El nom

@mmilianm

El jutge de l’Audiència Nacional Melchor Estrella s’ha llevat com cada dia a les 6.30 del matí. Se sent ple de vigor. Que el seu equip humiliés ahir el seu rival de Barcelona per tres a zero, després de tant de temps de no fer-ho, l’omple d’auguris feliços. A la cuina es pren el primer cafè, el millor. Se’l prepara ell mateix tots els matins quan a la casa no hi ha res més que silenci.

Decideix agafar el metro i prescindir de la comoditat del taxi. Vol gaudir de les mirades i dels somriures que li dedicaran els companys de vagó quan el reconeguin. Les converses que descobreixi, amb els ulls dels interlocutors absorts en la seva persona, li acabaran de carregar les bateries. Serà un dia rodó.

A l’Audiència comprova que no té cap compromís especial; per tant, decideix llegir els diaris i delectar-se amb el segon cafè, el que li ha entrat la Sònia. Li ha mirat les cames i ella li ha correspost amb un somriure. Ai!, si s’atrevís… Reconeix el pessic a l’entrecuix i marca el número de la Mariló. Mira que si tingués el matí lliure! I el té.

Dins del taxi pensa que la dona conserva el cos perfecte dels trenta anys i escaig, quan la va conèixer. Potser sí que ara és una mica més arrodonit, però tant se val. Sempre l’ha vista vestida de negre i amb totes les expressions de l’elegància. Creu que el no-color li escau i a ell el posa. El sedueixen els seus cabells sempre foscos, llargs, curts, llisos o ondulats, els llavis vermells, la cara pàl·lida i aquells ulls inquiets i brillants. Se li comença a manifestar la pressa.

—Estimat, quina sorpresa! Mai no véns tant d’hora.

—Avui és un dia especial.

—Què et sembla si d’entrada fem un vi blanc? Et ve de gust?

—Sííí, com tot el que em proposes —li pica l’ullet.

—Passa a la sala, estimat. Ja vinc.

En Melchor s’acomoda en una de les butaques blanques; el fascina el tacte suau de la pell. És una espècie de preliminar. La llum tènue que es filtra per les finestres li fa tancar els ulls. Els obre quan li arriba l’olor subtil de vainilla de la Mariló. La dona porta una glaçonera amb un Rueda i treu dues copes de la vitrina. S’asseu a tocar de l’home i serveix el vi.

—Brindem. Per nosaltres!

—Per tu, reina.

Quan estan assaborint la segona copa, com una ploma, les mans de la Mariló es posen en les del jutge i les hi acaronen.

—M’ho he estat rumiant molt i em costa, però crec que t’he d’explicar una cosa.

La mirada d’en Melchor es torna d’acer. Amb què li surt ara, aquesta?

—És un tema delicat.

La dona s’ajusta la jaqueta esmòquing i creua les cames amb una naturalitat estudiada.

—Parla, si et plau.

—Saps que un dels meus clients és en Nomdedeu.

En Melchor es grata la cara inconscientment.

—Tot el que es diu aquí, aquí es queda. No pateixis. Mai no faig excepcions però el que t’he de dir és molt important per a tu.

El silenci és la resposta de l’home.

—Vaig al gra. Crec que has de saber que en Nomdedeu té una amant.

En Melchor no pot controlar un somriure. La Mariló ha emmudit i se’l mira.

—Per què m’ho expliques?

—És sabut que no li tens…. gaire simpatia. No et va fer ministre i…

—No vull seguir parlant. Estem traspassant una línia perillosa. Se me’n refot el que faci o no el president!

—Aquest vocabulari. No m’ho acabo de creure. Estic segura que aquesta informació et serà útil.

En Melchor abaixa els ulls i calla.

—Darrerament el seu comportament no m’agrada. Ha vingut begut més d’un cop. L’últim dia va muntar un petit escàndol.

—Interessant…

—Li vaig haver de dir que si es repetia em veuria obligada a no rebre’l. Saps que amb mi no es juga.

—I com has sabut això de l’amant?

—Melcior, ens belluguem en cercles petits que es freguen. En Roc Sastre m’ho va dir.

El pessigolleig li ha desaparegut i el jutge ha emergit en el lloc de l’home excitat. Es deleix per saber qui és la dona. Ara no vol pensar què farà quan ho sàpiga. Un pensament s’imposa: pot tenir en Nomdedeu contra les cordes. Fa el salt que hi ha des de Juan Bravo al carrer Miguel Ángel i entra a la sastreria.

@mmilianm

—Don Melchor! Què el porta per aquí?

El jutge comprova el seu rellotge, les deu i quinze minuts, i s’adona que l’establiment està força ple. Entre els aturats i els que treballen, al país ningú no fa res.

—Podem parlar…, discretament?

—I tant! Passem al despatx. Julian, no em destorbeu. No estic per a ningú.

L’home de cabells negres arrissats, bigotis i celles espesses, cara colrada i l’eterna cinta mètrica al voltant del coll, s’atura un segon i somriu per dintre. L’honora que el seu client li vulgui parlar en privat.

—És un tema delicat. Tinc una preocupació molt gran des que sé que el president Nomdedeu té una amant.

—Una amant…? —en Roc no sap on vol anar a parar el jutge.

—T’imagines què passaria si s’arribés a saber? Seria una catàstrofe per al govern, per al país.

—La política és una cosa complicada —està ben decidit a tirar pilotes fora.

—El moment actual no és gens fàcil. He de poder parlar amb la dona. Ens hem d’assegurar que serà discreta. Cal evitar l’escàndol —abaixa la veu—. Això és vital per a una democràcia tan jove com la nostra —se’l mira fixament—. M’has d’ajudar.

—Però jo, pobre de mi… Jo… Què hi tinc a veure? —instintivament comprova la brillantor de les seves sabates— Tinc un negoci. No em puc buscar problemes.

—Ets el seu sastre. I un sastre és com un confessor, un psicòleg. Com qui no vol la cosa t’expliquem les nostres preocupacions, els nostres problemes, perquè sabem que res no sortirà d’aquí —comprova que en Roc s’estarrufa—. He pensat que potser te n’ha parlat, d’aquesta dona. O que tens alguna idea de qui es tracta.

—Veurà…

—Tinc molta confiança en tu —la boca del sastre dibuixa un petit somriure—. Si la pogués localitzar, parlar-li, aconsellar-la, faríem un bé al país.

—Li agraeixo la seva confiança, don Melchor. Sé que puc comptar amb vostè. Sí que hi ha una dona. Però no sé de qui es tracta. De fet —abaixa la veu—, ho vaig saber pel director del Zalll… —es frena en Sastre—. Vull dir el restaurant que hi ha a quatre passes.

Que n’és, de simpàtic, en Roc amb la seva discreció, pensa Estrella mentre s’adreça al Zalacaín. Que només li hagi dit la primera síl·laba del lloc li ha agradat.

L’encarregada el rep amb un somriure que troba insinuant. Potser li haurà de dedicar una mica de temps el proper dia que hi vagi a dinar. La noia fa una trucada i l’acompanya al despatx del director.

En Marcelo de Pedro el rep a la porta amb una abraçada.

—Amic Melchor!

L’home rabassut, vestit de blau, camisa blanca, corbata amb estampat geomètric grisa, ulleres rodones i cara d’estar de tornada de tot, el fa passar al despatx.

—Marcelo, ara feia temps que no ens vèiem.

—Has de venir més sovint. Endavant, passa. Què et porta per aquí a aquestes hores?

Troba carregós el despatx caoba amb les parets revestides de color vermell daurat que fan joc amb la catifa del mateix color i que llu un estampat grogós. Però no el sorprèn: la decoració és marca de la casa.

—És un tema delicat, però prefereixo ser directe. Ets un home de negocis i no crec que vulguis perdre el temps.

En Marcelo s’acomoda al seient disposat al que sigui.

—Tu diràs.

El jutge escurça una mica el discurs que li ha fet a en Roc, bo i exagerant la part patriòtica. Sap que així no s’equivocarà.

—Melchor, quin honor que comptis amb mi per col·laborar a salvar la pàtria! Però em sap greu. Només sé el fet. Desconec el nom de la dama. Ho vaig sentir explicar al Mentidero de la Villa.

—Al Mentidero… Bon lloc. No ens hi hem trobat mai.

—Té tants espais. I els meus horaris no són els teus. Per cert, no t’he ofert res. Una manca d’hospitalitat imperdonable.

El jutge s’ajusta la corbata

—Un aperitiu? Un cafè? Un cigar? En aquest despatx es pot fumar, per descomptat!

—Res, res, gràcies. No necessito res.

La frase li ha encantat a en Marcelo. Que no necessita res… Ha! Espolsa una engruna invisible de damunt la taula, mentre de reüll observa el jutge.

—I… potser recordes qui et va dir…

—No sé el seu nom però si vas al Mentidero l’identificaràs de seguida. És un cambrer ros que hi treballa els matins. És inconfusible, un pilota amb ganes d’agradar. Estic segur que mataria per una bona propina. Això sí, fa els millors gintònics de la ciutat.

En sortir al carrer ha trobat un taxi lliure. Semblava que l’estigués esperant. Li diu on vol anar mentre el seu cap bull. Com s’adreçarà al noi? Segurament no es coneixen de res i no troba cap motiu per què li hagi de donar informació. D’altra banda és arriscat. El taxista atura els seus pensaments.

—Hem arribat, Sr. Estrella.

@mmilianm

Li encanta el local. Bull tothora. Passeja pels diferents espais, aferrat al mòbil com si parlés, per semblar més natural, fins que troba un noi ros atenent una taula. Desa el telèfon i l’observa a distància. És alt, amb aspecte esportiu, i llueix un tupè engomat; talment un actor de cinema. Du el mateix somriure enganxat a la cara tota l’estona. Segurament se’l posa tan bon punt surt de casa. Decideix que és ell.

