EL DESPATX DEL GENERAL

El general entra al despatx amb la cigarreta als llavis i la tassa de cafè a la mà. Li agrada la barreja d’aromes de cafè i de fusta, una olor d’infantesa tatuada a la memòria. Quan va establir el quarter general definitiu va remodelar una estança per a convertir-la en una rèplica del despatx de la casa pairal.

El seu pare, Rodrigo Cascante, don Rodrigo per a tothom, atenia els seus assumptes assegut darrera la taula amb la pipa a la mà, sotjant hieràtic l’interlocutor que empetitia a cada passa que avançava.

El general no és don Rodrigo, i no només perquè en lloc de pipa fumi cigarretes. S’hi va acostumar de ben jove perquè feia home, va trobar que era el millor substitut per compensar la veu de tiple i la paupèrrima collita de pèl a la seva pell, massa blanca i delicada per a un mascle, segons l’opinió del pare.

Damunt la taula polida, al costat de la tassa de cafè, s’amunteguen una pila d’expedients en espera de la signatura per a l’execució dels empresonats, pura rutina. N’hi ha un a nom de Carlos Romero de la Prada, ja fa dos dies que espera solitari al costat del cendrer. El secretari l’havia avisat.

—Té una trucada de la senyora Cascante.

Li va semblar estrany, però la va acceptar.

—Passa alguna cosa, mare?

Desprès del com estàs i el bla, bla, bla, de cortesia, la mare va anar al moll de l’os. «És fill de don Gonzalo, un Romero de la Prada, fill. Sàpigues que la seva mare és una bona amiga, t’admira molt i és una incondicional del règim. D’acord que el noi ha fet una bajanada, i qui no? Fins i tot tu. Fes-hi alguna cosa, t’ho prego per Déu. Si el noi… —somica— es morirà de pena, pobreta». «Que es quedi tranquil·la», li va contestar amb veu monòtona. Va penjar abans de suportar les gràcies amanides de floritures que li caurien. El cap li treballava intentant recordar si algun cop sa mare havia intercedit per ell davant son pare com ho acabava de fer per aquest rebel.

Que qui no ha fet bajanades? És clar que el general n’havia fet moltes, de bajanades, però en aquella època mai havia causat mal a ningú, no com son germà, el noi de don Rodrigo—així l’anomenaven a la vila, com si només n’hi hagués un—. El brètol del seu germà que llençava pedres als gossos del veí quan el bordaven en passar davant les tanques de les masies veïnes, o, aprofitant la seva envergadura, es barallava com un mascle alfa enverinant la relació amb els vilatans; i encara era felicitat per son pare perquè deia que així defensava l’honor. No li van aplicar la mateixa vara de mesurar quan ell va fer l’heroïcitat de salvar una camada de gatets a punt d’ofegar-se. Ell estava pescant truites en competició amb son germà quan va veure un sac que miolava arrossegat dins el corrent esvalotat, de poc va anar que no el va engolir el riu. Dels dos càstigs que va patir, el més dolorós va ser a l’hora de sopar. Ell no havia aconseguit cap captura, i es va guardar prou d’explicar-ne el motiu. Cada tros que el pare es ficava a la boca anava acompanyat d’un elogi cap a l’habilitat amb la canya del fill gran. I ell, allà, mastegant amb ràbia i fent bola amb la truita a la Navarra. El segon càstig va ser en diferit, perquè ell havia amagat molt bé les cries al paller; primer les va alimentar amb la llet que li pertocava, i desprès compartint esmorzar i berenar. Els gats van créixer, el paller se’ls havia fet petit i, com qualsevol adolescent, volien veure món. Va ser fàcil descobrir d’on havien sortit. El pare el va pegar amb el cinturó, i ell no va deixar escapar ni una llàgrima ni un sol crit, perquè el plor no era d’homes. Aleshores va assumir que la pietat, tampoc.

El general obre l’expedient. Ha fet indagacions, l’esposa de don Gonzalo i sa mare no passen de simples conegudes, d’esposes de dos socis amb una pila de negocis en comú. Per tant qui està interessat en el cas és el seu pare, don Rodrigo, sempre don Rodrigo, No, no és la mare qui li ha de demanar clemència per aquell xicot.

Evidentment, el noi segueix empresonat a les cel·les dels condemnats, com els altres opositors al règim. Si no fos perquè el necessita pel seu pla, ja estaria ajusticiat.

I el pla resulta, perquè, tot i que s’ha fet esperar, el capità li acaba d’anunciar la visita de don Rodrigo. El general somriu cap endins. Com aquell que escolta a mitges, ordena al capità que condueixi el pare a la sala dels tapissos, res d’anormal, tenint en compte que és la que correspon a les visites importants. El farà esperar dues hores perquè es xopi dels tapissos teixits amb fils de seda i or. D’això no en tenen a la casa pairal.

Fa mesos que no veu son pare, li han dit que està molt acabat. És la primera vegada que don Rodrigo deixa la casa per visitar el seu fill, aquest és un dels motius pel qual el fill de don Gonzalo, convertit en esquer, encara és viu. Durant dues hores el general imagina com anirà l’entrevista. Li costarà aconseguir que son pare li supliqui, però ho haurà de fer si vol que el noi visqui. Haurà valgut la pena esperar quasi quaranta-cinc anys cent trenta-dos dies i dues hores per viure aquest moment.

