Trens de nit

delvaux-6797dig-l

Al principi es va desesperar però ara només espera. Sap que és l’única cosa que pot fer. Espera pacientment que algú faci el primer pas. Només aleshores podrà donar la volta a la història, repetir la jugada i trencar el malefici. També sap que potser espera inútilment,  ja que, per tal que tot funcioni, aquest algú ha de ser  una persona molt especial. Cal que estigui enamorat de les estacions. Tan enamorat o tan boig per les estacions com ella, sense saber-ho, ho estava. Segur que aquesta era la raó que l’havia conduit fins allà. I això que la seva era una modesta estació de poble vallesà, casolana, sense pretensions, amb marquesina i rellotge antics; una estació d’una línia que cada estiu anunciaven que se suprimiria per  falta de rendibilitat.

Vivia al davant mateix.  Des de la finestra veia arribar i marxar els trens, i des del balcó podia parlar amb la gent de les andanes. Moltes vegades, aquesta situació particular li anava bé per donar els encàrrecs d’última hora: porta’m això o allò si vas a Barcelona; que t’ha trucat l’Anna que no hi serà… Durant el dia, el petit enrenou dels vagons i les màquines marcava el seu temps i  la distreia de la monotonia del treball sedentari de traductora independent que feia a casa, on es passava un munt d’hores al davant de l’ordinador.  La finestra era una escletxa de remor controlada, un decorat en moviment en la quietud de la seva existència. Però, recordava, el moment que més li agradava era quan arribava l’últim tren del dia, el de dos quarts de dotze del vespre, que moria al poble.  Els sorolls que acompanyaven l’arribada i l’aturada: les veus dels passatgers que havien arribat i s’allunyaven, els llums que s’apagaven, el grinyol del forrellat de la porta que tancava el cap d’estació, el motor  del seu cotxe quan se n’anava, li havien fet companyia durant molts anys marcant-li l’entrada de la nit en la solitud de tantes traduccions intempestives.

La feina li agradava força, sobretot pel fet de poder treballar a casa. Fins i tot s’havia considerat afortunada perquè ella era, o al menys així ho havia cregut, molt poc amant de situacions complicades. Encara ara, després de tant de temps, es preguntava què l’havia empès a acceptar aquella feina d’intèrpret a  Brussel·les. Era una feina per un any, “un any passa ràpid”, li deia tothom, i ella també s’ho deia, per donar-se ànims ja que, en el fons, marxar li feia bastanta mandra. No, no s’explicava què l’havia dut  exactament a prendre aquella decisió sense reflexionar gaire. Ho rumiava obsessivament, tenia tantes estones per fer-ho, i no podia dir perquè havia dit que sí. Els amics ho havien interpretat que no havia volgut deixar escapar l’oportunitat d’una feina interessant. Ella, però, ho atribuïa tot a la fatalitat.

Recordava que havia arribat a Brussel·les plena de pors i amb l’enyorament de deixar al darrere l’escalfor de la gent estimada, i també la tranquil·litat d’una rutina laboral domèstica. D’aquells primers dies tenia gravats a la pell la inesperada mossegada de l’aire fred, el pes d’un cel sempre, sempre, sempre gris i la pluja tossuda a què li havia costat d’adaptar-se molt més que a la nova feina. La ciutat la va sorprendre. Tret de les parts més conegudes i visitades pels turistes, mai no se l’havia imaginat que Brussel·les fos tan esquarterada. L’estrepitós desequilibri que observava l’havia fet pensar en una vella aristòcrata empobrida que per necessitat s’hagués venut trossos sencers de la casa i dels jardins, sobrevivint amb certa rància dignitat entre els edificis de diferents èpoques que, sense cap harmonia, li havien crescut al voltant.

Tot i així, en les poques estones que li quedaven lliures, havia començat a conèixer aquells racons que Brussel·les només mostra als qui s’hi abandonen: el tragí del mercat de mobles vells;  l’olor de les gofres a cada cantonada; la sopa calenta de la taverna on tocava en Marcel, l’acordionista; ell mateix, els seus ulls blaus i les seves cançons mig flamenques, mig franceses;  el tramvia que travessava el bosc; els carrers de les botigues àrabs que mai no tancaven, atapeïdes i llampants d’objectes; els ritmes que sortien dels bars dels congolesos; el color de la tarda als vidres del passatge dels llibreters de segona mà…

En una d’aquestes incursions sense objectiu concret que feia per familiaritzar-se amb l’ànima de la ciutat, havia entrat al museu, no sabia gaire bé per què; potser feia fred, potser plovia massa fort i volia passejar sota un sostre. Allà havia descobert  el  quadre. Train du soir  o Trains du soir,  no estava segura de com es deia, i era  d’un pintor belga de qui mai no havia sentit a parlar:  una estació de maons vermells i un tren aturat; a la dreta, una tanca blanca, una filera de pals de l’electricitat i, al darrere de les vies, els arbres i les cases del poble. El cel blavós, gris i cromat, del mateix color que les vies i els vagons. I una lluna molt prima, primíssima que ho presidia tot. Recordava amb quina força l’havia emocionat la contemplació d’aquella pintura. Els maons vermells, els arbres, la tanca de fusta, la doble via, l’andana grisa, els pals de l’electricitat, les cases a l’altre costat. De sobte, s’havia sentit transportadaa la seva estació, a la que  veia des de la finestra, allà al poble. Va tornar a casa pertorbada però convençuda que la sensació havia estat una trampa de l’enyorament. Però l’endemà havia necessitat tornar a visitar el quadre, i al dia següent també, i a l’altre i a l’altre, i les visites van adquirir una periodicitat i ritual. L’estació, millor dit, la contemplació de l’estació, li era com la finestra de la casa d’abans però amb una funció simètricament contrària. No era una escletxa de moviment sinó la barana de quietud que necessitava enmig de l’agitació de la nova vida brussel·lesa.

