LE PEINTRE

La Milena es va despertar perquè el nyigo-nyigo d’un violí li perforava l’orella dreta. Unes notes de sitar, barrejades amb uns refilets de flauta, li foradaven l’esquerra. Però no va poder girar el cap per veure d’on venia tota aquella sorollada.

—¡Paren! ¡Che! ¿Qué cosa es este quilombo?

—Noia, mira que has tardat a despertar-te.

Oh là là! Crèiem que no ho faries mai.

Les veus li parlaven des del costat on sonava el violí, que ara havia deixat de molestar.

—Però ¿dónde carajo están? Qui sou? —La Milena continuava sense poder girar el cap. Notava alguna cosa sobre els cabells que la destorbava, com si portés un mocador. Intentava tocar-s’ho i els braços no se li movien. Els tenia enganxats a una taula amb tovalles de quadres verds i grocs.

—Sóc al teu costat, sóc la que tocava el violí. Em dic Marina. Semblava que no t’havies de despertar mai.

Et moi, je suis al darrere de la Marina. Intenta girar la vista cap a la dreta. Primer et costarà però després ens veuràs. Em dic Mireille. I tu?

—Milena. Em dic Milena. Marina, ara et veig.

—I a mi, que em veus?

—Sí, ara. Ui, disculpa. Quina cara més estranya! Què t’ha passat?

—Estranya? Ho dius de debò?

—Sí, sí, requetestranya. I tu, Marina, duus un barret, no sé com dir-ho.

—Ridícul?

—Raret, com d’una altra època.

—Quèèè? Malparit!

—Qui? Malparit, qui? —La Milena no entenia res.

—El pu-to pin-tor —La Marina no mastegava les paraules. Les rosegava síl·laba a síl·laba.

—L’Alin —va dir la Mireille.

—Com l’Alin? El coneixeu?

—Sí, esclar, va ser el meu amant una temporada. Deia que li agradava com tocava el violí.

—Però què dius? —La Milena estava fora de si.

—Oh, le salaud! A mi em deia que li agradava com tocava el piano! —La Mireille estava esverada.

—Que tu també vas tenir un rotllo amb ell? —La Marina va pujar la veu.

—Però què dieu d’amants! —La Milena no podia creure el que sentia—. Amants? Si l’Alin és el meu marit! ¿Lo oyen bien? El-meu-ma-rit. Meu-ma-rit. Meu. Ma-rit. Qui continua tocant aquest coi de música que m’està posant malalta?

—No cal que cridis, que ja paro. You don’t like the sitar? Al teu ma-rit li a-gra-da-va molt!

—I el rondador también li agradava. I moltíssim.

Les veus que li parlaven ho feien des de la seva dreta. La Milena estava com paralitzada.

—M’esteu dient que les quatre que parleu aquí, que no sé on és, sou amants del meu marit? Nooo! —la veu ja gairebé no li sortia.

—Sí, esclar. Això sembla, oi, noies? Tu no en sabies res? No ho sospitaves? —La Marina semblava controlar la situació—. Jo sí que ho sabia, que l’Alin estava casat. I m’era ben bé igual. I a vosaltres?

—Jo també ho sabia. Però ignorava tout à fait que tingués altres amants al mateix temps que jo —va replicar la Mireille.

Hello, girls, em dic Munna, toco el sitar i, sí, també he estat amant de l’Alin. Fa temps. El vaig deixar perquè era molt absorbent i jo volia concentrar-me en la meva carrera. Ara, que fos casat o no, m’era ben bé igual.

—Doncs jo em dic Magali.

—Ets la de la flauta?

—Al Perú li diem rondador. També he estat enrotllada amb l’Alin.

—Però ¡qué boludas!, com teniu la barra d’explicar-me això, a mi, la seva do-na!
—La Milena havia recuperat la veu i va començar a aixecar-la de nou.

—Noia, no t’enfadis, que estem totes al mateix bàndol —La Marina, com sempre, dominava la situació.

—I no sé on sóc ni què hi faig aquí, ni per què no em puc moure, ni per què sou aquí vosaltres, ni per què he de saber que el meu ma…, que l’Alin tenia tantes amants —La veu de la Milena s’anava enfilant cada cop més.

—Estem aquí perquè estem en un quadre. Per això no ens podem moure. En un quadre. Un quadre del teu ma-rit!

La informació de la Marina va caure com un llamp i les va deixar callades uns segons.

—Quèèè? —van exclamar-se a l’uníson fracturant la pausa.

—Me’n vaig adonar de seguida. Totes cinc que no ens coneixíem i pintades aquí només podia ser perquè ell ens coneix a les cinc.

—I per què nosaltres cinc?

—Milena, sembles tanoca. Perquè el teu maridet ha tingut un rotllo amb totes nosaltres. I per això ens ha pintat juntetes —La Marina sempre tenia respostes per a tot.

—A mi em deia que em trobava exòtica i volia que toqués el rondador a cada moment. Lo dejé perquè jo preferia fer altres coses i no només tocar quan ell ho volia.

