap a la caixa. Li semblava que la gent se la mirava.

Mentre feia cua per pagar, la imatge de la Clotilde no la deixava. Porcamocosademerdadesgraciadallepaculs…”, els insults li aterraven al cervell sense aturall. I és que la Clotilde li havia pres tot: l’invent, el marit, el prestigi… Que prou s’havia encarregat la mala pècora de desprestigiar-la, de parlar malament d’ella als companys, de menysprear-la… En sabia molt de manipular els altres amb comentaris perversos i mentides ben elaborades. I, en Ramon, com s’havia deixat enlluernar per aquella becària joveníssima i vistosa!

Després de pagar, s’assegué en un graó de l’escala a la sortida del supermercat i va obrir l’ampolla de cava. Uns esquitxos li van estampar el vestit i els guants de taques groguenques, però no hi va parar atenció. En aquells moments li importava un rave l’aspecte que pogués tenir. Després va obrir la llauna de préssec en almívar. Com que ja anava una mica beguda, la mà li tremolava i una part de l’almívar li lliscà pel vestit tot marcant unes línies groguenques oscil·lants. Va posar-hi la mà i va notar com s’enganxava amb el guant. En comptes de preocupar-se se li va escapar una rialleta. Hi, hi, hi… I, encara amb els guants posats, començà a devorar, amb la mà, els préssecs. “Mmm, que bons”.  Ella, que sempre havia estat tan discreta, tan polida, ara es donava la llibertat per fotre’s de tot.

Asseguda allà, com una vagabunda, amb blaus als braços, rumiava, ara amb el cap ben enterbolit pel xampany, si anar a l’acte o deixar-ho estar. “Si és que allà no hi pinto res, tot i que jo sóc la que més hores ha esmerçat en el projecte”, barrinava amb pensaments borrosos d’alcohol. Tanmateix, ho sentia com una obligació; ella treballava en el mateix departament i no hi podia faltar. Si no, ves a saber què li dirien després. El pentinat ja havia perdut tot l’itinerari inicial marcat  per la perruquera. El vestit, que originàriament era beix, ara estava poblat de marques groguenques desordenades i els guants ja eren quasi grocs. I, mentre, amb el cap ben espès rumiava, la gent que passava per allí se la mirava encuriosida. Fins i tot, un vianant compadit li va llançar una moneda.

De sobte va fer un cop de cap, “hi vaig”, va decidir. Amb aquell aspecte li va costar trobar un taxi que la volgués portar al restaurant, però, finalment, un taxista la va agafar. Quequejant, ella li va indicar on volia anar i el bon home, sense jutjar, la va dur cap allà. Un cop al restaurant, el porter la va deixar entrar quan li va mostrar la invitació, però abans li va demanar el carnet d’identitat per comprovar que fos ella. “Estan ben sonats, aquests científics”, pensava el noi que feia poc que s’havia incorporat a aquella feina. Se la mirava de lluny amb ulls incrèduls veient la fila que feia; els cabells esbullats, tota la roba tacada, la faldilla estripada, els guants amb marques enganxoses, els morats als braços…  “Estan ben sonats”.

En veure-la entrar a la sala on es feia la cerimònia de lliurament del premi, que ja havia començat, tots els caps es van girar cap a ella. Fins i tot, el rector que estava presentant el guanyador, es va començar a encallar en el seu discurs:

—El premi al millor projecte de l’any per al senyor… R… Ra… Ramo… Ramon…

Durant uns minuts es va fer un silenci absolut…

—Segueixi, segggueixi, senyooo gector que ara els didé joo qui ha estat l’agtífex delinvent  —la Rita, arrossegant la veu,  s’acostava, fent tentines, a la tarima des d’on parlava el rector.

—Senyoreta, si us plau… segui… —al pobre rector li tremolava la veu.

La Rita no va tenir temps de pujar a la tarima perquè algú devia haver avisat als guardes de seguretat, que se la van endur tot seguit. Mentre caminava, custodiada per un guàrdia a cada banda, ella anava cridant pel passadís de la sala:

—Jo! He stat jo l’agtífex delinvent… lidea inicial va seg meva! Jo vaig dissenya els cigcuits elegtrònics, els motogs de pas a pas…

La sala romania en un silenci tens. Fins i tot les butaques semblaven haver-se posat rígides de la tensió que es respirava a l’aire. Quan la Rita va haver sortit, tot van ser murmuris, comentaris en veu baixa, exclamacions…, fins que el rector intentà calmar aquell rebombori.

—Silenci, si us plau. Oblidem aquest fet i continuem…

Tanmateix, una dona del públic va aixecar la mà indicant que volia intervenir. I, sense esperar que el rector l’autoritzés, començà a parlar:

—Jo conec la Rita i puc assegurar que diu la veritat. He treballat amb ella molt anys i és una treballadora incansable, eficient. Brillant!