Quan intentava de fer memòria de tot el desprès havia passat, els records se li enredaven i es confonien, volia separar-los pas a pas, però no podia. Per què, es repetia i es repetia,  per què unes coses les podia recordar tan nítidament i d’altres, que la interessaven més, no?, per exemple,  el moment precís que havia decidit de pujar al quadre, l’impuls primer, el moviment d’una cama i després l’altra, no el podia recordar. Li semblava, de manera difusa,  que un cop dintre, havia pensat què fàcil era d’entrar en una pintura, què fàcil era de passejar-s’hi. I també li semblava recordar la satisfacció que sentia verificant que sí, que les coses eren com les havia pressentit: els maons vermells,  la doble via, l’andana grisa,  els arbres i les cases a l’altre costat… no s’havia equivocat, aquella estació era la seva. Però si no recordava en quin moment havia entrat al quadre, tampoc li quedava clar el moment exacte en què havia començat a parlar amb la nena, la maleïda nena que no havia vist mai abans d’entrar a la pintura, amagada com estava, en un racó,  entre la tanca de fusta  i els pals de l’electricitat. Ara estava segura que fins i tot aquest silenci inicial  havia estat intencionat perquè, l’astuta, ho havia fet tot sense deixar cap gest a l’atzar, amb una calculada perfecció. Perquè primer, durant un temps, no li havia dit res, no havia donat cap senyal de la seva presencia. L’havia deixat fer, i després, quan ja hi estava acostumada, quan les anades al museu no eren per abocar-se a l’admiració d’un únic quadre sinó per passejar-s’hi per dintre, aleshores, només aleshores, la nena havia començat a parlar amb ella.

Intentava recordar quan. Calia fer-ho  perquè no se li escapés ni un detall, però no li era fàcil. Li semblava que en un primer moment, la nena, molthàbil, sí, s’havia limitat a saludar-la, a comentar-li coses banals, i, naturalment, a convidar-la a continuar pujant a la pintura. En aquesta actitud havia deixat transcórrer algunes visites, havia deixat que es refés de la sorpresa i que es familiaritzés amb la seva presència. Aleshores li havia ensenyat l’itinerari a través del qual, cada  cop que ho desitgés, li havia assegurat, podria viatjar a veure els seus. Només li calia entrar al tren per una porta i, quan sortís per l’altra, es trobaria a l’estació del poble.

D’aquesta manera havia començat la feliç etapa dels viatges. El procediment era molt senzill. Tal com li havia explicat la nena, pujava al quadre, un cop allà, pujava al tren per una porta, sortia per l’altra i ja estava al poble. Hi arribava en l´últim tren, el de dos quarts de dotze, el que moria a l’estació. Sortia,  veia els seus sense que la veiessin, passejava pels carrers, mirava els últims clients del bar de la plaça i anava al passeig a respirar l’olor d’herba acabada de regar dels jardins de les torres. Després, tornava a l’estació, tornava a entrar al mateix tren, sortia per la porta contrària i ja tornava a ser al quadre. Quan baixava del marc, era novament al museu. Quan sortia al carrer, era a Brussel·les. Quantes vegades, quants dies, quants mesos, havia pogut realitzar aquestes escapades, no podia comptar-ho, els records, en aquest punt,  estaven novament enredats com teranyines enganxoses. Ja havia d’haver sospitat que tot allò no podia acabar bé,  però el temps i la facilitat l’havien fet actuar amb absoluta despreocupació.

En canvi, ara ho sabia,  la nena, havia estat  tramant l’engany molt abans de la seva visita al quadre. Tots els gestos i complicitats havien format part d’una estratègia per atraure-la, per mantenir-la ala pintura i per fer-se amiga seva.  Quan ho havia aconseguit, havia començat a preguntar-li coses de la seva vida, i de la vida que la gent feia al carrer, a la ciutat, de la vida de fora, com deia ella. Sempre es lamentava que ho ignorava tot perquè havia viscut en una altra època i mostrava interès, curiositat i admiració amb el que li explicava, sobretot per les coses personals. I així, les seves converses s’havien fet cada dia més llargues i no recordava molt bé de què parlaven però sí que  recordava que enraonaven  molt i en cap, cap moment, havia temut  mai res.

Fins que, i el que recordava en aquest punt sí que era clar i encara la punxava com un vidre, havia arribat el dia fatídic en què, la traïdora, li havia proposat el joc, antic i innocent, del canvi de vestits i ella  s’hi havia engrescat. Aleshores havia sigut quan, un cop vestida amb la seva roba, la nena li havia dit que marxava, que se n’anava del quadre, que feia molts anys, no sabia quants, que havia estat esperant pacientment que algú se li acostés per poder fer precisament allò que acabava de fer: canviar-se de roba i marxar, per fi, de la pintura, sortir al carrer,  voltar per Brussel·les, veure els canvis, conèixer el món. Que havia patit molt de tant voler sortir i no poder, que la deixava allà, en un racó del quadre, immòbil com ho havia estat ella tant de temps. Que per poder marxar només li calia esperar, esperar amb paciència, molta paciència,  que aparegués algú a qui li agradessin molt les estacions, que estigués boig per les estacions.  Després, només calia que repetís tot allò que havia fet amb ell. I que no l’odiés massa. Adéu.

No pot saber quant de temps ha transcorregut des d’aquell moment perquè  ha  perdut completament la noció dels dies. Al principi d’estar presonera, s’havia desesperat. S’havia, inútilment, desesperat. Ara només espera i ho fa amb paciència. Espera una persona, amb una ja en té prou, una persona que s’emocioni tant al davant de la pintura que l’impuls la faci pujar, com ella va fer. I quan , d’aquí un any, dos, vint, cinquanta, què sap ella ara del temps?, aquest algú hagi fet el primer pas, en aquell moment, ella podrà fer el mateix que la nena i deixarà aquest algú definitivament  instal·lat, sense poder-se moure, con ara està ella, dintre del quadre.