—Però t’ha pintat tocant.

—I és que és un tossut i un obsés.

—I el violí! A mi em deia que l’excitava.

That’s incredible! Si haguéssiu sentit el que deia quan em demanava que toqués el sitar…, us posaríeu vermelles!

—A mi va arribar a demanar-me que toqués el piano à poil.

Aquesta confessió de la Mireille va provocar un silenci espès. La Milena el va trencar amb els papers ben perduts.

—No puc suportar-ho. No puc! Nooo puuuc!

La Marina tallà la queixa donant un gir a la situació:

—Vaig a baixar del quadre, sí. Quan sigui a baix, us diré com ens ha pintat, que des d’aquí no ho veig bé. Ui, quina feina desenganxar-me. Au! Ja està. Mireille, agafa’m el violí, que em servirà com de corda per arribar a baix sencera. Ja. Ja hi sóc!

— Nooo puuuc! Nooo puuuc suportar-ho!

—Calma, Milena, no et pots queixar, que a tu t’ha pintat al mig i amb poderío. D’alguna manera reconeix que ets la favorita del seu harem. Perquè, no ens enganyem, som el seu harem. Però, noies, ens ha pintat com a uns mamarratxos. A mi m’ha posat un barret passat de moda. A la Mireille un careto que ja li val. Per aquí no passo!

—And me?

—A tu, Munna, t’ha fet bastant guapa però t’ha encasquetat una gorra que tela, tela!

—Aquest Alin is a fucking crazy!

—Noies, fem puta pena. És que l’Alin va de cubista, que deu pensar que fa modern i aquest estil ja és més vell que l’anar a peu—La Marina enviava la crònica del que veia.

—I jo? ¿Estoy bella?

—Pse. La cara vermella, deu ser perquè ets una mica índia, oi, Magali? I t’ha pintat amb els ulls tancats, concentrada amb el teu instrument.

—Tan macos que els tinc, els ulls. ¡Achorado! ¡Mañoso! ¡Conchudo!

—I a mi? Què m’ha posat al cap?

—A tu ja t’ho he dit, pesada, t’ha pintat al centre, amb un tocado vermell, que sembles la faraona.

—Sóc la seva dona.

—Però no t’ha pintat tocant cap instrument.

—És que no en toco cap.

—Doncs al teu home l’apassiona la música.

¡Concha!, i ara me n’assabento.

Les hommes…, ja se sap, són éssers estranys.

—I com es diu el quadre? —va preguntar la Munna.

—A veure… Picasso Spanish love.

Quel culot! Es pren per Picasso i diu que som espanyoles. Jo no, mon dieu! I tu tampoc, oi, Munna?

¡Boludo! ¡Y yo tampoco soy española, que soy argentina, che!

Y yo, peruana.

—I jo, catalana. Aquí no hi ha cap espanyola. De spanish love, res de res.

—Almenys ens hagués pintat bellas, estupendas.

Je file! Je m’en fous de lui! No vull estar en aquest quadre. I menys si no estic guapa. Què s’ha cregut! Marina, dóna’m la mà, que jo també baixo. Hi deixaré el collaret verd que m’ha posat, que és una antigalla i molesta moltíssim.

Me too! jo també marxo. Aquí li deixo el sitar i el barret. Au, ajudeu-me a baixar d’aquesta porqueria de quadre. Le’ts go!

¡A la mierda el rondador! Almenys m’hagués pintat amb els ulls oberts. Jo també me’n vaig.

—Ah, molt bé. I a mi em deixeu sola? —va queixar-se la Milena.

—No ets la seva dona? Doncs aguanta metxa, Milena. No és el que volies? Quedar-te sola amb ell?

—Però…, la cosa és que ara passo, pas-so, enteneu? Passo de ser la dona d’un boludo que me ha cuerneado.

—Véns amb nosaltres?

Obviamente. M’hi voleu?

—Esclar.

—I em trec això del cap, que em pica i em re-molesta.

—Fantasies seves. Vés a saber.

—Baixo, aguanteu-me, que no m’entrebanqui. Ja està! Ja sóc a terra. Gràcies.

—I ara què farem?

—Amagar-nos i veure la cara que fa quan arribi i vegi que la seva obra ha esdevingut una nature morte, un bodegó d’instruments i barrets.

—No volia dones objecte, doncs, toma! toma objectes!

— Y luego, ¿qué?…

—Anirem a buscar-nos la vida.

What about the way? I si fem una orquestra?

—Ens podríem dir “Les femmes de Picasso”.

—O “Les cinc emes”.

—Wonderful!

—I tu, Milena, què faràs?

—A mi el que m’agrada és escriure. Escriuré el que ens ha passat. Això que estem fent ara. Saldrá rebién.

—No et creuran.

—Millor, es pensaran que tinc molta imaginació!

—Amagueu-vos, que ve!