La Clotilde, que seia a primera fila, s’anava encongint. Ella que es pensava que havia convençut tots els empleats de la ineficiència de la Rita s’havia ben equivocat. Però, com que era la dona del cap, fins llavors ningú no havia gosat portar-li la contrària. I ara, alguns treballadors, que havien hagut d’aguantar les insolències d’aquella joveneta trepa i ambiciosa, havien trobat un forat per a la venjança.

—Ratifico el que ha dit la companya. La Rita és, de molt, una de les investigadores més eficients de la universitat… Crec que el premi hauria de ser per a ella —va dir una altra companya.

“Sí, sí, per a ella”, cridaven alguns a l’uníson. Mentre altres membres del públic continuaven donant suport a la Rita, en Ramon, que també seia a la tarima, estava desconcertat. No sabia què fer. Havia de mantenir la seva posició, el prestigi. Ell, un cap de Departament, a qui totes li ponien, amb una dona jove i vistosa no podia renunciar a la glòria. Ell havia de guanyar el premi… Però, a la sala, no es podia frenar aquell batibull de protestes a favor de la Rita.

I mentre traslladaven la Rita a una cambra de l’hotel perquè es calmés, a la sala es va crear un debat entre els defensors i detractors de la Rita.  I hi havia tanta confusió que el rector va haver de suspendre l’acte.

—Silenci! Si us plau, abandonin la sala. Ara, el claustre de la universitat es reunirà i ja els comunicarem quina decisió prenem. Però de moment, l’acte es tanca. Marxin, si us plau…

El públic, encara entre debats de partidaris i no partidaris de la Rita, va anar sortint de la sala enmig de crits i veus exaltades, mentre la Clotilde llançava una mirada de menyspreu al Ramon, que seia encongit en una cadira; ja no era el seu heroi!  

Al cap d’unes hores, la Rita, que ja havia buidat l’ampolla de cava i romania en aquella sala mig endormiscada i custodiada pels guardes de seguretat, seguia murmurant “meu, el pgemi és meuuu”.  Tanmateix, encara no sabia que el claustre de la universitat havia decidit declarar el premi desert. Ja el convocarien per a l’any següent.

Maria V.

LA NIT DE SANT JOAN

Estimat Juli:

He esperat un whatsapp, algun missatge, ja no dic una trucada, però res. Així que he decidit dona el pas jo, m’hi llenço. Ens vull donar una altra oportunitat, no perdem res per intentar-ho. He pensat que demà és la revetlla i que podríem cremar les nostres desavinences. Enyoro els teus ulls, el so de la veu, com et floreixen les paraules, tot el que m’ensenyes…

Segurament festejar el nostre primer aniversari no tenia tanta importància, i teníes raó quan dius que hauríem de celebrar cada nou dia. Però ara que ha passat el temps estarem d’acord en que una espelma petitona en una magdalena no em converteix en consumista de merda, em sembla una mica fort, no?

Espero que llegeixis d’una tirada aquest diàleg ininterromput. Per començar vull fer una llista de cosetes a evitar. De moment vaig bé, oi? Em sembla que no he dit cap bajanada; això rebaixa la mitjana del meu historial, eh? Va, no t’aturis, que ja imagino la teva cara, Joli meu. Ja ho sé, també posaré a la llista no dir-te mai més Joli. Et sulfura tant, però a mi m’agrada veure com s’incendien els teus ulls. Bé, em perdonaràs la primera broma, una mica d’humor tampoc va malament. Segueix llegint, sisplau, ja vaig per feina.

Ben mirat sempre hem discutit per bajanades que potser no ho són tant. Te n’exposo unes quantes —exposo, ja semblo tu—, hauríem de trobar-hi una solució plegats. A veure, comencem pel tema de les espècies. Sí, m’agraden, formen part de la meva cultura que, segons dius, adores, estan al nivell del ioga o la meditació o fins i tot més amunt. I per contra, jo no protesto quan empudegues el pis cuinant les teves sardines. No hi renunciaràs, ho sé. Per la meva part, pots menjar tantes sardines com vulguis.

La segona, la llum. Ja intentaré no malgastar electricitat, s’ha de mirar pel planeta, d’acord. Prometo apagar les làmpades de dia, i quan es faci fosc, si no és necessari. El tema de la nit també el tenim pendent de resoldre. Tu necessites llegir per agafar la son i jo m’he de llevar d’hora i no puc adormir-me si no tinc foscor. Se m’acut una solució que t’explicaré desprès.

Seguim, la tercera, la quarta…, vinga totes de cop.

Et treu de polleguera el meu desordre ordenat; sí, ordenat malgrat no ho creguis, perquè jo sé trobar les coses si no me les amagues.

També t’enfurisma el temps que li dedico al Tik Tok, però pensa que de tant en tant n’has tret profit, recorda el de la visita al museu aquell, com es diu? Ara no em ve al cap, tant és, et va entusiasmar.