Per això ara espera. Espera tossudament i, malgrat que no vol pensar gaire, moltes vegades es pregunta si no espera absurdament ja que és ben segur que, a fora, les coses han continuant canviant i tem que la persona que podria alliberar-la, fascinada per les estacions, capaç d’entrar en una pintura per un impuls, no arribarà mai. La pregunta que la tortura, i de la qual no pot saber la resposta, és si a fora, a la vida de fora,  hi ha encara estacions amb  maons vermells i tanques de fusta, amb doble via i fileres d’ arbres i  cases a l’altre costat. Ni pot saber si a fra encara hi ha trens adormits entre els pals de l’electricitat, trens de nit, a punt de tornar a sortir l’endemà.

Matilde

Anuncis
Publicat dins de contes | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

LA NOIA DE LA PERLA

 

LA NOIA DE LA PERLA – VERMEER

El  quadre preferit de la mare era el de la noia que porta una arracada amb una perla. Una perla que penja de l’orella cap al coll, grossa, blanca, translúcida, brillant, que un s’hi podria emmirallar.

La noia del quadre, una jove dels països nòrdics, era elegant, portava un turbant de color blau clar i daurat, la boca, sensual, una mica oberta, vermella i la mirada forta; tenia una cara familiar, coneguda; molt semblant a la meva.

Des de sempre m’havien dit que tenia una gran retirada a mi, i en el fons del meu fons de dintre meu jo també ho creia. La primera que m’ho havia dit va ser ella, la mare. Ella que en tenia una de preciosa, de perla. Quan es va casar amb en Ramon, el mariner de qui s’havia enamorat quan tenia 16 anys, aquest li va regalar la perla més bonica que s’havia vist mai per aquelles terres. Ella era una pubilla de pagès d’un poble de muntanya però molt  a propet de la costa. Ell havia viatjat pels mars d’orient i per països llunyans i, d’aquells temps, sols li quedava la perla. Quan va veure la meva mare a la finestra dues o tres vegades se’n va enamorar. Li va regalar la perla per conquistar-la i s’hi va casar. Mentre això passava, a l’altre costat de l’oceà, Cuba s’independitzava d’Espanya.

Jo vaig néixer al cap d’uns anys: primer ho van fer els meus germans, en Joaquim i l’Antoni, que anaven creixent, estudiant. Més endavant tocava el piano i veia la perla cada dia en la còpia del quadre que hi havia penjat al menjador de casa. A taula a vegades parlàvem de la noia, si era la filla o la dona del pintor, si una convidada, una model o una burgesa que havia encarregat el quadre, i comentàvem que aquella cara, sense preveure-ho, passaria a la posteritat.

A la mare li agradaven altres pintures. Quedava encisada davant els cromos que tenia d’obres del moment, La Dansa  de Matisse, amb colors plans, verd, marró, blau i unes figures nues ballant amb les mans agafades. D’altres d’antics, amb dones cosint, amb reines coronades i amb paisatges de terres llunyanes. Però els de Vermeer eren els seus preferits: passava temps contemplant-los, els observava amb profunditat, s’hi recreava. Estava corpresa per La noia de la perla i, de retruc per mi.  O potser era a l’inrevés?

El seu fill gran, el meu germà, Quimet, quan va acabar els estudis va anar a fer la guerra al Nord d’Àfrica. Era metge militar i va estar batallant pel Rift durant quatre anys. En una ocasió va estar en una companyia on hi havia un capità que en la batalla de Blitz va quedar mal ferit i ell li va curar les ferides i el va salvar. Era en Francisco Franco, llavors  un capità poc conegut; ho va apreciar i va dir la cèlebre frase que tota la família coneixem….”al Dr. Joaquín que no le pase nada”. En aquella batalla va haver-hi molts morts.

Quan va tornar del Marroc ja per quedar-se, va portar una perla també exòtica, per a la seva mare, semblant a la que ja tenia. Ella es va fer unes arracades, llargues, boniques, amb la perla del marit i la del seu fill. Se les mirava i es mirava i em mirava a mi i, a vegades, me les deixava posar. –Van bé amb la teva cara –em deia, –un dia seran per a tu.

Després d’uns anys d’il·lusions, projectes i també desgast de la convivència i de l’economia, l’enfrontament va arribar sense aturar-se fins a esclatar la guerra civil. Relacions fetes miques, exilis, afusellaments, pobresa, res per menjar i, fugint de la

invasió de les tropes franquistes, la família va haver d’escapar. La diàspora. Els meus germans tenien càrrecs públics i, marcats per un pensament i una actitud demòcrata, no haurien sobreviscut a les represàlies, ni els seus descendents, tampoc.

La mare va anar amb ells. Es va endur les arracades i, pel camí, en una ciutat de França, en va vendre una per tenir diners per a la compra de bitllets, que els embarcarien cap a una nova vida, lluny;  lluny de mi, que em vaig quedar al poble lligada i quieta, com una heura enfiladissa enganxada a la paret del jardí. La immobilitat de postguerra.

Va ser a l’exili on, un dia, entre tots, van comprar un collaret a la mare. El collar era fet de perles enfilades: una per cada fill, una per cada fugida, una altra per cada pèrdua. Amb parsimònia se’l va posar i es va contemplar llargament al mirall. Ja era gran. No veia la lluïssor ni la transparència de les que ella recordava i va pensar que hi havia la mateixa diferència, entre la perla de la pintura de Vermeer i les noves, que la que hi ha entre el passat i el present. Tot eren Reflexos sense resplendor.

La perla del meu avi Ramon, el Mariner, la que no es va vendre, ara la porto jo en una cadena que m’envolta el coll i que em parla de l’amor que el pare tenia per la mare i ella tenia per la perla i per mi.

M del Mar Mascareñas

 

 

 

 

 

 

Publicat dins de quadres | Etiquetat com a | Deixa un comentari

La reina i l’arlequí

La reina esperava amb ànsia que arribés l’hora; quan el rei es reunia amb els vassalls. Llavors Elionor respirava profundament, amb satisfacció, aaahhh. Havia arribat el moment tan desitjat. Caminava de pressa pels passadissos de palau cap al seu saló preferit. Hauria volgut arrencar a córrer per trobar-se amb ell, però amb el vestit llarg que l’engavanyava i amb aquella cua, que la seguia com un gosset fidel, no podia anar més ràpid. Ara somreia. Ben aviat s’envoltaria dels músics, tot deixant ben lluny els assumptes de la cort. Se sentiria un esperit lliure, podria ser ella mateixa. En aquells moments tan especials, desapareixien els salons immensos amb els llums voluptuosos que ploraven llàgrimes de vidre; els canelobres guarnits es fonien en una llum tènue i captivadora; s’esvaïa el vellut de sang que regalimava per les cortines que la separaven del món, i la sumptuositat dels protocols i somriures falsos es diluïen en un buit on el temps i l’espai es diluïen en el plaer dels sentits.