No pot triar taula perquè només n’hi ha una de buida. S’asseu convençut que el seu saber fer li dictarà com ha de procedir.

—Bon dia! Benvingut, senyor. Què serà?

—Serà el whisky que m’aconsellis. M’han dit que ets molt bo fent recomanacions.

—Caram! Moltes gràcies per la seva confiança. No el defraudaré.

Ha fet encara més ample el seu somriure. Això va bé. L’observa com camina segur cap a la barra.

—Senyor, és el millor Glenrothes —li presenta una ampolla—. És un whisky que no s’embotella al cap d’uns anys determinats, sinó només quan arriba a la maduració perfecta —comença a servir-lo—. Quan l’olori, hi trobarà una barreja de fruites del bosc, xocolata i vainilla.

En Melchor no pot evitar gratar-se la closca però sap que ha de tenir paciència amb el cambrer si vol obtenir-ne algun resultat.

—Disculpi, senyor, l’estic avorrint?

—I ara! En saps molt, de presentar una beguda. Endavant! Endavant!

—Doncs… —aixeca la copa a l’altura dels ulls d’en Melchor—, el color, com pot observar, és daurat, clar i brillant. En boca hi trobarà suavitat i maduresa, mantega dolça i el gust del coco i la vainilla. Segur que vol que li segueixi parlant? —el jutge assenteix amb el cap— Al final el sabor persisteix llarg i dolç amb les notes de vainilla.

—Caram, caram. Noi, si treballes al Mentidero tot i ser tan jove i descrius un whisky de la manera que ho fas, és que en saps un niu.

—No tant com voldria. Encara em falta temps.

—Temps? Tranquil, tens fusta. Arribaràs a tenir el teu propi negoci.

—Com ho sap? És el meu objectiu. —li passa per alt que la mirada del jutge és un dard buscant diana.

—Tinc una idea. Acosta’t. Estic segur que ens podem ajudar mútuament.

El xicot es posa en guàrdia.

—Seré molt clar. Et vaig a fer una oferta. Però vull una resposta immediata. Si és un no, mai no reconeixeré que he parlat amb tu. Si és un sí, farem un tracte i després t’oblidaràs que ens hem conegut. D’acord?

Tot és tan ràpid que el noi no té temps de reaccionar.

—La informació que tens val uns mil euros. Deixem-ho amb mil cinc-cents perquè ets un noi amb aspiracions. Te’ls faré arribar demà a primera hora. Hi ha tracte?

—Senyor, què vol de mi?

—Vull el nom de l’amiga d’en Nomdedeu?

—No sé res —veu la cara d’en Melchor i reacciona—. Només sé que existeix.

—Qui t’ho ha dit?

Dubta uns segons. La mirada que veu en el seu interlocutor l’espanta.

—La Carmeli…, una amiga. És una entrenadora del Metropolitan, del que està a la torre inclinada.

—No te n’oblidis: tu i jo mai no hem parlat ni ens hem vist. Demà tindràs els diners.

El jutge s’aixeca d’una revolada, deixa un bitllet de cinquanta euros damunt de la taula i marxa del local.

Això rutlla. No és fàcil, però rutlla. Té el pressentiment de les grans ocasions. Aquesta Carmeli serà el desllorigador de la història.

Quan arriba als 90 metros d’altura, l’sky-line de Madrid se li ofereix amb tota la seva esplendor. Quina meravella! Així també faria exercici, ell.

Té sort. A la recepció del gimnàs li diuen que la Carmeli està a punt de sortir. Decideix esperar-la. Sent un regust d’angoixa pel que ha estat fent tot el matí. S’està posant en evidència? Se l’està jugant? És que ell necessita un nom, tan sols un nom. Quin plaer tenir a la mà la possibilitat de comprometre en Nomdedeu.

—Senyor? Perdoni, no li he preguntat el seu nom —com pot ser que la recepcionista no el reconegui—. La Carmen Segura és aquesta noia.

És bufona, li endevina un cos atlètic i fibrat. No n’ha tastat mai cap, d’aquest tipus. S’ho haurà de plantejar.

—Carmen, el meu nom és Melchor Estrella. Sóc jutge de l’Audiència Nacional —per una vegada decideix ser humil i donar el mínim de detalls—. M’agradaria parlar amb vostè. En privat.

—Encantada —-li ofereix una mà petita i ben formada—. Podem anar al bar, si li sembla.

Ella demana una beguda isotònica i ell un refresc de cola zero.

—Miri, és delicat el que li vull dir. El seu nom ha sorgit enmig d’una investigació.

—Jo no he fet res. Jo…

—No es preocupi. Segurament no ha fet res. Però el cas és que el seu nom ha estat esmentat en una causa —sap que no du flotador, però es llença a la piscina—. Sé que estic parlant amb l’entrenadora personal del Sr. Nomdedeu.

—Com ho sap? No ho he dit mai a ningú. A més del secret professional, per ser-ho vaig haver de signar un contracte que m’obliga a no explicar res. —La cara se li torna roja i les mans li suen.

—Sempre es parla amb algú, sempre. Aquests detalls fan bavejar massa qui els explica, no és estrany que ho hagi deixat caure algun cop. Però no es preocupi. No cal que es faci públic que vostè ha estat, involuntàriament, la font de la informació. S’entén, se li ha escapat un detall. Un petit detall. Ganes d’enlluernar algú.

La Carmeli es mossega les ungles. El malparit d’en Mario segur que ho ha anat esbombant entre la seva clientela. Li agrada massa donar-se importància. No et fot, el guaperes! Sempre s’acaba aprofitant d’ella. Si fins i tot li deu posar les banyes. No sap per què n’està tan encaterinada.

—Miri, només cal que em digui qui és la nova amiga del president Nomdedeu. Vostè em dóna el nom de la dona i jo m’encarrego d’esborrar el seu nom de l’expedient. A qui li interessa una entrenadora de gimnàs?

Ha quedat muda. Imagina els periodistes acorralant-la a preguntes i el seu contracte extingit. A partir d’ara només podrà treballar, i amb sort, en algun gimnàs de barri.

—Ha de confiar en mi. Puc esborrar el seu nom de l’expedient.

—No sé com es diu la dona —intenta refer-se—. L’afer me’l va explicar una clienta, però no em va voler donar detalls. Presumeix que sap tot el que es cou en el món de la política i l’alta societat. Potser tot plegat és una farsa.

—No ho és. Ho tenim confirmat. Qui és aquesta clienta?

—Estic violant…

—El secret professional? Sisplau, si ja ho va fer parlant d’en Nomdedeu. Ja no ve d’aquí, no creu?

—Es diu Mariló. Mariló Àguila.

No pot ser que d’oca en oca torni a la primera casella.

—En té més detalls, d’aquesta senyora?

—Només sé que és la propietària de la sauna més selecta de Madrid.

El cervell d’en Melchor és un tauler d’escacs desllorigat. Voldria que el taxi volés. Ha d’esclafar la Mariló. Qui s’ha cregut que és!

S’ha d’esperar una estona que se li fa eterna en aquella estança on, a primera hora, s’hi ha trobat tan bé. Ara pensa que és l’avantsala de l’infern.

Quan s’obre la porta i li arriba abans la flaire de vainilla que la dona, està segur que li petarà la caròtida. Abans que això passi li escup:

—Mariló! No sé si t’escau més dir-te Madame o filla de la gran puta!

—Atura’t, Melchor, o te’n penediràs.

—M’has tingut tot el matí rondant, posant-me en evidència, fent el ridícul, per tornar aquí, al punt de partida. Et deus haver divertit molt!

—Tenia l’esperança que algú tingués el valor que jo no he tingut i et digués el nom de l’amant d’en…

—Ho reconeixes. El sabies. Cabrona, més que cabrona! Quin joc tan brut! Ja me’l pots dir ara mateix.

—És la… Es diu… mmm… És… la teva dona.

En Melchor s’immobilitza de cop. La seva vida s’ha esguerrat en un tres i no res.

Montse

Publicat dins de Alberto Moravia, contes, Inspiracions, Montse | Deixa un comentari

Nosa

Nosa

Em vaig llevar de bon matí. L’Aurora, la meva dona, encara dormia amb aquelles respiracions tan profundes. Quina enveja que em feia! Només sortir del llit, com de costum, vaig agafar la llista de feines del dia i la vaig deixar al rebedor, al costat de la caixa de les eines. Cantussejant fluixet, em vaig ficar al bany i quan m’anava a afaitar vaig veure’m al mirall i òndia!, m’havia sortit una mena de bony al cap. No vaig gosar tocar-lo: era una protuberància allargada, com un nas, que em sortia del front, allà on neixen els cabells, a la dreta. Era ben gros i em semblava que fins i tot es movia, com si em volgués dir alguna cosa. No pot ser!  Però si el dia abans no tenia res! Un munt de sospites van començar a planejar pel meu cervell: un bony maligne? Una bola de greix? Un quist? Em vaig posar la granota, vaig engolir el cafè d’un glop i vaig trucar a l’oficina esbufegant, m’ofegava dels nervis.