Tema amistats , agraeixo el teu esforç cada vegada que sortim amb els meus amics, perquè tu no en tens, ets molt cova, necessites sentirte protegit dins el teu ambient —no és critica, tan sols un apunt—, potser podríem escurçar dos dies seguits de festa i deixar-ho en un, dissabte t’agrada més a tu, perquè pots descansar diumenge.

El money, tampoc no acabo d’entendre que et fiquis amb la manera de gastar els diners “malgastar”, en dius tu; no t’hauria d’importar, vaig al límit, però són meus i no et demano res.

D’això de dormir amb la finestra oberta, és que en el teu pis passo molta calor, amor.

En quan al tatuatge que et vaig prometre, encara no me l’he fet. D’acord que el colom de la pau al canell et queda molt bé, però saps quin pànic tinc a les agulles. Amb el teu no n’hi hauria prou?

La barba aquesta de tres dies, que et queda tan bé, em punxa; creus que podríem fer un pacte?

Mira, de moment no afegiré res més a la llista. Quins nervis, massa cosetes, però totes importants, m’estic angoixant. Millor m’aturo, endreçaré tot això. Potser li he posat molta espontaneïtat i poca contenció. Sempre m’insisteixes en conservar l’equilibri i et faré cas. Hi tornaré desprès de dinar, m’afanyaré perquè ho puguis llegir aquesta nit. Amor, em farà il·lusió que els dos junts llencem a la foguera tots els drames.

Saps què? l’aturada m’ha anat super bé, he repassat el que t’he escrit mentre assaboria un pollastre al curri, diria que m’ha ajudat a reflexionar i m’ha obert el focus.

He decidit no tocar res del que t’he escrit. El que surt del cor s’ha de deixar volar. I m’he adonat que, sense mentir-te, he omès algun detall important i m’he preguntat per què. És que se’m fa una muntanya haver de discutir amb tu, sempre guanyes, saps donar-li la volta a tot, com els filòsofs grecs que tant t’agraden. M’ha vingut al cap el dia fatídic del no aniversari, el de la magdalena, ara ho veig clar. Que et caiguessis amb la motxilla que jo havia deixat al mig quan et vaig empentar sense voler, no va ser culpa meva. Sempre bades, no la vas guipar. A veure, on volies que la deixés en aquell espai tan petit? La feina que hi havia per encabir les quatre coses que teníem. I si no et van donar la feina no va ser pel trau que portaves al cap, que t’ho vaig dir, “no et passis amb els porros”, però “em fa molt mal”, deies; i un darrere l’altre et van enterbolir.

Ja t’havia proposat massa vegades buscar un piset petit amb una habitació. Sàpigues que l’he trobat, ja t’ho he dit; i pel mateix preu que el teu, bé, quasi; ei, sense les discussions que segur hauríem tingut. Si el veiessis. Té llum natural per tot arreu, quasi no s’ha d’encendre les bombetes, quin estalvi, oi? A la nit tu podries llegir al menjador i jo em podria adormir al llit a la meva hora. A més a més, la campana extractora de la cuina fa meravelles, adéu fum, adéu pudors, visca les espècies! I aquí sí que resulta fàcil mantenir l’ordre, no com en el teu menjador-cuina-dormitori de liliput on no hi ha manera, i així passa el que passa.

Hi visc de meravella. Ep, el vaig llogar pensant en nosaltres, desitjant que arribés el dia que te l’ensenyaria.

Mira Joli, també t’he imaginat descobrint-li inconvenients que jo no he vist, o creant-los. Sospito que series capaç d’amargar-me la vida al nou pis. Entre això, i que no vull deixar el Tik Tok, que vull sortir amb la colla quan vulgui sense haver d’estirar-te i veure’t la cara llarga durant la tota l’estona, i que ja no vull sentir-me culpable de res més, ho tenim una mica pelut. Sense intenció d’ofendre’t, t’he de dir que el sexe amb tu tampoc és tan meravellós, intens però rutinari. En resum, això no hi ha qui ho arregli. Per tant, celebraré Sant Joan llençant aquest missatge a la foguera, i com diu la dita “Bon vent i barca nova”. Et desitjo el millor, però lluny de mi.

Signat:

La teva ex parella

L’accidentada trajectòria d’un pastís de nata

Aquell diumenge havia decidit comprar el pastís en una altra pastisseria. Una de luxe del meu barri. Era un petit gest que creia que em permetria trencar la rutina tediosa que arrossegava des de feia més de tres anys. Em lluiria una mica. Vaig traspassar la porta de la botiga i una dependenta em va atendre de seguida.

—Quin li agrada més? En tenim de formatge i llimona, de plàtan amb coulant de xocolata, de crema amb fruits del bosc… —la dona em mostrava els pastissos de l’aparador.