Matilde

 

 

Anuncis
Publicat dins de Quadre- Picasso spanih love | Etiquetat com a | 1 comentari

Carnaval a Venecia

Picasso spanish love-Alin Christian Lov

Hola Marina,

No hi ha res de nou. La Margot va trucar a la Marta i la Marta a la Meritxell. Estem provant si funciona millor el boca a boca que la cerca de músics per internet. Les dues tenen companyes del conservatori que podrien afegir-se al grup, a veure que surt.

Mercè

 

Hola Mercè,

Avui a més del teu, he rebut dos altres emails sobre el tema de Venècia. Un d’una violinista refugiada que viu a Trieste que està interessada en tocar amb nosaltres i demana la partitura per provar si ho pot fer. Ràpidament, i creuant els dits, he picat el SCHIFF i un ENTER i li ho he enviat.

L’altra email és d’una companyia teatral de Murà especialitzada en disfresses de carnavals que ens ofereix el vestuari in situ, directament al festival. No és una mala idea, segurament seran mes bonics que els d’aquí. Si vols ens ho mirem les cinc juntes.

Marina

 

Hola Marina,

El contracte amb la sala del hotel Carlton està firmat per cinc concerts. O sigui que Venècia ja és nostra. No hi seré físicament però us dono la meva música com a representació de mi mateixa; la partitura ja esta acabada, ara és urgent trobar una bona violinista i assajar i assajar.

Va, que ens queda poc.

Mercè

 

Hola Mercè,

És una pena que no puguis venir. Que dic una pena, un desastre!

Marixell

 

Hola Mercè,

Una bona noticia. La violinista, que es Siriana, ha contestat que vindrà al concert, s’ha identificat molt amb la música i té molt interès en formar part del nostre quintet. Diu que practicarà amb la gravació que li hem enviat i després assajarem. Pateixo perquè haurem de fer-ho a darrera hora, a l’hotel mateix. Què en saps dels bitllets d’avió?

Margot

 

Hola Margot,

Ja tinc passatges i ara us els porta un missatger, podeu pujar els instruments amb vosaltres a bord. No he trobat cap espai per assajar més vegades del que te previst el festival, però, un cop estigueu allà, demaneu una sala als de l’Hotel. Ells volen promocionar a tope  la vostra actuació, fins i tot us han programat una entrevista amb la TV local pel dijous. Espero que tot funcionarà, potser d’aquesta unió d’intèrprets al darrer moment i la bona música, en sortirà un dels espectacles sonats d’aquesta setmana màgica. Totes somien en l’èxit.  Uau quins nervis.

Mercè

 

Hola a totes, la violinista es diu Mona, una altra m al grup.

Marina

 

Em fa rabia que no vinguis Mercé

Marta

 

Adéu noies, avui comença l’aventi, penso en vosaltres. Bon viatge a totes,

Mercè

 

Hola Mercè, molt ràpid.

Adjuntem una foto del grup després de passar per l’escenògraf que ens ha llogat la indumentària.

Això del carnaval és una bogeria, s’ha de viure. Tocarem tal com ens veus vestides a la foto, ara ja som dalt de l’escenari. El concert no sé com anirà, però de l’ambientació ens en hem sortit de conya, i disfressades ens trobem guapes, venecianes, trobadoresques, musicals, acolorides, fragmentades, de tan fragmentades, picassianes.

 

 

Això del carnaval és una bogeria, s’ha de viure. Tocarem tal com ens veus vestides a la foto, ara ja som dalt de l’escenari. El concert no sé com anirà, però de l’ambientació ens en hem sortit de conya, i disfressades ens trobem guapes, venecianes, trobadoresques, musicals, acolorides, fragmentades, de tan fragmentades, picassianes.

Pel tall de la cortina del talo del teatre, veiem la sala que és plena de gom a gom.

Desprès et truquem,

Les cinc-emes.

 

Marria del Mar

 

Publicat dins de Quadre- Picasso spanih love | Etiquetat com a | Deixa un comentari

EL RETORN

 

Picasso spanish love-Alin Christian Lov

EL RETORN

 

Als corrals, els galls anuncien el nou dia mentre els fums i els vapors de les llars, nobles o plebees, s’enfilen xemeneies amunt. A poc a poc, la simfonia de la vila afina el sons. Ja fa vint llunes que el comte i la seva tropa se’n va anar a la guerra. D’ençà, la placidesa abraça el castell i els seus dominis.

A mig matí, la plaça del mercat bull. Parades, tendals i vilatans acoloreixen la vida que la senyora del comtat contempla des de la seva cambra. A baix, enmig de tot, la veu del trobador li recorda que al vespre no estarà sola.