—Arribaré més tard, uf;  he d’anar al metge, a urgències, uf, uf…

—Què tens? —va fer l’encarregat

—No ho sé, no ho sé… Una mena de bony, jo què sé. Per això me’n vaig a l’hospital…

Vaig penjar i el vaig deixar amb la paraula a la boca. Vaig sortir de casa disparat, sense agafar les eines. Justament aquell dia hi havia moltes reparacions urgents —embussos, pèrdues d’aigua, inundacions—, però l’estranya protuberància que m’havia sortit no m’hauria permès treballar amb normalitat. Així que vaig aturar el primer taxi que vaig veure i li vaig indicar que volia anar al Clínic, a urgències, i que hi anés tan de pressa com pogués. El taxista, un noi jove, amb una cara que semblava que es volia menjar el món, s’ho agafà ben seriosament. Va començar a fer esses per la Diagonal, devorant quilòmetres, indiferent als clàxons que sonaven darrere nostre en un mena de concert caòtic i eixordador. Al cap d’uns deu minuts ja baixàvem a tota bufa pel carrer de Villarroel i em deixava a la porta.

Vaig travessar el vestíbul amb les cames que em tremolaven com si fossin de gelatina i em vaig adreçar al taulell. La infermera que em va atendre era jove, tenia els cabells curts i rossos i uns ulls de color de terra mullada. Em va prendre les dades i em va fer seure en aquella sala enmig de tot de cares pàl·lides i angoixades. Mentre esperava anava observant aquella noia de bata blanca que deixava entreveure unes cames ben primetes i un coll de girafa des d’on mirava els pacients sense implicar-se en el seu patiment. Em distreia amb el que fos perquè l’angoixa em devorava, tenia la sensació que aquell bony m’anava creixent per moments.

—Senyor Borrell?

El cor em va fer un bot i, mentre m’acostava a la porta de la consulta notava que se m’havien posat els pèls de punta; encreua els dits, que això no és res, em deia a mi mateix per tranquil·litzar-me. El metge que em va atendre duia una bata blanca impecable i unes sabates tan lluents que semblaven de xarol. Vaig entrar amb la meva granota plena de taques, avergonyit i  mirant cap a terra.

—Vostè dirà? —va fer el noi amb un aire de superioritat absolut.

—Miri, aquí. —vaig fer jo apartant-me els cabells del front per ensenyar-li aquella mena de banya.

—Fa molt que ho té? —mentre ho preguntava, em semblà que se li començava a dibuixar un somriure.

—I ara! Tot just m’ha sortit aquesta nit —li vaig contestar tot seriós i és que aquella expressió burleta m’havia picat.

Em va fer un breu examen mèdic, i tot seguit li vaig preguntar:

—És greu?

—Hum, jo diria que no. Darrerament ens estem trobant bastants casos com el seu, però no s’hi ha d’amoïnar…

—Però, doctor —el vaig interrompre —, si ja n’ha vist altres casos, deu saber de què es tracta, oi? Digui, digui…

Però aquell metge, donant-se importància, mentre es retirava el cabell del front, em respongué:

—Haurà d’anar a la segona planta. Això requereix que el vegi un especialista en aquest tipus de protuberàncies. L’atendrà el doctor Moragues.

Em va acostar la mà per acomiadar-me i, sense abandonar aquell posat altiu, obrí la porta de la consulta i em va convidar a  sortir.

Coi de xitxarel·lo, quin fatxenda!, vaig remugar ben endins meu. Per què dimonis feia aquella rialleta? Fet un sac de nervis, vaig pujar les escales d’aquell edifici gris i impersonal cap a la segona planta. Pensava que m’atendrien de seguida, però el doctor Moragues tenia una cua de pacients que em va obligar a esperar més de dues hores en aquella sala de parets despullades i il·luminada per un miserable fluorescent. Dubtava de si marxar de l’hospital i anar a la feina o tornar a casa, però no era qüestió de deixar sense resoldre aquell mal que em tenia tan preocupat. Mentre em debatia entre aquests pensaments, em van cridar a la consulta.

El doctor Moragues devia rondar la seixantena, no era gaire alt, duia unes ulleres de cul de got i tenia una barbeta prominent que semblava fer-lo anar endavant.

—Vostè dirà —va fer escrutant-me rere aquells vidres gruixuts.

—Miri aquí. Veu el bony? Miri, miri… —vaig fer mostrant un altre cop el nyanyo. — M’ha dit l’altre doctor, el d’urgències, que es veu que ara hi ha força casos com el meu, però no m’ha comentat què era. Potser vostè…

—Li fa mal? —m’interrompé amb indiferència des de la seva butaca d’skay marró.

—No, però noto que va creixent…

—Fa molts dies que li ha sortit? —continuava preguntant  amb uns ulls plens d’ironia.

—No, no. Fa poques hores…

—Hum, li ha crescut de pressa. —també se li entreveia una expressió burleta—Haurà d’anar a la tercera planta; allà tenen més bon equipament i li podran fer algunes proves.

—Però, doctor, no em pot avançar alguna cosa, vostè…?

Anava a obrir la boca en senyal de protesta, però el doctor Moragues ja em tustava l’espatlla amb la mà, mentre em donava ànims i m’indicava la sortida.

La mare que et va parir!, vaig mormolar quan m’allunyava de la consulta del doctor Moragues. Li ho hauria dit a la cara, però, com que les bates blanques sempre m’han fet un cert respecte, em vaig mossegar la llengua.

Fins llavors aquella mena de banya no m’havia causat cap molèstia, però mentre anava imaginant què coi podia ser, em va venir mareig i després un mal de cap intens. Entre el tràfec de bates blanques i verdes i algun malalt que deambulava per allà, vaig pujar novament les escales ara ja en un estat d’absoluta desesperació. Què diantre m’estava passant? Com en el joc de l’oca m’enviaven d’un metge a l’altre sense donar-me cap explicació. I si és greu, i si em creix més i si és dolent i si se’m fa molt més gros i llarg i ja no goso sortir al carrer?, pensava aterrit.

Estava tan nerviós que em vaig adreçar a la infermera de la tercera planta en un to irritat i impertinent:

—Senyoreta, necessito que m’atenguin immediatament. El meu cas és urgent, urgentíssim! Faci’m passar davant dels altres pacients…

Aquella noia morena, de cabells arrissats i uns ulls verds com la gespa primaveral no s’immutà. Sense mirar-me als ulls i teclejant a l’ordinador, m’indicà que m’instal·lés a la sala d’espera amb un “segui allà si us plau” que va amollar amb una veu robòtica i una  indiferència que em van deixar ben fotut. Començava a estar fins als pebrots de tota aquella colla, però, resignat, vaig seure a la sala intentant dissimular aquell carbassot que em continuava creixent al front. Quina vergonya que em veiessin aquella protuberància!

El doctor que em va atendre, em va fer una TAC i, sense entrar en detalls, em va dir:

—Hauria d’anar amb aquesta prova a la cinquena planta, a Psiquiatria.

—A Psiquiatria, diu? —vaig fer empipat —. Però si no tinc cap problema psicològic; el meu mal és físic. Que no ho veu?

—Els problemes físics i psíquics estan totalment relacionats. —Dret, davant meu, amb les mans entaforades a les butxaques de la bata, aquell doctor parlava com si no passés res.

—Ja n’hi ha prou! Però, per què no m’expliquen què tinc? N’estic fins als…!

No em van servir de res les protestes, que si no em pot dir res, que això és un bony, una banya, un carbassot, que què haig de fer jo amb un psiquiatra, que no té sentit, que vostè què s’ha cregut, que m’envien d’una banda a l’altra… Però, aquell doctor ja m’havia posat les proves a la mà i, amb una empenta forçadament suau, em feia fora de la seva consulta.

Enmig d’una angoixa tremenda havia perdut la noció del temps i, de cop, a través dels finestrals vaig veure que ja s’estava fent de nit. A la planta cinquena tot era blanc; semblava que ho haguessin desinfectat a fons: les parets, les butaques de la sala d’espera, i fins i tot les cares dels pacients que esperaven que els atengués el psiquiatra, el doctor Calbot. Ja era fosca nit quan, repapat a la seva butaca, aquell rentacervells em va atendre.

—Què? Estic boig? Em falta un bull? S’estan fotent de mi? —cridava jo mentre li llançava amb fúria el resultat de la TAC damunt la taula.

—Calmi’s, home, calmi’s i segui aquí —em deia tot obrint el sobre amb els resultats.

A fer punyetes tots plegats, pensava mentre em fregava les mans amb impaciència. Em vaig quedar observant aquell tipus de cabells foscos i un front amplíssim on devia emmagatzemar els pensaments enrevessats de tots els seus pacients. Llegia els informes i anava somrient. Després els deixà damunt la taula i em digué que m’havia de fer algunes preguntes una mica íntimes: que si era casat, que si tenia relacions sexuals freqüents amb la meva dona, que si ella anava amb altres homes…

—Què diu?  —el vaig interrompre irritat —I és clar que no! La meva dona m’és fidel. Com hi ha món!

Però mentre ho deia vaig notar que el bony creixia i es feia més gran.

—Ja ho veu —em va dir encara més repapat i amb un somriure sota el nas. —Només és un problema de banyes. Haurà d’acceptar-ho i el bony li baixarà.

—Però jo…, ehem…, vol dir? És que… no ho entenc… hum…

—A veure, la seva dona a vegades arriba tard a casa i li dona excuses, que si he anat a cuidar la mare? O que si aquesta o aquella amiga necessiten ajuda?

Collons!, vaig pensar, com ho sabia? L’Aurora em deia sovint que anava a cuidar la seva mare i tornava ben tard a casa…

—Hum…, sí, a vegades… —vaig contestar avergonyit.

—Vostè és un cas típic… Un cas d’aquells que viuen a la inòpia.

Me’l mirava i observava com se li movia aquell front on els pensaments es devien balancejar d’una banda a l’altra, com els passatgers en un vaixell un dia de tempesta. M’anava explicant que darrerament s’havia trobat amb un munt de casos com el meu.