—I el d’allà, el del prestatge de dalt, de què és? —jo assenyalava un pastís exòtic, mentre notava com la boca se’m feia aigua.

—De llima i festucs, amb flors silvestres…

—Posi’m aquest —vaig interrompre la dependenta, en veure aquells preus exorbitants.

—Ah, ehem, aquest li agradarà molt —va fer ella sense poder dissimular una ganyota de disgust en veure que agafava el més senzill i econòmic—. Els de nata i pasta fullada són molt bons.

Era un pastís bastant gran i feia una certa patxoca i, sobretot, era el que la meva butxaca em permetia. Me’l va posar en una capsa de cartó amb nanses, vaig pagar i vaig sortir al carrer.

Quina imatge més patètica! Jo em veia, com cada diumenge, caminant amb un pastís penjant de la mà, per la Gran Via  cap a Plaça d’Espanya, a casa dels futurs sogres. Hi anava d’esma, sense il·lusió, en un moment ben fosc de la meva vida; tenia una feina precària, la sensació que la relació amb en Víctor, el meu promès, feia aigües i vivia en un pis que més que pis era un cau tenebrós. Com havia pogut arribar a un estat tan deplorable?, em preguntava. Mentre, travessava els carrers de l’Eixample, Urgell, Comte Borrell…, per la vorera del mig de la  Gran Via, fins i tot em semblava que els arbres que hi havia a banda i banda em miraven amb compassió i baixaven les branques com volent-me acariciar per consolar-me. I just quan estava a punt de travessar el carrer Viladomat  va sortir una bici impertinent…

—Vés amb compte, xaval! —vaig cridar a un ciclista que em va passar pel costat i quasi em tira el pastís a terra.

—Vigila tu, tia! —em va contestar aquell ciclista mal educat, mentre em feia un gest insultant amb el dit de la mà esquerra.

—Serà possible? —vaig mormolar—. Colla de ciclistes fastigosos!

Només em faltava això! Ja anava a casa d’en Víctor i dels futurs sogres a repèl i va i  l’imbècil amb la bici ho acaba d’adobar. Idiota!

Feia molt bon dia i em feia por que la nata, amb el sol primaveral, es fes malbé. Tenia el pastís ben agafat per la nansa, i protegint-lo del sol, quan, dues travessies més enllà, un nen petit amb patinet va passar arran meu i de poc que me l’envia a can Pistraus.

—Nano, per l’amor de Déu, mira per on vas! —vaig cridar tot protegint el meu tresor de nata entre els braços.

—Senyora, la que ha de vigilar és vostè —va replicar la mare del nen —.Va molt despistada pel carrer. Que no veu que és un nen?

Mentre els veia allunyar-se Gran Via enllà jo no podia deixar de remugar:

—Cagumdena, aquests nens tan contemplats. Colla de mimats!

Notava que cada vegada estava de més mal humor. Em venia la imatge dels meus futurs sogres mirant de reüll, amb commiseració, el pastís que havia comprat, com dient, pobrissona, és dels baratets… I el Víctor amb aquell posat tradicional i la seva germana tan pija, amb un nòvio encara més pijo… Uf!  Almenys, però, el nom de la pastisseria em donaria un cert prestigi.

I mentre anava rumiant, perduda, mirant qui sap on, va i sento: xof, plof…

—No, noo, nooo!!! —vaig cridar, esgarrifada,  amb les mans al cap, veient com el meu pastís s’havia esclafat contra el terra, havia saltat de la capsa i la nata començava a filtrar-se a través del paper. Havia topat amb algú…

—Disculpa, és que anàvem els dos distrets i…

—Per  Déu! Com pot dir això? Si  qui anava distret era vostè. Jo no! —vaig contestar a una veu masculina desconeguda sense apartar la mirada del terra. —Vostèeee…

—Em sap molt de greu… —insistia la veu.

Jo no podia parar de mirar el pastís estavellat. M’estirava els cabells veient com la nata, capritxosa, seguia uns camins anàrquics, com rierols, tot escapant-se del seu embolcall. La ràbia em pujava al cap, em notava la cara tota sufocada i els nervis a flor de pell.

— I, ara, què els dic, als meus sogres? Eh? Què? Vostè és pensa que pot anar pel món tirant pastissos a terra així com així. Eh? A veure si mira per on va… —jo seguia cridant i mirant cap avall, sense saber amb qui parlava i observant, estupefacta, l’esfondrament del meu pastís.

—Però si tu tampoc miraves… —insistia aquella veu.

—Carai, quins pebrots! I ara diu que jo no mirava. Que jo no mirava, diu? Serà possible. Mentider, poca-solta, hipòcrita, faldiller, carallot… segur que m’estava mirant el vestit, l’escot. Tots els homes són iguals… —en aquell moment la nata ja formava un riu que baixava per un sot d’arbre, com si busqués refugi.