Elionor està reunida amb les seves dames al merlet de ponent, el més espaiós i amb millor acústica. El violí, la pianola, el llaüt i la flauta de Pan entrellacen les notes que s’espongen amb la veu de la comtessa. Isabel, una de les dames, prem els ulls concentrada en el moviment de l’arc, però una dissonància l’atura; s’ha afluixat una corda, es contraria. Ajusta la clavilla del violí amb un gest mecànic que li permet distreure la vista finestra enllà. De sobte, abaixa l’instrument i s’abstreu amb l’horitzó. La comtessa s’hi apropa, les dues es miren serioses. Blanca, Carmesina i Constança deixen els seus instruments i s’hi apleguen darrere.

―Què us passa, mi senyora? Els camps de blat abans de la sega corprenen, però no pas així ―es neguiteja Constança.

Elionor assenyala l’ombra que, amagada entre les espigues, s’apropa veloç al castell.

―Mi senyora, no patiu, de ben segur és un animal que ha sortit de cacera ―la vol tranquil·litzar Blanca.

―Sí, tal vegada una guineu que persegueix un conill ―se’n fum Carmesina.

Les cinc es miren i les rialles se senten des de la plaça.

Enmig de bromes, Constança arrenca unes notes al llaüt. Tot seguit, Blanca bufa la siringa i Carmesina seu darrere la pianola. La Isabel també s’engresca i totes juntes reprenen la melodia interrompuda. Elionor, però, desfila el somriure. Desitja tant que la vida no canviï. El pressentiment que li pessiga el pit s’ha acoblat al moviment de les espigues.

 

Un vailet arriba al castell esbufegant i demana audiència amb la comtessa. Tot i les burles de la guàrdia aconsegueix presentar-se davant Elionor. Era cert, aquell punt al camp de blat portava mal averany: el senyor torna de la guerra. Les dames s’acompanyen en el sentiment de la comtessa. Cap ni una desitja la tornada dels esposos. Els guerrers, els voldrien sempre lluny. La guerra no s’hauria d’acabar mai.

Cadascuna prova d’espantar el neguit amb la música. Blanca no pot equilibrar la flauta i s’atura, es neteja la gola, s’allisa les faldilles i, sense aixecar el cap, murmura:

―Què ens passarà ara, mi senyora? Què serà del vostre trobador?, i del meu serraller, o del teixidor d’Isabel, o del …? Quan el comte sàpiga que a la vila han arribat joves nous… ―les llàgrimes l’acompanyen―. Hem estat discretes però els secrets mai no ho són del tot ―ara ja sanglota―. I si el meu espòs se n’assabenta… No vull tornar amb ell, no vull! ―es desespera.

Totes abaixen la mirada i l’angoixa corre esvalotada per la sala.

Elionor és la tercera esposa del comte. Encara no fa dos anys que està casada. Ara que per fi havia oblidat la presència d’aquell marit aspre i brusc que ni la mirava, que només exigia un hereu… Cada vespre, borratxa o serena, la bèstia la llençava damunt el llit. Recorda el dolor d’aquells moments, la desesperació de la nit i el desassossec del nou dia. Els assalts nocturns havien durat dos mesos perquè el desig de conquestes del rei la va salvar. El monarca va iniciar una nova campanya i es va emportar al comte. I el comte es va endur el seu exèrcit i tot home que representés un perill per mantenir la fidelitat de les esposes. Elionor i les seves dames es donaren suport i, a poc a poc, van construir una vida plaent. Als tres mesos van començar a arribar a la vila joves que cercaven un futur millor i els vells comerciants i artesans, necessitats de mans i braços, els van acollir amb alegria. La vida renaixia. Després va arribar el trobador. Ai!, aquella veu i aquell cos tan dolç, alegre i amatent.

Elionor passeja amunt i avall. Observa l’horitzó que encara no mostra senyals de la tropa. Murmura: ens cal un miracle. Quan Isabel s’apropa per consolar-la, des de la finestra, veu una dona gastada de cabells espallifats que descansa plegada contra la paret de la torre principal.

―Veniu! ―crida Isabel.

Totes s’amunteguen de pressa al seu costat.

―És ella? ―Carmesina parla sola.

―No pot ser, si van dir que era … ―s’esgarrifa Isabel.

―Qui és? Què passa? Què us ha fet oblidar l’arribada de les hosts? ―s’altera Elionor.

És Mariam, l’antiga remeiera i amant del comte. Al seu costat el vostre espòs era un vedell ―recorda Blanca mentre les altres assenteixen―. Li va donar una filla. Ell era feliç i, de retruc, tots nosaltres també. Però es van encendre enveges entre les bones famílies que tenien pubilles per casar. Vam patir una època de sequera i va arribar la fam. Es van aixecar veus que culpaven Mariam de tots els mals. Deien que era fetillera. Volien cremar-la a ella i a la petita.

―I ell, què va fer? ―pregunta Elionor, mentre es deixa caure a la banqueta tement la resposta.

Sembla que, al comte, el caprici se li havia aigualit i les va expulsar de la vila. Mariam i la menuda es van refugiar en una cabana del bosc. Però les collites no milloraven. La creença que Mariam havia maleït el senyor i tota la vila es va tornar dogma. Una nit, el fum ens va despertar a tots. Al matí una part del bosc havia quedat calcinada i a la cabana es van trobar restes humanes. Es veu que n’hi havia de criatura.