—Ja sap que actualment vivim en una societat en què tot tendeix a sortir a la llum, ja no ens podem amagar del que passa al voltant nostre —em deia.

Em receptà uns tranquil·litzants per anar trampejant la situació i després jo hauria de decidir si continuar amb ella o no.

Quan ja anava a sortir del despatx, em deixà anar:

—Hum… són 100 euros, la visita

—Però si és un hospital públic!

—Sí, sí, però ja sap que darrerament la sanitat pública va escassa de recursos i alguns serveis cal que els pagui el pacient.

Atordit i com d’esma, vaig afluixar els 100 euros. Vaig sortir de l’hospital i vaig decidir anar a casa caminant. No havia arreglat cap avaria aquell dia, però em semblava que jo feia aigües per tot arreu. “Cornut i pagar el beure”, pensava mentre capcot i tentinejant m’acostava  a casa.

Maria V.

 

 

 

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

Les amistats d’en Casimiro

Xavi López

Ja m’ho deia la mare: “Casi, compte amb aquest nas”. Mai he sabut si era perquè sempre m’entestava a resoldre allò que no em pertocava, o perquè vaig néixer amb una patata al mig de la cara.

Avui, als trenta-nou anys cinc mesos i dos dies, estic a punt per començar una nova vida. Sí, ja és hora de sortir del barri. L’enyoraré. Bonic, bonic, no és. A ningú li agrada viure entre un massa d’edificis grisos que s’alça sobre els carrers costeruts de voreres despullades, però precisament això li dona un què. I a més a més aquí hi he escrit la meva història, ves.

Quan els pares, que en pau descansin, van arribar del poble, van obrir un bar al turó més alt. Malgrat els mals auguris, van tenir parròquia des de bon començament. Els veïns van agrair no haver de pujar esbufegant des del bar de la plaça quan volien petar la xerrada, fer la partida o airejar les últimes xafarderies que s’encenien com pólvora seca a cada cop de vent. I sempre n’ha fet molt de vent en aquest barri.

Als tretze anys, a l’escola, vaig conèixer el meu millor amic, en Sebas. O això creia jo. Una torre d’home que sempre s‘han rifat les dones. Totes queden enlluernades, unes diuen que si la mirada, d’altres que el somriure d’anunci; i per si fos poc, en Sebas hi afegeix la punta que sap treure de qualsevol situació. Així no és estrany que la Cinta el triés per marit. De joveneta, la Cinta brillava de cap a peus amb la seva cabellera lliure fins a les espatlles. La mirada de xarol et feia pessigolles des de lluny. I quan la veies en moviment… oh! Jo era invisible als seus ulls, tot i així n’estava enamorat. No podia competir amb el dandy del barri que a més a més presumia d’èxit quan mostrava els bitllets que sobresortien de la cartera. Tenia una  feina amb classe, freelance de la venda a porta freda. Les portes serien  fredes, però sembla que es fonien tan bon punt les dones se’l trobaven amb vestit i corbata, i es deixaven engalipar per la seva verborrea i el sexappeal natural.

A la Cinta, aquella feina la posava molt gelosa. Ensumava en Sebas en arribar a casa, li regirava les butxaques i al final acabaven discutits. Aleshores,  en Sebas baixava al bar a fer unes cerveses i s’esplaiava amb mi ben de gust fins que amb els ànims estovats tornava capa a casa.

Abans de l’incident, jo em feia amb tothom, fins i tot amb la Filo, la xafardera oficial del barri. No sé ben bé de què treballa el marit, però guanya prou per permetre que ella es pugui dedicar a la vigilància del veïnat. La Filo entrava al meu bar a mig matí; a l’hivern venia amb un abric que anomenava camel, així, amb la ca accentuada; a l’estiu lluïa vestits copiats d’alguna celebritat de les revistes, si més no és el que escampava. Hivern i estiu es penjava del braç una bossa, que ella anomenava el meu Prada, i que feia voleiar pel davant de tothom. Durant dues hores al matí i una altra a la tarda, instal·lava el seu look  canviant, segons l’Hola de la setmana, darrera el finestral del meu bar, asseguda davant una tassa de cafè amb una llibreta petita que viu al seu Prada. Després de prendre nota de qui, què i quan, desava la llibreta i les ulleres de muntura fashion, així les definia el veïnat, i marxava a esbombar les notícies als altres punts d’informació. Em treia de polleguera, però s’hi havia d’estar bé. Tenia una llengua perillosa i jo havia de cuidar el negoci.

La Filo tenia comptes pendents amb la Cinta, sempre esbombava mentides sobre ella, però quan ja feia tres anys que s’havia casat amb en Sebas, ja no van ser tant mentides.

―T’has fixat, la Cinta no es queda en cinta. Que estrany, oi? Potser en Sebas no en té per a totes ―reia. ―Treballa tant… Oi,? ―preguntava a la parròquia.

I així, mes rere mes. Ho escampava a la peixateria, a la fruiteria, al colmado…  Com n’era d’insuportable. Mesos després, els comentaris van canviar de color.

―Us heu adonat de les visites que rep la Cinta els dilluns?

Tot el barri espiava la porta del carrer i algú, fins i tot, provava a desxifrar el moviment de les ombres darrere les cortines del balcó. Quan el dimarts jo anava a la peixateria, la Filo, que continuava de guàrdia, em punxava.

―EI  teu amic no té mal de cap darrerament? I totes les gallines reunides cloquejaven entre rialles enverinades.

Després anava al colmado i la Rita, la mestressa, es lamentava.

―Ai, malaguanyat Sebas, un tros d’home així! ―sospirava, per tot seguit fer una ganyota dirigida a la caixa registradora, on el marit , una fulla pansida asseguda dalt d’un tamboret, feia dringar el calaix a l’hora de cobrar.

Quan la Cinta es quedà en cinta, vaig pensar que tindríem pau, però ben al contrari. El meu bar es va convertir en cau d’apostes.

―De quin color tindrà els ulls el fill d’en Sebas?―punxava un tertulià.

―I si surt rinxolat?  ―formulava  un altre. ―Seria interessant  perquè  no hi ha gaires rínxols per aquella casa ―reia la parròquia.

No van parar fins que va néixer la criatura, que va ser una  Marta amb el cabell llis i tan bonic com el de sa mare. Per fi hi haurà pau, vaig respirar, però no.

―A ella se li assembla, però a ell…? I sant tornem-hi .

Jo no m’atrevia a parlar amb en Sebas perquè o bé era cec, o bé mirava  cap un altre costat. Em va semblar més senzill parlar amb la Cinta, si més no perquè ella podia salvar les aparences. La pobra Marta era a punt d’entrar a l’escola i no era convenient que fos assenyalada des de bon començament. El dia que havia decidit parlar-hi, a mitja tarda, en Sebas  va entrar al bar amb els cabells esvalotats, fins i tot li havien crescut dues bosses fosques sota els ulls. Em va agafar pel braç, em va portar fins el magatzem, va tancar la porta i, entre caixes de begudes, sota la llum de la bombeta em va fer mitja confessió. La cosa va anar així:

―M’has d’ajudar, he perdut un USB.

―I què té de dolent? Les coses es perden.

―No vull que ningú… Vaja, que la Cinta se’n assabenti, ja saps com n’és, de gelosa.

―Quin una n’has fet?

―M’has d’ajudar. Sé on és, però l’has d’anar a buscar tu.

―Jo? ―vaig començar a tremolar.

―M’has de guardar el secret, tu ets el meu millor amic, oi?

―És clar que sí!

―Estic amb…  Tinc tres amants, em va deixar anar sense vocalitzar.

―Tres?

―De vegades gravo… Tu ja m’entens. Després faig veure que ho he esborrat i…

―Que t’has begut l’enteniment?

―Si ho sabessin, si algú fes públiques aquelles imatges…

Em va deixar petrificat. No m’hi podia negar, era el meu amic, i tampoc podia entretenir-me més perquè feia massa estona que la barra estava desatesa. Ves que la Filo no m’anotés a la seva llibreta. Li vaig dir que sí a tot. De la Cinta ja me’n ocuparia després.

Aquell dimarts a la tarda vaig tancar. Resulta que feia dues setmanes que l’havia utilitzat per última vegada, l’USB. Sempre el guardava dins la funda de les ulleres de sol. Estava convençut que l’havia perdut quan havia deixat la funda sobre alguna  tauleta de nit. Em va alliçonar sobre la distribució de cada casa i els llocs que havia de remenar.

Quan vaig arribar al primer domicili ja n’estava penedit, però vaig fer el  cor fort. Era un quart pis d’una escala amb olor a refregit, costeruda i sense ascensor. Després de respirar fons aquell baf, vaig picar a la porta. Em va obrir un jove d’ulls foscos que ho tenia tot ben col·locat. Carai, se l’ha buscada granadeta l’amant, quin fill tan espigat, vaig pensar. No m’havia  preparat per aquesta situació, jo.

―Bona tarda. Que hi és, la mare? ―vaig titubejar.

Els ulls foscos es van empetitir i jo vaig ensumar que havia ficat la pota. Tant era, havia d’entrar al dormitori com fos, necessitava un cop de mà o un senyal que m’il·luminés, un senyal, un senyal…, ràpid!

―D’això… El veí de baix s’ha quedat sense senyal…, de televisió ―em va sortir així, pam!

El jove no reaccionava.

―Necessito entrar a… On teniu les teles? És per comprovar en quin punt falla el cable de la comunitat.

El jove va abaixar la guàrdia. Aquella nit  transmetien la final de la Champions. Ell ja lluïa la samarreta i li vaig llegir la solidaritat als ulls. Em va portar al menjador i em va mostrar el cable. Jo l’examinava amb actitud experta mentre regirava dins el meu cervell, perquè el que necessitava de veritat era entrar al dormitori.