—No, no, jo potser anava distret, però tu també… Tenies la cara girada cap aquella botiga d’allà, veus?

Sense aixecar la mirada de terra, jo seguia tretze són tretze.

—Caragirat ho seràs tu, que no mires per on vas. Desgraciat, poca-pena, ximplet, cara dura, cap de suro… —jo ja no sabia ni què em deia.

—Caram, noia, que no n’hi ha per tant —feia aquella veu una mica espantada.

—Que no n’hi ha per tant? Que no n’hi ha per tant, diu?

Agggg… Quasi arrenco a plorar, quan un gos que corria per allà, va passar per damunt del pastís i vaig notar el crec-crec de la pasta fullada que gemia, com si s’estigués estripant.

—No, noooo —vaig cridar.

Desesperada, em semblava que tot se n’havia anat en orris, quan vaig alçar la vista i…

—Ostres! Perdona —vaig dir davant uns ulls brillants i profunds que miraven els meus.

—Noia, no t’ho prenguis així, tot té solució. Si vols, tornem plegats a la pastisseria i comprem un altre pastís…

—No, si jo… ehem… —no em sortien les paraules. Quina vergonya el numeret que havia muntat. I quin paio més interessant que  tenia al davant!

—No passa res…

—Ja, però és que t’he insultat, t’he dit de tot… —davant aquella mirada era incapaç de deixar anar cap mot groller.

—Au, no t’hi capfiquis. Ja he vist que estaves molt nerviosa… No passa res… Jo em dic Gerard, i tu?

—Clara… —vaig contestar tot deixant-me acaronar per la suavitat d’aquella veu, que fins llavors no havia apreciat.

—Doncs, Clara, què et sembla si tornem a la pastisseria, comprem un altre pastís i tot arreglat?

—Hum, no sé, em sap greu. No et faig perdre el temps? Tu devies anar a algun lloc, no?

—Mira, justament avui passejava sense cap compromís…

—Ehem… —vaig estossegar. —Ets molt amable. Després de tot el que t’he dit…

—Home, és que un no es troba una noia tan atractiva cada dia…

—Ehem… —el cor em va fer un bot —. Hum, no sé què dir… —. Una bafarada de calor em va fer enrogir la cara.

—Au, anem a recuperar el pastís, que tu sí que tens un compromís…

—Merda de compromís! —se’m va escapar—. Ai, perdona.

—Au tranquil·la, ja veig que avui tens mal dia.

—Darrerament, per a mi cada dia és un mal dia. I és que quan tens uns sogres que t’esperen amb mirada crítica, un promès empresari i folrat de diners i tu una feina precària i les butxaques buides ja no és només un mal dia…

En Gerard em mirava atònit, amb interès… I jo em vaig disparar…

—Mira, ja famés d’un any quela meva relacióamb en Víctor faaigües. Bé, enVíctor és el meupromès o aixòsembla, saps? —les paraules em sortien com les bales d’una metralladora i s’enganxaven les unes a les altres, però jo no podia parar de parlar—. I, saps? Resulta que elpaiotéuna feina deputamare i jo guanyouna misèria i ésclar, elsseus pares em mirenambcara de… esquenoemséexplicarcomhepogutestartantdetempsambell,escomsinomatrevísadeixar-lo…

No sé què em va passar que li vaig començar a explicar la vida; els meus dubtes amb en Víctor, la relació malaltissa amb els sogres, els problemes per trobar feina, i jo què sé més. Ell m’escoltava, atent, tranquil i, de mica en mica, em vaig anar calmant.

—Escolta, què et sembla si anem a seure a algun lloc a prendre un cafè i m’ho expliques tranquil·lament? —en Gerard em va interrompre tot posant-me la mà a l’espatlla —. És que aquí drets…

Amb el seu contacte vaig notar un calfred que em recorria el cos. Vaig mirar a terra i la nata ja estava quasi seca, però jo regalimava emoció per tots els porus.

—Ah, podem anar a un bar que hi ha al Paral·lel. Hi fan aperitius molt bons i podem seure a la terrassa. Què et sembla? —li vaig dir més serena i amb la sensació que havia deixat anar un llastre que em perseguia.

—A mi em va bé, però tu, arribaràs al dinar?

—Dinar? Quin dinar?

—Au, doncs, anem-hi…

Vam començar a caminar per la Gran Via deixant enrere les restes del pastís. Jo estava tan sorpresa pel que m’havia passat que m’havia oblidat dels sogres, d’en Víctor, de la seva germana i del pastís que, a hores d’ara, ja era només una ombra del que havia comprat feia una estona. No vaig arribar a veure com la nata mig seca, s’havia anat esgrogueint, ni tampoc em vaig adonar de com alguns coloms picotejaven les quatre molles de pasta fullada que quedaven i un gos en llepava les restes amb fruïció. Jo només mirava endavant i veia el dia clar, amb un sol radiant, un cel clar i un futur ben diferent.