―Em voleu dir que algú va incendiar la cabana amb…? ―Elionor es tapa la boca.

Les dames desvien la mirada.

―Qui ho va fer? ―s’esvera més.

―No ho sabem, senyora; es va dir que un rodamón ―s’encongeix Blanca.

―Res del que em digueu no sortirà d’aquí, parleu! ―ordena Elionor.

Blanca se li acosta i quasi en un murmuri deixa anar.

―Són enraonies de la gent, mi senyora… Diuen que l’ordre va sortir del castell.

―I el comte, què va fer? ―ho pregunta amb els ulls tancats.

―Aquella mateixa tarda va començar a ploure, i el senyor va organitzar una setmana de festes per celebrar la fi de la sequera, mi senyora ―tremola la veu de Blanca.

―A la seva pròpia filla! És repugnant això que m’expliques! ―Elionor es doblega―. Per què us he preguntat? Ara sí que no suportaré la seva presència, que em toqui…

―No ho sabem del cert, mi senyora. Només són xafarderies que es diuen per la vila. Blanca és massa afeccionada a les històries, ja la coneixeu ―mentre prova de ser convincent, Carmesina abraona la seva mirada damunt Blanca, que lamenta haver parlat.

El pas del temps es torna dens. Tot d’una, Elionor s’alça i ordena que pugi Mariam.

―Mi senyora, és perillós. I si ha tornat per venjar-se? ―s’altera Constança.

―O la pugeu vosaltres o baixo jo ―es manté ferma Elionor.

―Fóra prudent que us trobéssiu en un lloc arrecerat de les xafarderies. La muralla de ponent és molt discreta ―aconsella Isabel.

 

Tres hores més tard, la comtessa ha tornat al castell. Les seves dames escolten des de l’altra sala com Elionor remou la cambra del comte. Què deu haver parlat amb Mariam? Juntes esperen tancades encaboriades mentre cerquen el senyal de les hosts a la línia de l’horitzó.

A la tarda, una polseguera embruta els camps de blat: les tropes amb el senyor al capdavant s’acosten. Elionor rep el seu home amb una mirada dura i un somriure submís. El comte, debilitat pel cansament de la campanya i desconcertat pel canvi d’actitud de la seva esposa, es deixa portar. A la nit, després de bons vins i menges abundants, Elionor es retira amb el seu senyor a la cambra. Ella mateixa el despulla i l’ajeu al llit. Ell es deixa fer, divertit. Ves per on la distància ha fet néixer el desig en la seva esposa i l’ha convertit en una gata que té ganes de jugar, rumia. Bé, ell li donarà joc. Beurà la darrera copa que li ofereix, li arrencarà la roba i després…

―Que se’n vagi la guàrdia. Aquesta nit el comte no vol ningú a prop. I que pugi el trobador: el seu senyor desitja una última cançó ―ordena Elionor.

El trobador arriba tremolós i beu de bon grat la copa que la seva estimada li ofereix a l’avantsala.

A trenc d’alba, un carro enreixat surt per la muralla. El condueix un dona gastada de cabells espellifats. Dins la gàbia, un animal brut i ferit gemega estirat. La dona mostra un salconduit segellat pel comte i marxa de la vila sense cap impediment. Els ulls del veterà, que guarda les portes de la vila, s’encreuen amb la mirada de la dona. Tot i que no l’ha reconegut, nota un calfred que li baixa per l’espinada.

Al matí, els galls anuncien el nou dia. Elionor es desperta arrapada al seu estimat i deixa escapar una rialla. El mira. Quina llàstima, no tornarà a gaudir del cos del jove trobador però sí de la seva tendresa, de la passió i de l’enginy. Ai, quan desperti, pobre. Quin ensurt patirà. Li costarà acostumar-se al nou cos i a les noves circumstàncies. Bé, no hi ha pressa, pensa divertida. A ningú no estranyarà que, després de la campanya, el comte vulgui estar nit i dia amb la seva esposa. I ella ja sabrà convèncer el seu trobador perquè accepti el regal que li ha ofert la vida.

Elionor somriu, ha decidit encarregar un quadre a un nou pintor acabat d’arribar al comptat, amb l’aureola de transgressor. Serà una bona manera de celebrar l’alliberament de les seves dames. A mig matí, els esposos rebran l’ordre de protegir les fronteres del comtat, ben lluny del castell. I allà, a causa d’una baralla, una malaltia estranya, un animal ferotge… Enviudaran aviat, això segur. Li ho ha garantit la fetillera.

 

 

Maria

Publicat dins de Quadre- Picasso spanih love | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

COSA DOLENTA, FORA DEL VENTRE

Estava molt pansida, com si m’haguessin xuclat la voluntat i la il·lusió, i no me’n sortia. Vaig decidir pouar dintre meu.

No em va agradar gens el que hi vaig veure.

