La Joëlle es mira el tàrtar de bacallà amb anet i tàperes i el remena suaument amb la forquilla. Abans que es posi el primer mos a la boca, el Pascal aixeca la copa de Riesling i suggereix un brindis: Per la millor ballarina del món i per nosaltres i els nostres projectes!, diu. Ella assenteix, somriu, brinda. Els ulls es troben. Als blaus metàl·lics de la Joëlle hi ha vetes obscures del mar de fons després d’una tempesta. A les aigües grises del Pascal ella hi veu algues i núvols. La Joëlle nota el líquid sec, cítric i mineral que se li esmuny per la gola i es reparteix per les artèries. El carpaccio té una flaire àcida, textura de mar i gust de camp a la primavera. Es concentra en la sensació fresquíssima que li envaeix el paladar. Gairebé no l’ha de mastegar, però li costa empassar-se’l. Mentrestant, el Pascal li parla de l’espectacle. Està segur que serà un èxit. La coreografia és trencadora, li ho han dit els crítics que han anat a veure la preestrena. Hi ha centenars de versions de Carmen i és un repte colossal proposar-ne una de nova que uneixi estètica i temàtica del segle xxi, que no s’assembli a cap de les anteriors i que sigui fidel a l’essència del mite. La Joëlle fa un esforç i el carpaccio li llisca coll avall, però li fa mal en arribar a l’estómac. Una roca li tapona el diafragma.
S’acosta una cambrera i els omple de nou la copa. La Joëlle li veu el braç esquerre completament tatuat i els pírcings al llavi de sota i a les celles. La Carmen també té un braç tatuat i la cella i el llavi perforats amb molts anells. I el melic. En Pascal continua parlant dels dubtes de l’espectacle que aviat estrenaran. Tot París hi anirà perquè hi ha moltes expectatives sobre el muntatge i ell, per primera vegada, després de tants èxits, li confessa, sent una mica de preocupació. La confidència agafa la Joëlle desprevinguda. Ella avui busca, necessita, l’home fort; l’home que li doni la seguretat extraviada des que va entrar al laberint de la Carmen. Atansa la mà sobre la taula i prem la d’ell. El Pascal, com a resposta comença a ponderar la seva actuació a l’obra: ell volia una Carmen allunyada dels estereotips racials mediterranis. No una Carmen gitana ni agitanada. Volia una protagonista rossa, estilitzada, freda per fora, incandescent per dintre. Un volcà islandès: Joëlle. Ella. I ella ho està fent a la perfecció. La Joëlle se sent afalagada però avui vol alguna cosa més: una pressió de resposta a la mà que té sobre la d’ell, una mirada de desig. La Carmen va començar tocant-li la mà en ple assaig. Un frec lleu i una mirada esmolada dels seus ulls cafè. Després, cada matí, quan començaven els assajos, la rebia amb el somriure incendiari d’unes dents perfectes. Què tenia aquesta ballarina que la feia diferent de totes les altres de la companyia? El Pascal continua enumerant els elogis de la Joëlle com a protagonista. Després passa de nou a engrunar les pors que té. Ella intenta surar entre les seves.
Arriba el segon plat: entranya de bou amb fruits vermells caramel·litzats. El noi no sembla adonar-se de la mà de la Joëlle i ara li parla del restaurant on sopen. Ella, en resposta a la indiferència d’ell, enretira la mà i observa per primera vegada el local: un antic bistrot del districte 11è, prop de la Bastille, pintat de blanc amb taules i cadires d’estils diferents. Moda Barcelona-fora-de-Barcelona. Moda re-modelada. Mite re-visat. El noi li diu que l’hi havien recomanat. Petites racions, com les tapes espanyoles, però més originals, amb signatura d’un xef australià que triomfa a París. Tradició i modernitat i, sobretot, sorpresa, gustos diferents. És el que ell pretén amb el seu muntatge de Carmen. Li repeteix que és un encert haver-la triat a ella per al paper principal. La Joëlle mastega la carn molt lentament, tot i que és tendríssima. Beu una glopada del Pinot Noir de Borgonya, creu que així li passarà millor. Després, la bola li rellisca amb regust de gerds, aranyons i de sang fresca i quan arriba a l’estómac li torna a fer mal. La roca que hi té, de què està feta?