―No en teniu cap al dormitori?

―No, bé… ―em va assenyalar una porta ― sí, en tinc un de vell, però està desconnectat.

Em vaig arrapar a aquell “sí” com si m’hi anés la vida. Amb un somriure d’orella orella li vaig fer que engegués la tele del menjador. Des de l’habitació no parava de preguntar-li si notava alguna interferència. Mentrestant jo buscava pel terra, remenava les tauletes de nit, el calaix de l’armari, res. No  podia fer-hi més i l’home s’apropava.

―Ja està, ho he trobat! ―vaig cridar.

Vaig sortir esperitat d’aquella casa després d’agrair la seva paciència. Al carrer les cames em tremolaven, però la veritat és que m’havia agradat aquella pujada d’adrenalina. I vaig marxar a la segona adreça molt animat. Vaig baixar de l’autobús i vaig haver de caminar un bon tros perquè la parada quedava lluny del domicili. El passeig em va resultar una mica monòton però agradable. Cases unifamiliars amb jardinets minúsculs, totes ben iguals. Es respirava ordre i netedat. Allà, em va obrir la porta un altre home. Carai!, on eres les dones? Ara entenia el perquè en Sebas m’hi havia enviat a mi, no volia topar-se amb els marits, o els fills.

―Fa mitja hora que l’espero ―va dir l’home, amb cara de gos. Jo em vaig disculpar sense saber de què.

Els pectorals li explotaven sota la samarreta de tirants, i els tatuatges enroscats als bíceps baixaven fins els canells. Em va conduir a la sala. El meu cap treballava a mil per hora. “In extremis”, vaig decidir que em quedaria mut, em deixaria portar. I aleshores va sonar el timbre. Em vaig quedar sol. Era la meva oportunitat, al davant tenia el dormitori, m’hi vaig ficar i ho vaig  remenar tot.

―Si vostè és el Sr. Romeu, qui és el que tinc a la meva sala?

Aquestes paraules m’arribaven des del hall mentre remenava a tort i a dret. Res, allà tampoc hi era. I si havia equivocat l’adreça? Equivocat l’adreça… Sí! Se’m va obrir el cel. Amb aquesta excusa vaig fugir d’aquella casa. Quan vaig trepitjar el carrer el cor em bategava a la velocitat d’un AVE, no havia trobat l’USB i l’entusiasme s’havia acomiadat de mi.

De tornada, em va semblar que la parada de l’autobús quedava més lluny que a l’anada. Al final, però, vaig tenir sort perquè el bus i jo vam arribar plegats i hi vaig trobar seients lliures. Seria un senyal, potser? Fins aleshores me n’havia sortit prou bé. Camí del tercer domicili, l’ànim se’m va escalfar un altre cop convençut del triomf. Però amb quina excusa em ficaria al dormitori? Havia decidit no preocupar-me, escoltaria la intuïció. Era un barri de moda i l’edifici en qüestió molt antic. Vaig haver de pujar a un tercer pis, que era un quart, perquè l’ascensor estava espatllat. Hi vaig arribar sense esma. Em va obrir un altre home, ja m’hi havia acostumat. Jo panteixava. Aleshores ho vaig veure clar.

―De pressa, la casa es crema, surti corrents!

L’home, que anava vestit amb batí de seda, va fugir escales avall. Jo vaig entrar fins la sala, allí em va distreure una vitrina mig oberta amb unes peces estranyes. N’hi havia una de brillant, bonica, semblava un ou de Pasqua guarnit. La vaig agafar per observar-la millor. Casi, l’USB!, em vaig renyar. Inconscientment em vaig ficar l’ou dins la butxaca. El dormitori m’esperava. Després de regirar-ho tot, em vaig estirar sota el llit, res. Ja m’aixecava quan vaig topar-me amb un cop de puny en mig del nas. Vaig veure el firmament estrellat i us puc assegurar que no tenia res de bonic. L’home del batí, després de comprovar que no hi havia cap incendi, havia aturat un cotxe de policia que passava fent la ronda. Vaig entrar a la comissaria emmanillat, sort que no estava al meu barri.

No podia implicar en Sebas i vaig confessar que havia anat a la casa amb intenció de robar. Aquell ou, que em vaig ficar a la butxaca, em va servir de coartada. Resulta que tenia nom i tot, Fabergé se’n deia. Em van caure dos anys i un dia de presó. Però només m’hi he estat un, d’any. Es veu que el fet de no tenir antecedents i de comportar-me bé, és el que m’ha dit l’advocat , m’ha escurçat l’estada. Tot i la desgràcia, estic orgullós de mi mateix, he resistit. En Sebas no em va visitar a la garjola. Em dolia, però l’entenia. Havia de mantenir les aparences per la Cinta i la Marta. En sortir de la presó, va venir a casa. Jo li vaig demanar disculpes per no haver-li portat l’USB.

―Ah, no té importància! El vaig trobar aquella mateixa nit a la butxaca interior de l’abric ―va somriure ben tranquil.

Jo m’encenia mentre ell continuava.

―T’agraeixo que no hagis dit res. Entre companys… aquestes coses més val amagar-les, la gent no ho entendria.

Aquell es deia amic meu? Vaig saltar-li a sobre, però el seu puny va fer diana al meu nas. La ràbia se’m va menjar el dolor i li vaig vomitar:

―Tot el barri en va ple que la teva dona et posa les banyes, poden comprendre que tinguis alguna amant.

―Alguna amant, dius? ―va arrodonir cada “a” ―Que n’ets de burro, no vas veure que s’afaitaven? Espero que tinguis la boca tancada si no vols alguna cosa més que un cop de puny.

Així va marxar, i la nostra amistat també.

Definitivament, no em puc quedar al barri. A l’edifici del costat han obert un altre local. La meva parròquia fa veure que no em veu, sóc un lladre confés, tinc el negoci arruïnat i he de callar. No vull fer mal ni a la Cinta ni a la Marta, pobretes. No li regalaré més carnassa a la mala bèstia de la Filo, aquest veïnat té tanta facilitat per escandalitzar-se. Més val que la Cinta quedi com una Mata-Hari de poca volada enlloc que s’esbombi amb qui comparteix el marit.

I jo, qui sap, la vida dona moltes voltes. He descobert que m’agrada el perill i he fet alguns amics a la presó que tenen altres amics. Diuen que jo tinc iniciativa i que podria ser un bon caçador d’informació i que això no és delinquir. Potser la mare ja ho intuïa quan em parlava del nas.

 

Maria

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

En Màrius

DSCN1859

Bi. Tècnica mixta.  Pau Alemany

Doncs els fets van anar així… Quan faltaven dos mesos perquè la Filo sortís de comptes va tenir contraccions amb algun dolor fort. Vaig anar a buscar la furgoneta travessant el carrer Major a tota pastilla.
—Ei.. Ei.. tu! —cridava el Màrius—, on vas corrents?
—Vaig a buscar la furgo, que la Filo no es troba bé.
El Màrius, que venia del cafè i anava cap a casa a veure el partit de futbol, es va oferir a acompanyar-me. No em va semblar malament: era el meu cunyat, vivia amb nosaltres i la seva ajuda em podia ser útil.

Com que havíem pensat que el naixement fos a Girona, allà vaig portar la dona a corre-cuita. Durant els vint minuts que hi ha des del poble fins a la capital, no va haver-hi nervis i vaig conduir amb molta prudència; hi havia poc trànsit i va ser fàcil arribar a la clínica que teníem emparaulada per al moment del part. Era petita, cèntrica, endreçada, i feia olor de rams de flors. El terra era de granit i es veia net i brillant. Si t’hi fixaves bé, intuïes que el lloc havia estat d’algun orde religiós.

Quan estava fent l’ingrés, el recepcionista, un noi jove, grassonet, amb els cabells encrespats i una boca petita, va dir en veu baixa i en castellà que el metge no hi era, que havia anat a un congrés a París. Vaig començar a suar i a tenir palpitacions.
—Falten més de dos mesos per al part, senyor, i no hi havia res programat.
I va gosar dir que havíem d’haver avisat.
Aixecant la veu, vaig preguntar quina opció hi havia i em va indicar un hospital privat molt a prop. Era gran i podria ser que hi hagués algun metge de guàrdia.
Mentre m’ho deia, els ulls li brillaven de color espantat i intentaven desviar la mirada cap a al sostre.
Jo també vaig agafar por, perquè allò que fos privat potser em costaria totes les peles que havia recollit arreglant canonades trencades, muntant instal·lacions elèctriques per al fastigós i ricàs Casimir o fent reparacions de pacotilla.