Arribada al seu saló, la reina Elionor s’enfilava fins a aquella obra d’art i, tot fonent-s’hi, es deixava envoltar pels músics; pel violí del patge, per la sonoritat de la flauta i la vibració sensual de les cordes del llaüt que la feien estremir.  La llum ocre que entrava per la finestra encara ressaltava més els colors dels seus acompanyants; verds, vermells, grocs…, tots li penetraven com una força de vida. Però els colors que més l’atreien eren els de l’arlequí.

Ai, l’arlequí! Mentre tocava el llaüt, sentia com el seu alè li entrava pels porus i l’excitava tant! Quan la música del llaüt s’apagava, tancava els ulls i es deixava sentir. Darrere seu, les mans de l’arlequí l’envoltaven tot provocant-li un calfred de plaer. De mica en mica, ell li  descordava el vestit que lliscava cap al sofà en un murmuri de roba fina, després les sabates rodolaven lleugeres cap al terra, i la flonjor sedosa de la roba interior voleiava fins aterrar damunt la catifa virolada. Només coberta pel vel i la corona, ella es deixava embolcallar pels braços d’aquell personatge. Ell sempre era allí, esperant-la, amb el vestit de rombes multicolors i aquell humor que la feia eixorivir. Les mans hàbils de l’arlequí li resseguien el cos amb delicadesa; els pits, l’esquena, les corbes de les natges, les cames…, mentre ella gemia de plaer. Amb la mirada closa deixava que aquell ésser  li fes l’amor amb dolçor. Veia com la pintura dels llavis de l’arlequí quedava impregnada a les seves galtes i, en un bes, les seves respiracions s’ajuntaven en un sol alè. S’humitejava, com si les brases d’un volcà incendiessin l’entrecuix àvid de plaer. Ara, amb l’arlequí, podia transgredir les limitacions de la seva vida a la cort; aquell ésser extraordinari la feia sentir de debò.  Amb ell, tot era delicat; res a veure amb la torpor amb què la tractava el rei. Enmig d’aquell devessall de sensualitat que s’escampava per tots els racons del seu cos, ella perdia la noció del temps.

Però el temps, inevitablement, transcorria i uns trucs a la porta la van deixondir d’aquell estat d’èxtasi.

—Senyora, el rei l’espera per a la celebració al saló del tron. —era la veu fina d’una de les donzelles. —Recordi que avui és el bateig del fill del duc.

—Ara vinc, ara vinc. No cal que entris…

En un tres i no-res, saltava del quadre, recollia la roba del sofà i es vestia ràpidament. Després de calçar-se i arreglar-se la corona es dirigia al saló on era el rei.

—Aquí em tens…

—Estàs molt bonica —feia el rei.

—És que he estat descansant una estona…

Elionor veia com aquell saló del palau començava a bullir de vida.  Els patges anaven d’una banda a l’altra, les criades corrien amunt i avall amb les safates de menjar, els nobles s’agrupaven xerrant animadament. El rei saludava tots els convidats i els invitava a seure o a menjar.

Després d’ajustar-se bé el somriure de protocol, la reina procedia a fer el mateix:

—Senyor Duc, enhorabona. El seu fill és preciós.

 

 

 

Maria V.

Publicat dins de Sin categoría | Etiquetat com a | Deixa un comentari

NAIXEMENT

Aquell estiu de contorns borrosos i sol aclaparador, es van reunir cinc dones.

Cada una anava a la trobada carregada d’anhels i molts interrogants.

L’aixopluc del jardí romàntic, la fressa de l’aigua de la font i les begudes refrescants els van obrir els sentits.

Es coneixien poc i mesuraven les seves paraules. Però tant els silencis, com els mots, traspuaven il·lusió i idees excitants.

Sense fer remor, lletres, frases, fulls en blanc i fum de colors dansaven dins seu. Encara desconeixien que a les cinc els passava el mateix.

Van veure com, d’entre els cabells, se’ls escapava un moixó del color de l’arc de Sant Martí. Els cinc ocells van volar fins a les palmeres. Els ulls els van fer pampallugues. Vivien una imatge onírica que els dibuixava el futur que volien atrapar.

En aquell moment, una d’elles va gosar fer un comentari personal. Va fer notar a les altres que anaven totes cinc vestides de festa. Es van mirar amb els ulls com plats i van riure a cor què vols. Van confessar-se que havien sortit de casa amb l’idea d’estar belles per seduir.

Es van adonar que els vestits eren únics, especials, amb tocs exòtics i plens de colors. No havien estalviat frunzits, ni tonalitats, ni joiells. La que semblava més tímida, lluïa un gran barret; la més desimbolta, una caputxa de vellut; la més sensible, un barret amb una llaçada; la més seriosa, un mocador de gasa que li feia de corona i, finalment, la més atrevida portava els cabells a lloure i un collaret de jade espectacular. Es van reconèixer precioses.

La llum del capvespre va mudar l’escenari. De verd daurat, va passar a gris plata i elles, responent a un instint ancestral, van apropar les cadires a la taula i van quedar quasi a tocar. La més sensible va treure de la bossa de mà un violoncel i va interpretar unes notes d’Albinoni. Els seus cors ja eren propers.

Es van agafar de les mans tot mirant-se als ulls. La força les va envair i van saber que s’havien prenyat.

Al cap de poc temps van començar a fer brollar incessantment literatura.

 

Montse

Publicat dins de Montse, Quadre- Picasso spanih love | 1 comentari

LE PEINTRE

La Milena es va despertar perquè el nyigo-nyigo d’un violí li perforava l’orella dreta. Unes notes de sitar, barrejades amb uns refilets de flauta, li foradaven l’esquerra. Però no va poder girar el cap per veure d’on venia tota aquella sorollada.