Als intestins hi vaig trobar moltes adherències. Vaig reconèixer el munt d’idees, ara putrefactes, que havia desestimat al llarg dels anys. Uns cops per por, d’altres per vagància. No calia que continuessin fent-me analítiques ni ecografies, els recargolaments que no em deixaven viure segur que venien d’aquí.

Vaig pujar fins a la tràquea i hi vaig descobrir Il·lusions estancades. Ves per on, ja sabia l’origen dels meus episodis d’afonia.

En arribar als maxil·lars em vaig adonar que les articulacions no encaixaven, com si haguessin descarrilat. Allà s’havien concentrat les negacions i les frustracions, les que m’havia provocat al llarg dels anys per poruga i reprimida i les que havia consentit que m’infligissin. Com no havia de tenir problemes per mastegar?

No vaig voler anar fins al cervell per analitzar neurones i connexions. Segur que hi trobaria un gran desgavell i no ho suportaria. Tampoc em volia enfrontar al fetge, el pàncrees… Les pors de sempre em paralitzaven.

Aleshores vaig notar una arcada i, a cuita-corrents, vaig anar al bany. Una arcada darrera una altra. Semblava que m’alleujava. Per tant, vaig decidir que m’apuntaria al carro de l’arcada següent. Així ho vaig fer. La pau em va arribar quan tota jo vaig desaparèixer per la tassa del vàter.

Montse

 

Il·lustració:  de William Creswell de Seattle, Washington, USA – Organs interns del cos humà de The Household Physician, 1905, Domini públic, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=38233091

 

 

 

Publicat dins de Montse, Sin categoría | Deixa un comentari

HEM TORNAT

Hem estat absents massa temps. No és que haguem fet unes vacances llargues. Circumstàncies personals, i d’altres alienes a nosaltres, ens han obligat al silenci. Avui reprenem la nostra activitat quinzenal.

Ens agradarà molt que continueu acompanyant-nos. I, si pot ser, fent-nos crítiques o comentaris.

Cinc-emes

Publicat dins de Sin categoría | 1 comentari

El numero 1 del meu carrer

El meu carrer comença allà on jo visc, al número 1, fent cantonada amb la riera del poble. La porta d’entrada, de vidre blanc translúcid, té unes cortinetes molt frunzides de color beix, i al costat hi ha la del garatge, que és molt petita, i dóna a un espai on entra, just i mil·limètricament encaixat, un cotxe.

Davant, al número 2, també fent cantonada, hi ha l’edifici modernista més maco del carrer, amb vidrieres d’aquelles que fan por quan ets petit, de colors cridaners i lletres grans, virolades, que ocupa gairebé mitja illa. Els balcons són de ferro forjat, amb formes recargolades i plenes d’ornaments. Fa temps, hi vivien dos germans solters, l’Antonieta i l’Eudald, que tenien una minyona, la Coloma, que els diumenges agafava el tren per anar a veure la família a Montgat. A vegades tornava amb una fillola de la meva edat, la Farners, que s’hi estava uns dies, i jugàvem juntes. Encara ara de tant en tant la veig; està casada amb un pastisser del barri que s’ha fet molt famós i sempre és a la caixa exercint de mestressa, o sigui, cobrant, vigilant i fent la gara-gara als clients.

Els amos d’aquesta casa eren rics; no sé per què ho eren, però es notava que vivien molt bé. Als semibaixos, als quals s’entrava per unes escaletes directament des del carrer, hi havia un taller majorista de bijuteria, però no tenia l’aparença d’un negoci que donés gaires duros ni havia vist mai que l’Eudald hi treballés. Sols veia un encarregat que deuria tenir al voltant de 50 anys, alt i cepat, que cada matí preparava paquets que després segurament enviava per ferrocarril. Perquè el meu carrer, no us ho havia dit encara, és a tocar de l’estació del tren! Va ser de gran que vaig saber que el negoci del magatzem també era dels dos germans. Ara a la casa no hi ha a penes moviment: és allí present com una obra d’art, cuidada per fer bonic, per ser lluïda.

La meva germana i jo vam dormir-hi el dia de Nadal de la gran nevada del 62, quan molta família que havia vingut a Badalona a dinar no va tenir transport per tornar a casa seva. Aquella nit ens vam repartir pel veïnat. Va ser memorable, perquè de tanta por que teníem i de tant de fred com hi feia, ens va agafar un atac de riure histèric a causa del qual no va poder descansar ningú fins ja ben entrada la nit.

 

Travessant el carrer, al número 3, una escala estreta et porta a una òptica on es fabriquen les seves pròpies lents i muntures. Fa molts anys que hi són. Primer et rebien en un quartet petit —i la resta de la casa era el taller— i a poc a poc el negoci es va anar fent gran, i es va ampliar i millorar sense parar: han fet tants diners, que fa poc que han comprat la casa modernista del davant, la del número 2. No hi viuen però l’ensenyen als clients o proveïdors més selectes. No paren de fer-se rics, i d’obrir altres botigues a carrers més comercials que el meu.