Vam travessar la Devesa i vam entrar al pàrquing de l’hospital pel carrer de Jaume I; ara conduïa el Màrius, que, tot i que era ben poca cosa, s’encoratjava davant les dificultats per fer-nos costat. No sabia què fer per facilitar les coses i, posant cara de decidit, va anar directe al despatx de les admissions. Allà, la recepcionista, una senyora carregada d’anys amb unes arracades de perla i un collaret llarg que hi feia joc, va consultar l’ordinador i va dir, amb veu acovardida, que no tenien cap habitació disponible i que, tot i que la circumstància aconsellava que ens quedéssim allà, si ella fos de nosaltres aniria a la Residència Sanitària de Girona. Quan, tot i estant parlant amb el meu cunyat, em va mirar, la vaig reconèixer de seguida. Era la mare d’una exnòvia que havia tingut feia cinc anys i que m’havia deixat per un amic meu que després la va plantar per casar-se amb una altra.
Potser per això —i en veure que jo m’anava incendiant cada segon que passava— ens va ajudar ràpidament. Una mica atabalada, però sense equivocar-se en res, ella mateixa, amb unes mans blanques i primetes, va marcar un número de telèfon i va demanar un camiller i un transport per tal que la meva dona fos trasllada en una ambulància. En Màrius caminava corredor amunt corredor avall, aguantant la Filo, que s’havia tornat del color de xinès pàl·lid.
Va arribar l’ambulància, que anava tota equipada, amb una botella blava d’oxigen, un aparell de prendre la pressió i un munt d’estris d’infermeria. Vaig seure a la part del darrere, on l’olor d’alcohol era tan forta que marejava. Allà em vaig acollonir. El conductor, que volava per travessar la ciutat amb la sirena engegada, tenia cara de Batman, amb uns pòmuls sortits, inflats, i els ulls oberts com si això li fes veure millor la carretera. Feia por, però vaig controlar-me en veure la cara, ara plàcida, de la Filo, que s’anava endormiscant a mesura que avançàvem. En Màrius ens seguia amb la furgoneta.
Vam passar per la Ronda de Sarrià de Dalt i vam entrar a urgències, on hi havia una infermera d’un blanc que contrastava amb el negre nit dels cabells i el vermell intens dels seus llavis, que s’obrien perquè en sortís un somriure de confiança com dient que allà tot funcionava.
L’ambulància va parar davant el box preparat per rebre la meva dona, que tenia les mans obertes sobre la panxa grossa a rebentar i se l’acariciava una i una altra vegada. Els seus ulls acompanyaven amb la mirada els moviments concèntrics i semblava que deien:
—Ànims, fill, que d’aquí a poc ja haurà passat el pitjor.
I és que aquesta Filo és un cas: tot ho veu pel cantó positiu. En canvi, jo estava a punt d’esgarrapar qui fos. Tenia el cor tan accelerat que la bromera em sortia per la boca.
Sols em faltava que el Màrius no hagués arribat encara. Segurament devia estar aparcant fora. Si és que tinc massa cosa al meu càrrec! Només en faltava aquest germanet mimat de la Filo que, a sobre de no treballar, es passa el dia al sofà veient la tele. I sense aportar ni un duro! Ara, amb el naixement del nen, ja veurem com ens apanyem. Fóra millor que la Filo es quedés a casa i que treballés en Màrius, que bona falta ens fa un sou. I, si no troba res, que m’ajudi a fer reparacions, que per fer de lampista que no li caurà cap anell.

El ginecòleg va baixar de seguida. Tenia els cabells blancs tallats molt curts i unes celles espesses que desprenien bonhomia. Les ulleres li penjaven sobre la bata una mica oberta que deixava veure una camisa blau cel ben planxada i emmidonada. Feia olor de sabó lavanda. Era alt i els seus ulls foscos es van fer rodons i penetrants quan va entrar al box per examinar la partera. L’acompanyaven dos metges joves que escoltaven i prou.
No sabria dir-vos en quin moment les coses es van començar a girar. Si va ser a través de la progressiva descomposició de la cara del metge o quan l’ecografia va mostrar clarament dues imatges capiculades. Bessons! Eren bessons! Es veia molt clar. Li van donar uns calmants i vam esperar una estona per comprovar que tot anava bé.
—Ja naixeran quan sigui el seu moment; ara que reposi uns dies —va murmurar el doctor quan es va acomiadar.
El fet és que, imagineu-vos-ho, després del xoc, cap a casa a esperar uns dies més a veure si la cosa madurava, si un dels nens es col·locava a lloc i sortien per ells mateixos.

Qui ho va entomar amb alegria en aquell moment va ser el Màrius quan, com a beneitó que és, va acomiadar-se del personal de l’hospital dient que d’aquí a poc tornaríem. Per ell la qüestió important en aquell moment era poder anar cap a casa i veure el partit de futbol.
Va insistir a conduir de tornada i jo vaig acceptar encantat per poder ser al costat de la Filo, xerrant o descansant. Havíem d’anar paint la notícia de feia uns minuts, una nova que realment ens canviaria la vida. Jo hauria d’aprofitar els dos mesos que, en principi, quedaven, acabar feines…, però sobretot necessitava temps per fer-me a la idea i preveure… Preveure què?­ Quina putada!, quina putada! —anava jo cridant per dintre.
La circulació era densa, es notava que era diumenge. En Màrius, quan podia, anava avançant cotxes i corria i corria com un desesperat fins que va xocar, el badoc malparit. Amb la meva furgoneta va xocar! Una bona bategada que de tan inesperada va anar de poc que no saltéssim al seient del davant. El paio es va estampar contra una tanca de la carretera que anunciava l’estació de Flaçà! Aquest Màrius dels collons! Ja me les pagarà, ja! De moment, demà a les 7 del matí a treballar, directament a cal Casimir. Em vaig incorporar i anava a baixar per trencar-li la cara quan vaig sentir el somiqueig que sortia dels llavis de la Filo:
—Vigileu els meus fillets, vigileu els meus fillets! —deia cada vegada amb menys força—. I va fer un moviment estrany, una contracció. La seva cara em va fer canviar radicalment d’idea i, sense revisar els bonys que la furgo tenia a la porta lateral, vaig ordenar al Màrius que engegués el motor com fos i que tornés a Girona: volia anar altra vegada corrents cap a l’hospital .
El metge va posar cara de no creure-s’ho quan ens va veure. Però decididament les contraccions estaven en marxa, la Filo no parava de cridar: Ai, ai, ai, i de dir que ella volia veure els seus fills. I efectivament els nens van nàixer aquella mateixa nit…

Quan vaig veure aquells dos caparrons petitets, empastifats i llefiscosos, amb una gorra blanca encasquetada fins als ulls, el cor se’m va encendre, em bategava fort, tic-tac, tic-tac, i, quan me’ls vaig mirar, alguna cosa en el fons del subconscient esperava veure’m a mi. Però no: eren lletjos com la mare que els va parir, i ràpidament em vaig adonar que els dos eren clavats el Màrius.

Maria del Mar

Imatge | Posted on by | Etiquetat com a | Deixa un comentari

La Filo

63561f8764da0022b56d56a0c61e673b

Així és com va passar. Al matí, ben d’hora, vaig sortir del piset de la Sandra per anar al pub, al carrer Hospital, i canviar-me de roba per poder tornar cap a casa. Quan era al vestidor ve aquell fill de puta de l’encarregat i em diu, amb aquella jeta negra i aixafada de goril·la, que ja puc emportar-me totes les coses perquè estic acomiadat, o sigui que no cal que torni. Quan li vaig preguntar que què havia passat va i em diu que feia unes hores que hi havia anat el jefe màxim, que no ve mai, i que havia preguntat on era el de seguretat, o sigui jo, i que, com que no hi era, que li havia dit que no volia veure’m més per allà.

Jo l’escoltava i no m’ho podia creure. El jefe mai no venia al local i jo, esclar, a la matinada, m’escapava al piset de la Sandra, una puteta que m’ho feia gratis, perquè li agrado, perquè sóc més guapu que molts dels seus clients. Hi anava quan al pub ja no quedava ningú, només tres maricones que no havien lligat i que consolaven els tres muermos solitaris que es quedaven a plorar i a explicar-los la vida. I, ep!, que només hi anava quan ella m’ho demanava, que la condició era que amb mi ella podia fer el que volgués, que manava ella, i jo em deixava, que la Sandra és un dimoni al llit.

Vaig començar a caminar en direcció a casa, a la Riera Baixa, i mentre caminava, rumiava com li diria a la Filo que ja no podia tornar a la feina. A ella, que és tan bona, que es queda a casa mentre jo treballo i que amb el meu sou fa meravelles. Tu no t’hi amoïnis, que jo ja m’arreglo, més val menjar poc i pair bé, pobrets i alegrets, sempre diu. Em feia molta por decebre-la, tan contenta que estava que jo fos segurata de nit. Deia que la posava veure’m entrar al matí amb la porra i les manilles. És que la Filo és molta Filo. Sempre disposada a follar, a qualsevol hora que jo arribés i quins xiscles mentre li llepo els mugrons, que se li posen com antenes, i sempre a punt d’embolicar-me entre les seves mamelles i a jugar que sóc un nen. I després ella és una nena que me la menja com si fos un gelat de xocolata, que hi té un art que no té cap més dona.

Però segueixo, que se me’n va l’olla i vull explicar les coses pas a pas. Mentre caminava pel carrer Hospital perdut en les meves cabòries, algú em va cridar. Era la Paqui, bé, vull dir, el Paco, la maricona, el travesti, com n’hi diuen ara, que plegava de treballar i sortia del pub d’on m’havien acomiadat. En Paco, o la Paqui, que no sé, no sé què té entre les cames, que de vegades he tingut ganes de preguntar-li però em feia por que s’ho prengués com una insinuació, té uns llavis operats que són dos bistecs, i de sota el coll li surten dos pitons de silicona que fan impressió. Tampoc sé què hi pot trobar un home en aquest adefesio, però és que ara tot va així, homes amb homes, homes que volen semblar dones. Les coses que veia al pub, si les expliqués. Total, que la Paqui, no només em crida sinó que em posa la mà a sobre. I jo que m’espanto. Mira que si aquest vol alguna cosa amb mi.

-Quina nit, avui, Genís, xato! Ajuda’m a treure’m les sabates que estic rebentada i no em puc ni ajupir.

No li podia dir que no. I mentre el sostenia perquè es tragués aquell cony de calçat, que no sé qui fabrica sabates de taló del quaranta-sis, que aquests homes no tenen peus, tenen llesques de pa de pagès de dos quilos, m’engalta tot salamero i picant-me l’ull empastifat de maquillatge:

-Fas ulleres, rei. Vés amb compte amb les dones, pobrissó meu, que d’elles no et vindrà res de bo. Ai, vigila, que estàs en perill.