—¡Paren! ¡Che! ¿Qué cosa es este quilombo?

—Noia, mira que has tardat a despertar-te.

Oh là là! Crèiem que no ho faries mai.

Les veus li parlaven des del costat on sonava el violí, que ara havia deixat de molestar.

—Però ¿dónde carajo están? Qui sou? —La Milena continuava sense poder girar el cap. Notava alguna cosa sobre els cabells que la destorbava, com si portés un mocador. Intentava tocar-s’ho i els braços no se li movien. Els tenia enganxats a una taula amb tovalles de quadres verds i grocs.

—Sóc al teu costat, sóc la que tocava el violí. Em dic Marina. Semblava que no t’havies de despertar mai.

Et moi, je suis al darrere de la Marina. Intenta girar la vista cap a la dreta. Primer et costarà però després ens veuràs. Em dic Mireille. I tu?

—Milena. Em dic Milena. Marina, ara et veig.

—I a mi, que em veus?

—Sí, ara. Ui, disculpa. Quina cara més estranya! Què t’ha passat?

—Estranya? Ho dius de debò?

—Sí, sí, requetestranya. I tu, Marina, duus un barret, no sé com dir-ho.

—Ridícul?

—Raret, com d’una altra època.

—Quèèè? Malparit!

—Qui? Malparit, qui? —La Milena no entenia res.

—El pu-to pin-tor —La Marina no mastegava les paraules. Les rosegava síl·laba a síl·laba.

—L’Alin —va dir la Mireille.

—Com l’Alin? El coneixeu?

—Sí, esclar, va ser el meu amant una temporada. Deia que li agradava com tocava el violí.

—Però què dius? —La Milena estava fora de si.

—Oh, le salaud! A mi em deia que li agradava com tocava el piano! —La Mireille estava esverada.

—Que tu també vas tenir un rotllo amb ell? —La Marina va pujar la veu.

—Però què dieu d’amants! —La Milena no podia creure el que sentia—. Amants? Si l’Alin és el meu marit! ¿Lo oyen bien? El-meu-ma-rit. Meu-ma-rit. Meu. Ma-rit. Qui continua tocant aquest coi de música que m’està posant malalta?

—No cal que cridis, que ja paro. You don’t like the sitar? Al teu ma-rit li a-gra-da-va molt!

—I el rondador también li agradava. I moltíssim.

Les veus que li parlaven ho feien des de la seva dreta. La Milena estava com paralitzada.

—M’esteu dient que les quatre que parleu aquí, que no sé on és, sou amants del meu marit? Nooo! —la veu ja gairebé no li sortia.

—Sí, esclar. Això sembla, oi, noies? Tu no en sabies res? No ho sospitaves? —La Marina semblava controlar la situació—. Jo sí que ho sabia, que l’Alin estava casat. I m’era ben bé igual. I a vosaltres?

—Jo també ho sabia. Però ignorava tout à fait que tingués altres amants al mateix temps que jo —va replicar la Mireille.

Hello, girls, em dic Munna, toco el sitar i, sí, també he estat amant de l’Alin. Fa temps. El vaig deixar perquè era molt absorbent i jo volia concentrar-me en la meva carrera. Ara, que fos casat o no, m’era ben bé igual.

—Doncs jo em dic Magali.

—Ets la de la flauta?

—Al Perú li diem rondador. També he estat enrotllada amb l’Alin.

—Però ¡qué boludas!, com teniu la barra d’explicar-me això, a mi, la seva do-na!
—La Milena havia recuperat la veu i va començar a aixecar-la de nou.

—Noia, no t’enfadis, que estem totes al mateix bàndol —La Marina, com sempre, dominava la situació.

—I no sé on sóc ni què hi faig aquí, ni per què no em puc moure, ni per què sou aquí vosaltres, ni per què he de saber que el meu ma…, que l’Alin tenia tantes amants —La veu de la Milena s’anava enfilant cada cop més.

—Estem aquí perquè estem en un quadre. Per això no ens podem moure. En un quadre. Un quadre del teu ma-rit!

La informació de la Marina va caure com un llamp i les va deixar callades uns segons.

—Quèèè? —van exclamar-se a l’uníson fracturant la pausa.

—Me’n vaig adonar de seguida. Totes cinc que no ens coneixíem i pintades aquí només podia ser perquè ell ens coneix a les cinc.

—I per què nosaltres cinc?

—Milena, sembles tanoca. Perquè el teu maridet ha tingut un rotllo amb totes nosaltres. I per això ens ha pintat juntetes —La Marina sempre tenia respostes per a tot.

—A mi em deia que em trobava exòtica i volia que toqués el rondador a cada moment. Lo dejé perquè jo preferia fer altres coses i no només tocar quan ell ho volia.

—Però t’ha pintat tocant.

—I és que és un tossut i un obsés.

—I el violí! A mi em deia que l’excitava.

That’s incredible! Si haguéssiu sentit el que deia quan em demanava que toqués el sitar…, us posaríeu vermelles!

—A mi va arribar a demanar-me que toqués el piano à poil.

Aquesta confessió de la Mireille va provocar un silenci espès. La Milena el va trencar amb els papers ben perduts.

—No puc suportar-ho. No puc! Nooo puuuc!

La Marina tallà la queixa donant un gir a la situació:

—Vaig a baixar del quadre, sí. Quan sigui a baix, us diré com ens ha pintat, que des d’aquí no ho veig bé. Ui, quina feina desenganxar-me. Au! Ja està. Mireille, agafa’m el violí, que em servirà com de corda per arribar a baix sencera. Ja. Ja hi sóc!

— Nooo puuuc! Nooo puuuc suportar-ho!

—Calma, Milena, no et pots queixar, que a tu t’ha pintat al mig i amb poderío. D’alguna manera reconeix que ets la favorita del seu harem. Perquè, no ens enganyem, som el seu harem. Però, noies, ens ha pintat com a uns mamarratxos. A mi m’ha posat un barret passat de moda. A la Mireille un careto que ja li val. Per aquí no passo!