Al costat hi ha una casa on jo no he entrat mai; els que hi vivien estaven molt renyits amb els meus avis. Es deia, quan jo era petita, que la família va culpar els meus oncles d’haver-los denunciat com a feixistes i que els rojos s’havien endut i afusellat el seu fill gran els primers dies de la guerra civil. Segur que no era veritat, però el fet és que ells ho van creure sempre així. La casa d’aquesta família era més alta que la resta del carrer, tenia pisos i a cada pis un habitatge: era un bloc important. De gran vaig ser amiga d’una de les nétes d’aquella gent i, tot i que sempre vaig tenir present la història, mai no en vam parlar. Ara ja és morta: es va suïcidar fa uns anys tirant-se del balcó al carrer. Va ser un cop fort per a tots els veïns.

Les cases del meu carrer en general són unifamiliars, amb dos pisos i, a tot estirar, un altre més amunt, amb el safareig, i un terrat que fa pendent on s’estenien els llençols… Ara no, ara més aviat hi ha hivernacles o trastos. Aquest carrer és considerat el principi de la ciutat nova, l’eixample de la vila, on es van establir els burgesos, els fabricants, l’església nova, el centres catòlics i culturals, algunes indústries i una gran plaça amb quatre arbres plantats sobre la sorra. Els noms dels carrers ja ho mostren: carrer del Progrés, carrer de la Indústria, carrer de la Conquesta… Ara aquelles fàbriques són les biblioteques, els centres mèdics, els centres comercials, i, sota la plaça de sorra, hi ha el pàrquing més gran de la ciutat.

Seguint al meu carrer, al davant de la meva finca, al número 6, hi ha una façana no gaire gran; és la casa d’en Francesc el Marino, capità d’una companyia naviliera que fa el viatge a las Américas.Va estudiar geografia amb mi a la universitat i porta una barba i té un posat que només podria ser el d’un navegant de vaixell mercant. És un personatge que sap molt, molt de mar i molt d’història. El seu pare ja n’era, de capità, i cada vegada que tornava d’un viatge llarg engendrava un fill. Encara en recordo els noms: Marcel, Maria del Mar, Carme, Pere, Marina, tots estaven lligats al mar. La mare era jovial, simpàtica, grassoneta, sempre embarassada i carregada de nens petits, però feliç i somrient. I la recordo perquè em mirava i em preguntava alguna cosa, i això quan ets una nena ho agreixes ja que normalment ets sempre transparent.

Al costat, hi ha la casa del Dr. Villar. És bastant semblant a la meva, amb una porta gran de fusta, dos esglaons, i una vidriera blanca amb un ram de flors gravat a l’àcid que en hores de visita està entornada. Al rebedor, que és quadrat, hi ha unes taules rodones amb cadires on s’esperen els pacients, quasi tots pescadors, peixaters, corders. Són d’un col·lectiu que paguen uns diners al mes i van a visitar-se quan ho necessiten: una idea avançada del que són les mútues, que aquest metge ha anat utilitzant després d’heretar-la del seu pare i del seu avi. Totes les tardes està il·luminada, la casa. És una de les que donen vida al carrer.

 

Una altra que atorga llum i moviment a aquesta via és el supermercat que han posat a la casa del corder, just on s’acaba la nostra illa de cases. És molt ample i llarg, i arriba fins al carrer del darrere. on hi ha l’entrada del pàrquing. Fins fa poc, i des de la seva construcció, era una indústria cordera que tenia un passadís llarg que donava al pati interior i empalmava amb l’altra casa del carrer paral·lel cantó muntanya. Al badiu, hi havia la maquinària que feia girar i girar els cordills fins que de tant cargolar-se es tornaven caps gruixuts per a les grans embarcacions. Es necessitava un espai molt llarg per fer el treball i era bonic de veure; i fa poc, quan l’últim descendent de la família cordera de Joan Font va morir, va deixar tota la maquinària al Museu de la Pesca.

I és que el meu carrer està molt a prop del mar: sols un carrer els separa. Just on hi ha l’estació del tren i les quatre vies fèrries que tallen la connexió entre el poble i la platja. Fa anys les saltàvem tranquil·lament, quan volíem, i anàvem als banys, on hi havia unes casetes de fusta molt prima on podies canviar-te i deixar la roba. La platja, de sorra gruixuda i daurada, és un dels llocs més recordats de la infància: jo encara noto el sabor de l’aigua salada al nas.

Ara està tot enreixat: ningú no pot saltar les vies ni anar a la sorra si no passa pel pas de les barreres o pels túnels subterranis posats estratègicament a diferents punts de la platja. També la riera, ara tota pavimentada, ha de travessar per sota la via perquè els vehicles puguin arribar al port i a la zona pesquera.