Això em va descol·locar. Potser sabia de la Sandra, que les putes i les maricones sempre estan fent safareig i em va pujar la mosca al nas. Per reblar-ho, va i em diu:

-I si no t’ho creus, guapu, pregunta-li a la Corina.

Apa. I em va deixar amb la paraula a la boca. La Corina? Què hi tenia a veure la Corina? Sí, jo havia tingut un rotllet amb ella, res seriós, just després de casar-me amb la Filo, i molt abans de la Sandra.

Picat per la curiositat me’n vaig anar de pet cap a la Boqueria i vaig trobar la Corina que acabava de muntar la parada. Quan em va veure va obrir uns ulls com els dels lluços de palangre que acabava de posar sobre el gel i les fulles de col.

Osti, nano, d’on surts? La Filo et lliga curt eh, golfo? Fa mesos que no passes per aquí i mira que estem a prop.

M’ho va dir amb aquella arruga entre cella i cella, amb la grenya que se li gronxa, escapada de la cua tibant i els morritus d’enfadada que tant m’agraden. Per un moment vaig oblidar la Sandra i la Filo i ja estava a punt d’anar i fer-li pessigolles sota la faldilla, allà on sé jo, i és que la Corina és de les que vol que l’hi facin pel darrere, que per això jo li deia Culina. Només de recordar-ho ja em vaig esverar.

-Culina, no he vingut pel que et penses. He vingut perquè em diguis què estàs dient de mi pel barri.

-Però què dius? De tu? De debò creus que jo he anat ventilant les nostres intimitats? Però tu què et penses que sóc? I no vull que em diguis Culina, marrano!

-És que la Paqui, , el travestorro, m’ha dit que anés amb compte amb les dones i que t’ho preguntés a tu.

-Ah, mira-te’l! I ara resulta que jo sóc l’única dona de la teva vida? No ho ha dit per mi, burro! Ho ha dit perquè jo sé coses.

-Coses de qui? Meves?

-De la Filo, de qui vols que sàpiga! Si jo estic tot el dia aquí, sé tot el que fa mentre tu dorms i també m’imagino el que pot fer mentre tu ets a la feina, gamarús, que no t’enteres de res.

-Hòstia puta, Culina, vull dir, Corina. Tia, m’estàs dient que la Filo em fot banyes?

-Mira qui parla de posar banyes! ¾ i aquí va començar a remenar els malucs per sota del davantal, just a l’alçada de les cues de rap i les sèpies¾ . Però no et diré res més si no em dónes una coseta que tu saps. Que ja he tingut prou paciència d’esperar que passis per aquí, que aquesta, la Filo —com és, la pàjara—, et té ben lligat pel que es veu. I tu, un calçasses, que des que et va fotre aquell escàndol al mig del carrer ja no m’has passat a veure mai més. Però…, si em dónes el que tu ja saps, jo canto. Vaja si rajo.

Els malucs de la Culina semblaven un ventilador que s’anava accelerant i accelerant.

-Però, Culi… Corina, estàs boja. Aquí? Ara?

-L’Eladio, el meu dependent, està a punt d’arribar, i quan arribi… podem… a-nar… al ma-gat-zem…, i va posar aquella carona de dolenta que tant m’agrada, i ja vaig veure el seu cul generós, i ja em va semblar que tenia a l’abast un cistell de figues sucoses només per a mi. A la merda les penes i l’acomiadament. Pensar en el cistell i trucar a la Filo va ser tot una. Li vaig dir que, a la nit, amb la pluja, havia entrat aigua al pub i que tornaria a casa a l’hora de dinar, que tenia molta feina a deixar-ho tot net. Ella em va dir que no arribés gaire tard, que m’esperava, que n’hi devia un, o dos, va dir, sempre tan carinyosa, la Filo. Això és el que m’agrada de la meva dona, sempre està a punt. És com la Sandra, però més fàcil, perquè la Sandra ha de ser quan ella vulgui. Amb la Filo, com que estem casats, no cal dir res, que per això m’agrada això del matrimoni. Quan arribo a casa em fico al llit i vinga, vinga, vinga follar, sense haver d’esperar que ella vulgui o no vulgui, que és molt còmode, la veritat. I ara la Culina, quin regal, inesperat. Com me’l podia deixar perdre? Els homes tenim tantes necessitats… Els moros sí que s’ho munten bé, en tenen unes quantes, de dones. M’imagino jo, amb les tres. Hòstia, hòstia, hòstia consagrada. Però el Moha, un dia que parlàvem d’això, em va dir que els de les moltes dones són els moros rics. No et creguis que els altres podem, perquè qui en té tres, les ha de mantenir les tres. Hòstia, això no ho sabia, jo.

I sí, vam anar al magatzem i la veritat és que jo m’hi vaig fer però no sé per què crec que la vaig decebre una mica perquè mentre es vestia em va dir allò tan lleig d’“home casat, burro espatllat”. I això que jo m’hi havia fet de valent, que el cul de la Culina bé valia l’esforç.

-I ara, m’ho diràs, Culi, el que m’havies de dir?

-Ja t’he dit que no em diguis Culi, ni Culina, gilipolles. Mira, jo només et puc dir que la Filo, quan tu no hi ets, compra dos llenguados o dues cues de rap, m’entens? I que al matí, mentre tu dorms, la veig passar molt ufanosa, com si tu haguessis estat tota la nit amb ella, m’entens? I ja sé que tu la tens sempre fresca i regalada, però no sé si dónes per a tant, que avui ja ho he comprovat.

-Culi, mala pècora, el que tens és enveja perquè m’he casat amb ella i no amb tu, però és que ella no treballa. I un home com jo, el que vol, quan arriba de la feina, és trobar la dona a casa i ben disposada i no: ai, que he de marxar a obrir la parada, ai, que estic cansada, que he estat moltes hores dreta, ai, que el sopar te’l fas tu, ai, que naps, ai, que cols.

I aleshores ens vam posar a discutir i ella em deia que sóc un cagat i un llondro. I jo que era envejosa i una bruixa i que per això deia maldats de la pobre Filo, tan bona que és. I jo em pensava que hi hauria segona part, però no de seguida, que necessitava repòs. M’havia fet a la idea que aniríem a prendre unes tapetes al bar del Pinotxo, que ella convidava, com sempre, de contenta que estava, i tornaríem al magatzem com en los viejos tiempos. Però, no. La Corina estava enfadada i no hi va haver cerveseta, ni tapes, ni segona tanda.

Me’n vaig anar cap a casa, preocupat per com havia anat amb la Corina, pel que m’havia dit dels llenguados i, el pitjor de tot, per com li diria a la Filo allò de la feina. Aleshores se’m va acudir que de moment no li diria res d’això, que ja li confessaria un altre dia. I vaig agafar de la bossa la porra i les manilles, que sabia que a ella li agradava que entrés com un home fort i valent que sóc.

-Filo, carinyu, amor meu, mira qui arriba! – però em va semblar que escoltava la veu d’un home i el cor em va fer un bot. A veure si era veritat el que m’havia dit la Corina. I va i em trobo la Filo, al menjador, servint l’esmorzar a un pavo engominat, amb una camisa espitregada i una cadena d’or gruixuda com una corda que li brillava entre els pèls del pit.

-Filo! Qui és…, aquest paio? -Jo estava palplantat a la porta del menjador, amb la meva bossa. El tio em va fer una llambregada a la porra i a les manilles. Em va semblar que reia, però vaig pensar que era la por que li feia fer aquella ganyota.

-Carinyu, Genís, no deies que arribaries més tard? Mira, et presento el Mario, el cosí del marit de la meva germana, el que viu a Nàpols, ja te n’havia parlat. Recordes? Ha vingut a Barcelona a passar una temporada per negocis i mentrestant es quedarà a viure amb nosaltres. No t’ho he dit per telèfon perquè volia fer-te una sorpresa.

Aquell individu, a casa nostra! Mai de la vida! Però no vaig tenir temps de reaccionar. La Filo se’m va tirar al coll i em va omplir de petons. Fas olor de peix, em va dir amb cara de fàstic. És que la pluja ha portat les aigües del mercat cap al pub, rateta. I ella tota amorosa que em duu al bany, em despulla, jugant amb la polla, dient que ella sabia com alegrar-la, em fica a la banyera, m’ensabona, i tot això mentre jo sentia els roncs del tal Mario fotent una becaina al MEU menjador segurament en el MEU sofà preferit. Això no m’agradava gens. Però qualsevol li deia, a la Filo.

Després del bany, em va dur al llit i se’m va abraonar. Jo no podia pensar en res i mirava de fer esforços perquè no se’m notés que estava cansat, que tenia gana i només volia menjar alguna cosa i dormir. Però la Filo és molta Filo i no s’hauria pres bé no tenir lo seu, com ella diu.

Durant un parell de dies vaig fer veure que sortia de casa al vespre per anar a treballar. Mentre, el tal Mario s’estava allà fumant i endrapant, que semblava un mafiós d’aquells que surten a les sèries, però jo no deia res perquè la Filo s’hauria enfadat, que ella té molt de caràcter i amb la seva família, ni que sigui el cosí d’un cunyat, no s’hi juga.

Al tercer dia jo ja estava fart de passar la nit als bars del veïnat, sense fer res, bevent tòniques i Coca-Cola i escoltant les penes de tots els penjats que estan més sols que mussols, i ni la Sandra no em convidava a pujar al piset perquè em veia deprimit. I, com que no podia més, vaig haver de dir a la Filo que m’havia quedat sense feina. No li vaig dir la raó, no, li vaig dir que per la crisi. I ella es va quedar una mica seriosa. Jo pensava que m’anava a escridassar. Però va dir-me que segur que el Mario ho solucionaria, això de la meva feina.