—And me?

—A tu, Munna, t’ha fet bastant guapa però t’ha encasquetat una gorra que tela, tela!

—Aquest Alin is a fucking crazy!

—Noies, fem puta pena. És que l’Alin va de cubista, que deu pensar que fa modern i aquest estil ja és més vell que l’anar a peu—La Marina enviava la crònica del que veia.

—I jo? ¿Estoy bella?

—Pse. La cara vermella, deu ser perquè ets una mica índia, oi, Magali? I t’ha pintat amb els ulls tancats, concentrada amb el teu instrument.

—Tan macos que els tinc, els ulls. ¡Achorado! ¡Mañoso! ¡Conchudo!

—I a mi? Què m’ha posat al cap?

—A tu ja t’ho he dit, pesada, t’ha pintat al centre, amb un tocado vermell, que sembles la faraona.

—Sóc la seva dona.

—Però no t’ha pintat tocant cap instrument.

—És que no en toco cap.

—Doncs al teu home l’apassiona la música.

¡Concha!, i ara me n’assabento.

Les hommes…, ja se sap, són éssers estranys.

—I com es diu el quadre? —va preguntar la Munna.

—A veure… Picasso Spanish love.

Quel culot! Es pren per Picasso i diu que som espanyoles. Jo no, mon dieu! I tu tampoc, oi, Munna?

¡Boludo! ¡Y yo tampoco soy española, que soy argentina, che!

Y yo, peruana.

—I jo, catalana. Aquí no hi ha cap espanyola. De spanish love, res de res.

—Almenys ens hagués pintat bellas, estupendas.

Je file! Je m’en fous de lui! No vull estar en aquest quadre. I menys si no estic guapa. Què s’ha cregut! Marina, dóna’m la mà, que jo també baixo. Hi deixaré el collaret verd que m’ha posat, que és una antigalla i molesta moltíssim.

Me too! jo també marxo. Aquí li deixo el sitar i el barret. Au, ajudeu-me a baixar d’aquesta porqueria de quadre. Le’ts go!

¡A la mierda el rondador! Almenys m’hagués pintat amb els ulls oberts. Jo també me’n vaig.

—Ah, molt bé. I a mi em deixeu sola? —va queixar-se la Milena.

—No ets la seva dona? Doncs aguanta metxa, Milena. No és el que volies? Quedar-te sola amb ell?

—Però…, la cosa és que ara passo, pas-so, enteneu? Passo de ser la dona d’un boludo que me ha cuerneado.

—Véns amb nosaltres?

Obviamente. M’hi voleu?

—Esclar.

—I em trec això del cap, que em pica i em re-molesta.

—Fantasies seves. Vés a saber.

—Baixo, aguanteu-me, que no m’entrebanqui. Ja està! Ja sóc a terra. Gràcies.

—I ara què farem?

—Amagar-nos i veure la cara que fa quan arribi i vegi que la seva obra ha esdevingut una nature morte, un bodegó d’instruments i barrets.

—No volia dones objecte, doncs, toma! toma objectes!

— Y luego, ¿qué?…

—Anirem a buscar-nos la vida.

What about the way? I si fem una orquestra?

—Ens podríem dir “Les femmes de Picasso”.

—O “Les cinc emes”.

—Wonderful!

—I tu, Milena, què faràs?

—A mi el que m’agrada és escriure. Escriuré el que ens ha passat. Això que estem fent ara. Saldrá rebién.

—No et creuran.

—Millor, es pensaran que tinc molta imaginació!

—Amagueu-vos, que ve!

Matilde

 

 

Publicat dins de Quadre- Picasso spanih love | Etiquetat com a | 1 comentari

Carnaval a Venecia

Picasso spanish love-Alin Christian Lov

Hola Marina,

No hi ha res de nou. La Margot va trucar a la Marta i la Marta a la Meritxell. Estem provant si funciona millor el boca a boca que la cerca de músics per internet. Les dues tenen companyes del conservatori que podrien afegir-se al grup, a veure que surt.

Mercè

 

Hola Mercè,

Avui a més del teu, he rebut dos altres emails sobre el tema de Venècia. Un d’una violinista refugiada que viu a Trieste que està interessada en tocar amb nosaltres i demana la partitura per provar si ho pot fer. Ràpidament, i creuant els dits, he picat el SCHIFF i un ENTER i li ho he enviat.

L’altra email és d’una companyia teatral de Murà especialitzada en disfresses de carnavals que ens ofereix el vestuari in situ, directament al festival. No és una mala idea, segurament seran mes bonics que els d’aquí. Si vols ens ho mirem les cinc juntes.

Marina

 

Hola Marina,

El contracte amb la sala del hotel Carlton està firmat per cinc concerts. O sigui que Venècia ja és nostra. No hi seré físicament però us dono la meva música com a representació de mi mateixa; la partitura ja esta acabada, ara és urgent trobar una bona violinista i assajar i assajar.

Va, que ens queda poc.

Mercè

 

Hola Mercè,

És una pena que no puguis venir. Que dic una pena, un desastre!

Marixell

 

Hola Mercè,

Una bona noticia. La violinista, que es Siriana, ha contestat que vindrà al concert, s’ha identificat molt amb la música i té molt interès en formar part del nostre quintet. Diu que practicarà amb la gravació que li hem enviat i després assajarem. Pateixo perquè haurem de fer-ho a darrera hora, a l’hotel mateix. Què en saps dels bitllets d’avió?

Margot

 

Hola Margot,

Ja tinc passatges i ara us els porta un missatger, podeu pujar els instruments amb vosaltres a bord. No he trobat cap espai per assajar més vegades del que te previst el festival, però, un cop estigueu allà, demaneu una sala als de l’Hotel. Ells volen promocionar a tope  la vostra actuació, fins i tot us han programat una entrevista amb la TV local pel dijous. Espero que tot funcionarà, potser d’aquesta unió d’intèrprets al darrer moment i la bona música, en sortirà un dels espectacles sonats d’aquesta setmana màgica. Totes somien en l’èxit.  Uau quins nervis.