Maria V.

CINC CONCERTS PER A PIANO

Em calia una estona de pau i em vaig tancar al bany. Vaig sortir-ne relaxat, però va durar poc; en arribar a la sala vaig trobar un altre jo, allà, al costat de la Vero, assegut davant el piano. Quin neguit veure’m duplicat en un androide d’última generació: els cabells curts i negres, la clau de sol penjant a l’orella dreta i els dits nuosos, com els meus. Tocava Bethoven amb una perfecció freda.

—Que et sembla, papa? —em va somriure la Vero.

Un espècimen com aquell només es podia adquirir de contraban. Jo els odiava, perquè ens estaven apartant del món; però em va esgarrifar més pensar que la Vero s’havia posat en perill per salvar-me la pell i no vaig poder respondre-li altra cosa que:

—Celestial.

Em va sortir forçat, sense caliu, a joc amb la manera de tocar de l’UIA.

—Actuarà en lloc teu, papa —em va abraçar —. Ja no et reciclaran. Ai, estic tan contenta!

Aquella UIA era el senyal que el meu final s’acostava. Em cremava la pregunta de “com l’has aconseguit “, però em vaig rostir la llengua, millor ignorar si tenia a veure amb els rebels. No es podia dir, però la nostra societat “IDEAL” no agradava tothom, i la dissidència s’havia començat a organitzar.

Tots transitem per la vida protegits per una capa de percepció del risc; la de la Vero era lleugera, transparent, la meva gruixuda, pesada, molt pesada; tot i així, desprès d’uns dies de convivència vaig admetre que aquella UIA m’agradava i la necessitava. El Departament d’Arquitectura i Vigilància, sota control del Gran Administrador, ja m’havia avisat dos cops; al tercer em reciclarien i no es coneixia ningú que n’hagués tornat, del reciclatge.

Feia dècades que havíem deixat el planeta esgotat, demanàvem un líder que ens guiés, i va aparèixer “ell”, l’arquitecte que va construir el PLA salvador, sota la premissa bàsica de “Tot aquell socialment inútil no podia malbaratar els minsos recursos de la comunitat”. Es van qualificar d’inútils els lladres, estafadors, assassins, violadors… Un món així, sense gentussa, qui no el desitjaria? Tothom que no era gentussa va estar-hi d’acord, jo inclòs.

Després d’acabar amb la primera neteja, els dropos, pessimistes o negatius, van ascendir al podi del material rebutjable; ells i tot paràsit decretat que consumís les energies dels altres. I també es va fer neteja. Més tard va arribar el torn als malalts irrecuperables, els vells… Era una successió implacable, lògica. Tot estava protocol·litzat, un cadenat on cada baula era conseqüència d’una circumstància prèvia. L’objectiu de societat IDEAL era a tocar, ens deien. Però el “IDEAL” no acabava d’arribar. Massa errades, per això feia temps que las UIA ens acompanyaven; cosa que celebràvem, perquè ja no suàvem conreant els camps, ni construint edificis, ni atenent clients pesats, ni… Les perfectes unitats UIA obeïen els protocols que cobrien totes les casuístiques possibles, vigilant i controlant l’educació, la salut, l’acompliment de la llei… mentre la resta “vivíem”.

Només l’art havia quedat en mans humanes. Ara bé, amb tant de reciclatge, el públic humà cada cop era més minso.

—Has vist, avui? Tres a un —em deia el violinista observant el pati de butaques.

Era cert, tres UIA per cadascun de nosaltres. Em va veure neguitós, d’emprenyamenta.

—Controla la inspiració si no vols desequilibrar-nos —reia mofeta amb un toc de preocupació.

Sabia que de tant en tant jo no podia evitar-ho i em deixava portar, no obeïa amb precisió la partitura, per això la secció d’Arquitectura i Vigilància em va enviar el segon avís. Per sort la Vero, amb visió de futur, va aconseguir la UIA, ella em substituïa sense patir la temptació d’un instant feble d’inspiració. Però, tancat a casa, jo seguia tocant i vaig degustar una curta època de felicitat. Com m’agradava quan em demanaven escoltar una peça.

Fa un mes la UIA havia tornat lleument alterada.

—M’han comunicat el tercer avís, t’han comunicat, vull dir. Vindran aquesta tarda. Ho sento, he perdut l’equilibri. He marcat aquella pausa, com fas tu i he arrossegat…

Em vaig quedar glaçat mentre em parlava.

—He de desaparèixer, a nosaltres també ens reciclen.

—I la Vero? —vaig reaccionar.

—Et connecten a una xarxa i…

—Què li passarà a la Vero?

—… i t’esborren la memòria.

—Fuig amb la Vero —el vaig sacsejar—. Substitueix-me com a pare. Uniu-vos als insurgents.