La Joëlle baixa la mirada cap el plat: els dos mòbils, el d’en Pascal i el d’ella, arrenglerats a la dreta al costat de les copes semblen dues tortugues guardianes, pensa. S’havien intercanviat els números al vestuari, i així va saber que aquella morena de cabells curtíssims, somriure perillós i cos de serpentina es deia Carmen. Quina casualitat. Sí. Una casualitat, havia dit ella, amb una espurna de complicitat. No va tardar a rebre el primer whatsapp amb una frase del llibret, L’amour est un oiseau rebelle que nul ne peut apprivoiser. La confirmació que l’estava seduint. Xoc. Mai, una dona. Mai. Quin vertigen. No li havia contestat. Tampoc el segon, que continuava la cançó, et c’est bien en vain qu’on l’appelle s’il lui convient de refuser. Al cinquè, si tu ne m’aimes pas, je t’aime, portava ja massa nits sense dormir pensant en els abismes del clatell, de la boca i dels pits de pruna de la Carmen. Hi pensava mentre menjava, ballava, caminava; la somiava mentre estava entre els braços del Pascal, l’amant perfecte, l’amant previsible: bombons i xampany a la nit, rams de roses l’endemà.
El dia en què no va poder resistir-se a l’envit i la va anar a veure al minúscul estudi de Belleville, la Joëlle va saber que entrava en un laberint on l’exaltació, el plaer i les pors es barrejarien sense guió previ. Por de ser descoberta per la resta de la companyia. Por d’implicar-se. Por de veure-la. Pressa per trobar-la. Ofec per tocar-la. Submissió absoluta als desitjos d’aquella dona aranya, d’aquella dona foguera, d’aquella dona peix abissal. Vida viva a les nits. Foscor roent durant el dia. El Pascal havia semblat que s’adonava del distanciament, però, pacient i cavaller, no havia dit res. L’havia continuat estimulant, exigint i aconsellant als assajos, l’acompanyava a casa i es retirava discret quan sentia que no volia estar amb ell. Cap pregunta, cap retret durant aquells mesos tortuosos. La Joëlle pensa que la roca que té a l’estómac està feta d’emocions precipitades. També de pors. Fa uns dies que ha decidit no cedir a les invitacions de la Carmen. Aquesta nit vol reprendre la relació amb el Pascal després del temps de distància, de no-dits, de silencis. Pascal, vull la teva escalfor, una paraula tendra, només una i recuperarem el que teníem. Pascal, agafa’m la mà. Necessito amb urgència les teves carícies. Pascal, tinc por de l’amor salvatge …
El sorbet de rom amb gelat de maracujà i espècies li fa pessigolles al nas però ni el tasta. Allarga de nou la mà cap a el seu company. La mirada del Pascal és càlida però llunyana. Les algues han desaparegut dels ulls grisos. Només hi queden núvols. Pascal, et necessito per protegir-me d’un amor que em xucla. Ets la roca, la barca i el far del meu naufragi….El sorollet de l’arribada d’un whatsapp li provoca una sotragada. La Joëlle tremola però ell no sembla adonar-se’n. Cap dels dos mira les tortugues estàtiques sobre la taula. El noi s’aixeca i se’n va cap al taulell amb intenció evident de pagar. Pel camí, uns clients saluden el director de moda i ell es queda parlant amb ells unes taules més enllà. La Joëlle mira la pantalleta blava que l’atreu com un penya-segat; no hi té cap missatge. Les temples li suen. Algú de la companyia que li explica al director l’affaire de la primera ballarina amb una figurant? Allarga la mà per agafar el mòbil del Pascal, no controla els seus gestos i aboca la copa de vi. Una taca vermella s’estén entre els plats. Les meves pors escampades, pensa. Llegeix el missatge. Retorna el mòbil al seu lloc com si l’hagués picat un escorpí i eixuga maldestra el devessall.
Surten enllaçats del local. Caminen lentament. Quan arriben a la porta de casa de la Joëlle, ella li insinua que aquesta nit no vol dormir sola. El Pascal li parla del cansament i dels nervis per l’estrena. S’acomiaden amb un petó a la galta que ella rep com una ganivetada.
La Joëlle s’asseu al sofà. Vençuda. A les palpentes se serveix un whisky. El beu d’un glop. Després se’n serveix un altre. No sap quant d’alcohol li farà falta per diluir tot el daltabaix, la commoció i el dolor de la frase Si tu ne m’aimes pas, je t’aime que brillava amb força al mòbil del Pascal.
Matilde
Calaix de contes 