Mercè

 

Hola a totes, la violinista es diu Mona, una altra m al grup.

Marina

 

Em fa rabia que no vinguis Mercé

Marta

 

Adéu noies, avui comença l’aventi, penso en vosaltres. Bon viatge a totes,

Mercè

 

Hola Mercè, molt ràpid.

Adjuntem una foto del grup després de passar per l’escenògraf que ens ha llogat la indumentària.

Això del carnaval és una bogeria, s’ha de viure. Tocarem tal com ens veus vestides a la foto, ara ja som dalt de l’escenari. El concert no sé com anirà, però de l’ambientació ens en hem sortit de conya, i disfressades ens trobem guapes, venecianes, trobadoresques, musicals, acolorides, fragmentades, de tan fragmentades, picassianes.

 

 

Això del carnaval és una bogeria, s’ha de viure. Tocarem tal com ens veus vestides a la foto, ara ja som dalt de l’escenari. El concert no sé com anirà, però de l’ambientació ens en hem sortit de conya, i disfressades ens trobem guapes, venecianes, trobadoresques, musicals, acolorides, fragmentades, de tan fragmentades, picassianes.

Pel tall de la cortina del talo del teatre, veiem la sala que és plena de gom a gom.

Desprès et truquem,

Les cinc-emes.

 

Marria del Mar

 

Publicat dins de Quadre- Picasso spanih love | Etiquetat com a | Deixa un comentari

EL RETORN

 

Picasso spanish love-Alin Christian Lov

EL RETORN

 

Als corrals, els galls anuncien el nou dia mentre els fums i els vapors de les llars, nobles o plebees, s’enfilen xemeneies amunt. A poc a poc, la simfonia de la vila afina el sons. Ja fa vint llunes que el comte i la seva tropa se’n va anar a la guerra. D’ençà, la placidesa abraça el castell i els seus dominis.

A mig matí, la plaça del mercat bull. Parades, tendals i vilatans acoloreixen la vida que la senyora del comtat contempla des de la seva cambra. A baix, enmig de tot, la veu del trobador li recorda que al vespre no estarà sola.

Elionor està reunida amb les seves dames al merlet de ponent, el més espaiós i amb millor acústica. El violí, la pianola, el llaüt i la flauta de Pan entrellacen les notes que s’espongen amb la veu de la comtessa. Isabel, una de les dames, prem els ulls concentrada en el moviment de l’arc, però una dissonància l’atura; s’ha afluixat una corda, es contraria. Ajusta la clavilla del violí amb un gest mecànic que li permet distreure la vista finestra enllà. De sobte, abaixa l’instrument i s’abstreu amb l’horitzó. La comtessa s’hi apropa, les dues es miren serioses. Blanca, Carmesina i Constança deixen els seus instruments i s’hi apleguen darrere.

―Què us passa, mi senyora? Els camps de blat abans de la sega corprenen, però no pas així ―es neguiteja Constança.

Elionor assenyala l’ombra que, amagada entre les espigues, s’apropa veloç al castell.

―Mi senyora, no patiu, de ben segur és un animal que ha sortit de cacera ―la vol tranquil·litzar Blanca.

―Sí, tal vegada una guineu que persegueix un conill ―se’n fum Carmesina.

Les cinc es miren i les rialles se senten des de la plaça.

Enmig de bromes, Constança arrenca unes notes al llaüt. Tot seguit, Blanca bufa la siringa i Carmesina seu darrere la pianola. La Isabel també s’engresca i totes juntes reprenen la melodia interrompuda. Elionor, però, desfila el somriure. Desitja tant que la vida no canviï. El pressentiment que li pessiga el pit s’ha acoblat al moviment de les espigues.

 

Un vailet arriba al castell esbufegant i demana audiència amb la comtessa. Tot i les burles de la guàrdia aconsegueix presentar-se davant Elionor. Era cert, aquell punt al camp de blat portava mal averany: el senyor torna de la guerra. Les dames s’acompanyen en el sentiment de la comtessa. Cap ni una desitja la tornada dels esposos. Els guerrers, els voldrien sempre lluny. La guerra no s’hauria d’acabar mai.

Cadascuna prova d’espantar el neguit amb la música. Blanca no pot equilibrar la flauta i s’atura, es neteja la gola, s’allisa les faldilles i, sense aixecar el cap, murmura:

―Què ens passarà ara, mi senyora? Què serà del vostre trobador?, i del meu serraller, o del teixidor d’Isabel, o del …? Quan el comte sàpiga que a la vila han arribat joves nous… ―les llàgrimes l’acompanyen―. Hem estat discretes però els secrets mai no ho són del tot ―ara ja sanglota―. I si el meu espòs se n’assabenta… No vull tornar amb ell, no vull! ―es desespera.

Totes abaixen la mirada i l’angoixa corre esvalotada per la sala.

Elionor és la tercera esposa del comte. Encara no fa dos anys que està casada. Ara que per fi havia oblidat la presència d’aquell marit aspre i brusc que ni la mirava, que només exigia un hereu… Cada vespre, borratxa o serena, la bèstia la llençava damunt el llit. Recorda el dolor d’aquells moments, la desesperació de la nit i el desassossec del nou dia. Els assalts nocturns havien durat dos mesos perquè el desig de conquestes del rei la va salvar. El monarca va iniciar una nova campanya i es va emportar al comte. I el comte es va endur el seu exèrcit i tot home que representés un perill per mantenir la fidelitat de les esposes. Elionor i les seves dames es donaren suport i, a poc a poc, van construir una vida plaent. Als tres mesos van començar a arribar a la vila joves que cercaven un futur millor i els vells comerciants i artesans, necessitats de mans i braços, els van acollir amb alegria. La vida renaixia. Després va arribar el trobador. Ai!, aquella veu i aquell cos tan dolç, alegre i amatent.

Elionor passeja amunt i avall. Observa l’horitzó que encara no mostra senyals de la tropa. Murmura: ens cal un miracle. Quan Isabel s’apropa per consolar-la, des de la finestra, veu una dona gastada de cabells espallifats que descansa plegada contra la paret de la torre principal.