No m’he oblidat de casa meva. Sóc al número 1. Quan travesso la vidriera amb cortinetes, hi ha una sala d’espera allargada on fan cua els pacients de l’oftalmòleg. Seuen a banda i banda i jo camino entre ells trepitjant fort i em miren interrogants preguntant-se: on deurà seure aquesta? I no, jo passo de llarg i entro al menjador. És fantàstic passar de llarg i sentir l’olor d’humanitat, l’olor de sala d’espera, l’olor que fa la gent. Aquesta sala, la tenim llogada als òptics del costat, els que s’han fet tan rics. També puc entrar pel minigaratge que dóna directament al badiu, però tots els de casa, si venim caminant, entrem pel rebedor de sempre, com si no estigués llogat.

I aquí ho deixo perquè, tot i que la casa té més façana a la riera que al meu carrer, l’amplada, la circulació i el pas soterrani per anar al port tallen la proximitat dels veïns. La diferència del paisatge i dels moviments d’una vorera i de l’altra és molt gran. A l’altra banda hi ha el centre antic del poble amb carrers estrets, el barri dels pescadors, la Rambla que s’ajunta amb el comercial i popular carrer de Mar, i la Baetuloromana.

Un altre dia.

Maria del Mar, gener del 2017

 

 

 

 

 

 

 

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

Carnaval a Venecia

 

Hola Marina,

No hi ha res de nou. La Margot va trucar a la Marta i la Marta a la Meritxell. Estem provant si funciona millor el boca a boca que la cerca de músics per internet. Les dues tenen companyes del conservatori que podrien afegir-se al grup, a veure que surt.

Mercè

 

Hola Mercè,

Avui a més del teu, he rebut dos altres emails sobre el tema de Venècia. Un d’una violinista refugiada que viu a Trieste que està interessada en tocar amb nosaltres i demana la partitura per provar si ho pot fer. Ràpidament, i creuant els dits, he picat el SCHIFF i un ENTER i li ho he enviat.

L’altra email és d’una companyia teatral de Murà especialitzada en disfresses de carnavals que ens ofereix el vestuari in situ, directament al festival. No és una mala idea, segurament seran mes bonics que els d’aquí. Si vols ens ho mirem les cinc juntes.

Marina

 

Hola Marina,

El contracte amb la sala del hotel Carlton està firmat per cinc concerts. O sigui que Venècia ja és nostra. No hi seré físicament però us dono la meva música com a representació de mi mateixa; la partitura ja esta acabada, ara és urgent trobar una bona violinista i assajar i assajar.

Va, que ens queda poc.

Mercè

 

Hola Mercè,

És una pena que no puguis venir. Que dic una pena, un desastre!

Marixell

 

Hola Mercè,

Una bona noticia. La violinista, que es Siriana, ha contestat que vindrà al concert, s’ha identificat molt amb la música i té molt interès en formar part del nostre quintet. Diu que practicarà amb la gravació que li hem enviat i després assajarem. Pateixo perquè haurem de fer-ho a darrera hora, a l’hotel mateix. Què en saps dels bitllets d’avió?

Margot

 

Hola Margot,

Ja tinc passatges i ara us els porta un missatger, podeu pujar els instruments amb vosaltres a bord. No he trobat cap espai per assajar més vegades del que te previst el festival, però, un cop estigueu allà, demaneu una sala als de l’Hotel. Ells volen promocionar a tope  la vostra actuació, fins i tot us han programat una entrevista amb la TV local pel dijous. Espero que tot funcionarà, potser d’aquesta unió d’intèrprets al darrer moment i la bona música, en sortirà un dels espectacles sonats d’aquesta setmana màgica. Totes somien en l’èxit.  Uau quins nervis.

Mercè

 

Hola a totes, la violinista es diu Mona, una altra m al grup.

Marina

 

Em fa rabia que no vinguis Mercé

Marta

 

Adéu noies, avui comença l’aventi, penso en vosaltres. Bon viatge a totes,

Mercè

 

Hola Mercè, molt ràpid.

Adjuntem una foto del grup després de passar per l’escenògraf que ens ha llogat la indumentària.

Això del carnaval és una bogeria, s’ha de viure. Tocarem tal com ens veus vestides a la foto, ara ja som dalt de l’escenari. El concert no sé com anirà, però de l’ambientació ens en hem sortit de conya, i disfressades ens trobem guapes, venecianes, trobadoresques, musicals, acolorides, fragmentades, de tan fragmentades, picassianes.

 

 

Això del carnaval és una bogeria, s’ha de viure. Tocarem tal com ens veus vestides a la foto, ara ja som dalt de l’escenari. El concert no sé com anirà, però de l’ambientació ens en hem sortit de conya, i disfressades ens trobem guapes, venecianes, trobadoresques, musicals, acolorides, fragmentades, de tan fragmentades, picassianes.

Pel tall de la cortina del talo del teatre, veiem la sala que és plena de gom a gom.

Desprès et truquem,

Les cinc-emes.

 

Marria del Mar

 

Imatge | Posted on by | Deixa un comentari