Don Rodrigo entra arrepenjat en un bastó, el general mig aixeca la vista, el veu mig pam més baix del que el recordava; tot i així, si s’aixequés a rebre’l, que no ho farà, l’home encara li passaria un cap ben bé. Per més que el general amagui unes alces a les sabates i mantingui la postura habitual, com si tingués un pal enganxat a la columna, ni així s’assembla a son pare.

Quan el pare arriba davant l’escriptori queda dempeus, el general es mostra atrafegat passant d’un expedient a un altre, signant condemnes. Don Rodrigo aguanta i imposa el seu silenci; al final el general cedeix de mala gana i inicia la conversa.

—Què vols?

Dos cops a la porta interrompen el que encara no ha començat. El capità entra amb una pila més d’expedients i s’emporta els que ja estan signats.

—Per demà, general?

—No, que els executin al capvespre, així demà qui vulgui podrà recollir els cossos del rebels.

—A les seves ordres —es quadra el capità.

—Ah, que prenguin nota de qui reclama els cossos.

El capità desapareix amb un cop de talons i la salutació militar. I el general sense aixecar la vista torna a iniciar la conversa.

—Què vols?

Ni un hola, ni un com estàs, va directe. «El Gonzalo m’ha demanat que…» El Gonzalo m’ha demanat, es repeteix el general. Vell astut, és el Gonzalo i no tu qui demana.

—I per què l’hauria d’indultar?

—És afecte al règim, no et convé incomodar-lo.

Ara sí que aixeca la vista amb un somriure d’orella a orella.

—Això t’ha dit, que no l’incomodi? Sou conscients de a qui us dirigiu? —junt amb les olors del despatx, també guarda tatuada ben endins la mirada de son pare que aterria qualsevol visitant. Es redreça més encara a la butaca i li clava els ulls.

Per un instant li ha semblat que son pare titubejava. Estupefacte veu que el pare a poc a poc s’asseu a la cadira repenjant-se al bastó.

Don Rodrigo queda davant el seu fill, cara a cara. Desprès de setanta anys és el primer cop que s’enfronta amb algú que traspua poder. Sorprès i enrabiat que aquest algú sigui aquell esquitx de fill, prova una altra tàctica; ho ha d’aconseguir, no és bo pels seus negocis decebre don Gonzalo, i d’altra banda, com quedaria la seva autoritat si no aconseguís l’alliberament del noi?

—No has arribat aquí —assenyala amb la mà lliure com si volgués mostrar el món dins el despatx— per un cop de sort, o si?

El general que estava assaborint les paraules endureix la mirada.

—A tu què et sembla?

El pare s’escura la gola, li costa ocultar el seu orgull.

—Això és el que dic, que no ha estat sort. Has estat molt hàbil i sabràs que un col·laborador importat convertit en enemic potser contraproduent.

—En tinc molts d’aquests, i en puc obtenir tants com en vulgui. Fins i tot ell comprendrà que no em convé indultar els amics, no seria un bon exemple per a la població. El noi no és cap criatura, coneix la llei, i com tu sempre dius «Qui la fa, la paga. Oi, pare?»

La paraula «pare» grinyola als dos costats de la taula.

—De què et serveix el poder si ets esclau d’ell?

El general quasi riu .

—Jo, esclau? —té l’expedient obert a punt de signar.

Don Rodrigo veu la ploma acostar-se al paper, es regira a la cadira.

—I si t’ho demanés ton pare?

El general aixeca les celles.

—No m’agrada el condicional.

Atura la mà i es queda amb el braç suspès com una espasa de Damòcles.

—I si t’ho demano jo?

—Fes-ho —Assaboreix les dues paraules.

Don Rodrigo surt del despatx més encorbat que quan ha entrat. El seu fill li ha dit que pot marxar tranquil. L’home remuga per dins. Ja li pot estar agraït don Gonzalo, ha hagut de suplicar; ell suplicar-li a aquell esquitx de fill, i el pitjor ha estat veure-li la cara de triomf. En el fons està d’acord amb el seu fill, qui li manava de ficar-se en política a aquell nano estúpid. Si don Gonzalo l’hagués educat millor a ell no li hagués tocat pagar les conseqüències.

El general fa entrar al capità, li entrega l’expedient del noi.

—Avui mateix, al capvespre.

—A les seves ordres general —es quadra i marxa.

El general està enrabiat i decebut. Ara pensa que potser si el seu pare no s’hagués rebaixat a demanar clemència, potser l’hagués aconseguit junt amb el seu respecte. L’ha disgustat veure’l desfer-se com un terrós de sucre dins la tassa de cafè. És conscient que don Rodrigo era un bluf que ell admirava i odiava. I de don Gonzalo no se n’ha de preocupar. «Quan m’he assabentat ja era massa tard. I tant que l’hagués indultat, tot i la traïció del seu fill. L’acompanyo en el sentiment i restaré a la seva disposició per a qualsevol contingència» I don Gonzalo sabrà que s’ha de portar bé, perquè encara li queden dos fills que podrien ser mobilitzats.

Abans de sortir, mira l’estança, troba que no es mereix un despatx tan vulgar com aquest. Té raó la seva dona, «necessites adequar un altre espai que s’adigui millor a un home com tu».

Maria