I sí, com un miracle, el Mario em va aconseguir aquella mateixa nit, tres dies després del meu acomiadament inesperat, una feina de vigilant de pàrquing al barri de la Sagrada Família.

La meva vida ha canviat. Continuo amb la feina nova i amb en Mario a casa. La Filo segueix tan carinyosa com sempre, i està més guapa que mai, però crec que això que faci de vigilant d’un pàrquing no l’excita tant com quan era segurata. Algunes vegades, quan he tornat de treballar, m’ha semblat que no tenia tantes ganes com abans i a vegades em sembla que la meva part del llit està calenta, com si algú hagués ocupat el meu lloc. No veig mai la Sandra, que ja no treballem de costat. A la Corina ni m’hi acosto, perquè se’n riuria de mi si sabés que consento a viure amb en Mario. Per cert, que el tio porta un munt de mesos a casa i no parla de marxar i si alguna vegada li ho he insinuat a la Filo, s’enfurisma amb mi i em diu que no tinc vergonya, després del favor que m’ha fet.

I jo no vull que s’enfadi, que és molta Filo, la Filo.

Matilde

Publicat dins de contes, Inspiracions | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Mario

9788437633947

La nova tanda de contes de les cinc-emes estan escrits inspirats o imitant un dels contes d’Alberto Moravia. Concretament “Mario”, del seu llibre “Cuentos Romanos”.

Us en deixem el text original en italià: http://webpage.pace.edu/abelardo/Italyweb/Ita317/Moraviaopere/Mario.html

Ens ho vam passar molt bé escrivint-los i vam aprendre molt de les tècniques d’aquest gran contista que és Alberto Moravia.

 

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

Carrer del Cometa

 

Deia en Serrat, fa molts anys, que el seu carrer era un infant que anava berenant pa amb oli i sucre. El meu, que també considero un infant, està fet de plastilina, perquè s’ha adaptat a tots els canvis, i mira que n’ha tingut! Quan era petita només el coneixíem els veïns i ara apareix a les guies turístiques.

Si retrocedeixo a aquells anys cinquanta, quan vaig néixer a la planta tercera de la finca número sis del carrer, era un lloc habitat, sobretot, per gent de tota la vida i per alguna família d’immigrants procedents d’Andalusia o de Múrcia. A l’estiu sentíem cridar una dona de la casa del davant. Com que ho feia en castellà i se suposava que els catalans no cridàvem, li dèiem la gitana. Com érem! Sort que en alguna cosa hem avançat! Quan era fosc, si passava algun borratxo que cridava o cantava, la gitana, fos l’hora que fos, li tirava automàticament una galleda d’aigua que devia tenir preparada al balcó.

Entre el pis més alt de cada finca i el terrat hi feien niu les orenetes. Al matí, quan arribava la primavera, despertar-me era una festa de refilets que durava fins al dia que desfilaven totes plegades per anar a trobar la calor del sud. Quan ja no hi havia orenetes, a poc a poc, els dies s’anaven fent més curts i el fred cruel d’aquells anys es filtrava per les finestres i balcons de les cases. A les orenetes les substituïen els estornells, que eren més cars de veure. Ara cap ocell fa niu a les cases: els han tapiat les entrades.

En aquella època sota casa teníem un colmado, la botiga d’ous de la meva àvia paterna que va haver de tirar endavant els fills quan li van matar el marit el juliol del trenta-sis, una d’electricitat, un manyà…

En l’actualitat és un de tants carrers cosmopolites del gòtic amb gent que hi passeja o hi circula, a vegades en ramats, a peu, en bicicleta, segway o qualsevol altre artefacte. Hi ha activitat i soroll fins a la matinada. Pobra Barcelona! Han aconseguit esgarrar-te.

Aquest matí he baixat al carrer amb ganes de fer inventari. He fet les passes que separen casa meva del començament. Just a l’entrada, donen la benvinguda un parell de vambes negres que pengen dels fils elèctrics. Aleshores s’hauria de trobar el número u i el dos, però no, te’ls has d’imaginar, no hi són, a les parets que suposadament els haurien de lluir. On hi hauria l’u hi ha una porta i una finestra gran que estan tapiades i que corresponen a la tenda de pakis de la plaça del Regomir. A continuació, hi ha dues finestres més, bessones de l’anterior, brutes, cegues i amb barrots, i una persiana decorada amb un grafit descolorit que quasi bé sempre està abaixada. Aquestes finestres i la persiana deuen correspondre a la part de magatzem del mateix negoci.

Al suposat número dos hi ha uns finestrals molt grans que deixen veure l’interior del restaurant Matsuri, que fa cuina boníssima del sud-est asiàtic. S’hi accedeix per la placeta. Si fas el xafarder, els tons vermellosos de les parets, la fusta fosca de les taules i la llum tènue que il·lumina la sala li donen un aire misteriós, tranquil i atractiu. Després hi ha una porta extremadament estreta que, probablement, dóna accés a algun habitatge.

Al número tres, abans de l’escala de veïns, hi ha un restaurant japonès que té un nom adient: SushiYa. Hi fan la cuina japonesa basada en el sushi, la sopa de miso, els fideus i poca cosa més. És petit, sense cap pretensió, però el menjar és més que correcte, sobretot si tens en compte el preu. Després de l’escala de veïns hi ha una porta molt petita que dóna accés a un estudi que té una finestreta a l’exterior. Hi ha temporades que està ocupat per algun pintor.

Al número quatre, després d’una porta de fusta pintada amb grafits i que sempre veig tancada, hi ha una placa que informa que en aquella casa hi va néixer el compositor Enric Morera (1865-1942). A continuació s’hi troba la porta, també de fusta, d’accés als habitatges. L’edifici s’acaba encara amb dues portes més que també llueixen grafits, una de les quals, almenys, amaga un petit garatge per a alguna moto i un cotxe petit.

En aquest punt el carrer creua amb el de la Palma de Sant Just, que s’acaba fent un queixal entre el número quatre i el sis.

Al número cinc hi ha un estudi d’arquitectes que també fa cantonada amb el carrer de la Palma. Es diu Matic&Garau. Em va agradar saber que pertany a cinc dones. Després hi ha el Cometa-Pla. És un restaurant acabat d’estrenar que ofereix vins i menjars ecològics, de kilòmetre zero, servits en forma de racions que són bones, petites i cares a parts iguals. Ho asseguro. Després de dues portes de fusta, sempre tancades, hi ha una botiga de roba de dona a preus molt baixos, la 93BCN, on es poden trobar articles interessants.

Aquest establiment fa cantonada amb el carrer dels Lledó, el carrer on hi ha un palau del segle xv i un altre que encara conserva restes romanes i de les diverses modificacions arquitectòniques que s’hi han fet fins a l’actualitat. Això em fa pensar que no pots passejar pel barri, o simplement desplaçar-t’hi, sense sentir l’alè i la presència de la història damunt teu. Una de les raons per les quals cal deixar la bossa de les escombraries directament al carrer cada nit a partir de les vuit del vespre és perquè, si fessin treballs per instal·lar un servei pneumàtic de recollida, es trobarien amb el dilema de què fer quan comencessin a aparèixer restes romanes.

Al número sis hi ha una botiga que també fa cantonada amb el carrer de la Palma. Es diu Akwaaba. La porten un grup de subsaharians que venen roba per a dones, homes i nens confeccionada per ells. També en fan a mida. Disposen d’un estoc de teles amb estampats africans molt bonics. També venen complements: arracades, anells, bossetes… A fora hi tenen un maniquí blanc que vesteixen de colors bigarrats i sorprenents Els he comprat un parell de vestits i una camisa a mida per al meu home, tot amb bon resultat. Quan s’obre la porta de la tenda del costat, normalment tancada, s’hi veuen un home i una dona xinesos amb un munt de roba blanca. Els veïns pensen que deu ser una bugaderia. Hi estic d’acord afegint-hi que amaga algun misteri. Damunt de la porta, encara es mig llegeix l’activitat de la que hi havia als anys cinquanta: Electro-Cometa. Després ja hi ha la porta de l’escala de veïns. És l’única del carrer que és de ferro i vidre i es conserva tal com la va dissenyar el meu avi matern, que va comprar la finca als anys vint. Ell no volia que passés com amb la resta, que són de fusta i no deixen veure el carrer abans de sortir-hi. A la paret de l’edifici hi han penjat tres objectes tipus enganxina, mostra d’art urbà, que fan força goig.

A continuació hi ha tres portes que corresponen a tres habitatges petits. La que té una porta de vidre pensem que deu ser un pis turístic. Estem intentant indagar si és legal o no. Al final del número sis, i del carrer, un artista plàstic ha obert recentment una botiga on ven quadres eclèctics de mida petita. Es podria considerar que són un reclam turístic bonic. Al barri, s’hi venen molts souvenirs que són un insult al bon gust i, alguns, també a les dones. Gràcies a una denúncia verbal que vaig fer a una regidora de l’anterior equip de govern municipal, van haver de transformar un establiment del barri que venia samarretes sexistes.

Als balcons hi ha força senyeres, una llueix en el pis que un propietari enginyós lloga a turistes i que sabem segur que és i il·legal. Un balcó està especialment guarnit. Té una bandera pirata, hi penja el tors d’un maniquí daurat i a la barana hi ha una placa de l’Ajuntament de Madrid de la Manuela Carmena.

El meu carrer, com la plastilina, tot i tenir només sis números dóna molt de si.

Montse

 

 

Publicat dins de carrers, contes, Montse | Etiquetat com a | Deixa un comentari