―Veniu! ―crida Isabel.

Totes s’amunteguen de pressa al seu costat.

―És ella? ―Carmesina parla sola.

―No pot ser, si van dir que era … ―s’esgarrifa Isabel.

―Qui és? Què passa? Què us ha fet oblidar l’arribada de les hosts? ―s’altera Elionor.

És Mariam, l’antiga remeiera i amant del comte. Al seu costat el vostre espòs era un vedell ―recorda Blanca mentre les altres assenteixen―. Li va donar una filla. Ell era feliç i, de retruc, tots nosaltres també. Però es van encendre enveges entre les bones famílies que tenien pubilles per casar. Vam patir una època de sequera i va arribar la fam. Es van aixecar veus que culpaven Mariam de tots els mals. Deien que era fetillera. Volien cremar-la a ella i a la petita.

―I ell, què va fer? ―pregunta Elionor, mentre es deixa caure a la banqueta tement la resposta.

Sembla que, al comte, el caprici se li havia aigualit i les va expulsar de la vila. Mariam i la menuda es van refugiar en una cabana del bosc. Però les collites no milloraven. La creença que Mariam havia maleït el senyor i tota la vila es va tornar dogma. Una nit, el fum ens va despertar a tots. Al matí una part del bosc havia quedat calcinada i a la cabana es van trobar restes humanes. Es veu que n’hi havia de criatura.

―Em voleu dir que algú va incendiar la cabana amb…? ―Elionor es tapa la boca.

Les dames desvien la mirada.

―Qui ho va fer? ―s’esvera més.

―No ho sabem, senyora; es va dir que un rodamón ―s’encongeix Blanca.

―Res del que em digueu no sortirà d’aquí, parleu! ―ordena Elionor.

Blanca se li acosta i quasi en un murmuri deixa anar.

―Són enraonies de la gent, mi senyora… Diuen que l’ordre va sortir del castell.

―I el comte, què va fer? ―ho pregunta amb els ulls tancats.

―Aquella mateixa tarda va començar a ploure, i el senyor va organitzar una setmana de festes per celebrar la fi de la sequera, mi senyora ―tremola la veu de Blanca.

―A la seva pròpia filla! És repugnant això que m’expliques! ―Elionor es doblega―. Per què us he preguntat? Ara sí que no suportaré la seva presència, que em toqui…

―No ho sabem del cert, mi senyora. Només són xafarderies que es diuen per la vila. Blanca és massa afeccionada a les històries, ja la coneixeu ―mentre prova de ser convincent, Carmesina abraona la seva mirada damunt Blanca, que lamenta haver parlat.

El pas del temps es torna dens. Tot d’una, Elionor s’alça i ordena que pugi Mariam.

―Mi senyora, és perillós. I si ha tornat per venjar-se? ―s’altera Constança.

―O la pugeu vosaltres o baixo jo ―es manté ferma Elionor.

―Fóra prudent que us trobéssiu en un lloc arrecerat de les xafarderies. La muralla de ponent és molt discreta ―aconsella Isabel.

 

Tres hores més tard, la comtessa ha tornat al castell. Les seves dames escolten des de l’altra sala com Elionor remou la cambra del comte. Què deu haver parlat amb Mariam? Juntes esperen tancades encaboriades mentre cerquen el senyal de les hosts a la línia de l’horitzó.

A la tarda, una polseguera embruta els camps de blat: les tropes amb el senyor al capdavant s’acosten. Elionor rep el seu home amb una mirada dura i un somriure submís. El comte, debilitat pel cansament de la campanya i desconcertat pel canvi d’actitud de la seva esposa, es deixa portar. A la nit, després de bons vins i menges abundants, Elionor es retira amb el seu senyor a la cambra. Ella mateixa el despulla i l’ajeu al llit. Ell es deixa fer, divertit. Ves per on la distància ha fet néixer el desig en la seva esposa i l’ha convertit en una gata que té ganes de jugar, rumia. Bé, ell li donarà joc. Beurà la darrera copa que li ofereix, li arrencarà la roba i després…

―Que se’n vagi la guàrdia. Aquesta nit el comte no vol ningú a prop. I que pugi el trobador: el seu senyor desitja una última cançó ―ordena Elionor.

El trobador arriba tremolós i beu de bon grat la copa que la seva estimada li ofereix a l’avantsala.

A trenc d’alba, un carro enreixat surt per la muralla. El condueix un dona gastada de cabells espellifats. Dins la gàbia, un animal brut i ferit gemega estirat. La dona mostra un salconduit segellat pel comte i marxa de la vila sense cap impediment. Els ulls del veterà, que guarda les portes de la vila, s’encreuen amb la mirada de la dona. Tot i que no l’ha reconegut, nota un calfred que li baixa per l’espinada.

Al matí, els galls anuncien el nou dia. Elionor es desperta arrapada al seu estimat i deixa escapar una rialla. El mira. Quina llàstima, no tornarà a gaudir del cos del jove trobador però sí de la seva tendresa, de la passió i de l’enginy. Ai, quan desperti, pobre. Quin ensurt patirà. Li costarà acostumar-se al nou cos i a les noves circumstàncies. Bé, no hi ha pressa, pensa divertida. A ningú no estranyarà que, després de la campanya, el comte vulgui estar nit i dia amb la seva esposa. I ella ja sabrà convèncer el seu trobador perquè accepti el regal que li ha ofert la vida.

Elionor somriu, ha decidit encarregar un quadre a un nou pintor acabat d’arribar al comptat, amb l’aureola de transgressor. Serà una bona manera de celebrar l’alliberament de les seves dames. A mig matí, els esposos rebran l’ordre de protegir les fronteres del comtat, ben lluny del castell. I allà, a causa d’una baralla, una malaltia estranya, un animal ferotge… Enviudaran aviat, això segur. Li ho ha garantit la fetillera.

 

 

Maria

Publicat dins de Quadre- Picasso spanih love | Etiquetat com a , | Deixa un comentari