Tal i com ordenava el protocol des d’aquella mateixa tarda estic aquí, però no sol. Es veu que el Gran Administrador s’havia adonat que algunes UIA havien mimetitzat trets humans que entorpien el PLA. Va començar a substituir-les per altres de més simples, i va unificar el sistema remot avocant tots els codis i connectant totes les xarxes. Si ja es deia que la informació era poder, aleshores i més que mai ho va ser. Amb tota la informació a l’abast i sense tallafocs protectors, el sistema remot, equilibrat, estricte i gens humà, va complir les ordres del PLA. Ara és ell qui administra i vigila. L’Administrador el tinc a la llitera del meu costat, sembla que no veurà l’IDEAL.

Tot això m’ho ha explicat una andròmina vella, d’aquestes més simples; ha resultat una fuga del sistema ha, ha! És tan humà, tot plegat. Ella supervisa el meu reciclatge, vigila que la sonda que m’alimenta i els tubs de rebuig que em surten del cos funcionin correctament fins que m’apagui solet. També m’ha transmès un missatge de la Vero i de la meva UIA, l’altre jo. Em diuen que no em deixi anar, que falta poc per ser lliure. Jo me’ls vull creure; per això en aquesta nau fosca fora del temps, resistiré esperançat evocant els concerts per a piano de Bethoven.

Maria

“There’s a valley in Spain called Jarama”

Repenjat al tronc d’una olivera, l’Alex McDade es treu el casc i s’eixuga amb la màniga el llot que li encrostona els cabells i el front. Sacseja el seu company.
-Et queda alguna cigarreta?
En Peter O’Connor continua immòbil amb el cap cot i amagat entre els braços i les cames.
-Collons, Peter, et pregunto si et queda alguna cigarreta!
-En Charlie…
-No hi pensis.
-…
-Tens una cigarreta, tio?
L’Alex mira la vall que s’estén als seus peus. Encara hi pot veure els cossos que han quedat entre les oliveres. Es fa fosc. Els companys morts no es distingeixen dels feixistes morts. Tots semblen pedres de formes estranyament regulars.

“There’s a valley in Spain called Jarama
It’s a place that we all know so well”

En Peter aixeca el cap, busca a la butxaques i li passa un paquet de cigarretes. Després mira el terra i agafa un grapat d’olives.
-En Charlie deia que en aquesta terra fins i tot les olives sagnen.
-Era un poeta de debò, en Charlie.
A l’Alex, tothom li deia també que era poeta perquè no li costava fer-ne, de poemes, li sortien com cançons i no sabia d’on ni com. Ara, per exemple, el zumzeig d’una lletra nova amb la música de “The Red River Valley! ja fa estona que el ronda. En canvi, el Charlie era escriptor. Havia estudiat a la universitat, ell sí que era un poeta de debò. Malaguanyat, Charlie, allà baix i sense enterrar.

“It was there that we gave of our manhood
And so many of our brave comrades fell!”

-Aquest tabac és una merda. De què deu estat fet?
-Alex, tot és una merda. El feixisme és una merda. La guerra, aquesta guerra, és una merda.
-La mort és una merda.
L’Alex mira com la nit avança i desdibuixa les oliveres i els cossos immòbils i les muntanyes que hi ha més enllà del riu. Sent les veus dels companys a la trinxera, més amunt del seu cap. No té ganes de reunir-se amb ells, encara. No té ganes de saber quants en deuen haver mort avui. El Charlie, el Frank, el Joseph, el Clem, el Patrick i ell, amb quina alegria cantaven quan van sortir de Madrid per anar al front del Jarama.

“We are proud of the Lincoln Battalion
And the fight for Madrid that it made
There we fought like true sons of the people”

-Ingleses, ¿tenéis cigarros?
Són dos soldats espanyols, baixets, morenos: un molt jove i barbamec; l’altre més gran i amb la barba de molts dies. L’Alex els passa el paquet.
-¡Gracias, inglés! ¡Mucho tomate, hoy! ¡Mucho bum bum! -és el més jove dels dos, gesticula- Españoles, valientes; ingleses, valientes; americanos, valientes. Españoles fascistas, malos pero también valientes. Moros, malos, malísimos.

L’Alex no l’entén pel que diu, l’entén pels gestos. “Moros”, ho ha entès. És una de les paraules repetides en aquesta guerra. Aquesta matinada els “moros” han passat el pont silenciosament i en un tres i no res n’han degollat els sentinelles republicans. Sense adonar-se’n, han tingut la infanteria feixista al davant i ha començat una lluita cos a cos. Un bany d’horror i de sang que ha durat tot el dia.

-Tabaco inglés: mejor que el español -el jovenet continua parlant-. Nosotros, tabaco malo, comida mala. Hambre -es toca l’estómac- . Coñac psé, ¡viva el coñac!
El ranxo que ells mengen no és res de l’altre món, pensa l’Alex, però ha vist algunes vegades com els espanyols es quedaven sense racions perquè no els arribava la intendència. Fins i tot va observar com uns soldats tornaven a les trinxeres dies després d’una desbandada per recuperar les llaunes amb el menjar que havien deixat a mitges per fugir.

-Digues que calli -diu el Peter-. Em molesta aquesta xerrameca. Necessito estar en silenci.
-Este, Manolo, de Morata; yo, Eduardo, de Madrid. Diecisiete Brigada Mixta, ¿y vosotros?
-Este, Peter, from Ireland; yo, Alex, from Scotland. Connolly Column. Lincoln Battalion. Quinsse Brigada.
-Españoles, irlandeses, ingleses, americanos, franceses, rusos, todos hermanos. Todos ¡Viva los aviones y los tanques rusos! Viva las ametralladoras francesas. ¡Hermanos! ¡Todos!

Sí, és clar, els russos han enviat tancs i avions però les municions per als fusells i les armes curtes no arriben, no passen la frontera. Anglaterra i França s’estan lluint -pensa l’Alex, que llegeix la premsa internacional i sap com n’és, de precària, la situació-.Això només s’aguanta per la fe i el valor que hi posen tots plegats. “Hermanos”, sí, perquè creuen el mateix.

-Digues que calli, si us plau- remuga en Peter.
-Tu amigo, ¿qué tiene?, ¿le pasa algo?
-Mi amigo , very sad -l’Alex es duu la mà al cor. Recorda una paraula en espanyol: “Triste”. -Mi amigo very, muy muy triste. Our, nues-tro, nuestro amigo, muerto -I mostra el camp, ja fosc, que fa una estona es veia sembrat de cadàvers.
-Amigo tuyo muerto. Mucha pena. Amigos míos muertos, mucha pena. Muchos muertos. Mierda de fascistas. Mierda de guerra. ¡No pasarán!
-Shit! Mierrrrda de gwerrrrra. ¡Nou passssarrán! -repeteix l’Alex.
-Oye, inglés, ¿me puedes dar otro cigarrillo?

L’Alex li torna a passar el paquet. Maquinalment, perquè el seu cap és lluny. Ja escolta l’himne d’honor al Charlie, al Patrick, al Franck, a tots els soldats que moren en aquesta terra eixuta i dura per foragitar el feixisme, el càncer que creix a les entranyes d’Europa.

“Now we’re far from that valley of sorrow
But its memory we ne’er will forget
So before we conclude this reunion
Let us stand to our glorious dead.”

-Gracias, inglés. Tabaco inglés, mejor que el español. Pero el coñac, no sé yo..

Matilde

UN ESPAI

Em reviscola l’aire net, transparent, a vegades lleugerament fred, que puc veure i de què puc gaudir mentre el respiro quan soc a la natura. Un aire que soc conscient que atrapo per tots els porus del cos i que m’oxigena i em neteja el cervell neurona a neurona, descarregant-lo, tornant-lo lleuger.

És un plaer caminar, trepitjar textures diferents, a vegades per terres sorrencs, argilosos, que aixequen pols, o que són humits. N’hi ha d’ondulats, de difícils, de lliscants, de tous i, fins i tot, d’encatifats. També en trobo de pedregosos: alguns em permeten avançar sense problemes; d’altres, són plens de pedres cantelludes que cal sortejar, i agraeixo llavors els pals que m’ajuden a fer via. Els meus peus gaudeixen amb l’abundància de terrenys que poden tastar!

M’agradaria ser capaç d’explicar la sensació d’infinit que m’abraça quan els ulls van travessant capes i capes de paisatge localitzant, precisant, difuminant, perdent-s’hi fins i tot. I si provés d’atrapar tot el que vull amb les mans?

Gaudeixo del silenci de boscos i muntanyes que, a vegades, creen una sensació de buit extern tan intens que sembla que m’ompli el cap a vessar. Em meravello. I quant m’irriten els sorolls innecessaris!: motos, cotxes, crits o músiques enllaunades sovint a tot drap enmig de tanta felicitat. Si fos enginyera inventaria un filtre a disposició de les orelles.

I encara puc trobar més bellesa si s’hi afegeix l’aigua de rius, rierols, cascades, saltants o la pluja necessària, transformadora, que porta fragàncies úniques que, sortosament, ningú no pot patentar. I la traspasso nedant en un gorg, relaxant-hi els peus o corrent perquè la pluja no em xopi.

Són instants, o jornades, especials, en què m’envaeix la necessitat de fondre’m amb la natura i el desig de ser-hi per sempre. Fins que, com si es tractés d’una posta de sol, el moment de rauxa s’esvaeix per encarar la realitat: visc a Barcelona i sé que no en marxaré mai.